VI

PLAÇA D’ARMES

«Aquella segona tornada a Barcelona va ser molt diferent de la primera. M’adonava que quelcom havia canviat dins meu i era incapaç d’assolir ni un moment de serenor. Les imatges d’aquella bruixa cridant des del portal en flames es barrejaven amb els rostres de la meva estimada i de la meva germana, totes mortes. La veu de la mare em retrunyia al cap sense parar enmig d’un concert indescriptible de crits i gemecs. La meva vida havia donat un tomb complet, i ja estava segur que mai més res no seria com abans.

De primer vaig tornar a casa de la Mundeta, però llavors ja no sentia cap mena de satisfacció de traginar carn ni de parlar amb les veïnes, que, la veritat sigui dita, tampoc no sabien què dir-me quan es trobaven amb mi. No tenia gaire clar si algú entre aquella gent sabia què havia passat a can Martí o el que jo havia fet al poble. En el fons de la meva ànima, però, era conscient que el que pensessin o sabessin no tenia gens d’importància per a mi, ocupats com estaven tots els meus sentiments per la rancúnia i el desig de revenja.

Ben aviat vaig trobar l’ocasió de donar satisfacció als meus impulsos i, a més, vaig tenir la justificació perfecta per deixar la carnisseria. Els rumors d’una aliança amb els francesos per combatre el Rei, i el fet que, segons deia tothom, els castellans estaven preparant un exèrcit poderosíssim que envairia la nostra terra des del migdia, van ser suficients. No és que jo sentís cap simpatia especial per en Richelieu i el rei Lluís; em semblaven la mateixa mena de gent que l’Olivares i el rei Felip, però tal vegada, en aquell moment, era l’únic recurs per poder frenar els castellans. L’ambient era ple d’excitació i de mals averanys.

Abans de sortir precipitadament del poble, el pare m’havia donat dues coses: una bossa plena d’unces i un document adreçat al diputat Tamarit, conegut de la família en els actes oficials on assistíem de tant en tant. En aquell document el meu pare demanava al diputat que procurés per mi, ja que temia pel que pogués passar-me. No em va resultar difícil ser rebut per en Tamarit, qui després d’escoltar què havia passat a casa i donar-me el condol, em va preguntar què podia fer per mi. Aleshores em vaig oferir, amb el meu grup, per formar part de l’exèrcit de la Generalitat. Tamarit, home assenyat, es va estranyar de l’oferiment, i més tenint en compte que en aquella carta se li demanava que vetllés per mi.

Però encara es va sorprendre més quan li vaig fer una segona proposta: la meva colla i jo no formaríem part de l’exèrcit regular, sinó que actuaríem com un escamot aquí i allà, amb l’objectiu de donar tota la informació possible sobre l’exèrcit enemic i de fustigar-lo tant com poguéssim amb aguaits i sorpreses. El diputat em va dir que era una proposta que havia de consultar, però en els seus ulls brillava un sí. El meu oferiment li havia agradat molt i en un parell de dies em va tornar a cridar: el mateix Pau Claris, president de la Generalitat, havia donat el vistiplau a la formació d’aquella unitat tan peculiar.

Així doncs, els d’en Joan, com de seguida van anomenar-nos amb els meus inseparables Benet i Magí, juntament amb la colla del dia del Corpus, passàrem a formar una unitat de suport i d’informació que seguia els moviments del poderós exèrcit enemic.

Pocs dies després, ben equipats i armats, amb salconduits per poder tenir cobert, ajut i hostalatge arreu, dotze homes i catorze cavalls, un d’ells carregat de roba i munició, sortíem de Barcelona pel pla de Valldonzella i començàvem la nostra marxa cap a les terres del migdia».

A mesura que s’anaven endinsant riera amunt, la llum tremolosa i groguenca de les flames i la crepitació sinistra del foc es feien més evidents. El terra humit i ple de fang els havia deixat les espardenyes xopes, cosa que, afegida al fred d’aquell dur mes de desembre de 1640, no feia aquell trànsit precisament agradable. Darrere, a les encanyissades que hi havia a tocar del mar, ben amagats, havien deixat un home a càrrec dels cavalls. Els abrics llargs també s’havien quedat vora mar, per tapar les bèsties i per anar més lleugers, però el fred els començava a gelar els ossos. Els barrets de tres puntes, els havien canviat per mocadors foscos lligats al cap, molt més adients en la negror de la nit. La resta de la indumentària era similar entre tots aquells homes: camisa blava i jupa curta sense coll. De cintura en avall, pantalons de vellut, embotits dins de calcilles de cuir, mitges i espardenyes de turmell cobert i veta negra. A la cintura, la faixa ampla per guardar-hi la daga i, encreuades per sobre del pit, la casalina per a les municions i els sarrons per a les viandes. Els efectes personals, cartes i altres objectes, no es portaven mai a sobre en entrar en acció. Tots anaven armats amb mosquet i baioneta francesa, que portaven en guàrdia, tret del cap de colla, que esgrimia una pistola de canó llarg amb curenya de pom rodó i un sabret d’infanteria desembeinat a la mà esquerra.

Era la nit del diumenge 16 de desembre, va calcular en Joan, mentre notava una esgarrifança que li recorria tot el cos. S’apropava la festivitat del naixement del Senyor i el setge ja feia alguns dies que durava, així que la població no podia estar en condicions de resistir gaire més temps. Una fortor de carn cremada es va fer pas a través dels narius i els va semblar repugnant fins i tot a ells, acostumats a tota mena de ferums.

El rierol era estret però profund, i les seves ribes plenes de canyes i matolls eren una garantia més que suficient per avançar sense problemes en una nit fosca com aquella. Un fum negre i espès va començar a acumular-se pel clot de la riera, movent-se suaument com el vel d’un fantasma.

A un senyal del seu cap, els homes es van aturar, ajupits contra el marge. Amb cautela, en Joan va pujar una mica pel terraplè i va treure el cap per poder observar enfora. Les resplendors vermelles dels incendis que es destacaven per sobre de la muralla de la vila el van impressionar. Cambrils, plaça d’armes, estava cremant, i qui sap quanta gent hi havia al darrere d’aquelles muralles, cremant amb ella. La població estava pagant ben cara la seva decisió d’enfrontar-se amb els castellans per defensar la terra. Allà dins en deu estar passant una de molt grossa, va pensar el jove. De tant en tant, algun crit i algun tret trencaven el silenci de la nit. Crits d’angoixa, amenaces i malediccions. Sí, alguna de molt grossa. Una altra bafarada li va penetrar el nas amb violència. Aquella era la pudor de la mort, i ell ja l’havia olorada massa cops.

Darrere seu, en Benet i en Magí, amb els altres nou homes, van reprendre la marxa en silenci quan ell va tornar a caminar de nou. El xipolleig suau de les soles d’espart lliscant sobre el fang i l’aigua els acompanyava. Un alè de vapor blanc es projectava des dels llavis dels homes i es barrejava amb el núvol negre dels incendis. Aquells eren els d’en Joan, complint la missió que s’havien compromès a dur a terme setmanes abans amb l’aprovació del mateix president Claris. No portaven uniforme ni estaven obligats a aquarterar-se, i fins i tot molta gent els tenia per bandolers. Això a en Joan tant li feia; encara millor, pensava. Per l’hereu de can Martí, comandar aquella colla d’homes joves i decidits, lliurats a tasques de seguiment i fustigació de l’impressionant exèrcit invasor, era la millor oportunitat per posar distància amb el seu poble i portar a terme la seva revenja personal.

—Compte, que ve algú!

La veu d’en Benet darrere seu era prou ferma perquè tothom la sentís. En un batre d’ulls tota la colla havia desaparegut entre els matolls més propers, a banda i banda del rierol. L’espera es va fer eterna, però a la fi les ombres d’un grup de persones es van evidenciar sota la claror rogenca de les flames.

