8

ARA ÉS L’HORA (2014)

Catalans vote in symbolic referendum on independence in defiance of Madrid

The Guardian, 9 de novembre del 2014

El Tricentenari, les eleccions europees i, sobretot, el 9-N marquen l’any que havia de ser decisiu i que va acabar amb la perplexitat general.

En un article que la Muriel escriu a l’abril a El Temps (en el qual continua col·laborant amb regularitat, la majoria de les vegades centrant-se en temes econòmics, basculant entre Keynes i Adam Smith, però parlant també de Diderot, Tolstoi o l’europeisme, sempre perfumant la columna d’una vaga anglofília) explica:

Els catalans estem aprenent a tractar el nostre passat amb normalitat. L’obertura del Born com un centre de coneixement, d’autoconeixement i de reconeixement ens ha ajudat moltíssim. […] Aquesta normalització de la mirada al passat ens arriba precisament en un any molt especial. L’any que ens hem posat com a fita l’exercici del dret, que és un deure cívic, de decidir el nostre futur […] La gràcia és que el nostre present és ple d’il·lusió […], sabem que el que fem és difícil, coneixem els entrebancs del camí emprès i tenim raons per pensar que encara toparem amb més dificultats inesperades. Però les cares de felicitat que podem veure en els rostres de tants i tants treballadors voluntaris, de tants professionals al servei d’una causa noble com és preparar el pas col·lectiu cap a un país millor, aquesta vivència de l’avui és ben nostra i ja no ens la pot prendre ningú. Gaudim, doncs, intensament, de la sort que tenim.

Gaudir del moment. Keep the momentum. Molt cruyffista. Així es va plantejar un any que venia resolt des de desembre i que tenia un objectiu únic: la consulta del 9 de novembre. Però sovint —massa sovint— aquest «gaudim» es va transformar en «patim».

L’any va començar amb la visita del ministre García-Margallo a Barcelona per fer una conferència. Una oportunitat que no es podia deixar escapar. La Muriel apunta en el seu dietari: «Hi anem amb la Rita Marzoa i el Jordi Gabarró per interpel·lar el ministre. Miquel Roca presenta i reivindica una actitud dialogant dels catalans. Màrius Carol modera. Em dóna la paraula per fer-li una pregunta oral. “Per què no votem?”. Resposta contundent. Nega la major: “Pedís lo imposible y es altamente peligroso”». De fet, el ministre va ser més generós que les sòbries línies que escriu la Muriel. Amb aquell to paternalista que gasten els ministres espanyols quan viatgen a les províncies, va afegir: «Demanar el que és possible és sensat, demanar el que és probable és temerari, demanar el que és impossible és altament perillós». Evidentment, va completar-ho amb l’extensa gamma de perills que assetgen la independència de Catalunya: expulsió de la Unió Europea, greus problemes pel que fa al deute i els inversors, etc. Però més enllà de l’apocalipsi i l’espai sideral o les illes de Robinson, l’important era fixar-se, com havia fet la Muriel, en el raonament últim del senyor García-Margallo: «Pedís lo imposible». Per què?, per què és impossible que una nació vulgui decidir el seu futur?

Un mes després, a la Pedrera, es va celebrar una conferència de Ms. Viviane Reding, la comissària de Justícia, Drets Fonamentals i Ciutadania de la UE. D’algú que ostenta un càrrec amb aquests bellíssims noms caldria haver-ne esperat una defensa ardent d’un poble que justament apel·la a la justícia, els drets fonamentals i la ciutadania. Doncs no, de cap manera, ni s’ho va proposar. Ms. Reding va limitar-se a fer un passeig modernista i gaudinià per Barcelona, sense que la laca del seu tocat permetés que ni un sol dels seus cabells es despentinés. Ella, de Luxemburg, el país més petit de la Unió Europea, va advocar per estats grans i forts, en una mostra més de la coherència que practiquen els líders de la UE.

Però la senyora Reding i el seu pentinat van quedar completament eclipsats per la irrupció pletòrica i abassegadora de don Íñigo Méndez de Vigo y Montojo, novè baró de Claret, descendent del marquès de Cubas i de la reina Maria Cristina i del seu segon espòs, el duc de Riánsares, per la línia paterna, i del marquès d’Esquilache i dels comtes d’Areny, per la línia materna. Una germana seva era aleshores la secretària general del CNI. La seva dona, cosina del ministre de Defensa Pedro Morenés (per línia paterna, descendent del vizconde de Alesón, i del conde del Asalto, Grande de España), i de l’empresari Borja Prado (fill de l’ambaixador Manuel Prado y Colón de Carvajal, administrador del rei Joan Carles I durant vint anys i condemnat pel cas KIO), avui president d’Endesa. També és cunyat d’Íñigo Pérez de Herrasti Urquijo, que, com recordava Vilaweb, va ser «un dels assaltants de la seu de la Generalitat a Madrid l’Onze de Setembre passat, i un històric dirigent d’Aliança Nacional que ja va ser condemnat l’any 2000 a catorze anys de presó per tinença d’armes i material inflamable». En resum, impressiona imaginar-se la taula de Nadal a casa els barons.

La carrera política del senyor Méndez de Vigo era esfereïdora: lletrat de les Corts amb vint-i-cinc anys, de ben jove emprèn una ascensió meteòrica a l’ombra dels grans líders del PP. Primer, amb Marcelino Oreja, i després, amb qui fos. Diputat al Parlament Europeu des de 1992 i successivament reelegit. És a dir, anava convenientment inclòs a la llista. Així van anar passant els anys, plàcidament acomboiats per les hostesses de la Business Class i els grums dels luxosos hotels belgues. Des del 23 de desembre de 2011 era el secretari d’Estat per a la Unió Europea en el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol. Pocs mesos després de la conferència de la Pedrera arribaria a ministre, en substitució de l’enormement popular senyor Wert. Un home de plena confiança, doncs, de José Manuel García-Margallo, besnét de Juan García Margallo, general i governador de Melilla, mort a la coneguda guerra de Margallo —no se sap si potser pel tret d’un jove tinent anomenat Miguel Primo de Rivera—, després de provocar la revolta de la població marroquina i d’uns tèrbols afers de contraban, tot exclamant: «Hay que morir para salvar el honor».

Bàsicament, doncs, don Íñigo Méndez de Vigo y Montojo, baró de Claret, i el seu ministre Margallo eren la representació perfecta, polida durant segles, millorada per casaments i sopars, exquisidament cultivada en escoles privades i clubs de camp, sublimada després de desenes d’enceses de puros acabada una extenuant jornada de caça, del que podríem denominar, així, per no estendre’ns massa, l’establishment dominant de l’Estat espanyol.

El baró de Claret va prendre la paraula al mig de la intervenció de la senyora Reding. Les imatges van circular per internet immediatament. Aquells tres minuts de vídeo són un veritable viatge a l’interior de la ment d’un colonitzador.

