IX

EN MIQUEL

Un matí, en Joan, encara malferit, ajudat pels seus dos fidels amics, en Benet i en Magí, va pujar al mateix carro que l’havia portat a Barcelona. Al seu costat reposaven les coses que havia dut a la ciutat. Tot just sortia el sol quan la Mundeta i en Pau l’acomiadaven amb molt de sentiment i afecte. Aquella bona gent l’havia rebut, n’havia tingut cura una primera vegada, i ara, després de tant de temps, quan els havia necessitat, havien tornat a acollir-lo al seu costat.

Alguns dels homes de la colla, els d’en Joan, també eren allà. Ja en quedaven pocs. La guerra i el desencís havien fet que la majoria tornessin a casa, a les seves vides de sempre. Per a alguns d’aquells homes, la majoria joves, allò no havia estat res més que una aventura, un joc, un temps de llibertat aprofitat per conèixer món i córrer amunt i avall. Per a altres, però, aquell període de la seva vida els havia marcat per sempre, i alguns no havien tingut tanta sort i ja no hi eren.

En Benet i en Magí van ajudar-lo a pujar, i en Joan es deixà anar, cansat i adolorit, entremig dels farcells. Un xiulet i la mula començà a caminar carrer dels Tallers amunt. Un gest d’adéu amb la mà i aquella gent amiga desaparegué de la vista, tal vegada per sempre.

Encara era hivern i feia fred, però lluïa un sol càlid i vivificant. El pas de l’animal, lent i cadenciós, permetia contemplar aquella seva terra i la seva gent, tots atrafegats. Camps, horts, viles i petits poblets passaven lentament. De tant en tant se sentia un so de campanes, un so ara alegre, ara més trist, però sempre familiar i acollidor. La gent vivia al voltant de la seva casa, sense preocupar-se de l’esdevenidor. Ja era prou complicat llevar-se cada matí sense saber si podrien menjar o, el que era pitjor, si podrien menjar els seus fills.

Aquella era una bona terra, una bona gent. Havia pagat la pena lluitar per ella; però ara ja n’hi havia prou, que ho fessin uns altres per ell. Li havia promès al pare que tornaria i havia de complir la promesa feta. Ara sí que era hora de tornar… malgrat tot.

L’escalfor del migdia el reconfortava, i ja tancava els ulls quan amb un crit d’en Benet la mula es va aturar i s’atansà a la vorera del camí. Era hora de dinar. Els dos amics devoraren ràpidament els trossos de pa amb pernil que la Mundeta els havia preparat; en Joan només en tastà una mica. Encara no tenia gaire gana. Potser els aires de can Martí li retornarien les sensacions del plaer del bon menjar.

Del que no es privà fou d’un bon trago de vi de la bóta que li oferí en Benet. Aquell vi espès i aspre ajudava a viure. De fet, hauria ressuscitat un mort.

Mentre menjaven en silenci, el jove de can Martí podia notar la felicitat d’aquells dos homes que sempre havien estat al seu costat. Estaven contents de tornar a casa. Tal vegada una mica més en Magí, però aquell talòs d’en Benet també, tot i que segur que havia deixat alguna mossota amb el cor trencat allà a ciutat.

Un cop van reprendre la marxa, el cansament i el sopor s’apoderaren de seguida d’en Joan. El seu cos malmenat demanava un descans a crits, i poc després es quedà adormit entre els farcells amb una barreja de serenor i incertesa.

—Joan, Joan, fill meu, desperta! Ja ets a casa.

Quan en Joan va obrir els ulls, el primer que va veure fou el rostre del seu pare, il·luminat per una torxa. En Benet i en Magí l’ajudaren a incorporar-se i a baixar. Les ferides encara li produïen un fort dolor i tenia el cos mig encarcarat. Un cop a baix, es deslliurà dels braços que intentaven ajudar-lo i es va acostar al seu pare.

—Pare, pare! Veniu aquí!

Pare i fill es van abraçar afectuosament durant una bona estona. Després, agafats pel braç, es miraren als ulls, humitejats per l’emoció.

—Fill meu, ja tornes a ser a casa. Déu Nostre Senyor sap molt bé com he pregat per viure aquests instants.

En Joan va contemplar aquell rostre vell i cansat, ple d’arrugues i cremat pel sol, i un ample somriure se li dibuixà al rostre.