En Joan podia sentir com, a prop seu, algú amartellava un gallet, i després un altre, i en un instant ell també va preparar la seva arma de mà per cercar un tret segur. El seu braç es va alçar prou perquè pogués quedar a la vista de tothom. Les figures encara envoltades per la negror ja eren molt a prop i, quan abaixés la mà, sabia que els seus homes començarien l’atac. Però quan estava a punt de donar el senyal, una flama més intensa que les altres li va permetre veure el que anaven a fer i una esgarrifança li va recórrer l’espinada.

En Joan no havia abaixat la mà, sinó que havia alçat tots dos braços amb els palmells estesos.

—Quiets! No tireu, no tireu! Quiets! —va demanar a crits perquè els seus homes s’estiguessin tranquils.

La gent que s’apropava va sentir aquelles veus i es va aturar, desconcertada. Alguns van fer el gest de tornar enrere, mentre d’altres es deixaven caure a terra de genolls en un gest de submissió.

—Guardeu les armes. No són enemics.

En sentir aquelles paraules en català, el grup es va paralitzar de nou observant amb gest de sorpresa. En Joan va sortir del seu amagatall amb la mà aixecada i, darrere seu, un per un, van començar a mostrar-se els seus homes.

—Tranquils, som gent de bé. No patiu, que no us passarà res.

A mesura que s’acostava al grup, en Joan s’adonava del que tenia al davant: allà tan sols hi havia un grapat de dones, vells i nens tremolosos i famèlics, una vintena de persones que amb les seves escasses pertinences a sobre intentaven fugir d’aquell infern. Qui semblava dirigir aquella trista comitiva, un home vell que caminava amb la dificultat de l’edat i el patiment, se li va apropar, amb un gest de desconfiança.

—Qui sou, vosaltres? Què feu aquí? Torneu enrere, si em voleu creure, ara que hi sou a temps.

En Joan se li va acostar i li va posar una mà sobre l’espatlla. La tremolor d’aquell cos feble i espantat li va arribar al cor a través de les puntes dels dits.

—No patiu, bon home, que sabem el que fem. Som voluntaris de l’exèrcit de Catalunya. El meu nom és Joan, Joan Martí.

Els d’en Joan s’havien acostat al dissortat grup de fugitius i l’home ja els podia contemplar a tots.

—Però quants sou? Cinc? Deu? —Les paraules tenien un regust entre la decepció i la sorpresa—. No cal ni que continueu, feu-me cas. Davant les muralles del poble hi ha un autèntic exèrcit com ningú mai no ha vist: milers de soldats a peu i a cavall, i tants canons que penso que podrien estar disparant dos anys seguits sense parar. No hi ha res a fer. El poble està a punt de caure.

En Joan va donar un cop d’ull al grup. Tot i la foscor, es feien evidents les penúries d’aquella pobra gent. Expressions de pànic, mirades perdudes, rostres eixuts i vestimentes esquinçades i plenes de ronya mostraven ben a la clara totes les calamitats per les quals havien passat.

—No heu de patir pas per nosaltres, que no presentarem pas batalla en camp obert. Qui sou, vós?

—El meu nom és Francesc Andreu, per servir-vos, senyor. Acompanyo aquests civils, dones i canalla, que encara restaven dins de la muralla, per treure’ls de la vila aprofitant la nit. Són els familiars d’alguns dels defensors.

—Per l’amor de Déu, no em tracteu de senyor! Si de cas, vós sou l’únic senyor aquí, amic meu. Els meus homes us donaran alguna cosa per menjar i aigua. Però on penseu anar amb aquesta pobra gent? Molts d’ells no crec que puguin aguantar gaire més, sobretot les criatures.

—Anirem fins a la mar. Allà diuen que hi ha barques que potser ens podran portar amunt, a Salou o a Tarragona. La veritat és que no ho sé gaire bé. Tal vegada l’únic que farem és amagar-nos fins que tot això passi.

—Bé, ara mireu de recuperar-vos.

Els homes d’en Joan van repartir una mica de pa de figues i aigua. Les bótes de mistela es compartien entre els adults per aixecar una mica els ànims. Grans i petits devoraven i bevien amb l’ànsia dels afamats. Tothom tenia molta gana, molt fred i molta por. En Joan se’ls mirava compadit: infants i dones, nadons en braços i homes molt grans, abatuts i desfets per aquella tragèdia de la qual eren protagonistes involuntaris. Quina culpa en tenien ells, d’aquella bogeria?

En Francesc Andreu s’havia assegut sobre una roca, vençut per l’esgotament i la tensió, mentre rosegava un tros de pa acompanyat d’un bon trago de vi dolç.

—Escolteu, senyor Andreu. La veritat és que no sé ben bé què farem encara. Sóc conscient que l’exèrcit que hi ha assetjant la vila és molt poderós. I ho sé perquè, dies enrere, els meus homes i jo l’hem estat seguint en tot moment. D’altra banda, és clar que els defensors no tenen cap possibilitat de sortir-se’n. Però nosaltres hem d’entrar aquesta nit a Cambrils, sigui com sigui.

El vell va aixecar el cap mentre rosegava el pa amb les genives esdentegades i es va quedar mirant el rostre d’aquell jove com si estigués contemplant el d’un boig.

—Vós n’heu sortit, així que tal vegada podríeu dir-nos com hi podem entrar.

—A nosaltres ens n’han deixat sortir, que és molt diferent. Entrar-hi ja són figues d’un altre paner…

—Però segur que hi ha alguna manera, alguna possibilitat, per petita que sigui.

L’home va acotar el cap i el va moure a dreta i esquerra amb un gest d’incredulitat. Per a què dimonis volia algú anar allà dins? Després va aixecar la bóta i es va abocar a la gola un bon rajolí de vi. Aleshores, un cop el cuiro era a baix, va deixar anar mentre engolia sorollosament:

—Tal vegada pel convent.

—Pel convent?

—Sí, el convent de Sant Agustí. Allà hi va haver fa dos dies els primers enfrontaments entre els frares i els castellans, que no en van deixar ni un de viu. Al cel sien les ànimes d’aquells dissortats. El convent queda lluny de la muralla, i avui, quan hem sortit, m’ha semblat que la vigilància no hi era gaire forta. Per la part del darrere del monestir hi ha una sèquia que duu directament al costat d’una de les portes d’entrada a la muralla, i tal vegada amb molta sort…

—Senyor, senyor, podeu ajudar-me?

En Joan va sentir aquella veu llastimosa darrere seu i es va girar. Allà mateix, palplantada, hi havia una dona jove. Portava un pit al descobert, la roba desfeta i els cabells encarcarats i plens de brutícia. El seu rostre era el retrat viu de la desesperació, amb els ulls ensorrats i la cara pàl·lida com la d’un cadàver. La seva mirada, colpida pel dolor i la bogeria, es perdia en el no-res. Als seus braços, un menut de pocs mesos, totalment nu, semblava adormit. Però que ningú no s’adonava que aquella criatura es moriria de fred si no s’hi feia res al més aviat possible? En Joan va fer el gest de treure’s la faixa.

—Dona, veniu cap aquí i tapeu el nen, que fa molt de fred.

—Senyor, em podeu donar una mica de llet? Els meus pits estan secs i no el puc alimentar. Mireu-lo, senyor, oi que és maco? És molt bon minyó i ara està dormint.

En Joan es va acostar mentre es treia la faixa amb la intenció de tapar aquella criatura, però quan va arribar al costat de la mare una forta pudor el va obligar a girar el rostre. Va posar una mà amb suavitat sobre la pell de l’infant i la va notar freda i rígida com la pedra.

—Però si aquesta criatura…

—Fa tres dies que és morta —en Francesc Andreu va parlar amb una barreja de dolor i resignació—, però no hem aconseguit que deixi el seu fill de cap de les maneres. Ella vol creure que està dormint. El seu home també ha caigut a la muralla. Està sola i enfollida, pobreta.

—Senyor, senyor, teniu una mica de llet per al meu menut, senyor?

