II

CAN MARTÍ

«A can Martí, en el dia 10 de maig de l’any del Senyor de 1661, jo, en Joan Martí, veí i hereu d’aquesta casa, amb l’ajuda de Déu Nostre Senyor, he decidit explicar sobre el paper els fets que han emplenat la meva existència des del dia en què, malauradament, tot el que jo més estimava es va enfonsar com un arbre corcat i va caure a terra, arrossegant totes les meves il·lusions i esperances. Pot ser que aquests escrits us semblin als que els llegiu com una mena de justificació del que vaig fer, però per Déu totpoderós i per la seva gràcia us juro a tots que el que em van fer a mi, abans que jo mogués ni un sol dit contra home o dona, va ser molt pitjor.

Si ara pogués tornar enrere, tal vegada no faria el mateix, no n’estic segur, però del que sí que estic segur és que em tornaria a sentir empès pels mateixos sentiments, a voltes bons i moltes altres dolents, que van envair aleshores la meva ànima. Potser, si gaudís d’aquesta segona oportunitat, seria capaç de controlar els meus impulsos, però això, com us podeu imaginar, no ho podré saber mai, perquè les coses a la vida d’un home sols succeeixen una vegada. Els homes i les dones actuem sempre segons els fets i les situacions que ens envolten i que marquen tota la nostra vida. Segons com són aquestes situacions decidim què hem de fer, i de vegades l’encertem i d’altres no. Però el que sí que és clar és que només tenim una oportunitat per escollir el nostre camí.

Fins i tot ara, quan ja han passat tants anys, no estic pas gens orgullós d’alguns dels meus actes del passat, però la causa primera del que va succeir no va ser culpa meva. Demano perdó cada dia a Déu Nostre Senyor per les meves accions, però també demano perdó per tots aquells que sense motiu ni justificació ens van fer tant de mal, a mi i als meus. Que Ell els perdoni, amb sa divina misericòrdia, perquè jo no puc fer-ho, ni podré mai».

«Tot va començar un dia de primavera tan bonic com el d’avui, d’ara fa vint-i-un anys, en aquesta casa meva on, si sou homes i dones de pau, sempre sereu benvinguts.

Per si algú de vosaltres no coneix aquests indrets, vull explicar-vos que, per arribar a can Martí, s’ha de seguir el carrer de la riera que deixa el poble per darrere de l’església i travessa el vell pont de pedra. El camí, el veureu de seguida, perquè és força ample i sempre està molt transitat, ja que és la via per anar a molts masos, horts i llogarets que es troben per la rodalia. Les roderes dels carros són fondes, però hi ha prou lloc per caminar ben lleuger a banda i banda del camí. La distància des del poble fins a casa és d’una mitja hora a pas normal, i la veritat és que a mi la ruta sempre se’m fa curta contemplant la meva terra, plena de verdor i de vida. Puc assegurar-vos que no he vist millor lloc arreu del món que un home pugui escollir per plantar-hi la seva llar.

Al primer cop d’ull, can Martí sembla una casa prou normal, però si us hi fixeu una mica, podeu veure força diferències amb els altres masos de la rodalia. El que agrada més és la gran esplanada enrajolada que hi al davant, capaç de reunir, si cal, tota la gent del poble. Després, un s’adona d’aquella blancor immaculada de la façana. Quan el sol s’obre pas per entremig de les branques dels arbres i topa amb la casa, és quasi impossible de contemplar-la, de tant que enlluerna. Però el que sobta una mica a qui no ha vingut mai a casa és la grandària. De doble planta i amb les golfes, el conjunt és equilibrat i harmoniós. Fins a deu finestres es poden comptar, totes ben arrenglerades i amb els seus cristalls emplomats. A dalt es pot contemplar la volta rodona d’un rellotge de sol, de números romans grossos i negres perfectament pintats sobre la façana.

Darrere d’aquella porta de fusta clavetejada, sempre oberta a tothom que necessita aixopluc, hi ha el rebedor, la cuina amb el forn i l’obrador per al pa, el celler, el rebost i fins a cinc grans estances, a part del cosidor, on les dones poden xafardejar mentre fan feines de punt o teixeixen la llana, i la taula de la part del darrere, on els homes es reuneixen cap al tard. Allà tothom diu la seva, juga a cartes i aixeca el porró tant com vol esperant l’hora de sopar.

Si sortiu pel fons, trobeu l’eixida amb el pou i els pedrissos per assecar els formatges i els embotits, els alls, les cebes, així com els altres fruits. Quan algú hi arriba per primera vegada, queda bocabadat per la grandària d’aquesta part, quasi tan ampla com la resta de la casa, tota plena d’arbres fruiters i amb un gran hort a la part més allunyada. A la dreta, fàcilment identificable per l’esvalot, es pot contemplar un galliner ben farcit d’aviram, sobretot gallines i ànecs, que s’escampen d’ací d’allà. Un xic més enllà trobem les corts del bestiar, sobretot xais i vaques. Després, el graner i el paller. Al darrere de tot, més enllà de l’eixida, hi ha l’era i, al costat, els safareigs, a tocar del rierol, els estenedors i un petit racó amb una taula i uns bancs de pedra, sota la part més ombrívola. Allà tots els de casa i els nostres amics i treballadors ens reunim per fer les celebracions de les diades més importants de la feina, i molta gent s’hi acosta a conviure amb nosaltres. Per l’esquilada, la sega, la verema o la matança del porc, allà poden arribar a trobar-se una cinquantena de persones entre homes, dones i quitxalla. A nosaltres, els Martí, ens agrada sentir-nos acompanyats per tots els nostres amics, veïns i coneguts, i compartir amb ells els moments importants que es repeteixen any rere any. Què seria la vida sense aquests moments de felicitat compartida, després d’una bona feina feta entre tots? Ben poc, us ho asseguro. Jo hi vaig renunciar durant molt de temps i sempre me n’he penedit.

