5

DIMARTS, 16 DE FEBRER DEL 2016

Un mar de dol.

Tot el país s’havia submergit en un dolor profund, creixent, com una nuvolada de tempesta que fa encongir el cor. Els titulars dels diaris i les televisions parlaven de referent, símbol i artífex del procés, del somriure i la cara amable de la revolució. En destacaven el compromís amb el país i la cultura, el pas per la universitat, el lideratge d’Òmnium, els darrers mesos com a diputada. Pel president Puigdemont, era un referent ètic a seguir i la força tranquil·la; David Fernàndez s’acomiadava amb la traducció d’uns versos de Benedetti; Oriol Junqueras i Marta Rovira escrivien que la seva causa era la de Catalunya, de la llibertat i la justícia; Carme Forcadell, parlava de la Muriel com una dona extraordinària, gran patriota i una bona amiga. Un impressionant minut de silenci havia paralitzat les festes de Santa Eulàlia a plaça Sant Jaume. Les xarxes socials es commovien amb #graciesMuriel i milers de persones penjaven fotos que s’havien fet amb ella. L’impacte emocional en el país era enorme.

D’aquells dies destaquen els articles del president Mas, «La millor de tots nosaltres» («De les virtuts que té la política, que n’hi ha moltes, però també de les seves misèries, que també en té, he de dir que la Muriel acumulava totes les virtuts i cap de les misèries. I això és gairebé excepcional. Gairebé no té semblança amb cap altre de nosaltres, i m’hi incloc. El procés sense la seva figura no s’entendria»), i dels seus antics companys de junta, Francesc-Marc Álvaro («La dama del sobiranisme cultural: la seva elegància natural combinava la intel·ligència amb la fermesa de les conviccions i la flexibilitat a l’hora de trobar solucions») i Vicent Sanchis («Cap enemic: era una dona que s’havia fet humil i que havia acumulat la saviesa. La tendresa i la solidaritat que ha despertat la seva desaparició no són res comparades amb les que n’acompanyaran el record en el futur quan se sàpiga com va contribuir a ajustar els egos i a mitigar les ires. A Catalunya sobren els guerrers de boca i falten els conciliadors d’ànimes. Aquells que aquests dies faran costat a la seva família només han de saber que, per molta estima que els expressin, faran curt»).

El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, enviava una carta als socis que començava així: «Estimada Muriel, “Estimem-nos”, ens deia sempre la Muriel, “estimem-nos que això és tan bonic!”. I aquest ha sigut sempre un lema net de la nostra entitat durant aquests anys. Mai tan poques paraules han tingut tanta força». Jordi Porta, a qui ella havia substituït com a presidenta d’Òmnium, posava l’accent «en el seu compromís amb la gent del nostre país i ho ha fet amb un tarannà que facilita el diàleg i la voluntat de comprensió, encara que sigui amb els que no comparteixen el teu plantejament ideològic».

Partits polítics, sindicats, universitats, associacions i fundacions de la societat civil expressaven també el seu sentiment de pèrdua i condol, en una transversalitat total, com a mínim en el respecte i en la valoració de la seva humanitat i trajectòria professional, mentre que algun degenerat pretenia esquitxar i trencar aquella serenitat amb el seu odi catalanofòbic.

Amics de diferents èpoques suggerien en articles periodístics apunts i referències clau per entendre-la. Per Mercè Ibarz:

Una s’adona ara, quan la mort posa fi i dóna sentit a la història d’una vida, que Muriel Casals s’anava transformant llavors (anys 90), sense saber-ho, en una dona que trobaria el seu lloc potser més íntim en el progressiu auge independentista d’acció directa que havia d’arribar. Una «reina mare», s’ha dit des de diferents àmbits i veus. Potser li agradava sentir-s’ho dir, encara que segurament s’ho prenia com tantes queen (reines) republicanes, laiques i sexualment lliures que la seva generació i la meva, flors dels 70, hem conegut.

Pilar Rahola assenyalava les tres coses importants per a l’independentisme que calia apuntar a la Muriel: «Li va posar elegància, somriure i ordre». Vicent Partal i Assumpció Maresma hi veien reflectit el país somniat: «Era el mirall del país que volem construir tots junts i que ara haurem de crear tenint-la a ella només en el nostre record».

