10

DE LA POSTAUTONOMIA A LA PREINDEPENDÈNCIA (2015)

Sempre m’ha semblat aquesta «voluntat d’ésser», que demana Jaume Vicens; aquesta «voluntat de persistència», segons Josep Ferrater; aquest «combat per l’esperança» que ens recorda Josep Benet; aquesta «decisió de futur» que vol Joan Fuster; la «conquesta de l’esdevenidor», de la qual ja ens parlava Carles Pi i Sunyer, com la columna vertebral, la santa espina dorsal, de la nostra personalitat, d’acord amb la definició d’Ernest Renan: «El que constitueix l’essència d’un poble no és pas el parlar la mateixa llengua, ni pertànyer al mateix grup etnogràfic, sinó posseir en comú grans coses en el passat i conservar la voluntat per emprendre’n d’altres en el futur. […] Perquè, si el nostre pecat original és la petitesa, la nostra ànima que ens aguanta ha de ser, més que el seny que no tenim i la passió que ens sobra, la voluntat».

RODOLF LLORENS,
Com han estat i com són els catalans

Durant aquells dies de gener del 2015, la Muriel malda per trobar un acord que permeti continuar avançant. El 8 de gener visita Artur Mas al Palau de la Generalitat. Abans de saludar el president comenta a Oleguer Serra: «Jo no sóc jo, jo sóc la presidenta d’Òmnium».

El dia 10 assisteix a un acte al Poblenou amb la CUP. La seva agenda reflecteix reunions a totes bandes i arreu, amb Carme Forcadell, Vila d’Abadal, Oriol Junqueras. El 2014 ha acabat amb una sensació de perplexitat general i el 2015 continua amb una absoluta desconfiança dels líders polítics.

No només és ella. Les «no-taules» polítiques de negociacions treuen fum. Per part d’Òmnium, els «dos Jordis» (Cuixart & Bosch) es multipliquen. Quatre dies després, queda al Colón amb els representants sobiranistes, des d’on van a veure el president de la Generalitat. La plaça de Sant Jaume és plena de periodistes. Hi ha acord. La Muriel apunta: «A les 8.30 explica que votarem, en llistes separades, el 27 de setembre». A la galeria gòtica del Palau, instants abans, la foto del president, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Josep Maria Vila d’Abadal i ella mateixa volia transmetre seguretat i unitat després que el procés visqués setmanes a punt de fracassar. A twitter, ho valora així: «Tenim unitat, tindrem urnes i ara és l’hora de guanyar la independència. Tenim vuit mesos per fer-ho realitat tots junts». Finalment, no hi haurà eleccions plebiscitàries abans de les municipals, però es basteix un acord —arrencat amb fòrceps i que aviat entraria de nou al taller de reparacions.

El cap de setmana següent el passa a la Bisbal, descansant. El dia 22 assisteix a una conferència de Josep Fontana a la Fundació CatDem, que resumeix així: «Un roig que s’explica i que ens explica». Quaranta-vuit hores després és a l’acte de cloenda del congrés de MES, un dels sectors del PSC que s’acabarà escindint i constituint en un partit autònom. «Es defineixen “reformistes utòpics”», apunta, amb una tènue ironia, a la seva agenda.

El dijous 26 de gener se celebra al Born el dinar Moment Zero, organitzat per El Punt Avui, que compta amb la presència d’Artur Mas. Un bon escenari per fixar-se en la comunicació no verbal dels que hi són presents. Està pendent de qui aplaudeix i constata: «Tothom». Al vespre, sopa amb diputats irlandesos. L’endemà la seva agenda recull un moment floral: «La Montse Corregidor, de Sant Feliu de Llobregat, ens porta un roser. La rosa Òmnium!».

Acaba el mes, escrivint al seu dietari: «Dia 30. Vaig a Òmnium. Marxem aviat amb l’Oleguer, per anar a Cardedeu, on s’ha muntat un grup. Abans, en Quim m’explica que li han proposat ser president de l’ANC. Ho dic a l’Oleguer, viatgem amb el seu cotxe. Uf!! Cardedeu. Boníssima conferència d’Oriol Amat. Sopar amical».

El full de ruta s’havia salvat in extremis, precàriament, però l’ambient entre els polítics independentistes és tens, d’una freda pastositat. La Rita Marzoa organitza un sopar el dia 2 de febrer on membres de la Junta d’Òminum i polítics de tots els colors —independentistes— comparteixen un parell d’hores en un restaurant, fent-se ells mateixos el sopar i menjant-se’l, després. Benèvola, la Muriel, probablement deixant anar un sospir, copsa l’ambient general: «No acabem de trobar el clima que vol crear la Rita».

Els dies següents es reuneix amb la CUP i ICV. El 7 de febrer se celebra la trobada nacional d’Òmnium, la qual cosa l’omple d’optimisme, encara que no presti gaire atenció a les intervencions de la tarda, i es deixa endur per una dolça migdiada, la qual cosa permet que els directius d’Òmnium constatin que la Muriel és una dona. Humana, fins i tot.

El dia 16 dina al Cercle del Liceu. Apunta al dietari: «Intervenció al costat de JR Bosch, el president de “Societat Civil Catalana”. Ambient més favorable a ell; gent educada però hostil a la independència, amb algunes excepcions. Hi anem amb la Marta Colomer i l’Eva. Sortim pensant que hi ha indecisos, allà també». El seu optimisme és immaculat.

