11

LONDRES, 14 DE MAIG DEL 2016

La dificultat rau no tant a desenvolupar noves idees, sinó a escapar de les velles.

JOHN MAYNARD KEYNES

Tres mesos de la mort de Muriel. El temps flueix, inclement, però no és fàcil desprendre’s del passat.

Amb la Carola, planegem una visita a la Laia, a Londres. Fa vint-i-tres anys que hi viu, és gairebé tan britànica com la reina Isabel, encara que la seva bossa de mà la delati. Viu a l’est, al Londres per a londinencs, i ens cita a sopar a l’EAT 17, un d’aquells locals fashion resultat de reconvertir una sala de cinema en restaurant, amb una carta equilibrada entre totes les tendències possibles. Cool. I a Londres, avui, «totes les tendències possibles» passen del menjar vegetarià als estofats amb les espècies exòtiques més imprevisibles.

—L’enyoro moltíssim, tant, que a vegades em fan mal els ossos. A vegades encara de sobte em trobo agafant el telèfon per explicar-li com ens ha anat el dia, o se m’apareix en somnis, volent-me acompanyar. Érem amigues, ens ho explicàvem tot. Si calia, ens barallàvem, però ens havíem imposat la sinceritat entre nosaltres. Quan venia a visitar-nos a Londres, sovint hi havia dies sencers que no sortia de casa. Amb en Max celebraven el «Pijama Day» i es passaven les hores llegint i jugant, sempre que no hi hagués roba a la vista. A casa seva, a Barcelona, no hi gastava ni un minut i aquí cada camisa, cada jersei, cada vestit el plegava i ens els guardava a l’armari. Li encantava. Devia ser una manera de trencar la distància, de «tocar-nos», de deixar-nos alguna cosa seva… Em sento fràgil i la trobo a faltar. Voldria tornar-la a abraçar… I què, com va el llibre?

Li havia portat el primer esborrany, encara pendent de moltes correccions. Vaig explicar-li que havia intentat tant traçar un perfil de la Muriel com analitzar alguns aspectes que personalment em tenen obsedit: la lluita antifranquista, la intel·lectualitat catalana i el catalanisme popular, l’exili, el joc entre partits polítics i la societat civil, Òmnium, l’ANC, el lideratge Muriel-Forcadell, el procés, esclar, amb tota la seva complexitat, la «condició humana», etc. Vaig afanyar-me a justificar que, encertadament o no, el llibre no pretenia ni volia ser objectiu. No ho sóc pas, ho explico com jo ho he vist i, per tant, sota el meu punt de vista i responsabilitat. Però que a vegades només a través de figures com la Muriel es poden entendre els temps històrics viscuts. O repensar les grans idees que conformen un país.

La setmana abans de viatjar m’havia trobat amb en Joan Cuscó al restaurant de l’Ateneu. Doctor en filosofia i especialista en musicologia. Col·labora amb la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona, pertany a les Societats Catalanes de Musicologia i de Filosofia de l’IEC i és professor d’estètica a la Universitat de Barcelona. Li havia llegit una entrevista que en Ramon Alcoberro li havia fet a la revista El Temps sobre el seny.

Cuscó reclamava la urgència de recuperar el concepte de la tradició filosòfica catalana i tractar el seny com alguna cosa més que un eslògan. Al seu entendre:

—Seny com a concepte no és obsolet, però com a etiqueta ens ha fet molt de mal perquè ha banalitzat i tergiversat, o com a mínim ocultat, la diversitat del pensament català. I el segueixen banalitzant molts polítics quan apel·len al «seny català» per convertir-lo en «sentit pràctic», «calma», «timidesa», «mesura» o «prudència». És a dir, per assimilar-lo al «cornut i pagar el beure». Amb tot, com a concepte, en ell mateix, és vàlid. De fet, la vida és moviment i lluita, resolució de problemes. Caldria veure el seny com a hereu de la sophrosyne de Sòcrates i de Plató.

Tant sentir parlar del seny de la Muriel, que mereixia tractar el tema més detingudament. Mentre dinàvem a l’Ateneu, Cuscó, després d’inundar-me d’idees torrencialment sobre Rodolf Llorens i el seu extraordinari Com són i com han estat els catalans, de Francesc Pujols i d’Eduard Nicol, i de tots els noms que no hem estudiat enlloc com hauríem d’haver fet si a Catalunya hi hagués hagut un mínim de respecte pels nostres pensadors, m’insistia en la seva idea del seny, allunyada de la de «sentit comú»:

—El seny és el sentit propi adquirit per resoldre un conflicte. No té una significació tancada, sinó oberta. Busca la veritat. Actualment, els polítics s’han apropiat i han tergiversat la paraula, però «posar seny» vol dir trencar alguna cosa. El gran problema, des de la perspectiva política, és el cos teòric en què s’amarà la dita transició espanyola, ja que des de la dècada del 1960 (i sota els auspicis dels treball feixistoides d’Ortega y Gasset i de Marías) es va assimilar els catalans als hereus d’un pacte i d’un seny que és claudicació nacional.

