3
DILLUNS, 15 DE FEBRER DEL 2016
Cridaré el vent perquè esbulli els teus cabells.
LLUÍS CASALS
La felicitat és la Biblioteca de Catalunya a dos quarts de deu del matí. Exactament a aquesta hora, quan encara no ha arribat gaire gent, i les taules fan olor de net, el silenci és l’emperador de l’espai i la llum s’escampa mansa per les estanteries. Aleshores és el moment de demanar tots els llibres del món, que van sent entregats puntualment. Sempre saps on comences, però mai on acabaràs. Una vegada, dels Dietaris de Sándor Márai, i després de demanar una dotzena de llibres més, em vaig acabar trobant a la sala de reserves consultant els desesperats poemes d’amor i dolor que Boix i Selva, el traductor de Paradise Lost de Milton, havia escrit per al seu fill Xesco. Encara avui no ho puc entendre.
La setmana anterior havia estat treballant en un cicle de Vides paral·leles que volíem iniciar a la llibreria La Memòria. Els havia proposat començar amb Roc Llop i Julià Fuster, exiliats republicans catalans, el primer, supervivent dels camps de concentració nazis; el segon, del gulag soviètic. Es calcula que dels prop de 470.000 espanyols que van marxar a l’exili, gairebé 150.000 eren catalans. La diàspora i, lligada amb ella, la guerra i la repressió interior, seran els tres fets que marquen Catalunya al segle XX.
La destralada franquista va esmicolar una idea, un projecte tenaçment sostingut per un poble que per un instant va permetre’s confiar a fer possible el país impossible somiat. I per mi té una data concreta: 23 de gener de 1939. A primera hora de la tarda sortia un bibliobús des del Palau Robert, seu de la Institució de les Lletres Catalanes. Un grup d’intel·lectuals i escriptors s’havien assegut com havien pogut en uns taulons que s’hi havien instal·lat, de través, traient els pocs llibres que quedaven en aquell camió militar que havia estat reconvertit en biblioteca per servir llibres als soldats del front. Fugen de Barcelona cap a un destí incert. Pi i Sunyer havia encarregat a un funcionari de la Conselleria de Cultura, Miquel Joseph, feia poques hores, l’evacuació d’alguns dels escriptors que tres dies abans de la caiguda de Barcelona encara seguien a la ciutat. Els germans Trabal, Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Joan Oliver i Lluís Montanyà van entrar al bibliobús i Joseph va donar l’ordre de marxar. L’endemà, un camió sortiria del mateix lloc amb Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Alfons Maseras, Ramon Vinyes i Sebastià Gasch. I encara altres ho farien en cotxe, com les famílies de Feliu Elias o de Pompeu Fabra. Tots s’acabarien trobant, juntament amb el grup de polítics que també fugia, narrat de manera extraordinària per Rovira i Virgili a Els darrers dies de la Catalunya republicana, en un mas dels afores d’Agullana, Can Perxers, on aviat arribaria el president Companys i, una mica més tard, el president Aguirre.
Sóc absolutament parcial en aquesta afirmació, però per mi aquell bibliobús s’ha anat convertint a poc a poc en el millor exemple del que va significar aquella desfeta. La història d’aquell vehicle representa molt més que una carrosseria abonyegada que s’arrossegava com podia per les carreteres embussades, plenes de gent, d’un poble camí de l’èxode, aquell final de gener de 1939. És el símbol de la llengua i la cultura de Catalunya, vençuda, camí de l’exili. És la representació més ben acabada del desastre nacional que la guerra d’Espanya va tenir per al nostre país: una cultura esclafada, un país esfondrat en totes les seves ambicions, una nació fosa en negre.
El genocidi cultural que ha viscut Catalunya és d’unes proporcions tan colossals que difícilment es troben exemples semblants a l’Europa occidental. Tot s’ensorrà i passà avall per a aquella generació: la lluita per la llibertat, per trenar un país avançat, per redreçar cívicament un poble. Anaven construint nació, avançaven, i per mi no hi ha cap dubte que la separació amb Espanya hauria estat irreversible amb uns anys més de democràcia.