Salvador Cardús i Vicenç Villatoro en destacaven el combat. Pel primer:

Ha estat la imatge exacta de tots els nostres gestos fràgils davant de la força desbocada de tribunals comprats, de serveis d’intel·ligència estúpids, de mitjans de comunicació agressius, de governs cecs, sords i muts, en definitiva, d’un estat impotent i ridículament amenaçador. Muriel Casals és l’antiheroïna que ens ha mostrat com es pot guanyar la batalla de la llibertat des de la radicalitat democràtica. Si oblidàvem la Muriel, perdríem la batalla.

I per Villatoro:

Quan algú feia caricatures sobre el procés, sobre el catalanisme, sobre el sobiranisme, sobre la independència, només li havies de presentar la Muriel Casals per desmentir-les totes. Si et deien que tot això era provincià, primari, radical, intransigent, insolidari, localista, autoritari o qualsevol altra bestiesa, només calia que parlessin una estona amb la Muriel: encarnant com poques persones els valors del catalanisme, del procés i de la independència, era indiscutiblement, visiblement, culta, cosmopolita, preparada, dialogant, educada, liberal, divertida, solidària, progressista i demòcrata de veritat, fins al moll de l’os. I a més era bona gent, sense ni un gram d’impostació ni de fingiment.

Feia anys que tanta unanimitat no es plasmava amb tanta força, potser des de la mort de Moisès Broggi, el 2013. No és explicable tan sols per l’impacte d’una mort sobtada i absurda, sinó per un llegat granític i per una perspectiva d’esperances trencades, d’un present evaporat per un final precipitat.

Gelosos de la seva intimitat, en la millor tradició de defensa de la privacity personal, la família havia insistit a protegir-se d’aquella allau, senzillament per poder donar-se a ells mateixos una mica de temps i de silenci. Alhora, es plantejava un acte d’homenatge oficial al Parlament, i per a la ciutadania, al parc de la Ciutadella.

La Laia m’havia enviat un text amb algunes notes sobre el que volia dir de la seva mare en el funeral. Un cop més, no calia tocar ni una coma, però li feia por el seu català, rovellat per les boires de Londres. En la cerimònia, després d’unes paraules del seu amic Manel Ludevid i de Joana Martí, neboda de la Muriel, va compartir-les amb tothom. Un moment de sentiment profund. Al damunt d’aquestes frases va esquitxar-hi uns quants adjectius i una veu serena al límit d’esquerdar-se:

Damunt del fèretre, tal com s’havia fet a la sala de vetlla, hi havia la fotografia de la Muriel que s’havia utilitzat a la campanya de Junts pel Sí. «Quim, necessito unes fotos de la mare!», em va demanar la Laia, i en Jaume Clotet me les feia arribar al cap de poques hores.

És un retrat conegut, perquè va utilitzar-se en pòsters i pancartes. Aquelles ulleres immenses no poden amagar els ulls, més blaus que mai, brillants, de color lapislàtzuli de cala de la Costa Brava al capvespre de l’estiu, feliços. Els cabells, tallats a la garçon, despentinadament pentinats, combinen amb una arracada que es gronxa a l’orella dreta. Un collaret prim i de colors nua el coll. L’escot és considerable. Mira al cel amb un mig somriure, com si despistés. Els somriures de la Muriel comencen sempre així: primer la cara és muda; després, s’insinua un lleu moviment dels llavis, irrisori; arriba aleshores el mig somriure, punt delicat, perquè a partir d’aquell moment l’operació pot agafar habitualment dues sortides: o esdevenir un somriure càndid, tirant a almívar, o pot decantar-se cap a un to més mordent, subtil, amb una cua irònica o cordial, depenent de l’estat d’ànim. Si aquesta fase se supera i va a més, apareix la rialla, el darrer moment de tota l’operació. És el punt culminant del somriure murielesc: tota la cara es transforma, els pòmuls s’encomanen de la suggestió i aporten un to rosat inèdit, les dents s’obren pas i ocupen un lloc preeminent al rostre, els llavis es corben fins que sembla que gairebé es trenquin, els ulls s’han fet petits i la boca enorme. Riu. Una sensació d’hospitalitat i de confort t’embolcalla, t’omple. És com sortir net i fresc de la dutxa. El rostre envia un missatge claríssim: no hi ha trucs. Això és tot el que hi ha. Si som el que riem, la Muriel és l’antifalsedat.