Eps, això anava agafant interès. Perquè, aleshores, com es pot entendre el «pactisme»?:

—S’ha volgut barrejar la idea de pacte i seny, un gran engany que ens ve des de Balmes. El pactisme mor en perdre les institucions catalanes pròpies el 1714 (on tenia sentit). S’acaba el segle XVIII i llavors comença el mite, la seva «reinterpretació» en la línia de «pactar amb el poder», però no era així; el pactisme era l’eina amb què s’havien dotat els catalans per exercir els càrrecs públics entre iguals i respecte al rei. En canvi, el pactisme de Balmes es transforma en regionalisme.

Em semblava que ho anava entenent:

—Si des del segle XII fins al segle XVIII es pot considerar que el pactisme català havia estat sobirania, govern i identitat, a partir del XVIII i del XIX és una estratègia de supervivència. Si abans era un pacte fort ara és un pacte feble en què qui pacta és la classe dirigent o industrial. S’ha passat d’un pactisme polític a un pactisme social i, al final, a un pactisme de classe. Per què? Entre altres motius perquè el poder ha deixat de ser a Catalunya i ara és a Madrid. Però aquesta via també s’ha esgotat.

I aleshores, què és el que ens defineix com a catalans?

—La voluntat d’ésser, de construir vida. I per això, si no aconseguim l’estat, podríem deixar d’ésser. L’Europa de les regions es va acabar amb l’expresident Pujol. Els catalans no saben què és el poder. Fa tres-cents anys que no en tenim. Ho notes fins i tot quan vas de viatge a Andorra, allà hi veus una jerarquia de poders. Aquí no, aquí desconeixem el que és l’autoritat. L’anar fent veure que «érem» ha anat bé, ha funcionat, fins que ha explotat i ens hem adonat que no teníem res a les mans. La diferència amb ara és substancial: ja no ens creiem l’estat de les autonomies.

Una conversa que hauria fet les delícies de la tortuga de l’Ateneu, però no érem al jardí, sinó al restaurant:

—L’Eugeni d’Ors es va inventar un moviment i va fer veure que funcionava. Els francesos es van inventar França i els catalans ens hem de reinventar Catalunya. De fet, aplicar la lògica del seny com a construcció i, com dirien Rodolf Llorens i (pel que m’has dit) la Muriel Casals, fer política i viure com a catalans amb normalitat, sense ànsies de salvar res sinó afirmant la pròpia normalitat.

Però aleshores, on fallem?, per què fracassem sempre els catalans?, vaig atrevir-me a preguntar-li, i la resposta hauria plagut a la Muriel, ella que es reivindicava mestra:

—La base de la democràcia són la justícia i l’educació. I nosaltres no hem estat capaços encara de construir un sistema educatiu i judicial propis. Per exemple, les universitats segueixen depenent de l’Estat espanyol. Tots els avenços són fruit d’enormes esforços individuals.

Vam arribar a Londres el dijous 12 al matí, via Gatwick. La primera visita la vam fer a la casa de Sir John Soane, sens dubte el museu més cafarnaümià del món, un dipòsit colossal d’obres d’art, tot creat i disposat mil·limètricament en cada habitació pel seu propietari per tal de poder viure envoltat de bellesa, capaç de crear una atmosfera fascinant i única. A la tarda, l’amic Jaume Ciurana ens havia recomanat la visita a Shapero Rare Books, una llibreria de vell. L’adreça era Saint George Street, My Fair, però va resultar que a My Fair hi ha tres carrers dedicats a Sant Jordi: George Yard, George Street i Saint George Street. Vam visitar-los els tres. El correcte era l’últim, com era previsible. Una hora i mitja després hi arribàvem. La Shapero és una botiga de dues plantes, on pots trobar des de l’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alembert, fins a la primera edició de Sense and Sensibility de Jane Austen, a la venda pel mòdic preu de trenta-cinc mil lliures. El problema és que després d’un quart d’hora regirant llibres el personal staff («Our experts have over 100 years’ experience in the book world with particular expertise in fine illustrated books from the 15th to the 20th Century») comença a sospitar de les teves reals intencions de badoc, i la situació passa a esdevenir seriosament compromesa quan la llibretera, inquieta davant de la manca de decisions, se t’atansa i t’interroga, amb aquell accent oxfordià amb regust de senyoreta d’internat anglès: «Excuse me, what are you looking for?». Aleshores la reacció ha de ser ràpida i contundent, com si tota la vida haguessis estat esperant aquella pregunta: Paradise Lost. L’encert va ser total. No tenien cap exemplar —il·lustrat— de l’obra de Milton. Per rematar-la, vaig aprofitar per comentar-li que a Catalunya s’havia acabat de publicar la versió en la nostra llengua. Podia notar com als seus ulls m’anava transformant en un expert mundial en literatura anglesa i, amb una reverència natural, vam ser acomiadats del temple com uns autèntics bibliòfils.

