X

EL ROSSELLÓ

«En Miquel desaparegué, i tothom sabia que es tractava d’una fugida voluntària. Havia marxat. La seva roba més preuada, dues dagues curtes, un mosquet i força munició, així com una de les pistoles que tenia guardades sota clau, no hi eren. També trobàrem a faltar en Xaloc, el seu cavall favorit, i un dels sabres de la cavalleria espanyola que jo havia portat com a botí de guerra des de Barcelona. No va deixar cap nota ni cap senyal que ens permetés de saber cap on havia anat, potser perquè no havia sabut què dir en un moment com aquell. Fos el que fos, el cas és que jo em sentia culpable de la seva fugida. Potser no feia al cas i el meu germà hauria marxat de totes maneres, però jo tenia la sensació que no havia fet tot el que calia per retenir-lo al meu costat.

Comptat i debatut, la realitat, la trista realitat, era que en Miquel no hi era i que jo havia de fer-lo tornar a casa, fos com fos.

Així doncs, un cop més, vaig tornar a marxar. En aquesta ocasió només em va acompanyar en Benet. El pare ja no estava en condicions de portar els assumptes de la casa i la presència d’en Magí li era imprescindible. De passada, jo em quedava molt més tranquil. Aquell homenot ens va acomiadar amb llàgrimes als ulls, però convençut que el seu lloc, en aquell cas, era a can Martí.

Amb les nostres antigues armes i la mateixa roba de combatents, damunt dels dos millors cavalls de la casa, vam començar de nou un altre viatge. El destí era clar: les terres del Rosselló, on ara, de nou, es produïen importants enfrontaments entre les tropes del rei Felip i l’exèrcit de l’aliança francocatalana. No hi havia cap dubte que aquell havia estat el lloc escollit pel meu germà per poder satisfer la seva ànsia de lluita.

Vam passar per Barcelona per complir el desig del pare de lliurar-li una carta d’agraïment al diputat Tamarit, que ens va posar al cas dels últims esdeveniments militars. L’exèrcit francès havia deixat un destacament a Barcelona i, després de reorganitzar-se, havia emprès una campanya militar de primer ordre, aprofitant la desfeta dels terços a Montjuïc, amb la intenció de recuperar les terres del Rosselló, on s’havien refugiat una gran part dels soldats espanyols. Les unitats de mosqueters que lluitaren a la batalla per salvar la capital catalana, ara feia més o menys un any, havien estat traslladades a septentrió. Amb els seus soldats, també va emprendre el camí de retorn definitiu cap a casa el cos del malaurat Raymond de Plaisance, caigut a Montjuïc, davant mateix dels meus ulls.

No vaig intentar retrobar els meus antics homes, ni vaig passar a Barcelona un dia més del que era necessari. Una visita a la Mundeta, per preguntar-li si sabia alguna cosa d’en Miquel, i poca cosa més. En Benet segurament va aprofitar el temps més bé que jo, bevent unes bones gerres de vi amb alguna tavernera molsuda a la falda.

El viatge cap a les terres de tramuntana va ser llarg i esgotador. Cap dels molts i molts homes als quals vam preguntar no ens va saber donar cap mena de raó d’en Miquel. Ni a les tavernes ni a les fondes on tothom s’aturava a passar la nit havien vist ningú que correspongués a aquella descripció. O millor dit, n’havien vist tants que ni se’n recordaven. Els camins eren plens de gent que anava i venia de la lluita, o de vés a saber on. Voluntàriament o per força. Tothom parlava de les grans batalles i dels setges de les ciutats del Rosselló. Semblava que fer fora els castellans d’aquelles terres fos la voluntat de Déu. Uns quants anys enrere, però, aquest mateix Déu no semblava que tingués cap pressa perquè els mateixos invasors se n’anessin. Després de tants i tants anys de vassallatge al rei espanyol, ara lluitar contra els seus exèrcits era com una qüestió d’honor.

Però a mi no em movien aquests motius. La meva única intenció era fer que el meu germà Miquel tornés amb mi, cap a casa… fos com fos».

El setge de Perpinyà feia setmanes que durava. Les muralles de la ciutat semblaven infranquejables i els dies transcorrien amb petites sortides i incursions d’uns i altres, mentre l’artilleria d’ambdós bàndols no parava el bombardeig. Dins del campament de l’aliança francocatalana, els comentaris i els rumors no tenien aturador. Semblava que fins i tot el rei Lluís i el seu conseller Richelieu s’havien acostat a la zona per donar ànims a les tropes, tot i que ningú no els havia vist.

Des que en Joan s’havia presentat voluntari per a la lluita al campament francocatalà, ni un sol dia havia deixat de preguntar pel seu germà. Però ningú no li’n donava raó ni pel nom ni per la descripció que en feia, molt igual a la de tants i tants joves que es trobaven al camp de batalla. Quan s’informava d’alguna baixa, s’acostava a l’hospital de campanya i respirava alleujat en comprovar que cap dels cadàvers no era el del seu germà petit.

La situació començava a ser preocupant. Els dos homes no tenien ni la possibilitat d’entrar en combat, atesa l’estabilitat del front. El propòsit del setge semblava que consistia solament a fer defallir la ciutat per mitjà de l’artilleria, la fam i les malalties.

L’única activitat que es registrava era la col·locació de mines per sota de la muralla, o bé les corredisses de nit per sorprendre algun escamot dels defensors que hagués sortit també de ronda a la recerca d’avituallament. Cap al tard, a la claror de les fogueres, ben allunyades de l’abast del foc de l’artilleria i dels mosquets de les muralles, els components d’aquell impressionant exèrcit de més de vint mil homes restaven indolents asseguts o movent-se per inèrcia, entre els focs de camp.

L’arribada d’en Joan i en Benet cap a finals d’abril d’aquell any del Senyor de 1642 semblava que havia portat una pausa als enfrontaments. Abans, durant el mes de març, les batalles per la presa de les poblacions de Cotlliure, Argelers i Banyuls s’havien cobrat prop de dues mil baixes entre les tropes espanyoles i havien significat unes magnífiques victòries per a l’exèrcit aliat. En Joan no deixava de pensar en quina mena d’interessos hi podia haver darrere d’aquell acord de compromís entre dos socis tan desiguals. Ningú no feia res per res, i encara menys els súbdits del rei Lluís, tan acostumats a conquerir a sang i a foc el que calgués i a pensar només en els interessos propis.