Tot l’orgull del novè baró de Claret i dels vuit anteriors gairebé no cabia dins de la pantalla. El gest paternalista, la postura corporal de menyspreu, la corbata de Loewe jugant deliciosament amb les ratlles blau cel de la camisa. El més extraordinari era el to de veu: no és fàcil aconseguir un to de veu com el del senyor Méndez de Vigo, fan falta anys de marquesats i ducats, de passejar-se per clubs i escoles privades, de liceus francesos i internats anglesos, per assolir aquell to agut nasal que només el superen a tot el món els catalans de quinze generacions de Pedralbes passats al castellà en un exercici de provincialització vertical fins al no-res.

Hi ha un primer moment que el baró deia: «Los comisarios que vienen a España están ya hartos de que hagan la misma pregunta: qué pasaría si…». Aquesta frase la pronuncià amb un somriure crispat, lànguidament ample, d’un menyspreu cansat, deixat anar. Tota la baronia de Claret va sospirar alhora. En aquell precís moment ell ja devia estar pensant que el que realment volia dir-nos era que tots plegats érem una colla d’imbècils. Cosa que, efectivament, va passar a fer a continuació: «Eso es así y no tiene vuelta de hoja. Lenin decía que solo los tontos discuten los hechos. [Y esto] es un hecho».

Per què un descendent de la reina Maria Cristina i del seu segon marit (per cert, el duc de Riánsares era un jove guàrdia de corps que servia a palau i que es va casar en secret amb la reina, tres mesos després que aquesta enviudés), primer, va citar Lenin i, segon, va utilitzar la paraula «tontos»?

No hi ha cap resposta. Senzillament, tant se li’n donava. A un colonitzador no li importarà mai l’opinió del colonitzat. És superior. Depreda, impunement, la personalitat del colonitzat. Ell és un ciutadà; els altres, uns rústics pobladors. Ell té pàtria; els altres, territori. Ell i els seus han fet història i l’escriuen; els altres tan sols tenen mites i llegendes. Ell consumeix cultura; els colonitzats, folklore. Ell parla una llengua universal; els altres, un dialecte trossejat que no serveix per a res. Ell té drets, els altres tenen deures. Ell té herois; els colonitzats, criminals. Ell defensa principis i valors; els altres ignoren l’ètica i l’educació. Ell descendeix dels borbons; els altres, de pagesos. Ell legisla normes; els altres només saben violar-les i incomplir-les. Ell és un univers de somriures; els altres, uns desagraïts i malhumorats. Ell porta la llum del coneixement; els colonitzats viuen en les tenebres. Ell pensa; els altres només fan suposicions infundades. Ell té dret a existir; els altres amb sort sobreviuen. Ell parla de fets; els colonitzats són uns «tontos», com va dir Lenin. Lenin!, precisament, en boca d’un insigne membre del PP. Tot s’hi val. I per què, tot s’hi val? Doncs perquè, en definitiva, ell és un home civilitzat, el novè baró de Claret; i els catalans, tot just una tribu.

En acabat, la senyora Reding va continuar sense despentinar-se i fent la ruta del modernisme, i el senyor Méndez Vigo devia tornar a la nit al seu hotel de cinc estrelles GL, comentant amb els seus amics com som els catalans, quina pena, tot fent girar els glaçons al vas de whisky, de malta, escocès.

De tota manera, aquells episodis, periòdics i sistemàtics, anaven aconseguint un èxit formidable. Perquè encara hi ha una cosa més perillosa que riure: esclatar en rialles quan ets insultat. És just aleshores, en aquell moment, quan es produeix la desconnexió.

La Muriel alertava sovint de la pinça del Pont Aeri amb les elits de l’establishment espanyol: «Nosaltres tenim un desig; ells tenen una fantasia». Però era una fantasia que portava tres-cents anys animada i potser havia arribat el moment de donar-la per acabada.

Les eleccions al Parlament Europeu —on va sonar el seu nom, i el de Germà Bel, per encapçalar una llista unitària— li serveixen per explicar en un article a El Punt Avui el seu profund sentiment europeista, molt més sincer i autèntic que el de Ms. Reding. És el moment en què també s’inicia el «martiri» de la consulta, amb el primer acte del viacrucis, la petició de la delegació de competències del Parlament espanyol a la Generalitat per organitzar-la. La Muriel barreja tots dos temes i resumeix la situació. El va titular Dret a construir Europa:

Alhora, arriben, puntuals, dos nous atemptats contra la llengua. Les emissions de Catalunya Ràdio i mitjans públics en llengua pròpia (que s’impedeix que s’escoltin fora de Catalunya) i una nova sentència del TSJC sobre l’ús del castellà a les aules. La Muriel reflexiona en el seu diari: «Com pot ser l’hostilitat cap a una cultura, una llengua, uns símbols. Són actuacions contra la lògica, contra el que és normal, el progrés tècnic, la llibertat expressió, el servei públic». I en l’entrevista que li fa Mònica Terribas aquells dies s’apunta en uns papers —per no oblidar-se de dir-ho en antena—: «Defensa d’un model que funciona. Escalada: van laminant l’ús del català a l’escola. Polititzen l’educació. Suport als directors. Resistir, avançar, un sol poble fet de barreges». En directe, al plató de Catalunya Ràdio, va afegir: «Com en un país normal, la llengua vehicular és la pròpia del país, el català, amb la qual els nens són educats» i demana expressament no acatar la sentència i obeir la Llei d’educació de Catalunya.

A començaments de febrer també se celebrà la Trobada Nacional d’Òmnium, tradicional reunió dels quadres territorials i comitès locals de l’entitat, on el professor Carles Viver i Pi-Sunyer va obrir la jornada amb el «Full de ruta del procés», seguit de Jordi Muñoz i la seva «Anàlisi de noves dades sociopolítiques com a base per a l’acció d’Òmnium» i, en tercer lloc, la campanya «Un país normal: estat de la qüestió», a càrrec de Rita Marzoa i Marcel Mauri. Tancava la sessió un debat a tres entre Muriel Casals, Vicent Sanchis i Marina Llansana. Apuntalar l’exercici del dret a decidir i la victòria del doble sí en la consulta del 9 de novembre es configuraven com els dos grans reptes anuals de l’entitat, que ja comptava amb més de trenta-vuit mil socis. La campanya «Un país normal» es convertia en la via per vehicular-ho. Caldria treballar a fons per desactivar pors. Joan Abellà i Marcel Mauri ja coordinaven més de seixanta comitès locals de campanya, que entrava en una segona fase. Cent mil fulls volants es repartirien en els transports públics.

Tres grans fites començaven a prendre forma a l’horitzó: en primer lloc, una acció de mobilització internacional que servís, tal com havia estat el Concert per la Llibertat del 2013, per encarar amb èxit i moral de victòria la nova convocatòria de l’Onze de Setembre que faria l’ANC; en segon lloc, una gran manifestació en suport de l’escola catalana, i, finalment, la coordinació amb l’Assemblea, amb vista a garantir el 9-N. Feina, molta feina.