Recordo com si fos ara un d’aquells dies que a can Martí hi havia una activitat fora del normal. Eren els dies de l’esquilada i la preparació per a la sega. Molta gent del poble, els esquiladors, els nostres masovers i el personal encarregat de la sega, que baixaven de més amunt any rere any per cercar feina als nostres camps, ja feia dies que s’estaven amb nosaltres. Aquesta és sempre una època de l’any forta de feina, a la terra i amb els animals. Tanco els ulls i encara els puc veure a tots: la meva mare, Montserrat, i el meu pare, Jordi, la meva germana, Marta, i el meu germà petit, en Miquel, que no parava mai de córrer amunt i avall…».

Al final de la primavera, anant cap a l’estiu, era sempre el temps de més feina a la pagesia, i can Martí no n’era pas cap excepció. En aquell dia del Senyor, el 10 de maig de 1640, en Joan, l’hereu dels Martí, ja es trobava des de trenc d’alba treballant en l’organització de la gent i la distribució de totes les tasques.

L’hereu de can Martí, de vint-i-cinc anys d’edat, era l’encarregat, juntament amb el seu pare, de moltes de les activitats de la casa. El jove tenia un bon domini de l’escriptura i prou coneixements d’aritmètica i comptabilitat, que havia après en les seves estades a la casa d’un notari de Granollers, amic de la família. Tampoc no es tractava d’uns coneixements fora del comú, sinó dels habituals en l’educació dels primogènits de les cases benestants. La seva feina consistia a tenir cura dels assumptes propis de la ramaderia i el bestiar. Així doncs, entre altres coses, en Joan s’encarregava de fer arribar als mercats més propers de Sant Celoni, Granollers, Mollet i fins i tot Barcelona alguns dels productes que sortien de les corts i els obradors de la casa. La carn, els ous i la llet, a més de la llana i el cuir, que provenien de can Martí eren molt apreciats arreu. Alguns d’aquests productes també es repartien entre els més mancats o s’intercanviaven entre la gent del poble i els veïns de les cases properes, cosa que feia que els Martí fossin respectats i estimats per tothom.

Aquell dia en Joan amb prou feines podia abastar-ho tot. D’una banda, havien arribat els esquiladors, que havien muntat la seva parada a les portes de la cort de les ovelles. El foc per marcar la «M», els sacs i els cabassos, així com tots els estris de la seva feina, es trobaven escampats aquí i allà, i aquells homes experts en l’ús de les tisores s’encarregaven de treure als animals el preuat abric que els havia protegit durant l’hivern. Unes dones anaven seleccionant les qualitats i els colors de la llana, i unes altres pesaven amb les romanes tot aquell escampall de flocs. En Joan anava d’un costat a l’altre ajudant a marcar els animals, subjectant els més rebels i procurant que les cries no marxessin quan es trobaven soles. D’altra banda, també anava prenent nota en un paper del pes de la llana que s’anava seleccionant i guardant a dins dels sacs.

Allà hi havia la seva mare, Montserrat, que organitzava, com cada any, la feina de les dones i triava els farcells: aquí la més fosca, aquí la més clara, aquesta per als matalassos, aquella per filar i teixir. Aquella veu que donava ordres li sonava familiar. Una veu dolça per a ell, però ferma per a les que l’ajudaven en aquella feina. La Montserrat de can Martí era una bona persona que mai no negava ajuda a ningú i escoltava a tothom. Totes les dones del poble, quan calia, volien anar a treballar al seu costat.

Entre aquell estol de dones joves i grans, mares i filles, àvies i nétes, n’hi havia una d’especial. En Joan, de tant en tant, se la mirava com aquell qui res i deixava anar una mitja rialla quan ella se n’adonava. Era la Maria, la seva promesa, la filla d’un dels masos veïns, amb qui es casaria tard o d’hora. La Maria estava especialment bufona aquell dia, riallera, amb el rostre rosat i la pell suau i brillant emperlada de suor. No parava d’anar amunt i avall ajudant a tothom que calia i portant, l’un darrere l’altre, els càntirs d’aigua fresca per als homes que estaven treballant. Era un dia calorós, i ella duia un vestit de floretes blaves i màniga curta, cordat per davant amb un seguit de petits botons blancs, de dalt a baix. Quan portava aquell vestit i en Joan era a prop, es descordava dissimuladament els dos o tres primers botons del coll, de manera que sempre que podia s’ajupia i oferia l’escot al seu estimat perquè contemplés aquella preciosa escletxa que tant i tan bé coneixia. Quan això passava, un lleu somriure de complicitat apareixia en el rostre de la noia i aquell color rosat encara pujava més de to. En Joan s’estimava aquella dona menuda i riallera, estimava aquell somriure i aquells preciosos cabells negres que aquell dia estaven mig tapats sota un bonic mocador de cap. També desitjava aquell cos de carns abundoses i blanc com la llet, que no es cansava d’acaronar. Es va adonar que estava badant tot contemplant la Maria i, movent el cap a banda i banda, va deixar anar un somriure mentre tornava a la feina.