El cas, però, era que si allò no canviava molt, la presa de la ciutat es decidiria més per la gana que no pas per la lluita.

Aquell vespre de maig era especialment xafogós. En Joan i en Benet, després d’un altre dia sense activitat, feien un tomb pels focs d’acampada d’aquell immens exèrcit, que envoltaven la ciutat fosca i silenciosa. Ni tan sols els artillers semblaven disposats a gastar munició.

Tots els intents per aconseguir noves del seu germà, fossin quines fossin, havien resultat inútils, i en Joan ja començava a perdre l’esperança de tornar-lo a trobar.

—Monsieur Jean, monsieur Jean Martí. Venez ici, s’il vous plaît… veniu si us plau, Joan. —La veu, que venia d’una de les fogueres que havien deixat enrere, els va fer aturar el pas i girar-se.

Tot i la foscor, en Joan pogué identificar la persona que els cridava, un tal Marcel, caporal dels mosqueters, que havia estat a la unitat d’en Plaisance, a la batalla per la defensa de Barcelona. En Joan i en Benet van girar sobre les seves passes i s’acostaren al cercle format per uns quants homes bastant espitregats que jeien, amb posat ensopit, al voltant d’una foguera de flames més aviat esquifides. L’home que els havia cridat se’ls acostava amb gestos de cordialitat. Un cop va ser a prop, en Joan va poder comprovar que aquella expressivitat tan afectuosa tenia molt a veure amb la garnatxa que aquell soldat s’havia enviat coll avall.

—Bonsoir, Marcel. Com va això? Comment allez-vous?

—Hola, mon ami. Veniu, veniu amb nosaltres. Al final podré presentar a alguns dels meus companys el famós Joan Martí. A més, tal vegada pugueu trobar alguna informació interessant, entre tota aquesta colla… Sé que esteu cercant el vostre germà.

En Joan, intrigat per aquelles paraules i desitjós de poder escoltar alguna nova positiva després de tants dies de recerca inútil, va seguir el francès.

Al voltant del foc, emmandrits, hi havia mitja dotzena d’homes, tots militars i la majoria mosqueters del rei Lluís. En Joan va reconèixer de seguida aquells uniformes folgats, amb les càrregues del mosquet en bandolera, les polaines altes, botons daurats i els amples barrets emplomallats, ara escampats per terra de mala manera. Molts d’ells portaven la casaca descordada i alguns fins i tot s’havien tret el calçat reglamentari; però tot i això es feia evident la seva condició.

Les bótes de vi de cuir, i alguna de fusta, reposaven allunyades del foc i de la vista del suboficial que els volgués fer la guitza. Les flames esmorteïdes amb prou feines feien llum per veure on posar els peus sense trepitjar ningú, però, tot i la penombra, a en Joan li va semblar que algun altre rostre tampoc no li era del tot desconegut. Tothom va aixecar la mà i la majoria van deixar anar una salutació més aviat tèbia amb posat indolent. Un dels homes, però, s’alçà i es va dirigir on es trobava en Joan. El cordial Marcel va fer de seguida les presentacions.

—Joan, mon ami, us presento un mousquetaire exemplar i un bon amic. Es tracta d’en Charles de Batz i…

—Enchanté, amic meu. —El desconegut havia interromput la salutació de l’altre soldat i, amb una barreja de català del Rosselló i de francès, es posà a parlar—. Estic molt al cas de les vostres gestes. En Marcel i els altres companys m’han parlat moltes vegades de vós i dels vostres homes. Sou benvinguts entre nosaltres. Seieu i feu-nos l’honor de la vostra companyia.

En Joan donà les gràcies en veu baixa i, juntament amb en Benet, ocuparen el lloc que els deixaren al voltant de les flames. Al cap i a la fi, no tenia res millor a fer i tal vegada aquella gent li podria donar algunes noves interessants. Després de fer una ronda de bon vi per refrescar la gola, en Charles va començar a parlar altra vegada.

—Segons sembla, vau ser testimoni directe de la mort en combat del malaurat Raymond de Plaisance. Una baixa molt colpidora: era un gran oficial i tot un cavaller.

—Efectivament, senyor, era un molt bon soldat i una gran persona —confirmà en Joan.

Tothom va guardar un moment de silenci, com un petit homenatge al mosqueter caigut.

—De totes maneres, convindreu tots amb mi que no hi ha res millor per a un mosqueter que caure en combat en defensa de França i del nostre rei Lluís, a qui Déu doni molts anys de glòria.

En Charles va desembeinar la seva espasa i la creuà per damunt del foc; a l’instant tots els altres el van imitar.

—Vive la France et notre seigneur le Roi! —cridaren tots al mateix temps.

De seguida un cor de veus s’aixecà per tot el bivac, i els crits patriòtics, encoratjats per les boires del bon vi, emplenaren la nit. Els dos catalans restaren quiets sense fer res ni badar boca. L’hereu Martí jugava amb les brases amb un ramell de bruc. De fet, no semblava gens entusiasmat per aquell esclat d’inflamació patriòtica.

Quan es tornà a fer el silenci, en Charles, que s’havia adonat d’aquella circumstància, no va poder dissimular el seu disgust.

—No sembleu gaire animat a l’hora de saludar el nostre rei Lluís; tal vegada faríeu bé de pensar que també és el vostre rei, ara.

En Joan respirà fondo i esbossà un somriure trist abans de parlar amb els ulls perduts entre les flames.

—Bé, ja em perdonareu vós i els vostres companys, però aquesta cançó dels reis que van i vénen ja l’he escoltada massa vegades. A més, jo no crec que la millor mort per a un home sigui lluitant pel seu rei.

—No? Aleshores, què en penseu, de tot plegat, vós?

—Bé, el que jo demano quan em mori és un adéu serè i tranquil, dins del meu llit i envoltat de les persones que m’estimen. A més…

—Oui?

—A més… jo no crec gaire en l’autoritat de cap rei, sigui d’on sigui i tingui el nom que tingui. Per desgràcia, els catalans l’hem patit molt, aquesta benevolència reial, durant els últims anys. L’home ha de ser lliure, només sotmès als principis de l’honradesa i del respecte pels altres… No li cal cap més autoritat que la que li marca la seva pròpia consciència.

—És molt estrany això que dieu, Joan —digué en Marcel—. No ho havia sentit dir mai a ningú, almenys d’aquesta manera.

