El dia 1 de juny de 1715, Don José Patiño, funcionari del nou ordre, va rebre una prolixa instrucció de part del rei Felip V «para la fábrica de la Ciudadela que ha resuelto hacer en Barcelona, según el proyecto del ingeniero general D. Jorge Próxpero de Verboom». Amb lletra regular, els folis insten Patiño, president de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno, perquè «se fortifiquen contra la ciudad todas las puertas de ella y los baluartes que pareciese, poniéndose en ellos artillería que domine la ciudad y tenga en sujeción al pueblo». Un cop establert el perímetre que tindrà la nova Ciutadella, caldrà, diu l’ordre, «acabar de desmoronar todas las murallas de iglesias, conventos, casas y demás edificios que han quedado en pie en todo el terreno que ha de ocupar la planta de la Ciudadela». I detalla on s’han de dipositar els materials, quins professionals s’hi han d’esmerçar, d’on han de venir eines i farratges, enginyers i fusters, i es determina quants diners caldrà preveure i fins i tot la publicitat d’aquesta obra perquè s’hi apuntin treballadors de tot Espanya.

Havent fet totes aquestes disposicions, el farragós text continua advertint: «Y siendo tan poco seguro el pueblo de Barcelona y de toda Cataluña, convendrá prevenir que los soldados que trabajaren vayan al trabajo con las armas, y asimismo que en la vecindad de la obra tengan una buena guardia de caballería y que ésta eche patrullas pequeñas por toda la ciudad, y otra guardia fuera de la plaza que observe lo que pudiere venir de fuera, por lo que convendrá aumentar de 200 a 300 caballos, el número de los que actualmente hay en otra plaza». No acaba aquí el tràfec: «Después de haber delineado los ingenieros todas las obras de la Ciudadela, señalarán los términos de la plaza de armas o explanada de ella, en cuyo distrito se harán derribar las casas y todos los demás edificios que se hallaren en pie». Continuen diversos folis fins a arribar al final, bla, bla, bla, «por lo que conviene no perder instante de tiempo en su ejecución». Firma i rubrica D. Miquel Fernández y Durán, a Aranjuez.

Aquest paper devia circular entre despatxos, sense fregar la consciència dels barcelonins, que tanmateix havien de pagar-ne les conseqüències. Barcelona estava protegida per la fortalesa de Montjuïc, de manera que era fàcil preveure que la nova Ciutadella estaria situada al costat oposat. Com a mínim, per tant, els rumors havien de córrer per aquells barris: la Ribera, Fusina, Pla d’en Llull… Pensem que Barcelona era un petit polígon encerclat per la muralla, no hi havia tant per triar. Però malgrat això, la vida continua, cosa que confirma que ningú s’ho acaba de creure: el mateix 1715 s’hi estableixen contractes de lloguer per als pròxims cinc anys. No s’ho creuen, perquè no ha passat mai, i perquè tot era especulació i xafarderia. En algun moment, el cínic de Verboom comenta que hauria pogut posar la Ciutadella més enretirada, per no obligar a fer tanta destrossa en una ciutat ja prou malmesa, però això li hauria restat eficàcia. Estava previst que la fortalesa vigilés Barcelona, que hi apuntés amb els canons: l’esplanada era l’espai necessari per assegurar, no només la integritat del fortí, sinó també que les bales podien arribar al centre sense topar amb cap obstacle. Com diu el mateix Verboom, cal tenir «superioridad» sobre la ciutat i les muralles, «para enteramente sujetar aquellos perversos humanos».

I, en efecte, un cop estudiada i dibuixada la construcció de la Ciutadella, l’abril del 1717 surt un altre decret, aquest públic i adreçat a tothom, que ordena derruir les cases afectades pels plànols, en principi amb una indemnització, que tanmateix no es va cobrar mai. El decret està redactat en català, «ara ojats tothom generalment que us notificaran y fan a saber», i el firma Ametller, assessor, de part de l’il·lustre Sr. D. Joseph de Viladomar y Foix, veguer de la ciutat de Barcelona. Ens aturarem més endavant en aquest Josep Ametller, ja que és un personatge interessant, i ben representatiu d’una certa Catalunya sempre present. El 1714 també hi ha un estol de catalans que han fet una passa endavant per ocupar els càrrecs del règim filipista. Doncs bé: qui ha d’enderrocar o fer enderrocar les cases afectades són els seus ocupants, per fases: els uns en dos mesos, els següents en quatre i en sis els més allunyats. El decret especifica exactament els carrers inclosos en cada fase, a vegades prenent com a referència el nom del propietari. Els ciutadans implicats, als quals costa dir-ne ciutadans en aquesta circumstància, tindran dret a aprofitar els materials d’enderroc per construir-se la casa en un altre indret; per contra, si en el termini fixat no han procedit a la destrossa, la demolició serà oficial i se’ls en carregarà el cost. Ara sí que l’alarma es farà concreta al barri del Born, allà on Barcelona havia expressat tot el seu dinamisme social i comercial.

