2

L’INICI EXPLOSIU D’UNA PRESIDÈNCIA (2010)

Deixar petges de llum dins l’onatge dels dies viscuts; altrament, l’onatge esdevé fosc de seguida.

ERNST JÜNGER

Sense sorpreses i amb 630 vots favorables, dels 21.000 socis possibles, Muriel Casals passava a ocupar la presidència d’Òmnium el març del 2010.

Tan sols dos anys abans havia entrat a l’entitat, quan es va renovar la meitat de la junta. Amb Vicent Sanchis, vicepresident primer, Alfons López Tena i Carles Cuní. Una junta on ja hi eren Quim Colominas, Jordi Bosch i Roger Buch, entre d’altres i, esclar, el president Jordi Porta.

Un pas més en l’operació per convertir Òmnium en l’entitat de referència del catalanisme civil, que arrencava vuit anys enrere, quan la candidatura Òmnium 21 (amb el suport explícit d’intel·lectuals com Salvador Cardús, Josep Gifreu, Isidor Marí, Assumpció Maresme, Jordi Sànchez o Miquel Strubell) plantejà un pols als «oficialistes», representats per Josep Espar Ticó. Unes eleccions duríssimes —en l’àmbit del tradicional oasi civil català— que Porta guanyà per un avantatge mínim del 51,2% dels vots (Espar va treure el 44% i Josep C. Vergés, que concorria en solitari, el 4%).

De fet Josep Espar va ser el candidat que va substituir Josep Millàs, president de l’associació durant setze anys, després que en una primera elecció el tribunal que presidia la mesa electoral ajornés el recompte i el resultat definitiu de les votacions perquè trobava irregularitats en els vots delegats. La qual cosa va portar a la dimissió del president Millàs, la formació d’una gestora i unes noves eleccions. El novembre, finalment, Jordi Porta s’imposava amb un programa basat en la mobilització, el lideratge i la independència de l’entitat respecte dels partits polítics. Porta havia dirigit la Fundació Jaume Bofill i presidit el grup Opinió Catalana, impulsat per Miquel Sellarès, peça clau en l’estructuració que prendria Òmnium a partir d’aleshores.

Muriel Casals, professora d’Economia a la UAB, exmilitant del PSUC i d’ICV, que s’havia manifestat a favor del no al referèndum de l’Estatut, que, ja membre de la junta d’Òmnium, havia estat fitxada per a la Casa Gran del Catalanisme (amb altres cent setanta intel·lectuals que també van acceptar la invitació a participar-hi, des d’Ucelay de Cal fins a Marta Pessarrodona o Esther Giménez-Salinas), i que el juliol del 2009 substituïa Jordi Porta en la presidència d’Opinió Catalana (amb Miquel Sellarès de secretari general, Salvador Cardús de vicepresident primer i Miquel Esquirol de tresorer), era el «relleu tranquil» que iniciava una nova etapa a Òmnium.

«Ella no era la meva primera opció», afirma Miquel Sellarès al seu llibre de memòries Construint un estat nou, que recorda també el procés de «modernització» de l’entitat: «Òmnium estava aturada en el temps, plena de teranyines. Necessitava urgentment un procés de modernització i vaig donar suport als joves que provenien del BEI, de l’ACP, de la Plataforma per la Llengua, de l’entorn d’Opinió Catalana i Debat Nacionalista, que van impulsar un procés de renovació». Per Jordi Porta, la seva capacitat de diàleg, criteri i transversalitat van ser els punts que més van pesar en la tria. I era una dona, la qual cosa trencava anys de presidents masculins.

La mateixa Muriel, en una conversa amb Pep Montes l’any 2012 a l’Ateneu Barcelonès, en el cicle «Ateneistes singulars», explica com va viure aquell moment:

T’hi trobes. Una gran part de les coses que he fet a la vida s’expliquen per amistat. A l’hora del relleu d’en Jordi Porta buscaven algú conegut. Va ser difícil. Són feines voluntàries i que demanen molt temps, sense retribució. Algú que ja estigui al final de la seva vida professional […], es buscava algú que després no volgués ser conseller. Per mi, al final de la carrera i tenir una edat que ja no m’anirien al darrere, era positiu.

