6
UN PAÍS NORMAL (2013)
¿Volem o no volem ser un país normal?
JOAN SOLÀ,
discurs al Parlament de Catalunya,
1 de juliol del 2009
Afirma Tocqueville que «deixats a la seva pròpia inèrcia, els pobles tendeixen al fracàs». Els catalans s’hi dirigien de manera obstinada i cruel, diguem-ne residualitat o autonomia. I ara, en un gir insospitadament audaç, agafaven un camí nou, incert però vibrant, el camí de la República catalana.
Diuen que quan finalment l’arqueòleg Howard Carter va poder accedir a l’interior de la tomba de Tutankamon i, a través d’un petit forat que va fer a la cambra funerària del faraó, il·luminat per una torxa encesa, va poder veure’n l’interior, emocionat, davant de la insistència del seu mecenes, Lord Carnarvon, que li demanava, expectant, què és el que hi veia a dins, va deixar anar: «Veig coses meravelloses». Sí, també a Catalunya s’havien començat a veure coses meravelloses, com havia dit la Muriel a Santa Coloma. Una llarga i estranya revolució, la dels catalans, que arrenca de la «zona zero», Barcelona, el Born, a migdia de l’11 de setembre de 1714, i que va necessitar renéixer amb la Renaixença i modernitzar-se amb el modernisme i ordenar-se amb el noucentisme i viure un 14 d’abril amb un aire dolç i pur de primavera, barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, i patir la guerra del desastre nacional i resistir una de les pitjors dictadures que han existit, el feixisme franquista, i encara haver d’esperar, pacient, una llarga travessia dins la gàbia de la Constitució espanyola.
La mort de Moisès Broggi, un dels referents mítics del millor que havia suposat l’anomenada generació republicana, entelava els primers dies d’un any que acabaria amb deures per a tots, amb l’anunci de les preguntes de la consulta del 9-N. Per a Òmnium, seria, sobretot, l’any de concentrar forces en el procés d’independència. L’entitat es marcava un gran objectiu: divulgar massivament els avantatges que comportaria la constitució d’un estat propi. Tots els seus recursos, és a dir, la gent, es posaven a disposició d’aquesta fita, a l’hora de «convèncer els dubtosos i tranquil·litzar els contraris; volem explicar-nos, però també volem escoltar aquells que pensen que no cal la independència», va proclamar la Muriel, puntualitzant: «Haurem de destinar més esforços on s’és més hostil amb el procés d’independència i on falta més informació». No seria fàcil. Potser ho deia per la celebració del Mobile World Congress, que s’havia vist com una oportunitat per fer-hi una acció de divulgació, i un centenar de voluntaris van disposar-se a repartir a l’entrada del recinte fulls informatius sobre el procés sobiranista. «Tornem abans del final cap a Òmnium», escrivia, amb un punt de fracàs, la Muriel en el seu dietari.
Tant era. S’hi insistirà un cop i un altre. Tots els esforços se centrarien aquí: el projecte elclauer.cat, liderat per Francesc-Marc Álvaro, amb la participació de pràcticament totes les entitats sobiranistes del país (ANC, AMI, Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia, Plataforma per la Llengua, Cercle Català de Negocis, Fundació Catalunya Estat, etc.) i que es fixava com a objectiu esdevenir «Una eina que respongui totes les preguntes que el debat sobre la possibilitat d’un estat propi per a Catalunya ha generat al nostre país», potser l’argumentari més complet a favor de la independència publicat fins aleshores; les Qüestions d’Estat, organitzat en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans, repensant la Catalunya del futur amb alguns dels millors experts del país, i, sobretot, la campanya d’Un País Normal. Muriel piulava a twitter: «La gent d’Òmnium ens hem posat en marxa».
El 23 de gener, el Parlament aprovava una declaració de sobirania. El febrer es constituïa el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN). Els punts de partida, els goals sobre els quals articular el projecte.
Aquell gener, Rodolfo Martín Villa va fer unes declaracions que havien tornat a situar en un primer pla polític aquella mòmia franquista: «La Constitución no permite el referéndum». No era una obvietat més, era la clau de volta de tot plegat. De fet, era en el mateix senyor Martín Villa on es trobaven algunes de les respostes més inquietants al perquè de tot plegat i només calia recordar algunes frases seves com: «Todo se lo debo al franquismo», de 1974, o encara, just mesos abans de la mort del dictador: «Yo estoy a favor de una democratización del sistema siempre que se haga partiendo de él. El 18 de julio es un punto de partida irreversible. En definitiva, desde las Cortes constituidas, todo; desde las Cortes constituyentes, nada». La resta és coneguda: mort Franco, Martín Villa es va camuflar dins de la UCD, després en el PP i va seguir, fins als nostres dies, ocupant càrrecs públics o proporcionats pels càrrecs públics, com va ser la privatització de nombroses empreses de titularitat pública, un autèntic festival de Pasqua de resurrecció franquista. Total, més de cinquanta anys de servei a l’Estat espanyol, al qual els catalans hem contribuït generosament.