La Ciutadella es va planificar i dibuixar a can Dalmases, la casa del carrer Montcada propietat de l’ambaixador català a Londres, que ha estat confiscada, com altres domicilis de personalitats notables. José Patiño, una mica el noi dels encàrrecs del nou règim, s’ha quedat amb la casa Vilana-Perlas del carrer Regomir. Encara hi és, la casa, al número 13: una façana barroca sobre l’estructura gòtica del segle XIV, petits carreus que contrasten amb la voluptuositat de l’arc de mig punt que empara el portal, decorat amb fulles i uns fruits que es diria que són carbasses. Tot al voltant de la porta hi ha catorze perles de grans dimensions, ovals, goludes: les hi va fer posar Vilana, en honor del seu nom, quan va reformar el casal en haver accedit al marquesat de Rialp. En aquesta casa va tenir un estudi primerenc l’escultor Josep Maria Subirachs. Hi ha una intencionalitat simbòlica en aquesta ocupació per part de Patiño: és la manera de fer evident que el poder ha canviat de mans. Patiño, que va tenir rang de secretari d’Estat igual que el seu usurpat domiciliari, venia de Milà, on havia nascut, i tenia l’expressió ensopida del funcionari servil. Cal dir que va ajustar els comptes del Principat amb el Cadastre, tot establint el primer drenatge fiscal en benefici de les arques borbòniques, de la Cort, de l’Estat centralitzat que acabava de néixer. La Ciutadella, dèiem, es va dibuixar a la casa Dalmases, però es va construir des de la casa Boixadors, on es va instal·lar l’equip de personal francès que, sota les directrius de Verboom, va planificar l’obra o la va finançar.

L’actual Born Centre Cultural guarda les restes de la casa Boixadors, entre el significatiu carrer de Bonaire i el del Joc de Pilota. Són restes, totes les del recinte, d’una enorme càrrega simbòlica i emotiva, perquè no només evoquen la ciutat derruïda sinó també la ciutat viva: s’hi endevina la vida, de la qual han quedat petites restes exhibides en l’exposició permanent: vaixella, gots, daus, pipes, estris diversos que els habitants van deixar enrere o que van perdre, trencats, en el tràfec. Però sobre aquesta ciutat esvaïda, esborrada, s’alça la coberta que la protegeix, l’antic mercat central amb la impressionant estructura de ferro del 1876, obra de Josep Fontserè —l’arquitecte que establirà el parc de la Ciutadella en l’espai ocupat per la fortalesa—, que representa la Barcelona que sobreviu i es reinventa, que recupera l’esperit comercial i torna a estar a l’avantguarda. Però també és el Born d’avui la Barcelona olímpica que comença a regenerar els seus barris històrics, i la bellesa que compareix, i també la ciutat postmoderna que l’omple de turistes, i la Barcelona conscient del passat i del futur que celebra les ruïnes i debat la cultura i el compromís. Amb els veïns que aplaudeixen i els veïns que pengen indignades pancartes. Tot això és el Born, i és el Born Centre Cultural. La Barcelona d’avui no deixa de ser una translació de la Barcelona de Joan Kies, comerciant, cònsol d’Holanda, austriacista, que va viure a la casa Boixadors: el mateix esperit per acollir, transformar, comprar i vendre, innovar, projectar i somiar. Al mateix lloc: l’actual barri de la Ribera, que pren el nom del conjunt de cases populars situades vora mar, com el seu nom indica, que van ser arrasades el 1714.

Entrem, doncs, a la casa Boixadors de la mà d’Albert Garcia Espuche, historiador i ciutadà, un dels qui més va bregar per aconseguir que les ruïnes del 1717 fossin conservades i exposades —explotades!— i autor d’una inacabable obra de minuciosa erudició sobre la vida i els miracles dels habitants d’aquest barri. D’entrada, una sentència: «Aquest sector de la Ribera era una mica el 22@ del 1700», diu. I ens explica un barri migpartit pel carrer de Bonaire, el primer carrer important venint des de la platja: en un costat, el barri dels oficis relacionats amb el mar, un sector molt popular doncs, d’esperit revolucionari. «La família Peiró, en el setge del 1705, va tocar campanes per alertar del primer atac, segons diu la llegenda: va aixecar el barri per frenar els Borbons i aconseguir que entressin els austriacistes. Això no és del tot exacte, però sí que ho és que el nivell d’agitació va ser de veritable revolta», apunta l’historiador. I, en efecte, la crònica de Feliu de la Penya explica que Jerònima Peiró va moure el fill Antoni a tocar les campanes —el repic del Via Fora— de Santa Marta i Santa Maria del Mar. Aquest sector, l’autèntic barri de la Ribera, ocupa una quinzena d’illes que bullen d’energia social i que mouen protestes quan qualsevol cosa falla, el pa per exemple, o l’arribada del gel que ve del Montseny i de Castellterçol. Aquest va ser el tros que van destruir de seguida, no només per una mera qüestió geogràfica, sinó per dispersar una població a la qual els borbònics acusaven d’haver instigat la resistència a ultrança davant dels senyors que volien capitular.

