Diversos autors han deixat escrit que les dones van tenir un paper principal en la defensa de Barcelona. No podia ser altrament perquè en una ciutat assetjada durant tretze mesos tothom és part de la pel·lícula. I perquè les dones havien protagonitzat una acció heroica durant el setge del 1706, quan un grup va sortir muralles enfora per tal d’enfilar el camí cap a Montjuïc, segures que no serien reprimides per l’enemic i que per tant podrien portar avituallament als homes que hi lluitaven. Com sabem, Felip V, derrotat un any abans per les tropes de l’arxiduc Carles, intenta reprendre la ciutat, instigat sobretot pels nobles catalans que van haver de marxar de Barcelona d’aquella manera ben galdosa que recullen les cròniques: volien tornar i volien tornar a manar. Sobre l’episodi existeix un testimoni en vers, Proesas que las barcelonesas donas han ostentat en este siti del Any 1706, de factura anònima, veu popular doncs.

«Deixeume dir dos paraules de les tals proeses», comença la lloa; el francès, diu, «envesteix tant d’improvís» que Montjuïc es perd en una hora, i és aleshores quan les dones corren a ajudar els qui hi lluiten: «Deixan Casas, Patria, Fills / y com furiosas lleonas / pujant van per la muntanya». El poema, retòric, pregunta on van: «A morir per nostre Rey», es contesta. De fet, les dones fan la tasca essencial que Florence Nightingale consagraria en la Guerra de Crimea: fan d’infermeres «ab draps / benas, desfilas y promptas», tot estroncant la sang de les ferides:

Però també pugen provisions i ofereixen aigua: «qui vol beurer?». Castellví, sempre atent, ofereix la dada de set dones ferides i una anècdota dolorosa: Francisca Gual hi troba, a terra, el fill malferit. «Sin turbarse dijo: Ahora luego mandaré otro que me queda y si muere iré yo».

No es pot dir, doncs, que les dones defugissin el combat. També és cert que solien ser les víctimes passives del final d’una guerra. The Deplorable History of the Catalans, un pamflet contra la indiferència anglesa escrit a finals del 1714, glossa el valor dels catalans lluitant fins al final, i diu: «La determinació de les dones no fou menys notable; animaven llurs marits a aguantar fins a l’últim extrem, afirmant que compartirien amb ells tot el perill i la fatiga, cosa que feien, treballant a les trinxeres amb tota alacritat», un mot, aquest, que podríem traduir per «alegre promptitud».

El dia 11 de setembre hi ha una darrera crida d’unes autoritats ja desesperades per mantenir la defensa de Barcelona. S’hi adverteix que serà necessari capitular si no compareixen prou efectius, i que la capitulació, que comportarà la pèrdua de les llibertats, en tot cas estalviarà tanmateix la ruïna de la ciutat. És a dir, caldrà capitular «per no exposar-la a un saco general, profanació dels sants temples i sacrifici de les dones, nois i persones religioses», que no deixa de ser una advertència que fa feredat, perquè tothom la tenia al cap, era el procediment habitual.

Rosa Maria Alabrús, de la Universitat Abat Oliba, ha estudiat el paper de la dona durant els dos setges esmentats i el defineix amb una frase: «estimuladores de la resistència», i adverteix que l’ambient religiós exacerbat —la combinació de santa Eulàlia amb els sermons del canonge Rifós— va contribuir a una doble funció: legitimar el sacrifici i cohesionar la societat. Aleshores podem entendre aquest paràgraf de Castellví, que la historiadora cita: «En los barceloneses, siendo la necesidad extrema, no se oyó voz de ser tiempo de capitular, y en la más ínfima de las mujeres no se extendió un solo lloro, suspiro ni voz de inclinación a la rendición, antes bien trabajaban en construir defensas, y el autor vio a las once de la mañana morir de una bala de artillería a una mujer y un niño, sin que se oyese el menor suspiro». Que és una manera compacta i anònima de fer història, però hem de ser conscients que el retret de les dones hauria estat corrosiu en una circumstància, com era, de resistència desesperada.

La qüestió és que, potser arriscant massa, podem dir que cap dona ha passat a la història per significar-se durant les últimes batalles del 1714. Tampoc durant la cruel durada del setge. Va ser una heroïcitat col·lectiva. La majoria de protagonistes d’aquest llibre són evanescents, dones desdibuixades que podem endevinar però amb prou feines conèixer, perquè si bé són representatives d’una circumstància concreta, no ens ha quedat prou constància de qui eren, o com. Durant el setge, ni això. Són un col·lectiu: ara portar aigua a la muralla, ara la vianda als homes de la Coronela; ara ajudar a enfilar una muralla, ara cavar una «cortadura». Fa l’efecte que eren més capitanes d’intendència que soldats en el combat: tenir cura de l’hort, de l’aigua, de les criatures, de les gallines, del menjar, de l’home que empunya el mosquetó, d’aguantar dretes les parets de la casa. I per això no hi ha heroïnes el dia 11 de setembre: era el moment dels polítics que prenien decisions, dels militars que organitzaven la defensa, dels homes que hi morien. Hem triat, per això, de narrar el setge a través de les novel·les, en concret de tres, molt diferents entre si, des d’on mirarem d’esbrinar el lloc que hi ocupen les protagonistes.

Tampoc hi ha dones que hagin escrit novel·les de la caiguda de Barcelona. La guerra, i fins i tot la derrota, són temes masculins. No només perquè la tradició de la novel·la escrita per dones és l’àmbit domèstic —aquesta limitació ja ha estat superada—, sinó perquè no és fins als conflictes sagnants del segle XX que les autores no s’han enfrontat a l’experiència o la cicatriu de la violència, allà on han participat i patit: les grans guerres europees, el feixisme i el comunisme, les dictadures sud-americanes, i més recentment la tragèdia dels Balcans o la complexa crueltat de les terres d’influència talibana. Però les dones insisteixen en l’aventura interior, fins i tot quan estan exposades a les bombes o a la repressió, mentre que els escriptors s’afanyen a descriure la sang i el fang. Per això era interessant acostar-se al setge del 1714 a través de la literatura i veure quin paper atorguen a les dones aquests autors, que, sens dubte, han tingut una intenció didàctica en un racó de la pulsió literària.