A aquelles alçades era totalment coherent que el senyor Martín Villa s’hi oposés, que fins i tot demanés responsabilitats penals si s’arribava a convocar el referèndum, etcètera, etcètera. No se’n podia esperar menys. Justament contra tot aquell passat es bastia la declaració de sobirania, aprovada al Parlament, on la Muriel va ser present. A més a més, la declaració significava també assumir un cert «guardiolisme» que s’anava infiltrant en la política catalana: l’independentisme volia guanyar, fart de pessimistes ciclotímics, ànimes en pena, ments recargolades i sabotejadors habituals. La resposta a la pregunta de per què Catalunya seria independent era molt senzilla, perquè ja no podia ser una altra cosa.
També durant el primer trimestre del 2013, d’una banda, es va presentar el Col·lectiu Wilson, que suposava que els economistes de més prestigi nacional i internacional del país abracessin públicament i defensessin la separació; de l’altra, irrompien en l’escena política Arcadi Oliveras i Teresa Forcades i el seu moviment del Procés Constituent. De fet, els missatges eren, paradoxalment, complementaris i coincidents en el fons: unir la independència a la sortida de la crisi, a la garantia d’un futur estat de benestar pels catalans i a la justícia social.
La Muriel en farà una de les seves millors divises: «Per tenir un estat de benestar hem de tenir un estat». Pur sentit comú. És inconcebible pensar en una idea abstracta de plena sobirania, sinó que aquesta consisteix a disposar d’eines i mitjans per assegurar un futur social, econòmic, cultural i nacional. No hi ha cap acció més revolucionària que la independència d’un país. És el que passa quan fundes un país; de sobte, ets com qualsevol altre i tens a les mans les seves mateixes competències per fer les polítiques que vulguis. I no pas les que puguis, condicionades a les competències, la crisi, el TC, la premsa de Madrid, les transferències de l’Estat o el mal humor del ministre de torn.
Naturalment, el TC suspendria la declaració de sobirania poques setmanes després, amb l’exhibició de la parafernàlia mediàtica habitual. Tampoc no calia que es preocupessin gaire: ja tothom era conscient que els catalans eren anticonstitucionals pel fet de voler ser catalans. O dit d’una altra manera, el problema no era pas la Constitució espanyola, el problema era la no-existència de la Constitució catalana.
Tot és molt difícil abans que tot esdevingui molt senzill. Al catalanisme, que s’havia passat anys a la chaise longue del psiquiatre de torn, li calia decidir si optava definitivament per la camisa de força o si preferia deixar de pagar les factures caríssimes del metge, obrir les finestres, aixecar-se i posar-se a caminar. Agafar un puro i encendre’l. Aleshores, envoltat del fum, tot es tornaria més clar. Les regles del joc de la independència són fàcils, i no es troben a la Constitució d’Espanya, perquè són allà on s’exerceix la democràcia. No hi ha regles, ni normes, sinó vots i voluntats, i tot depèn que se’n sumin prous per proclamar-la. La independència es converteix, doncs, en el procés més radicalment democràtic que pot emprendre un poble. Ara, això sí, hi havia un petit detall a tenir en compte: si de debò es desitja, cal ser conseqüents. Si es vol ser una autonomia s’és una autonomia, si es vol fumar s’ha d’encendre un puro, si s’aspira a la independència no hi ha cap altre camí que lluitar per aconseguir tenir la Constitució de la República catalana. S’anava avançant i s’haurien d’esgotar tràmits, fases i recursos d’inconstitucionalitat. El CATN aviat assenyalaria la direcció vers la qual el país lliscava, inevitablement: la celebració d’unes eleccions plebiscitàries i la proclamació de la independència.
El 16 de març, en la reunió de l’ANC a Girona, s’anunciava el nou repte de l’Onze de Setembre: la Via Catalana. Aquesta vegada, Carme Forcadell tenia Muriel Casals al costat. La proposta comptava amb el suport de l’Assemblea i d’Òmnium. Això volia dir que calia començar a treballar junts. De fet, la idea de la cadena humana, descartada inicialment per l’ANC, havia acabat a la taula dels tècnics d’Òmnium. La van reestudiar i reelaborar, fins a donar-li un nou contingut. Retornada altre cop a l’ANC, la segona vegada sí que seria assumida.