En paral·lel, s’activava el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Centenars i centenars d’entitats i associacions s’hi havien adherit. La Muriel demanava fixar l’atenció en la seva representativitat:

Repassant la llista dels assistents, obtenim una imatge força fidel del que és l’estructura econòmica i social de Catalunya. Hi veiem un país amb un teixit associatiu molt dens. Un país amb una representació patronal prou diversa, com correspon a una economia en què les empreses petites i mitjanes tenen un gran protagonisme. I, en correspondència, un país on el treball en l’agricultura, en la indústria i en els serveis disposa també de representants diversos, d’acord amb la varietat de l’estructura productiva.

El país accelerava. «Si somiar fos perillós […] les dones no hauríem sortit de la cuina i els negres dels EUA estarien asseguts a la cua de l’autobús», repetia ella sovint. Però quan s’intueix que els somnis poden començar a fer-se reals, el perill per als immobilistes augmenta i, naturalment, corren a evitar-ho. Aquells dies l’ABC va llançar una campanya d’insídies per instar les autoritats judicials a dissoldre l’ANC. Els dirigents de l’assemblea van denunciar-ho i l’efecte bumerang va ser contundent. En un sol dia gairebé van associar-se dues mil persones.

En aquest escenari, la campanya d’un país normal feia la seva vida amb la de recollida de firmes a favor de la consulta que estava promovent l’ANC, amb el suport de l’AMI. Sovint les parades d’Òmnium competien amb les parades de l’ANC, una al costat de l’altra, amb rètols i propostes diferents. Era evident que caldria trobar una manera de treballar millor i més coordinadament.

En qualsevol cas, ambdues entitats són a l’ull de l’huracà. Estan marcant l’agenda política del país i això fa posar nerviosos a molts. Per exemple, quan Òmnium va aconseguir que els sindicats UGT i CCOO donessin un suport inequívoc al dret a decidir, amb foto inclosa de la Muriel amb el cartell del país normal entre Josep Maria Álvarez i Joan Carles Gallego, immediatament van sortir els corresponents articles unionistes criticant-ho.

S’entrava en uns mesos trepidants fins al 9-N, una carrera d’obstacles que calia anar superant d’un en un, sense defallir. Amb un paisatge exterior marcat pels no constants i impertèrrits de Madrid, començant per l’anul·lació pel TC de la declaració de sobirania (despatxada amb contundència per la Muriel amb un: «És una sort viure aquest moment; estem més a prop que mai d’assolir a través de les urnes allò que vam perdre per les armes fa tres-cents anys», i per Carme Forcadell: «Només depèn de nosaltres i de la nostra capacitat de comprometre’ns amb el país»). Les etapes es cremaven cada cop més ràpidament cap a la consulta del 9 de novembre. Primera final: els castells a Europa.

A El Punt Avui, la Muriel explicava el «Catalans want to vote», la macrodiada castellera que se celebraria en set grans ciutats europees: «Necessitem tenir molts amics a l’exterior, i una de les millors maneres per aconseguir-ho serà ensenyant-los el millor que tenim». I a Òmnium s’havia pensat que «no teníem res millor que la nostra cultura popular, les nostres arrels, l’esforç, la solidaritat i el valor de la col·lectivitat. No endebades els castells són patrimoni de la humanitat per la UNESCO».

La iniciativa havia començat com una més de tantes idees fruit del brainstorming més agosarat i, gràcies a la col·laboració entusiasta de les colles castelleres, anava fent-se realitat. Més de cinc mil castellers i familiars van mobilitzar-se. «Som capaços d’aixecar castells, agafar-nos, fer una gran pinya i fer un pilar fins a tocar el cel. Això és el que estem preparant a Catalunya», deia satisfeta la Muriel. I certament, si aquest país fos com el món casteller, això seria una altra cosa. La Colla Joves dels Xiquets de Valls aniria davant el Tower Bridge de Londres; la Vella dels Xiquets de Valls, al Camp de Mart de París; els Xics de Granollers, a l’Alexanderplatz de Berlín; els Castellers de Vilafranca, a la Grand Place de Brussel·les; els Xiquets de Reus, a la plaça de les Nacions de Ginebra; els Castellers de Sants, a la Torre de Betlem de Lisboa, i els Bordegassos de Vilanova, al Gianicolo de Roma. A Barcelona, els Castellers de la Sagrada Família, davant de la catedral de Gaudí i els Castellers de Barcelona, els Minyons de Terrassa i els Castellers de Sabadell a la plaça de Sant Jaume. També els padrins de les colles ajudaven a arrodonir la proposta: Jordi Savall (París), Paul Preston (Londres), Sergi López (Brussel·les), Helder Costa (Lisboa), Pep Guardiola (Berlín) i l’actor Joan Mompart (Ginebra).

A pesar d’alguns entrebancs (que la tenebrosa diplomàcia espanyola no descansa mai és conegut; el que no es podia preveure era trobar-se amb alguns delegats de la mateixa Generalitat que no van atrevir-se a sortir públicament amb el lema del «Catalans want to vote»), l’èxit va ser total. Catalunya va tocar el cel. La Junta d’Òmnium va dispersar-se arreu. En el meu cas em va tocar el cel de Ginebra, just davant de la seu de les Nacions Unides, allà on pengen totes les banderes del món, excepte la nostra.

Sense temps per descansar, se celebrava la cerimònia de l’entrega del Premi d’Honor (on la Muriel aprofita per reivindicar els castells: «Han donat a conèixer a nivell internacional la nostra nació, la que està més enllà i més ençà de constitucions i normes, d’administracions i buròcrates») i, tot seguit, la manifestació de Som Escola («Quan ens fereixen en la llengua, fereixen un ampli ventall de catalans»; «Els que volem l’escola en català som encara més que els que volem votar el 9 de novembre»; «La llei Wert és un intent exageradíssim i poc democràtic d’espanyolitzar-nos, que fa entrar la política en el terreny de la pedagogia»). Cent mil manifestants van deixar clar, com hauria fet el lingüista Joan Solà, que es plantaven. Quan la Muriel en el seu parlament va cridar: «La LOMCE no s’ha d’aplicar el curs vinent. Ho hem d’impedir!», els manifestants van contestar «Insubmissió, insubmissió!». «Sabem que la nostra tradicional moral de resistència ha de donar pas a una nova moral de victòria», tancava la Muriel, davant d’una marea de samarretes verdes que omplia el passeig Lluís Companys.

El dia abans, el 13 de juny, havia anotat en la seva agenda: «Dino amb Oriol Soler. S’hi veu amb cor. Vol direcció política». Estava a punt d’entrar en escena un home clau, el rei de la cuina del procés, un personatge homèric, capaç de pensar en gran, en molt gran, acostumat a disparar primer i preguntar després, mentre el seu panzer aplana totes les dificultats que se li presenten. Soler, president del Grup Cultura 03, impulsor del diari Ara i d’altres megaprojectes culturals, serà vital en tres moments del procés: el que està a punt de començar aquest estiu del 2014, en la campanya electoral de Junts pel Sí l’estiu del 2015 i en l’última setmana de negociacions per a l’elecció del president de la Generalitat, el gener del 2016. Discutit i atacat, admirat i incomprès, sense ell, senzillament, la història del procés seria diferent.