I tanmateix, no podem parlar d’exili, sinó d’exilis. Com deia Carles Fontseré, hi havia exiliats de primera i exiliats de tercera. Gairebé vuitanta mil persones van acumular-se a la ciutat de fusta, derrotada, bastida damunt la sorra d’Argelers; cent mil a Sant Cebrià. Agustí Bartra, Ferran Planes, Lluís Ferran de Pol, entre d’altres, ens n’han deixat testimoni. Però també el mateix Fontseré, Pere Carbonell, Jaume Pla o Josep Bartolí.
En aquells camps de refugiats, que avui s’alcen com a testimoni de càrrec davant de la vergonya que cau sobre Europa en la repetició de la història amb l’allau dels fugitius polítics sirians a Grècia, van coincidir Llop i Fuster. I el pare de la Muriel, Lluís Casals.
Anarquista, mestre d’una escola racionalista seguidora de les doctrines de Ferrer i Guàrdia, Roc Llop va exiliar-se i, després de passar pels camps francesos, va ser deportat a Mauthausen. Nou mil espanyols van patir l’horror del nazisme, dos mil dels quals catalans. Dos de cada tres van morir, i es van afegir a l’holocaust de gairebé set milions de persones a tot Europa. Neus Català i Joaquim Amat-Piniella n’han deixat testimoni, però va ser el treball de Montserrat Roig el que ens va posar davant del mal absolut amb tota la seva infinita vastitud. Llop va explicar-ho en unes narracions punyents, Contes negres vora el Danubi, en què assenyalava amb tota la fúria un culpable: Franco. Va sobreviure i es va quedar a París. Des de l’Associació de Deportats, va dedicar la resta de la seva vida tant a explicar el que havia passat com a continuar la tasca per la llengua i la cultura catalanes.
És difícil posar-se d’acord en les xifres, però els historiadors més solvents calculen que uns divuit milions de persones, «enemics de la revolució», van ser deportades als gulags, segons Anne Applebaum, en un llibre de referència, Gulag. Historia de los campos de concentración soviéticos. D’altres fan pujar la xifra a vint-i-vuit milions… L’horror i la por més temibles van marcar l’estalinisme, i els llibres de Soljenitsin, Nadedja Mandelstam o Vassili Grossman valen per fer-se’n una petita idea. I també fins allà va anar a parar l’èxode republicà.
Quatre mil dos-cents republicans espanyols per un motiu o un altre (exiliats polítics, professors, nens evacuats…) i quatre-cents seixanta presoners de la División Azul van viure a l’URSS durant la Segona Guerra Mundial i la postguerra. Julià Fuster va arribar-hi el mateix 1939, després de passar, com Llop, pels camps francesos, a Sant Cebrià. Havia estudiat Medicina i, afiliat al PSUC, va servir com a cap de sanitat. Per afinitat ideològica va decidir exiliar-se a l’URSS, on treballaria com a cirurgià de guerra, també, i acabada la guerra, a l’Institut de Neurocirurgia de Moscou. S’havia casat amb una dona russa, freqüentava els ambients intel·lectuals de la capital (amic de Prokófiev i de la seva dona, Carolina Codina, d’origen català, que seria deportada a Sibèria), però va desenganyar-se del sistema soviètic. El fet de demanar retornar a Catalunya va ser motiu suficient per ser acusat d’«anticomunista», tal com l’havia advertit el mateix Rafael Vidiella. Fuster ho tenia clar: «La culpa directa és dels dirigents criminals del PCE. I en primer lloc, Dolores Ibárruri…». El 8 de gener del 1948 és arrestat i, després de vuit mesos d’interrogatoris, condemnat a vint anys de treballs forçats al gulag. Coincidirà amb Soljenitsin, que l’esmenta en dues ocasions en el seu Arxipèlag Gulag, una de les quals durant la famosa revolta de quaranta dies que va haver-hi al camp —a Kengir— i que va comportar la massacre de mil interns. Fuster va estar dues nits i dos dies seguits operant. El 1955 és alliberat i quatre anys després aconsegueix sortir de l’URSS. Arriba a Barcelona i després de passar pel Congo i Cuba (d’on és expulsat de nou), retorna definitivament a Catalunya i s’estableix a Palafrugell. Allà es convertirà en un bon amic d’algú que viu molt a prop, al mas familiar de Llofriu, des de fa anys. No hi ha ningú més al món citat per Soljenitsin i Josep Pla en els seus escrits.
