7

DIMECRES, 17 DE FEBRER DEL 2016

I, per enllestir, deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solitari d’una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida.

JOSEP TERMES

Aquest país se l’han estimat i se l’han cregut sempre els mateixos, pensava mentre conduïa el cotxe cap a Poblet.

El catalanisme, que és un moviment viu, ha anat evolucionant des d’aquell primer miracle que va ser la Renaixença. A quatre gats els va donar per aturar-se un dia, escoltar la seva parla, i adonar-se que allò que sentien era una llengua. L’amic Ramon Torrent em recordava una frase de Mañé i Flaquer, citada per Maragall: «No som catalans perquè parlem català, sinó que parlem català perquè som catalans». Llengua i ésser. A partir d’aquí uns van descobrir que hi havia hagut una història, i unes tradicions, i un dret, i, sí, també, un folklore. Sempre hi havia estat, però se n’havia intentat esborrar tota memòria. El catalanisme té un origen cultural. I popular.

Contra aquell esllanguiment jocfloralista i una mica estèril, s’alçaria un primer teòric del catalanisme polític, Valentí Almirall, que va fracassar si per triomf entenem l’èxit. Però algú havia de dir-ho. Reformulat, l’esclat del catalanisme arriba amb la modernitat i la brillantor dels homes de la Lliga. Els joves Prat de la Riba i Cambó obren les portes a un corrent d’aire fresc que ho capgira tot. No només teoritzen, ni en tenen prou amb discussions d’envelat, volen fer política, és a dir, construir. Policy makers. Des d’aquell moment, el catalanisme reformista queda instal·lat en l’eix central de la política catalana, i als seus extrems s’hi situen els federals i els —poquíssims— independentistes del moment. La idea imperial de Prat i la reforma camboniana d’Espanya centren el discurs. Però arriba un moment en què la nació no en té prou.

Macià i Esquerra mouen el centre del moviment catalanista. Es fa més «democràtic», més «transversal», senzillament perquè emergeixen totes les capes que l’havien anant construint per sota. Radical, encara que continua sent, bàsicament, un moviment que encara no es planteja —parlo en termes generals— la secessió. Excepte el mateix Macià i els seus seguidors, Carrasco i Formiguera, i els partits d’esquerra més combatius, no em fa l’efecte que poguéssim comptar gaires independentistes més. Tot es fon a negre amb la dictadura. I amb el pujolisme retornen les mateixes inèrcies: el nou pacte «constitucional», sortit de la letal dictadura feixista, torna a posar el moviment catalanista en la línia del peix al cove amb Madrid.

Però la democràcia té un preu que s’ha de pagar. La normalitat democràtica tan escassa a la història del nostre país, la rutina, el dia a dia, fan que a poc a poc es vagi constatant la impossibilitat certificada i manifesta que a l’Estat espanyol puguin conviure nacions diferents. I quan no es pot conviure en un mateix espai, la gent, normalment, se’n va o es tira per la finestra. Sempre és preferible la primera opció.

I això és el que havia passat en el moviment catalanista aquests darrers anys. Se n’havia anat d’Espanya. Ara sí que l’eix havia girat i l’independentisme havia consolidat un espai central seu que ambicionava, que semblava possible, però que no acabava d’arribar mai. Aquesta era la clau del moment actual. Fora de l’espai central del catalanisme, ocupat per l’independentisme, als extrems, s’havien situat els catalanistes moderats o reformistes i els federalistes. Just a l’inrevés de com estàvem fa un segle. No ens podíem cansar de repetir-ho un cop i un altre. El canvi que això suposava és extraordinari: estàvem molt a prop de deixar de ser catalanistes per ser només catalans que aspiren a la independència.

Amb la Carola havíem decidit sortir de Barcelona. L’endemà hi hauria l’acte d’homenatge a la Muriel al Parlament i al parc de la Ciutadella. Ens calia desconnectar. I res millor que una visita a l’Arxiu Tarradellas. És un esplèndid amagatall. Cada cop que m’hi he perdut he descobert noves coves de tresors.