La campanya del país normal havia superat els setanta-cinc comitès de campanya. Òmnium continuava amb el lema «Votar és normal», i tirava endavant accions al Primavera Sound, cinemes, transports públics, i a les entrades i sortides de la ciutat de Barcelona. S’havia acabat produint un documental, amb el qual es buscava promoure el debat sobre el dret a decidir i la independència. Hi apareixien Andreu Buenafuente, Àngel Llàcer, Karmele Marchante, Antonio Baños, Berto Romero, Ramon Cotarelo o Josep Maria Mainat. Territorialment, les zones d’acció on es concentraven els esforços de la campanya eren el Baix Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat, el Vallès Occidental i el Tarragonès.

Però un petit terratrèmol intern a Òmnium estava a punt de sacsejar-ne l’estructura. A començaments de maig, Joan Abellà, Rita Marzoa i Marcel Mauri ja estaven treballant en el disseny de l’evolució d’una campanya que permetés adreçar-se a quatre-cents cinquanta mil indecisos, amb accions dirigides a targets concrets, amb una ambició que aspirava a anar molt més enllà de la campanya d’«Un país normal».

A mitjans de juny, Joan Abellà feia arribar a la Junta d’Òmnium un manifestat titulat: ARA ÉS L’HORA (MANIFEST DE CAMPANYA) en blanc i negre i sense cap logo. Començava dient: «Els ciutadans de Catalunya tenim una oportunitat històrica per aconseguir la solució definitiva a un conflicte que s’ha allargat durant molt de temps, durant els últims segles». Continuava amb un JA SOM AQUÍ («Hem aconseguit les mobilitzacions pacífiques més importants de la història d’Europa, amb les manifestacions de l’Onze de Setembre de 2012 i la Via Catalana de 2013. Però l’èxit del recorregut recent no garanteix de cap manera que l’objectiu s’aconsegueixi»), parlava de la consulta com a «repte» i alertava de l’oponent: «És poderós. Ens faran falses promeses, ens voldran enganyar amb vidres de colors i ens enviaran un cavall de Troia embolicat com un regal difícil de refusar. Haurem de ser agosarats, haurem de ser rotunds, haurem de posar la força de la gent per damunt dels acords tèrbols».

La resposta era lligar-se a l’excel·lència i fer «una campanya de proporcions tan gegantines com el propòsit que entre tots ens hem fet. Iniciem una campanya a favor del “sí” que és una campanya a favor d’un país nou per a tothom». Convèncer la majoria perquè guanyés el sí. I això, continuava el document, només podia fer-se si se seguia una única estratègia:

Hem d’aconseguir que la mobilització de l’Onze de Setembre sigui massiva i impressionant. Ha de ser la clau que obre la porta de la consulta. I hem de dur a terme des d’aleshores una campanya inoblidable, una campanya que valgui la pena rememorar durant molt de temps, la millor campanya que s’hagi fet mai a Europa. Volem aconseguir com a mínim set milions i mig d’euros, que han de servir per dur a terme aquesta campanya única a favor del sí. I també volem comptar amb la incorporació de més de cent mil voluntaris, que estiguin disposats a participar de forma generosa als actes que farem arreu del país. Des de l’Onze de Setembre i fins al Nou de Novembre.

En una èpica descordada, el document acabava:

Només una campanya única té sentit davant d’una oportunitat única. Ha de ser una gran mobilització, massiva. Ha de ser excel·lent. Històrica. Enorme. És el repte més important que tenim ara mateix. I té un objectiu clar i rotund: fer que el sí guanyi la consulta del 9-N. Un país millor que comenci empès per la força de la gent, sense decisions d’última hora en despatxos foscos. Un país on tothom pugui viure millor perquè comenci amb un suport ampli, guanyador, indiscutible. I aquest objectiu és descomunal. És possible, el tenim a l’abast, però és molt difícil. La tasca és enorme i complexa. No hi ha res guanyat. Però ho podem fer, aquesta vegada sí, ara sí.

Era l’esborrany del projecte de la campanya més monstruosa feta mai a Catalunya per la societat civil. Naixia una gran onada groga, Ara és l’hora. El moviment independentista passava de casteller a surfista.

La Muriel ho comunicaria de viva veu en l’acte de reelecció com a presidenta d’Òmnium de juliol del 2014. Naturalment, ningú no havia presentat cap candidatura alternativa a la seva. Era «la» presidenta, de manera inqüestionable. En aquella ocasió, el seu discurs final s’havia treballat en el sentit de posar de manifest i insistir en la «mare de totes les campanyes», que començaria el 10 de juliol. També es reforçava el missatge d’unitat, ajuntant esforços, l’ANC i Òmnium, amb una nova plataforma comuna, Ara és l’hora.

No podia pas imaginar-se que just un any després s’adreçaria als mateixos socis comunicant-los que deixava l’entitat per incorporar-se a la llista electoral de Junts pel Sí.

A la sala del Col·legi d’Advocats, la Muriel va fer un repàs dels quatre anys de presidència. És un bon moment per mirar enrere. Se sent orgullosa de tot que s’ha fet. L’entitat s’ha girat com un mitjó, pot exhibir uns resultats sòlids i vol compartir-ho:

Sí, està satisfeta d’una feina que gairebé ha fet que els socis de l’entitat es doblessin des que ella va assumir-ne la presidència, i l’ha situat a primera línia del país, amb una capacitat d’influència més alta que mai. Me la imagino escrivint el discurs al seu despatx del carrer Diputació, entre llibres i premis i medalles rebudes, i el quadre de Picasso amb les quatre barres i les fotos dels castells a totes les ciutats on van alçar-se.

Però el procés té una dinàmica diabòlica, si t’atures, caus. Tocava mirar endavant. I la Muriel alerta:

Aquest és el nostre compromís nacional i social: fer possible el referèndum, eixamplar la majoria social que hi ha de participar i finalment aconseguir que la majoria del doble sí sigui sòlida, incontestable[…]. Impulsarem una campanya pel doble sí des de la societat civil i ho farem treballant des de la màxima unitat amb les organitzacions amb les quals ja estem actuant conjuntament: l’ANC i l’AMI […]. Amics i amigues d’Òmnium. Volem un país millor i lliure. Normal. Volem un país independent. Amb vosaltres el tindrem!

Les coses semblen impossibles fins que passen. I la Muriel, i la Carme, i Josep Maria Vila d’Abadal i els seus equips, per parlar de les principals entitats de la societat civil, estaven fent que passessin i fossin possibles. Tancàvem la sala del Col·legi d’Advocats i marxàvem cap a casa. En acomiadar-nos, la Muriel ens va dir: «Si fa cinc anys ens haguessin dit que estaríem fent una campanya per la independència de Catalunya!, us ho hauríeu pogut imaginar?».