La resta del mes l’acaba amb els primers contactes amb Raül Romeva per sondejar-lo si s’uniria a la campanya que ja s’està pensant de tirar endavant d’Ara és l’hora per al 27-S, i amb la Festa de la Rosta, que Llorenç Maristany, membre de la junta, organitza per a tots els companys, «una gran i bona excursió».

El dia 2 de març torna a estar en plena forma i reincideix amb l’acció davant del Mobile World Congress a l’Hospitalet. Escriu: «Repartim els fullets “What’s going on in Catalonia”. Els mossos d’esquadra vénen a saludar, solidaritat emocionada. Però a la tarda la Guàrdia Urbana ens fa marxar». Tres dies després, amb Carme Forcadell, reben juntes el premi del Dia de les Dones de l’Ajuntament de Barcelona. És la consagració del tàndem i el reconeixement a dues dones que han trencat tots els tòpics.

Fins al 20 de març no hi ha cap altra entrada destacable a l’agenda. Però aquell és un dia intens:

El dia 30 assenyala que s’arriba a un preacord en el full de ruta. Una il·lusió reconfortant, però il·lusió, al cap i a la fi. L’endemà és el dia històric en què Muriel és a dos llocs alhora, aconseguint que mentre és a TV3, surti alhora per Catalunya Ràdio. Calia valorar el document signat per tots els partits i que tornava a donar impuls al procés. Al migdia, assisteix al dinar del Moment Zero al Born, que aquell dia acull Oriol Junqueras: «Bona conferència, amb el to poc empàtic».

L’abril és ple d’actes Òmnium. El primer, d’un gran dolor, la mort d’Ariadna Falguera, l’Ari, en el desgraciat accident de l’avió de Germanwings als Alps, on van morir cent cinquanta persones. A Olot assisteix al funeral amb els ulls negats de llàgrimes i la música d’Armand Carabén de fons. El 5 d’abril és la festa dels setanta anys, a la sala de conferències, on destaca el seu estil vienès de ballar el vals. El dia 16 es constitueix Òmnium Eixample, i és en moments com aquest quan la Muriel és autènticament feliç. Escriu amb joia al diari:

Una junta súper! Hi som amb en Gerard, la Marina i l’Oriol Soler. Hi és en Ramon Pla. Montserrat Carulla llegeix poemes. Xavier Antich dóna una lliçó perfecta sobre la cultura. Torno a casa caminant al costat del Miquel Esquirol que va amb la seva «moto». El 18 d’abril, visita Santa Coloma de Farners, en els «superdissabtes» d’Òmnium.

I arriba Sant Jordi, que acostuma a ser sempre un dia atabalador per a qualsevol que no sigui Muriel Casals:

Encara el mes té un últim acte, la rematada final, als premis DRAC de Solsona. «Post festa fins les tres amb els de la junta. Riem! Em quedo a dormir a “la Freixera”. Passeig matinal i retorn».

El Dia del Treball és, com cada any, dia d’anar a la manifestació. Però l’1 de maig del 2015 és especial:

El dia 6, després d’esmorzar a PIMEC i d’assistir a un acte a la UPF amb el jutge Santiago Vidal, havent passat per la perruqueria, «camino cap a casa. El ministre Wert torna a atacar! Missatges junta, Som Escola i TV3 ve al carrer a sota casa. A les 8 pm “Mots de Ritual per a Electra”». L’endemà, nit literària a Sant Cugat. I el cap de setmana marxa a Tarragona, per assistir a la cerimònia d’entrega dels premis literaris Pin i Soler.

No desatén els compromisos polítics, està pendent encara la signatura del full de ruta. Per això el dia 14 de maig dina amb Marta Rovira i sopa amb Jordi Sànchez, però s’agafa temps per passar per l’hospital, on ingressa la seva germana Montserrat. Hi passarà moltes estones fent-li companyia, fins a la seva mort, tres dies després.

Arriben les eleccions municipals, el dia 24 maig. Al vespre, les valora en el seu diari: «Anem a veure els resultats a cal Gomis. Guanya Ada Colau. Trias perd per poc i ho explica amb elegància. Tenim feina!». Apareix un nou actor polític a Catalunya, que s’ancorarà en el «dretadecidisme» i que d’alguna manera condicionarà a partir d’ara les passes següents que es facin en el procés cap a la independència. Alhora, permet aclarir una intuïció: l’únic lloc de l’Estat espanyol on és possible un canvi real, una República, és a Catalunya.

També cal anar tancant carpetes vitals i li arriba el torn d’anar buidant el despatx que encara manté a la Universitat Autònoma.

Abans de començar el cap de setmana, el divendres 29 assisteix a la presentació de Reinicia.cat a les Cotxeres de Sants. Aprofita per remarcar que aquell espai és un «lloc d’indústria» i posa l’èmfasi en el seu costat popular. Són dies de trobades amb uns i altres, de discussions inacabables sobre llistes, etc. Malgrat tot, un dia de relax se’l pot permetre: «Dissabte 30 de maig. Dia tranquil. He anat al DIR a una classe de Mind and Body. He anat a comprar per omplir la nevera i he fet el mandra. La Laia és a Turquia amb un grup de ioga».