Quan deixes enrere l’Espluga (i el seu magnífic Museu de la Vida Rural, visita imprescindible), la carretera enfila les primeres vinyes, el paisatge s’afina, es desvetlla, agafa un aire esponjós, net, de color de terra vella remoguda per l’aixada. L’aparició de la muralla i les cúpules de Poblet és com una postal d’Itàlia. Quan entres al recinte del monestir, en un dia que pràcticament no hi hagi ningú, mentre el sol torra la pedra i et vas acostant a la façana barroca de l’església i a la Porta Reial, entens per què el bon rei en Jaume va triar-lo per descansar en l’eternitat. Encara que no es pot pas dir que precisament els seus ossos romanguessin gaire tranquils.

A l’arxiu del president Tarradellas (denominat oficialment amb el nom de la seva filla, Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià) hi entres antitarradellista i en surts disposat a batre’t en un duel contra qui gosi afirmar que no ha estat el millor president de la Generalitat de tots els temps. D’una banda, Montserrat Catalan, antiga secretària del president i actual cap de l’arxiu, desplega subtilment una gamma infinita d’atencions a les quals és impossible resistir-se. De l’altra, ¿hom es pot quedar indiferent davant de noranta-sis mil cartes i un fons històric impressionant guardat a vegades en condicions extremes (sota terra, en bidons, a la propietat de Saint-Martin-le-Beau), amb la voluntat tenaç i tossuda de preservar una memòria i una institució? A més, l’arxiu ha anat creixent, i avui el fons del president conviu al costat del de Juan Antonio Samaranch, procurador a Corts i últim president de la Diputació de Barcelona durant el franquisme, així com president del COI del 1980 al 2001, i el de Carlos Trías, cap de la Falange a Barcelona el 1939, consejero nacional del Movimiento i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, franquistes eminents, mentre que també el fons del periodista anarquista i independentista Ramon Barnils es troba de costat amb el seu arxiadversari Carles Sentís. El país complex que és Catalunya té en l’Arxiu Tarradellas un símbol polit i d’un acabat perfecte.

El franquisme català […] va saber monarquitzar-se, posar el rellotge a una hora que no fos gens intempestiva i esperar que el corrent de la història els portés pels viaranys d’una transició civilitzada, al final de la qual es faria un balanç equilibrat: les circumstàncies ens van fer franquistes; és hora d’oblidar les coses més molestes del passat i donar-ho tot per bo […]. Aquest és el destil·lat memorialístic del franquisme català.

En l’apassionant dissecció de Carles Sentís, Fer-se franquista, que ha escrit Francesc Vilanova, sobre la vida i els articles en els anys 1936-1946 d’aquest periodista, s’inclou la frase anterior, al meu entendre, una de les tesis del llibre. Un passeig per la trajectòria d’algú que emergeix en la Barcelona del 26 de gener de 1939 com a vencedor, i que mai deixarà de guanyar, jugant a fons tots els trumfos de la baralla franquista. Espia durant la guerra, secretari de Sánchez Mazas en un dels primers governs de Franco, l’home de totes les influències polítiques imaginables, de Destino i de La Vanguardia, però també de la premsa madrilenya més addicta al règim, Sentís va acabar per erigir-se en l’exemple perfecte del franquista que sura, que sobreviu al règim, que s’adapta i que és capaç, finalment, de tenir un paper molt rellevant en el nou règim democràtic (o més ben dit, en la nova restauració monàrquica).