Efectivament, a pesar que s’havia especulat amb altres noms —Isidor Marí, Carles Solà—, l’elecció de Casals estava destinada a marcar un punt d’inflexió decisiu. Tot i venir d’un entorn ex-PSUC, i amb el delicadíssim joc d’equilibris en què es mouen les entitats, Muriel havia exhibit bona sintonia i cintura política amb tots els sectors catalanistes. D’altra banda, la junta, en què entraven Vinyet Panyella, Josep Maria Solé i Sabaté, Jordi Cuixart, Rita Marzoa, Gerard Birbe i Xevi Montoya (i on Vicent Sanchis i Joan Abellà eren els vicepresidents primer i segon), acontentava totes les sensibilitats i equilibrava les forces.

El país bullia. El procés independentista havia arrencat ja amb força. Des de la manifestació de la Plataforma pel Dret a Decidir del 2006 que va omplir la Gran Via amb el lema «Som una nació, tenim el dret de decidir», desenes d’actes, conferències i activitats s’havien emprès. Les més importants, els Deu Mil a Brussel·les i la consulta d’Arenys, que havia escampat les votacions per tot el país. I tanmateix, en una de les darreres entrevistes com a president, Jordi Porta reconeixia: «De moment Òmnium no es pot declarar independentista».

El moment polític és delicadíssim. Som al final del Tripartit i tot està a punt d’esclatar. A Òmnium conviuen ànimes polítiques independentistes, republicanes, convergents, d’Unió i també expsuqueros, com la Muriel, que es fa seu el llegat Porta i es manté en les mateixes coordenades, és a dir, dins d’un sobiranisme plural que permet una feliç indefinició. En les seves notes per al discurs d’acceptació del càrrec es pot llegir: «A Òmnium treballarem per la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país. Som optimistes perquè som actius. Demanem als polítics que estiguin atents als desitjos dels ciutadans». Res, doncs, no semblava haver canviat amb la nova presidenta.

Són uns moments de gran confusió. Tot i que Òmnium no apareix en l’escena, molts dels seus membres estan plenament involucrats en el moviment independentista. Més ben dit, en són alguns dels líders més coneguts. Com Alfons López Tena en les consultes, per exemple. També políticament els anys passats han estat d’un trasbals profund. El «Dragon Khan» del Tripartit malviu agònicament, les batalles han estat cruentes i han deixat ferides que semblen insalvables. Nous partits polítics han aparegut en escena, com Reagrupament i Solidaritat; Convergència ha travessat un desert àrid i penós per a un partit acostumat a ser a la banda del govern i no de l’oposició, i Esquerra, dessagnada per escissions i lluites internes, es troba en el segon Tripartit a pocs dies del naufragi. L’era del catalanisme s’apaga i l’independentisme malda per imposar-se en el discurs. Allò vell està a punt de deixar pas a allò nou que ve. Encara és feble, li manca consolidar-se, envair l’espai central de la política catalana. Però el tsunami s’intueix a l’horitzó. I acabarà per arrasar-ho tot.

A començaments d’abril, i davant les filtracions que arriben de la tramitació de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut, la Muriel alerta que Òmnium «viurà com una agressió qualsevol canvi que faci el TC». Gairebé encavalcant-se, el 24 i 25 d’abril del 2010 se celebra a 211 municipis la tercera onada de les consultes sobre la independència de Catalunya. El 29 de maig, en una entrevista a l’Avui, afirma: «Els que intenten per enèsima vegada l’encaix a Espanya em produeixen tendresa, per utòpics i insistents».

La cerimònia d’entrega del premi d’honor de les Lletres Catalanes a Jaume Cabré, a començaments de juny, és una reafirmació en tota regla dels valors d’Òmnium. «La llengua és la meva pàtria. I treballar per la pervivència de la llengua és una raó de pes per treballar per la independència política», clama l’honorable escriptor, mentre la Muriel comença a trobar noves paraules que sonen diferent de l’habitual i tenen gust de canvi:

Veiem amb confiança com creix i s’aferma dia a dia en el conjunt de la nostra societat la voluntat d’aconseguir un futur polític de plena sobirania nacional. […] Estem segurs que les aspiracions de la nostra societat trobaran la representació política i el lideratge que necessiten. I un sistema democràtic renovat, que tindrà el suport social necessari per defensar amb energia les nostres llibertats […]. Estem certament en un moment complicat, i per això no és el moment del desconcert, sinó de la concertació; no és el moment del desànim, sinó de la reafirmació; no és el moment de la dispersió, sinó de construir la més forta cohesió social.