La primera novel·la que mirem és la més complexa d’estructura, perquè té més capes superposades de sentit i d’intenció. Es tracta de La dona a la finestra, de Vicenç Villatoro, publicada el 2005, amb un epígraf que reprodueix els coneguts versos de Ventura Gassol, que s’adiuen d’allò més:

La història i l’actualitat els han fet irrebatibles. Villatoro és un autor que es complica la vida per amplificar els nivells d’allò que escriu i aquesta novel·la no és una excepció. El subtítol adverteix que som al Born, el 10 de setembre de 1714, és a dir, que no veurem la derrota malgrat ser a l’epicentre de la crisi. Estem llegint una narració present: s’està filmant una pel·lícula sobre aquests fets, o sigui que sabem que els protagonistes són ficticis. I el director és un nord-americà, negre i jueu —que ja és prou recargolat—, que a sobre ha perdut la dona en l’atemptat de les Torres Bessones a Nova York. El tema de la ciutat ferida és, doncs, central: algú s’abat sobre una població encerclada i la destrueix, i és la runa el símbol de la llibertat a què aspirem, llibertat també de no ser destruïts per idees, creences, poders, oligarquies o ideologies.

Diguem que totes les dèries de Villatoro sobre les discriminacions, els prejudicis, la història i els significats dels gestos i els silencis són aquí presents, i això no deixa de ser un mèrit perquè enriqueix la narració, que en el fons és molt simple. És a dir, la novel·la va sobre el nus de les relacions humanes que tiren endavant un projecte, en el qual qui té més poder —el director de la pel·lícula— és aliè, estranger, al simbolisme i a la sentimentalitat del tema que tracta i és incapaç d’entendre que un 11 de setembre, aquell que el tortura perquè representa la seva pèrdua, lliga amb l’altre, com també hi està lligat l’11 de setembre que a Xile va liquidar el projecte de Salvador Allende. Un dels subtemes de la novel·la de Villatoro és el desconeixement universal i local de la Guerra de Successió i, sobretot, de la guerra dels catalans. La ignorància com a nova condemna que gravita sobre una gent que ja ha estat condemnada pel destí, i el contrast amb l’omnipresent 11 de setembre americà que tothom ha vist a la pantalla amb el cor encongit, com si fos seu, que ho era.

«El director americà troba que s’ha de canviar el guió per fer-ne una pel·lícula d’acció molt menys argumentada històricament i el guionista català, quin remei, li fa cas», descriu Marina Espasa, que és una lectora experimentada a detectar significats amagats entre línies. «L’actriu que elegeixen en el càsting per representar la protagonista va entrant a poc a poc en el personatge. La novel·la alterna les escenes del rodatge, que expliquen al lector el setge de Barcelona, amb la conducta del director, però la clau és la “dona a la finestra”, el personatge de la dona que espera dins la casa i no pot intervenir en la Història amb majúscules, sinó en el petit àmbit domèstic. És una reflexió sobre el paper d’algú que sempre espera, perquè la història la fan uns altres».

Aquest personatge es diu Eulàlia, que avui és tot un simbolisme però que aleshores no era un nom corrent. És vigatana, noble, du la cabellera negra recollida —com correspon— i viu al carrer Montcada. Reuneix, doncs, els tòpics. És vídua, perquè el marit ha mort al setge del 1705, derrota dels Borbons que li ha permès comprar la casa a un noble botifler que ha fugit esperitat cap a Madrid en el moment que Carles III ha posat els peus a la ciutat. Guillem, el marit, ha mort en la defensa de Montjuïc igual que el príncep Jordi. Està enterrat al Fossat de Santa Maria, que avui coneixem com a Fossar de les Moreres. Eulàlia té vint-i-cinc anys i confiava a tenir «tota una vida plena» davant, plena i ambiciosa, aclareix l’autor. Hi ha un element inquietant, que és el de la bellesa: una vídua jove i bella i condemnada potser a la soledat. Ens diu l’autor que el paper d’Eulàlia l’interpreta una model que vol anar a més. Les filles del personatge, petites, són a Tona; no era estrany que els infants quedessin a càrrec de les minyones i la dida en poblacions més sanes, més rurals i sobretot més allunyades dels perills imminents.

La vida d’Eulàlia, de la qual sabrem pocs moviments, s’entortolliga amb la d’un soldat jove de nom Oleguer, tot i que finalment acaba lligant amb un altre personatge. La nit en companyia li desvetlla alguna inquietud, i la vetlla del dia 11, quan tothom intueix que passarà allò que hagi de passar, Eulàlia, desperta i en camisa de dormir, diu: «Per què tot el que és important de debò acaba passant sempre allà fora?», a la qual cosa li contesten una obvietat: perquè el món «allà fora» és més gran, tot i que la interlocutora li recorda que de portes endins també li han passat coses importants. «Però les de veritat, a fora», insisteix Eulàlia. «Les que tot ho poden canviar. La mort d’en Gabriel. La batalla de demà. I jo no hi puc fer res. Només puc mirar per la finestra». Malgrat aquesta protesta, els somnis d’Eulàlia són domèstics: compondre el seu petit món de portes endins. Són somnis que ha heretat de la mare, ho diu explícitament, perquè les dones es traspassaven les unes a les altres les obligacions, les perícies i els límits, allò que en podem dir moral però que són costums establerts pel poder social.