L’esquilada, però, no era l’únic tràfec que hi havia aquell dia a la casa. A l’entrada principal, una mica a l’esquerra, hi havia una taula de fusta rodona i uns quants socs que feien de seient. Asseguts al voltant hi havia el seu pare, en Jordi, amb uns quants homes més. Tots se l’escoltaven amb atenció perquè era un gaudí, un gentilhome benestant que posseïa propietats cedides pel noble senyor de la terra en agraïment als serveis prestats o per altres circumstàncies. En Joan no sabia del cert des de quan els Martí eren propietaris; sembla que un dels seus parents de feia segles havia estat emfiteuta, fins que el senyor de Montsonís li va cedir els drets de les terres i tot el que hi havia en elles. Home reconegut i considerat per tothom, de caràcter tranquil i negociador, quan hi havia conflictes normalment era requerit pels jurats o pel batlle del poble perquè intercedís entre les parts. Els veïns i els amics també acostumaven a demanar-li el seu parer sobre els assumptes de la terra, ja que era un gran coneixedor de les millors eines, de les llavors més productives i de les maneres més escaients de fer les tasques del camp per tal que la terra donés el seu fruit. En Jordi Martí també era el segon comandament del sometent del poble i un dels representants d’aquelles contrades del braç popular de la Diputació quan eren requerits els seus serveis en els Consells, a Barcelona.

Al costat seu a la taula, a dreta i esquerra, sempre es podien trobar en Benet i en Magí, dos dels seus masovers i homes de total confiança, a part de bons amics d’en Joan. Tots tres estaven atrafegats preparant les propostes de soldada per a cada un dels segadors, batedors i ajudants, que s’estaven a fora esperant el seu torn. La sega del blat, l’ordi i la civada, la tria a l’era i les feines de recollir i guardar la palla i els sacs de gra estaven a punt de començar i caldria preparar les eines, repartir els conreus i allotjar tota aquella gent, i les famílies de molts d’ells.

La Marta, la germana gran, devia estar traginant per la cuina, l’eixida o els safareigs. Calia preparar menjar i allotjament per a tothom, cercar queviures i proveir bé el rebost i, sobretot, el celler. Sembla mentida la quantitat de porrons de vi que s’arriben a buidar al llarg del dia quan arriba la sega, pensava en Joan.

De tant en tant, el seu germà petit, en Miquel, onze anys més jove que ell, es deixava caure per l’esquilada, acompanyat d’un estol de vailets tan cridaners i bellugadissos com ell. Els agradava tocar les petites cries de xai i fer-les córrer amunt i avall de la cort, o agafar la llana acabada de tallar i llançar-se-la per sobre, fins que les dones els engegaven després de repartir alguna plantofada que, la majoria de les vegades, no arribava a l’objectiu.

Aquell semblava un bon dia de feina. Tothom tenia clar com aniria la jornada: dinarien, farien una mica de migdiada i, més cap al tard, quan el sol ja no escalfés tant, continuarien les tasques pendents fins que la llum ho permetés. Després, un bon sopar, donar les gràcies a Déu i l’endemà tornem-hi tots. Què més es podia demanar?

Malauradament aquell tràfec festiu de can Martí no era pas l’ambient que hom podia trobar a moltes de les terres i dels pobles del Vallès. Els soldats del Rei, també el nostre, pensava en Joan, feia anys que arribaven a les viles i a les cases pairals, on els havien de donar allotjament, suport i menjar, a ells i als seus animals. Gent malcarada, de caràcter agressiu i donats a beure i a les dones fàcils, no poques vegades havien ocasionat conflictes entre els veïnats, que, dissortadament, havien acabat fins i tot amb algun enfrontament mortal. D’altra banda, també hi havia el problema de les lleves obligatòries. Els pobles i les viles dels territoris propers havien quedat buits de joves, tots ells portats per força a lluitar a Salses per «lo nostre rei» contra els francesos. Sense gent jove, moltes cases no havien pogut enllestir els camps ni els horts, ni tampoc havien pogut tirar endavant el bestiar. Tampoc no hi havia ningú que pogués aprendre els oficis dels menestrals. Això, per a les famílies més febles, volia dir fam i misèria sense remei. Ell mateix, pensà en Joan, s’havia deslliurat de la lleva pagant un soldat de les dobles, un voluntari que anà en nom seu a la guerra. En Joan no se sentia un covard pel fet de no anar a fer de soldat: no li agradava la guerra, no li agradaven les armes, i encara menys volia anar a lluitar per un rei que encara ningú no havia vist i que estava portant la seva terra a la misèria.