L’agra sensació que et queda en acabar Fer-se franquista és adonar-se de com «el destil·lat memorialístic franquista català» corre encara avui el risc d’imposar-se en el relat. A quaranta anys de la mort del dictador, encara sembla que en aquest país hi hagi hagut franquisme sense franquistes. La transició va rentar molt blanc. L’esforç de modulació de la memòria, pulcre i exacte, digne de la millor rellotgeria suïssa, per girar subtilment, com l’alè vaporós que desprèn delicadament un guant de vellut en caure, ha permès que aquí no hagi passat res, que no s’hagi jutjat ningú i que, a sobre, passi que el règim franquista funcionava sol, sense ningú que se n’hagi fet responsable. Un franquisme sense franquistes, igual que un franquisme sense institucions franquistes, naturalment. L’autèntic triomf de la dictadura ha estat aquest: la conservació intacta de les estructures d’estat espanyoles, l’emparament democràtic als feixistes (sense cap reconeixement de culpa), la impossibilitat de jutjar els crims dels facciosos. Lampedusisme triomfant. No hi ha res més allunyat de les comissions de la veritat que molts països han creat per fer llum a tot el patiment sofert durant les dictadures. Aquí l’establishment surt encantat del franquisme (les elits econòmiques, judicials, el todo Madrid, per entendre’ns). «Democràcia» a canvi de silenci. Un quid pro quo fatal. Perquè la reparació i el judici moral als crims del feixisme no podia ser objecte de cap mena de maltracte.

Teníem tot el dia per davant a l’arxiu. Amb la Carola ens vam distribuir la feina. Ella es miraria les cartes de la Mercè Rodoreda a Rafael Tasis, i m’ajudaria a completar l’estudi que estava fent sobre Armand Obiols i l’article sobre «Vint normes per a escriure bé» per al digital Nuvol. Jo em centraria en alguns documents que m’interessaven de l’arxiu de la guerra i la postguerra.

Montserrat Casals, la germana de la Muriel, en la seva biografia rodorediana, ja havia alertat del sucós epistolari de l’autora de Quanta, quanta guerra. Tenia raó Domènec Guansé en advertir que en la correspondència epistolar hi havia, probablement, la millor literatura catalana dels anys de la postguerra.

Mentrestant, li havia demanat a la Montserrat Catalan cartes de Pompeu Fabra, de Just Cabot, de Melcior Font, i uns informes que guardava el president Tarradellas sobre els primers mesos de postguerra. Un en concret em va cridar l’atenció. No portava signatura i es titulava Six mois chez Franco. Era un relat devastador i ferotge dels primers mesos del franquisme. Estava molt ben escrit i l’adjectivació era admirable. En un moment determinat, explica:

La repressió ha arribat a capes tan neutres, que la mateixa gent d’ordre se n’ha indignat. […] Una quantitat fabulosa de detencions i condemnes, que ha deixat Catalunya sota el regnat del terror. […] Una de les coses que més horror ha produït han estat els camps de concentració. […] Les mesures de depuració són d’una amplitud general. […] Tots els funcionaris, així com els obrers, comerciants, industrials, metges, advocats, arquitectes, etc. han hagut de presentar una relació jurada enumerant els seus antecedents, la seva actuació durant la guerra. […] Inútil dir que les cessanties de funcionaris i els acomiadaments d’obrers assoleixen, pels motius indicats, proporcions fabuloses […].

Amb motiu del Tricentenari, l’any 2014 el president del Círculo Ecuestre, el senyor Borja García-Nieto, havia publicat un article interessant a La Vanguardia, amb el títol: «1714: ¿buenos y malos catalanes?». Hi deia:

Catalunya no ganó ni perdió guerras. Los catalanes las ganamos o perdimos, estando de un lado o de otro. En 1936, otra terrible guerra, donde unos y otros, todos catalanes, se enfrentaron por un modelo de sociedad. Como excepción a mis afirmaciones, sí debemos decir que Catalunya perdió instituciones propias y privilegios en función de que unos u otros fuesen los vencedores.

