La vèiem fràgil, però jo sempre l’he vist forta i amunt i avall, sense parar. Com si demà fos avui.
La vèiem plena de seny, i jo només puc recordar que es va trencar el canell tirant-se escales avall del revés perquè el seu nét Max li deia que era una manera divertida de baixar-les.
La vèiem elegant, i només cal pensar en com ens podia sorprendre combinant les sabates amb els vestits.
La vèiem refinada, i jo no puc evitar pensar en els pentinats que ens feia quan ens tallava els cabells a Talamanca. I això està, malauradament per a mi, documentat fotogràficament.
La vèiem discreta, i jo recordo com li agradava disfressar-se i com sempre la veia empolainar-se i preparar-se per sortir.
La vèiem disponible, però si recordeu abans del whatsapp, el telèfon de ca la Muriel sempre comunicava.
Enganya, però alhora sempre ha sigut una dona franca.
Bona «dialogadora» (tossuda, com una bona Casals ha de ser), però sempre escoltava com si el que anessis a dir pogués acabar convencent-la.
Optimista ella. Sempre.
La seva desaparició és això, per a mi: enganya.
Tan inesperada i tan injustament inoportuna que costa de creure.
Ens deixes? Ara?
Ja sé que nosaltres som el somni…, que la revolta dels somriures la seguirem fent perquè nosaltres també tenim il·lusió i conviccions.
Però ara no tocava.
Ens necessitàvem.
Et necessitàvem.
I et trobarem molt a faltar.

JOANA MARTÍ CASALS,
text que va ser llegit a l’enterrament de Muriel Casals, celebrat el dimarts 16 de febrer del 2016 a Barcelona.