No sempre han estat fàcils les relacions entre les dues entitats. Al corporativisme natural de tota agrupació, i la defensa dels seus interessos, s’hi sumaven certs recels i desconfiances. Les ànimes internes a l’ANC tampoc no ho facilitaven. Les «cultures» de cada organització eren diferents. A Òmnium encara li costava «aguantar la pancarta», però podia presumir d’història, trajectòria i un ampli ventall de complicitats, més enllà de les estrictament independentistes. L’Assemblea, per la seva banda, venia de l’èxit incontestable de la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012, exhibia musculatura i la seva capacitat de mobilització semblava inesgotable. Es van nomenar comitès d’enllaços i les presidentes van tenir cura de no exhibir mai en públic cap esquerda. Un mèrit de les dues. Un autèntic treball de punt de creu. La unitat com a tòtem sagrat. Van immunitzar-se a les batalles de saló i als rondinaires crònics. Tossudes i providencials, van transitar pel camp de mines sense empentar-se. Vol dir això que va ser un camí de roses? En absolut, i sovint saltaven guspires. Però el seu capteniment públic, serè i lúcid, va ser una carta guanyadora. Indubtablement, això encara va fer-les més fortes. I amb més autoritat, menys empentes. I així, successivament, fins a acabar donant-se les mans a la Via Catalana.
De tota manera, en aquells primers mesos del 2013 es treballava encara sense un paraigua comú, una mica a les palpentes. I en aquest si l’encerto l’endevino es va prendre una decisió important per a les dues entitats. Dividir les tasques de més envergadura: l’ANC s’encarregaria d’organitzar la Via Catalana i Òmnium prepararia un altre gran esdeveniment, a la primavera, que servís per engegar els motors. Es va anar discutint alternatives fins que la idea de celebrar un gran concert va anar prenent cos. I si es tractava d’un concert que aspirava a l’adjectiu d’històric, només podia celebrar-se en un lloc: el Camp Nou. L’aposta era arriscada, però també era un tipus d’acte que d’alguna manera estava en la tradició de la manera de fer de l’entitat. Es van moure discretament els fils amb el Barça i es van aconseguir els permisos necessaris.
Abans, però, es donava a conèixer el nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que per primer cop requeia en un autor teatral, Josep Maria Benet i Jornet. A més, la Muriel acabava de publicar el que acabaria sent el seu últim llibre, La fam i l’orgull. Temps de fer balanç.
El 27 de març l’entrevistava l’Avui, un diari amb el qual va tenir una gran afinitat, i on publicava mensualment un article d’opinió. Marc Bataller li arrencava frases com «Pactar no ens inspira cap confiança i hi ha molta il·lusió per l’estat propi», «S’ha de fer la consulta al més aviat millor, però si l’Estat no ho permet, no es pot descartar la declaració unilateral». «No ens vendrem per un plat de llenties», «Un país nou és una aventura fantàstica», «Per ser espanyols de segona, el que hem de fer és ser plenament catalans», «Una declaració unilateral d’independència tindria tota la legitimitat, però un referèndum tindria encara més força de cara el món».
Només fa falta comparar aquestes declaracions amb les de feia un any. El salt era gegantí. Però va deixar escapar el següent: «Són els polítics els que tenen arguments per dir-nos que s’ha de fer demà passat com per dir que ho hem de fer el dia després de demà passat. Des de la societat no hem d’obcecar-nos amb un punt del calendari, però sí mantenir-nos ferms en el fet que la consulta s’ha de fer al més aviat possible». El fet que el senyor Duran i Lleida també insinués en aquells dies la possibilitat d’un endarreriment, va comportar que hores després, des de l’ANC, s’alertés que no s’estava disposat a assumir per cap motiu un endarreriment més enllà del 2014. Un petit incendi que fins i tot Òmnium es va veure obligat a matisar oficialment considerant-lo un «malentès»: «Volem subratllar que en cap cas considerem ajornable la celebració d’una consulta sobre la independència de Catalunya. És més, per les excepcionals i difícils circumstàncies polítiques, econòmiques i socials que viu el país, considerem prioritari que la consulta es faci, com a molt tard, l’any que ve». Caldria, doncs, en el futur, afinar discursos i coordinar-se millor.
El juny la Muriel el passarà entre París i Banyuls, fins a l’històric Concert per la Llibertat. El dia 7, amb Josep Ramoneda i de la mà del Diplocat, exposava la situació catalana a l’Institut d’Estudis Polítics Sciences Po. Insistirà en el 10-J: «El catalanisme tradicional estava disposat a fer esforços per modernitzar Espanya i trobar un lloc propi en aquest estat. […] El 2010, quan el Constitucional invalida l’Estatut, ens diu, als catalans, que no tenim lloc com a catalans a l’Espanya democràtica». El dia 21, amb Jordi Cuixart i Lluís Bonet, visiten Teresa Rebull i dinen a casa seva. En el seu dietari anota: «Llarga sobretaula. Parlem de tot. Del POUM, d’abans i d’ara i del futur. Al viatge també parlem de tot». Mentrestant, la logística del concert avança imparable. En cinc hores es venien quaranta mil entrades. Òmnium respirava, alleujada. Havia acabat per assumir en solitari tots els riscos econòmics, i en cas de fracàs les repercussions haurien tenyit de vermell els comptes.