A l’altra banda del carrer Bonaire, cases importants, però no pas cases espectaculars. La ciutat era homogènia, tot tocava amb tot. «A la plaça Major, hi ha alguna casa més notable i és on se situen els consellers per les festes, entre altres coses perquè és en aquesta època que es comencen a engrandir les finestres i es posen balcons a les cases. Hi entra més llum però s’han de pagar vidres més grans i costa més escalfar les habitacions, de manera que això era símbol de prosperitat, no calia gaire més», explica Garcia Espuche. Allò que distingeix els uns dels altres té alhora una utilitat i és, doncs, la negació del luxe banal que no serveix més que per presumir: aquesta austeritat acaba sent un tret de caràcter. «No podien exhibir-se gaire, perquè els barris populars eren a tocar. Això, aquesta barreja, aquesta proximitat, és Barcelona», confirma l’historiador. A Barcelona hi havia, el 1700, unes cinc mil cases, unes 350 de les quals eren «cases grans».

Joan Kies arriba a Barcelona a mitjan segle XVII, atret per la vitalitat comercial de la ciutat portuària. Hi havia un factor essencial: l’aiguardent. «L’aigua de beure tenia mala qualitat i, sobretot, no resistia llarg temps envasada, cosa que era indispensable per al comerç marítim. L’aiguardent esdevé la benzina del tràfic naval», argumenta Garcia Espuche. «Quan França posa traves a l’exportació de vins i d’alcohol, cap a l’any 1660, amb la intenció de perjudicar el comerç estranger, holandesos i anglesos han de buscar nous proveïdors. És el moment clau del vi de Porto i el moment de començar a experimentar amb els vins tarragonins per veure si eren bons per destil·lar». Cap aquí, doncs, s’adrecen Joan Kies i Arnold de Jäger, holandesos tots dos, segurament emparentats, disposats a fer-se la barba d’or i a servir els interessos del seu país, malgrat que van acabar embolicats en els viaranys de la política catalana del moment. Gent inquieta, doncs, que podia entendre que Barcelona era una ciutat amb port, és a dir, una ciutat oberta, a dues passes —nàutiques— de Gènova, i qui diu Gènova diu Milà. «Els canvis i les modes ens arriben de seguida», confirma Garcia Espuche. «Arribar a Madrid són quinze dies de marxa pel cap baix, però si algú esternuda a París, algú es constipa a Barcelona. És una ciutat culta, tothom parla llengües».

La parella d’holandesos lloguen la casa Boixadors el 1680. La casa tenia adossades dues botigues, l’una llogada pel sabater Bruno Font i l’altra, pel botiguer de tall Jaume Guàrdia, cadascú amb la família i els criats. La vida domèstica és tan complicada que Barcelona —i arreu— és la ciutat de les criades, que superaven en nombre els criats masculins, majordoms i cotxers bàsicament. «Barcelona era una ciutat de criades. Eren sobretot noies joves que venien de les zones pobres del país, el Pallars o de l’Ebre», detalla Garcia Espuche. I després hi havia les criades grans, normalment vídues, que eren les que s’havien fet velles amb la hisenda, que ho sabien tot. Però el control era de la mestressa, i el símbol d’aquest poder domèstic és el cintó que, penjat a la cintura, sostenia i controlava totes les claus de la casa: dels mobles, de les arquimeses, dels baguls, dels cofres, de les caixes de núvia. El parament havia d’estar no només guardat sinó també resguardat.

Amb Garcia Espuche, mirem la planta de la casa Boixadors des de dalt, des de la passera que permet abocar-se sobre l’antic barri. Una noia para l’orella, encantada amb les descripcions. Per la banda de Bonaire hi ha l’entrada noble. Hi entraven els carruatges? «I tant! Aquí hi ha el sòcol que protegeix el portal», l’historiador assenyala un minúscul contrafort oblic que impedeix que les rodes desgastin, o s’hi enganxin, la columna del portal en fer la girada per entrar. En aquella Barcelona els senyors pròspers tenien carrossa, tenien cotxe per anar i venir, i tenien encara un vehicle lleuger —però ornamentat, que calia marcar classe— per moure’s per una ciutat estreta com Barcelona. Pavimentada? «Prou, però no a tot arreu. Més que la majoria de ciutats, en tot cas», ens diu.

La planta baixa de la casa és l’espai de servei: la quadra dels cavalls, que encara es distingeix perquè és un quadrat no pavimentat, i la llenyera i la carbonera. Espai de trànsit, doncs, i d’avituallament d’energia. Els habitants pujaven per l’escala noble, on trobaven una primera sala austera, «d’una austeritat conventual», precisa Garcia Espuche. «El fet que la ciutat fos tan barrejada, que a tot arreu hi hagués de tot, socialment parlant, va fomentar aquesta discreció catalana que estableix que el luxe no s’ensenya». Després venia la sala de rebre, on s’acumulaven les cadires, sovint fins una vintena, per si de cas tocava alguna celebració concorreguda. En aquesta planta hi havia l’habitació principal, en singular o en plural: és el pis de la família. A dalt hi havia el guarda-roba, detall encantador però lògic si pensem en els pesants vestits de les dames, els ornaments, els abrics, les estacions. També hi eren les habitacions del servei. I les golfes, que eren un espai important, perquè hi feien estada les gallines —que vol dir els ous—, i es penjaven a assecar les botifarres i les peces salades de porc, descansaven les patates i les cebes i s’acumulaven els bocois amb les olives i l’oli. I els trastos. I els estenedors de la roba.