L’endemà havíem quedat amb la Laia, però primer vam visitar l’Albert & Victoria Museum, el més esplèndid de la capital, i on el Retaule del Centenar de la Ploma, el mític quadre d’Andreu Marçal de Sax de la batalla del Puig, on el rei en Jaume va vestit amb l’arnès de cavaller amb les quatre barres, que encara resplendeixen més en la túnica que cobreix completament el seu cavall, i combat al costat de Sant Jordi. Una peça memorable, que presideix la sala dedicada als dibuixos de Rafael, ni més ni menys, i que deu provocar infarts instantanis a qualsevol seguidor del blaverisme valencià. Gairebé sense temps, vam sortir corrents per arribar just on time al concert gratuït de les tretze hores a Saint-Martin-in-the-Fields. A continuació, passant de puntetes per les joies de la National Gallery, visita a Foyles, la llibreria de Charing Cross, on, bàsicament, em retiraria a viure. La secció de no ficció és formidable. És el pitjor moment per al teu compte corrent.

Al vespre, entràvem a l’EAT17 i ens abraçàvem amb la Laia.

—Sí, em sento fràgil. Tinc una tristesa molt profunda i un dolor que a vegades es fa insuportable. Però tirem endavant. Ara, a més, s’hi han afegit els canvis a l’Ajuntament de Londres. En Boris va ser un bon alcalde, i al Departament de Cultura hi vaig treballar molt a gust. Ara, amb en Sadiq Khan espero que també ens vagin bé les coses. A la feina anem de bòlit. Encara no han nomenat el nou equip. Sadiq Khan ja ha dit que la cultura serà uns dels pilars centrals juntament amb habitatge, transport i seguretat. Estem contents. Vam organitzar una recepció la setmana passada amb la gent de la cultura i va ser un èxit, la sala plena de gom a gom i amb una energia electritzant quan va entrar el nou alcalde. Va anunciar idees que hem estat treballant aquests mesos passats i se les ha fet seves: alcalde de la nit, pla d’infraestructura cultural, creative enterprise zones, suport als locals de música. M’agrada el seu estil. Ja saps que jo també sóc una mica esquerranosa…

I va riure com només les Casals són capaces de riure.

—Ahir vaig anar a la conferència del president Puigdemont, a la Chatham House. Va estar molt bé. Li vaig regalar el How to Make a Nation, de la Monocle, que havia comprat per a la mare. Tracta de com un país se sent ell mateix com una comunitat cohesionada, coneix què és el que ha de tenir en compte i valorar, i es passeja pel món amb les idees de soft power, ambaixadors de nivell i ofertes culturals imbatibles. Els catalans hem de persuadir el món amb el millor que tenim. Nosaltres hauríem de fer el mateix. La tens, aquesta revista, la Monocle? Si vols te la faig arribar.

Per uns moments, en lloc de la Laia em semblava veure la Muriel. Les mateixes paraules, idèntica determinació. Vaig recordar-li el soft power dels castells a Europa i com gràcies a ella i les seves gestions prop de l’ajuntament londinenc finalment la foto de la Colla Joves de Valls va ser possible, just davant de la Tower Bridge.

—Uf, vam haver de lluitar-ho molt. Però al final es va poder fer. Va ser un dia fantàstic.