—Ni jo tampoc —afegí en Charles—. Així doncs, si no creieu en l’autoritat reial, i pel que sembla tampoc gaire en cap altra, què feu aquí?

—Tothom que em coneix sap que he vingut únicament per tractar de trobar el meu germà petit, que es diu Miquel. Ara com ara no em mou cap més impuls ni cap altra autoritat, i si estic dins d’aquest exèrcit és només perquè és la millor manera de poder saber-ne alguna cosa. Compliré les meves obligacions com a combatent voluntari fins que arribi a assolir el meu objectiu, i després…

En Joan va agafar una de les bótes, l’alçà i es va servir un bon trago fent xerricar el raig entre les dents.

—Molt bé, Joan. En aquest moment tal vegada puc arribar a entendre aquesta raó. Però uns quants mesos enrere, quan vau lluitar a Barcelona i a tants llocs més de Catalunya, el vostre germà s’estava a casa. Quins motius teníeu aleshores?

En Joan continuava jugant amb les brases del foc, sense dir res. Al cap d’uns instants envoltats de silenci, aixecà el cap i, mirant directament al rostre del francès, va tornar a parlar:

—Els motius eren molt clars. Lluitava per la meva terra i per la meva… revenja. Sí, sí, revenja. Tal com sona. Sabeu què representa per a un jove de poc més de vint anys contemplar com maten davant seu la dona que s’estima? Com eliminen a sang freda la seva germana, malfereixen els seus pares i arruïnen la casa i els béns de la seva família? Us imagineu tornar un dia a casa i no trobar-hi absolutament res? No, no us ho podeu imaginar. Encara somio cada nit en aquells temps de mort i desgràcia —en Joan tornà a callar un moment, perquè se sentia massa excitat. Necessitava asserenar-se—. Tot això que em van fer a mi es va fer en nom d’un rei que, segons diuen els d’aquí darrere les muralles, és tan magnífic i honorable com el vostre. Ni l’un ni l’altre són el meu rei. Jo lluito per la meva terra i pels meus; ja sé que el que he perdut no se’m tornarà mai, però la meva lluita és, més ben dit, era, per alliberar la meva terra de qualsevol altre rei tan magnànim, just i carregat de bones intencions com els que he conegut fins ara.

En sentir allò, tothom guardà silenci. Aquelles paraules eren incomprensibles per a la majoria, però malgrat tot feien pensar.

—Joan, sabeu bé que això que dieu no té sentit —va contestar en Charles—. No podeu pretendre canviar ni el món ni la història. A més, jo no puc permetre que parleu així del meu rei, perquè…

—Perquè què? —va interrompre en Joan amb brusquedat—. Mireu, els soldats del rei d’Espanya han matat, saquejat, cremat i destruït tot el que han volgut, als pobles i a les cases del meu país. Aquest era un rei traïdor que no ens convenia. Per això el nostre malaurat conseller Pau Claris, que Déu tingui en la glòria, va cercar una aliança que ens pogués ajudar a deslliurar-nos d’aquella tirania. Aquesta aliança la va trobar amb un altre rei, el vostre rei Lluís. Us creieu de veritat que les coses van ara més bé que abans? Ara els soldats que corren per la meva terra són uns altres, i el seu rei té un altre nom, però la situació és més o menys la mateixa. De moment potser encara no, però podeu estar segurs que més tard o més d’hora tornarà a passar el mateix. No tots els soldats són mosqueters ni cavallers com en De Plaisance. Ben al contrari, la majoria són ni més ni menys que això, soldats, siguin del país que siguin i tinguin el rei que tinguin.

En Joan va aturar un moment el seu parlament per mirar-lo directament als ulls.

—I no em vingueu amb amenaces mal dissimulades, per favor. Si em voleu engegar un tret, me’l foteu quan me’n vagi o algun dia en el camp de batalla, perquè si arriba el cas i jo he de fer el mateix, no dubteu que ho faré. Deixeu estar l’honor i les energies per a la guerra i no les vulgueu malgastar en desafiaments inútils i absurds. És el millor que podeu fer.

Tot allò els va semblar tan estrany, a aquells homes, que ni tan sols reaccionaren. En Joan comprengué que havia arribat l’hora de tocar el dos i començà a incorporar-se, seguit pel seu company. En Benet estava ben a l’aguait, convençut que, després del que havia dit en Joan, qualsevol d’aquells gavatxos els podria descarregar un tret per l’esquena.

—On aneu tan de pressa, monsieur Martí?

—Què voleu, ara?

—Heu vingut aquí perquè us han dit que podríem tenir notícies d’algú, n’est-ce pas?

En sentir allò en Joan es va aturar i girà el cap, amb atenció. En Benet va continuar caminant unes quantes passes més enllà.

—Bé, sí que m’han dit alguna cosa així, però no m’ha semblat que ningú en tingués notícia.

—M’haureu de disculpar, però és que les vostres paraules ens han deixat a tots sense esma. Si torneu a seure a la vora del foc, en podríem parlar.

—No patiu, estic bé dret. Si teniu quelcom a dir, ja podeu començar.

—Com vós vulgueu. Fa un parell de dies vam fer presoners de la guarnició de Perpinyà. Eren cercadors de provisions que surten a la nit cap a les cases pairals de la rodalia a recollir queviures per als assetjats. Van tenir mala sort i es van trobar de cara amb… —un gest d’impaciència d’en Joan féu parar en sec l’explicació—. Pardon, ja sé que no us interessen ni poc ni molt els fets de guerra dels altres. Sigui com sigui, quan vam interrogar aquells homes, ens van dir que dins de la plaça encara hi havia un nombrós contingent de presoners catalans, capturats en algunes accions del principi de la campanya. Fa molts mesos que els tenen allà. Tots ells són voluntaris vinguts directament de Catalunya, per lluitar.

En sentir aquelles paraules, el rostre d’en Joan va canviar d’expressió. Un gest d’interès i concentració aparegué a les seves faccions i s’apropà fins on el francès estava assegut, parlant.

—Voleu dir que potser…?

—Tots els indicis semblen assenyalar que el vostre germà, si encara és viu, es pot trobar entre aquests homes.

En Joan i en Benet, que havia tornat enrere, van intercanviar una mirada. Al capdavall, tal vegada encara podrien assolir l’objectiu pel qual havien vingut.

—Moltes gràcies per la informació, mon ami. De veritat que us ho agraeixo. Ara, si em permeteu, nosaltres ens retirem.