L’endemà, diumenge, escolta El suplement, on és entrevistat Josep Rull. El debat amb Núria Ribó i Gemma Galdón la porta a escriure, impulsivament: «Recolzaré Mas perquè em sap greu que tanta gent amiga (ho dic per la Ribó, no l’altra) facin la demagògia que costa d’escoltar». La tarda la passa al jardí de l’Ateneu amb en Jordi Tolrà («Conversa interessant sobre per què propostes “populistes” una mica demagògiques… tenen èxit. Aquí i arreu. Què hauríem de fer?») i acaba la nit al Born,

on he quedat amb en Lluís Barbé per veure «Encontro entre Rodoreda, Carner i Pla» de Narcís Comadira i Xavier Albertí. Entrem amb Narcís i Dolors Oller. Hi és en Quim Torra. A la cua em trobo en Francesc Matas d’EUiA. Parlem de política i de la seva amistat amb Carme Sansa que és del seu grup l’Aurora. L’espectacle és una delícia.

Juny arrenca amb força. Del «Per què volem un Estat propi» a Lleida, el dia 3, a les jornades sobre Islàndia i Irlanda, a l’IEC, el dia 12, amb Ferran Requejo i Jaume López. L’endemà és un dia important a la capital. La Muriel assisteix a la sessió constitutiva de l’Ajuntament de Barcelona i no es mossega la llengua en el seu diari: «Ambient de la progressia catalana dels anys 60s o 70s; o abans? Penso que patirem. La representant de la CUP fa discurs de “mort al capital”. ERC ho té difícil i crec que fa paper ambigu».

L’endemà, invitada a visitar Santa Maria del Pi, no se li ocorre una altra cosa que pujar al campanar i… regirar-se el turmell. Si no pot moure’s de casa, aleshores són els seus amics els que la van a veure. Estirada a la seva chaise longue, apunta a l’entrada corresponent del dia 14 del seu diari: «Per casa, amb la pota “quebrada”. Vénen a esmorzar el Miquel Esplugues i la Pili. Fem tertúlia fins les 2, entre telefonades de solidaritat».

Si algú podia pensar que això l’aturaria s’equivoca, accelera. Les quaranta-vuit hores següents es troba amb Gemma Calvet, el cercle catalanista de l’Ateneu, Josep Rull, Vila d’Abadal, Jordi Sànchez… i la tarda del dia 16, amb la pota embenada, apareix a l’executiva ampliada d’Òmnium que se celebra al carrer Wellington, on s’ha posat en marxa l’operatiu de la nova campanya d’Ara és l’hora per a les eleccions plebiscitàries.

Sense conèixer la fórmula electoral amb la qual es concorreria al 27-S, Òmnium i l’ANC havien decidit repetir l’acció Ara és l’hora, aquest cop amb Raül Romeva fent d’Oriol Soler, però amb la mateixa intensitat i determinació per guanyar les eleccions per a l’independentisme. S’havia llogat un local, instal·lat més de cent terminals telefònics i una gamma d’activitats anaven desplegant-se arreu del país.

El dia 17 de juny arriba una notícia sorprenent, no per inesperada, sinó per la dificultat d’entendre que no hagués succeït abans: «És el dia del trencament CDC-UDC. Els sobiranistes d’UDC ens visiten. Acceptaríem les seves esmenes / aportacions al full de ruta? Sí, sempre que quedi clar que l’objectiu és la independència. A la tarda, reunió del Patronat Fundació Pau Casals».

L’endemà es presenta la campanya per al 27-S al pis de Wellington. La Muriel fa d’amfitriona i ho explica en el seu diari: «Hi ha voluntaris amb ordinadors i telèfons. La Lloll, la Núria Feliu, l’Ada Parellada, la Rita, i el Marcel i l’Oleguer i els de Comunicació». Al vespre rep una trucada important, de Jordi Sànchez, que li comunica que el president Mas els convoca, també a Josep Maria Vila d’Abadal, a dinar a la Casa dels Canonges el dissabte 19 de juny. L’endemà arriba la conferència de Molins. L’acceleració d’aquelles hores la plasma en les seves notes i utilitza una paraula perfectament triada: «Embolic… paper OC+ANC+AMCI. Acords? Valorem?? Al vespre truca la Marta Rovira i Jordi Sánchez».

Només passades quaranta-vuit hores la Muriel ja es veu obligada a escriure: «Converses tenses. Pateixo». Patir: és el verb que més repetirà aquells dies, conjugat amb totes les formes verbals possibles. Els nervis apareixen i les sensibilitats són a flor de pell. El dia 22 discuteix amb els companys d’Òmnium i, com traient-se un pes de sobre, escriu, alleujada: «Sort que acabo la tarda amb la Clara Ponsatí al bar Campeón!».

Per desbloquejar la situació, Òmnium proposa una sortida que converteixi el 27-S en un autèntic referèndum del sí, que passa per una primera votació plebiscitària a una llista sense polítics i una segona, tres mesos després, amb els partits. La «idea boja» —tal com l’ha batejat— agafa forma. Lacònicament escriu: «1 juliol: ens reunim amb Viver i Pi Sunyer per a la proposta amb Mas. 2 juliol, dijous, reunió amb Mas». No fa cap comentari.