Però la Muriel havia passat de puntetes sobre l’enorme repte logístic que caldria superar perquè l’ANC i Òmnium treballessin junts. Maneres de fer diferents, protagonismes esquius, ferides no tancades s’unien a la necessitat de designar portaveus, gestionar econòmicament un nou pressupost i emprendre totes les mesures de precaució possibles i impossibles que protegissin les dades que es volien aconseguir. L’operació «Oriol Soler» havia començat a prendre forma a Òmnium i havia de ser acceptada per l’ANC. Afortunadament, la relació entre la Muriel i la Carme va fluir sempre de manera correcta. També els enginyers de sota, Joan Abellà i Pere Pugès, per Òmnium i l’ANC respectivament, sabien que calia treballar junts i aparcar diferències. Els equips tècnics respectius, amb Oleguer Serra i Rosa Alentorn al capdavant, anirien aprenent noves normes de funcionament i de treball en comú, que provocarien algun incendi puntual, però també moltes abraçades. I mentre es creaven tot tipus de comissions legals, de seguretat, econòmica, es convocava una roda de premsa el 17 de juliol a l’Auditori del Disseny Hub (plaça de les Glòries). Lema: Ara és l’hora. Guanyar depèn de tu. Missatge: inscriu-te a la Via Catalana 2014 (V), fes-te voluntari, fes la teva aportació econòmica. Hi parlarien Muriel Casals i Carme Forcadell, però també Oriol Soler, que explicaria la campanya, Jordi Segarra (de l’equip d’assessors que s’havien contractat per donar suport a la campanya) i Ignasi Termes (responsable de l’acció de mobilització V de la Diada). Jordi Bosch, l’home institucional d’Òmnium, ja havia pres la precaució de presentar-la hores abans a CDC, UDC, ERC, CUP, ICV i EUiA.

La roda de premsa llançava una marca destinada a fer fortuna: Ara és l’hora. El color groc tenyiria el país els mesos següents. En el seu article mensual a El Punt Avui, la Muriel va aprofitar l’ocasió per repetir-ne els objectius:

Eren uns moments d’eufòria, una mica ingènua, provocada pel desconeixement de les dificultats que es trobarien. Però la Muriel ho viu amb intensitat. I ho comparteix. Un dia els membres de la junta van rebre el correu següent: «No em puc estar d’enviar-vos el missatge i de posar en negreta el que The Times diu. Els catalans VOTAREM! Tenim cita amb ells, demà. Quina emoció, parlar amb el Times!!!!!!!». Havia rebut la comunicació següent:

On Sept. 11, The Times of London will publish a Special Report on Catalonia. A thriving and cosmopolitan nation with a distinct cultural identity, Catalonia will hold a historic consultation in November to reshape its relationship with Spain. With the independence debate as a platform, this comprehensive report will examine Catalonia’s history, identity and aspirations.

Tot anava, doncs, progressant més que adequadament. I tanmateix, aquell estiu que estava a punt de començar viuria un moment de sotragada explosiva a les portes de les vacances d’agost. Ningú no es podia imaginar que l’expresident Jordi Pujol confessaria una deixa no declarada a Hisenda. El país entra en estat de xoc, tremola, s’entristeix, s’enrabia i acaba per autogenerar una fúria terrible, mai vista fins aleshores. Què passaria amb l’onada groga? La Muriel s’expressa en aquells dies de manera prudent: «Totes les imperfeccions, per grans que siguin, s’han de convertir en estímuls perquè no tornin a passar, per dir que volem un país net i un futur millor». La seva relació amb Jordi Pujol es refreda, però no es trenca. Mantindran sempre una cordialitat. L’expresident li anirà trucant de tant en tant. El dia del funeral oficial de la Muriel, al Parlament, Jordi Pujol hi serà.

Podia trencar el cas Pujol aquell moment de màxima concentració, a quatre mesos del 9-N?

Amb la perspectiva del temps transcorregut, per a l’independentisme no va ser un cop tan greu com podia haver semblat inicialment, en el cas que realment hagués estat un cop. De fet, no podia ser-ho per la densitat, amplitud, transversalitat i dimensió que havia agafat. Potser en un estadi més incipient, les coses haurien anat diferent. O no. Però l’estiu del 2014, la gran onada groga avançava empassant-s’ho tot, senzillament perquè l’independentisme havia transmutat en estadisme. El compromís diari que exigia Ernest Renan va marcar aquells quatre mesos.

Però no tan sols seria el cas Pujol. Al llarg de l’estiu es va posar a prova la resiliència dels catalans en el seu únic punt feble: la confiança en ells mateixos.

A l’agost, al tradicional escalfament pre-Diada, s’hi van sumar declaracions de la vicepresidenta Ortega i del conseller Josep M. Pelegrí, d’UDC, però també del conseller Santi Vila, qüestionant la celebració del 9-N sense un aval del TC. Els ànims es van encendre. El president Mas insistia que l’únic pla que concebia era votar. Carme Forcadell aprofitava la relliscada: «La millor resposta a les declaracions d’Ortega és una V esclatant i importantíssima». I la Muriel conciliava: «Estem segurs que el 9 de novembre anirem a les urnes i expressarem el que volem». No seria un estiu normal, ni còmode, però tampoc cap dels 299 estius anteriors ho havien estat.

Els Casals tenen casa a Talamanca, l’indret avui conegut com el lloc on l’exèrcit català va viure la darrera victòria contra els borbònics. Ho remarcava la mateixa Muriel, hores abans de l’Onze de Setembre, mentre devia recordar tantes hores de joventut passades:

Mentre encara ressonaven els tres-cents violoncels que van commemorar la caiguda de Barcelona el 1714 a la plaça del Born, els catalans van trobar-se junts, ordenadament, disciplinadament. Eren molts a la Gran Via i a l’avinguda Diagonal. Érem moltíssims i estàvem junts. «Quina sort viure ara i aquí!», deia la Muriel amb un somriure d’orella a orella als membres de la junta d’Òmnium tot entrant al Palau de la Generalitat, aquell vespre. L’èxit de la V ho era de victòria i de votar, però també de viagra per al 9-N. O això és el que tothom pensava que seria, abans de constatar que a Catalunya les pastilles tenen efectes col·laterals no previstos.

Quedava menys de dos mesos per al 9-N. La Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana va ser aprovada el 19 de setembre amb els vots a favor de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP, que sumaven el 80% del Parlament de Catalunya. El dia 27 de setembre, el president Mas signà el decret de convocatòria de la consulta. Immediatament el govern del Regne d’Espanya actuà, i, de manera excepcional i única a la història espanyola, el Consell d’Estat i el TC es reuniren i van resoldre en temps rècord admetre a tràmit els recursos presentats pel govern, amb la qual cosa quedava automàticament suspesa. Amb un punt d’ironia, la Muriel escriu al seu diari: «27 de setembre. El president Mas signa el decret de convocatòria de la consulta del 9-N. Som a la plaça Sant Jaume. 29 de setembre: hi tornem sota la pluja. El TC ataca!».

Era impossible imaginar-se, ni per un instant, que d’aquell òrgan espanyol, supeditat als interessos del Regne d’Espanya, se’n pogués ni remotament esperar cap mena de justícia cap als catalans en el seu camí vers la plena sobirania. Tot això no era cap novetat. Cap institució espanyola no permetria que els catalans poguessin votar i, encara menys, independitzar-se. L’Estat espanyol es fonamenta en la seva concepció unitària, i en el dret de conquesta. Mai l’Estat no permetrà un referèndum a Catalunya, i no perquè el pogués perdre, sinó perquè, en primer lloc, li és inconcebible a ell mateix per la seva pròpia configuració, i, segon, encara més important, perquè suposaria un precedent per a una futura nova consulta en qualsevol altre moment, més endavant.