—Com és que us retireu? Així, sense més ni més?

—Bé, us agraïm la informació. La resta ja és cosa nostra.

—Mon Dieu, certament sou molt valent o molt temerari, Joan. De veritat creieu que vosaltres dos sols podeu entrar dins de les muralles, arribar a la fortalesa i alliberar aquests homes?

—Doncs no sé si podrem aconseguir-ho, però ben segur que ho intentarem.

—Si ho feu així, no hi ha dubte que acabareu fent companyia al vostre germà, o ballant al cap d’una soga, per traïdor.

—Potser sí, però correrem el risc.

—Escolteu un moment, si us plau, i no digueu més stupidités, s’il vous plaît! Un dels presoners ens pot indicar el camí que normalment utilitzen els proveïdors, i la manera de fer-lo servir sense despertar sospites als sentinelles. A més…

—Sí? Digueu-m’ho d’una vegada!

—A més, jo mateix he rebut l’ordre de seleccionar un escamot per entrar i alliberar aquests homes.

—I un presoner us ha d’ensenyar el camí? No sembla un pla gaire assenyat. Com us en podeu refiar?

—Perquè vindrà amb nosaltres quan entrem dins de les muralles. Amb les mans lligades i amb una mordassa, és clar, però ell serà le premier à entrer. I si fa un moviment en fals, le premier à tomber. Us sembla un argument prou convincent?

—Doncs la veritat és que sí, no puc pas dir el contrari. I aleshores, quan teniu previst…

—Demà a la nit.

—Demà mateix? No sé si tal vegada…

—Jean, voulez-vous… venir amb nosaltres?

En Joan es va quedar sorprès davant d’aquell oferiment. Convençut que aquell home estava ofès per les seves paraules de menyspreu a l’autoritat reial, aquella mostra de franquesa i generositat li va venir de nou. En el fons, tal vegada aquell tal Charles era un bon home. Potser, com en Raymond de Plaisance, no es deixava enganyar per les paraules i cercava la veritat de les persones molt més endins.

—Digueu-me l’hora i el lloc, i allà serem.

—Demà, a primera hora de la tarda, veniu cap a la bateria de ponent. Allà en parlarem, de tot plegat. Ara, s’il vous plaît, podeu anar a descansar. Demà us faran falta moltes energies.

—D’acord, mon ami.

—Une dernière question: us demano que per al vostre bé no torneu a parlar mai més del rei de França en la meva presència com ho heu fet, perquè si no…

—Oh, sí! Ja ho sé. Perquè, si no, ja em puc començar a buscar un testimoni i esmolar el meu acer. No us preocupeu, tinc molt clar quan em convé callar. De totes maneres, vós m’enteneu tan bé com jo us entenc a vós. I, al cap i a la fi, si no voleu respostes, no feu preguntes… o, com diuen a la meva terra, si no voleu pols, no aneu a l’era. Bé, bona nit, us agraeixo el que feu per mi, senyor Charles…

L’interlocutor va saludar-lo amb un gest estudiat i elegant.

—Charles de Batz d’Artagnan. Merci bien, Joan i companyia, que descanseu.

L’endemà, passada la mitjanit, el grup de voluntaris va començar a caminar des dels afores del campament aliat cap a les muralles de la ciutat. Els senders dels dinamiters que treballaven dia rere dia per soscavar els murs de la fortalesa portaven pràcticament fins al peu de la muralla, però calia ser prudents. Tot i la foscor, molts d’aquells camins estrets no estaven a cobert ni quedaven a recer de la línia de foc dels defensors, i de tant en tant una descàrrega de mosqueteria avisava del risc per a qui s’atrevia a acostar-s’hi.

El foc d’artilleria era relativament intens per distreure l’atenció dels assetjats, que tornaven alguna tronada, menys abundant. Allò era senyal que anaven escassos de munició. L’única bateria que restava silenciosa era la de ponent, per evitar causar baixes entre els que anaven cap a la muralla.

El grup estava format per deu mosqueters, en Joan, en Benet i el presoner castellà. Com era habitual, tots anaven lleugers, amb la cara i les mans enfosquides amb trossos de carbó de llenya, camisa fosca, mocador negre al cap i armes curtes. Cinc dels francesos, encarregats de cobrir una possible retirada precipitada, portaven mosquets i una bona càrrega de municions.

El pla era senzill i pràctic, pensà en Joan, i ell hi tenia una participació notable. Tal vegada per això l’havien convidat, però aquest detall li era igual. El més important era ser allà, fossin quins fossin els motius.

Caminaven l’un darrere l’altre, mig ajupits, per evitar exposar-se a les fogonades de l’artilleria. Obria la marxa el presoner, que caminava cada cop amb més dificultat per culpa del pendent pronunciat. Anava emmordassat i amb les mans lligades a l’esquena, mentre un dels mosqueters el subjectava amb una corda per evitar qualsevol intent de fuga. L’ascensió es tornà especialment dificultosa al final, fins que arribaren a un camí estret que envoltava la fortalesa. Aquell sender estava pràcticament sota muralla. Qualsevol crit o soroll inhabitual posaria en guàrdia els soldats situats als merlets.

El foc d’artilleria tenia sempre la mateixa cadència: un, dos, tres… fins a sis descàrregues i, després, una pausa per netejar i tornar a carregar. Aquesta pausa era la que aprofitaven per moure’s en la direcció que indicava el presoner.

Després de transitar al voltant dels murs de la fortalesa durant una bona estona, van arribar al seu destí. Pels senyals evidents que feia el castellà, semblava clar que aquell punt era per on s’havia d’entrar. Se sentia una forta remor d’aigua, i en Joan s’hi atansà per observar el terreny.

Les clavegueres. Per una obertura feta a la muralla, protegida amb reixes de ferro, s’escolava un rierol fastigós que, després d’un breu curs horitzontal, queia per un pendent fins a perdre’s en la foscor. El lloc era infecte, però no semblava que a ningú li vingués de nou. En Joan s’acostà cap on era en Charles amb la clara intenció de demanar alguna informació més, però abans d’obrir la boca, el mosqueter li va fer un senyal perquè callés.