Llop i Fuster. O l’exemple de com en el segle de les tiranies, l’ideal absolut de llibertat —de consciència i de pensament— no va ser destruït.
La biblioteca s’anava omplint. Vaig connectar-me a internet i vaig veure que els llibres que havia demanat sobre Lluís Casals ja els podia passar a buscar. Em van donar dos volums de poesia, Set colors, de l’any 1934, i Poemes del mar i del cor, de 1996, pòstum. I un petit opuscle, «Joan Oliver i la “Colla de Sabadell”», de 1981.
En una entrevista que Manuel Cuyàs va fer-li per a Presència, la Muriel li traçava aquest perfil sobre la seva infantesa:
Vaig néixer el 1945 a Avinyó, on el pare, que havia lluitat al bàndol republicà com a soldat ni significat ni significatiu, s’havia exiliat. Allí coneix la meva mare, nascuda a Saint-Étienne i mig parenta de Frederic Mistral. Es casen i neixo jo. Esperaven tenir un nen i ja li tenien pensat el nom, Elies. Davant la novetat inesperada corren a triar un altre nom, també d’àngel, i troben Muriel, que és femení i es diu igual en català que en francès. Aviat la família es trasllada a Sabadell, d’on era el pare. Un dia la policia el va cridar i el va acusar de ser «rojo y separatista». El pare va contestar: «No, blanco y separatista». El policia va increpar-lo: «Es igual, coño». D’aquesta resposta el pare va concloure que a Espanya la diferència no es troba a ser de dretes o d’esquerres sinó a ser o no català. La infantesa i la joventut les passo a Sabadell. Vaig estudiar a les escolàpies, que no em van omplir gaire el cap perquè em penso que elles tampoc no el tenien gaire ple. A casa parlàvem en català i francès amb tota la naturalitat. L’ambient era culte, propi d’una classe mitjana il·lustrada i viatjada. L’avi era advocat. El pare, també. L’any 1952, quan hi va haver a Barcelona la concentració de bisbes amb motiu del Congrés Eucarístic, el pare, evocant les arrels catalanes i franceses, va decidir que fos el bisbe de Perpinyà qui m’impartís la confirmació. A l’hora de recitar el Credo va resultar que només el sabia en castellà. A partir d’aquest fet el pare m’ensenya les oracions en català. Jo trobo per casa les revistes D’ací i d’allà i la Il·lustració Catalana que l’avi havia col·leccionat. Juntament amb les narracions de Folch i Torres, com En Massagran, aprenc el català. Això no vol dir que no faci faltes. Què li sembla? Una presidenta d’Òmnium que fa algunes faltes d’ortografia.
En la magnífica entrada que hi té dedicada a la Viquipèdia, hom pot assabentar-se que Lluís Casals i Garcia (Sabadell, 16 d’octubre de 1912 - 26 de juny de 1993)
fou un advocat, polític i escriptor català. Va combatre a l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil espanyola i va patir l’exili durant set anys, quan aquesta va acabar. Va ser membre del Centre Català de Sabadell, redactor i director del Diari de Sabadell, director de l’Institut Escola M. B. Cossío, degà del Col·legi d’Advocats de Sabadell, membre d’Esquerra Democràtica de Sabadell i finalment membre del Consell Executiu Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya.
En resum, un liberal de cap a peus.
«L’humanisme porta lògicament al liberalisme». Amb aquesta contundència s’expressava Lluís Nicolau d’Olwer a La Publicitat, el seu diari i el del seu partit, l’any 1928. El dandi diletant de la primera joventut havia deixat pas a l’intel·lectual que s’havia endinsat en el mar blau i derrotat de la nostra història i a l’erudit de la literatura medieval. Ell i Joan Crexell són dos exemples perfectament acabats d’un determinat model de ciutadans que aquest país va ser capaç de generar, defensors del republicanisme, la civilitat i el liberalisme. De fet, aspiraven, senzillament, a ser ciutadans lliures d’una futura pàtria lliure.