La situació, ja molt conflictiva, s’havia agreujat pels terribles fets que havien succeït al mes de febrer a Sant Esteve de Palautordera. Allà, segons deien, un destacament de soldats de cavalleria allotjats al castell havia assassinat el cavaller Antoni de Fluvià, part de la seva família i alguns dels seus servidors. A partir d’aquell moment els fets s’havien anat complicant de tal manera que es respirava a l’ambient repulsa i odi contra els soldats del rei Felip. Les protestes d’alguns vilatans contra els excessos dels soldats castellans, cada cop més continuats i greus, van ser tallades de cop amb una duresa innecessària i desproporcionada. A pobles com la Garriga, la Roca, Palautordera o Cardedeu, en els últims mesos s’hi havien produït saqueigs, crema de cases, maltractaments i agressions indiscriminades contra la població. Al final, feia pocs dies que havia passat el que havia de passar. La gent de la banda de tramuntana, a Santa Coloma de Farners i Riudarenes, s’havia aixecat contra els soldats de cavalleria, els havia fet fora de les seves terres i havia matat fins i tot l’agutzil del Rei, que havia anat amb les tropes, segons deien, per fer-hi «un bon escarment».

A partir d’aquest moment, molts dels vilatans, els pagesos i sobretot els temporers que venien per a la sega no havien parat d’emprendre accions contra els soldats, de manera que aquests, segons sembla, es veien obligats a marxar dels seus allotjaments una vegada i una altra. Davant d’aquells fets, entre la gent de prop de can Martí hi havia por, perquè aquell era el camí natural dels soldats que, fugint dels seus perseguidors, anaven cap on podien.

El dia anterior en Joan havia parlat amb el seu pare d’aquests fets, i l’home es mostrà escandalitzat. Segons ell, s’havia d’honorar, servir i retre vassallatge al rei Felip. Ell no era pas el culpable del que estava passant, sinó que el responsable principal era el seu privat o valido, com en diuen allà, el comte duc d’Olivares. Potser sí, potser no, però el cas és que quan la gent passava fam per culpa dels soldats i les cases eren cremades i saquejades, el Rei no feia res per ajudar els seus vassalls ni se’l veia enlloc.

A can Martí ja havien patit dues vegades allotjaments de soldats. Mai no hi havia hagut problemes i sempre se’ls havia donat el que es considera obligat per la tradició de la terra: allotjament, sal, vinagre, foc, llit, taula i servei. Però aquests soldats de cavalleria de qui tothom parlava no semblaven tenir el mateix tarannà dels que havien passat per allà, o potser la situació ja no era la mateixa que abans. Tal vegada els revessos militars havien endurit aquella barreja de soldats castellans, valons, napolitans. Des del fons del seu cor, en Joan pregava a Déu perquè aquells homes no s’acostessin per la casa. En aquells moments allò seria un problema molt complicat i podria acabar en un malson. Primer de tot, perquè al mas no hi havia lloc, però també perquè aquells homes els havia començat a perseguir tothom i el seu estat d’ànim no era precisament el d’un hoste agraït per l’acolliment, sense comptar amb el conflicte que podria suposar la presència de tantes dones pel lloc. No, era millor que no vinguessin, perquè se n’haurien de tornar, de grat o per força. Bé, era millor no pensar-hi.

En Joan havia allunyat tots aquells pensaments del seu cap quan un esquilador li va fer veure que feia molta estona que no enregistrava el pes de la llana esquilada. Tant de bo aviat tot tornés a la calma, encara que les notícies parlaven més aviat de tot el contrari.

El jove acostava la ploma al tinter i es disposava a continuar les anotacions del pes de la llana quan li va arribar, alt i clar, el so inconfusible de peüngles de cavall tamborinant a terra. El soroll metàl·lic que l’acompanyava era tan regular com el galop de les bèsties i deixava pocs dubtes sobre el seu origen. Eren cavalls militars.

Allà a la cort de les ovelles, situada a uns dos-cents passos de distància del mas, tothom havia sentit el mateix que ell. Alguna dona va senyar-se i de seguida es va començar a sentir la remor dels precs. La mare d’en Joan, amb flocs de llana multicolors enganxats als braços, va mirar angoixada cap on hi havia el seu fill. La Maria va abraçar la mestressa Montserrat per intentar tranquil·litzar-la, encara que només se’n va sortir a mitges.

—Montserrat, no patiu. El Joan és prou entenimentat per no buscar raons.

A distància, per sobre de la verdor dels horts i dels matolls de la vora del camí, es podia veure la polseguera de la cavalleria i se sentia amb tota claredat la repicadissa de l’acer contra l’acer, seguint el ritme cadenciós del pas de les bèsties.

Un dels xais, alliberat de les cordes que el mantenien subjecte, va sortir corrent cap al darrere de les corts i desaparegué pels camps propers. En aquells moments, però, ja ningú no li feia cas. Els lladrucs insistents dels gossos eren un senyal evident que arribaven estranys. En Joan notava com el cor li bategava cada cop més de pressa dins del pit. Era la cavalleria, segurament la mateixa cavalleria que en els últims mesos no havia parat de matar gent, saquejar pobles, cremar-los, robar bestiar i qui sap quantes coses més. Allò era la confirmació del pitjor dels presagis.