El que crida l’atenció de la casa Boixadors, que de moment és la casa Kies, és un forat situat prop de la cotxera, com una pica rodona de grans proporcions i flanquejada per una escala de cargol que permet accedir a la part de sota. «Quan ho vaig veure», dictamina Garcia Espuche, «de seguida vaig tenir la intuïció que era el lloc per posar l’olla de destil·lar aiguardent. No per fer-ho de forma industrial sinó per fer-hi proves». En efecte, Kies i De Jäger invertiran en aquest afer. El recipient de coure, l’alambí, se situava damunt del foc i es cobria amb una tapadora que té sortida en un tub que fa angle recte, com el bec d’un ocellot. Aquest tub passava per un serpentí que el refredava i condensava, de manera que el destil·lat caigués —per això la forma en angle— gota a gota en un recipient secundari. El sistema funciona perquè l’alcohol i l’aigua bullen a diferent temperatura. Era al gust del productor destil·lar el licor una, dues o tres vegades: a cada passada per l’alambí en quedava menys quantitat amb més qualitat. Un cop construït el parament, la destil·lació és senzilla i tot depèn del grau del vi que s’utilitzi com a punt de partida.

El gran centre de producció d’aiguardent és Reus i, secundàriament, el Camp de Tarragona. Joan Kies compra una propietat a Vila-seca, on instal·la la «fassina», la fàbrica d’aiguardent. En aquesta geografia coincideix amb l’amic Mitford Crowe, que també s’hi dedica, en companyia amb un altre anglès, Joseph Shallet. Una vegada va haver-hi una disputa perquè tots dos equips van posar l’ull en una mateixa parcel·la: se la va quedar Kies. Shallet és cònsol d’Anglaterra i un client assidu del port de Salou, des d’on exporta càrregues d’aiguardent, de sabó i de vi a Lisboa i Cadis. El 1701, amb l’arribada de Felip V i les traves immediates al comerç, Crowe se’n va a Barbados, d’on tornarà com sabem per negociar el Pacte de Gènova: en tornarà escaldat, perquè l’acusen d’haver fet una gestió poc honesta amb el govern local. En tot cas, Joan Kies compra el 1680 el castell de Vila-seca, antiga residència de l’arquebisbe Pere de Cardona, que transforma en una casa forta d’estil holandès. A Barcelona, l’home representa i intercedeix pels interessos dels vaixells holandesos que toquen port, manté el propi negoci de mercader de diversos gèneres i, amb el temps, esdevé «assentista», és a dir, proveïdor de l’exèrcit. Aquesta última activitat la fa en associació amb altres comerciants de Barcelona, la majoria específicament del Born, cosa que ens dóna una trama social molt compacta, que no només es movia en el terreny econòmic sinó també en el polític.

L’ascens social d’aquesta parella d’holandesos —Kies ja consta com a cònsol d’Holanda el 1664— és paral·lel a l’èxit comercial de Barcelona: la ciutat, que vol dir les autoritats, està valorant i premiant la perícia en la generació de riquesa, cosa que sempre és un estímul. De Jäger és ciutadà honrat el 1690; Kies és cavaller el mateix any. Això vol dir un tracte regular amb els representants de Carles II a Barcelona, una cort quasi inexistent, només un parell de despatxos, però amb un personatge que esdevindrà principal: el príncep Jordi de Darmstadt, aquell virrei progressista que arriba a Barcelona el 1695, pocs anys abans d’ocupar el càrrec, i que es relaciona amb la burgesia mercantil ascendent. Kies hi està fent negocis sense parar: té tractes amb Feliu de la Penya, amb aquella gran companyia naviliera destinada a saltar al nou continent, i també amb mercaders del Born com els Duran —també protagonistes d’un fulgurant ascens social— o amb el mateix Dalmases. «Si reculem una sola generació, de vegades dues, en aquesta gent trobes sempre l’origen d’un ofici modest. Aquí no hi és el predomini d’una noblesa de segles», comenta Garcia Espuche. «Un sabater pot ser un senyor, a través de l’enriquiment personal, en la generació següent. L’ofici porta a l’ascens social, o pot fer-ho, a través de la condició de ciutadà honrat i cavaller. Però és que aquests oficis, a sobre, tenien representació al Consell de Cent, a través dels consellers cinquè i sisè. Això és insòlit en comparació d’altres ciutats. Els nobles filipistes precisament estan indignats perquè troben que la plebs té massa poder».