Tant se valia, tot? ¿Tant era ser en un costat o en l’altre de la línia vermella, no en la guerra, insisteixo, sinó en uns anys en què el nostre país era sotmès a la més gran de les brutalitats (valgui el darrer llibre l’Holocaust espanyol, de Paul Preston, en tot el que fa referència a Catalunya)? Tant era lluitar per una causa o per una altra? Repassant el darrer llibre de memòries de l’amic Amadeu Cuito, Memòries d’un somni, es pot llegir:

Abandonar la llengua pròpia, renunciar a educar els fills en la que sempre han parlat, acceptar en silenci el tracte vexatori de totes les manifestacions de catalanitat i veure la nostra història llançada al cove són genuflexions que, a l’hora de recuperar la fàbrica i les propietats, semblen poca cosa, però erosionaran per sempre més la moral dels que les fan. […] La victòria franquista deixava Espanya dividida entre vencedors i vençuts i Catalunya, sense vencedors, vençuda, rompuda i humiliada. […] No estic segur que trenta anys de democràcia hagin aconseguit esborrar el pes que aquesta desfeta encara té a les nostres consciències.

La Carola seguia transcrivint cartes i més cartes i per la meva banda, aturada uns moments la meva recerca sobre la Guerra Civil, havia demanat les de Rodoreda amb el president Tarradellas. Ell, en general escèptic. Rodoreda, més distant i circumspecta, insinuant-se coquetament. Hi ha un moment insòlit, especialíssim. Rodoreda demana al president la seva opinió sobre uns poemes que li envia. I Tarradellas li contesta en cinc pàgines plenes de matisos i tendresa. Lúcidament i profundament. Un president que parla de poesia així pot ser un mal president? En una carta d’ella es llegeix el següent: «El mot intel·lectual és una mica vague. Si ens limitem a Catalunya i diem que un intel·lectual és un home que aspira a produir una obra literària el problema, per a mi, s’aclareix. L’intel·lectual català té, del Renaixement ençà, una manera de fer política i només una: produir en català». Tan senzill com això. Com les primaveres i les flors.

Tampoc és massa difícil explicar el compromís polític de Muriel Casals. Va ingressar al PSUC durant la seva estada a la universitat. Com a tants i tants joves d’aleshores, a més a més del marxisme i les promeses d’una revolució social, el PSUC oferia la manera més organitzada de lluitar contra el franquisme. Tots els testimonis parlen d’una Muriel implicada ideològicament i compromesa en la seva acció política. Alguns van més enllà i la defineixen com a «dogmàtica». De tota manera, només escriu dos articles a Nous Horitzons, els anys 78 i 80, sobre la crisi del tèxtil. (El seu marit, Emili Gasch, també dos: sobre autogestió i polítiques locals, comarcals i sectorials, i signant amb Francesc Roca, l’any 79 i 80, en publicaria sobre Marx, Lenin i les associacions de veïns.) De fet, en el llibre El feminisme al PSUC, no hi surt esmentada en el llistat de dones militants que van participar de manera activa en el moviment per l’alliberament de la dona. I tanmateix, serà, en condició de representant d’aquest partit, membre a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

Com va conjuminar Muriel Casals la lluita antifranquista, el catalanisme i el PSUC?

En una xerrada amb Pep Montes, dins del cicle «Ateneistes singulars», al gener del 2012, apunta algunes opinions rellevants per entendre el seu pensament polític. Primer, citant Pierre Vilar, en el sentit que no es pot ser universal si no es tenen unes arrels molt sòlides. «Em sembla el més normal. Si un és internacionalista, vol reforçar la nació on viu. És coherent ser radicalment catalanista i radicalment partidària d’un món divers i plural. Els localistes són els altres». Durant aquella conversa, la Muriel relata en detall la seva feina a la «Corpo»:

Posar en marxa una televisió i una ràdio públiques!, tots en teníem ganes. Encara que ja hi havia professionals, experts i una capacitat i experiència (Ràdio 4, el canal català de TVE), l’administració espanyola ho va viure com el final del monopoli. Una batalla duríssima. Ens van posar tota mena d’entrebancs i dificultats. L’inici, el 1983, va ser esperançador. Teníem l’oportunitat de néixer diferent, mes lleugers, més àgils, amb menys personal a dintre, donant molt joc a la indústria audiovisual del país. No es va fer. Vam convertir-nos en una maquinària massa grossa internament, i alhora encarregàvem moltes feines a fora. Van inflar-se costos de produccions. Es va trencar el model. País de nou-rics. Hem acabant fent les mateixes reestructuracions que TVE o la BBC, que portaven molts anys de funcionament.