El dia 5 surt l’enquesta al diari Ara, en la qual la «llista sense polítics» frega la majoria absoluta en vots. Rep trucades que l’hi retreuen. A la nit, de tot plegat, es queda amb el següent: «Entrevista al 3/24. Pregunten detalls de com serà/seria la llista que proposem. Insisteixo en: unitat i guanyar».

Escapant per uns moments d’un clima realment enrarit, l’endemà presenta l’informe de l’Observatori de la Llengua de l’IEC. El dia 8 juliol és un dia típicament murielesc i ho reflecteix així en el seu diari:

Els dies següents assisteix a un concert de la Dharma (on llegeix un poema, amb Empar Moliner i Montserrat Carulla), dina amb periodistes i polítics, assisteix a un acte de la candidatura de Josep Maria Bartomeu, aleshores en campanya electoral per a la presidència del FC Barcelona, rep telefonades i missatges. Segueix patint. Què fer? Com trobar una sortida? I es respon escrivint: «Com podem assegurar una transició segura i que no faci massa por? Avui Mas és el més temut pel poder central. Aquest és un senyal». Un consol, però tampoc no gaire.

Arriben les hores decisives. Diumenge 12 de juliol reflexiona sobre el punt en què aleshores es trobaven les negociacions:

Uns dies intensos de contactes, d’esperances, de por, de disgustos, de decepcions. També de remuntades. Al matí, acte de creació del nou partit Demòcrates de Catalunya. La democràcia cristiana original posada al dia. Estaven exultants, han perdut la por i són al costat dels que volem la independència. Veient-los he pensat que aquí sí que hi ha molts exindecisos que han pres decisió ferma i sense posar massa condicions. Ho comparo amb l’acte, més tristoi, a Cornellà fa unes setmanes. En Quim ha sacrificat les ganes de ser avui a aquest acte feliç per a acompanyar Jordi Cuixart a dialogar amb Junqueras, més Marta Rovira. Complicat! Volem ser pacients. Jo veig que el desig de no prescindir de Mas és majoritari. Ara ERC veu que no li convé anar sola… trucades… missatges… Demà ens hem de veure en tota mena de reunions.

Sorprenentment, de dilluns 13 no n’hi ha cap nota al diari. Potser no escriu res perquè coneix molt bé el que estava passant, senzillament ho estava vivint en directe. L’endemà, però, sí que té coses a dir:

Dimecres 15 comença el dia coneixent que serà la número tres per la llista de Barcelona de Junts pel Sí i l’acaba amb en Max, el seu nét, amb forats a les orelles i arracades. Els dies següents, tot ha canviat. El dia 17, després d’assistir a l’assemblea de l’AMI a Valls, apunta: «Hi vaig amb en Quim Torra. Gran discurs de Carles Puigdemont, nou president. Abraçades amb Pep Andreu i “carinyo” de/amb Josep Maria Vila d’Abadal».

Els partits de Junts pel Sí, i els seus aparells, comencen a posar-se en marxa. Però cal comptar amb els independents. Òmnium, que no és un actor en les eleccions, defensarà el vot a totes les candidatures independentistes i es posarà al seu servei, que vol dir fer tot el possible —i l’impossible— perquè guanyin. Comencen els primers moviments per a la direcció de la campanya, és a dir, torna a aparèixer a l’escenari Oriol Soler.

Per la Muriel són dies d’una lleugera desconnexió, després de la intensitat i de les pressions sofertes. El 23 de juliol se’n va a la platja de la Barceloneta i el cap de setmana del 25-26 el passa entre Olot i la Bisbal. Ja no és la presidenta d’Òmnium, ha dimitit per presentar-se com a candidata. Fa somriure llegir què pensava d’aquell moment: «Anar a Òmnium com a “convidada” o dona, o ex… Al despatx de l’Oleguer, petons!».

Aquells dies els aprofita també per acabar de buidar el despatx a Bellaterra. Posa ordre i arregla papers a casa. Ha tancat una nova carpeta vital, la de la presidència d’Òmnium. Hauria acceptat perfectament anar l’última de la llista de Barcelona i continuar a l’entitat. Però aquest cop no ha pogut dir que no. En aquest sentiment ambivalent d’alegria/tristesa, l’arribada del seu nét l’ajuda a distreure’s. Sempre va treure les forces dels seus. Escriu al seu diari: «Vaig a recollir el Max a cal Ros. Anem a casa, sopem i “estem junts”, com ell va dir en un whats’upp».

Comença una precampanya, que barreja amb dies de vacances —de gaudir del mar i dels amics—, que passa amb en Jaume a la Bisbal i amb la família a Talamanca, quan arriba la Festa Major. Però és la número 3 de la candidatura i, esclar, entre altres coses, toca fer-se la foto oficial de campanya. La del despentinat pentinat. Sorneguerament, i davant d’alguns comentaris impertinents, s’indigna, mofeta: «I s’exclamen que jo hagi quedat bé!».

Abans que comencin oficialment els actes electorals, desconnecta en uns dies de vacances amb la Laia i el Max a Grècia. Torna amb ganes de menjar-se el món. Mentrestant, l’equip de campanya de Junts pel Sí ha passat un mes d’agost frenètic. Però l’equip de CDC, ERC i «independents», amb Oriol Soler, s’entén perfectament. Òmnium els dóna tot el suport possible. Però tampoc desatén l’altra candidatura independentista de la CUP. S’envien correus en suport de Junts pel Sí i la CUP des d’Ara és l’hora, guardant una proporcionalitat i sentit comú.