Darrere mateix hi havia la casa. Can Martí, la seva llar. A la claror de les torxes va observar les parets blanques, aquella porta i aquelles finestres… Tot allò que tant havia enyorat.

Encara que moltes vegades ho dubtava, potser sí que Déu existia i, per una vegada, s’havia apiadat d’ell.

«La meva nova vida a casa era tan diferent del que havia estat els últims temps que al principi no m’ho podia creure. Estava convençut que un dia em despertaria a l’alba i em trobaria al ras, enmig d’uns matolls, escorcollant els voltants o descarregant els pedrenyals des d’alguna muralla. Però això no va arribar a succeir mai. Els dies passaven, em vaig guarir de les ferides i res no semblava que hagués de trencar l’harmonia d’aquella nova etapa de la meva vida.

Els rumors anaven i venien. Es parlava d’enfrontaments entre els nous aliats francesos i les tropes castellanes a les terres de tramuntana, però jo ja no en volia saber res, de tot això. Començava a creure’m que una vegada per totes podria refer la meva vida i acabar els meus dies a can Martí, la meva llar.

El temps transcorria entre les feines de la casa, l’organització de les activitats i l’administració dels béns. Els conreus tornaven a millorar, tot i les èpoques difícils, i els animals es recuperaven de l’última desfeta. La gent, els amics i els mercaders tornaven a can Martí per comprar o vendre, treballar o ajudar. Tot tornava a rutllar. Ni tan sols “aquells” havien donat senyals de vida.

Feia la impressió que la mare s’havia eixorivit una mica. Quan la vaig anar a veure, l’endemà de la meva arribada, el cor em va caure a terra. Consumida per la tristor i la melangia, no es movia del llit i només li quedaven la pell i l’os. Primer li va costar fins i tot reconèixer-me, però quan es va adonar de la meva presència, va somriure i vam parlar una bona estona. Era evident que la meva tornada havia portat una mica de felicitat a la seva malaurada existència. Ara, fins i tot, algun dia s’aixecava del llit i restava una estona asseguda al balancí mentre m’explicava coses de quan érem petits. Menjava una mica més i semblava que tenia més ànims.

De totes maneres, jo no volia pas enganyar-me: el pare m’havia dit que estava molt malalta i que hi havia molt poques esperances de recuperació. Però si amb la meva tornada li havia portat una mica d’il·lusió al final de la seva vida, em donava per ben pagat.

I en Miquel? El meu germà petit ja era tot un home i m’ajudava en les tasques de la casa amb una empenta i unes ganes increïbles. La seva obsessió era treballar i treballar perquè can Martí tornés a ser com havia estat abans. Feia tot l’efecte que amb aquella actitud volia reparar el que havia succeït feia temps, com si tornar a aixecar tot allò que altres havien ensorrat fos la seva responsabilitat. El seu caràcter ja no era rialler i despreocupat. S’havia adonat que l’època dels jocs havia finit. Però a mesura que l’anava observant, vaig comprendre que hi havia una altra cosa.

Malauradament, sempre acabava apareixent una altra cosa a la meva vida».

El soroll de pals xocant se sentia de nou en aquella tarda xafogosa. A pas lleuger, en Joan va anar cap allà i, tal com suposava, ja hi tornaven a ser. En Miquel i en Magí, en Magí i en Miquel.

—Apa, vailet! En garde! Fons, fons, fons. Parada. Ara esquiva. Vinga! Cop, cop, cop! Més lleuger, més lleuger!

Una altra vegada les pràctiques d’esgrima. Des del seu amagatall, darrere d’un arbre, en Joan els observava. La cara d’en Magí apuntava un somriure permanent. S’ho passava d’allò més bé, era com un joc per a ell. Però en Miquel… Ai, en Miquel! Per a en Miquel, allò no era pas un joc. Concentrat, atent, decidit… lluitava amb l’espasa de fusta com si en aquelles arts li anés la vida.

—Ep, nois… Què feu? —En Joan interrompé la gresca. Va sortir del seu amagatall i s’apropà cap on eren els dos espases.

—Eh, hola, Joan… estem practicant una mica.

—Sí —digué en Miquel—, vull aprendre esgrima, com vosaltres.

En Joan va moure el cap desaprovant-ho mentre li feia un senyal a en Magí perquè s’acostés. En Miquel se’ls mirava amb aquella arma de pega a la mà, el pit li pujava i li baixava per la respiració agitada després de l’esforç.