Hi ha una manera catalana molt britànica d’acomiadar els nostres morts. Sense tragèdia, cursileries ni soroll. El tanatori de Collserola no és exactament als Cotswolds anglesos, però només faltava una tassa de te per tenir la impressió de trobar-nos en una casa de camp anglesa, parlant serenament i amb lucidesa després d’aquells dies de tragèdia, davant d’un camp immens de gespa i arbres centenaris. Sense esqueixar-se. Enmig de la commoció general, s’havia trobat la manera de dir adéu, de manera tranquil·la i viscuda, a la mare, l’àvia, la germana, l’amiga.

A la sortida vaig trobar-me l’Octavi Martí, cunyat de la Muriel, i la seva germana, la Isabel. Setmanes després vaig poder parlar amb ells, sense presses. Potser em podrien ajudar a completar el seu retrat més íntim.

L’Octavi, periodista i crític, realitzador de cinema i televisió, és el director adjunt de la Filmoteca de Catalunya. Es va casar amb Montserrat Casals, la germana de la Muriel, periodista i historiadora de la literatura. Vam quedar per fer un cafè a la plaça Salvador Seguí.

—Probablement, de les tres germanes, la Muriel era la que tenia més admiració pel seu pare. La Montse tenia quinze anys quan es van separar.

D’acord, però qui va ser Augusta Couturier? M’interessava conèixer la mare de la Muriel, entendre aquella família de «marasses» de què parlava la Laia.

—Era d’una família pagesa del centre de França. El seu pare va morir essent ella molt jove i la mare es va tornar a casar. No sabien què fer-ne i la van internar. Ella en guardava un bon record. Era molt intel·ligent i, després d’estudiar Matemàtiques, va acabar de professora en un institut. També era molt guapa. I presumida. No sé qui va proposar-li de dedicar-se a la depilació elèctrica i ho va acceptar. Tot això passava entre Saint-Étienne, Lió i, finalment, Avinyó, on va obrir una botiga de bellesa. De professora de matemàtiques a esthéticienne. Ja veus.

L’Octavi Martí narrava la història com una novel·la. La Montserrat, la seva dona, guardava molts papers de la família:

—A la ciutat dels papes és on es van trobar amb en Lluís Casals. L’avi Casals, advocat del Gremi de Fabricants, va tenir-ho clar: «Sigues conseqüent amb les teves idees, fill, i fot el camp. Amb aquesta gent no et pots esperar res de bo». Lluís Casals havia estat director de l’Institut Escola i això podia pagar-se car davant del nou règim franquista. Cridat al front, en la retirada, va passar a França. Després d’un parell de setmanes al camp d’Argelers va poder-ne sortir. Un germà seu, molt més gran, feia anys que vivia a París. Ell el va treure d’allà. A París va estar-s’hi poc temps. El seu pare havia defensat els interessos dels fabricants durant la Primera Guerra Mundial (que comercialitzaven amb els dos exèrcits) i havia fet amistat amb l’aleshores cònsol d’Espanya a París. L’any 1939 vivia a Avinyó, amb el seu amant i dues minyones. Passava dels setanta-cinc anys. Combinava la feina de cònsol amb la venda d’antiguitats. La seva casa és avui un hotel, just davant de la residència dels papes. Un casalot immens, on l’excònsol comprava i venia de tot, sense gaires escrúpols. Amb la Montserrat sempre havíem sospitat que segurament devia haver estat implicat en el tràfic d’art amb els nazis. Va haver-hi molts jueus que van vendre-li les seves col·leccions. El cònsol es va enamorar de Lluís Casals. Vull dir, platònicament, li va fer gràcia. I a Avinyó també tenia la seva seu d’operacions aquella senyora aristocràtica que ajudava els intel·lectuals, ara no me’n recordo del nom. Se n’hi va anar a viure, amb les minyones i l’amant. D’amagat, Lluís Casals li robava passaports, que feia arribar a la xarxa clandestina de la resistència, i falsificava documents d’identitat. Entre d’altres, a Josep Tarradellas, que va travessar a peu el Jura per entrar a Suïssa amb la seva dona i el document fet per Lluís Casals a la butxaca. Es van conèixer i apreciar. Durant l’exili es van escriure sovint. A l’arxiu Tarradellas hi ha desenes de cartes. Anys després, la República Francesa va concedir-li la Legió d’Honor.