El seu germà Miquel i la canalla van aparèixer corrent esperitats fins a plantar-se davant seu. Venien del mas. Al coll del marrec, relluint amb els reflexos del sol, es movia amunt i avall una creu de plata igual que la d’en Joan, que la mare els havia regalat feia anys. Tan bon punt va arribar el germà petit, amb la barretina a la mà i sense alè, començà a parlar amb la veu entretallada per l’excitació:

—Joan, Joan! El… el pare… diu que vagis de seguida cap a casa. Han arribat soldats a cavall! Porten espases i llances amb… amb banderes.

—Tranquil, Miquel, tranquil, ja els he vist. No passa res. Apa, vés amb la mare. I tots vosaltres torneu a casa, d’acord?

—Però Joan, no n’hem vist mai, de soldats a cavall, nosaltres. No podríem…?

—Miquel! Cap a casa, t’he dit. I els altres nens i nenes també. Ara mateix!

En un instant tots els vailets van desaparèixer de la seva vista, però en Joan sabia molt bé que no havien pas marxat. Ben amagats, segur que no es voldrien pas perdre aquell espectacle de cavalls i soldats.

—Mare, escolteu-me bé: que una de les noies vagi a l’era a avisar els segadors que estan esmolant i preparant les eines. Que agafin tot el que pugui servir per defensar-se i que s’acostin per l’altre costat de la casa. Digueu-los que restin fora de la vista. Si els necessito, els faré un xiulet. Una altra mossa, que vagi pel sender a avisar el batlle i la gent del poble. Que no vagi pel camí, que la veurien els soldats. No han de tocar les campanes encara, però que vinguin cap aquí tots els que trobin i amb totes les armes que puguin arreplegar. Ganivets, espases i pedrenyals… El que sigui.

—Però Joan, els soldats ja han vingut altres vegades i no ha passat mai res, gràcies a Déu.

—Mare, ja ho sé, això que em dius; però aquests homes són de cavalleria i, si no vaig errat, sé d’on vénen. Si no cal, no farem res, però si porten males intencions, no vull que ens agafin desprevinguts. Va, aneu…

La mare va assentir amb el cap i de seguida es posà a donar instruccions a algunes de les noietes que eren amb ella. Uns instants després, dues de les xicotes van sortir com un llamp, cadascuna cap al destí que li havien manat.

—Vosaltres, els esquiladors i els ajudants, veniu amb mi. Deixeu-vos penjant a la faixa les tisores i algun dels ganivets que porteu, per darrere de l’esquena. Que no es vegin. Així, com jo. Les dones, que posin les ovelles dins i que tanquin la cort. Apa, anem-hi.

Dit i fet. En Joan, seguit d’uns deu homes, començà a dirigir-se cap a l’entrada de la casa. Tot caminant, s’acabà de col·locar bé una de les dagues que havia agafat de sobre de la taula dels llaners. Es va sorprendre de no sentir gens de por, sinó tan sols una gran excitació i una forta determinació. Tal vegada la seva mare tenia raó i aquells homes venien en to de pau. Però tal vegada estava en joc la seva família i totes les seves pertinences.

Uns passos enrere, les dones, totes juntes i en silenci, també van començar a moure’s en la mateixa direcció. A mesura que s’anava apropant al davant de la casa, en Joan podia sentir amb més claredat les paraules del seu pare, que, dempeus davant de l’entrada, parlava amb qui semblava comandar l’escamot, un militar que encara era damunt del cavall.

Al cap d’un moment el jove, amb els homes que l’acompanyaven, es va plantar ben a prop dels cavalls, que piafaven nerviosos. Les bèsties estaven inquietes i esgotades, amb la pell plena de suor i encarcarada de pols, però tot i així era ben clar que es tractava d’uns animals magnífics. Els soldats, en veure els nouvinguts, també van girar el cap amb un gest evident de desconfiança. Alguns dels cavallers s’havien portat ràpidament les mans a l’empunyadura de les armes.

En conjunt, en Joan va comptar uns vint genets de la cavalleria del Rei. Pel que havia sentit dir i pels uniformes que portaven, sens dubte es tractava de cuirassers, una de les tropes d’elit de l’exèrcit. L’aspecte d’aquells homes era lamentable, però. Amb una barba de molts dies i la pell negra pels efectes del sol, no tenien el posat marcial que se’n podria esperar. Portaven les botes de canya empolsegades i els uniformes rebregats, bruts i descolorits, però les cuirasses i els espectaculars sabres que els penjaven de la cintura encara brillaven, i el seu aspecte era prou intimidatori. La resta de la indumentària militar, els barrets amb les plomes, els banderins i les llances que portaven els homes situats més enrere formaven un conjunt impressionant. No era gens estrany que en Miquel i els seus petits amics no es volguessin perdre l’espectacle d’aquells guerrers a cavall.