En Joan agafà en Magí per l’espatlla i se l’emportà una mica més lluny. El rostre suat del masover mirava cap a terra.

—Què és tot això, Magí? No hi ha dia que no estigueu una bona estona amb aquesta mena de… collonades.

—Joan! En Miquel ja és un home. Treballa com ningú i sempre està disposat a ajudar… però no para, insisteix una vegada i una altra que li ensenyi les arts de l’esgrima i altres coses sobre la lluita. Vol saber utilitzar les armes i pregunta sobre les aventures dels d’en Joan… Jo procuro fer-me l’orni, però no hi ha manera. Et té per un Déu, Joan. Ets el seu heroi!

L’hereu de can Martí donà una puntada a una pedra propera i es quedà mirant en Magí de fit a fit.

—Amic meu, no sé què en penses, tu, però jo ja n’he tingut prou de lluita, de sang i de guerra. Això s’ha acabat, així que deixem córrer aquesta comèdia. D’acord? Ja n’hi ha prou. Entesos?

En Joan no aixecava la veu, però el seu to no admetia rèplica. En Magí se’l va mirar amb cara de disgust, però no digué res. Va fer mitja volta i s’allunyà a camades. Després d’observar per uns instants el pal de fusta amb menyspreu, el llançà sobre una pila de fems.

L’hereu Martí se’l va quedar mirant mentre s’allunyava. Li sabia greu allò, però no estava disposat que el seu germà passés les mateixes penalitats i repetís els mateixos errors que ell.

—Joan, què li passa a en Magí? Per què se’n va? Què li has dit? —En Miquel s’havia atansat al seu costat i l’escrutava amb un posat inquisitiu.

Fitant-lo no podia deixar de pensar com havia crescut el seu germà. Ja era un home dret i fet. Amb divuit anys, tenia una constitució d’un home de trenta. La seva pell era bruna i els ulls eren tan negres com els cabells, que li penjaven igual que sarments de cep. Les espatlles d’en Miquel deien ben a la clara que sabia treballar de valent. El més important, però, era la seva intel·ligència natural i una fortalesa moral extraordinària. Seria, sens dubte, un bon amo.

—Res, Miquel, només li he recordat que tenia feina.

—Feina? Però si no ha parat de pencar en tot el sant dia! Ara estava ensenyant-me com es fan els moviments amb l’espasa. Jo vull…

—Miquel, ja ho sé, el que vols —el va interrompre en Joan—. Vols aprendre a lluitar. Vols saber coses de les armes i de la guerra. Però ara escolta’m un moment. Això s’ha acabat per a nosaltres. Ja n’hi ha hagut prou de guerra i de desgràcies per als Martí.

—Però què dius? Ets tu qui m’ho diu, això? Tu, el meu germà, el cabdill dels de la colla d’en Joan? L’heroi de Montjuïc? El guerriller de qui es parla pertot arreu? No em puc creure que aquest home, el meu germà, em digui ara que no vol tornar a lluitar!

—Doncs t’ho pots ben creure. No tornaré a lluitar, Miquel. Només tornaria a agafar una arma per defensar-vos a vosaltres, la meva família… o el que en queda. Ja n’hi ha prou de penes i de patiments.

—No pot ser veritat, això que dius. Que t’has tornat un covard, ara?

—No, no sóc cap covard. Però no et pensis que per això no tinc por. Moltes nits m’aixeco amarat de suor i amb el cor bategant com un cavall pensant-me que algú està a punt de tallar-me el coll. No, Miquel, anar a la guerra no és un joc com brandar espases de fusta amb el beneit d’en Magí. A més…

—A més, què?

—Ja he lluitat massa per massa gent que no s’ho mereix, Miquel. Recorda què va passar aquí mateix al poble.

—Ho recordo molt bé, germà. I també recordo que un estol de malparits van entrar a casa, van matar la nostra germana i van maltractar els pares fins que se’n van atipar… I després ho van cremar tot. Ho recordo perfectament perquè jo hi era. Jo hi era… i tu no.

Aquelles paraules van fer mal al germà gran. Quan en Miquel se n’adonà, s’acostà a en Joan i li va estrènyer un braç.