En un instant, dos dels homes van baixar el petit desnivell fins a arribar al costat d’aquell estanyol repel·lent, situat al davant mateix de les reixes. Les aigües brutes no tenien gaire profunditat i amb prou feines els arribaven al genoll. Tot avançant, ben aviat es van trobar al davant de la porta enreixada. Al pany no hi havia cap clau, i, després de buscar en diversos llocs, feren un senyal negatiu amb el cap i, sense esperar més, van desaparèixer en l’obscuritat dels matolls de l’altre costat. Poc després un d’ells tornava amb sengles malls de ferrer a les mans. Aquelles eines poderoses, sens dubte, havien estat amagades amb anterioritat, tot esperant poder-les utilitzar en el moment oportú. El martell de ferro, si es feia servir amb destresa, era capaç de tirar a terra qualsevol cosa. Després, caminant feixugament amb les eines sobre l’espatlla, es van situar a cada banda de les reixes esperant ordres.

No li va costar gaire a en Joan comprendre en què consistia l’operació. Seguint les instruccions del seu cap, els dos francesos que portaven els malls, dos homes d’una corpulència extraordinària, els van alçar disposats a colpejar les reixes que barraven el pas al recinte. Poc després, quan començà una nova descàrrega de bateria, i seguint el ritme de les indicacions que els anaven donant des de dalt, picaven fortament, al mateix ritme de la tronada dels canons…

—Bum, clanc! Bum, clanc! Bum, clanc!

El soroll metàl·lic semblava escandalós des d’allà mateix, però ben segur que des de les muralles no s’apreciava.

Van ser necessàries tres descàrregues completes dels canons del campament perquè els cops fessin el seu efecte. Les reixes, consistents i robustes, però molt rovellades, cediren sota els forts impactes dels malls i es van esberlar, deixant un espai suficient per permetre el pas d’un home.

Poc després tots havien passat a l’altre costat i seguien, l’un darrere l’altre, aquell reguerol de porqueria que sortia de la ciutat. La pudor era insuportable, i alguns homes amb prou feines podien contenir les arcades i vomitaven allà mateix, però la marxa continuava impertorbable.

Al cap d’una bona estona de caminar pràcticament a les palpentes per dins d’aquell rierol negre, al fons, tènuement il·luminada per una torxa, van distingir una escala que s’enfilava amunt. Una indicació amb el cap del presoner els confirmà que aquell era el camí.

En Joan i en Charles s’avançaren a examinar el lloc. Sota l’esmorteïda claror de la torxa van veure una escala estreta amb esglaons de pedra que s’enfilaven amunt fins a perdre’s de vista. Quan la resta dels soldats hi van arribar, sempre en silenci, en Charles donà instruccions. Els cinc mosqueters de cobertura es quedarien allà mateix. Els altres, amb el presoner i els dos catalans, van pujar les escales. Tot i la foscor, la claror de les teies era suficient per demostrar que aquell lloc s’utilitzava amb freqüència. Una munió de petjades mostraven un rastre de llot sec, tant per pujar com per baixar. Aquella era, efectivament, la ruta que feien servir els assetjats per sortir a cercar provisions. Afortunadament per a ell, el presoner no els havia enganyat. A partir d’aquell moment, però, arribava el més difícil de tot plegat.

Els homes van pujar en silenci fins que van entrar en una petita estança. Al davant mateix hi havia una porta de fusta amb una tanca. Aquella porta devia ser l’entrada a dins de la ciutadella. Estava tancada i en aquell espai no hi havia cap torxa. Per l’espiera d’aquella porta es distingien la claror de la lluna i els llampecs de les descàrregues. Les canonades retrunyien contra les parets de la fortificació.

En Charles s’hi acostà i, amb tota la precaució del món, va guaitar per aquell forat. Després va fer un senyal i tots es reuniren a l’altre costat del petit espai. Un cop junts, amb una veu quasi inaudible, el mosqueter començà a parlar:

—Écoutez-moi… Escolteu-me bé. Aquesta porta dóna al mig de l’entrada de la ciutadella. La presó és just à l’autre côté. Darrere d’aquesta porta he pogut observar dos homes de guàrdia, però pel seu posat jo diria que no esperen cap sorpresa avui. Ja sabeu quin és el pla: en Joan, que pot passar per espanyol molt més bé que qualsevol de nosaltres i s’expressa bé en castellà, s’hi acostarà amb el presoner, perquè parli amb els altres i els doni confiança per obrir la porta. El seu company anirà amb ell, perquè les patrulles d’aprovisionament són normalment de tres o quatre homes. Joan, el presoner ha de notar la punta de la daga en tot moment sobre els ronyons per dissuadir-lo d’intentar cap heroïcitat. Si aconseguim que obrin la porta, tots teniu les vostres instruccions. Compris? —Tothom féu un lleuger gest d’assentiment—. Si no aconseguim que obrin la porta i donen l’avís d’alarma, ho deixem córrer tot i ens en tornem per on hem vingut. Si perdem el factor sorpresa no tenim cap possibilitat, i aleshores és inútil que ens deixem matar.

—Esteu segur que hi podrem entrar? —va preguntar en Joan.

—Aquesta és la ruta habitual que segueixen per entrar dins de les muralles els aprovisionadors i també les patrulles de minadors. El que portem amb nosaltres ens ha dit que el que fan quan arriben aquí és acostar-se a la porta i xiular un parell de vegades. Després els soldats de vigilància s’acosten i demanen el sant i senya. Normalment es diuen frases com ara «somos aprovisionadores, gente fiel a nuestro rey Felipe», o alguna cosa per l’estil. Després es dóna el nom i es diu el que es porta de provisions. Això és el que passa segons ce cochon —i mentre ho deia assenyalava l’espantat presoner, que feia uns ulls com unes taronges—. I no crec que ens hagi mentit, perquè si la cosa no surt bé —el francès va fer anar el dit movent-lo d’un costat a l’altre del coll—, ell serà el primer que no viurà per explicar-ho. Bé, monsieur Martí, ja és l’hora.

En Joan va fer un gest amb el cap mentre anava cap al presoner. Abans d’alliberar-lo li parlà fluix, però clar, a cau d’orella.

—Ahora voy a desatarte y a quitarte la mordaza. Irás delante de mí, pero tendrás mi daga todo el rato medio clavada encima de tu culo. Como digas o hagas algo que no me guste, te parto en dos. ¿Entendido?

Un moviment enèrgic amb el cap del captiu li va indicar que tenia la lliçó ben apresa. Alliberat de les mans i un cop treta la mordassa, en Joan li va agafar una mà a l’esquena i li clavà la punta de la daga fins que el castellà va deixar anar un lleu gemec. Aquell desgraciat havia de tenir molt clar que allò no era broma. Després va fer un gest amb el cap a en Benet i tots tres s’acostaren a la porta.