El 4 de setembre la Muriel acudeix a l’acte de presentació del full de ruta cap a la independència de Junts pel Sí amb el professor Carles Viver i Pi-Sunyer. Ho resumeix una infografia destinada a convertir-se en un testimoni del procés, on consten els dos moments fonamentals dels passos que caldrà fer, seguint les tesis del Consell Assessor per a la Transició Nacional: la declaració i la proclamació de la independència, després de divuit mesos. Al vespre, ja és a Solsona per a un altre míting.

El dissabte 5 de setembre l’enceta amb la visita al Mercat de la Llibertat, un dia complet i extenuant:

Fins al dia 14 no hi ha més anotacions. Però és impossible no recordar la seva presència a la Meridiana, l’Onze de Setembre, al costat de la gent amb la qual tan a prop s’havia sentit, i d’on queda el record d’aquella foto memorable, on repenja el cap al pit de Raül Romeva. El primer Onze de Setembre sense Muriel Casals ni Carme Forcadell a l’escenari després de tants anys. A twitter sí que va piular: «Un altre 11 de setembre feliç. Som més a prop de fer realitat el somni». Al vespre, s’inicia formalment la campanya electoral.

Celebra un acte a Mollerussa, amb Josep Rull, on apunta que a la tornada xerra amb el xofer, «que m’explica la seva vida i la seva mirada del que fem gent gran com jo i en Llach…». El dies següents té mítings a l’Esquerra de l’Eixample, les Borges Blanques, Hostalric i el Clot. El dia 18 el seu diari reflecteix un toc d’alarma: «Entrevista matinal a TVE que no puc fer. Vertigen! Ensurt». No serà res, un mareig que no l’aparta de la campanya ni tan sols per uns dies perquè assisteix a l’acte central de Junts pel Sí el dia 19 a la Farga de l’Hospitalet. I al de dones a Montjuïc, l’endemà, després del qual se’n va a cruspir-se una arrossada a Sant Celoni, per acabar la nit seguint el debat de TV3 a Luz de Gas.

Els mítings continuen arreu. El dia 23 de setembre és un altre dia intens:

BTV, hi vaig amb la Meritxell. Entrevista amb un québécois a l’oficina d’Av. Madrid. UAB, Facultat de Comunicació amb Carme Forcadell i Joan Tardà. Dino amb Louis i Anet per ser a les 3 a ICTA, debat sobre independència. L’Anet em porta, junt amb el Louis, a Malgrat. Hi trobo la Hilaria, que va fer 3 anys a casa; porta una foto de la Montse vestida de comunió. Vilassar. Torno. Em deixen a casa i la Laia ha preparat una sopa de verdures.

Són les últimes hores de campanya que es passa enviant whatsapps «recordant el vot». L’acte final del dia 25 a l’avinguda Maria Cristina l’omple d’expectatives. Escriu en un traçat gruixut d’esperança: «Sembla possible!».

El dia de reflexió el passa amb la família, a casa la seva germana, la Isabel, entre les glicines i la menta. I arriba el 27-S: «9.30 vaig a votar amb en Miquel Esquirol. M’acompanyen la Laia i l’Ivan de premsa. Llarg esmorzar al Pippers. 7 pm al Born». Només això, no apunta res més. Al matí ha piulat a twitter: «He fet un vot carregat d’esperança #juntsperguanyar». La valoració del resultat no l’escriu fins uns dies després i és un esforç de síntesi: «29 setembre: el vertigen de veure que ho podem/hem de fer. POSSIBLE i molt difícil».

Aquells dies, en notes disperses, va reflexionant i fent-se un punt de situació, una mica desordenadament: «Reunions amb el grup, valoració èxit, inici nova etapa, veure-ho, visualitzar-ho. El sentit del viatge és clar. Ens han ordenat, ho farem/compromís comunitat/partits i persones. El paper dels que no som de partits».

I és que les coses han canviat. Té una nova feina: és diputada del Parlament de Catalunya. Del seu «primer dia», recorda: «1 d’octubre: Primer dia d’escola. Ens trobem els 62 al Parlament. Abans ens hem vist la “permanent”: negociarem discretament amb la CUP. No serà fàcil però hi pot haver entesa. Cal. Torno a casa per dinar amb la Laia i la porto a l’aeroport».

Dels dies següents, conclou:

El cap de setmana el passa arreglant papers i comprant (una dependenta li recorda les seves paraules a l’acte final de l’avinguda Maria Cristina, «Ens menjarem el món»; i ella li contesta: «Ara sabem que és més difícil»). Diumenge 11 assisteix a un acte d’homenatge al president Companys, un concert que se celebra a la Sala Oval del MNAC.

Temps de reflexionar i veure què ha passat. En conversa amb el seu amic Lluís Barbé, quan aquest li insinua que a la campanya de JxSí no l’han aprofitat prou, no li costa gens reconèixer-li. Barbé li comenta: «T’han cansat però no aprofitat» i la Muriel es justifica: «Li explico que no he parat, però potser no he triat bé on m’han enviat. Indecisos, diu ell. Esquerres prudents, dic jo».