Dins d’aquesta estratègia que és tant social com comercial, cal posar els matrimonis dels dos holandesos, que estan tan sincronitzats com altres fets de la vida que comparteixen. Es casen amb poques setmanes de diferència. Joan Kies ho fa amb Maria Àngels Sala, d’una família noble de Sant Martí d’Arenys, documentada al llarg dels segles amb gruixuts testaments en català, també algun en llatí. La dona, una joveneta, escriu la nova a mossèn Joan Abellà, familiar seu, el 8 de desembre de 1690: «Mon germà don Joseph ajustà mon casament ab lo sr cònsul de Olanda», que no és una bona manera de començar, tot i que el matrimoni sembla haver estat feliç o, com a mínim, correcte. Les dones, però, hi tenien poc a dir en unes aliances que eren ben bé apostes patrimonials. El que és segur és que el casament amb una bona família catalana donava cobertura a un mercader estranger com Kies o com De Jäger. Un cop casat, Kies abandona la casa Boixadors —se la queda el seu company de fatigues— i s’instal·la al carrer Mercaders. Tots dos amics holandesos compren sengles propietats a la part alta de la ciutat, prop del monestir de Pedralbes. Es mouen per Barcelona com un peix a l’aigua, són part, no pas de l’oligarquia, però sí del grup ennoblit que belluga els fils.

La vida de Maria Àngels Sala és d’una dimensió diferent, del tot domèstica. Com totes les dones que tractem, ha deixat un rastre impalpable, limitat a unes quantes cartes i les seves aportacions al llinatge. «Contràriament al que podem pensar, en aquella època s’escrivia molt, les cartes anaven i venien i circulaven amb promptitud», diu Garcia Espuche. «Es venien quaderns per tal que s’hi fessin dietaris». Per aquestes cartes sabem que Maria Àngels passa temporades a la casa de Vila-seca. «Aquesta terra me agrada molt bé», escriu, «y la casa es molt bona y fresca y alegra, pero no deixo de tenir molt desconsuelo de la ausencia del consol, que agordant la nostra armada de mar no es pogut venir». La raó per la qual ella s’ha quedat a Vila-seca és que està prenyada, que torna a estar prenyada. El 1692 escriu: «Lo segon dia de les festes de lo Esperit Sant vaig mal parir un minyó i quedí molt espatllada». El 1695, que és l’any de l’estada aquesta tan llarga a Vila-seca, apunta: «Estic prenyada de 6 mesos y un prenyat tan delicat que he tingut de estar dos mesos a casa sens aixir sino per anar a missa», i és aquí que Kies mateix explica que la dona parirà a Tarragona i que el senyor Boixadors els serà padrí.

Aquesta seqüència de parts no ens ha de sobtar, perquè Maria Àngels se sincera: «eso de parir cada any és un martiri». La vida de la dona, de qualsevol dona, està marcada pel cicle de fecunditat, regular com una campana, que compensa l’altíssim índex de mortalitat infantil, que, segons les zones del país, oscil·la entre el quaranta i el seixanta per cent, una barbaritat. No sabem quina és la sort de la família Kies, però sí que consta que van perdre una filla adolescent, Maria Gertrudis, enterrada a l’església de Sant Agustí de Tarragona. El nom devia ser més o menys corrent entre les famílies nobles o ennoblides, perquè una filla de Vilana-Perlas també se’n diu, i aleshores té una certa gràcia que J. V. Foix l’hagi utilitzat per titular el primer dels seus llibres, petites proses fantàstiques publicades el 1927, que plasma l’univers irreal del poeta i aquell Sarrià que li és niu. Al marge d’aquesta notícia luctuosa, sabem que l’hereu, Antoni Kies Salas, perquè en alguns casos s’afegeix una «s» al cognom de la mare, viurà i mantindrà vigent la nissaga.

La condemna dels parts reiterats no impedeix que Maria Àngels Sala gaudís de la vida social a Barcelona i dels al·licients de la ciutat, entre els quals el Carnestoltes. Escriu al seu confident, el mossèn d’Arenys, que l’esperen per a la festa, que vingui, que el disfressaran. «Disfressar un capellà és insòlit», comenta Garcia Espuche, «però això ens dóna la vitalitat i la capacitat de transgressió de la ciutat. Al costat d’això trobem un plet que posa una noia perquè un soldat li ha aixecat el vel i li ha fet un petó, i la denúncia tira endavant. En tot cas, el Carnaval de Barcelona és reconegut arreu, apareix com a referència, per exemple, a Calderón de la Barca». Garcia Espuche pren el Carnestoltes com un certificat de la vitalitat de la ciutat, també pel fet que era molt lloat a Espanya, un element doncs distintiu. D’una Barcelona que alguna vegada els ministres de l’Església qualificaven de «Babilònia», però que era un paradigma de cultura popular i participació, de barreja entre pulsions baixes i elitistes, entre poble i poder, amb la ciutat com a escenari indispensable. La vida al carrer, la vida a la plaça.