En adonar-se de la presència de les dones, alguns dels cuirassers no van poder estar-se de contemplar-les amb ulls golafres. Les seves mirades delataven els seus pensaments. En Joan, que ho va veure, sabia que allò podia ser perillós. Sense girar el cap, per no perdre de vista els soldats, començà a donar ordres a crits:

—Les dones a dins! —Es va sentir fressa de veus que rondinaven—. He dit que les dones a dins! Benet, Magí: no vull veure cap dona aquí fora!

Mig de reüll pogué observar com els seus amics sortien corrent de casa i es dirigien cap on hi havia les dones. En un tres i no res, tota presència femenina havia desaparegut de la vista dels soldats. Aquells crits van interrompre la conversa entre l’oficial i el seu pare, i totes les mirades van passar a fixar-se en ell. Sense moure’s d’on era, a la part dreta de la formació, en Joan va parlar:

—Què passa, pare? Què volen aquests homes?

El seu pare dubtà uns instants davant del to de les paraules del seu fill, potser massa enèrgic per a aquella mena de visitants.

—Joan, són soldats de cavalleria, cuirassers del nostre senyor el rei Felip. Vénen a demanar-nos allotjament, ja que fa molts dies que viatgen. —L’home s’aturà un moment i es mirà el seu fill, però aquest no va dir res—. Bé, li estava dient al senyor oficial que ara no hi ha lloc a la casa: que està tot ocupat pels treballadors que han vingut per a la sega i…

Mentre el seu pare continuava parlant, els ulls d’en Joan es van creuar amb els de l’oficial. El jove notà com una esgarrifança li pujava esquena amunt. Els ulls d’aquell home eren freds com els d’una serp. No tenien color, no tenien lluentor, però eren capaços de transmetre sensacions terribles.

—Joan, que m’escoltes el que et dic?

—Sí, pare, escolto el que dius. I sols puc afegir que és veritat. En aquest moment no disposem de lloc aquí a casa.

—¿Y tú quién eres, si puede saberse?

La veu de l’home era ronca i greu. Semblava que li sortís directament de les entranyes sense passar per la gola. Lligat al coll i penjant per sobre del pit, portava un mocador blau, ample i vistós.

—Es mi hijo Joan, señor. Mi hijo mayor. Él se hace cargo de todos los trabajos de la casa y también…

—El meu nom és Joan Martí, per servir Déu i… el Rei.

El to de veu d’en Joan no havia estat gens respectuós, i el pare, que encara estava sorprès de la interrupció del seu noi, se n’adonà de seguida. Es va acostar al seu fill i li parlà quasi a cau d’orella.

—Joan, per l’amor de Déu, el senyor és oficial de l’exèrcit del nostre senyor el Rei, hauries de mostrar-li més respecte i parlar-li en…

—En castellà? No pare, no cal. El senyor oficial el comprèn perfectament, el català. Oi que sí? —preguntà tot girant el cap vers el soldat.

El mateix Joan se sorprengué en sentir-se parlar amb aquella aspror. Mai no havia respost d’aquella manera al seu pare, ni mai hauria pensat que fóra capaç d’encarar-se d’aquella manera amb un oficial de l’exèrcit del Rei. En el fons del seu cor, però, alguna cosa li deia que aquells homes no havien vingut tan sols a cercar hostalatge. Mirades lascives, posats fatxendes, actitud agressiva… Es jugaria un braç sense por de perdre’l que alguns d’aquells soldats de cavalleria eren dels que havien arrasat pobles sencers i havien matat persones arreu. La seva obligació era fer-los fora de casa, encara que això pogués ser molt i molt arriscat.

—Mira, tú, Juan, o como te llames, me has dicho quién eres, así que voy a corresponderte y te voy a decir quién soy yo, por si no lo tienes claro. Mi nombre es Fernando García de Irízar y soy teniente del cuerpo de coraceros de los tercios de Don Mucio Spatafora y Don Leonardo de Moles. Soy soldado del Rey de España, nuestro bienamado Don Felipe. ¿Te ha quedado claro? Así que por tu bien y por el de todos los de tu casa, hazle caso a tu padre y muéstrame el debido respeto.

Aquelles paraules eren una amenaça i un clar advertiment, i en Joan notà per primera vegada una ombra de dubte dins del seu cor. Però no es volia deixar intimidar de cap de les maneres. Ja no podia fer-se enrere per cap circumstància.

—¿Por el bien de todos? Què vol dir, això? Que si no us donem tot el que voleu ens ho prendreu per la força? Que tenim l’obligació d’alimentar-vos encara que els nostres es morin de fam? No crec que aquesta sigui la voluntat del nostre bon rei, don Felip.

—Joan, però què dius, que t’has tornat boig? Et prohibeixo que continuïs parlant així, em sents? T’ho prohibeixo! —En Jordi Martí estava totalment esparverat davant l’actitud del seu fill.

En Joan, però, es va acostar al seu pare i el va mirar de fit a fit.

—Pare, vós sabeu que sempre us he escoltat i us he respectat. Però ara no puc obeir-vos. Aquesta gent no pot allotjar-se aquí. No pot. M’enteneu bé? Sé molt bé qui són i què cerquen, aquests.