Tot i les primeres entrebancades amb les negociacions per a la investidura, se succeeixen els esdeveniments. El procés sobiranista exigeix un estat de forma d’atleta de triatló. Arriba l’hora del testimoni dels membres del govern encausats per la consulta del 9-N. Naturalment, la Muriel hi és present. I ho escriu al seu diari:

Deu dies després, el 26 d’octubre, es constitueix el nou Parlament de Catalunya. A twitter comparteix el seu sentiment: «Cap al Parlament. Tenim un mandat democràtic emocionant i estimulant». La Muriel és una espectadora d’excepció del crit de «Visca la República Catalana!», amb el qual la nova presidenta, Carme Forcadell, acaba el seu discurs. La jornada la resumeix així en el seu diari: «Sec entre Raül i en Josep Maria Forné. Una fila amb els indepes, flanquejats per Junqueras/Rovira i Turull/Rull. Després, dinar amical al restaurant amb estovalles i cambrers».

Són dies d’aniversaris i celebracions: de la seva germana Isabel, dels cinc anys del diari Ara, del Congrés de Cultura Catalana. Treballa amb els equips negociadors de la CUP, en l’annex de la declaració de desconnexió. I a mesura que les entrebancades es van convertint en esculls, aprofitant el seu networking, convoca Òmnium, l’ANC i l’AMI al Parlament, juntament amb membres de JxSí i la CUP per mirar de trobar punts de contacte. Però les converses no passen d’un estadi de lleugera vaporositat. El dia 5 de novembre se celebra una reunió discreta als antics locals de la campanya d’Ara és l’hora, al carrer Wellington, ja deserts i buits. Hi són presents membres de l’ANC i de l’AMI, de Junts pel Sí i de la CUP. Per Òmnium hi assisteixo amb Jordi Cuixart. Seiem al costat de la Muriel. Es discuteix què fer si el Tribunal Constitucional impedeix la votació de la declaració de desconnexió, prevista per al 9-N, que declara la sobirania del poble de Catalunya i la desobediència al Tribunal Constitucional. S’imposa la idea de constituir-se igualment. Una sensació de clara determinació plana en l’ambient. I de coratge.

El cap de setmana són moments per a les tasques domèstiques imprescindibles. I ho anota tot en el seu diari: «7 de novembre: Matí a casa. Sentim l’esmolet i baixo amb ganivet, tisores, talla-pells de les ungles per esmolar. A casa cuso botons. Una mica d’ordre». La vida de la Muriel aquell novembre és així, capaç d’anar des de la desobediència al Tribunal Constitucional fins a cosir botons.

Però a pesar de tots els intents de bloqueig i boicot, finalment, el dia 9, s’aprova la resolució de desconnexió que en el seu punt segon diu: «El Parlament de Catalunya declara solemnement l’inici del procés de creació d’un Estat català independent en forma de república», i en el sisè:

El Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències.

Acabada la votació, als passadissos del Parlament, l’independentisme es fon en una immensa abraçada. Hi són per part d’Òmnium Jordi Cuixart, Jordi Bosch i Pere Carles, i l’Eva i Jordi Gabarró. Quan trobem la Muriel, ens hi tirem a sobre. Tots aquells anys junts, tot aquell treball fet, havia tingut sentit. L’autonomia catalana quedava enrere. Començava la preindependència.

La tarda suposa un canvi d’escenari. La primera sessió d’investidura del president Mas acaba no investint-lo. El grup parlamentari de JxSí es reuneix el dia 13, a Poblet.

Naturalment, la inconstitucionalitat de la resolució del 9 de novembre no triga a arribar. Se l’estava esperant des del primer moment. Però no deixa de ser un fet transcendent, que marcarà la legislatura. A partir d’aquesta resposta del TC les inhabilitacions i querelles contra càrrecs electes tenen camp obert. La Muriel, aquells dies, atabalada, no apunta res fins al dia 16, que ho reconeix: «No he omplert la llibreta! No pas per falta d’esdeveniments ni idees rebudes/suggerides…». Aquell dia, quan de sobte se n’adona, escriu, en lletres grans i enfadades: «És hora de la POLÍTICA/governar (i que sigui reconegut allò de l’agraïment i l’admiració)».

L’endemà assisteix a la presentació de l’informe cultural del CONCA, a la Sala Mirador del CCCB. L’asseuen al costat de la diputada Gemma Lienas. No té un dia per a gaires contemplacions, com es demostra en el seu diari:

Em posa nerviosa amb tot de tòpics sobre el «pensament únic que ara és l’independentisme». Bona reflexió sobre la cultura i la «política cultural», un tema que m’interessa. Vaig a dinar a casa. Tarda al Parlament. Conferència sobre Lluís Companys. Un jove professor planteja la pregunta: Per què no és una icona internacional? Els catalans no exportem els nostres? Personatge complex de qui es recorden peces però no la totalitat.

El dia 19 s’arriba a la presentació de la biografia de Joan Coromines. I el 20-N del 2015, el dia del quarantè aniversari de la mort del dictador, Òmnium organitza un acte per denunciar els crims del franquisme i exigir justícia. Perquè no té cap sentit recordar per recordar, si no és per reivindicar la veritat. Per primer cop són els demòcrates els que es manifesten en aquell dia de record del general Franco. La Muriel, hi assisteix: «20 N. Seminari països petits i acte presó Model. Telefono al Lluís Serrahima per explicar que vam escoltar la seva cançó: “Què volen aquesta gent”».