—Joan, Joan… perdona, no ho volia dir, això. T’ho prometo… —El noi estava dolgut i ressentit per alguna cosa, potser amb ell mateix—. Potser sí que ja has lluitat prou. Potser sí que ja has complert el teu deure i estàs cansat i desenganyat. Potser tu sí, però jo no. Jo no he fet res encara. No he fet res contra aquesta gent que han arruïnat la nostra família. Allà fora hi ha guerra, i jo no vull quedar-me aquí esperant que tornin. Ara em toca a mi anar on són ells. Vull anar a lluitar.

—Miquel, no diguis això! No saps el que dius… no tens coneixements ni experiència per a una cosa com aquesta. No saps què vol dir anar a lluitar… ni t’ho imagines. No aniràs a la guerra, Miquel. No, mentre jo sigui aquí.

—Tu tampoc no tenies experiència ni coneixements quan te’n vas anar, oi que no?, però vas marxar igualment… Per què no ho puc fer jo, ara? Cap a tramuntana hi ha guerra i la nostra terra ens necessita a tots. Tu potser ja has lluitat prou, fes el que vulguis, però jo…

La determinació del seu germà petit el va sobresaltar. Havia de trobar la manera de fer-li veure que la guerra és el pitjor que hi ha per a un home, que només els poderosos en treuen profit. Va agafar en Miquel per l’espatlla i tots dos van caminar cap al cobert del pou. En arribar-hi, van seure sobre uns feixos de bruc. En Joan es ficà la mà en una de les butxaques de la camisa i en va treure un petit objecte que ensenyà al seu germà.

—Té, Miquel, mira. Això és una bala. Aquest petit tros de plom pot matar una persona en un instant; només serveix per fer mal. Matar algú, sigui qui sigui, com sigui i on sigui, sempre porta la desgràcia de qui prem el gallet. T’ho dic perquè a mi ja m’ha passat.

En Miquel va agafar el projectil entre dos dits i se’l va quedar mirant.

—La guerra només serveix per a una cosa: donar més poder i més riqueses als poderosos que viuen en castells, es cobreixen els cossos amb sedes i velluts i es decoren la pell amb garlandes d’or. Com més bé viuen ells, més fam i misèria ens toca patir a la gent com tu i com jo. Cada cop, cada tret, cada gota de sang que vessis o facis vessar en la batalla és una mica més d’or per al rei i una mica menys de pa per a tu i els teus. Fes-me cas, Miquel, fes-me cas.

El petit de can Martí contemplava el trosset de plom sense dir res. Al cap d’uns instants va girar el rostre i mirà el seu germà gran amb un somriure trist. Es va aixecar i, posant-se la bala a la butxaca dels pantalons de pana, va caminar lentament cap a la casa. En Joan no es va moure del seu lloc fins que no va desaparèixer de la seva vista. Llavors es va alçar pensant que poc que coneixia el seu germà.

—Voleu dir? —en Joan havia estat escoltant el seu pare una bona estona. Després del sopar, com sempre, asseguts en dues cadires de vímet i amb un petit porró de vi dolç sobre la vella taula de fusta, el pare li havia explicat amb claredat uns fets que eren evidents, però dels quals, fins ara, ningú no havia gosat parlar. Potser més que explicar uns fets, li revelava uns sentiments guardats des de feia molt de temps. Es van mirar directament als ulls.

—N’estic convençut, Joan. Jo ja sóc gran. Des dels fets desgraciats d’aquí a casa, ja no sóc el que era. Tinc ferides al cos, però sobretot a l’ànima. Penso que tu ets el meu hereu, no només dels meus béns, sinó també dels meus drets.

—Però jo no en vull, de drets, pare. Només vull tenir cura de la meva casa i de la meva família. Ja m’està bé d’aquesta manera… de veritat.

—El que jo et demano té també molt a veure amb això. Tothom ha de saber que ets el nou amo de can Martí… i que tens els mateixos drets que jo. No et demano que ocupis el meu lloc al braç reial de la Diputació; ja no t’ho demano perquè sé que em diries que no. Tinc molt clar que això et tornaria a allunyar de casa i et podria portar a situacions que no vols que es repeteixin… Però el que sí que et demano és que ocupis el meu lloc al sometent del poble. És legítim i t’ho mereixes. A més, pots estar ben segur que aquesta és la millor manera de procurar per la teva família.