—I Augusta? —vaig preguntar-li.

—Ara hi arribem —em va contestar—. Es van conèixer i es van casar. Al començament, el meu sogre vivia de petits negocis. No els devia anar malament, perquè l’any 1946 decideixen venir a Sabadell a presentar-los la Muriel, que havia acabat de néixer. Va assegurar-se de tenir un visat d’entrada i sortida, però a la frontera se’l van quedar. Van estar tres mesos intentant tornar, fins que al final van deixar-ho estar. A Avinyó, mentrestant, els havien requisat el pis, perquè estava buit i després de la guerra era un luxe, amb tantes famílies sense llar. Van haver de començar gairebé de zero. L’avi Casals no va voler que s’incorporés al despatx, al capdavall, era un roig que podria espantar la clientela dels fabricants. Augusta tenia un mal record d’aquells temps, perquè va ser molt mal vista a Sabadell. Era francesa, venien de l’exili. Va sentir-se exclosa i marginada. A una part de la família no va perdonar-los mai. Era una dona forta, valenta, que va aprendre a escriure el català perfectament, encara que parlant mai va treure’s de sobre el seu accent, fortíssim, acollonant. De fet, a casa dèiem que més que català parlava l’«augustà». En canvi, l’espanyol, ni una paraula. L’entenia perfectament però no el parlava. I s’ofenia si se li adreçaven en castellà. Va portar una vida de perfecta dona de casa, participant en totes les desenes d’activitats públiques assistencials que et puguis imaginar. Mentrestant, el seu marit progressava. Primer, amb negocis com el d’importació de cotxes o de carbó; després, quan va poder tornar a exercir d’advocat, assessorant empreses. Es va guanyar una posició. El país començava a treure el cap del forat i creixia. I els Casals creixen amb el país. Es van comprar una casa a Talamanca. No sé si van pagar cinquanta pessetes o cent. De fet, en van comprar dues i les van ajuntar. No hi havia llum, ni aigua. Però hi van ser molt feliços. Eren uns estius plens de llibertat. Al final de la seva vida ho va perdre tot, excepte la casa de Talamanca.

Pregunto per la infantesa de les filles Casals. Somriu.

—La Muriel i la Isabel van anar a les monges. La Montse no, ja va anar al Tagore. S’ho va estalviar. També va ser escolta. Per cert, no t’agradaria saber com van acabar les minyones del cònsol?

Me’n moria de ganes.

—L’Amparo i la Fina, que es deien així, van heretar el negoci d’antiguitats del cònsol a la seva mort. I des d’aquell moment van decidir no treballar ni un segon més. S’ho van anar venent tot. Primer, les antiguitats, i després el palau mateix. Van comprar un pis —enorme, també— i encara recordo que d’un tapís del segle XVIII, que ocupava tota una paret, n’havien retallat un rectangle, just tot l’espai de la porta que donava la cuina. La Montserrat anava a visitar-les cada any. Eren catoliquíssimes, de missa diària, unes reaccionàries integrals, de cap a peus, capaces d’anar a repartir octavetes davant dels cinemes on es projectaven pel·lícules que consideraven indecents. Quan ja no van tenir res més a vendre i s’havien fet molt velles, Lluís Casals les va anar a buscar. Es van instal·lar al costat de casa. Eren com de la família. Van morir a Sabadell.

—Quan apareix la comunista Muriel? —li demano.

—A la Universitat, esclar. Els amics la consideraven molt esquerranosa. Quan es va casar amb l’Emili Gasch eren molt militants, comunistes ortodoxos. La Muriel, de jove, era molt dura, intransigent ideològicament. Contrastava amb la seva mare, vitalment d’esquerres, en el sentit ampli, és a dir, que qualsevol iniciativa que anés contra Franco i a favor de Catalunya ja li anava bé. El pare, en canvi, va acabar militant al partit de Trias Fargas. Era un catalanista sense fissures. Un cop, després d’una conferència a Sabadell, amb Manuel Jiménez de Parga, imagina’t, van ser agredits per un grup de simpatitzants de Fuerza Nueva. No es va fer de Convergència perquè no li agradaven els embolics de diners d’en Jordi Pujol. En Lluís Casals era accionista de Banca Catalana.