Tres dies abans del concert, arrencava el Pacte pel Dret a Decidir, en una reunió solemne al Parlament. Una quarantena d’entitats hi participaven: cambres de comerç, sindicats, patronals, Òmnium, l’AMI, l’ANC, la CAL i la majoria de partits polítics. Una reunió mastodòntica i poc operativa, presidida per l’expresident del Parlament Joan Rigol, però que tenia el valor del testimoni d’una foto magnífica. La Muriel declararia als periodistes: «Servirà per fer visible, una vegada més, la unitat de la societat civil perquè Catalunya pugui decidir el seu futur. Volem acompanyar els representants quan fan passes endavant pel país. I fer-ho des de la consciència, l’esperit crític i aportant des de cada entitat l’experiència en els diversos àmbits de treball on tenim experiència». No van participar-hi el PP, Ciutadans, el PSC ni Foment del Treball Nacional. A ells els quedaria l’àrdua i esforçada tasca de la defensa de l’statu quo provincial. Decidint no decidir decidien situar-se als extrems i allà s’havia de deixar-los que seguissin la seva pertinaç travessa cap al no-res. L’espai central s’havia traslladat a un altre lloc.
El 29 de juny tot estava preparat per al Concert per la Llibertat al Camp Nou. Aquell acte havia de servir per carregar les piles i insuflar forces i moral a l’independentisme, amb l’objectiu de fer de la Via Catalana de l’Onze de Setembre un èxit. S’havia d’anar falcant els esglaons del procés. El que ningú no sospitava és que el discurs de la Muriel no seria un discurs més, d’aquells que acabats de dir passen avall, sinó que es convertiria en «el» discurs.
Com sempre, la Comissió de Comunicació d’Òmnium treballava en el text des de feia dies. Un primer esborrany no va ser acceptat. Es van fer noves esmenes. El dia abans, la Muriel enviava a la junta un email amb la darrera versió del discurs. «Són tres minuts amb l’esperança que entri en algun bon moment a la TV. TV3 té clar que en tornar del TN volen un plat fort, és a dir mosaic i/o Lluís Llach. Nosaltres serem segur a la transmissió non-stop del 3/24. A l’escenari ens acompanyaran les cares visibles de les moltes entitats que han declarat que estan a favor del dret a decidir». Era una pràctica habitual que feia sempre. Compartir-ho amb el seus col·legues. El discurs, finalment, feia així:
Som aquí per donar a conèixer la nostra causa, que és la causa de Catalunya i també, sobretot, la causa de la democràcia. Som aquí per afirmar que volem exercir la democràcia sense barreres, pacíficament. Apel·lem a tots els demòcrates de dins i de fora de Catalunya: al segle XXI, ningú no pot prohibir un referèndum democràtic.
La causa de la independència de Catalunya no és contra res ni contra ningú. És a favor d’una vida millor per a tothom. Volem construir unes relacions fraternals amb les dones i els homes d’Espanya, i amb els ciutadans de la resta d’Europa.
La democràcia necessita participació. Volem arribar al màxim de catalans perquè decideixin en llibertat. Nosaltres no volem imposar res, hem patit massa imposicions i sabem que viure en llibertat consisteix a saber respectar qui pensa diferent. Hem de saber sumar voluntats per guanyar, anar més enllà dels convençuts per encomanar la il·lusió per una Catalunya que no hagi de donar explicacions constantment per existir.
Quan avui sortiu d’aquest concert, aneu a buscar aquells que dubten o que no s’han plantejat encara la possibilitat d’agafar el propi destí sense por.
Els nostres representants democràtics han d’anar concretant un camí que és complicat però que no pot ajornar-se. Sabem que els temps de la política exigeixen una sèrie de passos però també constatem la necessitat de no perdre l’impuls que prové d’una societat mobilitzada i organitzada que ha assumit el seu protagonisme. Els partits parlamentaris gestionen un capital d’il·lusions molt important i han de ser conscients de les expectatives que s’han generat i que necessiten ser concretades en el calendari.
És l’hora d’avançar units, deixant les discrepàncies de banda. Tenim un objectiu comú, més important que cadascun dels nostres interessos particulars. Tinguem la generositat, el coratge i la intel·ligència que reclama aquest moment històric. Sapiguem estar a l’alçada del repte que ens hem marcat. Des del record a tots aquells que ens han precedit en aquesta lluita i des de l’esperança en les generacions que ara pugen.
Som aquí per construir un país més lliure, més just i més digne, on tothom hi tingui cabuda.
No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força. Visca Catalunya!
Moltes mans van col·laborar-hi, tocant un paràgraf aquí o col·locant una idea allà. Però la mítica frase de «Nosaltres som el somni» la va escriure Vicent Sanchis.