—Bé, no us dic que no tingueu una part de raó, però tant vós com jo sabem perfectament què va passar el dia que me’n vaig anar. Hi ha gent que encara em veu com un criminal; no crec que aquests bergants vegin amb bons ulls que jo ocupi el vostre lloc a la guàrdia del poble. A més, la mare…

—La teva mare ja no està amb nosaltres, fill meu. No podem pas enganyar-nos. No sé el temps que li queda, però s’està apagant com una llàntia sense oli… i que Déu em perdoni. Pel que fa al que dius, la veritat… —el pare dubtà i abaixà el cap— la veritat és que és l’únic que em preocupa. Aquesta mateixa gent que dius et van denunciar. Saps d’allò més bé qui en va ser el responsable. És un cas que encara no està resolt perquè des d’aleshores no has anat davant de la justícia. No entenc per què encara no ha vingut a buscar-te l’agutzil. Suposo que és per la teva fama. La gent et té per un heroi. O potser perquè vas arribar malferit. El cert és que no gosen acostar-se a tu, almenys de moment.

—Sí, ja ho sé. D’aquí a un quant temps vindran a buscar-me. Però no patiu, que no els donaré aquesta oportunitat.

—Què vols dir? Joan, no em diguis ara que…

—No, pare, no patiu. No penso tornar a marxar, i encara menys per això. No puc dir que tingui la consciència tranquil·la pel que vaig fer, perquè malauradament no és així… però tampoc no me’n penedeixo. Només vaig fer justícia pel meu compte, ja que ningú no la va voler aplicar per mi. —En Joan callà un moment torbat pels records d’un passat tenebrós—. No, no marxaré… el que faré serà una altra cosa.

—Fill meu, digue’m què vols fer. Em fas por quan se te’n fica al cap alguna de grossa.

—Mireu, pare, el que faré és anar a lliurar-me al poble. Aniré a veure el batlle per tal que es faci justícia. Que prepari el consell i que m’escoltin. He de dir moltes coses que ni ells ni vós no sabeu. Si després de les meves al·legacions se’m retorna el bon nom, llavors podrem parlar de la resta.

—Però què dius, fill? Tal com estan les coses, si volen, et poden tancar a la garjola només per la teva presència al poble.

—No patiu, sempre he tingut molt clar que aquest moment arribaria un dia o altre. Tinc una cosa per defensar-me… I no estic pas parlant de cap arma.

La sala del consell de l’ajuntament del poble era més aviat fosca en aquella tarda plujosa de tardor. Una llàntia sobre la taula i quatre torxes a les parets del recinte amb prou feines podien il·luminar el rostre dels presents. Les dèbils flames es movien agitades pel corrent d’aire que entrava per les escletxes de portes i finestres, i la penombra bellugadissa del lloc semblava acompanyar la fredor de l’ambient.

Al voltant de la gran taula de fusta massissa, castigada pels anys i pels corcs, hi havia quatre homes, a part dels Martí, pare i fill. Dempeus i amb un posat que volia semblar indiferent i seriós al mateix temps, esperava l’agutzil.

Els dos jurats, el batlle i el capellà del poble, havien estat cridats per parlar d’una qüestió molt important per als assumptes de la vila. En Jordi Martí, que encara era el cap de les forces del sometent local, havia convocat la reunió sense explicar de manera clara quin seria l’assumpte a tractar. Sense dir res de concret, havia confirmat que hi aniria amb el seu fill, i aquell fet fou suficient perquè no hi faltés ningú. Al cap i a la fi allò era el que en Joan li havia demanat. L’ambient era fred i tens, i no tan sols per la gelor del vent que xiulava al carrer.

Al batlle, bon amic dels Martí, aquella situació no li agradava gens. En Joan se’l mirava i l’altre apartava els ulls. Algú va agafar la gerra de vi i se’n va servir un got ben ple, per agafar ànims.

Al cap d’una bona estona de silenci, el batlle va decidir parlar:

—Bé, per sol·licitud d’en Jordi Martí, aquí present, us he cridat a consell, com a representants de l’autoritat local, per escoltar algunes qüestions importants per al bon govern del nostre poble. Bé, Jordi, tu mateix. —I dit això, féu un gest cap a en Jordi Martí, convidant-lo a parlar.