Arribava el moment de parlar del trencament. Si alguna cosa marca la família dels Casals és la separació dels pares. Una bomba també en aquella societat grisa i atordida dels últims anys del franquisme.

—Els pares de la Muriel es van separar a finals dels anys seixanta. Va ser Augusta qui va marxar de casa. Van estar gairebé vint anys separats. Es va endur amb ella la Montse. Va quedar molt marcada per aquest fet. A Sabadell, ja t’ho pots imaginar, l’impacte va ser espectacular. Però la vida és molt curiosa. Ja abans de la mort de Franco, en Lluís Casals anava a veure l’Augusta de tant en tant, fins feien algun viatge tots dos d’amagat. Cap allà el 1988 van tornar a viure junts. Sospito que aleshores a qui en Lluís visitava d’amagat era l’altra. L’Augusta va ser l’àvia de tots, amb una agenda desbordant. En Lluís, al final de la seva vida, estava molt atrotinat. Però van ser uns bons anys per a la família. Quan vam anar a viure a París, l’Augusta va venir amb nosaltres, i després també ens acompanyà a Verns. Va morir molts anys després que en Lluís, als noranta-nou anys, dormint tranquil·lament. El dia abans encara ens parlava que en Mubarak havia de plegar. Seguia llegint molt. «Qualsevol cosa, però que tingui unes lletres grosses», ens deia. Li vam regalar Anna Karènina. Ja l’havia llegit de jove. Tot just fullejades unes pàgines, va deixar-lo sobre el sofà: «Amb noranta-set anys us ho puc dir: era una bleda assolellada. Ja no ho puc llegir, jo, això». Una dona de caràcter, la meva sogra. Els néts l’estimaven molt. Era molt carinyosa. De més jove, se’ls emportava a missa, tot i que cap havia estat batejat. I els portava a combregar. També acostumava a enfadar-se amb els capellans.

Havíem d’acabar, però em resistia a no preguntar-li per la Colla de Sabadell.

—Sí, amb l’Obiols s’havien escrit. I en un Congrés Europeista a Viena es van veure. També va ser amic de l’Oliver i d’en Benguerel, encara que literàriament no l’acabava d’apreciar.

Esclar que l’Octavi em parlava de la Muriel abans de la Muriel. Però i la Muriel que tots hem conegut?

—Vam viure el seu pas a Òmnium amb molta sorpresa. Ningú no es pensava que el seu lloc fos aquell. La veies més com a política, que no pas com una intel·lectual de la cultura. Quan la manifestació del 10-J es va creuar en la seva vida, va encaixar-hi com un guant a la mà. Havia trobat el seu lloc. L’activisme des de la societat civil. I és que la Muriel era una «marciana» en la política: parlava a poc a poc, clar i bé. La negació absoluta per fer un míting. Era diferent. Respirava un aire com d’antiprofessional de la política. Fins diria que al Polònia van saber agafar-li aquest to. La van presentar com una «tieta»… Suposo que devien voler dir que no era com els altres polítics. Ara bé, si l’escoltessin correctament veurien que era capaç de dir una animalada o uns insults… amb una correcció i un to i una fredor! «Una ovella enrabiada és capaç de molts disbarats», deia la meva sogra. La Muriel deia les coses clares, amb bona educació, sense cridar. No exigia protagonisme, l’hi donaven. S’ho passava molt bé. El Mas se la va guanyar el dia de la conferència de premsa a Madrid. «És el meu president», ens deia. Per una vegada, no la decebien. Crec que era una qüestió d’afinitats personals. En qualsevol cas, sempre va mantenir una gran desconfiança amb la manera de fer dels polítics. Se sentia orgullosa de la seva feina. La feia feliç pensar que al seu pare li hauria fet il·lusió. «El pare estaria molt content». No només ho deia ella, ho deien totes les germanes. Lluís Casals va ser un figura una mica fantasmal que va sobrevolar-les sempre.

Aquella conversa m’havia obert la gana de conèixer més. L’Octavi apuntava una dona que fa una evolució no només ideològica, sinó també d’actituds i de valors vivencials. Algú que és capaç de canviar les seves opinions, i fins i tot de fer-ho radicalment. Potser la Isabel podria ajudar-me.