Després d’un primer terç de segle dominat pel catalanisme conservador de la Lliga, que davant del canibalisme de les esquerres va mantenir una estabilitat que sembla gairebé miraculosa, tot feia preveure que l’arribada de la República hauria d’haver estat el seu moment, el dels qui defensaven una alternativa liberal i humanista per al país. El partit de Nicolau, Acció Catalana, s’havia preparat a fons per liderar Catalunya i endreçar-la. Aquest va ser també el partit de Lluís Casals.
L’autèntica selecció nacional catalana, empeltada de noucentisme, va arrecerar-se darrere de la troika que representaven Bofill i Mates, Rovira i Virgili i Nicolau d’Olwer, síntesi perfecta dels diferents corrents liberals. De Pompeu Fabra a Amadeu Vives, de Josep Maria de Sagarra a Carrasco i Formiguera, de Carles Pi i Sunyer a Josep Sunyol, de Just Cabot a Eugeni Xammar, de Jaume Passarell a Josep Maria Planes. I també d’Armand Obiols a Francesc Trabal, la colla de Sabadell. La llista és llarga, i més ho seria si s’apuntessin alguns noms dels qui també s’hi van sentir atrets, com Josep Pla o els germans Soldevila, primer, o Amadeu Hurtado, després.
Algun dia algú s’entretindrà a estudiar què van representar realment els homes d’Acció Catalana, aquell aplec de patriotes que, des del 12 d’abril de 1931, van acumular derrota electoral darrere derrota electoral. Despatxats dels llibres d’història pel seu fracàs polític, queda per fer l’anàlisi dels seus estudis, dels seus diaris, dels seus llibres, dels seus articles, del seu discurs intel·lectual, no de manera individual sinó col·lectiva, l’intent audaç de construir un imaginari col·lectiu, el relat d’un país que es volia civilitzat i cosmopolita, del qual avui encara vivim.
La gran majoria dels liberals catalans, en el moment que el país es partia per la meitat, no va dubtar primer a donar suport al front d’esquerres i, després, a emprendre el camí de l’exili. Amb ells, el liberalisme intel·lectual i alhora humanista que representaven es va acabar. Ningú no ha tingut cap interès a reivindicar-los: els marxistes ja van ajudar els seus, i els franquistes van aplicar-se a fons unes desenes d’anys a canviar l’imaginari que els republicans havien creat. Així es va perdre, potser per sempre, una determinada manera de veure el nostre país.
Lluís Casals i Garcia n’és un exponent claríssim. Perfecta combinació d’ambició professional —dret— i cultural —literatura, música—, arriba a temps de participar al Diari de Sabadell, l’instrument que la Colla de Sabadell —Obiols, Trabal, Oliver, Carreras— utilitzarà per remoure i transformar el debat cultural al Vallès. Amic d’Espriu i Rosselló-Pòrcel, el seu món s’ensorrà el 1939. Com Roc Llop i Julià Fuster, el seu primer destí a l’exili és la ciutat sofrent d’Argelers, que Agustí Bartra retrata al Crist de 200.000 braços. Quan en surt, s’instal·la a Avinyó i participa a la resistència (fets pels quals serà condecorat amb la Legió d’Honor de la República francesa anys després). Coneix Augusta Couturier i s’hi casa. Retornats a Sabadell per presentar a la seva família la primera filla acabada de néixer, la Muriel, a ell li retiren el passaport i es veuen obligats a quedar-se a la ciutat. Després de moltes dificultats, la seva carrera professional tirarà endavant, naixeran dues filles més, però la família es trencarà uns anys, quan Lluís Casals deixi la seva dona, encara que al final de la seva vida tornaran a ajuntar-se. Aquest fet marcarà les relacions de les filles amb el pare. Els últims anys participa molt activament en la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.
M’ho apunto i la demano pel catàleg de la biblioteca. La tindré d’aquí a mitja hora.