Aquell dissabte al Concert per la Llibertat va produir-se un moment màgic. De fet, tot i una falta de ritme evident i una cançó final del Lluís Llach de la qual el millor que es pot dir és que els assaigs van anar una mica justos de temps, molts moments van ser emocionants. Però per damunt de tots, quan els noranta mil assistents al Camp Nou van aixecar aquell tros de cartolina —groga, vermella o blava— per fer el mosaic del Freedom for Catalonia 2014. Muriel va piular: «Gràcies a tots i totes els que dissabte vau cantar a la llibertat! No ens aturem. Endavant!».
La conclusió era que a l’independentisme només l’uneix el sí, i això, tanmateix, el fa enormement fort, gairebé invulnerable. No calia coincidir en gaire cosa més, només en una fracció de segon on cal que hi sigui tothom. I fins que no es demostri el contrari, tothom vol dir tothom. El 29 de juny va passar. I havia de tornar a passar, inexcusablement, l’Onze de Setembre, amb la cadena humana. I en tots els moments que s’anirien esdevenint. La victòria final seria la suma de les successives victòries d’aquells instants únics d’unitat, que sistemàticament havien d’acomplir-se, i això en la història de Catalunya seria una autèntica novetat.
Superat el concert, s’encetava la precampanya de l’Onze de Setembre. A l’habitual dosi d’insults (els darrers, per exemple, del senyor Bolaño, que havia tractat els independentistes de malalts; el senyor Tamames, d’anormals, i el senyor Tertsch, de nazis i jihadistes fanatitzats), se succeïen conferències, xerrades i més concerts. De nou, a Girona es reunien més de deu mil persones a finals de juliol. L’agost era un patir. Els esperits més convençuts semblaven decaure, entraven en un esvaïment melangiós i s’obria el meló de tots els dubtes. S’aconseguiria creuar el país de punta a punta donant-se les mans?
Aquelles vacances va esdevenir-se un dels moments més divertits de la presidència de la Muriel. Un tema menor. En una roda de premsa, va deixar anar que no creia que hagués de preocupar que Unió Democràtica discrepés sobre el procés cap a l’estat propi «perquè és molt i molt petitona en termes populars, en termes de persones que hi ha al darrere». Les reaccions van ser fulminants, tant de Lluís Corominas, en nom de la federació de CiU, com de membres d’UDC, encesos i irritats. Alguna baixa honorable es va cursar a l’entitat. No gaire significativa, perquè la quota que pagava de soci era ridícula. Una tradició que venia de lluny i que el president Jordi Porta ja havia patit quan, en ocasió del referèndum de la Constitució Europea, l’any 2005, va decidir donar suport al no, atesa la discriminació que comportava per a la llengua catalana. Aleshores, també van estripar-se carnets.
La Muriel no menyspreava a ningú, descrivia un fet. Aquí hi havia el seu encant especial, dir el que pensava, planerament, com pinzellades de sinceritat lògiques i inevitables. En qualsevol cas, l’important era el fons de les seves paraules, el fet que el discurs antiindependentista dels líders oficials d’Unió era una constant pertorbació per a la credibilitat del projecte nacional de CiU. Només uns mesos abans, en l’homenatge que Òmnium va fer a Carrasco i Formiguera a Burgos mateix, ja s’havia tornat a constatar la impossibilitat d’encaixar el discurs oficialista d’Unió amb la independència.
Centenars de milers de catalans s’alçaren aquell agost i setembre. Va ser impossible no emocionar-se veient catalans d’arreu del món enllaçar-se a la Gran Muralla, a Times Square, a Managua o a Zuric. Un suspense in crescendo s’apoderà del país intrigat per veure si s’arribaven a omplir tots els trams. Hitchcock era un amateur per comparació amb la intriga amb la qual els responsables de l’ANC Ferran Civit i Ignasi Termes tiraven endavant aquell repte logístic monumental.
El dia 9 de setembre s’inaugurava el Born. Memòria nacional de la fi de l’Estat català. S’encetava l’any del Tricentenari. Un fet i una data, caiguda de Barcelona, 11 de setembre de 1714, amb una càrrega política i històrica indubtable. Minuts abans de començar el seu parlament, el president Mas em va preguntar quina expressió podia suggerir-li per utilitzar-la al seu parlament d’inauguració de l’espai del Born. Vaig esmentar-li el Donec perficiam, «Fins a aconseguir-ho!», títol de l’exposició d’inauguració. Al vespre, amb la Muriel ens preníem unes cerveses al restaurant de la Moritz, tot gaudint de les velles pedres recuperades. Si algú no menteix mai són les pedres del nostre país. Faltaven quaranta-vuit hores per a la Via Catalana. Tothom n’estava pendent i amb nervis.