És la segona germana de la Muriel. Ella ja va néixer a Sabadell, poc temps després que els pares es veiessin obligats a quedar-s’hi. L’any del Tricentenari, a l’agost, el dia de la batalla de Talamanca, vam compartir una llarga estona de conversa a casa seva i al seu petit jardí, tocant a l’església i a l’ajuntament, amb la Muriel i el seu fill, en Roger. Aquell dia va ser-hi present el president Mas, que va ser saludat per la companyia de Miquelets que honorava el general Desvalls, el meu heroi de 1714, el marquès del Poal, i els seus soldats, capaços d’infligir una severa derrota als borbònics a menys d’un mes de la caiguda de Barcelona. La darrera batalla guanyada pels catalans en la guerra de Successió. Si Desvalls i els seus haguessin pogut entrar a la capital, després de Talamanca, potser la guerra hauria acabat diferent.

—Aleshores, esclar, quan el pare va comprar la casa, no teníem ni idea de tot el que aquí havia passat l’any 1714. El franquisme s’havia ocupat de fer-nos oblidar la nostra pròpia història.

La Isabel, un any i mig més jove que la Muriel, té els mateixos ulls blaus i les mateixes mans fines que ella.

—De joves ens confonien. A l’autobús, un dia vaig veure que un jove em mirava i jo pensava: «No, no, no sóc ella, t’equivoques» —diu amb un riure franc i inesgotable, marca de la casa.

Ens va rebre, a mi i a la Carola, a Sabadell, a la seva casa del carrer Montserrat:

—Fixa’t, el mateix carreró on havia viscut amb els meus pares i les meves germanes. Roda el món i torna a Sabadell.

Viu sola en una casa amb un petit jardí, molt rodoredià, al final. El gust Casals s’hi troba en cada detall. Els llibres desborden les estanteries. Em vaig fixar en un exemplar de Poesies, de Màrius Torres, i en el Jules Renard traduït per l’Antoni Clapés, que acaba d’editar Sidillà, damunt d’una taula davant del sofà, amb uns coixins de flors i un estampat que podria ser a qualsevol casa de camp del Perigord.

—Jo vaig militar al PSUC de Sabadell, la Muriel i la Montserrat a Barcelona. Amb en Toni Farrés vam ser molt amics. Els fills anaven junts a l’escola, compartíem festes i vida, política i social. Era un líder. I un seductor. Fins i tot al pare li agradava. En Toni també el respectava molt. Quan va morir, va tallar tot el carrer perquè poguessin portar el pare a la Puríssima. Havien tingut estones de discussions polítiques molt interessants. El pare parlava d’en Tarradellas. Nosaltres no en teníem ni idea. La gent no ho sabia, s’havia esborrat tot el rastre del fil de la República. Em fa gràcia que, ara fa uns dies, l’Ajuntament de Sabadell va canviar el nom del carrer Alfons XIII pel de la «República». Quines coses.

Ens va preparar un cafè i te. Nosaltres havíem portat unes teules de Santa Coloma.

—La Muriel es va casar el 1969. Jo vaig fer-ho un any després. Ella era la gran, la intel·ligent, l’aplicada…, la nineta dels ulls del pare, el futur. Ell volia que fos advocada. «Estudiaré econòmiques», va dir-li un dia. I quan la Muriel deia una cosa, no hi havia res més a afegir. El pare va tenir un disgust. Una mica com per consolar-lo, li vaig dir que ja estudiaria jo, dret. En acabar la carrera, vaig ajudar-lo en el seu despatx. També havia treballat amb en Toni Farrés, en el seu. Aquells anys amb el pare vaig aprendre molt, una certa filosofia de la gent i de la vida. El pare era brillant, intel·ligent, i jo era testimoni de les seves negociacions. Després, quan va començar la Generalitat, vaig entrar al Departament de Cultura, amb el conseller Cahner i l’Albert Manent. Érem molt pocs. En tinc un gran record. No hi havia transferències, ni un euro, «estrenàvem» una administració. Però fèiem pinya. I país. Van ser uns anys que vam treballar molt i les coses que vam fer van quedar. Avui són estructures d’estat, no?