Inesgotable, no descuida la seva vida privada. Això mai. Els amics passen sempre per davant de tot: a casa de Lluïsa Jover, amb Carme Sala, Maria Villanueva i Núria Vila, per exemple. «Estem bé juntes», resumeix, i no és fàcil trobar un elogi millor. Sortint del Lliure de Gràcia a veure Josep Maria Flotats i el seu Ser-ho o no, que jutja «interessant», li arriba la notícia que la CUP insisteix en el no a Mas. Només té esma per anotar en el seu diari: «Tristesa. Els “negociadors” ens citen per demà, no llançar la tovallola».

El rumb dels esdeveniments emprèn la via del fracàs. El dia 30 de novembre el calendari comença donar clars símptomes d’alarma i ho reflecteix al diari:

La primera setmana de novembre transcorre entre anades al cine, neteja de cutis, tranquil·litat, llar de foc i lectures a la Bisbal i la trobada imprevista amb una dona de Ciutadans que viu al carrer Tuset i que es queixa que les seves amigues s’han fet independentistes.

El dia 11 és a Tortosa, a la Nit de Santa Llúcia, la primera des que ella ja no és la presidenta. Des d’Òmnium es fa una defensa ardida de la llengua i, enmig del discurs, es demana la supressió del monument franquista del pont. Una setmana després té lloc l’Assemblea Extraordinària d’Òmnium: «Hi vaig amb en Miquel. Voto per la junta que es renova amb en Jordi Cuixart president. Acte emocionant i carregat d’amistat». S’oblida del llarg, llarguíssim aplaudiment que li dediquen tots els assistents i que li nega els ulls. A la tarda ha tingut temps de passar pel teatre Akademia, on programen Els clàssics van al cabaret.

El dia de les eleccions espanyoles, 20 de desembre, primer va a votar i després esmorza amb Miquel Esquirol. Troba una estona per passar pel DIR i després marxa a l’aeroport. Arriben la Laia i el Max.

«Anem a ca la Carmeta a veure/escoltar els resultats de les eleccions. Ai! Ho veig com una mena de retorn al 1977, tot allò de l’esquerra que no sé gaire bé què vol dir. En tot cas, la primera força ha estat Podemos a Catalunya, diferent que a Espanya. Però ERC ha fet el sorpasso i DiL ha aguantat… però…???».

Just abans de la Nit de Nadal, es presenta el document de Junts pel Sí, amb la seva darrera oferta a la CUP. El dia 23 hi ha l’última reunió del grup parlamentari. «Aperitiu-dinar de Nadal. Camino, passejo, compro. Torno a casa quan ja és fosc». Què devia pensar la Muriel en aquella tornada a casa? Serien capaços els partits polítics de salvar la situació o l’obstacle esdevindria insuperable?

Passa el Nadal amb la família i els amics. La tarda de Sant Esteve és tranquil·la, tant, que apunta: «Sopem amb Max mirant un partit de futbol». L’endemà mentre filla i nét tornen a Londres, l’atenció del país és a l’assemblea de la CUP, a Manresa. Se sent decebuda, gairebé vençuda, i agafa el seu diari amb ràbia: «Prenem unes cerveses amb el Miquel al Pippers. Miro la TV. No hi ha resultat, han empatat el sí/no però fan explicació com si guanyés el no. Tristesa, decepció. No són els aliats que volem».

El dia 30 es troba amb la seva amiga Clara Ponsatí i li fa unes confessions que després anota:

Seiem al sol a Gal·la Placídia. Què podem fer, ara? Consolidar el centre, la centralitat, independentista. El «procés» serà més lent, no hem pogut/sabut aprofitar l’oportunitat. Manca d’estratègia política, dificultat de sumar voluntats que no lliguen. Massa gent no creu que es pugui fer des dels qui ara són a la Generalitat. El paper d’atracció de la ràbia que ha tingut Podem i en part la CUP…

Però es guarda d’expressar amb aquesta cruesa la seva opinió en públic. Quan el dia 31 li truquen del programa «L’Oracle» de Catalunya Ràdio expressa: «desig de concòrdia vs. confrontació. Penso col·laboració, negociació, pacte (social) vs. “lluita de classes”».

Aquells dies gairebé reflexiona en veu alta, la Muriel s’adona que tot es pot perdre. Mentrestant, el cicle de negociacions assoleix el clímax màxim. Interessa destacar aquí uns mots que escriu al vol. «Cal/caldria recuperar/reivindicar: liberal, liberalisme, austeritat, sobrietat».