Tot això ja se sabia. Ja s’hi comptava. No alterava en res el procés. I és que la independència de Catalunya no pot dependre de cap àrbitre espanyol, perquè no hi ha àrbitres a l’Estat espanyol. A l’Estat hi ha l’estat. La independència de Catalunya només pot dependre dels catalans. I tanmateix, els catalans, a vegades, no saben dependre d’ells mateixos. «Unitat!», «President, ni un pas enrere!», «Desobeïm», cridaven els assistents a la plaça de Sant Jaume, xops, aquell 29 de setembre sota la pluja. La fase final de la campanya d’Ara és l’hora començava singing in the rain, però sense Stanley Donen darrere la càmera.

L’endemà, el Born es vestia de gala. En el dinar «Moment zero» que convocava El Punt Avui, les invitades eren Carme Forcadell i Muriel Casals. Havien tingut poc temps per eixugar-se i assecar-se. A l’escenari, una gàbia amb una urna, símbol de la campanya que s’havia estès arreu (#mutsialagàbia), que va entrar a la Sala Moragues en Salvador Cardús. Fent broma, algú en el torn de preguntes va assegurar que aquell es tractava d’un acte de sedició en tota regla, però els riures no van amagar les inquietuds que ja s’expressaven públicament.

El govern havia paralitzat la campanya del 9-N. Tot i que, com sempre, la Muriel va tenir un to i unes maneres més formals («Jo no em precipitaria en la crítica al nostre govern»), les dues presidentes van ser contundents en el fons: «No hem de tenir por de res, no hem arribat fins aquí per espantar-nos i retrocedir». En els seus papers, la Muriel s’havia apuntat les següents idees per desenvolupar durant la conferència:

1) L’estat de les autonomies no ha funcionat, és car i ineficient; 2) Recentralització normativa i quantitativa; 3) No és només per economia. Però economia és poder. Com identitat també és… poder polític; 4) Bones pràctiques, camí cap a la independència; 5) Recordar: Qüestions d’Estat a l’IEC, el Clauer; 6) Desconnexió mental, i 7) Activisme/tensió: qualitat de la democràcia.

Però la situació s’agreuja. Els partits polítics es reuneixen i discuteixen sobre els passos a seguir. Apareixen esquerdes, que ja hi eren, aleshores senzillament es fan visibles. A la fi, es manté l’acord de continuar endavant, desconeixent els detalls de com fer la consulta davant la prohibició del Tribunal Constitucional.

El periodista Pere Martí, a Escac a l’Estat, explica els detalls d’aquells dies. Situa l’inici de les desavinences a principis d’agost:

Hi va haver la formalització del desacord estratègic entre Mas i Junqueras. Tots dos van evidenciar que tenien fulls de ruta diferents per a encarar la consulta. Mentre Mas proposava unes plebiscitàries el mateix 9-N si el TC suspenia la consulta, Junqueras defensava que la consulta s’havia de fer tant sí com no i considerava una renúncia la posició de Mas. El republicà volia fer la consulta amb els mitjans que fos encara que hagués estat il·legalitzada.

A partir d’aquí, se succeeixen les famoses reunions al Palau de la Generalitat, al Palau Robert i al Palau de Pedralbes. No va ser per palaus, no. Martí les va jutjar així, en una entrevista a Vilaweb:

Es va fer una mica el ridícul, amb aquestes reunions, que havien de ser secretes i es filtraven a primera hora. La desconfiança entre els dos que les havien de liderar era total i això les va condicionar completament. Fins i tot, Mas i Junqueras es van reunir en secret abans de la reunió de Pedralbes per mirar d’acostar posicions. D’una altra banda, hi havia el desinterès manifest d’Iniciativa, que no volia jugar fort en el procés. Herrera buscava una porta de sortida a cada reunió. Els partits van ser incapaços de prendre el relleu de la societat civil en el lideratge i la concreció dels següents passos del procés.

Com és sabut, i davant del desacord, el president Mas dóna un cop d’efecte i, emparant-se amb la pressió de l’Estat espanyol i la falta de «garanties democràtiques per celebrar la consulta del 9-N sobre la base prevista», anuncia un procés de participació ciutadana organitzat per la Generalitat, amb la mateixa pregunta i per al mateix dia. És a dir, un «nou» 9-N. Una decisió que podia tenir, i les va tenir, unes conseqüències imprevistes.

Mentrestant, els milers de voluntaris de la campanya d’Ara és l’hora seguien tirant endavant amb el calendari d’accions previstes, una mica fantasmagòricament ateses les controvèrsies polítiques: havia començat la gigaenquesta a molts pobles i barris de les ciutats de Catalunya, es penjaven cartells, s’organitzaven conferències i dinars, etc. També en aquell atzucac, l’ANC i Òmnium posaven en marxa una Taula de Forces Polítiques, amb els sis partits favorables al procés i l’AMI. En general, es constatava una enorme inquietud perquè el govern feia passos de forma unilateral. Malgrat tot, la posició dominant era evitar soroll mediàtic, pel seu efecte desmoralitzador. Però la crisi —la pitjor de les crisis possibles, perquè era una crisi de confiança— ho posava tot en risc.

Les discussions eren enceses entre els partits. Com va escriure Vicent Partal: «Esquerra se sent especialment traïda perquè durant dos anys ho ha aguantat tot a canvi de la consulta i ara la consulta no es fa tal com s’havia pactat solemnement. I la CUP i ICV-EUiA tampoc no veuen fiable l’actuació logística i política que proposa el govern». Lògicament, aquestes discussions es reflectien en les entitats. La fotografia era d’una gran confusió. En aquell escenari, la BBC un dia va parlar del 9-N com a «desafiament», i va encertar la via per on per fi es va voler trobar la solució.

La Junta Directiva d’Òmnium vivia el moment amb la mateixa passió que arreu. La solució final consensuada era d’acceptar el nou 9-N plantejat pel president, però amb les reflexions següents: a) Que aquesta opció comptés amb l’acord dels partits polítics del bloc sobiranista; b) Que el procés participatiu tingués garanties que permetessin aconseguir una bona participació, i c) Que en el moment de fer aquest procés participatiu, el 9 de novembre, el president de la Generalitat hagués fixat la data d’unes eleccions de caràcter plebiscitari. Aquest punt era essencial.

Calia generar un discurs clar sobre la taula. Potser finalment d’aquella darrera crisi en podrien sortir més fortes les entitats, si eren capaces de resoldre el cul-de-sac i fixar amb nitidesa com voldrien que anessin les coses. La situació era tan complexa, que es va decidir convocar una gran manifestació a la plaça de Catalunya per al 19 d’octubre.