I la gran ona groga va convocar un milió sis-cents mil catalans per donar-se les mans i cridar, senzillament, independència. Del Pertús a Alcanar. S’estima que més de cent mil catalans van desplaçar-se a les Terres de l’Ebre. No era un èxit, era una victòria total. Els mitjans unionistes, en el ridícul més espantós, parlaven de figurants de cartró i vaques pintades amb l’estelada a la cadena. Esgotats els arguments lògics, ara tocava recórrer als delirants. El Born, que va obrir al públic aquell mateix dia i va estar tot el matí col·lapsat, es va buidar a les cinc de la tarda. El missatge era tan clar, inequívoc i lluminós, que n’hi havia prou amb contemplar les imatges. I recrear-s’hi. A les 17.14, les campanes de la Seu Vella de Lleida marcaven simbòlicament l’inici de la Via Catalana. A la plaça de Catalunya de Barcelona, Carme Forcadell i Muriel Casals tancaven la cadena. Després es va poder escoltar el discurs de Pau Casals a l’ONU, i l’himne de l’alegria de Beethoven. A Barcelona, Carme Forcadell clamava: «No volem ni podem esperar més». La gigafoto, que tants acudits generaria, plasmaria un moment irrepetible. Al vespre, al Concert per la Llibertat que cada any Òmnium celebra a l’avinguda Lluís Companys, hi flotava un tel d’entusiasme.
Les conseqüències polítiques eren òbvies: la consulta no es podia endarrerir. El mateix conseller de la Presidència ho assegurava l’endemà: «Abans d’acabar l’any hi ha d’haver una data i una pregunta». En un article publicat a l’Avui, la Muriel valorava així la històrica jornada:
Els dos últims 11 de Setembre ens han aportat informació prou significativa i contundent per poder afirmar que avui hi ha una clara majoria de ciutadans de Catalunya que desitgem viure en un estat independent, però aquesta constatació de la capacitat i de la voluntat de mobilització en favor d’una causa que és política, necessita poder ser posada en evidència a través del millor dels mecanismes del joc democràtic: les urnes. És per això que reclamem amb fermesa i amb urgència ser cridats a una consulta, en la qual dirimirem quants som els qui volem fer el pas de la construcció d’una nova relació amb els veïns espanyols.
Perquè es tracta justament d’això, de construir una altra relació amb Espanya, amb Europa i amb el món. Volem establir unes relacions que ens permetin, a nosaltres, ser tal com som. Ni millors ni pitjors que altres pobles del nostre entorn, simplement volem afirmar i afermar la nostra especificitat. En una Europa que, també, es troba en procés de construcció, estem convençuts que l’aportació de la diferència catalana ha de ser un element de varietat, creiem que la nostra presència significarà una pinzellada de color, pensem que el futur estat membre assegurarà al conjunt un enriquiment cultural innegable.
Amb una bona combinació d’orgull i d’humilitat ens sabem necessaris. La doble voluntat d’actuar segons les regles democràtiques i de voler assegurar la nostra pervivència com a poble diferenciat és el que defineix el nostre moment polític. Un moment que també podem definir com de catalanisme renovat, o fins i tot canviat, respecte del que havíem estat tradicionalment. Fins al 2010 havíem dedicat la part substancial dels esforços tant des de les institucions polítiques com des de les econòmiques i les culturals a incidir en la formulació o la reformulació de l’Estat espanyol, amb el convenciment, o més aviat amb l’esperança, que si col·laboràvem en la democratització, la modernització i l’enriquiment d’Espanya trobaríem el nostre lloc al seu interior. El miratge de la pluralitat.
Avui, després d’un llarg període en el qual Espanya és democràtica, moderna i rica, constatem que no vol ser plural. Si volem seguir vivint com a catalans hem de disposar dels mateixos instruments dels quals disposen els estats. Per sort, la creació d’un nou estat avui té molt menys dramatisme que en el passat; ara tots els estats són interdependents. En el nostre cas, gran part de la sobirania està cedida a les institucions europees, en especial la moneda i l’exèrcit, dos elements clau del poder polític, i pel que fa a l’economia som ja de fet dins d’un mercat global en el qual les empreses catalanes es mouen prou bé. L’intermediari Espanya s’ha revelat innecessari: és ineficient.
Per això, tal com recordava el professor de la Universitat de Princeton Carles Boix en la conferència «Dues cares de la mateixa moneda: el sistema internacional i la sobirania política de Catalunya, 1714-2014», pronunciada a l’Ajuntament de Barcelona amb motiu de la celebració de l’Onze de Setembre, després de molt temps intentant fer sentir la nostra veu dins d’Espanya ara ens correspon exercir la sortida. Boix ho feia recordant un savi economista mort als 97 anys el mes de desembre passat: Albert Hirschman, que ha teoritzat sobre les fórmules per resoldre conflictes. Val la pena recordar també que Hirschman va escriure un llibre titulat Interessos i passions, on explica els sentiments que mouen la vida en societat. Ara mateix, els catalans hem de saber combinar la nostra passió per la llibertat amb la defensa dels interessos econòmics que han d’assegurar que el futur estat es caracteritzi per la justícia social. Volem un estat perquè és la premissa que ha de fer possible el bon funcionament de l’estat del benestar. Volem la independència perquè sabem que és imprescindible per assegurar polítiques de racionalitat econòmica i de cohesió social.