Riu. La Isabel té un somriure encara més encomanadís que la Muriel. Li demano que m’expliqui com s’ho podien organitzar tot, els fills, la feina, les iniciatives culturals.

—He arribat a la conclusió que com més temps tens, pitjor l’aprofites.

Li pregunto per les tietes valencianes que m’havia comentat l’Octavi, per tornar a portar la conversa a la Muriel i la seva joventut.

—Ja t’ho ha explicat l’Octavi? Ens les estimàvem molt. O anàvem a visitar-les a Avinyó o venien elles a visitar-nos a nosaltres. Eren dues dones de novel·la. Conservadores? Jo les trobava liberals, progres, i sí, molt religioses. El pare els va comprar una casa al costat de la nostra. Quan es van fer grans, van venir a viure aquí. Eren de la família.

I els pares?

—Recordo un dia, a l’escola de les monges, que havia fet alguna malifeta (la Muriel no en feia mai cap) que em van cridar: «¡Claro, con un padre rojo y una madre francesa!». La mare era una dona extraordinària, li podia explicar de tot. Era diferent, no sé si m’entens. Quan els amics venien a casa, flipaven amb la mare. Jo em sentia molt orgullosa d’ella. Era gaullista, tot i que els últims anys s’inclinava per l’Hollande. La Martine Aubry li encantava. Seguia la política francesa al dia. Estava subscrita a una revista, La Vie Catholique, excel·lent. Amb ella no hi havia tabús. Amb el pare, n’estava ple. De fet era un pare de l’època, és a dir, que no hi era, a casa. Dogmàtic, contundent, molt intel·ligent. No ens feia gaire cas. El nostre refugi era la mare. Els dos eren elegantíssims, però la mare tendia a la naturalitat. El pare era un urbanita absolut. Recordo una foto feta davant el mas de pagès que la família de la mare tenia a França, tothom vestit amb mànigues de camisa i ell amb americana i llacet. També era un sibarita, que fins i tot es fixava en el color del menjar. Les maneres s’havien de respectar. Un dia que la Muriel va baixar a sopar amb uns rul·los als cabells, el pare se la va quedar mirant fixament, la va repassar de dalt a baix i la va enviar a dalt de tornada a la seva habitació ipso facto: «Aquesta casa s’ha convertit en una perruqueria o què?». De gran, va estovar-se. Va ser el pare «recuperat», després de la separació. La mare la vam tenir sempre. Era la grand-mère no només dels néts, sinó de tothom que ens visitava. A Talamanca, hi regnava benèvolament. Estava pendent de tot. La Montse s’hi assemblava molt. Marasses. Va estar molt enamorada del pare, tot i que amb el seu affaire, va demanar-li separar-se legalment. El pare, en canvi, no ho va voler mai. La reconciliació dels últims anys també pots llegir-la en les paraules que li va dedicar en l’edició pòstuma de les poesies del pare. Una història d’amor de novel·la, ja veus.

Sortim al jardí. La Isabel no pot deixar passar l’ocasió d’ensenyar-nos les glicines. Ni el seu petit racó d’herbes aromàtiques: menta, poniol, sàlvia… Un jardí de cottage del camp anglès just al centre de Sabadell.