En Joan va fer dues passes enrere i es va quedar badant amb la faixa a les mans, penjant com una bandera derrotada. Aquella mare, aquella criatura, aquella gent… Com era possible que pogués passar una cosa així a la seva terra?

El vell es va aixecar lentament i, després de tapar-se com va poder el cos mig nu, va agafar la dona per les espatlles i la va tornar al grup.

—Anem. Fem camí, anem. Anem, que aquest senyor no en té, de llet, per al teu petit. Anem cap a mar, potser allà baix en trobarem una mica.

Un cop refet, tot el grup va reprendre la marxa.

En Francesc Andreu encara es va girar per dir:

—Recordeu: en arribar al trencall que hi ha a la dreta, continueu per darrere del convent. Molta sort, Joan, i que Déu us acompanyi.

En Joan va restar dempeus, mentre li feia un senyal de comiat amb la mà. Les flames procedents de Cambrils il·luminaven de tant en tant aquelles ànimes en pena, fins que les seves ombres van desaparèixer en la foscor.

Llavors l’hereu de can Martí va fer mitja volta, es va ajupir una mica i va continuar avançant. Els seus homes no necessitaven cap ordre per avançar darrere seu. Des de la foscor de la nit, encara es podia sentir una veu com una lletania.

—Senyor, senyor, teniu una mica de llet per al meu menut? Senyor, senyor…

—¿Todo bien por aquí? —va preguntar un dels dos soldats que tot just arribaven al costat de la parella que feia guàrdia per fer-los el relleu.

—Estos soldados nuevos, ¿de dónde coño los habrán sacado? ¿No sabéis ni pedir santo y seña? Pues aquí estamos, pasando un frío de los demonios. ¡No sé qué carajo estamos esperando para entrar en este pueblucho!

—Me ha comentado el alférez que se está negociando una rendición.

—¿Rendición? ¿Y quedarnos sin botín? ¡Venga ya! Hace un montón de días que no nos echamos nada caliente al gaznate, ni un trago de aguardiente… y no digamos ya del asunto de la bragueta. ¡Ni me acuerdo del tiempo que hace que no me he agenciado una buena moza! Voto a tal que esto de la rendición y la clemencia sólo se les ocurre a los remilgados de los oficiales. Claro, como ellos siempre llevan la panza atiborrada…

—En fin, nosotros somos nuevos por aquí, pero el marqués de Los Vélez ya ha demostrado otras veces que es un hombre clemente y una persona de palabra.

—¡Pero qué dices!

—Según hemos oído, en un pueblecito por el que pasó nuestro ejército hace unos días, Perelló creo que se llamaba, nuestro comandante también prometió cuartel a los defensores y luego…

—¡Cierto, sí señor! Te veo bien informado. Cuando se dio cuenta de que sólo eran trece los hombres que habían detenido a su glorioso ejército un día entero, cogió tal ataque de furia que les dio garrote y los colgó de las almenas.

—Si entonces os dejó arramblar con todo lo que pudisteis y prender fuego a las casas, no veo por qué aquí habría de ser de otra manera.

—Veo que eres espabilado. Mira, nuevo: me has caído bien. Hoy me siento generoso, así que volveos tú y tu compañero por donde habéis venido, que esto es una guerra y no es asunto de bisoños.

Els dos soldats acabats d’arribar s’encongiren d’espatlles i feren la intenció de girar cua cap al campament.

—¡Eh! Me parece que no me habéis entendido bien —va dir-los el veterà—. Éste y yo somos buenas personas, pero tampoco somos hermanitas de la caridad. Déjame ver qué llevas en la faltriquera, amigo. A ver si no me vas ni a ofrecer tabaco…

Dit això, va engrapar la bossa d’un dels passerells i li va prendre tot el tabac.

—Gracias, amigo. Por cierto, ¿cómo me has dicho que te llamas?

—No os lo he dicho, señor. Mi nombre es Pedro. Pedro Calderón de la Barca, para serviros a vos y al Rey.

El soldat veterà va escopir a terra, va mossegar un tros de tabac i va respondre:

—Pues, hala, Pedrito y compañía. A dormir, que por aquí todavía os van a hacer daño.

Els dos soldats de relleu, que s’acabaven d’incorporar aquell dia als terços, van agrair estalviar-se una guàrdia malgrat la pèrdua del tabac i encara que els escarnissin. Van girar cua i van deixar els altres dos allà dempeus. En Joan i els seus homes, ajupits darrere d’uns matolls a l’esplanada de davant de la porta del petit monestir de Sant Agustí, on els havia adreçat el vell Francesc Andreu, havien sentit clarament les paraules entre els soldats de guàrdia i els de relleu.

Seguint les instruccions que el fugitiu els havia donat, havien arribat fins a sota de la balustrada que envoltava l’escala de l’entrada principal de l’edifici. Per sobre de les escales, els dos soldats de guàrdia caminaven amunt i avall amb els mosquets a l’espatlla i parlant, indiferents al que passava al seu voltant. Amb les mans a les butxaques i el coll dels capots fins dalt de tot per protegir-se bé les orelles i la cara de la glaçada que queia, el seu posat era de confiança. Per això parlaven en veu alta. Aquests es creuen que tots els enemics són dins de la muralla, va pensar en Joan, però aviat s’adonaran de com n’estan, d’equivocats.

Aprofitant que els vigilants els donaven l’esquena, en Joan i en Benet es van enfilar sobre la barana de pedra amb moviments ràpids i silenciosos i es van atansar als seus enemics. Un petit reflex de les flames va fer brillar la fulla de la daga d’en Joan quan, amb un cop precís i violent, va tallar el coll al que tenia més a prop. Un borbolleig de sang es va escapar d’aquella gola oberta com una síndria madura. L’infeliç, sense poder dir ni una paraula, va caure com un sac.

—¿Eh? ¿Pero qué…?

L’altre home encara no s’havia girat del tot quan en Magí se li va llançar a sobre i va estrènyer-li al coll una corretja de baster, entrellaçada en forma de trena. Amb una força descomunal, girant sobre si mateix i sense deixar en cap moment la corretja, el va aixecar i se’l va carregar sobre l’esquena, a un pam de terra. Els esforços del castellà per deslliurar-se’n van ser inútils, com també els intents per cridar. Les cames van deixar anar un munt de coces en una temptativa desesperada d’alliberar-se d’aquell llaç mortal, però els braços poderosos d’en Magí no van afluixar la pressió ni una polzada. Al cap d’uns moments que van semblar eterns, es va sentir un soroll semblant al que fa una branca de pi en trencar-se: l’espina dorsal del soldat s’havia fet miques.

A poc a poc, entre tots dos amics, van deixar el cos del soldat a terra. Després d’amagar tan bé com podien els dos soldats i d’agafar-ne les armes i les municions, el grup, amb el camí lliure, va fer la volta pels murs laterals del convent i va continuar pel solc de la sèquia que portava cap a un dels baluards de la muralla. Ja havien fet el primer pas, però encara els restava el més difícil: entrar a la plaça.

Amb tota la prudència de què eren capaços i un cop van arribar a la part del darrere, van poder observar el desplegament de l’artilleria de l’exèrcit enemic, que, formada en diferents bateries, apuntava cap a les muralles de Cambrils. Els soldats de guàrdia, asseguts al voltant de les fogueres, contemplaven els furgons plens de pólvora i les piles de munició preparades per obrir foc quan calgués.

A partir d’aquell punt, el rierol on es trobaven era pudent i infecte. En Joan i els altres es van adonar de seguida que havia estat la latrina de milers de soldats acampats a la rodalia. Això el convertia en un lloc insegur, ja que en qualsevol moment podien aparèixer alguns d’aquells brètols amb la necessitat d’alleugerir el ventre. Alguns dels homes tenien problemes per controlar les ganes de vomitar, però en Joan els va obligar a fer-ho. L’enemic era a quatre passes, i, si els descobrien a camp obert, no tenien cap possibilitat de sortir-se’n. Aquell camí era repugnant i fastigós, però era l’únic que tenien per acostar-se a les portes de la vila.