—Déu vos guard, senyors. Anirem al gra. Com a oficial del sometent local, us he fet venir per tal de sotmetre a la vostra consideració un fet que té molt a veure amb el futur del nostre poble. —Després d’una petita pausa per copsar tota l’atenció, el pare d’en Joan continuà—: Com bé sabeu, a més de ser oficial de la guàrdia local, també sóc membre de la part reial de la Junta de Braços de la Diputació. Estem vivint temps molt difícils des de fa anys. Abans havíem de fer front a la rapinya i als abusos dels soldats del rei de Castella, i ara estem obligats a lluitar al costat dels nostres nous aliats, els francesos. Però aquests soldats no són pas millors que els altres. Cal estar molt al cas per a la seguretat del poble i el bé dels seus veïns. Jo ja sóc gran i estic dèbil i xacrós, i en aquesta situació no puc fer front a les meves obligacions envers el sometent. La seguretat de la nostra gent demana que aquest càrrec l’ocupi un home amb més energies i més joventut.

Algú es va escurar el coll i d’altres aixecaren les tasses plenes de vi per fer un trago, però ningú no va articular ni una paraula.

—Bé, tot i que pot semblar que sóc el menys adequat per dir el que us vull dir, convindreu amb mi, senyors, que no hi ha ningú al poble que pugui ocupar aquest càrrec amb més mèrits i més capacitat que el meu fill Joan, aquí present.

Inquiets moviments de cap i alguna expressió de sorpresa demostraren ben a la clara que no tothom estava d’acord amb aquell nomenament sobtat, però no pas inesperat.

—Així doncs, jo, en Jordi Martí, com a cap del sometent local, i dins d’aquest consell del poble, proposo en Joan Martí com a successor meu en aquest càrrec i sotmeto a la vostra consideració aquesta meva sol·licitud.

Acabades les paraules, es va fer de nou el silenci. A fora havia començat a ploure i el soroll de la gotellada als vidres acompanyava el gemec del vent.

—Aquesta proposta és impossible. Ni jo ni ningú dels que som aquí presents podem acceptar-la.

Tothom va adreçar la mirada cap al lloc d’on venien aquelles paraules. Allà, el baró de Pinell, el mateix jurat que temps enrere ja havia anat contra en Joan, observava l’escena amb ulls plens d’ira.

—I per quin motiu, si es pot saber? —contestà en Jordi Martí.

—Si li donem aquesta autoritat, el primer a qui hauria d’empresonar seria a ell mateix.

Les coses ja havien arribat on en Joan volia. Ara era la seva ocasió i no pensava pas deixar-la passar.

—Perdoneu, senyors, us demano que em deixeu parlar. Crec que tinc dret a defensar-me.

—Endavant, Joan, parleu.

—El primer que voldria preguntar al senyor jurat és per què pensa que jo hauria de donar aquesta ordre.

—Ho sabeu molt bé, això, vós —va dir el baró amb una rialla de conill—. Recau sobre vós una acusació per assassinat, que es va escriure aquí, en aquesta mateixa taula. Encara no entenc com és que no us van empresonar en el mateix moment en què vau posar els peus al poble.

—Reconec alguns fets que no cal explicar aquí. Diuen que vaig matar gent innocent, però hi ha quelcom que no és veritat de tot això. Aquella gent no era innocent. Sabeu si va ser en defensa de la meva vida? Coneixeu les causes que hi havia darrere de tots aquells fets? Abans que tot allò succeís, jo mateix vaig venir aquí a demanar justícia i no se’m va escoltar. Us en recordeu, vós, d’això? —va demanar amb vehemència.

—Els fets són els fets, i és l’únic que compta.

—Teniu raó, senyor, i per això ara us explicaré quins són els fets. Els fets són que, un dia, uns homes mal anomenats soldats es van presentar a casa meva… a casa nostra —amb la mà va fer un senyal al seu pare, que l’estava escoltant amb atenció, com els altres—, amb una sola intenció: agafar tot el que poguessin i fer qualsevol cosa per satisfer la seva ànsia de cobdícia i salvatgia. Qualsevol cosa, enteneu? Segons ells, tenien tota l’autoritat per fer-ho, l’autoritat del Rei, un rei que, no ho oblideu, ara és el nostre enemic. Aquell dia els vam parar els peus. Sí, la gent del poble els va fer fora. Però no van trigar gaire a prendre’s la revenja. Primer mataren, sense motiu, una bona noia, a qui jo estimava. No me n’amago, d’això. —A poc a poc en Joan havia anat augmentant el to de veu—. Una dona indefensa és un enemic perillós?

—Joan…

—No patiu, pare, que ara ja em sé controlar.