—Vam militar molts anys al PSUC. Era la manera de lluitar contra el franquisme. Amb en Toni Farrés amunt i avall. Hi havia por. Teníem instruccions de guardar els papers més sensibles a la rentadora i, si venia la policia, posar-la en marxa. Repartíem propaganda, anàvem als barris obrers. Per la vaga general del metall, a mi se’m va encarregar del barri del centre. La missió era tancar les botigues. Jo!, imagina’t. Els de can Monistrol, després de demanar-los-ho, em van contestar: «T’expliques molt bé, noia, però no t’hi escarrassis, no tancaré». Ha, ha, ha! Naturalment, a casa tots compartíem l’antifranquisme. Un dia, era la Festa Major, em sembla, la gent havia penjat la bandera espanyola als balcons. Nosaltres, no. La Guàrdia Civil va trucar al timbre i la mare els va atendre. Amb aquell aplom seu, incapaç de dir una mentida, els va deixar anar: «És que el meu marit m’ha dit que fins que no puguem posar la nostra no en posarem cap». No van saber què contestar i van marxar. També el pare tenia el carnet d’identitat dels Països Catalans. Ens el vam fer el 1988. Un dia a la frontera, els el va ensenyar. Sempre que passàvem la frontera, el pare cridava: «Que es mori en Franco!». Amb els companys de la cèl·lula de Sabadell vam preparar les primeres eleccions democràtiques a l’ajuntament. Fèiem el porta a porta, una experiència que vaig repetir ara, amb la gigaenquesta del 9-N. En Toni Farrés va guanyar. Aquella nit ens vam abraçar, eufòrics. Van ser anys de molta il·lusió. La Captuxinada, l’Assemblea, el Congrés de Cultura Catalana, les primeres eleccions, etc. Però vols que et confessi una cosa? Jo sóc molt d’estar contra el poder. Jo m’ho vaig creure, que el poder corromp. No vaig voler mai cap càrrec. Veia que tots els que n’acabaven arreplegant algun es tornaven agres. Al final, al PSUC, no m’hi trobava bé. Eren molt dogmàtics. I com em van dir un dia: «Isabel, quan algú no et cau bé, es nota tant que t’hauries de posar ulleres fosques». Vaig preferir no posar-me-les i donar-me de baixa, em sembla que uns anys abans que la Muriel.

Qui va ser, la Muriel?, li pregunto.

—Per mi no va ser mai la germana gran, la Montse sí. Vam fer més vida juntes. Vam passar èpoques de tot, algunes de conflicte. Quan et fas gran ho veus d’una altra manera. Recordes que t’has estimat. Per exemple, a l’hospital, aquells dies després de l’accident, als passadissos del Clínic, l’Emili va inspirar-me molta tendresa. També ells s’havien estimat molt i s’estimaven. Havien combatut junts pels mateixos ideals i des de les mateixes trinxeres.

És aleshores que torna a somriure, i a dir un «Eh!» amb un to de veu que gairebé penso que tinc la Muriel al davant. Aquells ulls!

—No té gaire mèrit. Tant el pare com la mare els tenien blaus. I el somriure és importat directament de la dolça França. Com la cuina, tot i que a la Muriel no li importava gaire. En tot cas, s’inclinava per la cuina catalana. Feia unes faves boníssimes. També atacàvem les postres i la pastisseria com fures. Quan anàvem a comprar un tortell de nata amb la mare, sempre demanàvem un suplement extra, no en teníem prou només amb la nata del mateix tortell. Tampoc no demostrava una gran passió per la moda, la Muriel. Com la mare, no tenia problemes de res, s’adaptava, amb tendència a anar informal. Acostumada a les crítiques familiars, quan algú parlava de la seva elegància, ens ho enviava, sorneguera: «Mireu què diuen, que sóc molt elegant i ben vestida!». Era molt divertida explicant la rebotiga del que vivia a primera línia de la política catalana: «Jo faig de reina d’Anglaterra, a Òmnium». No tenia por de riure’s d’ella mateixa, ni que se’n riguessin. L’última vegada que vam parlar, el dia que van portar-la al Clínic, només entrar a l’habitació amb en Roger, el meu fill, ens va dir: «Vaig passar en verd, no en vermell!», com tement que li retrauríem res. Estava molt tranquil·la, però patint per una sèrie de trucades que havia de fer. Vam marxar pensant que tot estava sota control. A les sis de la matinada, ens avisaven d’urgència per dir-nos que l’havien d’operar.

La mirada de la Isabel es perd cap al jardí.

Quedem per veure’ns a Talamanca.

—Posaran una placa de la Muriel a casa, veniu, que xerrarem al jardí.

Ens acomiadem. Al mateix carrer, al número 17, ens aturem a fer una foto de la casa de la família Casals Couturier. Una finca que a la secció de venda de pisos d’un diari com a mínim qualificarien de règia. Arribem a la Rambla. Passem per davant del Casal Pere Quart, i me’n recordo que una estona abans la Isabel em deia que la casa del costat de la seva a Talamanca era Can Sellarès i havia estat de la família de Joan Oliver, tan amic del seu pare. Mentre entràvem a l’estació dels ferrocarrils, al flamant nou carrer de la República, em van venir al cap les paraules amb les quals la Isabel havia començat la conversa aquella tarda: «Ahir vaig somiar que el pare havia mort».