El jove, però, començava a adonar-se que aquella empresa no seria gens fàcil. Hi havia una distància d’uns dos-cents peus fins a la porta de la muralla, que s’intuïa en la foscor. Una mica més endavant, aquella claveguera on es trobaven perdia la profunditat. Quan passessin per allà, amb la resplendor de les fogueres, sens dubte els veurien. En Joan es va aturar i va deixar que els seus homes s’apropessin fins on era ell. Per damunt dels seus caps la llum dels focs i les veus apagades d’alguns dels artillers els arribaven amb claredat. Havien d’afanyar-se perquè corrien el risc de ser descoberts d’un moment a l’altre. Xiuxiuejant més que parlant, en Joan es va dirigir als seus.

—Ep, nois. Hem de fer via, que aquest lloc no és segur. Si volem entrar al poble, només tenim dues maneres de fer-ho. La primera és tirar endavant amagats tot el tros que puguem… i després sortir corrent com llebres cap a la porta de la muralla. Segur que ens veuran aquests malparits i obriran foc. Si els del poble no ens obren aviat, no ens en sortirem pas. A més…

—A més —va prendre la paraula en Magí—, correm el risc que els que hi ha apostats a les muralles ens confonguin amb l’enemic i ens engeguin un estol de trabucades.

—Tens raó, Magí. Si voleu, ho deixem córrer. La veritat és que poca cosa podem fer nosaltres contra tota aquesta patuleia, des de dins de les muralles. Però hi ha una altra manera… —En Joan va fer un gest i tots es van acostar una mica més. Després es va posar la mà dins de la casalina, d’on va treure una cartutxera per a pólvora i bales. Hi va regirar i en va treure una metxa d’encebament—. Al costat de cada bateria hi ha un furgó de fusta on es transporta la pólvora. Si fóssim capaços d’encendre aquest ble i llançar-lo dins d’un dels furgons, això faria un bon enrenou i tal vegada ens donaria més temps per arribar a la porta.

Després d’aquelles paraules es va fer el silenci.

—Sé que és molt arriscat. Fins i tot suposant que qui hi vagi no sigui vist, tindria molt poc temps per tornar amb el grup. La metxa ha de ser curta perquè, si no, podrien descobrir-la. A més, el que ho faci ha de ser molt hàbil per poder moure’s el tros que hi ha fins a les piles de munició i…

—Prou xerrameca. Jo hi aniré. —Aquella era la veu d’en Perot de la Quima, el més jove de tot el grup. De fet, encara era un marrec que s’havia escapat de casa per poder anar amb ells, va pensar en Joan—. Sóc el més menut de tots i el més lleuger. Puc arribar allà, deixar la metxa encesa i tornar amb vosaltres.

Tothom va callar de nou en escoltar aquestes paraules tan decidides.

—Perot, això és voluntari, ningú no t’hi obliga. A més, és molt arriscat. Tu deus ser de l’edat de mon germà, i a ell no li deixaria que hi anés.

—Ho sé, Joan, però si no ho faig jo, no ho pot fer ningú. Tots vosaltres sou massa ganàpies. Una colla de bordegassos…

En la foscor, un somriure es va dibuixar a la cara d’en Joan. En Perot no perdia mai cap ocasió per demostrar que ja era un home. A més, el que deia era veritat: ell era el més menut i el més àgil, el que tenia més possibilitats de sortir viu d’aquella operació. Però què li diria a la mare del noi si li passava res?

Mentre dubtava si havia de donar-li el sí, una figura es va atansar al clot una mica més amunt d’on hi havia els catalans. I tot seguit, una altra i encara una altra.

Maleït sia, va pensar en Joan. A aquests els ha vingut la fluixera tot de cop.

El primer soldat a entrar encara no s’havia adonat de la presència dels d’en Joan quan les fortes mans d’en Magí ja li havien agafat el cap. Una daga li travessà el coll d’un costat a l’altre. El desgraciat es desplomà sense ni un gemec.

Però després d’una primera sorpresa, un dels altres homes es va adonar de la presència de gent estranya i ningú no va poder evitar que cridés.

—¡Alerta! ¡Alerta! ¡Tenemos intrusos!

Des del costat mateix d’en Joan, en Perot aixecà el mosquet i, d’un tret certer, foradà el pit del castellà. Però el retruny de l’arma no va servir per a res més que per alarmar el campament enemic.

El que calia ara era sortir d’allà com un llamp.

—Som-hi, ara!

Tots corrien tan de pressa com podien camps a través, en direcció a la muralla. Per darrere van sentir crits d’alerta i trets, però ara ja estaven molt a prop de la porta.

—Els de la porta, obriu! Som gent lleial, deixeu-nos entrar o ens mataran a tots!

Quan van arribar a la muralla, tots es van llançar a terra i amb la culata de les armes van donar cops a la porta amb tota la força de què eren capaços.

—Cambrilencs, obriu-nos, som amics!

Aquells crits van orientar els soldats del Rei, que van començar a disparar-los. Al principi, eren fora del seu abast i allò era plom gastat debades. Però a terra, amb l’esquena contra la porta i amb la claror dels incendis provocats per les explosions, en Joan va poder veure com molts homes del campament enemic se’ls atansaven.

Quan la situació era desesperada, la porta va cedir darrere seu, i, arrossegant-se els uns sobre els altres, els homes d’en Joan van entrar cap a dins, amb tanta rapidesa com podien, mentre una pluja de plom rebotava contra les portes. Al costat mateix es va sentir un crit de dolor. Algú ja ha rebut, va pensar en Joan. La porta es va tancar i, abans que es poguessin aixecar de terra, una veu els va aturar.

—Quiets! Tots quiets i les armes a terra! He dit que quiets! I si no voleu morir aquí mateix, digueu-me qui dimonis sou vosaltres.

En Joan va redreçar el cap i va mirar al seu voltant. Estaven rodejats de gent armada fins a les dents. La boca negra dels arcabussos i les afilades baionetes dels mosquets estaven a un pam escàs del seu rostre. Les expressions d’aquella gent no enganyaven: desesperació, temor i ira, tot barrejat i al mateix temps.

Ja havien entrat a Cambrils, però si no s’explicaven prou bé i ben aviat, podria ser que no en sortissin mai més.

La cambra era petita i fosca. Quatre candeles desfetes eren l’única il·luminació sobre la taula, plena d’estris, papers, restes de menjar, copes i algunes ampolles de vi. Les runes ho cobrien tot i, a la paret, un gran esvoranc ocupava el lloc on abans hi havia una finestra. Un aire gèlid, el serè, com l’anomenaven els habitants d’aquelles terres, penetrava cap a dins amenaçant d’apagar les candeles que, miraculosament, encara resistien. El vent feia tremolar els cossos i les ànimes dels que hi havia allà dins. En un racó cremaven quatre branques mal comptades, que no servien per escalfar el lloc, mentre no gaire lluny plorava una criatura i la veu tremolosa de la mare intentava asserenar-la. Dos homes estaven asseguts al voltant de tot aquell enrenou, mentre que d’altres, entre ells en Joan, restaven dempeus.

Des de la porta per on havien entrat ell i els seus homes, havien conduït el jove de can Martí tot sol fins a aquell racó, situat en un pis de la Casa de la Vila. Els d’en Joan s’havien quedat a baix, retinguts pels mateixos que els havien donat la benvinguda només feia una estona. En Joan havia lliurat el seu salconduit a un home que, assegut a l’extrem contrari de la taula, examinava el document amb dificultat, per la manca de llum. Amb una certa discreció, el de can Martí escrutava aquell rostre noble i serè, castigat pels efectes d’un cansament infinit i marcat per la tragèdia. Uns instants després, l’home va aixecar el cap i va començar a parlar.