—Aquella noia no hi havia de ser, allà! La culpa de tot el que va passar és vostra. —La veu del jurat era ronca i plena de rancúnia.

—Per què no hi havia de ser? Aquella era casa seva, i els maleïts soldats que la van matar no tenien cap dret de fer el que feien. Però això no és tot. Voleu que continuï parlant? Tal vegada seria bo que tots els que són aquí sàpiguen d’una vegada quins van ser els fets de veritat i no els que vós i alguns altres heu anat escampant pertot arreu. Perquè aquells malparits van tornar a prendre venjança. No us recordeu de què van fer a la meva germana i als meus pares? Sabeu que van matar els nostres animals i van arrasar la nostra casa? Voleu, per fi, que us expliqui qui va ser el culpable de tot això? —En Joan va deixar de parlar per uns instants, mentre mantenia la mirada fixa en el rostre del baró de Pinell—. Doncs el culpable va ser en Josep, el baster; i no ho va fer perquè tingués l’ànima emmetzinada per la bruixa de la seva dona. No, això hauria estat el millor per a tots, però no ho va fer per aquest motiu. En Josep va delatar-nos als soldats per diners. Sí, senyor meu. Uns diners pagats per vós, baró.

Després d’aquelles paraules, es va fer un silenci sepulcral dins del recinte. Tot seguit, però, amb la cara vermella d’ira, el baró es va posar a cridar com un esperitat.

—Però què dieu? Que us heu tornat boig? No permetré que em deshonreu d’aquesta manera. Què us heu cregut? —L’home es va aixecar d’una revolada i es quedà dret, desafiador, a l’altre costat de la taula.

La resta també començà a aixecar-se, però en Joan intervingué:

—No, tranquils, no cal que us mogueu. Aquest… cavaller i jo no arribarem a treure l’acer de les beines. Oi que no, senyor jurat? El millor que podeu fer és tornar a seure.

—Us prometo que aquesta me la pagareu…

—D’acord, d’acord… Ben segur que us la pagaré. Però ara escolteu-me. Sé que vós i alguns altres com vós vau donar els diners a aquell malaurat d’en Josep perquè anés a explicar als soldats algunes coses que havia vist aquella nit a casa. —Tot i el fred del vespre, les gotes de suor començaren a regalimar pel rostre de l’altre, que de nou va fer un gest per alçar-se—. Tranquil. Podeu dir que no mil vegades, però, si voleu, ara mateix puc portar una dotzena d’homes que juraran, si cal sobre el llibre sagrat que el nostre capellà porta a les mans, que això que dic és veritat. De fet, n’hi ha molts més que també ho farien. Voleu que l’agutzil els vagi a buscar? —va acabar en to burleta.

El jurat continuava sense dir res, però el seu rostre empal·lidia cada cop més.

—Ja m’ho semblava, que no voldríeu una cosa així. Estaria en joc el vostre… honor.

—Maleït sigueu, no sabeu amb qui tracteu, vós!

—I tant que ho sé! Estic tractant amb un traïdor capaç de vendre la seva gent per vés a saber quins obscurs motius… potser can Martí és una peça massa cobejada. —En sentir això, el baró va tornar a obrir la boca, però en Joan no li va donar ocasió d’interrompre’l—. Calleu! No digueu res, que encara no he acabat. Bé. Com que sé quina mena de gent sou, us proposo un tracte. No us demandaré oficialment per traïdor ni us exigiré que em compenseu pels mals que m’heu causat a mi i a la meva família amb els vostres actes. Tampoc no us marcaré els cinc dits a la cara, perquè no me’ls vull embrutar amb la suor d’un covard. Només us ensenyaré un escrit i vull que el llegiu aquí davant de tots els presents.

Dit i fet, en Joan es posà la mà dins de la jupa i va treure un document doblegat, que deixà sobre la taula, davant del baró.

—Agafeu aquest document i llegiu, si us plau. —Aquell home no va fer cap intenció de moure’s, i en Joan, amb una celeritat increïble, va desembeinar el sabre i li posà la punta de l’acer sobre la gola—. Que llegiu, us dic!

Amb el rostre amarat de suor, el jurat va agafar el paper i, desfent els plecs, començà a llegir amb dificultat:

—Prou, ja està bé. Moltes gràcies. —En Joan li va treure el document de les mans i se’l tornà a guardar—. Doncs ja ho veieu. Vós no sou ningú per acusar-me de res. Potser té a veure amb això el fet que mentre jo em jugava la vida pel meu país, vós éreu a la vostra mansió esperant que arribessin de nou els vostres amics espanyols; però per a la vostra desgràcia van ser derrotats. Sóc lliure de qualsevol culpa. Teniu alguna cosa a dir?