Quan se li ofereix a Eulàlia la possibilitat d’embarcar-se in extremis cap a Viena, decideix tornar a Vic amb les filles. És el que hauria fet la seva mare. «És la història d’una dona noble que no té cap paper en la Història», conclou Marina Espasa. «La realitat devia ser així». La realitat de què s’ocupa la novel·la és universal també en això, en aquest petit món tímid i encerclat que una guerra també fa saltar enlaire. «En aquest sentit», insisteix Espasa, «és interessant l’articulació entre els dos temps històrics que posa en joc Villatoro, perquè l’un il·lumina l’altre. El temps present, amb les discussions entre el director nord-americà i el guionista català sobre què ha de tenir una bona història per interessar la gent, està parlant també del temps passat i d’aquesta oposició entre història en minúscula i Història en majúscula de què es queixa amb amargor el personatge d’Eulàlia. Si, tal com argumenta el director nord-americà, la pel·lícula sobre el setge no ha d’ensenyar cap bombardeig, ni cap reunió de la Junta de Braços, sinó que s’ha de centrar en les passions amoroses dels protagonistes i, sobretot, en els dubtes interns d’Eulàlia, deu voler dir que, a començaments del segle XXI, ha guanyat la petita història, la de dins, i que hem après a desplaçar el focus de la càmera cap a l’interior de les habitacions, des de fora de la finestra. Tot un canvi».

Aquesta crítica literària assenyala més paral·lelismes. N’hi ha entre l’exdona del director de cinema, Rachel, que va morir als atemptats de l’11-S perquè havia entrat a la segona torre per ajudar les víctimes, i Eulàlia. «Les dues comparteixen una certa actitud de sacrifici, l’una salvant vides de manera inútil fins a perdre la seva, i l’altra renunciant a l’amor per dedicar-se als fills», precisa. L’autor també fa que l’actriu catalana que encarna el personatge d’Eulàlia, Mònica Oliu, s’assembli a Rachel perquè també té un «caràcter hieràtic» i és inexpressiva, i això fa que entengui molt bé el personatge d’Eulàlia. «Tres dones, una del segle XVIII i dues del segle XXI, comparteixen trets de caràcter i ens donen una certa sensació de continuïtat en el tarannà femení», afegeix Marina Espasa. «Tibant una mica la corda, també es pot traçar una semblança entre el director de cinema i la “dona a la finestra” en l’escena en què es fa portar Tània, una prostituta de luxe, a l’habitació de l’hotel: no hi té cap relació física i s’acontenta a mirar-la mentre ella es despulla o fa una sèrie d’accions que —amb bon criteri per part de l’autor— només intuïm. L’home que mira aquí és la transposició, amb canvi de sexe inclòs, de la dona que mirava al segle XVIII: tot un altre canvi», descriu.

Agafem ara la trilogia que va escriure Alfred Bosch amb el títol genèric de 1714, narrada en primera persona per John Sinclair, un anglès que a mesura que avança la narració es va confirmant com a alter ego de l’autor, com a mínim en l’ús de la ironia i l’afirmació de la consciència històrica. És una novel·la —la tractarem com una unitat— que comença als despatxos i acaba a les trinxeres, exactament com va ser la vida real dels catalans del 1714. «Anglaterra envia John Sinclair a espiar, a conèixer la situació de Catalunya, i el primer que troba són peatges: li demanen diners per poder passar pels camins…!», riu Marina Espasa. La història barreja dos plans diferents: un nucli de ficció, en to d’aventura, que interactua amb els personatges reals que tenen exactament el paper que van fer aquells anys i que, per tant, s’interpreten a ells mateixos en les escenes fictícies que constitueixen la novel·la. Que es pot llegir —sobretot la primera part— com un tractat amable d’història, ple de xafarderies, de bastards i d’amants i d’ampolles de licor i de traïcions. També de tòpics: «No m’atreviria a dir, sense reserves, que els catalans siguin un poble civilitzat. Industriós, sí. Un poc avar també, comparable als escocesos en moltes coses excepte en la tristor, que a la terra catalana s’estila menys. Són llestos, a estones riallers i sempre tossuts», escriu Bosch amb la ploma de Sinclair, i continua amb la descripció, que s’ajusta ben bé al to que gasten els viatgers en aquelles cròniques dels segles XVIII i XIX en les quals subratllen que els catalans són una realitat a part d’Espanya i que els camins són una porqueria, amb peatge o sense.

Sinclair arriba a Barcelona i trava una relació íntima amb Marta Vilana, dona real de Pau Ignasi de Dalmases i cosina del poderós Vilana-Perlas, molt present però sempre a l’ombra en tota la novel·la. «Paral·lelament, Sinclair comença a rebre cartes anònimes d’un tal Hispalis, que l’adverteix de perills i li dóna pistes per continuar indagant, com un confident. El lector arriba a pensar que es tracta de la mateixa Marta Vilana, però és la seva filla Marianna, mulata, una esclava nascuda d’una relació antiga viscuda a Cuba, que és a la casa servint com a criada, cosa que li permet presenciar, com qui no vol la cosa, converses determinants». No està mal vist perquè la casa Dalmases era el cau de les conspiracions austriacistes i això dóna la connexió amb el poder local. «I permet al personatge de John Sinclair introduir el seu discurs antiesclavista. De fet, la mulata Marianna serà el fil conductor de la història», afegeix Marina Espasa. Daniel Defoe, el pare literari de Robinson Crusoe, diu a Sinclair: «No és pas immoral considerar que la carn més cara i valuosa de totes és la carn humana, no us sembla?».

La història té tots els fils lligats, com recomanen les normes clàssiques de la narració: si hi apareix un element, aquest element ha de servir per a alguna cosa. De la mateixa manera actuen els personatges reals, com si la història fos un gran ball en el qual cadascú giravolta al seu aire però tots segueixen una única música. La música són els interessos polítics i econòmics. L’imperi espanyol, reflexiona Mitford Crowe davant de Sinclair, «és un colós malalt, però colós al capdavall», mentre que Anna d’Anglaterra és una reina feble i desganada a mans dels whigs. I França, poderosa i superba. Crowe li està fent el mapa del conflicte, tot afegint que segurament «podem fer ús», ho diuen els anglesos, del malestar català. No s’allunya gaire de la realitat. Tots els detalls històrics del conflicte hi són. Ens ensenya, per exemple, la trobada de Felip V amb la seva dona Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, de només tretze anys —el rei a penes superava els vint—, a Figueres. «Jo he vist aquesta dona dels Orsins, amic», li diuen a Sinclair, «i aposto que es convertirà en alguna cosa important. Els seus ulls vells i penetrants ho anuncien. […] No voldria pas tenir-la d’enemiga. Ja se sap —va empassar-se mig got de vi—, quan el diable no pot venir en persona, envia una dona vella».