—Com puc saber amb certesa que aquest document és autèntic i que vós sou aquest Joan Martí que dieu ser?

Aquells dubtes i aquelles desconfiances eren legítims. No eren moments per fer amistats.

—Senyor, aquest document me l’ha lliurat el cavaller Roger de Montardit, conseller de la Generalitat, per tal que em pugui moure per tot el territori. Heu de saber, senyor, que el nostre objectiu, encarregat per la Generalitat, és vigilar els moviments de l’exèrcit enemic des que va creuar l’Ebre. Així ho he fet durant molts dies, servint la meva terra com vós també la serviu, senyor. Senyor…

—Sóc Antoni d’Armengol, baró de Rocafort i governador de Cambrils. Aquest que veieu al meu costat és en Jacint Vilosa, governador del Camp de Tarragona. Som els responsables de la defensa d’aquesta plaça d’armes. Almenys fins avui.

—Disculpeu-me, senyor, no sabia… —En Joan va fer un pas enrere i va saludar el baró i el governador amb una inclinació del cap—. Us prego que em cregueu. Ens ha costat molt arribar fins aquí i un dels meus homes està malferit. He posat en perill la meva vida i la de la meva milícia. Crec que això és prova suficient de la meva bona fe. Senyor baró, lluitem tots dos per la mateixa causa, no en dubteu pas.

El senyor de Rocafort es va mirar uns instants el rostre d’en Joan i després va fer un gest convidant-lo a seure; era evident que se’l creia o que se’l volia creure. En Joan va donar les gràcies amb un moviment silenciós i es va acomodar a la cadira de vímet que tenia més a la vora.

—I aquest enrenou d’aquí fora, també ha estat cosa de la vostra milícia? —va preguntar en Jacint Vilosa. En Joan no sabia ben bé si aquelles paraules eren d’admiració o de reprovació.

—Ha estat una maniobra de distracció, per poder entrar dins de les muralles.

—Una maniobra de distracció que ens pot costar molt cara als que estem dins de Cambrils.

—Què dieu, senyor? No ho comprenc —va defensar-se en Joan.

—Amic meu, avui hem arribat a un acord per a la capitulació de la plaça —va aclarir el baró de Rocafort—. Aquesta mateixa tarda hem obtingut un acord per rendir la plaça demà a primera hora, sota promesa de vides salves. El que vol dir el senyor Jacint Vilosa és que la vostra entrada aquí no era el millor que podia passar després d’aquestes converses. No crec que li hagi agradat gaire al comandant en cap de l’exèrcit del Rei.

—Segur que el marquès de Los Vélez està furiós, sobretot si tenim en compte que fa tan sols dos dies el vam descavalcar del seu cavall aquí davant mateix, amb un parell de bones trabucades. —El rostre d’en Vilosa es va il·luminar amb un somriure mentre recordava el fet. L’Antoni d’Armengol també va començar a riure i després la resta dels homes que hi havia allà també s’hi van afegir. En un instant, tots estaven rient de manera incontrolada recordant el fet. En Joan també va somriure, sense saber gaire bé de què anava la cosa—. Ens haureu de perdonar, però és que allò va ser digne de veure. Aquell bordegàs amb el seu sabre, les seves polaines, la seva casaca blanca i el seu barret de plomes, semblava tret d’un quadre. I de cop i volta… Vet aquí que li endinyen dues tamborinades i cau a terra rebotant com un bocoi sobre els fems del seu cavall.

Un nou esclat de rialles, producte de la tensió del moment, es va apoderar de tots els presents altra vegada. Quan tothom va recobrar la calma, en Joan va aprofitar per parlar.

—Així doncs, capituleu, senyor? Ja no penseu continuar defensant la plaça? Jo creia que…

—Què insinueu, soldat? —El baró havia aixecat la mà de manera autoritària, demanant silenci—. Que potser aquesta rendició no us sembla prou digna o prou noble?

En Joan no va dir res, de manera que l’altre va continuar parlant.

—Mireu, els mateixos que, segons sembla, us han manat vigilar l’enemic ens van prometre fer-nos arribar artilleria i reforços. No hem rebut res de tot això. Davant les nostres muralles, senyor, tenim un exèrcit format per homes experimentats i preparats per al combat, un exèrcit que és deu vegades més nombrós que nosaltres. En aquests moments, tal vegada aquesta és la tropa més poderosa del món. Més de vint peces d’artilleria de batre, diuen que potser vint mil soldats a peu i mil cavallers, amb tots els recursos de munició i aprovisionament… I sabeu què tenim aquí, dins de Cambrils, per enfrontar-nos amb tot aquest exèrcit? —L’Antoni d’Armengol no havia aixecat la veu. Parlava amb la resignació de la derrota i amb la frustració de qui se sent sol i abandonat pels seus—. Camperols, senyor meu, camperols. Gent de la vila i de la rodalia que han estat portats a la lleva per força o han vingut obligats per les ordres dels sometents locals. Pagesos de Valls, de Montbrió, de Riudoms i d’altres llocs, que fa quatre dies conreaven els camps o tenien cura de les bèsties del seu poble. Combatents inexperts que retenim aquí per força. Ara com ara ja no tenen cap ànim de lluitar, i molts no entenen què fan defensant una plaça que no és la seva, mentre han deixat les famílies soles en mans dels castellans. Francament, quina possibilitat de victòria creieu que tenim?

—Però esteu darrere muralles. Encara es pot resistir.

—Ja veig que no esteu pas al corrent de la nostra situació. Deixeu-me que us posi al cas. Fa dos dies que l’artilleria de batre, la de gran calibre, no ha deixat de tirar. Ara com ara, tenim almenys mitja dotzena d’esvorancs a les muralles. Nosaltres, per contestar aquest foc, només disposem de quatre peces de nou lliures que ni arriben a les avançades dels castellans. A més, dues d’aquestes peces ja han rebentat i, per acabar-ho d’adobar, no tenim ni municions.

—Tenia entès que, de munició, sí que n’havíeu rebut.

—I en teníem —va replicar en Vilosa—, però algun malxinat ens ha traït. Ahir van aparèixer al fons del pou de la plaça quasi tota la pólvora i la munició, totalment malmenades.

—Ja veieu quina és la situació —va intervenir novament el baró de Rocafort—: escassetat d’armes i uns homes als quals no podem esprémer més.

Tothom va callar de nou. Alguns dels homes van aprofitar per fer un glop de vi amb les copes de metall que hi havia sobre la taula. En Joan en va acceptar una, però només es va mullar els llavis, sense empassar-se’n ni una gota.

—Els que resistim aquí dins ens sentim traïts, perquè ningú dels que podien ajudar-nos no ha fet res per nosaltres, començant pels nostres governants i acabant per algunes poblacions veïnes, com la de Reus, que ben aviat han deixat clar que lliuraran la seva plaça a l’exèrcit del Rei, sense tirar ni un tret. En aquests moments, el millor que puc fer és no deixar que es torni a produir una degolladissa com la de fa quatre dies, aquí mateix, a les portes.

—Una degolladissa, dieu?

El baró i en Vilosa es van mirar amb cara d’estranyesa.

—Que no us arriben les noves a Barcelona? Quan l’exèrcit es va presentar a la vista del poble, hi havia molta gent a la rodalia. Aquell enemic tan imponent els va espantar i molts dels que estaven arribant, en lloc d’entrar cap dins de les muralles, van sortir corrents. La cavalleria els va envoltar i els va aniquilar sense pietat, l’un darrere l’altre. Diuen que sobre l’esplanada de fora van quedar més de cinc-cents cossos estripats. Experts cuirassers a cavall contra pagesos espantats! Quina gran victòria per al nostre noble rei Felip!

—La cavalleria? Així doncs, són aquí.

—Què dieu?

—Oh, no res, perdoneu!

En Joan s’escurà el coll abans de parlar novament.