I segueix explicant a Pep Montes:

Jo estava allà pel PSUC. Era la minoria absoluta. Em vaig sentir molt lliure, no tenia cap mena de consignes i vivia fora de la batalla entre PSC i CiU. Votava el que sentia que havia de votar: a favor de les sardanes (per «ser moderns» perdíem el que som) o de la publicitat en els TN. TV3 va arribar a autofinançar-se. A mi em semblava que no calia, era una televisió pública. Hi havia la possibilitat del cànon. No es va fer. La televisió pública ha de trobar un finançament públic.

Sobre la seva militància al PSUC adverteix:

Era un partit catalanista —jo sóc d’una època en què hi havia estudiants que deien que el català era la llengua de la burgesia…—. El PSUC es converteix en ICV i m’hi vaig anar sentint menys identificada. Hi continuava militant, però havia comès infidelitats, votant ERC. [Riu]. Amb això de les infidelitats el que costa és la primera [torna a riure]. Després he estat una mica promíscua respecte al meu vot i a les simpaties polítiques. El món està més barrejat. A vegades és difícil destriar entre el que és de dretes i el que és d’esquerres. Però de veritats, n’hi ha. Per exemple, un procés fort de redistribució de la renda. Socialdemocràcia. D’acord. Però qui la practica? Els partits que la porten en el seu programa… o d’altres? De tota manera, els polítics són un producte nostre. Els hem fet nosaltres.

Tenia raó, la Muriel. El PSUC va esdevenir el partit de l’antifranquisme per definició i per actuació. Carme Molinero i Pere Ysàs, en el seu llibre sobre aquest partit, afirmen:

L’antifranquisme —en el qual el PSUC va ser peça clau— va ser capaç de teixir un fil d’empaties i de solidaritats transversals, interclassistes, no ideològiques, que van estar unificades per la voluntat d’acabar amb la dictadura. Si la mobilització era la primera peça de la política comunista, la segona era la unitat antifranquista. Assolits els objectius antifranquistes, encara que no per les vies previstes i desitjades, el PSUC no va aconseguir consolidar-se com el partit comunista que volia ser en una democràcia consolidada; un partit de lluita i de govern, de masses, per tant amb una relativa diversitat interna, i portador d’un projecte inèdit de «socialisme en llibertat». Una dècada abans de la destrucció del «socialisme real» que el PSUC havia rebutjat com a model a seguir, la seva proposta, certament a mig construir, s’esvaïa amb el dramàtic procés d’autodestrucció del partit.

D’altra banda, ha estat recurrent aquests anys passats (Gregorio Morán, Jiménez Villarejo, Francesc de Carreras, etc., excompanys de militància amb la Muriel en el PSUC) retornar i retornar, un cop i un altre, a les tesis defensades per Jordi Solé Tura. Han caigut l’URSS i el mur de Berlín, però el vell paradigma de la malvada burgesia catalana —associada al catalanisme— roman.

En un dels seus darrers llibres, La decadencia de Cataluña contada por un charnego, destinat a convertir-se en el Kempis dels admiradors del partit Ciutadans, Gregorio Morán oferia algunes pistes per entendre el perquè de l’enuig dels vells progres comunistes amb el procés independentista. En primer lloc, per damunt de tot, l’atàvic odi que un personatge com el president Pujol despertà, genuí representant de l’«espíritu del mal de tantos años de nacionalismo de comarcas». De fet és tot el que fa referència a la identitat, el que rep, «rebuzno patriótico», «el futuro de la lengua catalana, plenamente subvencionada…», «¡qué sería de la ANC sin un adecuado engrase financiero!», «envuelto en la estelada», «la gran batalla del ñigui-ñogui», etc. Només salva un polític, Alejo Vidal-Quadras, i també el bufó Boadella. Però el moment central del llibre és quan Morán, xerrant amb Julià de Jòdar, es declara incapaç d’entendre’l. Acostumat al teorema infal·lible de: catalanisme = burgesia = opressors, al senyor Morán se li trastoquen tots els esquemes quan des de l’esquerra s’alça l’estelada i el puny clos. Perquè, és clar, o el senyor de Jòdar és un burgès o és un delinqüent.