La Muriel, amb Carme Forcadell i puntualment altres membres dels seus equips, es reuneixen, el dia 15, amb Oriol Junqueras; el dijous 16, al matí, amb Dolors Camats i Joan Herrera; a la tarda, amb el president Mas; al vespre, amb l’alcalde de Barcelona. En totes, s’exposa la posició d’Òmnium, que es basa en el text elaborat per la Comissió de Discursos, segons els punts següents: 1) Recuperar la il·lusió i l’esperança, després dels darrers dies (i agrair l’esforç dels voluntaris); 2) Comprometre el govern i els partits a lligar el 9-N i les eleccions plebiscitàries: demanant que el president fixés data abans del 9-N i que fos abans de les eleccions municipals; 3) Fer una crida a la unitat, en l’objectiu i en l’estratègia; 4) Posar les urnes el 9-N i en les eleccions plebiscitàries, i 5) Independència: fixar, d’acord amb els informes del Llibre Blanc de la Transició Nacional, el full de ruta a seguir i, per primer cop, proposar una fórmula (que s’havia demanat al professor Viver i Pi-Sunyer), que fixés les fases des de la declaració d’independència.

Dissabte a la tarda, hores abans de la manifestació de l’endemà, es van trobar els equips negociadors de l’ANC i Òmnium. Després d’una discussió llarguíssima, sorprenentment Òmnium es trobava defensant una posició força més «contundent» que alguns representants de l’ANC, en el sentit de realment considerar que el 9-N era una primera volta de les plebiscitàries. Fins i tot hi havia dubtes en l’ús de la paraula independència. Per primera vegada, Òmnium semblava l’ANC i a l’inrevés, en el sentit de la prudència i mesura comunicatives. És el moment també en què Òmnium proposa el lema d’«Unitat, urnes i independència», que serà la base del discurs de la Muriel, així com també la «revolució dels somriures». Al final, es decideix que cada entitat escriurà el seu propi parlament.

Diumenge feia un dia radiant. Els nervis estaven a flor de pell, fins al punt que la simple col·locació dels dirigents de l’ANC i Òmnium a l’escenari ja va encendre algunes polèmiques. La plaça era plena a rebentar. La Muriel portava el discurs preparat, i Carme Forcadell l’estava acabant de retocar.

La Muriel, com d’habitud, parlava en primer lloc:

Era la part menys compromesa del que tocava dir aquell dia. Quan va ser el torn de Carme Forcadell —moments abans, com solia fer sempre, repassava mentalment cada frase, per evitar haver de llegir el discurs—, va deixar anar el famós: «President, convoqui eleccions: volem votar en els propers tres mesos, volem iniciar la primavera del 2015 amb un Parlament constituït». No s’ha pogut aclarir si estava escrit o no en el seu text, però ho va dir, amb coratge, tal com d’altra banda, l’ANC i Òmnium havien acordat. Les cares d’alguns assistents a la plaça van canviar radicalment. La presidenta de l’ANC, reconeixent que no era «la consulta que volíem», ni la que s’havia promès, l’acceptava a canvi de convertir el 9-N en una nova forma de mobilització de denúncia a «un estat que ens nega els nostres drets nacionals i el nostre dret d’expressió. Sempre i quan el 9 de novembre serveixi per mostrar al món la ferma voluntat i determinació del poble català de decidir el seu futur». Però Forcadell demanava un termini condicional, el mateix que Òmnium també exigia. És a dir, s’acceptava la nova consulta, entesa com la primera volta de les eleccions plebiscitàries, que s’havien de realitzar abans del Sant Jordi de l’any vinent, abans de les eleccions municipals previstes al juny.

Acabat l’acte, en una terrassa de Ciutat Vella, alguns directius d’Òmnium es reunien amb els líders polítics del moment. Ni els gintònics no podien amagar un estat general d’incomoditat, a totes bandes. Convergència vivia aquell «convoqui» com una imposició intolerable a l’autoritat del president i es negava a sentir-se condicionada pel termini dels tres mesos; ERC havia d’assumir inevitablement el nou 9-N i semblava que ho feia amb la sensació de ser-hi arrossegats, perquè aquella no era la consulta pactada; ICV consumava que navegar a la deriva acaba portant-te a les roques, i la CUP, que l’havia encertat en valorar el component de «desobediència» que podia suposar el 9-N, no tindria prou força per imposar el seu relat després del dia 9.

També les entitats perdien. O com a mínim no se sortirien amb la seva. L’ANC i Òmnium havien acceptat la nova consulta, condicionada a unes eleccions plebiscitàries en tres mesos. I això no passaria. El gerro de porcellana del procés arribava malmès al 9-N, i, refet amb l’èxit d’aquella jornada, tornaria a entrar al taller de reparació hores després. Les eleccions plebiscitàries no serien a la primavera, es convocarien després de les municipals. Un fet que tindria enormes conseqüències, un dels més importants per entendre la història del procés.

Malgrat tot, aquell matí de sol a la plaça de Catalunya permetia enfrontar-se als dies següents amb tota l’ambició possible. S’engegava la maquinària de nou. Tres dies després, el 22, Artur Mas i Oriol Junqueras segellaven públicament l’acord. Acordaven una «treva dialèctica» entre totes les forces polítiques (i la societat civil), per concentrar tota la força i energia a fer del 9-N un èxit imprescindible. A dues setmanes del 9-N aquell soroll de ganivets de fons havia d’acabar. Certament, era bàsic, però alhora també s’acabaria enterrant el calendari previst. No hi hauria full de ruta acordat per l’endemà del 10-N. I això tornaria a deixar el procés a la intempèrie.

Carme Forcadell, mesos després, m’explicaria, asseguts al seu despatx de presidenta del Parlament: «Ens havíem d’engrescar. I què volia la gent? Votar de veritat! Vaig parlar amb molts socis de l’ANC. Si havien de votar la consulta que no era la que volíem, teníem dues opcions: en primer lloc, donar-hi suport o no fer-ho; però si acceptàvem la consulta, posar-hi el condicionant de les urnes abans de les eleccions municipals. L’única manera que vam entendre per mantenir la il·lusió».

En qualsevol cas, tots els demòcrates estaven convocats no només per decidir el futur polític de Catalunya, sinó per desafiar l’estat, també. El món mirava cap aquell país del sud d’Europa i calia denunciar que el govern espanyol no volia deixar-lo decidir, contràriament al que havia fet la Gran Bretanya amb Escòcia. Des d’aquell dia, ja va ser irrenunciable posar un vot a una urna el 9-N. «Tinc un vot i no tindré por d’usar-lo», com van popularitzar Josep Ganyet i Jordi Calvís.

Si fèiem cas dels informes del Llibre Blanc de la Transició Nacional, s’era a la darrera etapa abans que tot tornés a començar. És a dir, a les portes de l’última fase: les eleccions plebiscitàries. Per twitter es feia trendig tòpic el hashtag #el9Nestemconvocats. Si aquesta data era el tret de sortida de les plebiscitàries, per què no utilitzar-la? La Muriel, per qui hi havia en joc l’essència de la democràcia, utilitzaria sovint la metàfora de la semifinal d’una competició esportiva: «El procés participatiu és com la semifinal del procés i seria recomanable que la final —que són unes eleccions plebiscitàries— es facin abans de les municipals».