—Segons sembla, senyor, heu obtingut la promesa d’un tracte digne a vides salves si rendiu la plaça. —Un moviment afirmatiu amb el cap va ser l’única resposta que va obtenir—. Bé, doncs jo venia a oferir-vos una altra cosa. Treure tota la gent que es pugui a fora, aprofitant la nit, i organitzar una lluita furtiva al camp i a les muntanyes. Una acció aquí, una altra allà, per tal d’anar colpejant aquest exèrcit i debilitar-lo al màxim abans que arribi a Barcelona, que és el seu destí final, no ho oblideu. En un enfrontament a camp ras no tenim res a fer, però en aquesta mena de lluita, un home val per deu i…

—Feu el favor de callar, si us plau. —En Jacint Vilosa es va aixecar de la cadira—. Com podeu pensar en una cosa així després de tot el que heu fet aquí fora? Dins de la vila, encara hi ha més de mil homes, i nosaltres tenim l’obligació de procurar salvar les seves vides, no de posar-les en perill inútilment. L’única esperança per a tots nosaltres és capitular.

—Les seves promeses són paper mullat, senyor, i perdoneu que sigui tan clar. He estat seguint aquest exèrcit des que va creuar l’Ebre i sé molt bé quin és el valor de la paraula dels seus caps. Al Perelló van prometre que respectarien les vides dels defensors, igual que han fet aquí, i l’endemà mateix de la rendició estaven tots penjats dels merlets de la muralla, i les seves cases, saquejades i enrunades. No podeu esperar res de les promeses dels castellans. Res. Aquesta gent ve a sotmetre’ns, jo ja ho he patit a la meva pròpia carn. Ni vosaltres mateixos us podeu creure de veritat que us perdonaran la vida.

En Joan va rebre el silenci com a resposta. Les flames dels incendis del carrer il·luminaven els rostres com els ciris d’un canelobre. El baró va moure el cap amb un gest de resignació i alhora de determinació.

—Correrem el risc. Si la meva vida serveix per salvar la de la meva gent, així sia. Que es faci la voluntat de Déu. Pel que fa al pillatge, què voleu que us digui? Estem en guerra i som els vençuts. Així estan les coses.

En Joan no va poder evitar sentir respecte pel valor d’aquell home. L’Antoni d’Armengol, amb els cabells recollits per darrere, tenia un aspecte de noble patrici. Tots dos es van dirigir una mirada que era un comiat.

—Bé, doncs, senyors, si renuncieu a la defensa de la plaça, els meus homes i jo no hi fem res, aquí dins. Intentarem tornar a trencar el setge per sortir, encara que no crec que ara sigui gens fàcil.

—No patiu, mestre, el camí que heu fet per entrar a la vila no és pas el millor per sortir-ne. N’hi ha d’altres. Que l’enemic sigui molt superior en nombre no el fa més llest ni més hàbil. El sergent major Mertrolà, que us ha donat la benvinguda, us acompanyarà amb alguns homes —va dir en Vilosa mentre estenia la mà a en Joan, que la hi va estrènyer amb un afecte sincer.

El baró de Rocafort també es va aixecar i es va apropar a en Joan. Quan va arribar al seu costat, el va agafar pel braç i el va portar cap a un costat de la sala.

—Us voldria demanar un favor, amic meu. Aquí darrere hi ha alguns membres de les famílies d’aquesta gent, dones i criatures que encara no han volgut marxar. Us demanaria que els portéssiu amb vosaltres a fora de la muralla. Jo tampoc me’n refio gens, de les promeses dels soldats del Rei.

—No dubteu ni per un instant que vindran amb nosaltres. Permeteu-me que us expressi la meva admiració, baró. Sou un gran home —digué en Joan.

—Apa, no digueu ximpleries. Els homes som tots iguals als ulls de Déu.

El noble va abraçar en Joan afectuosament. El jove, que no s’esperava una cosa com aquella, es va sentir confós. El baró va aprofitar que el tenia abraçat per dir-li a cau d’orella:

—També vull que em jureu una altra cosa. Quan tot hagi acabat, no em deixeu penjat als merlets de la muralla. Porteu-me a casa, si us plau.

En senyal de conformitat, en Joan es va dur la mà al cor. Després els dos homes van separar-se i en Joan va sortir darrere del sergent. Abans de travessar la porta, però, encara va tenir temps de girar el cap i contemplar, potser per última vegada, la figura ferma i gallarda d’aquell home exemplar.

Poc després, els homes d’en Joan caminaven agrupats pels carrers de la població amb el sergent major Mertrolà i alguns soldats de la guarnició. Al mig, protegits pels homes d’armes, hi havia els civils que havien sortit amb ells per encàrrec del baró. Dones i nens defallents i plens de temor, confosos i desorientats, incapaços d’entendre la dimensió de la seva desgràcia.

Els carrers solitaris i plens de runa tenien un aspecte tenebrós sota la claror ballarina dels incendis. Algun crit i algun tret recordaven de tant en tant que la lluita continuava, malgrat tot. Els homes caminaven a poc a poc, en guàrdia, procurant descobrir qualsevol possible amenaça.

—Els esvorancs de les muralles són molts i no els podem tenir tots controlats —va dir el sergent a en Joan, en veu baixa—. Avui, al capvespre, diuen que han vist alguns soldats castellans dins del poble. Estan esperant la submissió per començar el saqueig, però alguns no tenen tanta paciència. Hem d’estar molt al cas.

En Joan va assentir amb el cap mentre s’aturava per deixar passar tot el grup. Quan va passar en Magí, el de can Martí va rellevar-lo a la rereguarda.

—Ull viu, Joan —va recordar-li el company de tantes desventures.

Totes les cases eren a les fosques, i les portes i les finestres que encara es mantenien senceres restaven tancades amb pany i forrellat.

De sobte, va arribar a les seves orelles un soroll desacostumat i es va aturar a escoltar amb l’arma a punt. El so venia de dins de la casa que tenia al costat, n’estava segur, i encara que molt dèbil, el jove juraria que era com una espècie de gemec que es repetia una vegada i una altra. Un xiulet curt d’en Joan va ser suficient per avisar en Magí, que va tornar enrere.

—Magí, dins d’aquesta casa passa alguna cosa estranya. Hi entraré per comprovar-ho. Potser és una persona ferida o impossibilitada. Espereu-me al final del carrer, ara vinc.

—Joan, perdoneu, però no és prudent que hi entreu sol. Anem-hi junts.

—No, amic meu, ni pensar-hi. Allà davant hi ha gent que necessita ajut, aquí ja m’ho faig jo sol.

—Però…

—No passa res, Magí. Ja saps que jo no prenc riscos si no és necessari.

En Magí va forçar una mitja rialla.

—Sí, Joan. Ja ens ho heu demostrat força vegades.

En Joan li va fer un senyal peremptori perquè continués endavant i, tan bon punt en Magí va tornar a caminar cap a la resta del grup, es va apropar a la porta de la casa i la va empènyer. El batent va cedir fàcilment sota la seva pressió i va entrar.

De primer li va semblar que la casa era a les fosques, però després va poder entreveure una llum vacil·lant cap al fons a la dreta. No sabia què s’hi podia trobar i, amb totes les precaucions de què era capaç, per evitar topar amb algun estri o algun moble, es va dirigir cap a la claror. Els gemecs cada cop es feien més evidents. Semblaven una expressió de dolor barrejada amb sanglotades i plors. Aquells sorolls també van ajudar-lo a orientar-se, i al cap de poc va arribar davant una altra porta lleugerament oberta per on sortia una escletxa de llum. Llavors també va poder sentir una mena d’esbufecs que abans no havia percebut, i que es barrejaven amb la resta dels sorolls. Amb molta cautela, fent servir la boca del canó del seu mosquet, va empènyer la porta una mica més. Una esgarrifança li va travessar el cos com un llampec.