És el seu primer acte de masses. «Ningú no podrà frenar aquest impuls de llibertat», deixa anar davant del públic que omple el Palau de la Música. La gent, en sortir del recinte, comença a preguntar-se qui és aquella dona que els parla d’aquella manera. O més ben dit, on havia estat fins aleshores. I són molt a prop de descobrir-ho.

El 28 de juny es fa pública la sentència del TC, que anul·la catorze articles, en reinterpreta vint-i-set, elimina el concepte de Catalunya com a nació i deixa clara, ni més ni menys que vuit vegades, la indissoluble unitat d’Espanya. Vilaweb titula: «La sentència contra l’estatut obre una nova era política a Catalunya».

Però mentre a Catalunya es mastegava la indignació, els polítics espanyols, tranquil·líssims, feien el que han fet sempre: esperar. Com va dir Cánovas del Castillo farà només cent cinquanta anys, «¿El catalanismo? Cuestión de política literaria», una frase que va ser superada per la d’Alfonso Guerra llavors: «No pasará nada, están obligados a hacer ruido», o els més eufòrics «Viva España» de Manuel Fraga i «El fin del proceso de descentralización», del president Zapatero, enorme en el procés de mimetitzar-se en Bertram Wooster de Wodehouse. Tocava moure fitxa. I Òmnium fa un pas endavant i organitza la manifestació del 10 de juliol.

Seran deu dies intensos, vibrants, perillosíssims, en els quals Òmnium per primera vegada negocia amb paràmetres polítics. Surt a escena, davant del públic i en directe. Creua una ratlla que fins aleshores no s’havia atrevit a traspassar. Diguem-ho clar, no només juga, sinó que se la juga.

Joan Abellà, vicepresident aleshores, defineix les reunions que es mantenen aquells dies com a «molt bèsties i amb un punt d’esperpèntiques» per la batalla de les negociacions, coneguda com la «guerra de les pancartes», que finalment explotarà. Però anem a pams.

De fet, ja abans de deixar la presidència, Jordi Porta i el seu equip havien estat analitzant l’escenari i havien embastat una manera de fer-hi front. La Muriel, mesos després, ho confirmaria: «Era un compromís de la junta anterior. Jo vaig resar perquè la sentència sortís abans». Però va sortir aleshores.

El dia 29 es fa públic que Òmnium organitza una gran manifestació al passeig de Gràcia de Barcelona, sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim», de ressonàncies pràcticament idèntiques a la convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) gairebé cinc anys abans. S’havia arribat a un fil d’acord amb PSC, CiU, ERC, ICV-EUiA i nombroses plataformes cíviques. Els principals polítics confirmaven la seva assistència.

Immediatament va saltar la petició del president Montilla demanant que la marxa no fos encapçalada per la pancarta sobiranista d’Òmnium, sinó per una bandera catalana. Decidim era —i malauradament és— una paraula difícil d’incorporar al món socialista. Òmnium, tanmateix, es mantenia ferma en la seva idea inicial. El 2 de juliol, representants de la societat civil es concentraven al Fossar de les Moreres. Muriel Casals insistia que el lema triat «reuneix tots els catalans». Jaume Cabré, Josep Maria Terricabras, Toni Soler, Titot i Xavier Grasset l’acompanyaven.

Aquells dies, la Muriel es multiplica. Entrevistes a la ràdio, a la televisió i als diaris. És el moment clau, mediàticament parlant. Emergeix al món de l’opinió pública. «No podem cedir», «Mobilitzem el país», «Exigim respecte a la voluntat del poble de Catalunya», es van sentir als platós i als estudis de Josep Cuní o Manuel Fuentes. Mai una veu sobiranista havia tingut la capacitat d’arribar arreu i d’expressar-se amb tanta naturalitat i fermesa. L’ambient comença a electritzar-se. El país anava agafant consciència que es trobava davant d’un repte que marcaria la seva història futura.