Ens van portar les postres i la conversa s’animava:

—La mare sempre havia estat separatista. Bàsicament pel pare, com tu has clissat bé; el Lluís Casals té una forta influència sobre la Muriel. Estic segura que ja ho era a l’època del PSUC (això ho podràs verificar amb el meu pare i la seva amiga Enriqueta). El pare em diu que tant ell com ella ho eren pels pares, la meva àvia Cari Grau Sala ho era i el Lluís Casals també, el que passava és que al PSUC no se’n parlava, d’això. Recordo converses amb ella, jo devia ser adolescent i era més aviat passota sobre el tema Catalunya, i a la mare li sabia greu, i em clavava el rotllo proindependència. Recordo una discussió amb la Montse Minobis i la meva mare, les dues fent-me proselitisme. I a la porta d’entrada de casa, hi teníem una pegatina que deia: «En aquest establiment atenem en català». El que és clar és que no va ser a Òmnium on va fer el canvi personal (en tot cas, ella va fer el canvi de la institució).

»Tot i que vivíem a Barcelona, va estar a la llista del Toni Farrés, que va ser l’única vegada que va acceptar participar en una contesa electoral (a part de JxSí), però amb la condició que la posessin molt endarrere, per no sortir. La nit de les eleccions estava espantadíssima, perquè en Farrés va arrasar i una mica més i surt ella i tot de regidora. La mare ha estat una reluctant politician. Saps que els d’Iniciativa la van proposar de presentar-la com a diputada a Madrid, i que ERC la va perseguir per encapçalar una llista no fa gaire? Quan parlàvem de JxSí havíem comentat que hauria estat bé tancar la llista i quedar-se a Òmnium!

L’Octavi Martí, el cunyat de la Muriel, ja m’havia explicat el pas de la Muriel pel PSUC en aquella conversa a la plaça de la Filmoteca. En un article a El Temps n’havia donat uns detalls molt interessants:

En Jordi Nadal la va considerar com una de les seves alumnes més prometedores de la Facultat d’Econòmiques i la va ajudar a anar a ampliar els seus estudis a Ais de Provença, amb el professor George Duby. Allà va fer bons amics: un tal Raimon Pelegero, que ja havia començat a cantar, i la seva nòvia italiana, l’Annalisa Corti, així com un futur alcalde de València, Ricard Pérez Casado. El 1967 la Muriel ingressa en el PSUC, amb un notable disgust del seu pare. I dos anys més tard es casava amb l’Emili Gasch, economista com ella i fill del crític cultural Sebastià Gasch. Durant els anys d’estudiant de Muriel Casals, anys que ja eren molt agitats i coincideixen amb la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants, el pare Casals va pagar en el seu moment la nova matrícula de tots els estudiants sabadellencs expulsats. La casa familiar de Sabadell acollia personalitats de l’oposició antifranquista i reunions clandestines.

I l’Octavi afegeix aquesta dada:

Un cop mort el dictador, quan Solé Tura participava en el redactat de la Constitució, va començar a manifestar el seu disgust davant la sobtada timidesa catalanista del PSUC. «Ara no convé», deien. I ella que, com a economista especialista en el tèxtil, ajudava la gent de Comissions Obreres a negociar millor amb els representants de la patronal, no ho creia perquè coneixia a fons els líders sindicals del Vallès o del Baix Llobregat i sabia que molts d’ells no sols acceptaven ser plenament catalans, sinó que volien que se’ls considerés com a tals sense haver de renunciar als seus orígens.

El mateix Emili Gasch, el seu company, fins que, en paraules de l’Octavi, «el matrimoni no va resistir el xarampió de divorcis del primer postfranquisme», va confirmar-m’ho. Vam quedar per parlar de la Muriel, d’aquells anys d’oposició antifranquista, partit, UAB i filla:

—Ella preparava la tesi sobre el tèxtil a Sabadell i jo sobre Marx a Espanya. Vam militar molts anys junts al PSUC. Jo vaig ser a les executives del Guti i d’en Ribó. Però abans, vam fer de tot, fins i tot passar per la Model. Quan em van detenir, només en una galeria de la presó potser érem uns trenta presos polítics del PSUC. A la meva cel·la vaig coincidir amb en Luis Salvadores i un estudiant d’arquitectura. Ens passàvem la vida discutint de política i menjant, perquè les famílies ens feien arribar cistells i cistells. El PSUC tirava molt en aquell moment, va ser importantíssim. Com la resta dels principals partits, no era independentista, en el sentit que en les pancartes no sortia la paraula independència, però el nostre sentiment nacionalista hi era perfectament compatible. Hi havia la convicció generalitzada de no «desconnectar» de les classes obreres no catalanistes. La Muriel admirava l’Antoni Gutiérrez (per això va escollir el seu retrat en aquella campanya de l’Assemblea). Quan en Solé Tura va passar-se al PSOE, ens va fer mal. Ella va arribar a ser membre de la Corpo; jo, de la Comissió Mixta de Valoracions, que assignava els recursos a les competències que s’anaven transferint. A la creació d’ICV encara hi vam ser tots dos, però ja no era el centre de les nostres vides.