En sentir aquestes paraules, el tinent féu mitja volta amb la seva muntura i l’encarà contra en Joan, que d’una empenta va allunyar el seu pare. El cavall aixecà els quarts davanters mentre renillava amb força, davant la punxada dels esperons, i després féu dues passes cap al jove amb actitud amenaçadora. En un instant, però, en Joan es tragué la daga del darrere de la faixa i la posà davant dels ulls de l’animal, mentre deixava anar un fort xiulet. El cavall, ensinistrat en les arts de la guerra, va saber de seguida que allò era una arma i aturà l’embranzida. Poc després, entre esbufecs, es féu enrere. La maniobra va ser tan brusca que el tinent estigué a punt de ser descavalcat i caure a terra. Alguns dels soldats van avançar cap a en Joan tot desembeinant les seves armes, però el tinent féu un gest amb la mà i els aturà.

Havia bastat l’oposició ferma d’en Joan per contenir l’escomesa d’uns cuirassers dels terços del Rei?

A l’altre costat de la casa, per la part esquerra de la formació militar, havien començat a aparèixer homes l’un darrere l’altre. Alertats pel xiulet del patró, els segadors i els seus ajudants procedents de l’era, que havien estat observant fins a aquell moment, van deixar-se veure amb tota classe d’estris a les mans. Quinze o tal vegada vint homes forts, tots amb garrots, forques i falçs a la mà es dirigien lentament cap on hi havia els soldats. Els cavalls, cada cop més nerviosos, es movien fent voltes amb la intenció de marxar, i els genets amb prou feines podien contenir-los. Tots els sabres eren desembeinats i els seus reflexos metàl·lics s’escampaven pertot arreu com llampecs.

A la porta de la casa van aparèixer dos homes armats. En Benet i en Magí havien despenjat els arcabussos de cacera i dels seus colls penjaven sengles corretges plenes de càrregues i pistons. Subjectaven les armes amb forques, i les boques dels canons estaven dirigides directament cap a la formació dels cuirassers.

El tinent García de Irízar féu voltes sobre si mateix abans de poder dominar la muntura, que movia les orelles i obria els ulls mentre renillava inquieta. El pare d’en Joan tornà a cridar al seu fill:

—Joan, ja n’hi ha prou d’aquesta bogeria, em sents?

En Joan li féu un senyal amb la mà, tot demanant-li calma, mentre mantenia la daga en actitud defensiva. El tinent tornà a mirar en Joan, que va aguantar el desafiament.

—Antes has dicho que sabías muy bien quiénes somos. ¿Qué querías decir? Nosotros luchamos por nuestro rey, que también es el tuyo, y te juro que lo que está pasando aquí no me gusta nada. Por tu bien y el de los tuyos, creo que deberías recapacitar, ahora que todavía estás a tiempo.

—Así que me habíais entendido perfectamente, ¿no? I ara m’esteu amenaçant. Què passarà si no us deixo entrar a casa meva? La cremareu com heu cremat les de la Garriga o la Roca i tants llocs més? O potser penseu matar-nos com heu matat el senyor de Fluvià i tants d’altres? Arrasareu els camps i sacrificareu el bestiar? Aquesta és la manera que teniu de lluitar els soldats del nostre senyor el «bon» rei Felip.

Aquelles paraules, deixades anar a crits i amb ràbia, havien pogut ser escoltades per tothom i van ser més que suficients perquè l’oficial perdés els estreps.

—Por Dios que te vas a tragar tus palabras. —El cuirasser tragué el sabre i féu intenció de baixar del cavall.

—Mi teniente, señor. ¡Por el camino, por el camino!

El tinent es va quedar damunt del seu cavall i mirà cap on li assenyalaven els seus homes. Pel camí que donava al mas, a uns dos-cents passos, s’albirava un grup de gent que caminava decidida cap a la casa. Els homes del poble i alguns de les cases veïnes no havien perdut ni un instant per anar cap a can Martí quan havien sabut que en Joan els ho demanava. Un tret va sonar entre ells i un núvol de fum s’alçà cap al cel. De seguida en Benet els va respondre amb un altre tret a l’aire, que sonà davant la porta de la casa. S’aixecà una cridòria per damunt del so de les campanes del poble entre els homes que s’acostaven i, a la veu de «Via fora, via fora!», tothom brandava les seves armes. Una munió de forques, pals, falçs, arcabussos i pedrenyals es movien enèrgicament amunt i avall per sobre dels caps, mentre es descarregava un altre tret.

Entre les files de genets ja no hi havia cap ordre: els cavalls donaven voltes, piafaven i feien cabrioles mentre tots els cuirassers es portaven les armes a les mans. L’oficial era conscient que la situació no jugava pas al seu favor. Estaven envoltats, i sortir d’allà per la força no seria gens fàcil. En un instant començà a donar ordres, i els seus homes van guardar les armes i van tornar a posar els cavalls en formació. La gent del poble ja havia arribat molt a prop i restava quieta pocs metres darrere dels últims cavalls. Un cop es tornà a fer el silenci, el tinent també guardà la seva arma i començà a parlar de nou:

—Bien, no quiero que esto acabe de mala manera, que por aquí he visto mujeres y niños. Pero os advierto que lo que acabáis de hacer es traición al Rey, así que ateneos a las consecuencias…

En sentir aquelles paraules, en Joan va ser conscient que la cosa se li havia escapat de les mans. Aquell home o bé era un temerari o bé estava convençut de la seva força: tot i estar assetjat per totes bandes, no semblava tenir gens de temor. Si s’hi veia obligat, feia tot l’efecte que ell i els seus soldats lluitarien el que calgués, i en Joan sabia que no tenia cap dret de jugar amb la vida i la seguretat de tota aquella gent que havia vingut per ajudar-lo.