El món de Lluís Casals serà sempre el món de la República, dels anys feliços, en un Sabadell que defineix com «un poble estrany, lleig i brut que costa d’estimar i d’enyorar», però al qual sempre restarà fidel i unit. Són els anys de l’esperança i la llum, de la il·lusió per un futur ric i ple per a Catalunya, en una de les ciutats més interessants del país: entre «la prosa acerada d’Armand Obiols; la franciscana de Ricard Malet; la sàtira mordaç de Francesc Trabal; la serenitat d’Antoni Vila i Arrufat; la placidesa de Lluís Parcerisa; la inquietud de Miquel Carreras» i un objectiu que empenyia tots aquells joves: «Calia fuetejar la gent endormiscada i ensopida, còmoda, satisfeta, despreocupada. Calia rompre motlles preestablerts, sacrosants, regles fixades Déu sap per qui». Anys que passen entre concerts, la redacció del diari, les poesies, els llibres de La Mirada i els tribunals (farà de passant de Francesc Trabal, procurador).
Tot aquell món desapareix, brutalment. Lluís Casals gairebé veu marxar el bibliobús a l’exili i es retroba amb els seus amics a Roissy-en-Brie. «Mai no els havia vist tan tristos, irritats, crispats, en una comunitat difícil i inconfortable». Molts anys després, la seva filla petita, la Montserrat, publicarà una de les millors biografies contemporànies escrites al país sobre Mercè Rodoreda. I sense saber-ho, o potser amb informació privilegiada, el món del seu pare sobrevola aquelles pàgines a través de la mirada penetrant i càustica d’Armand Obiols.
En el franquisme, Lluís Casals no deixa de continuar lluitant per la llengua i la cultura. «La presència de Joan Oliver és aquesta: la de la fidelitat a aquest país nostre, aspre, difícil, que constantment ens reclama, ens exigeix l’esforç de construcció. Penèlope que teixeix i desteixeix en una espera que nosaltres hem volgut anomenar esperança». La seva visió de la vida infrahumana culturalment parlant de la dictadura és desoladora. La comparació amb els dolços trenta és sempre inevitable. L’enyorança fa mal. S’aferra als vells records i els explica en cada ocasió. De manera pòstuma li editen Poemes del mar i del cor, un recull estimable de poesies que havia anat escrivint durant anys, amb unes paraules d’Augusta, la seva dona, ja reconciliats:
Aquests poemes volen retrobar, junt amb aquells a qui plaurà de llegir-los, l’encant —trencat per les circumstàncies— dels himnes poètics de Lluís Casals […]. En el calaix dels secrets, els fulls es van cobrint d’una pols molt fina i respectuosa que els preservava de l’oblit. Ara n’han sortit amb tota la seva poesia, la seva emoció i la seva eloqüència, i potser aquests anys de silenci els han sublimat […]. És el poeta de l’ànima qui es cerca, qui s’amaga, qui es desvetlla en aquests versos.
Un d’ells fa:
Cloure els ulls, quan en morir la tarda
els estels parlen del demà més clar
tens gelosia del vent
perquè en l’absència s’endú les abraçades meves.
Gairebé és migdia a la Biblioteca de Catalunya. S’han anat omplint algunes taules. Però avui és un dia tranquil, sembla com si no hi hagués ningú, només la pedra, les voltes i el silenci que ho embolcalla tot. Retorno els llibres de poemes i recullo la col·lecció del Quadern i el llibre Gent de Sabadell. En aquest darrer, un retrat de Jordi Roca i Tubau, 1985, es defineix Lluís Casals com «el tacte, la diplomàcia, la finor, el verb cultural elevat al refinament: és tot el que socialment s’ha anat perdent en el terreny de les belles costums», «La lluita per la catalanitat l’ha acompanyat arreu», «L’amor que sent pel seu país es reflecteix en tots els seus actes; amb tot, però, l’enyor li pesa en gran manera, en veure la lentitud vers el redreçament, tant polític com cultural», «El seu discurs és elegant, cultivat i ple de sensibilitat. L’apassiona visitar els museus de tot el món i escoltar la bona música», «El seny posat al servei de les conviccions». No costa pas gaire traslladar totes aquestes frases a la Muriel, semblen escrites pensant en ella i no pas en el seu pare.