Observa Garcia Espuche que, després del 1714, tot això queda prohibit. «Ja durant el setge, l’ambient religiós es torna molt exacerbat. Fins aleshores, el poder municipal actua amb intel·ligència, i tot allò que no pot eliminar ho controla. Saben on es juga, on es fa cada cosa. El setge fa que es trenqui aquest equilibri, que el pes es decanti per la prohibició. L’Església aprofita la crisi per imposar tot allò que en temps normal no podia, perquè la força de la ciutat l’hi impedeix. Aquesta impotència està reflectida en els documents: per exemple, hi ha un edicte que prohibeix als capellans fumar a l’altar! No pot evitar que fumin, o que fumin els fidels, però almenys mira de controlar els seus! Sigui com sigui», remata, «el 1714 és un punt d’inflexió en la relació entre festa i poder a Barcelona». Ens va bé recordar que el Carnaval o Carnestoltes també va estar prohibit durant la dictadura franquista, perquè la subversió dels valors, ni que fos festiva i temporal, va ser vista com a perillosa.

Garcia Espuche ha excavat en els arxius i en els papers notarials tots els rastres de la vida quotidiana d’aquella Barcelona febril, condemnada a patir un setge inclement. «És molt interessant comprovar com hi ha uns paràmetres que no s’alteren durant el setge, malgrat que la lògica diu que, quan hi ha guerra, no estàs per floritures, estàs pel que estàs. Pensem que en algun moment no tenien ni per menjar, aquella gent», comenta Garcia Espuche. Malgrat això, diu, es manté inamovible el paper del notari. «Això no es toca, la societat considera que les coses s’han de fer com marquen el costum i les lleis, i que se n’ha de deixar constància. En un moment del setge, es reuneix un gremi, que forma una companyia de la Coronela, per decidir quins membres han de sortir a lluitar fora muralles, i al costat dels futurs combatents hi ha el notari aixecant acta, i s’insaculen els noms i s’extreuen els que han d’anar a combat, tot solemne i formal, i som al setembre del 1714!», explica. Encara sembla més exagerat el cas d’una senyora que, per complir amb les Constitucions i preservar els seus drets com a vídua, ha de presentar un inventari dels béns del marit. La dona compareix davant el notari i explica un drama: l’home se li ha mort a la muralla, la casa està destruïda per les bombes, té els mobles distribuïts per diferents esglésies, no puc fer inventari, diu. «I el notari aixeca l’acta. El món que descriu aquesta senyora s’ha enfonsat, no en queda res, però ella va al notari, perquè consti. Em sembla impressionant. S’ha de fer el que s’ha de fer i ha de quedar fe pública que s’ha fet tal com pertoca».

Però tot això és molt després i la família Kies no ho veurà. Un seguit de daltabaixos els portaran a la ruïna. El primer és l’arribada al tron de Felip V, el 1701, que, com sabem, comporta la destitució del príncep Jordi, que era ben bé un col·lega de la classe mercantil, dels senyors de comerç. És quan se’n va, segurament tip dels espanyols, Mitford Crowe. Una ordre de Felip V els ha obligat, a ell i a Shallet, a vendre’s la fassina de Reus. El nou virrei, Velasco, posa traves al comerç amb Holanda i Anglaterra, ordena retenir els béns dels ciutadans d’aquestes procedències, i per alguna raó que desconeixem s’acarnissa contra Arnold de Jäger, per a qui dicten ordre d’expulsió el 1702. L’home corre a refugiar-se, més aviat a amagar-se, a la seva propietat de Pedralbes, lluny del tràfec urbà, mentre el Consell de Cent pledeja al seu favor invocant la condició de ciutadà honrat. Finalment, però és al cap d’alguns mesos, guanya la tesi del Consell de Cent, que està defensant una persona perfectament integrada a la vida ciutadana, i l’ordre és anul·lada. De Jäger, i també els seus amics, respiren alleujats.

Poc després es produeix aquell intent frustrat de retorn dels austriacistes i del príncep Jordi: és el 1704, ve l’antic virrei amb quatre vaixells, es planta al moll i pretén que la ciutat s’aixequi en armes, cosa que Barcelona no fa. A sobre, comet l’error de tirar-hi unes quantes bombes, que vol dir que l’amic està atacant els seus. És lògic que l’operació fracassi, però recordem que el virrei Velasco engega una seriosa màquina repressiva. Joan Kies va a parar a la presó, amb tota la colla d’austriacistes, mentre que Antoni Peguera fuig a Gènova i s’asseu a esperar novetats, que en el seu cas serà la rúbrica del famós pacte amb els aliats. Velasco està que trina: mana extingir els Comuns, mana empresonar tothom que es belluga, mana en definitiva castigar el món emergent de Barcelona. El sotrac psicològic d’aquesta agressió institucional devia ser més fort que el comercial, malgrat que tot anava lligat.