Quan ja eren molt a prop, el presoner féu dos xiulets molt esquifits. La boca, seca després de tanta estona d’estar emmordassada, no li donava per a més. Una forta punxada a l’esquena el va fer espavilar, i dos nous xiulets, ara contundents, sortiren tot seguit a través de l’espiera. En Joan, que de reüll podia veure una part de l’interior, va percebre com s’acostava algú. Un recargolament del braç i una nova penetració de l’acer a la carn foren un nou avís per a l’espanyol.

—¿Quién hay aquí? ¿Quiénes sois? —La veu va sonar mig endormiscada.

—Aprovisionadores. No temáis, somos gente leal al rey Felipe. Mi nombre es Pedro el Extremeño. Vengo con mi gente.

—Joder, Extremeño, te dábamos por muerto. ¿No llevas ya más de tres días ahí fuera?

—No te puedes imaginar cómo está eso por ahí.

—¡Venga ya! Y alguna moza que os habréis agenciado tú y los tuyos. —En Joan va poder distingir clarament com el soldat de guàrdia s’acostava a la porta, fins que el seu cap aparegué mirant pel forat. A fora, el bombardeig de l’artilleria continuava, però molt menys intens que abans. El nerviosisme del presoner es podia notar pel tremolor del seu cos. Aquell fill de mala mare no era gens de fiar.

—¿Y qué traéis?

—Patatas. Es lo único que hemos encontrado.

Neguitejat per la lentitud, en Joan també va decidir parlar estrafent la veu, com si la tingués trencada per la cassalla i el rom.

—Oye, tú. Llevamos tres días dando tumbos por ahí y los sacos que traemos pesan como un demonio. Abre esta maldita puerta de una vez.

El vigilant féu una mirada escrutadora cap on hi havia en Joan i de reüll observà també en Benet. L’obscuritat d’allà dins no li permetia distingir gaires coses. Després d’uns instants que van semblar eterns, es va sentir el soroll metàl·lic de la balda. La tensió en el cos del presoner avisava ben a la clara a en Joan del que passaria. Encara la porta no s’havia obert ni un pam quan…

—¡Traición, traición! ¡Son enemigos, cuidado, son enemigos!

En Joan, però, ja s’ho veia venir i, abans que el presoner pogués dir cap més mot, li va enfonsar la daga fins que la sang calenta de l’enemic li brollà sobre la mà al mateix temps que ell es llançava a terra damunt del presoner i l’esclafava amb el seu pes. Amb la mà esquerra li va agafar els cabells i començà a colpejar-li el cap contra el terra. En un instant va sentir el soroll del nas i les dents esmicolant-se, sense que la boca de l’espanyol pogués articular res més que uns dèbils gemecs.

Mentre en Joan s’encarregava del presoner, en Benet va agafar el mosquet del sentinella, que sortia pel llindar de la porta, i l’estirà amb totes les seves forces cap a dins. L’home, agafat de sorpresa, va ser arrossegat amb l’arma, i en Benet aprofità l’embranzida per travessar-li la gola amb la baioneta. I mentre el deixava caure a terra, amb una puntada de peu obria la porta de bat a bat. Per l’escletxa de la porta va sortir un llampec d’acer silenciós que trencà l’aire després de marcar un breu camí tot aixecant reflexos de llum de les torxes. La daga morisca, tremendament afilada i de fulla corba, s’havia clavat amb precisió al mig del pit de l’altre vigilant. L’arma, llançada destrament per un dels mosqueters, havia fet la seva feina i el castellà es desplomà en silenci amb el cor esqueixat.

L’home que en Joan esclafava amb els genolls contra el terra encara no era mort i es movia amb gestos de desesperació, mentre la daga continuava burxant. En Joan va notar una esgarrifança que li féu tremolar les entranyes. Ja no recordava una cosa així i feia temps que s’havia promès no tornar a matar. Es va sorprendre en comprovar com feia tots aquells moviments d’esma i amb destresa, amb la mateixa tranquil·litat amb què un carnisser escorxa un bou. Un moviment ràpid del ganivet amunt i avall i el cos d’aquell desgraciat es va quedar quiet per sempre. El català abaixà el cap; amb prou feines podia aguantar la repulsió i el fàstic que li produïa el que tenia al davant.

Després tothom restà en silenci uns instants. L’artilleria havia acabat la seva feina, de moment, i l’únic soroll que se sentia era la respiració dels vius i la remor de la sang borbollant del cos dels morts. No semblava que ningú més hagués advertit la seva presència.

En Joan va retirar la seva daga del cos de l’Extremeño i l’eixugà amb un tros de la camisa d’aquell dissortat. Després, en aixecar-se, notà un mareig, però es revifà de seguida.

Algú acabava d’obrir la porta de bat a bat, i tot el grup va sortir a poc a poc. En Joan es va avançar una mica per comprovar els voltants. Tot semblava tranquil. Agafà el mosquet del soldat mort mentre dos homes arrossegaven el cadàver cap a l’interior, darrere de la porta. Abans que desaparegués aquell cos, una cosa va cridar l’atenció d’en Joan. Aquell uniforme li era familiar.

—Un moment, si us plau!

—Què us passa? —El mosqueter més proper s’acostà a en Joan amb un dit sobre els llavis—. No feu aquests brams!

—Aquests soldats… són… són de cavalleria!

—Sí, són dels terços de cavalleria. Els mateixos que vam apallissar a Barcelona, sota Montjuïc.

De cop i volta, a la ment d’en Joan tornaven coses que ja tenia per oblidades. El seu cap es començà a omplir de velles imatges on el rostre d’un home era el protagonista. I aleshores la seva boca i el seu pensament es van emplenar de la fel seca i roent de la revenja.

Protegits per la foscor de la nit i agrupats en un portal de la plaça, els set homes escoltaven amb atenció les ordres.

—Farem el següent. Primer, reduir el sentinella que hi ha davant de la porta de la presó. Les claus les duu al damunt. Obrirem la porta i els dos catalans aniran indicant el camí de tornada als seus. Joan, d’aquesta manera podreu comprovar si el vostre germà es troba aquí dins. Nosaltres anirem al cos de guàrdia per vigilar que no us agafin de sorpresa. Com podeu veure —el mosqueter féu un gest significatiu amb la mà—, això és ple de soldats enemics. El presoner que portàvem em va informar bé. Allà al fons hi ha les quadres amb els cavalls, i aquest edifici de davant allotja soldats i oficials. Hem d’anar amb molt de compte o no en sortirem vius, d’aquí. Ben aviat la nostra artilleria redoblarà el canoneig. Esperarem aquest moment per actuar. D’acord, mes amis?