—Prou! Prou! Joan, fill meu, deixa estar aquesta bogeria d’una vegada. Per favor t’ho demano. —El pare d’en Joan s’acostà de nou cap allà amb pas decidit i es plantà davant mateix del seu fill—. Prou! M’has entès?

En Joan va deposar l’actitud hostil i va deixar parlar el seu pare.

—Señor, puedo asegurarle que, a pesar de lo que ha sucedido aquí, en esta casa somos fieles servidores de Dios y del rey Felipe, nuestro señor. Aquí ya hemos dado alojamiento repetidas veces a soldados de su glorioso ejército, a los que siempre hemos tratado correctamente y con respeto.

L’home deixà de parlar un moment i mirà el tinent, esperant l’efecte que havien tingut els seus mots. El pare estava intentant trobar algun acord utilitzant les armes de les paraules, que eren les que dominava més bé. Tal vegada fóra el més assenyat.

—Ruego sepa perdonar a mi hijo su inconsciencia, fruto de la juventud. Sin embargo, señor, la verdad es que en estos momentos no es posible alojar a tantos hombres en nuestra casa. No hay sitio y no estamos en condiciones de garantizar un alojamiento digno a sus merecimientos. Sin embargo, tal vez podríamos encontrar una solución intermedia.

—Pare! Què dius? Quina mena de solució?

—Tal vez podamos, en fin, creo que podríamos ofrecer una estancia adecuada a algunos de ellos. Quizás a tres o cuatro.

L’oficial es mirà l’home de manera desafiadora, però en el seu interior sabia que aquella era la millor oferta que podia rebre. Ateses les circumstàncies i vist que en cas de lluita no els seria fàcil sortir-se’n sense patir baixes, hauria de negociar amb aquells pagesos.

—Seis. Seis hombres y seis caballos. Durante veinte días, como mínimo…

—Estan bojos! No podem fer això, pare, no podem. Aquesta gent…

—No hablo contigo, sino con tu padre. ¿Qué dices a esto, buen hombre?

Aleshores es féu el silenci. Tothom estava esperant la decisió final dels Martí. Al cap d’uns instants que van semblar eterns, en Joan Martí va tornar a parlar.

—L’allotjament serà segons els nostres costums. No donarem aliment als animals, i els soldats no es faran la vida a costa de la nostra hisenda. I una altra cosa: aquests homes no podran entrar a la casa. Els allotjarem en alguns dels edificis de fora.

—¡Mis hombres no son animales para vivir en cuadras! ¡Exijo que se les trate como merecen! —replicà el tinent.

En Jordi Martí intervingué en la conversa:

—No se preocupe, señor oficial, que estarán bien atendidos, le doy mi palabra. De acuerdo con nuestra costumbre, ya sabe: alojamiento, sal, vinagre…

—Sí, ya sé, ya sé… —El tinent va girar el seu cavall i començà a donar ordres—. ¡Sargento! Los seis últimos hombres quedarán alojados con esta gente. Que salgan de la formación y se adelanten ahora mismo. ¡El resto, media vuelta! Nos vamos de aquí.

Els soldats van girar cua i van enfilar el camí de sortida, amb el tinent al davant. En un moment es van llançar al galop tan de pressa que els veïns del poble van haver de saltar a les vores del camí per evitar ser atropellats pels cavalls. Abans de desaparèixer entre un núvol de pols, en Joan pogué veure com el tinent girava el cap i li llançava una llambregada. Fins i tot des d’aquella distància la fredor d’aquells ulls li va gelar l’ànima.

Tot seguit s’alçà una cridòria cap al cel del migdia. Homes i dones, criatures i vells, van esclatar en un crit unànime de victòria. Barrets de palla, barretines i mocadors van ser llançats amunt amb força. La gent s’abraçava i es feia petons, cridava i donava gràcies a Déu. Un tret ressonà de nou a l’aire. Un munt de gent s’acostà cap on hi havia en Joan, i mentre els uns el felicitaven, els altres li ho agraïen. Els homes cridaven i reien, les dones ploraven donant gràcies al Senyor, els minyons cantaven i ballaven. El batlle i alguns dels jurats del poble donaven la mà a ell i al seu pare per la manera com havien resolt aquella situació tan complicada. La Montserrat, la Maria i la Marta també es van acostar cap on hi havia els homes i els van abraçar amb força. Fins i tot el petit Miquel va sortir del seu amagatall per anar al costat del seu germà, el seu heroi.

Al fons, les campanes del poble repicaven amb força enmig de l’alegria general. Hi havia, però, qui no tenia motius per celebrar res.