En contrast, més endavant el narrador ens presenta Elisabet Cristina, quan la reina arriba a Barcelona: «Tenia un aire fràgil i trencadís, d’aquells que enamoren quan caminen sota pal·li, arran del poder. Era una dama bella, sens dubte, amb el seu pentinat ros, el seu nas fi i els seus llavis a punt de besar. Però impressionava la seva delicadesa. Les calors de l’estiu i els focs de la guerra es rendien als seus peus. I tothom es va enamorar, sense remei, d’aquell àngel davallat. Més que una mossa, aquella criatura era una treva. O una esperança», que és un fragment que introdueix el personatge i alhora el situa en el cor de la societat. El poble volia creure que Elisabet Cristina era un senyal, un auspici: un futur per al compromís que havien contret amb l’arxiduc. Guardem aquesta descripció perquè la contrastarem amb la que ens ofereix Victus.

Si el primer volum és molt seriós, molt polític, la trama sentimental va guanyant pes i, a mesura que la situació dels catalans es fa més dramàtica, la història esdevé més inversemblant i al·lucinada. La mutació, però, és subtil, i el lector acaba entrant en un clima febril que devia assemblar-se bastant al que voltava els barcelonins el 1714, també presoners d’una història que es complica i es fa irreal. «Podríem dir que el segon volum és el més fluix dels tres, perquè abusa una mica d’aquesta trama sentimental, mentre que, al tercer, la narració del setge guanya pes i, tot i que es manté aquest clima febril segurament encertat, la història queda més ben apuntalada sobre aquestes dues potes, la història d’amor entre John Sinclair i Marianna, i la història política, diplomàtica i, finalment, militar, que és la descripció de la caiguda de la ciutat de Barcelona a mans dels Borbons», comenta Marina Espasa.

El segon volum comença el 1711. «John Sinclair ha marxat a Anglaterra, però torna a Barcelona perquè està enamorat de la mulata Marianna i la vol rescatar. Resumint-ho molt i amb voluntat de no espatllar la progressió a futurs lectors, diguem que Marianna ha estat tancada en el monestir de les clarisses de Pedralbes i que una de les monges, la Beata Magdalena, té visions i decideix que Sinclair i la seva enamorada són dimonis i que portaran la mala sort a la ciutat. Marianna s’encomana d’aquesta paranoia», explica Marina Espasa en un esforç de síntesi. Aquí ens submergeix en el clima de fanatisme religiós de la ciutat, amb el canonge Rifós al davant. Sinclair el va a veure, li han dit que ho faci, i el troba predicant, una prèdica que podria ser renaixentista, o mil·lenarista, que avui podria ser radical i islamista: «… la bèstia ja és aquí, la seva ombra ronda els nostres cors i s’espera a les nostres portes… Demà cobrirà la nostra terra, i portarà el mal […]. Perquè som pecadors, germans, i som nosaltres que l’hem convidat». Ho etziba el canonge des de la trona. «Jo l’admirava allà dalt, al púlpit de la catedral, amb el seu rostre esculpit en bronze, la barba retallada i els ulls injectats, i començava a entendre la seva força», reflexiona Sinclair.

En aquest context, va agafant més espai un altre personatge ditiràmbic i genial, que és la mare del protagonista, una anglesa excèntrica, lliure i inversemblant que té molta gràcia pel contrast amb les circumspectes dames catalanes, si deixem a part els afers de llit. Hi apareix Stanhope, amb alguna petita escena respectuosa i determinant, i també el general Moragues, molt pagesot i rústic, però alhora noble, que tracta Marianna com si fos una dama, cosa per la qual Sinclair li està agraït. El general es refereix també a la seva esposa, Magdalena Giralt, i això ens permet apreciar fins a quin punt l’autor és acurat en els detalls. Diu Moragues: «En segones núpcies, eh? Em vaig quedar vidu, jo. I que l’altra em perdoni, però la d’ara és el millor que m’ha passat. Refotre, una dona que em podria perdre si volgués, però que mai no ho voldrà… una joia, us ho juro». La parella protagonista, Sinclair i Marianna, s’encarrega de dur endavant l’acció però l’acció secundària és el devenir històric mateix, sigui en la guerra dels miquelets a Catalunya, sigui en les negociacions d’Utrecht.

En el tercer volum, datat el 1713, Sinclair té una crisi i pren una amant, Eulàlia!, que acaba morint en un bombardeig durant el setge: «Eulàlia, una dona que duia nom de santa patrona, però que tenia constitució de llangardaix». L’heroi seductor torna a casa, al Raval, on Marianna l’espera, embarassada, i decideixen casar-se… l’11 de setembre. La vida continua. Sinclair ja ens ha informat de les tensions entre Villarroel i Rafael Casanova: «Ell vol un exèrcit modern, disciplinat, a les seves ordres. Però no el té. El que té és l’arbre dels oficis en peu de guerra. Un laberint de corporacions, estendards, mestres i fadrins, graduacions, sants patrons i ordenances gremials. Plens de coratge, sí, però curts d’estratègia», que és una potser injusta descripció de la Coronela, perquè cada gremi operava per separat però ho feia de forma compacta en la missió encomanada, que solia ser defensar un tros de muralla, un baluard. No obstant això, aquest és el clima a les altures: màxima tensió, mínim de recursos, baralles a dojo. A peu de carrer era una altra cosa per a l’estranya parella: «Ella era encara una captiva, i jo un estranger. La nostra ciutat, la nostra relació, la nostra vida, es movien en l’excepció».