El cop de gràcia infringit a la fortuna dels Kies va ser l’impagament dels «asientos» de l’Exèrcit, per part d’una administració de Madrid en hores baixes, que se suma a tot plegat. És cert que en aquesta operació hi ha un pool de mercaders barcelonins, i que tots en surten escaldats, però Kies està sent atacat en tots els fronts i, a més, n’era el director. El 1705 se subhasten públicament els seus béns, els antics veïns hi treuen el nas, és una situació humiliant, alguns nobles s’hi han presentat amb la pretensió de rescabalar-se dels deutes, s’han endut peces de tapisseria, mobles i atuells. Consta pels registres i inventaris que els Kies tenien mobles bonics, de gran luxe, no gaire imponents, gens exagerats. Devia ser una família de moral protestant, addicta a una certa austeritat però acomodada. Una criada, Isabel Tona, els acompanya arreu: també en sabem poca cosa, excepte que era vídua d’un hortolà, segurament del Raval o de la Fusina, que és on hi havia la majoria d’horts. Les vídues pobres tenien poca vida fora del servei. «Hi havia servei», precisa Garcia Espuche, «però s’ha de dir que les mestresses de casa no eren poca cosa. I les senyores, encara menys. Podem llegir el comentari del mercader Josep Duran sobre una senyora noble, on diu que ella s’espavila tota sola, com tota dama catalana. Val la pena tenir-ho present».

La família Kies va optar per refugiar les penúries a la casa-castell de Vila-seca. La casa Boixadors la va llogar Vicenç Duran, de la poderosa família d’adroguers, malgrat que l’home es va comprar alhora una casa al carrer Ample, pocs mesos abans de la caiguda de Barcelona, i que també havia comprat la finca de Pedralbes de Kies. És a dir, albirava, com el seu germà, un futur pròsper. Que va quedar truncat en l’atac al baluard de Santa Clara el 5 de setembre de 1714, on va caure lluitant com a capità de la companyia de la Coronela formada pels adroguers. El seu germà, per contra, va fer carrera en el règim filipista; això passa a les millors famílies.

Joan Kies va morir el 1708 i està enterrat a l’església dels agustins de Tarragona, al costat de la seva filla Gertrudis. De la vida posterior de Maria Àngels Sala, no en sabem res, perquè les dones acostumaven a tenir poca història un cop enviudades. La família va baixar algun esgraó en l’escala social: després del 1714 els austriacistes coneguts estaven proscrits pels poderosos, com és habitual quan en una societat s’instal·len els vencedors. Malgrat això, i sense Joan, Maria Àngels es va quedar a Tarragona, vivint al castell, i va acompanyar la creixença dels fills i els néts, que arriben fins avui mateix. Els hereus del cònsol van vendre el castell a finals del 1899 a la vídua d’Isidre de Sicart, que el va donar al seu fill Isidre, primer comte de Sicart. El castell va ser transformat, sota les ordres de l’arquitecte Enric Fatjó, en una senyorial mansió neomedieval. En aquest castell va jugar de petit Xavier Grasset, perquè la seva padrina n’era masovera. La mare, doncs, s’hi va criar. El periodista recorda, d’aquells jocs, un escut llaurat en la pedra amb la figura d’un gran queixal: és el que significa kies en holandès.

Albert Garcia Espuche i la historiadora i narradora Judit Pujadó van localitzar l’actual representant de la família Kies. Ho explica ella en un llibre deliciós, Els pobles perduts, on es recrea el rastre de llocs deshabitats o desapareguts de Catalunya. La ciutat del Born no hi podia faltar. Amb la col·laboració de Joan Carpa Kies reconstrueixen la història de la família partint dels pares del nostre personatge, a Amsterdam, abans de començar l’aventura catalana. Tot i que el llibre no ho diu, un membre de la nissaga escapa de l’anonimat que correspon als ciutadans corrents: es tracta de l’avi de l’actual Carpa Kies, Josep de Kies Álvarez, que era secretari de l’Ajuntament de Badalona, càrrec del qual va ser destituït amb la proclamació de la República, el 1931. L’home marxa de la ciutat i en torna al moment exacte de l’ocupació franquista, el 1939. Les noves autoritats el restitueixen en el càrrec i li faciliten una casa de lloguer. Era la casa de Pompeu Fabra, al número 34 del carrer de la Mercè. El Mestre, com tothom li deia amb ben guanyat respecte, havia marxat a l’exili deixant enrere tota la seva documentació i biblioteca, estabulada a la segona planta d’aquella casa. El domicili va ser saquejat per la Falange immediatament, l’endemà de la instauració del franquisme: es van llançar els llibres per la finestra —després van ser dispersats en algunes biblioteques d’entitats afins—, van destruir uns pocs mobles i es va perdre, sense saber-se’n els detalls, tota la documentació. Ho explica Jordi Manent al llibre Pompeu Fabra a l’exili 1939-1948.^[1] Hi diu: «Kies hi va viure mentre va ser secretari, ja que en tornar l’havien reposat en el càrrec. Hi visqué i hi morí. La seva filla, casada amb un metge, va continuar vivint a la mateixa casa, on també moriren. Aleshores l’habitatge va quedar lliure, ja que les nétes d’aquest matrimoni van marxar a Barcelona. La casa del carrer de la Mercè número 34 va ser ocupada per una família franquista durant uns vint anys, és a dir, fins a finals de la dècada dels cinquanta». La filla esmentada de Josep de Kies Álvarez és Adèlia, mare de Joan Carpa Kies.

