I

EL CAVALLER DE FLUVIÀ

Els crits confusos, les ordres i els trets es barrejaven amb els esbufecs dels cavalls i l’impacte de les ferradures sobre la pedra. Soroll d’acer i ferum de pólvora que portaven l’angoixa i el trasbals als que hi havia allà dins. Aquell bram, com de gegants, feia tremolar les parets de la capella.

Les portes no tardarien a obrir-se i el cavaller ho sabia. Agenollat davant del Sant Crist, amb la seva esposa i la filla petita, a les quals protegia amb els braços, procurava tranquil·litzar-les. La menuda no parava de plorar i la seva mare pregava en veu baixa.

Ningú dels que hi havia allà dins no havia volgut marxar mentre encara podia fer-ho. La seva família i els seus servents més fidels no l’havien deixat sol. En aquell moment, però, els rostres de tots els que estaven amb ell, mig enlluernats per la llum inquieta dels ciris de l’altar, estaven pàl·lids i reflectien el temor que patien en el seu interior.

Amb un soroll imponent, la porta va cedir sota la pressió de fora i una munió d’homes armats s’abalançà cap a dins en un tres i no res, tot proferint crits, malediccions i juraments indignes d’un lloc com aquell.

Sota els seus braços, Antoni de Fluvià notava la tremolor dels cossos de la dona i la filla. Atemorides i prostrades, no gosaven ni mirar enrere. Amb unes paraules de consol, les va deixar suaument, es va alçar, es va girar i es va enfrontar amb la tropa. Els cossos dels bergants es destacaven contra la llum esmorteïda que entrava des de fora, pel llindar de la porta.

—Què voleu, vosaltres? Com goseu entrar així a la casa del Senyor?

L’actitud ferma i el posat noble del cavaller de Fluvià, amb el seu vestit digne, cobert amb una solemne capa vermella, es van imposar. Aquells homes van dubtar i es van aturar. Els crits cessaren i, per uns instants, només es va sentir l’udol del vent escolant-se per les escletxes.

Des del fons, un altre home s’obria pas sense miraments entre els soldats i es va apropar a gambades fins on era el cavaller. Pel seu aspecte es tractava d’un oficial, amb la seva cuirassa i el sabre d’assalt a la mà. Portava, lligat al coll, un mocador de color blau ample i vistós, els plecs del qual li queien per sobre del pit. Va avançar fins a quedar plantat finalment davant del senyor de Fluvià, mentre amb una mà i sense mirar enrere deixava el casc a un dels soldats.

—¿Y tú quién eres, si puede saberse?

—El meu nom és Antoni de Fluvià i Torrelles, cavaller de Fluvià, i aquesta és la meva casa. —El soldat se’l va mirar despectivament sense dir res—. Esteu en un lloc sagrat i aquí no hi ha gent d’armes. Us prego…

—¡Cállate ya! Estás hablando con las tropas de Mucio Spatafora, mi superior y oficial del Rey, Don Felipe… que también es tu Rey, por si lo has olvidado. Tus vasallos del pueblo nos han negado provisiones y alojamiento. Sus casas están abandonadas y vacías. Según parece, han llevado a este lugar todas sus pertenencias.

Dit això, va fer un gest amb el cap i alguns dels seus homes van començar a repartir-se per la capella.

—No podeu fer això! No!

—¡Silencio! —La punta de l’acer tocava la gola del senyor de Fluvià—. O como me llamo Fernando García de Irízar que te atravieso el cuello aquí mismo.

La cara convulsa del cuirasser era la imatge mateixa de l’odi. Una expressió de crueltat es va apoderar d’aquell rostre mentre la cuirassa es movia amunt i avall per la respiració agitada. Els crits d’un dels soldats que s’havia desplegat abans per la capella van ressonar des del fons.

—Aquí, señor, en la sacristía. Hay de todo.

La vista de l’oficial es va desviar per un moment cap allà. El soldat, amb els braços alçats, mostrava una gerra de plata. Un somriure irònic es va dibuixar en el rostre de l’oficial.

—De modo que aquí es donde lo tenéis todo escondido. Bien, bien. Me parece que a esto se le llama robar, así que te has convertido en un ladrón. Y ya sabes qué se hace con los ladrones.

—Són les meves pertinences. Són meves. No ho podeu tocar, això!

—¿Ah, no? Bueno, si tú lo dices… —El soldat va començar a abaixar l’acer del coll del cavaller, i es diria fins i tot que estava a punt de fer mitja volta. Però quan el sabre va arribar a l’altura de la cintura del senyor de Fluvià, va fer un pas endavant, tal com si fes un moviment d’esgrima, i l’arma penetrà brutalment el cos del català, travessant-lo de banda a banda—. Touché.

Amb un gest d’incredulitat al rostre i la boca oberta per intentar capturar l’aire que se li escapava del cos, el cavaller es va posar la mà a la ferida, de la qual de seguida començà a brollar un doll de sang. El crit de la dona va ser esgarrifós, mentre corria amb desesperació cap al seu marit. D’una revolada dos homes la van subjectar i li van tapar la boca, i un altre soldat s’encarregava de fer callar la menuda. Amb un moviment brusc enrere, el castellà enretirà l’acer del cos. El cavaller de Fluvià va deixar anar un gemec mentre queia de genolls a terra; després el seu cos es desplomà i el cap li va percudir a terra, sense vida, davant mateix de les polaines del militar. Llavors aquest, amb gestos lents i mesurats, va aixecar un dels plecs de la capa amb la punta del ferro fins a posar-lo al seu abast. Tot seguit, i amb la mateixa parsimònia, va netejar la seva arma abans de tornar a embeinar-la. Un cop fet això, féu mitja volta amb pas decidit i començà a donar ordres a un dels seus homes.

—La capa es para mí. Vosotros coged todo lo que podáis y luego prended fuego a este lugar. ¡Ah! Y no quiero ni un testigo, ¿estamos?

—Pero señor, la niña… —L’oficial es va aturar un instant i es va quedar mirant l’home que havia fet el comentari. La mà baixà com un llamp cap a l’empunyadura de la seva arma—. Sí, señor. A vuestras órdenes, señor.

El tinent García encara no havia pujat al cavall que ja se sentien els crits i els gemecs d’aquella gent innocent mentre els seus homes es lliuraven a la degolladissa.

Era negra nit, però les flames del castell de Fluvià il·luminaven els boscos de sota el Montseny com una teia gegantina. Els cossos del cavaller i dels seus cremaven juntament amb la fortalesa. Més avall, al peu del camí que baixava de la muntanya, unes altres flames eren el testimoni de l’escarment de l’exèrcit reial a Palautordera, el poble que havia tingut la gosadia de desafiar-los.

Aquelles flames eren el final d’uns fets terribles, però també el principi d’uns altres de molt pitjors.