Per al senyor Morán, que va arribar a Barcelona el 1968, que les institucions d’autogovern estiguessin prohibides, el català no es pogués ensenyar a les escoles i la cultura catalana visqués amb la respiració assistida enmig de prohibicions i dificultats de tota mena, eren petits detalls sense importància per a la lluita del materialisme històric, menudeses burgeses, folklore regional.

Un arriba a doldre’s del poc que han estat llegits Josep Termes —o Josep Fontana o Pere Anguera—, o Josep Benet (sobretot el seu Marxisme català i qüestió nacional catalana, signat amb el pseudònim de Roger Arnau i publicat a París per aquelles coses que a Catalunya un llibre com aquell aleshores no es podia editar). De Ferran Soldevila a Joaquim Albareda, els historiadors de més prestigi del país han posat de manifest el caràcter essencialment popular del catalanisme. Una estranya combinació de professionals liberals, menestrals, botiguers, pagesos i classes populars, obreres.

Fa uns mesos, el professor Carles Boix es preguntava a l’Ara:

En primer lloc, si realment el catalanisme va ser un invent de dominació d’una classe o d’un partit, ¿com podem explicar la seva persistència secular malgrat canvis econòmics i socials molt profunds dels darrers dos segles? […] Si la creació d’una cultura nacional era i és un instrument per reforçar i legitimar la posició de la burgesia catalana, ¿per què aquesta classe i els seus agents van triar el catalanisme i no el liberalisme com a bandera política? Per què no van negar la seva identitat catalana d’entrada, quan es constituïa la nació espanyola al segle XIX? Aquesta hauria estat l’estratègia política més racional: la renúncia a la catalanitat política i cultural els hauria fet hegemònics a Espanya i a Catalunya, de la mateixa manera que la burgesia llombarda es va afirmar sempre com a italiana i mai com a padana. En canvi, la insistència catalana a ser catalanista va dur a la incomprensió i a l’atzucac polític constant. Cambó no va poder mai convèncer ningú de fora de Catalunya que volia ser català i espanyol. Pasqual Maragall va haver d’acceptar que no l’entenien. Carme Chacón només podrà controlar el PSOE si renuncia explícitament a tota mena de vincle (no folklòric) amb Catalunya.

Diguem-ho d’una altra manera, com ja va desemmascarar Joan Fuster: «Mai, en canvi, ni catalans ni espanyols no han sentit parlar de l’espanyolisme com d’una ideologia de classe».

I encara una darrera cita, la de Montserrat Roig, quan escrivia al Mundo Diario el 1977:

I ve un senyor que acostuma a dir paraules sàvies. Aquest senyor et diu, sorneguer, els teus símbols són, si fa no fa, els mateixos que aquests que rebutges, tot és qüestió de colors… I tu prefereixes no emborratxar-te, fóra fàcil, i prefereixes pensar que s’ha equivocat o que la boira de la memòria és tan densa que el senyor de les paraules sàvies tampoc no és capaç de treure-la del seu davant. Quatre barres…, quatre rius de sang, com diria en Raimon, i tu, que t’has passat la vida combatent el sentimentalisme i el folklorisme dels vells, dius, tot d’una, que ja n’hi ha prou, que aquestes quatre barres volen dir moltes coses, i t’empesques tot d’exemples per a demostrar què carai són aquestes quatre barres —o què representen— i prefereixes, una altra vegada, usar la raó abans que la ràbia. Dius que aquesta bandera ha estat acceptada pels immigrats, que és la seva, que és la nostra, dius que els obrers de «Laforsa» venien escuts amb la senyera molt abans que fos tan pública com ara —molt abans que en Samaranch la posés a la Diputació—, que els obrers de «Laforsa» del Baix Llobregat la venien per a fer calés per a mantenir la seva vaga. O bé recordes quan els xicots de l’OJE t’estossinaven pels carrers quan tu tenies tretze anys i portaves, cofoia, l’escut de les quatre barres.