Encara hem de fer molta feina, cal explicar el projecte a molts dels nostres conciutadans que encara hi són aliens; no cal dir que respectarem els qui tinguin un projecte alternatiu, però no volem que ningú es perdi l’oportunitat de participar. A aquesta aventura entusiasmant i que provoca tanta alegria, tothom hi és convidat.
El 18 de setembre, la Muriel ja era a Edimburg; el 29, a Ciutat de Mallorca. A la capital escocesa faria una conferència al Parlament de Holyrood «per parlar del paper de la societat civil en l’impuls que ha pres Catalunya cap a la seva llibertat»; a Mallorca, acompanyà l’Obra Cultural Balear en la «manifestació dels cent mil», en paraules del seu president aleshores, «la de la dignitat, la del poble en revolta que diu prou al greuge i a l’abús, i que va viure amb la camiseta verda posada amb una emoció a moments incontenible». La llengua, sempre la llengua.
El darrer trimestre portaria dues notícies importants, per a Òmnium i per al país. Es posava en marxa la campanya «Catalunya, país normal» i, finalment, després de l’enèsima agonia processista, en un joc de màgia houdinià, el president Mas es treia de la màniga la doble pregunta de la consulta, un ampli acord dels partits partidaris del dret a decidir i una data emblemàtica, 9 de novembre del 2014, dia que es complia el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín.
Durant mesos s’havia anat preparant una de les accions que marcarien el futur de l’entitat. La «normalitat» que tant havia predicat Muriel Casals passava a convertir-se, ara, en tota una campanya. Potser mai la Muriel no va sentir-se tant a gust com en aquesta iniciativa. La seva paraula preferida esdevenia el lema de la primera gran acció amb mitjans de comunicació d’Òmnium. A twitter piulava: «Viure en un #paisnormal seria el més normal. Us animo a implicar-vos amb la campanya». Es va escollir El Periódico i Catalunya Ràdio com els dos mitjans on donar-la a conèixer. L’article del diari, guspirejant, és una acollidora invitació a practicar la normalitat total, dins de la més estricta ortodòxia:
Catalunya és un país de gent normal. Un territori format per homes i dones amb idees, sentiments i maneres d’afrontar la vida ben diverses, com passa arreu del món. Però Catalunya és també un col·lectiu humà que se sap i se sent nació. Aquesta realitat s’expressa amb un fort activisme popular i també en la composició del Parlament.
[…] Un dels valors de la nostra societat, d’allò que Paco Candel definia tan sàviament com «un sol poble» és haver estat capaços de conviure des de la pluralitat ideològica, cultural, social i lingüística. Així ho hem d’entendre tots: ciutadans, organitzacions socials i institucions polítiques. Els catalans som «normals» perquè reivindiquem, des d’una realitat que ho justifica, els mateixos drets sobre els quals s’han constituït Portugal, els Estats Units o Eslovàquia. Constituir-se en estat és vàlid avui com en qualsevol altre moment de la història. Sobre la mentida interessada d’un poble «nacionalista», els catalans ens volem mostrar més raonables, oberts, solidaris i partidaris del progrés que no pas els que ens neguen el dret a ser tan lliures com ells.
El to festiu i ple d’il·lusió de la Via Catalana expressa clarament que aquest anhel no va en contra de ningú. Ho deia el president de la Generalitat aquesta setmana: «Catalunya estima Espanya, però ja no confia en l’Estat espanyol». Una majoria de ciutadans se senten tan catalans com espanyols i aquest sentiment és totalment compatible amb la voluntat de crear un nou país.
Cal que reivindiquem la normalitat que ha fet el món més just. Som normals perquè ens comuniquem amb naturalitat en català i en castellà. Som normals perquè volem una societat d’identitats i llengües múltiples on tothom se senti respectat i on el català sigui la llengua de trobada. Som normals perquè volem institucions estatals pròpies, però inserides dins instàncies molt més àmplies, com ara la Unió Europea. Som normals perquè no posem traves ni limitacions a la comunicació entre territoris veïns que comparteixen llengua i cultura. Som normals perquè volem controlar la nostra fiscalitat i distribuir-ne els ingressos amb criteris raonables que no perpetuïn situacions de subvencions estèrils. Som normals perquè volem una democràcia més propera, transparent i participativa on sigui més difícil actuar corruptament. Som normals perquè aspirem a una nova oportunitat com a col·lectivitat que permeti reinventar-nos.