L’altre va moure la mirada cap a tots els presents, amb un gest que volia ser orgullós, però que es va quedar entre el temor i una vergonya que era incapaç de dissimular.

—Però és possible que feu cas a aquest home? Tots sabem el que va fer.

—Escolteu-me, per favor —va intervenir el batlle—. Ja fa massa temps que el poble en va ple, d’aquesta història. Fa també massa temps que la vostra, diguem-ne, fidelitat al rei Felip s’ha fet tan evident que fins i tot ara, que és el nostre enemic, no perdeu ocasió per lloar-lo. La meva autoritat és petita i no va més enllà de les quatre cases del nostre poble, però ara mateix ningú no podria evitar que us tanqués a la garjola d’aquí a sota, o sigui que el millor que podeu fer és anar-vos-en… i no tornar mai més per aquí.

Vermell com un tomàquet i amb un fals gest d’indignació, el baró va tirar el seient enrere i, portant-se la capa sobre el rostre, va dirigir-se de pressa cap a la porta, alleujat que el deixessin marxar i desitjós d’anar ben lluny abans que es penedissin de la seva decisió.

El batlle i l’agutzil intercanviaren una mirada, cosa que no va passar desapercebuda a en Joan. A l’instant, el guardià va sortir darrere del traïdor amb la mà a la culata de la pistola. Aquell malparit no aniria gaire lluny. Al cap i a la fi, tal vegada era veritat que tard o d’hora s’acabava imposant la justícia.

Tan bon punt la porta es tancà amb un fort cop, una sensació d’alleujament es va notar dins de la sala del consell, com si la sortida d’aquell home hagués portat un benestar fins i tot físic. Tothom es va servir més vi per refrescar-se la gola seca.

Poc després, com si s’hi sentís obligat pel que havia tingut ocasió de contemplar, el religiós es va posar a parlar.

—Molt bé, senyors, potser les coses s’han posat on calia, però… jo no puc aprovar cap acte violent contra les persones, Joan. Siguem com siguem, els éssers humans som tots iguals i tenim dret a la vida, als ulls de Déu.

—No m’agradaria ser desconsiderat amb vós, però si realment és així, em sembla que aquest Déu de qui parleu no hi veu prou bé… Tal vegada li facin falta uns vidres d’augment com els que fan servir la gent de la noblesa.

En sentir aquelles paraules, el religiós va abaixar el cap i es va posar vermell. En Joan, però, no en va fer gens de cas. Aquell, com tants d’altres, havia callat moltes coses i sempre estava del costat de qui més li convenia.

—Bé, no crec que calgui seguir parlant d’aquest assumpte —va dir el batlle—. Podem dir que s’ha fet justícia… o que se’n farà ben aviat. Ara el que caldria és tornar a la proposta que en Jordi Martí ens havia fet al principi. Jo, com a batlle, estic totalment convençut que l’hereu de can Martí serà un excel·lent comandant per al sometent del nostre poble. Què hi dieu, vosaltres, senyors?

Abans que ningú pogués dir res, uns forts cops feren retrunyir la porta. Tothom va girar el cap i immediatament els cops es tornaren a repetir.

—Qui és? Què passa? —cridà el batlle.

Tot seguit es va obrir la porta i un dels ajudants del batlle va començar a parlar ple d’agitació.

—Senyor batlle, ho sento, però hi ha un dels masovers de can Martí. Diu que necessita parlar urgentment amb els amos.

Encara no havia acabat de parlar quan la porta es va obrir de cop i en Magí entrà molt de pressa.

—Magí! Què tens?

—Perdoneu, però és en Miquel… No hi és, no el trobem enlloc. Ha agafat les seves coses, un cavall, provisions… i armes. Ha marxat de casa, Joan. Perdoneu, però jo… —El pobre home semblava desesperat davant d’aquella situació.

En Joan va fer un gest amb la mà per fer-lo callar i, sense esperar ni tan sols el seu pare, va sortir corrents cap a la porta. En el fons del seu cor sabia que allò podia passar. I també en el fons del seu cor sabia que ell n’era el responsable.