Els partits polítics juguen aleshores totes les seves cartes. Per CiU és una oportunitat per forçar i desgastar el govern; ERC, que té un paper fabulosament complicat, és soci del govern però fa arribar missatges no oficials a la junta d’Òmnium de suport i fermesa; a ICV li va bé l’escenari al bany maria. El PSC, en canvi, comença a adonar-se de les conseqüències que poden esdevenir-se. Se sent atrapat. I maniobra per diluir-ne i aigualir-ne la reivindicació.

Aquesta vegada seran els socialistes qui s’embolicaran amb la senyera per trobar —per trobar-se a ells mateixos— una sortida. I exigeixen que el president encapçali la manifestació. Un grup d’intel·lectuals propers els donen suport. Òmnium és sotmesa a una pressió immensa. Si flexibilitza els termes de la convocatòria, es llegirà com una cessió. Els sectors nacionalistes li exigeixen fermesa. I l’entitat decideix plantar-se. La Muriel, en roda de premsa, dóna per acabada la discussió: «Per Òmnium l’única manera de ser de la manifestació és amb la pancarta prevista. No estem disposats a buscar solucions que desdibuixin la capçalera».

Joan Abellà va viure aquells dies gairebé com a guardaespatlles personal de la Muriel.

Era un pols que havia forçat Òmnium i que no el podíem perdre. Les discussions internes van ser molt importants. Fins vam demanar l’opinió als treballadors de la casa. La Muriel va demostrar un gran sentit institucional i de respecte a la junta, fins i tot quan en alguns moments no va estar-hi d’acord. Però sempre, cap enfora, va defensar el que havíem decidit. Un dia, anant a una roda de premsa, no sé de què parlàvem, va explotar i em va dir: «Ho diré, sí, però que sàpigues que no hi estic d’acord». En qualsevol cas, va afermar el seu lideratge en aquells dies. Vam aguantar la pressió i vam guanyar.

En el seus diaris, la Muriel és poc explícita. Es limita a apuntar «Negociacions amb la pancarta. La Senyera. Idea Quim Colominas i Josep Maria Solé Sabaté de recórrer a expresidents». Una tensió que als vespres, trucant a la seva filla a Londres, explotava i es transformava en unes riallades immenses, amb un punt de riure nerviós incontenible quan les dues parlaven de les famoses pancartes…

Tal com li havien suggerit els seus companys de junta, es van trobant fórmules imaginatives. Pocs dies abans del 10-J efectivament entren en joc els expresidents de la Generalitat i del Parlament Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Heribert Barrera i Joan Rigol cridant a participar massivament a la manifestació per preservar «l’orgull, l’autoestima i el sentit de dignitat de Catalunya». En l’espot preparat per Òmnium, amb la cançó Somniem de Lluís Llach, el president Barrera faria inoblidable una expressió: «Tenim pressa».

Tanmateix, la polèmica no remetia del tot, i al final la solució va trobar-se en una operació d’enginyeria pancartil: dues pancartes a banda i banda amb el lema i la senyera al mig, a continuació el president i expresidents de la Generalitat i del Parlament i, just al darrere, una altra gran pancarta amb el mateix lema. Coses que només els catalans som capaços no només d’imaginar, sinó de fer. En qualsevol cas, Òmnium es converteix en el catalitzador de les aspiracions de la ciutadania i en el centre de les discussions de partits i plataformes. Abellà recorda:

Vam sortir a les 16.20 d’Òmnium i vam començar a veure les riuades de gent. «Muriel, aguanta», li vaig xiuxiuejar. Amb penes i treballs vam arribar a la capçalera. Vam passar de la batalla de la capçalera a la batalla dels colzes i de la foto. L’èxit ens va desbordar. Sota aquell sol de justícia no ens movíem. Al cap de força estona, el president Pujol es va girar cap a nosaltres i va preguntar: «A qui, qui c… mana?». «Crec que jo, president», va contestar la Muriel. «Doncs fes que això tiri!».