És interessant constatar com una part notable d’aquella intel·lectualitat d’esquerres que venia de la lluita antifranquista assumeix en l’actualitat sense embuts la defensa dels postulats més retrògrads, conservadors i proestablishment que es poden sentir al país. Avui el senyor Morán veu Catalunya i no l’entén. Veu un poble que es dóna la mà i s’esgarrifa; veu espais de memòria recuperats i posa el crit al cel; veu que el discurs hegemònic gira al voltant de la llibertat i la democràcia i es refugia en el sarcasme. El seu relat és trist i agre. En un moment de renaixença del país ell hi veu decadència. No podem viure en països més diferents.

Tot això, la Catalunya que no entén el senyor Morán ja ho ha superat. Va començar a fer-ho amb Francesc Candel, tot sigui dit. Molts dels qui van emigrar a Catalunya els anys seixanta avui encapçalen el procés cap a la independència. Poc abans de morir, Josep Termes, afirmava: «Amb motiu dels debats sobre el sobiranisme tornem a sentir com s’evoquen a Madrid les malvestats d’aquella fera mitològica anomenada “burgesia nacionalista catalana”. […] I pensar que fa vuitanta-un anys que visc a Catalunya i no he aconseguit veure mai ni un sol exemplar d’aquest animal mitològic!».

I és que vet aquí que les classes mitjanes i populars catalanes (contra els qui s’aferren únicament al seu progrés econòmic personal i familiar) aconsegueixen el segle passat dotar Catalunya d’un projecte integral com pocs països europeus van assolir en el seu moment: el catalanisme, que s’estén a les arts, la cultura, la política, l’arquitectura, la literatura. Viu l’èxit de la República, marxa a l’exili i mor, afusellat, a Burgos, Girona i Barcelona per la repressió franquista, o a Mauthausen, on el nazisme n’acabaria acorralant a tants. I vet aquí, també, que, en el franquisme, aquells professionals liberals, botiguers, dependents, mestres, treballadors, malden per mantenir una llengua, una memòria i un país, resisteixen i, sense cedir a cap dictadura ni totalitarisme, s’aferren al somni de la llibertat i d’una certa manera civilitzada d’estar al món, entesa en termes europeus.

I vet aquí, finalment, que gràcies a aquestes classes populars, amb una emigració que arriba buscant una manera de guanyar-se la vida i acaba descobrint un país, no només no s’espanyolitza, sinó que ni tan sols es «valencianitza». Supera les trampes de la transició, es va inquietant a mesura que s’adona que la Constitució espanyola esdevé una gàbia i acaba per provocar el moviment revolucionari més important de la història de Catalunya: el camí cap a la independència.

Per això Muriel Casals evoluciona i se n’escapa. En la magnífica entrevista que va fer-li Jordi Mercadé a El País, el febrer del 2015, se li entén tot.

I tanmateix, la Muriel se n’escapa, com se n’escaparan tants i tants, sense els quals és difícil entendre el 48% de suport majoritari a la independència del 27 de setembre de 2016. De la mateixa manera que apareix un 39% a favor de la dependència amb Espanya que també s’explica perfectament. I és que altres fan el camí invers a la Muriel. No en surten, hi arriben. Per desgràcia.

Josep Termes, militant del PSUC també fins a finals del franquisme, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra, és l’historiador que millor ha sabut explicar les arrels populars del catalanisme. Llegint-lo, hom constata com l’obrerisme més radical (CNT-FAI, PSOE-UGT, Unió Socialista de Catalunya, Bloc Obrer i Camperol, Partit Comunista de Catalunya, Esquerra Comunista, i Estat Català Proletari) tenia una idea de Catalunya clara i precisa.