«No deixa de sorprendre la similitud entre aquests dos personatges “estranys” i com dibuixarà Sánchez Piñol els seus protagonistes, la parella formada pel narrador Martí Zuviría i Amelis, als quals afegeix dos fills adoptats, un dels quals és un nan. Tot molt dins de l’univers narratiu de Sánchez Piñol, però segurament producte de la necessitat de crear uns personatges que visquin la guerra com una situació que els és aliena i difícil d’entendre», assenyala Marina Espasa. «No podem saber què pensaven els barcelonins de l’època mentre corrien pel carrer a buscar aigua o s’aixoplugaven sota un tendal, però és possible afirmar que, com a autors del segle XXI, tant Bosch com Sánchez Piñol projecten en els seus personatges (o ho col·loquen com a estratègia literària, que al cap i a la fi és el mateix) el rebuig a la guerra i a l’enfrontament per la força. En aquest sentit, són personatges moderns, amb una pàtina de contemporaneïtat que potser grinyola una mica si ens situem dins del camp de la novel·la històrica», precisa Marina Espasa. En aquest gènere, comenta, la feina de documentació, ingent en tots dos casos i molt acurada, no ha de suplir la construcció d’uns personatges que actuïn com haurien actuat un espia o un enginyer de principis del segle XVIII. «Com que no n’hem conegut cap, hem de fer confiança als autors i a la capacitat de la ficció de crear universos, i els la fem. Ara, hi ha petits detalls que potser se’ls escapen en voler fer més atractius els protagonistes», afegeix Marina Espasa.

En aquella Barcelona torturada per les bombes que saltaven muralles endins, Alfred Bosch introdueix el personatge real de Sebastià Dalmau, per encarnar precisament la defensa civil de la ciutat: un mercader ric amb rang de coronel en aquell extravagant exèrcit gremial. Com ell n’hi havia desenes, a Barcelona. I com que és cert que al costat dels herois hi són els dubtes de les autoritats, Sinclair diu a Casanova que cadascú sembla estar en el seu lloc, «però d’algú com vós, no se’n recordarà ningú. Ningú. Sereu sepultat en la grisor i en la pols de les actes oficials. Els cronistes us condemnaran a l’oblit». L’errònia profecia reflecteix el clima contrari al conseller en cap que surava en la ciutat. Ningú oblidarà Casanova, però el fet és que ningú no se’n fiava, del cap civil de la defensa. Que no va fallar.

Arribats al moment culminant, l’autor juga una mica a fer de Stendhal amb Waterloo: els seus protagonistes són enmig de la batalla sense adonar-se del que està passant, embolicats en els fets dramàtics, però encara més entortolligats per la pròpia peripècia, prou complicada. Surten cap al casament, vestits per a l’ocasió. «Com cada matí, les canonades van començar a ressonar darrere nostre, algunes d’elles acompanyades d’estralls entre les cases que encara aguantaven». Sinclair ens fa conscients que després de tretze mesos és ben bé una rutina de la destrucció. «Encara no havien beneït la cerimònia que un estrèpit horrorós va sacsejar el temple. Les pedres van volar en totes direccions, van saltar estelles de fusta, es van sentir xiscles i renecs, i la nau de l’església va ser envaïda per una pols espessa», descriu Sinclair sense aixecar el to de veu.

El setge és, en efecte, un caos de bombes, destrucció, mort i ruïna, que no acaba d’esgarrifar el lector perquè el trajecte que hi fan els protagonistes està carregat d’humor. «Defensa la idea que la vida quotidiana s’imposa a la realitat del setge», adverteix Marina Espasa. «Si algú vivia una història potent, com l’amor d’ells dos, la vivia amb més força que no pas els combats, malgrat que les bombes anaven caient». El cas és que està documentat que hi havia casaments lligats per al dia 11, què havien de fer, si no, els barcelonins? «No vam arribar a casa. Prop del carrer Argenteria vam trobar una multitud que venia de cara. Al davant, el conseller en cap arborava el penó carmesí de la santa patrona», una escena que posa les coses a lloc pel que fa a Rafael Casanova.

«Hi ha en aquesta novel·la dos o tres personatges femenins més, de poca importància, però interessants», explica Marina Espasa. «Una Inés González que prova d’emmetzinar John Sinclair amb vi de Jumilla, i que encarna, una vegada més, el personatge de l’espia femenina vestida de femme fatale, i una Joana, esposa del fidel Dídac, el servent de Sinclair, a qui no se li acut res més que batejar els dos fills que té amb els noms de Felip i Carles, una picada d’ull divertida o un acte d’inconsciència total per part d’una mare que vol provar de conciliar dues realitats del tot irreconciliables, la borbònica i l’austriacista. També apareix una esclava negra de Londres, Dominica, a qui Sinclair compra la llibertat per tal de tenir uns papers que puguin salvar Marianna a Barcelona: s’ha de reconèixer que Alfred Bosch dota el seu protagonista d’una fe i d’una tenacitat invencibles, i d’una gran astúcia. John Sinclair seria el personatge en qui s’emmiralla, per convertir-se en allò del tot oposat, el Martí Zuviría de Sánchez Piñol. Allà on Bosch crea un personatge que creu en les bones arts de la diplomàcia, en la noblesa de certs militars i en l’honestedat d’alguns polítics, l’autor de Victus hi oposa un personatge del tot descregut, de tornada de tot, d’arrel picaresca claríssima, que serà capaç de trair qui sigui i que menysprearà la noblesa, l’honestedat i, evidentment, la diplomàcia, per resoldre un conflicte. El diplomàtic-polític contra l’enginyer de fortaleses: tots dos astuts com guilles, però disposats a fer servir armes ben diferents. I ara ja fa una estona que parlo de personatges masculins, però és que és inevitable, són els protagonistes», reconeix Marina Espasa.

Sense entrar en detalls que espatllarien l’argument, diguem que la novel·la acaba amb John Sinclair a Menorca, illa anglesa, amb el seu fill Fidel. «Li parlaré de Marianna», es compromet el protagonista. «Mai no li diré que vivia en un altre món, més enllà dels mals terrenals i més enllà de mi». Continua una estona amb aquesta introspecció nostàlgica, però frena: li dirà també «que aleshores es va enfonsar tot». Aquest és el sentiment, que es va enfonsar tot.