L’any 1956 s’inicia una Biblioteca de Sabadell. En el primer número, amb Joan Oliver, Joan Arús o Miquel Crusafont, entre d’altres, ell hi participa. Tal com farà al Quadern, amb una secció, Cartes Obertes, fins a l’estiu del 1993. Quadern és una publicació notable, aquell tipus de revistes que salven una ciutat de l’erm cultural. En l’obituari que li dediquen arran de la seva mort es llegeix: «Una vida dedicada de manera eficaç i digníssima a l’exercici de l’advocacia, al cultiu de les lletres i al servei d’una ferma ideologia catalanista, europeista i democràtica».
Com la Muriel, el seu pare havia batallat tota la vida per un país normal. L’any 1986 es queixava: «Sembla que ens hàgim de conformar amb un crostonet de pa». I s’enerva contra el cofoisme i la comoditat. Em fa la impressió que quan va escriure l’opuscle sobre el seu amic Joan Oliver, Lluís Casals va limitar-se a explicar el que sentia a dins d’ell mateix:
Recordo que pocs dies abans de la seva mort, em deia tot enrabiat que se’n volia anar a la Patagònia, que aquí no hi havia res a fer, i quan jo li replicava amb els versos de l’Espriu de l’Inici de càntic al temple, que a tots ens ha temptat anar a un país on la gent és culta, neta, educada i feliç, però que estimem massa aquesta nostra desolada terra i que, en definitiva, volem morir aquí, els ulls de Joan Oliver s’omplien de llàgrimes.
Poc després de la mort del seu pare, la Muriel se n’acomiadava públicament des de les planes mateixes de Quadern. És un text mesurat, serè i elegant, en la línia familiar de defugir fer el ploricó, fins i tot tocat d’una sobrietat gairebé protestant i del sentit de l’humor familiar característic. Molt català. Un escrit rellevant no només per entendre qui va ser Lluís Casals, sinó sobretot per entendre-la millor a ella. Hi deixa traslluir moltes pistes del seu caràcter i del seu pensament. No havien estat fàcils les relacions entre tots dos, però el pare que retrata és el dels últims anys, un pare «recuperat», retrobat per fi, que escolta i té temps. El sent proper, exigent però amatent. El va titular «Pare…»:
Els teus amics de Quadern m’han demanat que escrigui sobre tu. Que expliqui qui has estat des de la perspectiva familiar. I no puc parlar-ne amb tu abans de fer-ho, ni podré demanar-te que llegeixis l’article abans d’enviar-lo, com m’agradava tant de fer. Sobretot aquests últims anys, en què tu tenies temps per a escoltar i per a parlar sense pressa, sense urgències, has estat un molt bon interlocutor i conseller. Crític, sovint trobaves que el que et donava per llegir no estava prou acabat, i força vegades en discuties també algunes de les afirmacions. Doncs imagina’t en aquest cas, en què l’objecte d’anàlisi has de ser tu. Una primera observació en què segurament coincidiríem és que la vida no és mai prou llarga per a encabir-hi tantes coses com voldríem fer i, després, poder encara reflexionar sobre tot allò que hem fet.
Quan penso això m’adono que, ara quan fa tan poc que has mort, el que enyoro és el pare vellet i tendre que hem tingut els últims temps de la teva vida. Potser més endavant enyorarem també aquell pare jove i fort amb qui la relació havia estat més cantelluda (és una paraula que tu feies servir, en general, per dir que no se n’ha de ser, de cantellut). I realment tu ara no ho eres, de cantellut; t’havies anat fent suau. Suposo que diries que per força, ja que la vellesa s’enduu les punxes que esgarrapen al mateix temps que s’enduu l’energia. Però no sempre és així, i m’agrada remarcar que has estat un vell especialment simpàtic. És divertit, perquè em sembla que la vellesa no havia entrat mai gaire en les teves previsions. Només recordo que feies broma amb la idea que la paraula «jubilació» està relacionada amb la idea d’estar content; content perquè s’acaba l’obligació de treballar. I això vol dir temps per a fer coses diverses. La diversitat d’interessos és segurament una característica teva. Per això podies conversar sobre temes tan diferents.