Ja havia parlat tothom. El govern, l’oposició, l’oposició de l’oposició, l’oposició de l’oposició de l’oposició, els sectors crítics, els sectors dissidents dels sectors crítics, la societat civil i l’home del temps. Aquells dies la Muriel va pregar i implorar per recuperar la pau i la treva fins al 9-N, convertit, volguéssim o no volguéssim, ens hagués agradat molt o gens, en l’autèntica prioritat nacional. I s’hi va deixar la pell recorrent el país de dalt a baix, a Terrassa, a Deltebre, a Castelldefels. On fos. El 9-N va ser empès, des del punt de vista de la mobilització, per la campanya Ara és l’hora. Emocionava veure els enquestadors de la gigaenquesta, la campanya del país groc, els anuncis, les accions i esdeveniments.

Evidentment, el nou 9-N també va ser impugnat per l’equip mèdic habitual de l’Estat. Però fes el que fes el govern espanyol o el TC, ja no tenia cap interès. Els catalans tenien la seva papereta de votar i no tindrien por d’usar-la. El govern n’assumia el lideratge —i les conseqüències. Més de quaranta mil voluntaris s’havien inscrit per participar en la jornada.

Els últims dies van ser d’una intensitat apassionant. Rumors d’amenaces, maniobres tèrboles, cassolades a les nits, l’acte final de la campanya d’Ara és l’hora a l’avinguda Maria Cristina, milers de voluntaris col·laborant; dos milions i mig de díptics amb la butlleta del 9-N i cinc-cents mil exemplars d’un diari sobre la consulta repartits. La gigaenquesta va mutar a gigatrucada, una decisió oportuna, que pal·liava alguns problemes logístics evidenciats en les enquestes, i ampliava de manera formidable el perímetre d’acció. El call center era un festival de trucades, on els voluntaris passaven tardes senceres, fent torns. Es feien sopars per recaptar diners. I xerrades i conferències en els llocs més inversemblants. En definitiva, s’anava perfilant en l’imaginari col·lectiu que la imatge de cues de catalans davant dels seus col·legis electorals faria la volta al món.

La recomposició —amb pinces— del mític gerro de porcellana havia obrat el miracle. L’Estat impropi va veure com la colònia del nord enterrava les destrals del guerracivilisme entre els partits sobiranistes i es tornava a formar el mur de quatre-cents quilòmetres de la Via Catalana. L’Estat clavegueram en el qual Catalunya viu enfangada només tem una cosa: la unitat catalana. Contra quatre-cents quilòmetres de catalans agafats de les mans no té res a fer.

Els catalans ja no volien votar, votarien. La Muriel, més lacònica que mai, apunta al seu diari, senzillament: «El 9-N anirà bé!». I el vespre del dia 9: «I hi va!». Minuts abans que ho escrivís, fosos en una gran abraçada, els equips de l’ANC, Òmnium i Ara és l’hora celebraven al Born un dia que passava a la història de Catalunya, en el mateix punt exacte on, tres-cents anys i quasi dos mesos abans, el general Villarroel, a cavall, seguit d’uns pocs homes, carregava contra els borbònics, mentre el conseller en cap, Casanova, envestia pel costat esquerre de la defensa dels catalans. Com Josep Pedrals posa en boca d’un personatge del musical Fang i setge: «Defensaven que casa nostra fos casa nostra». També ara defensaven el mateix. Però la nit del 9-N del 2014 va ser una nit de victòria. I les abraçades es van encomanar arreu, tot i que una es va endur les portades de l’endemà, la del president Mas i David Fernàndez.

«El camí cap a l’autodeterminació no té marxa enrere», va proclamar una Muriel més eufòrica que mai. I ja hi havia qui especulava amb el 22 de febrer com a data possible de les eleccions plebiscitàries. No va ser així.

Tot el que va passar des d’aleshores fins a finals d’any es pot resumir en una frase de la Muriel pronunciada en el discurs de la Nit de Santa Llúcia al Liceu de Barcelona: «Des d’Òmnium Cultural ens sentim perplexos, fins i tot preocupats. Pot ser que guardem tota aquesta feina que hem fet en el calaix?». L’espectacle d’aquella nit de les lletres catalanes es titulava La llum d’un país, però després de brillar amb una intensitat encegadora, el 9-N s’havia apagat, com si en lloc de la llum d’un astre s’hagués tractat del cometa Halley.

El president Mas havia llançat, en una conferència a l’Auditori del Fòrum, una proposta que feia volar pels aires el sistema autonòmic. Un programa d’unitat de partits polítics i societat civil amb el qual fer l’últim assalt de les plebiscitàries. De nou el president prenia la iniciativa, una proposta brillant i necessària, però de nou la prenia sense haver-ho consensuat amb els seus socis del govern. L’úlcera era oberta i aquella conferència era un dit a la nafra. Totes les desconfiances del món van tornar a explotar aleshores. I el cap de l’oposició va respondre amb una altra conferència. I aleshores el que esclatà va ser molt pitjor, la toxicitat va escampar-se arreu —a les xarxes socials va arribar a cotes perilloses per a la salut—. Les velles destrals de guerra que semblaven enterrades van ressuscitar, frenètiques i àvides de sang. És un moment decisiu, vital. I en què es demostra que la porcellana és un material molt sensible, com el dels somnis.

Davant dels ulls de la majoria independentista s’esvaïa la possibilitat d’aprofitar l’extraordinari èxit del 9-N. A la revolució dels somriures se li havia quedat la cara glaçada. No podia ser que, després de l’any que ho havia canviat tot, semblés com si res no hagués canviat, que l’acord no fos una recerca obsessiva, incansable. El poble volia serenitat, un nivell de crits raonable, bon humor, i una histèria continguda. O s’acabaven les guerres civils en l’independentisme —en plural, perquè n’hi havia unes quantes alhora— o l’independentisme acabaria en la guerra de la incivilitat. La gent havia dit prou, volia consens i futur, sumar esforços, parlar en plural i construir plegats la gran majoria. Generar confiança mútua (basada en els mateixos objectius), transparència, fidelitat (no pas personal, sinó al país) i equilibri. Integrar relats, buscar desesperadament l’objectiu comú: canviar la història. Aquest era el centre del sobiranisme. Per tot això va lluitar la Muriel. Sabia que aquí hi havia la majoria d’aquest país. I a l’arribada d’aquell Nadal del 2014 se seguia esperant l’acord. I, després de Reis, encara es continuava esperant l’acord. Com Godot, no va arribar. El Tricentenari s’acomiadava enmig de la perplexitat general. Tan a prop i tan lluny, alhora, del camí cap a la llibertat.

De la desfeta de l’11 de setembre del 1714 feia tres-cents anys. Del gran èxode i l’esfondrament del Nadal de 1939, tan sols setanta-cinc. El 2014 havia estat l’any de l’Ara és l’hora. De la delegació de les competències per poder votar al Congrés a la llei de consultes, al procés participatiu i al nou 9-N. No era el camí previst, però el desafiament i l’èxit de la jornada s’aprofitarien d’alguna manera? Seria realment el 2015 l’any de l’hora arribada?