Les protagonistes són, doncs, dones fortes que prenen decisions impossibles en el seu temps, fora de la realitat, una realitat tanmateix present en els moviments diplomàtics i en els noms històrics. La traïció que neix dels interessos contraris a l’interès dels catalans es barreja amb una aventura exacerbada portada per uns personatges d’immensa tendresa, que es pretenen immunes, com si la història no els arrossegués aigua avall com a tothom.

La tercera novel·la que glossarem és, com no podia ser altrament, Victus, d’Albert Sánchez Piñol, l’obra que ha posat el setge de Barcelona a les llars de milers de catalans que potser en sabien poca cosa i sota els ulls de milers de lectors d’arreu del món que ho ignoraven tot del 1714. L’obra està narrada per un enginyer militar exiliat a Viena, un personatge que va existir en la realitat, Martí Zuviría. Aquest home dicta la seva història com a aprenent d’enginyer militar de molt jove, a França —«Luis XIV estaba construyendo la monarquía más absoluta de que se tienen noticias»—, fins que arriba a Barcelona i acaba fent d’ajudant tècnic del general Villarroel durant el setge. La novel·la està estructurada a mitges com una narració de la picaresca espanyola —però buscant un castellà sec i modern— i a mitges com un best-seller ple d’acció i d’escenes radicals, certament esquitxades de sang, de fang i de semen. Malgrat que el protagonista està fascinat amb l’art d’aixecar fortaleses i de prendre-les des de fora, estem davant d’una guerra que ha de fastiguejar el lector per la brutícia i la crueltat, i admirar-lo per la capacitat de resistència de qui se’n defensa. La vicissitud històrica és profunda i la vida dels personatges ficticis, i aquests mateixos personatges, d’un excés diguem-ne valleinclanesc. No és estrany que l’autor hagi volgut escriure aquesta obra en castellà: està impregnada de tradició espanyola, tot i que narrada des d’un punt de vista genuïnament català. Veurem el món bèl·lic des de Catalunya i amb les raons dels catalans.

Igual que fa Alfred Bosch, Sánchez Piñol intenta descriure les contradiccions de la societat d’aquell temps, els desajustos entre les diferents classes que tenen interessos contraposats. Tots dos autors saben que ha passat el moment de narrar la història com dos blocs impermeables enfrontats en una guerra de bons i dolents. Però la versió de Sánchez Piñol és menys matisada, enlaira i sobretot destrueix personatges històrics sense cap mania. El detall rellevant és que posa la narració en boca d’un home ressentit, amargat i malcarat que és tanmateix fidel a dos personatges: el seu mestre Vauban —el constructor de fortaleses més famós de França— i el seu cap militar, Antoni de Villarroel. La resta són d’un altre nivell. L’opció de l’autor és legítima i la novel·la hi és sempre coherent, però té la pega de donar una visió unívoca d’uns fets que són reals. Tenim un únic punt de vista, i extremat. I és llàstima que un escriptor tan hàbil, i tan documentat, com Sánchez Piñol ens doni una versió tan distorsionada i maniquea.

La tesi de Sánchez Piñol és que la resistència de Barcelona va ser obra d’una sola persona —el castellà Villarroel— i del poble ras. Si bé aquests dos elements són determinants en la lluita del 1714, no estaven pas sols, perquè la burgesia mercantil, ennoblida o no, s’hi va posar ferma i hi va perdre bous i esquelles. Endut pel caràcter del personatge narrador, l’autor gasta un llenguatge que és molt cru envers tothom. Per exemple, tot i que sigui anecdòtic, el personatge de Verboom, rival de Vauban i futur constructor de la Ciutadella, està descrit amb aquestes paraules: «Al ver su semblante basto y sus mofletes perrunos uno pensaba en un carnicero despedazador. No exagero». Aquest mateix tracte despectiu el mereixen Rafael Casanova —només faltaria!—, Stanhope, l’emperador Carles, Castellví… Posem el nom que vulguem, que no se’n salva ningú.

Però les ciutats i les guerres no les fan només les classes populars: també les fan els qui poden organitzar el poble a les trinxeres i, a Barcelona, a les trinxeres va anar-hi tothom, fins i tot els qui creien que aquella defensa anava contra la supervivència de la ciutat. Gran part de la noblesa més rància no va vacil·lar a defensar els propis privilegis posant-se al costat de Felip V, un gest de l’oligarquia local que és recurrent en la història de Catalunya, però d’aquí en avall tothom va anar a la muralla amb l’arma sota el braç, cosa que no queda prou reflectida en la novel·la. El traç gruixut apareix també quan s’ha d’explicar la Guerra de Successió. Tot hi surt, interessos, tractats, diplomàcia, però fixem-nos en el to, en aquest cas referit a Carles II, el rei sense descendència que endega involuntàriament el conflicte: «¿Cómo es que a nadie se le ocurrió meter a un mozo con una buena tranca en la habitación de la reina para que le echara un polvo y luego jurar que el hijo era del Tarado?». Com que ningú no hi pensa, «todos los ejércitos de Europa se liaron a mamporros».

Tot i que el to és tan de broc gros com això, hi ha una clara deferència, i doncs uns matisos més encertats, en parlar de Catalunya, del poble català: «Para los catalanes un rey francés era una aberración política, el fin de todas sus libertades, de su esencia misma como nación». Però de seguida hi apareix la crítica: el país estava desorganitzat, els miquelets eren una catàstrofe. «La población civil catalana los aborrecía, al menos en las ciudades, pues la idea del miquelete se asociaba con la del forajido», cosa que no és del tot certa, ja que els miquelets es reclutaven precisament entre la població civil, també de les ciutats, i els ciutadans els consideraven garantia de defensa davant els exèrcits invasors. Que no vol dir que no s’excedissin de tant en tant! Victus dóna molta informació, però du al molí aigües tintades.