Explicar quina mena de pare has estat és massa difícil. Malgrat haver-hi pensat i haver-ne parlat llargues estones. Ja saps com ens ha agradat, a les tres germanes, analitzar i interpretar les vicissituds familiars. No t’hem vist pas sempre de la mateixa manera ni totes tres igual, la qual cosa ha originat discussions, en les quals hi havia coincidències i divergències, en tots els tons possibles, gairebé sempre acalorades. Del que pots estar segur és que no hem estat mai indiferents en la nostra relació amb tu i crec que, encara que a vegades hagi estat incòmode, això t’agradava. Ben pensat, ets tu qui ens ha inculcat l’esperit crític. I també ets tu qui ens recomanava i ens mostraves, amb la teva crítica, que cal combinar la crítica i la indulgència.
Aprofito l’oportunitat i t’escric, encara, una carta. Tu eres molt partidari d’escriure cartes. Serveixen per mantenir viva l’amistat, aquest sentiment tan important que ens permet fer el camí en companyia. Alguns dels teus amics han format part de la nostra família i aquesta ha estat una lliçó que hem après: no són els llaços de la sang sinó els del sentiment i de la intel·ligència que van teixint l’entorn humà en què fem discórrer la nostra vida. En la nostra educació i, per tant, en fer-nos tal com som, hi han tingut un paper molt important l’Amparo i la Fina, amigues que et van acollir quan estaves exiliat a França. L’amistat incondicional i la fantasia són els valors que les «tietes d’Avignon» ens han transmès. Unes tietes que no eren germanes ni del pare ni de la mare, sinó de tots dos, explicàvem quan algú ens preguntava quin era el parentiu. Dues germanes mig valencianes mig franceses, mig religioses mig paganes, mig riques mig pobres, que han estat un graó molt especial entre la nostra família catalana i la família francesa.
Des de ben petites, sempre que anàvem lluny de casa escrivíem explicant-vos a tu i a la mare el que descobríem. Així apreníem a fixar-nos en les coses i també a escriure en català. Fa poc em vas dir que t’agradava que haguéssim conservat el costum d’escriure’t perquè les cartes permeten expressar sentiments que no gosaríem dir de paraula. Et referies a la tendresa, que a vegades costa tant de mostrar i que en les cartes ens havíem permès.
En aquesta carta voldria parlar-te de coses que estan passant i que a tu t’interessaria saber. El més important en aquests moments és que els jueus i els palestins estan fent les paus. Les paus com quan dos germans que estimen els mateixos pares s’han barallat molt fort. Doncs sí, pare, estan decidint que ja no es parlarà més de llençar els jueus al mar ni de construir el gran Israel. Segur que tindríem motius de discussió sobre les concessions que cada un dels dos costats ha fet i sobre els possibles perills. Tu argumentaries sobre la necessitat de seguretat a les fronteres d’Israel i jo et diria que si ara la bandera de Palestina pot onejar a Jerusalem ja no s’ha de tenir por. I ja ho veus, es tracta d’una solució no cantelluda, en què les dues parts han cedit, han reconegut raons de l’altra i estan disposades a renunciar a coses que fins fa poc consideraven essencials: com tu recomanaries.
Aquesta teva vocació d’intermediari, de persona que busca solucions, segur que està relacionada amb la teva feina d’advocat, que exercies també amb els amics i la família. T’agradava aconsellar, i el teu consell sempre anava orientat a facilitar l’acord. A nosaltres també ens recomanaves evitar les postures extremes. Ja has vist que quan ens hem fet adultes t’hem donat força la raó. Quan érem adolescents no te la donàvem. En un moment de la vida en què les coses es veuen blanques o negres, sense matisos, i en què creus que has descobert la raó, vam ser bastant sordes als teus discursos. Tu vas perdre la paciència i vas atorgar-te un parèntesi en la teva funció de pare. No ens va agradar i vam reaccionar enrabiades davant l’exercici de la teva llibertat. Ara, en la perspectiva, m’agrada pensar que el meu pare no va ser un hipòcrita com recomana la moral tradicional, i sobretot m’agrada constatar que no has estat un vell amarg. Els últims anys al teu costat han estat agradables perquè era evident que has estat una persona que estava d’acord amb la seva vida; segurament més del que ens deies. Perquè, dins de les inevitables limitacions, havies gosat fer el que volies en diversos moments.