Però no va tirar. El col·lapse va ser absolut. La pancarta es va arrugar i va acabar per desaparèixer, engolida per la multitud. El president Montilla i Josep Antoni Duran i Lleida van ser xiulats i escridassats. Al segon, van arribar a tirar-li monedes. Per la majoria dels assistents, aquell és el dia que van sentir per primer cop, massivament, explícitament, el mateix clam: independència. I també per primer cop van adonar-se que eren milers els que cridaven el mateix. La Muriel, al final del dia, es limitaria a apuntar en el seu diari: «Una acció extraordinària, en tots els sentits de la paraula».

Però havia estat molt més que això, aquella manifestació entrava a la història de Catalunya —potser injustament després de tot el que ja s’havia estat fent els anys abans, però sí simbòlicament— com el tret de sortida massiu cap a la plena llibertat. Des d’una perspectiva personal, per la Muriel era la seva consolidació definitiva com la veu pública més rellevant del moviment civil sobiranista. S’havia sabut aguantar el pols i s’havia guanyat. L’endemà, a Catalunya Ràdio, manifestava el seu entusiasme: «Diria que els polítics poden i han de negar-se a tornar enrere». La Muriel apel·lava ja al mandat directe dels ciutadans, demanava un front comú polític… però tampoc no es va estar de precisar, rebutjant que fos una manifestació independentista: «Hi havia independentistes, autonomistes, federalistes i segurament també algunes persones que aposten per la unitat d’Espanya. Sobretot era una manifestació a favor de la democràcia».

És a dir, Òmnium situava encara l’embat amb l’Estat en termes de dret a decidir i de pulcritud democràtica, però no en termes d’independència clarament. Per Abellà, Òmnium no se sentia encara confortable en aquell rol al qual l’havien portat, darrere la pancarta. I és així com debat, dubta, discuteix internament, tem perdre una centralitat que de fet ja ha corregut cap a l’independentisme. Ho veu com un desenfocament del seus objectius culturals. En definitiva, li han posat la pilota al punt de penal, però no xuta. I al cap de molt poc temps, apareixerà un altre jugador que sí que ho farà: l’Assemblea.

Per què, si la Muriel ja l’any 1989 es declara independentista públicament, no avança més decidida? Poques coses hi ha més interessants al nostre país que seguir amb deteniment cada pas, cada paraula, cada gest que fa la presidenta Casals per anar trobant un sentit al seu pensament polític, perquè és el mateix camí que farà gran part de l’independentisme «central». En aquesta recerca proustiana, Casals dubta, s’agita, es remou, vol córrer, es pregunta, crida, es contradiu, avança, retrocedeix. És el pòsit que queda de les pròpies contradiccions del catalanisme —i del seu passat PSUC—, que es deixava endur pels interrogants més que per les certeses. No endebades, és filla del seu temps. «Les generacions nascudes entre el 1930 i el 1950 són independentistes sense saber-ho». N’és conscient i per això mesura les paraules. Massa? A l’altra banda hi ha —sempre hi ha estat i sempre hi serà— el joc d’equilibris interns de l’entitat que presideix. Un bé preciós, fràgil, a punt d’esquerdar-se. No hauria estat irresistible el moviment independentista si ella s’hi hagués sumat aleshores plenament, liderant-lo? Es podia córrer més, o era precipitar-se? Òmnium tardarà encara dos anys a declarar-se explícitament independentista.

A l’agost, la Muriel reconeixia, amb un evident toc d’atenció:

La veu de la manifestació ha estat sentida, no sé si ha estat prou escoltada. El procés de reforma de l’Estatut ens ha fet obrir els ulls. És cert que ha estat cansat, que ens ha demanat molt d’esforç per no obtenir cap resultat visible. Però ara sabem que si volem tirar endavant ho hem de fer amb un govern català sobirà. Les principals víctimes han estat els federalistes. Han vist que el que volien era una utopia.