Dit això, Victus és la novel·la que explica millor, que vol dir amb més cruesa, la vida duríssima muralles endins. És fins i tot cruel en les descripcions. És la novel·la de la batalla, de la baralla, del carrer, de la taberna, del sexe, de la violència: el contrari de la novel·la d’Alfred Bosch, que sembla discórrer sempre entre sedes i salons. Aquí estem sempre envoltats de tropa. És el món de Martí Zuviría, intensament masculí i de valors masculins que, compte!, inclou la lleialtat; un món molt ben explicat, cosa que dóna atractiu a la novel·la: ens està parlant d’experiències extremes i Sánchez Piñol és un observador agut. L’heroi té un primer amor a França, un amor pur, que és Jeanne. És l’etapa de formació i de la picaresca. «Quan llegim la història d’amor amb Jeanne, a la primera part del llibre, no acabem de donar-li la importància que tindrà després», adverteix Marina Espasa. «Sembla una etapa més de l’aprenentatge del jove heroi: es troben d’amagat en un paller, ella està casada i és la filla del protector i mestre de Zuviría, etcètera. No és fins més endavant, quan coneguem l’altre gran amor de la vida de Martí, Amelis, que en captarem la importància, per oposició. Fixem-nos en el que diu Zuviría quan veu Amelis: “La silueta vestida de la tal Amelis me evocará la de Jeanne desnuda”. I les semblances no s’acabaran aquí». El 1707 l’home torna a Catalunya i entra en acció amb la batalla d’Almansa; després viurà la caiguda de Tortosa.

La ruta de l’exèrcit borbònic la segueix també la protagonista femenina, Amelis, una prostituta. «Miren, yo he compartido la posición horizontal con mujeres de muchas latitudes, algunas de colores rarísimos. Y en la eterna discusión sobre cuáles son las más bellas, me quedo con las francesas. Debe de tratarse de uno de los pocos tópicos que son verdad. Sin embargo, es una verdad general. Individualmente, cuando sale hermosa, la mujer mediterránea no tiene parangón. Aquella jovencita era un encanto. Sus cabellos, rizados, escapaban por los bordes del pañuelo y caían sobre sus hombros. Eran unos cabellos negrísimos», elogia Martí Zuviría.

La noia és llesta i ha après a tenir cura d’ella mateixa, cosa imprescindible perquè els soldats són el que són. «He tratado demasiados soldados de medio mundo para no comprenderlos. El soldado común nace pobre y muere pobre. Y un hombre armado tiene a su alcance bienes que jamás lo estarían sin el fusil que carga al hombro. El botín y la víctima se convierten en objetos indefensos a los que solo protege la moral del saqueador en potencia. De acuerdo, violar mujeres indefensas es muy feo. Yo solo constato que condenar a los saqueadores es tan fácil como difícil es resistirse al saqueo», comenta com qui res el narrador: ens dóna un ambient que no ha fet més que evolucionar a pitjor, és impossible no pensar en els Balcans. La violació sistemàtica és avui una arma de guerra, la manera de destruir la població civil en allò que és més profund i sagrat.

Dos personatges més s’uneixen en aquesta aliança de supervivents: un nan i un nen, que es diuen precisament Nan i Anfán, que vol dir que en realitat no tenen nom, que són pura marginalitat. En una escena, tots dos són presoners d’uns soldats francesos que es preparen per torturar-los. «Hasta las moscas habían huido. Nan me habló con una mirada de pavor desbocado. El azar los había llevado a un sitio espantoso, uno de esos infiernos diminutos que crea la guerra del mismo modo que los ángulos tienden a criar telarañas», diu. La guerra, o l’horror de la violència escampada pertot arreu, és també protagonista de la novel·la, i és important que tot això vagi passant mentre ens acostem a l’11 de setembre, perquè hi arribem ja saturats. Ja entenem que és aquest malson el que s’abat sobre Barcelona.

«Amb Amelis i un nan i un nen, Nan i Anfán, formen una mena de família; de fet, tots tres ja es mouen junts pel món i és Zuviría qui s’hi afegeix», explica Marina Espasa, «malgrat que descobreix, per exemple, que Amelis té relació amb un enemic». I és amb aquesta estranya família que Zuviría es reincorpora a la ciutat que va deixar enrere quan era infant. Una ciutat dinàmica, amb el seu Carnaval —«ricos y pobres en la calle, hombres y mujeres mezclados en una turba y bailando hasta altas horas de la madrugada»—, però no ens enganyéssim pas: una ciutat bruta, infecta. «Me llevó al barrio de la Ribera, uno de los más insalubres y populosos de toda Barcelona, que ya es decir. Bloques de edificios grises de tres, cuatro y hasta cinco plantas, y callejuelas estrechas que impedían que la luz del sol llegara al suelo. Estaba increíblemente lleno de gente y animales. Perros sueltos, gallinas viviendo en balcones, cabras lecheras atadas a argollas de las paredes, beee. Algunos vecinos parecían relativamente satisfechos, fumaban y jugaban a dados en los portales, con un barril como mesa. Otros eran cadáveres ambulantes», diu el narrador.

Després de participar en la campanya de Madrid i deixar Stanhope com un drap, tornem a Barcelona, el 1713. Se’n va la reina Elisabet Cristina, aquella criatura angelical que ha descrit Alfred Bosch: «Se pasó un año en Barcelona, yendo a la ópera entre bostezo y bostezo. Y luego, cuando le pareció bien, adiós muy buenas», cosa que no s’ajusta al perfil polític plenament actiu de l’ara emperadriu. Veiem per què marxa: «Es decir, que le urgía abrirse de piernas ante su Karlangas, y eso era mucho más importante que el destino de una nación entera», i és cert que la parella reial encara no tenia descendència i que no podien mantenir-se gaire temps més separats per quilòmetres d’àrdua travessia. No obstant això, hi havia també raons de seguretat i raons d’equilibri polític: Martí Zuviría ens en dóna només la versió primària i brutal.