Segons l’Octavi, «la Muriel va tenir diferents amics, a vegades un xic improbables, fins que la seva vida sentimental es va estabilitzar en companyia del cineasta Carles Duran però la malaltia es va emportar (el 1988) un home amb qui mantenia una relació tranqui l·la». També amb l’Emili Gasch va seguir mantenint una relació cordial, ajudant-se i compartint l’educació de la seva filla Laia. L’Emili recorda els primers anys, «quan vam anar a viure junts amb altres amics a una “falsa” cooperativa de vivendes, dissenyades per l’Emili Donate al barri de Sarrià. Vivíem amb les portes obertes, i els fills de tots anaven amunt i avall. Compartíem vida professional i vida privada, lluita política i ambicions culturals. Vam ser feliços. Vam anar bé… fins que no vam anar bé».

L’Enriqueta Fontquerni em va comentar el mateix. Ella i el seu marit van viure de costat amb el matrimoni Gasch Casals, a Sarrià. És una de les amigues de la Muriel de tota la vida:

—Vam celebrar els nostres cinquanta anys (ens portem quatre dies) juntes. Una festa que va convertir-se en una concentració d’ampli espectre. L’amistat va estar sempre i en tot moment per sobre de qualsevol discussió política o d’una altra classe. Tot ho feia molt fàcil, fins i tot no calia veure-la sovint per saber que ella hi seria. La trobaré a faltar sempre. Ja des que ens vam conèixer, estudiant el PREU juntes, ens vam fer molt amigues. Vam suspendre l’accés a la universitat al juny i ens vam passar l’estiu estudiant. La Muriel va tornar a suspendre el setembre, per això ens portàvem un curs. El seu pare la va animar a tornar a presentar-s’hi. I mentrestant, venia sovint a la Facultat d’Econòmiques, acompanyant-me. L’Emili va voler conèixer-la i… Es van casar primer que nosaltres, pel civil. Poc després, vam venir a viure aquí, a Sarrià, tots quatre.

L’Enriqueta viu ara a l’àtic de la mateixa casa on, durant anys, amb els Gasch Casals van ocupar el replà del primer pis:

—Les dues parelles fèiem vida juntes. Van néixer les filles, les vam portar a l’Orlandai, anàvem a treballar a l’Autònoma. Nosaltres mateixes en dèiem «l’endogàmia». Jo no vaig resistir gaire temps a la UAB, me’n vaig desenganyar i vaig entrar a la Generalitat. També celebràvem les festes plegats (i encara ara per Nadal la Muriel venia a passar-lo a casa). Recordo el dia de la mort de Franco, tots celebrant-ho a casa i jo intentant fer dormir la meva filla. Els nens van passar una infància molt feliç. Després, les dues ens vam separar. Una mica més endavant, vam decidir anar a fer testament amb un notari de Sabadell. Ens va acompanyar l’Augusta, la mare de la Muriel, que també el va fer. Però saps qui ens va ajudar, en aquells tràmits, amb el seu consell? El pare de la Muriel! Aleshores ell encara estava separat de la seva dona. Imagina’t. Quan vam haver acabat de signar cada una les nostres últimes voluntats, ens en vam anar a fer una xocolatada plegats al Viena.

Volia conèixer per l’Enriqueta com era la Muriel amiga dels amics i si el seu pas a un activisme públic va trencar alguna cosa:

—Per què havia de fer-ho? Sí que no la vèiem tant, perquè ella no sabia dir que no a ningú i l’agenda d’Òmnium li omplia totes les hores. Va deixar de venir als dinars d’economistes que fem cada dijous a casa l’Alícia. Però ara, escollida diputada, tornava a ser-ne assídua. La vam tractar sempre igual, fes el que fes, fos on fos. No l’he tractat ni l’he vist tractar diferent a ningú al llarg dels més de cinquanta anys que vam ser amigues. Veia l’amistat com una mena de sinceritat. La darrera vegada que vam estar juntes va ser el dijous abans…

Era un constant que es repetia. Parlar de Muriel Casals amb qui fos era parlar d’algú que convertia l’amistat en l’art de la sinceritat i la franquesa. D’una paciència elàstica i d’una serenitat amable. Sobretot, d’una visceral manca d’hipocresia. Per això no hi ha trampes en els seus dietaris i notes: escrivia en privat el que expressava en públic. Si mai va intentar dissimular, els ulls la delataven. Afirma Czesław Miłosz que «la falsedat del sentiment s’endevina per la falsedat de la frase». Podria haver-la escrit pensant en ella i la seva completa incapacitat per a la impostura. També és cert que un no desitja allò que no coneix.