Tothom va assentir, i en Joan també. Faria allò que li deien, però potser també alguna cosa més.

Poc després cada grup va anar als seus llocs. En Joan i en Benet esperaven ajupits darrere d’una columna. A pocs metres de distància, es podia distingir la porta de la presó. Un soldat mig endormiscat o mig begut, qui ho sap, estava assegut a terra amb l’arma encreuada entre els braços. Semblava ben bé que no li importés ni poc ni molt res del que pogués passar al seu voltant. Aquella desídia el mataria ben aviat, va pensar en Joan.

El foc d’artilleria recomençà poc després. Era a discreció i ja no se sentia la cadència del foc de bateria d’abans. Les peces de batre feien arribar els projectils fins i tot dins de la ciutadella. En un instant, els homes que hi havia dins del quarter van sortir al carrer sorpresos per aquell bombardeig nocturn tan intens i poc habitual. Alguns, a mig vestir, corrien cap a les cavallerisses. Els cavalls, atemorits per la virulència del foc, renillaven amb força.

El vigilant, despertat per aquell soroll, s’alçà de cop i va cercar la protecció de la porta. Aquell era el moment que en Joan volia: sense més dilació, se li apropà per darrere i li va passar la seva corretja pel coll, escanyant-lo, mentre feia mitja volta i se’l carregava a l’esquena. Agafat de sorpresa, aquell desgraciat camejava en l’aire mentre amb les mans intentava desesperadament alliberar-se del llaç per agafar una mica d’aire. Però aquell tipus era molt corpulent i tal vegada en Joan havia calculat malament: el pes i els moviments desesperats del vigilant li podien provocar problemes. Per més que ho intentava, no podia reduir el seu enemic i començava a adonar-se que la pressió del llaç s’afluixava. Per sort, en Benet es va adonar de la situació i, fent la volta pel davant, deixà anar un cop de daga precís. La sang de l’home va sortir amb tanta força, bombada pel cor excitat, que esquitxà la porta i les parets més properes. A l’instant el castellà havia deixat de moure’s i en Joan caigué a terra totalment extenuat, amb aquell cos inert al seu costat. Amb la respiració esvalotada per l’esforç, encara va trigar uns quants segons a refer-se.

Al voltant, els projectils d’artilleria xiulaven sense parar, mentre el tragí de soldats amunt i avall era cada cop més intens.

Un impacte encertà de ple en una de les parts més altes dels edificis de la plaça i un munt de runa i pedres caigueren des de dalt, a la vora d’on es trobaven en Joan i en Benet. El soroll era tan eixordador que per fer-se entendre calia cridar.

—Benet! Agafa les claus que porta al cintó i obre la porta. Jo et cobreixo…

En Benet agafà el manat de claus i les va anar provant fins que una va entrar al pany, i girà un parell de voltes. Una forta empenta i la porta va recular amb un grinyol sinistre.

—Joan, som-hi, la porta és oberta!

—Entra cap a dins, de pressa, i fes que comenci a sortir la gent!

En Benet va dubtar un moment. Aquelles no eren les instruccions que havien acordat, però, malgrat tot, va passar cap a dins. Poc després, pàl·lids i atordits, començaren a sortir homes amb pas vacil·lant i desorientat. Alguns d’ells no es movien del lloc i fins i tot semblava que volguessin tornar dins del calabós. A d’altres, ferits, els ajudaven alguns dels seus companys. En un moment s’ajuntaren un munt d’homes davant la porta, sense que ningú els indiqués cap on havien d’anar.

En Joan, però, no estava només pendent de trobar son germà. Per un dels carrers laterals havien començat a sortir homes muntats a cavall que anaven cap al mig de la plaça.

—Joan! Però què feu? —la veu d’en Charles sonava darrere seu—. Acompanyeu aquesta gent a la sortida. El cos de guàrdia ha donat l’alarma. Ara ja saben que som aquí!

—Acompanyeu-los vós, jo he de fer una cosa abans.

—Però què dieu? I el vostre germà?

En Joan no escoltava res del que li deia el francès. Allà al mig de la plaça havia vist una figura. Un oficial damunt d’un cavall donava ordres amb el sabre a la mà, mentre al seu voltant altres genets intentaven seguir les seves instruccions.

Aquell home, aquell uniforme, aquell cobrecoll blau que onejava al vent… Sí, era de nou aquell malparit. A la fi encara tindria ocasió de veure complerts els seus desigs més obscurs, amagats durant molt de temps, però no pas oblidats. Amb el mosquet que havia pres al sentinella, i absort amb el que succeïa al seu voltant, es va situar darrere d’una columna. Amb tota la tranquil·litat de què era capaç va adreçar la mirada cap on aquell malnat continuava movent-se damunt del cavall. Aquell fill de mala mare no parava quiet. Però ara, ara el tenia ben encarat i el dit ja es movia cap al gallet…

¡Fuego, fuego, la prisión arde!

Aquell crit el va fer tornar a la realitat. L’edifici de la presó estava envoltat per les flames. Els crits dels desgraciats de dins feien esgarrifar, i el va envair un sentiment de desesperació.

—En Miquel! El meu germà!

En un instant va ser conscient del seu error. Mentre deixava l’arma a terra i s’acostava corrents cap a la presó, els projectils de l’artilleria francesa encara eren més nombrosos. En arribar a la porta, les flames sortien de dins crepitant. La porta havia desaparegut i la calor era insuportable. Va intentar fer un pas endavant, però uns braços l’aturaren i el llançaren enrere.

—Joan, surt d’aquí… no s’hi pot entrar! —En Benet li barrava el pas, mentre les flames sortien pertot arreu com serpents de foc. Una bafarada d’aire ardent li socarrimà les celles i li escaldà els ulls. S’hi va acostar de nou, però el seu amic, abraçant-lo, no el deixava avançar, i ell començava a cridar el nom del seu germà amb desesperació, sense obtenir cap resposta.

—Per Déu, Joan, és impossible… que no ho veus?