A la claror d’una candela posada al terra, sobre un llit ronyós i desfet, es veia un home forçant una dona amb una violència inaudita. El violador era un home corpulent que es cobria amb una camisa. Els seus moviments eren frenètics, i els esbufecs, com els d’un brau. Encara colpit per aquella imatge, en Joan va adonar-se que el cos violentat no era el d’una dona, sinó el d’una nena que es movia inútilment per intentar desfer-se del seu botxí. Aquell animal li havia lligat les mans al capçal del llit i li havia tapat la boca amb una mordassa que li partia el rostre per la meitat. Veure aquell cos petit, nu i indefens sotmès d’aquella manera va trasbalsar-lo fins al punt que el va obnubilar una ira incontrolada com feia temps que no sentia.

En Joan estava a punt de llançar-se sobre aquell malparit, però la porta mig oberta no li permetia saber si hi havia més gent allà dins. Mentre el seu cap intentava pensar amb tota la velocitat de què era capaç, es va adonar que a terra, al costat del llit, pàl·lidament il·luminats per l’espelma, hi havia uns objectes que li eren molt familiars. Un sabre i una cuirassa reposaven al costat d’un casc inconfusible. Aquell bergant era un soldat, un soldat de cavalleria.

Llavors va perdre tota prudència i va penetrar a l’habitació amb el mosquet al davant, observant en silenci, a cada costat. Afortunadament, aquell malparit estava sol.

En veure’l entrar, la menuda va obrir els ulls encara més espantada, però en Joan va posar-se el dit sobre els llavis perquè no digués res i es va situar darrere de l’home, massa atrafegat per adonar-se de la seva presència.

—Ei, tu!

El soldat, agafat de sorpresa enmig del seu plaer salvatge, va tardar un xic a reaccionar i, quan va poder girar-se, va trobar a un pam dels ulls una baioneta de ferro tan erecta com el seu membre.

—No et moguis ni un pèl si encara aprecies la teva merda de vida. I tu, xiqueta, aguanta una mica més i no tinguis por, que jo estic aquí per ajudar-te. Entesos?

La petita, amb el pit agitat, va moure nerviosament el cap amunt i avall unes quantes vegades. Mentrestant, l’altre restava immòbil sobre el llit, confós perquè l’havien sorprès i avergonyit de la seva nuesa. En Joan li va fer un senyal evident que baixés per un costat cap a terra, sense perdre-li mai la cara.

—Posa’t els calçons, porc. Va, de pressa!

—¿Cómo? No comprendo. ¿Qué quieres?

En Joan no va moure ni una polzada la punta afilada de l’arma de davant del rostre del soldat mentre amb el cap li assenyalava la roba estesa a terra. Tan bon punt el soldat va ajupir-se per engiponar-se la roba, se li va acostar i sense dir res li va clavar una puntada violenta a l’entrecuix. L’home va deixar anar un crit de dolor i, amb les mans a baix, va caure de genolls i després va picar amb el rostre a terra.

—Què? Fa mal, oi? La gloriosa cavalleria només sap matar pagesos indefensos i aprofitar-se de nenes. Això és l’únic que sabeu fer, maleït sia.

Quan el soldat intentava aixecar el cap, un altre cop de peu al rostre el va llançar enrere. El cap va topar amb força contra la paret i, mentre es recargolava de dolor, un broll de sang va començar a sortir-li del nas esclafat.

—¡Maldito seas! ¡Hijo de la gran…!

Ple de ràbia, el castellà va intentar incorporar-se per plantar-li cara, mentre amb una mà procurava inútilment estroncar-se la sagnia del rostre. Encara no s’havia aixecat del tot quan el mosquet va tornar a llepar-li la galta.

—Eh, amigo, tranquil·litza’t pel teu bé. Entesos? I ara, si vols salvar la pell, m’hauràs de donar alguna informació. Que m’entens, tros d’ase?

El soldat va assentir amb el cap.

—Molt bé, així m’agrada. Ara escolta’m, perquè tan sols t’ho preguntaré una vegada. Qui mana a la teva unitat?

L’altre es va resistir a contestar i va iniciar un moviment cap a un cantó, però encara no havia fet ni un pas quan en Joan va girar la seva arma i amb la culata del mosquet li va clavar un cop al coll. La menuda, que ho estava observant tot amb ulls d’espant, va deixar anar un crit d’esglai. El soldat, novament a terra, va començar a tossir violentament mentre s’arronsava com un cuc.

—Alça’t! Que t’aixequis, et dic! ¡Arriba!

Mentre deia això, en Joan va agafar-li la cabellera negra amb la mà esquerra i, sense deixar ni per un instant de clavar-li la punta de la baioneta a les costelles, va estirar amunt amb força. Després li va recargolar el cap enrere i va parlar de nou.

—T’ho pregunto per última vegada. Qui et mana a tu? ¿Quién es tu oficial?

—El teniente… el teniente Mucio Spatafora manda mi escuadrón.

—Caram, caram! L’heroi de Palautordera, ¿verdad que sí? —va dir en Joan mentre li estirava els cabells brutalment. El soldat va deixar anar un udol mentre movia el cap en senyal d’assentiment.

—Y un tal teniente García… García de Irízar. Saps qui és? ¿Lo conoces?

L’altre restà callat i en Joan va perdre la paciència. Va tornar a estirar els cabells del soldat.

—García de Irízar. ¿Lo conoces? T’he fet una pregunta, contesta!

—Sí, sí… lo conozco, es su segundo. ¡También está al mando de mi escuadrón!

—Això és el que jo volia saber. Molt bé, home. ¿Ves como no era tan difícil? Parlant la gent s’entén.

L’hereu de can Martí va deixar anar els cabells del soldat i va fer un pas enrere. La punta de la baioneta calada al mosquet va tornar a pujar a l’altura de la cara. Tots dos restaven en silenci, mentre els seus cors bategaven amb força. La sang del soldat li regalimava rostre avall fins a amarar-li la camisa.

—¿Qué… qué vas a hacer conmigo? Ya te he dicho lo que querías saber.

—No et preocupis… no te voy a tocar. Soy hombre de palabra. Como tus superiores, más o menos.

Amb un moviment ràpid i precís, en Joan va moure el mosquet endavant. La baioneta va entrar per l’ull dret de l’home i de seguida li va sortir per darrere del cap. Sense proferir ni una paraula, el castellà va obrir la boca i es va quedar rígid amb el seu únic ull dilatat per la sorpresa. Després, una estrebada enrere va alliberar l’arma del cos. Trossos de cervell desfet van sortir acompanyant el ferro i van caure dins d’una bassa de sang. El cos de l’home, vençut, va anar-se’n a terra com un sac.

—He complert la meva promesa, malparit. No t’he tocat ni un tros de pell.

Després es va posar el mosquet encreuat a l’esquena i es va girar. Amb moviments precisos, va tallar amb la daga les lligadures de la noia i li va treure la mordassa. La menuda es va tapar la cara amb les mans i es va posar a plorar desconsoladament. En Joan va agafar una vànova del terra i va cobrir aquell cos menut, ple de macadures. Després, amb tota la tendresa de què encara era capaç, la va prendre als seus braços i li va parlar suaument.

—Ja està, ja ha passat tot. Ningú no et farà mal, petita. Apa, anem-nos-en d’aquí.

I fent mitja volta va sortir cap al carrer.

A dins, una bassa de sang negra com el quitrà va començar a estendre’s per sota del llit. El soldat sabia que se li escapava la vida com l’aigua d’una font. El seu cos ja era mort, però el seu cap encara trigaria uns instants a acabar-se per sempre: el temps suficient per comprendre que aquells maleïts catalans, a més de morir, també sabien matar.