En una magnífica entrevista, la d’Enric Companys a Josep Termes, el primer li pregunta:

—¿Com va ser que es posés a historiar el catalanisme popular?

I Termes respon:

—Quan vaig començar, el 1956-1957, s’estava produint un fenomen interessantíssim, que era la introducció dels diversos corrents del marxisme cultural, que eren molt variats, i no sempre coincidents. Hi havia el marxisme a la britànica, a la francesa; el marxisme filosòfic, etcètera. I un d’ells era el de la teoria de la formació de les nacions i dels nacionalismes en l’època contemporània, en el qual va triomfar una idea mecanicista, per l’ambient que hi havia, que era agafar el rave per les fulles, o el tot per la part […]. A classe hi posava un exemple. Imagina’t que catalanisme i classes socials són dues circumferències. Es toquen, s’interfereixen i se sobreposen una mica. I aleshores tenim que en la circumferència de classes socials, a la zona d’interferència hi ha un catalanisme burgès. Però en la circumferència de catalanisme hi ha una enorme massa que no té res a veure amb la burgesia. Com hi ha tota una massa de burgesia que no té res a veure amb el catalanisme. Això passava al segle XIX i passa durant el XX […]. Agafes les grans fortunes, els grans empresaris, i algun, sí, té a veure amb el catalanisme. Però és excepcional. En tot cas, quasi ha quedat com a curiositat antropològica. Dius: en Carulla i en Cendrós. Però són dos empresaris entre centenars o algun miler. No sé si ara n’hi ha algun més, però m’he passat jo quaranta anys de la meva vida amb el Carulla i el Cendrós. ¿En aquest país, la classe burgesa és el Carulla i el Cendrós? No fem riure! Si fem anàlisi històrica i sociològica, no fem riure! Això és excepcional, és el punt de confluència […]. El catalanisme resulta que té una enorme àrea que no té res de burgesa. Que té de pagesa, de menestral. En definitiva és el descobriment de la sopa d’all. El catalanisme pagès, menestral, botiguer, de l’obrer de fàbrica, etcètera.

Ho trobo definitiu.

Es feia tard. A l’Arxiu Tarradellas plegaven. Vaig tornar per un moment a aquell inquietant informe, Six mois chez Franco, escrit amb una lucidesa corprenedora:

Actualment a la presó de Barcelona hi ha vuit mil sis-cents presos, quan la seva capacitat és de mil […]. La repressió i la depuració no tenen el caràcter desbordat i passatger, a l’estil de les brutalitats ocorregudes en els primers temps revolucionaris. Ara es tracta d’una repressió freda, sistemàtica, organitzada i d’una continuïtat ininterrompuda. Els feixistes espanyols s’han apropiat per complert de la monstruositat totalitària de prescindir del respecte individual i de la dignificació eterna d’una sola vida humana i practiquen amb un fred metodisme l’eliminar els obstacles per a l’estabilització del nou estat […]. Tota la magnífica vitalitat catalana d’altre temps ha estat destruïda i els dirigents confien que la propaganda orientada en un sentit unitari i la impossibilitat de renovar segons quines activitats, determinaran l’obtenció d’una nova generació curada de «falsos particularismos» i plenament identificada amb les exigències de l’Espanya Imperial que reneix.

S’havia acabat el temps. Vaig demanar-los que m’enviessin aquell text per We Transfer. El preu és econòmic i pagava la pena tenir una joia com aquella. Ens vam acomiadar i vam tornar cap al cotxe. Era fosc i l’abadia restava en silenci.

Vam entrar al cotxe. A l’hora d’engegar el motor, em vaig posar a riure. La Carola em va preguntar que què em passava. Vaig contestar-li que res, que m’havia recordat del que va dir en Termes quan va recollir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya: «I aquell individu que no estigui al servei del poble de Catalunya… Botifler!». A fora, a les vinyes, un airet va moure els pàmpols dels ceps, com si estiguessin somrient també.