El 7 de gener torna a aparèixer un vell conegut, Oriol Soler. Aquest li comenta una proposta que es resumeix, segons el seu diari, en «forçar la CUP a garantir la governabilitat amb unes condicions: canvis diputats, etc.». És un interlocutor amb línia directa amb la CUP. En lletres enormes, la Muriel destaca la frase: «Salvar el procés». És una de les propostes que apareixen en aquells moments frenètics sobre la taula, se n’acumulen unes sobre les altres. Dies d’autèntic vertigen, en els quals alguns mitjans apunten que ella podria ser una figura de consens per sortir de l’atzucac. Muriel Casals presidenta de la Generalitat? El president Mas, tot i que em va assegurar que el títol del seu article de recordança quan va morir, «La millor de tots nosaltres», no el podia haver escrit per a ningú més, també em va confirmar que, al seu entendre, mai havia estat una opció plausible. De tota manera, és cert que en alguns moments va arribar a concretar-se la seva opció, tot i que finalment es descartés, o s’autodescartés.

La tensió és màxima. L’entorn del president mou fitxa. També la CUP. I aquest cop, del doble salt mortal amb tirabuixó, qui va caure dret va ser Carles Puigdemont. L’operació, «Stocatta catalana», era magnífica: Artur Mas sortia per la porta de davant i Convergència evitava unes eleccions complicadíssimes; la CUP, en ple debat caïnita, esquiva la divisió i s’involucra en la legislatura, a la qual lliga la seva sort; Puigdemont aporta un efecte balsàmic gairebé miraculós; ERC s’assegurava la vicepresidència i que hi hagués govern. Per tant, el camí de la preindependència era una realitat. I per primer cop tot l’independentisme saltava junt. Per què es va pactar? Naturalment, per necessitats tàctiques dels partits, però també per responsabilitat nacional: quan un país es troba en un moment fundacional, en un procés constituent, ideologies antitètiques no només poden superar les seves contradiccions, sinó que tenen l’obligació de fer-ho. El tuit que piula la Muriel el dia 9 de gener és prou significatiu: «Seguim avançant en el camí que ens porta a la independència. Gràcies president Mas per haver-nos fet arribar on som».

Per a l’entrevista que concedeix el dia 10 gener, a Catalunya Ràdio, amb Ricard Ustrell, la Muriel s’anota unes idees clau, interessantíssimes per entendre com ella encaixa la solució: «Estabilitat/Govern. Mas no es retira de la política. CDC = centre necessari. Compromís: ho fem junts. Concòrdia dóna millors resultats que confrontació. Revolució dels somriures. No a la demagògia. País de Dalí i de Prat de la Riba». Aquesta darrers dos noms, els havia utilitzat tres dies abans en l’últim article que havia publicat a El Temps, setmanari al qual havia estat fidel durant tants i tants anys: «Que no ens estranyi que tot això ho hem viscut amb una combinació intel·lectualment estimulant de capacitat de sorprendre’ns a nosaltres mateixos i d’una ferma voluntat de construir. […] Sorpresa i voluntat, perquè recordem que som el país de Dalí i de Prat de la Riba. A vegades extravagants, sempre compromesos».

Hi havia president. Hi havia govern. Començaven els divuit mesos. I per arribar a la proclamació d’independència, una peça era essencial: el procés constituent. El 19 de gener s’inicien les converses per decidir qui ha de presidir la comissió que el reguli. La Muriel, molt gràficament, la defineix com un «xiclet», que havia de servir per estirar i debatre. Una setmana després, s’ha concretat ja el seu nom a la presidència. L’empeny la voluntat de «trobar espais de confluència, voluntat d’entesa i/o de viure amablement i amb intel·ligència la confrontació. Estímuls per uns i altres».

Finalment, la Comissió es constitueix el dijous 28 de gener. Les notes amb les quals prepara el seu discurs contenen aquestes idees:

Haurem de compartir/contrastar VISIONS diferents. Trobar espais de confluència. Fer amable/intel·ligent/estimulant la confrontació. Un pla de treball que depèn de nosaltres. La participació serà la clau (objectiu i mètode). Podrem convidar experts, entitats, fer propostes. Desig que sigui útil, profitosa. Segur que interessant per nosaltres i per molts ciutadans que esperen que fem bona feina. Grau satisfacció/assoliment de l’objectiu depèn del procés. Agrair a tots, especialment als que participen des de la discrepància.

I, tal com es recull al Diari de Sessions del Parlament, així va traslladar-ho al Parlament:

«Posem-nos a treballar». Són les seves darreres paraules públiques. I l’última piulada que encara es pot llegir a twitter, del dia 29, fa: «A Reus inauguració pintura de Rui Gomes inspirada en Edgar Allan Poe. Quadres i literatura, aliments pel cap i el cor». El dia abans havia retuitejat la presentació prevista a Barcelona pel dia 2 de febrer de la traducció anglesa de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, per Mary Ann Newman. Ja no podria ser-hi present.

El dissabte 30, a la tarda, és atropellada per un ciclista en la cruïlla del carrer Provença amb Urgell, un punt de la ciutat on les bicicletes circulen en les dues direccions. L’impacte és violentíssim. En la caiguda es lesiona el cap i la pelvis. És traslladada immediatament a l’Hospital Clínic. Està conscient. Als amics que van acostant-s’hi el primer que els diu és que s’ocupin de les entrades que té encarregades per anar al teatre. A la Isabel, la seva germana, li comenta: «Vaig passar en verd!». Han avisat la seva filla a Londres, que agafa un vol, immediatament. Al cap de poques hores, empitjora. A les sis de la matinada és intervinguda. Després de dues setmanes a la Unitat de Cures Intensives, mor, abans de l’alba, el diumenge 14 de febrer del 2016. Maleït accident.