L’endemà a trenc d’alba, va tenir lloc un espectacle especial a la porta principal de la muralla de Cambrils. L’exèrcit del marquès de Los Vélez restava plantat a l’esplanada del davant, amb tots els seus emblemes i gallardets. La cavalleria formava una mitja lluna doble, amb un pas per on havien de sortir els vençuts. Darrere, la immensa massa dels soldats d’infanteria estava inquieta i sense formar. Tot i que els cavalls els eren un obstacle important, els infants no paraven quiets, desitjosos de contemplar què passava i àvids d’entrar al poble com més aviat millor per començar el saqueig. Més enrere hi havia l’artilleria, bastant malmenada després de l’episodi de la nit anterior, i els oficials damunt dels seus cavalls, amb els uniformes de gala. Tot era a punt per celebrar la seva gran victòria.

En Joan i en Magí contemplaven l’espectacle en la distància, des d’una encanyissada, dins del solc pudent del mateix rierol de la nit anterior. Els homes havien sortit quan encara era negra nit del recinte emmurallat seguint el camí que els havia indicat el sergent major Mertrolà; després havien baixat fins a la platja on eren els cavalls per menjar una mica i descansar. El company ferit quan havien entrat a Cambrils, i que havia estat atès dins del poble, es quedà amb en Benet i la resta al costat de les bèsties. Riera amunt tornaren a pujar només en Joan i en Magí.

El sol eixia i la seva llum es convertí en un enemic temible per a ells, i per això calia anar amb molta més precaució. En Magí anava armat amb un mosquet i deu càrregues, en Joan empunyava la seva arma curta. Un cop situats al millor lloc que havien trobat, amb els cossos clavats a terra, esperaven a veure com es desenvolupaven els esdeveniments.

La formació militar que tenien al davant era impressionant, i el jove hereu va notar una angoixa dins del pit. Davant d’un enemic tan formidable, poca cosa podien fer els defensors. El senyor de Rocafort tenia raó: l’única possibilitat raonable per a la seva gent era capitular amb honor. En Joan, però, hi creia molt poc, en l’honor de tots aquells que estaven plantats allà al davant.

Durant molta estona no va passar res. Els enllaços es van desplaçar a cavall al voltant de tota la formació i els diferents tocs de corneta van donar ordres a les unitats formades, com si allò fos una parada militar festiva. Per fi, quan el sol ja havia sortit per sobre del mar, la porta de la muralla es va obrir. A l’instant uns quants oficials a cavall es van apropar cap a l’entrada, mentre la soldadesca, encara més excitada, no parava de moure’s en totes direccions mirant de trobar una escletxa per on passar. Alguns cavalls rebufaven i s’encabritaven, amb perill per als seus genets. Per a en Joan era evident que els cuirassers tenien moltes dificultats per aturar els soldats que volien acostar-se a la porta. Es va sentir murmuri de veus i algun crit, mentre els oficials no paraven de donar ordres.

Des de la seva posició, l’hereu de can Martí només podia veure les esquenes dels soldats d’infanteria i, més enllà, els cavalls, que, molt inquiets, no paraven d’alçar-se i de renillar nerviosos. De cop, es van sentir més crits i més insults, mentre els cavallers i els oficials es mostraven incapaços d’aturar l’onada humana que volia anar cap endavant. Encara que no els veia, ben segur que havien començat a sortir els assetjats. Els crits eren eixordadors, i els soldats alçaven les armes.

Llavors va sonar un tret i en un tancar i obrir d’ulls el caos es va apoderar de l’esplanada. Els infants van trencar el cercle dels cavalls i es van abalançar cap al davant. Els crits de «¡Traición, traición!» es barrejaven amb més trets, xiscles d’esglai i el copejament de l’acer de les espases.

Els ulls d’en Joan i en Magí van veure un espectacle increïble. Allà no hi havia cap mena de disciplina, i ni els crits dels oficials o els tocs de corneta servien per a res. Sense gens de pietat, un per un, els homes que sortien eren empaitats pels infants i pels cuirassers, que els abatien a trets, a cops de sabre o travessant-los amb les piques.

Els cossos esquarterats i estripats eren colpejats repetidament amb una fúria cega mentre els crits salvatges i els brams de dolor esgarrifaven els dos testimonis en la distància, petrificats per l’horror. Uns quants cavalls amb els seus genets es van acostar perillosament cap on ells eren empaitant alguns dels fugitius, que, indefensos, eren exterminats com rates. Els soldats eren massa a prop i en Joan va fer la intenció d’anar cap a baix del marge del rierol, però de seguida una cosa li va cridar l’atenció i va fer un senyal a en Magí perquè no es mogués.

A pocs passos davant seu, un dels cuirassers havia deixat anar un cop a l’esquena d’un d’aquells desgraciats, que va caure a terra proferint crits de dolor. El genet, però, va obligar el cavall a fer la volta de nou, va tornar on era el cos del moribund i s’hi va acarnissar a cops, com si estigués posseït pel diable.

Aquell oficial amb la casaca blanca i aquell cavall… La mirada d’en Joan es va centrar una mica més, i, quan l’home va fer la volta, un mocador mogut per l’aire del matí va aparèixer al voltant del seu coll. Un mocador, sí, un mocador blau.

Oblidant qualsevol mena de precaució, en Joan va incorporar-se. Un odi irracional el guiava cap als instints més salvatges. Però encara no s’havia ni mig aixecat que en Magí va aterrar-lo brutalment. Uns braços de ferro el van immobilitzar i una veu va parlar-li a cau d’orella.

—Joan, no!

El de can Martí va intentar escapolir-se, però no va poder. El seu amic era molt més corpulent i no afluixava ni un instant.

—Maleït sia, deixa’m anar de seguida. Deixa’m ja, punyeta!

—No, Joan, no us deixaré. No sé què heu vist aquí davant, però no puc deixar-vos.

—Que no l’has vist, el mocador blau? Era ell, era ell…

La seva respiració era l’únic que els arribava a les orelles, per sobre dels crits i els trets de l’esplanada.

—Joan, aquí dalt ningú no porta un mocador blau al coll, en podeu estar ben segur. Però encara que fos veritat el que us ha semblat, no hem vingut aquí a cercar venjança. Ni la vostra ni la meva. Hem vingut per ajudar els nostres. Què en traureu, de deixar-vos matar?

En Joan va deixar caure el cap a terra. El seu rostre va reposar sobre l’herba humida i els seus ulls tancats no van poder evitar que una llàgrima rodolés avall, fins a barrejar-se amb la rosada. En Magí va afluixar la pressió i el va deixar anar. Sense dir res, en Joan va aixecar el rostre ple de llàgrimes, terra i herbots i se’l va quedar mirant. L’altre li va posar la mà sobre l’espatlla.

—Apa, anem. Aquí ja no hi podem fer res.

«Vaig trigar quaranta-cinc dies a complir la promesa que li havia fet a n’Antoni d’Armengol, baró de Rocafort.

Una freda nit de gener de 1641, un escamot d’homes, jo entre ells, sota les ordres dels oficials Cabanyes, Caselles i Potau, vam tornar a Cambrils amb la intenció de recuperar els cossos dels heroics defensors de la plaça d’armes que havien estat penjats als merlets de la muralla.

Enmig de la foscor i del vent glaçat, aprofitant els camins que aquells mateixos homes, aleshores morts, m’havien ensenyat, vam entrar dins de la vila sense que els soldats de la guarnició, confiats, s’adonessin de la nostra presència. Els cossos del baró, d’en Jacint Vilosa, del sergent major Carles Mertrolà i d’altres jurats locals foren despenjats.

Jo mateix vaig ajudar a posar el cos del senyor de Rocafort dins del taüt i a pujar-lo al carro que l’havia de portar a casa, mentre el serè em glaçava el cos i l’ànima. Tot i els dies transcorreguts, la seva figura continuava ferma i gallarda, i el seu rostre transmetia la mateixa serenor que quan era viu. No vaig poder resistir la temptació de parlar-li a cau d’orella, convençut que, des d’algun lloc reservat als homes bons, m’estaria escoltant.

—Ja ho veieu, amic meu. Us vaig prometre que no us deixaria aquí fora i he complert la meva paraula.

Encara avui estic convençut que aquells llavis es van moure per dir-me “Gràcies”».