De limitacions en vas tenir, i ben grosses. Vas perdre la guerra, cosa que t’agraïm. Això va significar que no vas poder fer realitat les teves esperances de jove brillant. Havies acabat la carrera d’advocat, havies començat a practicar el periodisme. Viatjaves en avió; havies estat a Londres, on havies vist unes primeres proves de televisió (sempre t’han fascinat les novetats) i a Tunis (una aproximació a l’Orient que, encara ara, t’atreia). Havies publicat un llibre de poemes que havia merescut un elogi de Carles Riba. El camí es trenca, però l’estada a França, un país que has estimat, i que t’ha correspost, ha marcat positivament la teva vida. Ens agrada molt que la mare sigui francesa; així, des d’abans de néixer hem sabut que les barreges són bones.
Moltes coses diferents, imprevistament juntes. Aquesta és la imatge que ens quedarà de la teva proposta de vida. Quan passejàvem o quan viatjàvem en cotxe —com t’agradava fer quilòmetres!— no paraves d’assenyalar amb el dit. Podia ser un arbre, un campanar, l’aparador d’una botiga, una persona. El món és ple de coses interessants. No badeu, ens deies. Els llocs i les coses que triaves tenien sempre algun atractiu fantàstic (és a dir, que desbordava els límits estrictes del present o de la realitat). Peníscola, on vam anar seguint els passos de l’extravagant Papa Luna; Talamanca, que vam descobrir quan no hi havia aigua corrent ni electricitat; el mahjong, un joc xinès amb unes peces d’ivori precioses (que era de l’avi) i que servia per entendre que és millor fer combinacions boniques que no pas tenir pressa per guanyar.
Ja ho veus, pare, tu que volies tenir un noi i dir-li Elies per amistat amb els teus companys jueus de la Resistència, deixes tres filles que seguim camins que tu havies començat. Recordes aquell 11 de setembre, quan vam anar junts a deixar, clandestinament, una flor al lloc on encara no hi havia l’estàtua de Casanova? Nosaltres tampoc ho oblidem.
El febrer del 2015, en una sèrie d’entrevistes que va publicar a El País en Jordi Mercader, Muriel Casals li confessava: «Vaig ser educada com a separatista, tot i considerar-ho un impossible». «Visca València i la seva germana gran!», així brindava per Catalunya la família Casals, afirma Mercader, a les celebracions assenyalades, «evitant pronunciar el nom perseguit en aquells temps, quan ser català i catalanista era perillós». I arrancà a la Muriel un moment emocionant:
El meu pare era un derrotat però no un vençut i així ens ho va inculcar als fills; vàrem rebre una formació de vocació independentista, però hi havia coses de les quals no es parlava obertament, i menys encara fora de casa […]. Encara no m’explico com és possible que tot un poble hagi tardat tant a racionalitzar políticament l’independentisme psicològic, el sobiranisme latent i el sentiment patriòtic en què una certa majoria ha viscut des de sempre. Durant molts anys hem estat un país anormal; és cert que hem patit molta pressió i repressió, però tot i així, vist en perspectiva, gairebé sembla un miracle haver suportat tants anys d’anormalitat.
Sí, Lluís Casals, el Diari de Sabadell, Miquel Carreras, la batalla de l’Ebre, guerra, Joan Oliver, el bibliobús, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, la diàspora, Roc Llop, Argelers, la resistència, el PSUC, gulag, Rafael Vidiella, Julià Fuster, els exilis, Sebastià Gasch (amb el fill del qual, Emili, es casaria la Muriel), el franquisme, la repressió, Lluís Companys, l’alcalde Marcet, la visita de Franco a Sabadell, la prohibició de la llengua, Òmnium, Josep Pla, Quadern, Treball, Antoni Gutiérrez Díaz, Pacte Democràtic, Ramon Trias Fargas, Jordi Pujol. Com qualsevol família catalana, la història dels Casals es barreja amb la història de Catalunya. I de la lluita per la supervivència en l’anormalitat patida.
A la Sala de Reserva m’avisen que les caixes del fons Josep Carner ja les tinc a la meva disposició. Gran amic d’Armand Obiols, la seva correspondència és un exercici de malabars dialèctics. Un festival. Els dies revolts d’ahir, que ja no tornaran. Però com és que he anat a parar a Carner, per l’amor de Déu!