Som normals perquè volem impulsar una política d’infraestructures que reverteixi en el progrés de la societat i no basada en criteris artificials de domini territorial. Som normals perquè volem un poder judicial independent del legislatiu i no subordinat a l’executiu. Som normals perquè volem viure alegrement i en pau la convivència amb els nostres veïns sense imposar-los res. Som normals perquè creiem en els valors democràtics per sobre de principis sagrats i perquè hem fet d’aquests valors l’essència de la nostra identitat. Perquè volem la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei.
Som normals malgrat els que ens volen fer passar per extravagants davant els ulls del món. Som un poble normal i aspirem a tenir un país normal.
L’any declinava. S’acostava la Nit de Santa Llúcia i calia preparar-ho tot, discursos inclosos. Una de les primers versions que la Muriel va enviar a la seva junta deia:
Podem arribar a comprendre les distàncies que separen les forces polítiques que mantenen ferma la voluntat de convocar la consulta. Però el que no podem entendre és que, al final, les lògiques distàncies ideològiques, o fins i tot les discrepàncies en el marc futur que aquests partits volen per al nostre país, desmuntin tot el procés. No podem acceptar que facin malbé l’enorme voluntat popular expressada en manifestacions i votacions. Necessitem una pregunta clara que no ofereixi dubtes. I exigim —sí, exigim— que l’acord sigui possible a Catalunya.
I és que el país vivia de nou paralitzat, i aquesta vegada amb riscos d’asfíxia evidents. S’acabava el termini per concretar el text i la data de la consulta per a la independència. Les discussions eren atabaladores. El no-acord podia tenir unes conseqüències nefastes en la fraternitat catalanista, però encara era pitjor una mala redacció de la pregunta. En aquest sentit, tot girava sobre la seva claredat i la inclusió de la paraula independència.
Just un dia abans de la nit de les lletres catalanes es coneixia l’acord entre els partits. Calia aprofitar la revifada. A corre-cuita es va canviar aquell trosset del discurs. I així, solemnement, la Muriel, com si estigués previst des de mesos abans, s’adreçava al públic del teatre Kursaal de Manresa amb una diferència sensible sobre l’esborrany inicial:
En un país normal és lògic que la seva gent prengui democràticament les grans decisions que l’afecten. Per això ara treballem i treballarem per la consulta sobre la independència que celebrarem el proper 9 de novembre. Una consulta que ens permetrà decidir lliurement als ciutadans de Catalunya el futur polític del nostre país. Una consulta que farem el 2014 coincidint amb el tres-cents aniversari de la derrota que va acabar amb els nostres drets i les nostres constitucions.
És bo que una consulta tan transcendent l’empenyin tots els partits que estan d’acord en principis tan elementals com que Catalunya és una nació i té dret a decidir la seva relació amb el món. Els que no accepten aquesta premissa col·lectiva, els que no la volen, s’han exclòs ells sols. Però els que integren entre els seus principis i les seves conviccions la sobirania del poble català no n’han volgut quedar al marge. Malgrat les lògiques distàncies ideològiques, o fins i tot les discrepàncies en el marc futur que aquests partits volen per al nostre país, han estat capaços de sumar i han convocat la consulta. Una suma que és, a l’hora de la veritat, una multiplicació de força, energia i esperança per a tots nosaltres.
Ahir vam viure una nova jornada històrica. Com ho van ser el 10 de juliol de 2010 o la Via Catalana de fa tot just tres mesos. I tot gràcies a la generositat de tantes persones de colors i opcions diferents que hem bastit una il·lusió col·lectiva que aviat farem realitat. Per això demanem als votants, als militants i als dirigents de les opcions que s’han manifestat a favor de la lliure determinació del poble de Catalunya que pressionin els seus partits perquè seguim com fins ara: anteposant el país, els drets dels seus ciutadans, a les pròpies sigles. També ho demanem als catalanistes del socialisme del nostre país perquè aquest és un camí apassionant on tothom és benvingut.
Hi hauria consulta, preguntes i data: 9 de novembre. Altre cop, un gest d’ubèrrima creativitat posava un pont sobre l’abisme del desacord. Una nova vida gastada al gat del procés. També hi hauria campanya. I encara hi hauria un Onze de Setembre paradigmàtic, el del Tricentari. Votar el 2014 semblava una mica més a prop i una mica més normal. En Màrius Serra, que va guanyar el premi Sant Jordi, va endur-se els grans aplaudiments de la nit quan, en iniciar el seu parlament d’agraïment, en fer les proves de micro, el va colpejar amb els dits i, acostant-s’hi, va dir, ben fort, com per provar si se sentia bé, només dues paraules: «Sí, Sí».