—Miquel, Miquel, Miqueeeeel! —Totalment embogit, va fer uns quants passos enrere i, amb un tros de roba embolicat al cap, corregué altra vegada cap a la porta del presidi. Però, de nou, els braços poderosos d’en Benet el van empènyer cap enrere amb tanta força que perdé l’equilibri i va caure a terra, mentre el seu cap rebotava contra les llambordes i quedava atordit.

Estès a terra, va poder sentir com, amb una remor fortíssima, l’edifici de la presó va cedir i s’ensorrà damunt de la plaça, engolint entre les runes el cos d’en Benet.

En Joan va sortir amb la resta dels homes, ajudat pels francesos, que el van arrossegar cap a fora mig estabornit. No va ser fins l’endemà que va ser conscient de la pèrdua d’en Benet, i un sentiment de mancança, de buit i de frustració el va colpejar per dins.

Perpinyà caigué aviat, però en Joan ja no era allà per veure-ho. Poc després dels malaurats fets de la presó, una nit, abandonà el campament. L’operació de rescat havia estat un fracàs, i els francesos li recriminaven indirectament que per culpa seva s’havien perdut molts presoners.

Amargat per la pena de no trobar el seu germà i convençut que era el responsable de la mort d’en Benet, va marxar en silenci. Només li restava una última esperança.

Un dels presoners alliberats li havia donat raó d’un jove català que podria coincidir amb la descripció d’en Miquel: s’allotjava en un dels poblets de la rodalia. El poble havia estat arrasat pels soldats castellans, que van matar molts vilatans i s’havien emportat presoners.

Sol, carregat amb les poques coses que li quedaven i amb el cavall d’en Benet al seu costat, s’encaminà cap allà. A l’entrada de la vila va observar que aquella maleïda guerra no havia destrossat només la seva vida, sinó la de molta més gent.

Les úniques cases que romanien mig dempeus estaven tancades i abandonades. Les poques persones que transitaven per l’únic carrer del poble cuitaven a amagar-se davant la seva presència. Quan ja estava a punt de girar cua i tornar enrere, cap al final de la vila, va trobar dos homes ja molt grans asseguts en una soca. Aquells eren els únics veïns que no s’havien espantat ni poc ni molt per la seva presència. Tal vegada perquè no podien córrer o perquè els seus ulls cansats ja ho havien vist tot en aquesta vida. La seva mirada es va clavar en el rostre d’aquell desconegut que els contemplava des del seu cavall.

—Merci… Connaissez-vous un jeune catalan, anomenat Miquel… Michel… Michel Martí… Sa maison est pour ici? —xampurrejà en Joan.

Els dos homes es miraren l’un a l’altre i amb prou feines reprimiren un somrís burleta abans de contestar en el català de la zona.

—Que sou català, vós?

—Doncs sí, sóc català. M’han dit que en aquest poble hi vivia un jove català que es diu Miquel… Miquel Martí. Jo sóc el seu germà.

—Segurament parleu d’en Miquelet el Català. Havia conviscut amb nosaltres al poble, sí. —I l’home va aixecar la mà mentre assenyalava una casa al final del poble. En Joan va fer un gest d’agraïment amb el cap i hi va conduir de pressa els cavalls.

Quan va arribar al davant, el cor li va fer un salt. La casa s’aguantava dreta, però no tenia ni portes ni finestres. Pels forats fumats que es veien, es podien contemplar els efectes del foc. El sostre havia caigut i l’interior restava ple de fustes cremades i estris destrossats.

Sense gaires esperances, deixà els cavalls fora i s’endinsà entre les runes a poc a poc. El plor d’una criatura el va fer parar en sec i es va encaminar cap allà. Aquells crits desesperats sortien de darrere d’una porta ennegrida pel foc. En Joan la va obrir lentament i el que va veure el trasbalsà.

A dins, a terra, al costat d’un llit mig cremat i ple de brutícia, hi havia una dona jove que girà el rostre en sentir-lo entrar. Aquelles faccions escanyolides, de conques enfonsades i llavis ressecs, indicaven ben a la clara l’estat d’aquella pobra noia. Tenia els ulls plens de llàgrimes i la boca oberta, incapaç, però, d’articular una sola paraula. A la falda hi tenia una criatura molt petita, segurament de pocs mesos, que no parava de plorar, angoixada per la fam i la immundícia d’una roba llardosa i espellifada. La dona se’l mirava amb una expressió de profunda tristesa, però no deia res.

—En Miquel, Miquel Martí… Que el coneixeu? Sóc el seu germà gran, en Joan.

En sentir aquestes paraules, la noia va començar a plorar desconsoladament. En Joan se li acostà, corprès per un sentiment de pena i llàstima com mai abans havia sentit.

S’agenollà al seu costat, i, quan estava a punt de treure’s el mocador per ajudar la noia, quelcom li va cridar l’atenció. Penjada al coll, aquella jove portava una cosa que ell coneixia molt bé: una creu de plata, la creu de plata que la seva mare els va regalar a ell i a en Miquel quan eren menuts. Encara que costés de creure, aquell menut era el fill del seu germà, i aquella noia, la seva dona.

Amb un gest ple de tendresa li ensenyà la mateixa creu que ell portava al coll, i la noia, quan la va veure, mogué lleugerament el cap. Amb veu tremolosa i dèbil, i amb una gran dificultat per articular les paraules, començà a parlar:

—Joan? Sou en Joan? En Miquel sempre parla de vós. Us té per un déu, el vostre germà, us estima de veritat. —Els plors i els grans sangloteigs de la noia es barrejaven amb els del seu fillet, i no la deixaven continuar parlant. En Joan, amb un nus a la gola, li agafà la mà.

—Jo també me l’estimo molt, podeu estar-ne segura. —I mentre deia això unes llàgrimes irreprimibles li començaren a córrer rostre avall, però no va fer res per aturar-les. Ni se’n recordava, del temps que feia que no plorava, i ara tenia molts motius per fer-ho; la majoria dolents i tristos, però també algun de bo. Mentre notava el gust salat de les llàgrimes, es va fer un jurament. Aquella era també la seva gent i la seva família. Tornaria amb ells a casa.

Pocs dies després, amb vestits i aliments per a la mare i el nadó, van emprendre tots tres el llarg camí de tornada. No havia pogut fer res pel seu germà, i el cos d’en Benet es quedava per sempre en aquelles terres. Però almenys tenia el consol de portar a casa els que eren sang de la seva sang.

Ells farien perdurar el record d’en Miquel sempre més.