Dos mesos després, la manifestació de l’Onze de Setembre del 2010 mostraria clarament la feblesa del moviment independentista. Fragmentat (Esquerra, Solidaritat, Reagrupament, les CUP, cada una amb la seva pancarta) i amb una migrada assistència, nou mil persones segons la guàrdia urbana, que ni el trist discurs institucional del president Montilla, fent una crida a evitar futures «temptacions separatistes» de Catalunya no va aconseguir fer augmentar. Òmnium, que pujava un esglaó més, demanava: «Som una nació. Volem un estat propi».

L’any es tancava de dol amb les morts de Joan Triadú i de Joan Solà, «dos savis i referents», va elogiar-los la Muriel, ambdós Premis d’Honor de les Lletres Catalanes i defensors acèrrims de la llengua catalana. Una llengua en perill, com reconeixia ella mateixa en el discurs de la nit de Santa Llúcia, a l’Àtrium de Viladecans: «Avui encara hi ha amenaces sobre la nostra llengua i sobre la nostra identitat». I efectivament, aviat se sabria de noves sentències del Tribunal Suprem ordenant a la Generalitat que prengués les mesures necessàries perquè el castellà fos llengua vehicular a les escoles.

«S’agafen a casos menors per crear malestar i conflicte on no n’hi ha. Estan intentant proposar models monolingüístics, amb elements de separació en lloc d’entesa. És molt aberrant», escrivia la Muriel en el seu diari personal. «El model d’immersió és irrenunciable. Estan intentant imposar un model monolingüe». Per fi pot parlar del seu tema, la llengua, una de les seves batalles permanents. Buscarà sempre totes les complicitats possibles i aliances estratègiques per sortir en tromba davant de qualsevol atac. Pateix per les xifres que a poc a poc van mostrant la seva precària residualitat i aspirarà a un país més culte, més educat i més cohesionat, amb el català com a llengua pròpia de la nació. Amb motiu d’una visita a l’escola Orlandai, on la seva filla va estudiar, va llegir-los aquest text. Paga la pena transcriure’l:

El 2010 estava a punt d’acabar-se. Definitivament, un any poc avorrit, amb conseqüències polítiques molt rellevants. Per rematar-ho, el 28 de novembre s’havien celebrat eleccions.

Mig any abans, el 17 de maig del 2010, s’havia presentat a la seu d’Òmnium un Manifest a Favor d’una Conferència Nacional del Sobiranisme, que proposava la formació d’una candidatura independentista unitària per a les eleccions. L’havien promogut Antoni M. Badia, Heribert Barrera, Agustí Bassols, Joan Blanch, Moisès Broggi i Oriol Domènec, i hi havien donat suport, entre d’altres: Josep M. Ainaud de Lasarte, Josep Maria Ballarín, Oriol Bohigas, Miquel Calçada, Salvador Cardús, Montserrat Carulla i Josep M. Terricabras. Un dels primers intents —no reeixit— d’aconseguir una plataforma electoral unitària de l’independentisme.

Les eleccions les guanyaria CiU de manera contundent, i el futur nou president, Artur Mas, basaria la seva proposta en el dret a decidir i un model de finançament propi «com un dels grans objectius per als anys vinents». ERC patia una davallada catastròfica, Solidaritat, amb Joan Laporta, aconseguia quatre diputats i Ciutadans entrava al Parlament amb tres. Però la dada més rellevant era l’esfondrament d’un partit polític fins aleshores hegemònic a Catalunya, el PSC.

La derrota deixava un socialisme fracturat per les divisions de corrents, amb centenars de milers de vots perduts. «El partit no és mort», afirmaven els supervivents. Potser no, però tampoc l’orquestra del Titanic deixava de tocar mentre s’enfonsava el transatlàntic en l’oceà. El PSC s’havia oblidat d’un país, del seu país, i ara ho començava a pagar. S’havia perdut en els laberints del poder, engolint-ho tot i desant en un calaix la idea de transformar i fer avançar la nació. I ara era ell a qui es digeria.

S’havien posat les bases per començar un nou camí per a Catalunya, les plaques tectòniques del mapa polític català s’havien mogut per sempre i l’any fixava un rostre i un somriure a la retina de tots: Muriel Casals. Ella mateixa ho reconeixia en un article titulat «Reptes pel 2011? Més passos endavant» publicat al diari Avui:

El 2011 arribava carregat de feina per a la nova presidenta d’Òmnium.