La ciutat del Born, per dir-ho en termes de Garcia Espuche, també va quedar moralment saquejada, perquè la destrossa va arribar fins al cor mateix del barri, la plaça Major, allà on passaven les coses importants, allà on es concitava la festa. Just darrere de Santa Maria, la catedral popular que havia estat l’església dels reis, quan Carles i Elisabet Cristina vivien a Barcelona: un passadís elevat, un pont, comunicava la nau amb el Palau Reial Menor, i és interessant remarcar-ho perquè Santa Maria era «una mena de plaça coberta, on la gent es refugiava per protegir-se del fred o de la pluja, on dormien els pobres i els rodamons. De manera que es tocaven els dos extrems d’aquella societat», informa Garcia Espuche. La plaça Major va quedar esventrada, partida per la meitat: va perdre una façana sencera i una part de les cases que ocupaven els dos laterals. Com que ara era un espai obert i se n’havia alterat el caràcter, el 1865 l’Ajuntament li va canviar el nom per passeig del Born, malgrat que mai no havia tingut aquesta funció. El canvi va comportar que es perdés la memòria de l’indret i la consciència de la vitalitat urbana del barri durant aquells anys primerencs del segle XVIII.

Alexandre Cirici, el gran divulgador de la ciutat, va escriure: «Per les finestres d’aquesta plaça s’han succeït, per espai de quatre-cents anys, durant les festes, les cares alegres de la societat barcelonina més brillant», que no és exactament el que se’n diria d’un passeig, però malgrat l’enorme popularitat del seu llibre Barcelona pam a pam, d’on procedeix la citació, ningú es va adonar de la realitat que intentava perpetuar. Quatre-cents anys quedaven entregats, doncs, a la lenta circulació de cotxes i vianants en trànsit, exactament allò que no és una plaça.

Garcia Espuche aporta un matís a aquest comentari. Ja el gran geògraf i estudiós de Barcelona Carreras Candi havia donat a entendre que a la plaça del Born hi vivien només famílies nobles, aquesta «societat brillant», que diu Cirici, quan de fet el mot hauria d’interpretar-se com a signe de vitalitat. La plaça del Born, oficiant de plaça major de Barcelona, era plena de gent diversa, amb una presència majoritària de gent dels oficis, sobretot comercials com ara els adroguers: «el contrari de la “societat brillant” en el sentit de poderosa», afirma.

Sobre aquest espai va caure, a més a més, com una llosa el concepte de «decadència», que emmarca un llarg període de la història de Catalunya, en sintonia amb el volgut despertar de la Renaixença: ni la decadència ho era plenament, ni el 1833 hi va haver un rebrot miraculós. Tot era una continuïtat i, si algunes estructures mereixien que se’ls tragués la pols, el país i la ciutat eren prou potents per posar al dia el que calgués, sense que vingués ningú de fora a estroncar el camí. Però el concepte de «decadència», propi de la historiografia romàntica, només té en compte dos paràmetres, tanmateix bàsics: que Catalunya deixa de tenir pes polític quan acaba la dinastia dels comtes de Barcelona al segle XV i que minva progressivament l’ús oficial de la llengua catalana (també que la Cort i el cor cultural es desplacen en primera instància a València).

Poder i cultura són dos eixos fonamentals, però cal entendre que existeix, després de cada derrota, i més com més moderna és la derrota, un pacte tàcit amb l’Estat segons el qual es renunciava a aquests dos atributs a canvi de tenir un desenvolupament econòmic sense gaires entrebancs. El barri del Born del segle XVIII era part d’aquest model econòmic, que era també polític —les Constitucions— i cultural (el Carnestoltes o la llengua familiar), però d’una cultura sense tant de glamur. «De l’allunyament del rei i del nivell literari suposadament escàs, per cert totalment revisat a l’alça recentment, no es pot derivar la idea de decadència en tots els camps. No va existir, en absolut, en els àmbits socials i econòmics», assenyala Garcia Espuche, gran detractor de la teoria convencional. Perquè és la continuïtat del model, precisament, el que permet la Renaixença, totes les renaixences. El barri del Born, amb la catedral marinera, el Joc de Pilota, el carrer dels Corders de Viola —es publica a Barcelona el primer tractat per aprendre a tocar la guitarra—, el curs sinuós del Rec Comtal, la pudor dels talladors de carn i la prosperitat dels adroguers, amb els destil·lats de vi i els blanquers, un batibull d’activitats i jocs i inquietuds, i el port a tocar, tot això no era decadent: era una ciutat viva, «situada en el segon rengle de les ciutats que compten a l’Europa del temps», diu Garcia Espuche, que torna al Born, ara centre cultural, a continuar la seva reconstrucció d’un món perdut.

«La línia de la última demolisió comensa al cantó dels Asahonadors, pasa per dit carrer fins al cantó del carrer d’en Corretger, lo qual se deu seguir fins a la casa de la vídua Gran Romaní, que ha de quedar en peu, y de allí romp en la línia recta per mitx del cantó fins al costat de la casa de Francisco Salvó, ahont se entra en lo carrer del Pergamí, deixant dita casa en peu, y de allí pasa per lo restant de dit carrer fins al carrer dels Flasaders, lo qual segueix…». Etcètera: Barcelona, 26 d’abril de 1717.