La Laia ens seguia explicant més coses de la Muriel al restaurant de l’East London:

—Estic contenta de l’últim estiu juntes. Volia que en Max conegués Grècia i Egipte. Patia per la precampanya electoral. Però al final ens ho vam passar molt bé a Atenes. Després, quan va tornar, tot aquell anar amunt i avall altra vegada un míting aquí i una xerrada allà. El 27-S era amb ella, al seu costat. A l’hora del recompte electoral li van demanar d’anar a una ràdio. Vam arribar tard a l’hora dels parlaments que es van fer fora del Born. Em sembla que li va saber una mica de greu no poder ser-hi.

Tant se val, sense la Muriel la foto no sortia completa. Hi havia estat a totes, des del 2010, jugant al joc del procés amb intel·ligència i una profunda integritat i temprança. Utilitzant el seu prestigi —i la seva força— no pas per dominar, sinó per seduir. Posant el seu capital polític a disposició del país, amb una absoluta falta d’egoisme. Això sí, la seva confiança no tolerava imperfeccions. La seva manca d’ambició va permetre-li una influència enorme. D’aquí uns anys es podrà jutjar millor la seva tasca, però és indubtable que avui ja podem assegurar que el procés cap a la independència de Catalunya no hauria estat igual sense ella.

—La setmana en què es va decidir que seria la nova presidenta d’Òmnium era aquí, a Londres. En Max tenia el Half Term i sovint venia a passar les vacances amb nosaltres. Va estar enganxada al telèfon cada dia. Però va valdre la pena, no et sembla?

Va disposar de tot el seu temps per a la llengua, la cultura i el seu país. «Òmnium és de tots; això vol dir “Òmnium”, precisament», solia dir a la gent que la visitava. I ho practicava d’una manera especial, única. Amb afecte. No se sol prestar gaire atenció a l’afecte, considerat una derivada menor del carisma, però en el seu cas ho va ser tot. Va situar-se per sobre de la lluita en el pantà o, com a mínim, mai en va sortir esquitxada. Enfrontar-se a les intrigues i conspiracions era per ella tan poc habitual com practicar l’esgrima. L’afecte va servir-li de cortina protectora. I no ens confonguéssim entre afecte i afectació o sentimentalisme. La Muriel podia ser qualsevol cosa excepte una sentimental. Harold Nicolson, del grup bloomsburià que tant li agradava a ella i al seu amic Lluís Barbé, deia que tenim la tendència de jutjar-nos a nosaltres mateixos pels nostres ideals i als altres pels seus fets. En el cas de la Muriel era a l’inrevés: es jutjava a ella mateixa pels fets i concedia als altres el benefici dels ideals.

—Que tingueu molt bon viatge de tornada. I ens anem escrivint. Ah, per cert, me n’oblidava, sabeu quin era el seu pseudònim de clandestina, quan anava a la presó a visitar el pare (a la Model, va estar-hi unes setmanes)? Lola!

L’endemà vam perdre’ns per la Tate, a la recerca dels Turners, dels Carnachs, el Holbein d’Els Ambaixadors —tan inquietant— i els Vermeers. A Berkeley Square vam seure en un banc, on en una petita plaqueta s’hi podia llegir: «To my Constance. For her love of life». Hi ha tota una filosofia de la vida en els jardins anglesos. Tornàvem a casa. El Barça era campió de lliga.

A l’avió vaig recordar el que va dir a Sílvia Cóppulo, en la que va ser la seva entrevista més íntima i personal: «Ara sóc bastant feliç. Sabent gaudir del que tens. I és que tenim molta sort». Quan li pregunten com es veu a ella mateixa, la Muriel respon: «Una dona catalana del moment en què Catalunya conquista la seva independència». No va poder ser, estimada Muriel, tampoc per a tu, com per a tants altres. Però amb les últimes paraules de l’entrevista, tot rient, mentre sona encara el vals final, confessa: «M’agradaria un ballador que m’abracés ben fort». I això sí que podrem fer-ho, sempre. Abraçades, Muriel.