Però ja hem dit que és un personatge capaç de noblesa. La sort d’aquesta família tan exòtica —Amelis, Nan i Anfán— és al final dramàtica, com és dramàtica la història de Catalunya. Zuviría no traeix la fidelitat. Són els seus, com seu és tanmateix aquell país que los «ricachones de Barcelona» no volen defensar, perquè, ens diu, prefereixen les cadenes al caos. En canvi, «Zuviría, en un moment crucial, trenca el setge i va a retrobar Jeanne, quan s’assabenta que aquella havia tingut un fill seu ja fa sis anys. Aquí és on Jeanne i Amelis tornen a semblar les dues cares d’una mateixa moneda: Jeanne té un fill natural de Martí, i Amelis en comparteix dos d’adoptats amb ell. No és el mateix, però s’assembla molt. I aquí hi ha un d’aquells detalls de què parlàvem abans: Sánchez Piñol introdueix una reflexió una mica massa moderna per al segle XVIII sobre la importància dels llaços biològics entre les persones. Fa que Martí Zuviría, descregut com és, abomini el lligam de sang, s’aturi i faci mitja volta abans d’arribar allà on l’espera Jeanne. Torna cap a Barcelona malgrat el mal presagi de la guerra perquè s’hi sent lligat i perquè posa per sobre els fills no naturals al fill que va tenir, sense saber-ho, amb el seu primer amor. És la causa justa, potser perquè és la que Zuviría ha triat, i no la que li han fet triar», subratlla Marina Espasa.

«Sánchez Piñol també hi afegeix una bona ració de discurs antipatriòtic i antimilitar, sobretot quan Zuviría decideix sortir de la ciutat i, en aparença, deixar tothom penjat: la família, els superiors militars i tota una ciutat que està a punt de ser massacrada, però això només és per posar una mica de color al personatge de Zuviría, que al final actua amb lleialtat», comenta. «Los pueblos asediados tienden a cargar con historias oscuras», adverteix l’autor, com una amenaça. I diu la crítica Marina Espasa: «Aquest gust per la foscor i per la història dels qui estan al marge de la societat “normal” enllaça del tot amb altres llibres de Sánchez Piñol, que sempre havien tingut un component fantàstic que els dotava d’un element d’estranyesa molt atractiu i inquietant. Només cal recordar els animalons submarins de La pell freda o les criatures subterrànies de Pandora al Congo. Aquí quedarien del tot fora de registre, és clar, però l’autor no s’hi pot resistir i, de manera fugaç, introdueix un personatge, també femení, dins d’un somni que té Zuviría: una noia de pell violeta i ulls tristíssims en qui pensarà una altra vegada quan vegi, ves per on, la imatge del penó de santa Eulàlia enarborat pels carrers de la ciutat: “Parecía una criatura de otro mundo”. Pur Sánchez Piñol».

Espasa assenyala que tots els personatges masculins són traïdors a alguna cosa, «excepte Villarroel, a qui l’autor posa per damunt de tothom, i diu explícitament que defensa els catalans millor que ningú, fins i tot millor que els mateixos catalans». Els personatges femenins, diu, estan ben construïts i són interessants, inclòs el de l’escriba, Waltraud Spöring, la dona que pren nota del que Zuviría està dictant, i a qui ell tracta a baqueta, insultant-la constantment, fins que aquesta relació també canvia. «Sánchez Piñol és tan hàbil que, en un moment donat, simula que el narrador Zuviría, avergonyit perquè s’ha ultrapassat amb la pobra escriba, però sobretot per aconseguir que continuï transcrivint-li la història, signa un document de disculpa força divertit on reconeix que tots els mèrits argumentals de la narració són d’ella, que ha tallat allà on havia de tallar i ha resumit el que havia de resumir, és a dir, que ha fet d’escriptora. No cal dir que, en girar la pàgina, la situació torna a ser la mateixa d’abans i Zuviría torna a llençar floretes com “elefanta austriaca” o “mi querida y horrenda Waltraud” a la soferta escriba. La novel·la es guanya així el lector contemporani d’una manera molt eficaç», conclou Marina Espasa.

Tan eficaç que conté picades d’ull al moment actual: els catalans del segle XVIII creuen que perquè tenen raó, el món els la reconeixerà. Però no és així: el poder, el joc d’interessos que configura aquell món del 1714, va enviar Berwick a liquidar el tema. «No habría aceptado el encargo si no pudiera dar satisfacción a sus amos y así promocionarse con un laurel más. Trae lo mejor del ejército francés. Con tropas de refuerzo, y un buen mando, serán imparables. Se acabó», admet Zuviría. El seu interlocutor protesta: la guerra és això, resistir vingui el que vingui.

Però aquella guerra és un caos. «En Santa Clara combatían familias enteras codo con codo. Sentencia del gran Herodoto: “En la paz el hijo entierra al padre; la guerra altera el orden de la naturaleza y el padre entierra al hijo”. Lo que ocurrió en Barcelona excedió la máxima de Herodoto: algunos enterraron a sus hijos y a sus nietos […]. Por todas partes había pedazos de carne, restos muy parecidos a esos trozos sin forma que suelen cubrir el pavimento de los matarifes. Alcé la mirada. Por la parte superior del baluarte caían hombres de la Coronela, aullando con el cuerpo en llamas, saltando al vacío como por la borda de un buque incendiado». Les descripcions se succeeixen, creant un clima opressiu, augmentant d’intensitat mentre ens acostem al dia definitiu. Al mig, la renúncia de Villarroel, que es veu reemplaçat per la Mare de Déu de la Mercè, una escena explicada amb el màxim de respecte envers el personatge. Sabem, i la novel·la ens ho confirma, que el general tornarà a la batalla al cap de poc i es posarà al capdavant de la tropa.

El final de Victus ens emplaça a una renaixença. La novel·la ha posat l’accent, un accent intencionat, a destacar el moviment popular per sobre del lideratge estrictament polític. Ens dóna alhora esperança i sentit crític. Sapiguem, però, que sobre aquella ciutat castigada, bruta, desfeta, caurà la més dura de les repressions, perquè ni símbols, ni hisendes, ni càrrecs, ni institucions van ser respectats.