El monument al general Moragues a Barcelona passa desapercebut. Hi ha una senyera alta, lligada al capdamunt d’una columna revestida de fusta, amb una abraçadora d’acer, on dos paràgrafs expliquen la història del personatge. Acaba amb aquesta frase: «La seva figura és un símbol de la defensa de les llibertats dels catalans». També s’hi reprodueix el poema que li va dedicar Àngel Guimerà, el Guimerà patriota, l’any 1887.

«Pros» és un elogi: vol dir «bo, honest, exemplar». Al costat de la columna de la bandera hi ha una construcció amb blocs de marbre col·locats a la manera d’una escala o una muntanyeta, al mig dels quals, en un espai obert entre les pedres més altes, creix un llorer. Els blocs es reparteixen en nombre de tres a cada banda, i el que és més a prop de la columna té una inscripció: «Encara / queden cants per a ser cantats més enllà / dels homes». És de Paul Celan.

Aquest conjunt monumental és obra de Francesc Abad i va ser instal·lat el 1999 en un espai més o menys pròxim al que era el Portal de Mar de Barcelona, on el cap del general va ser exhibit durant dotze anys penjat en una gàbia. «Ha sido grande el terror que aquellas sentencias han impreso en los corazones más obstinados», va escriure un funcionari borbònic de nom Gregori Matas al seu superior, el ministre, donant fe de l’eficàcia de la repressió. La gàbia del cap del general justificava el càstig: «Per haver comès el crim d’una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia», deia en llatí. Una història desgraciada.

En la capitulació que Manuel Desvalls va negociar per la rendició de Cardona, el nom del general Moragues consta expressament en l’article 18: tant ell com la seva família, «con su destacamento», tindran indult. Eren els termes habituals de les capitulacions, tot i que l’exèrcit borbònic n’era reticent i havia donat mostres d’uns graus esgarrifosos de repressió en terres de la Corona d’Aragó i en altres poblacions de Catalunya. Ara, però, la guerra havia acabat i potser els tractes es mantindrien. De fet, el que va passar és que es va obrir una escletxa transitòria per on es van colar, cap a la salvaguarda personal, alguns dels prohoms presents al castell de Cardona, començant pels dos germans Desvalls, que van embarcar immediatament des d’Arenys cap a Mallorca. Van convidar Moragues a unir-se al viatge, per si de cas, però el general, que tenia problemes familiars, va declinar l’oferiment. No em passarà res, devia dir, estic indultat. Però el duc de Berwick acabava de dir que el tractat de Cardona no tenia validesa i que tots havien de ser detinguts. I aviat afegeix que cap català no pot sortir de Catalunya sense passaport o circular sense salconduit, unes condicions similars a les que va establir el règim franquista el 1939.

Passen uns pocs mesos, en els quals Moragues intenta protegir-se i protegir la família, fins que, estant confinat a Barcelona —en condicions perilloses, doncs—, se li presenta una oportunitat d’embarcar-se cap a Menorca, des de Montjuïc, com si fos una fugida en pastera. El barquer els traeix i són empresonats i torturats. És el 22 de març de 1715. Hi ha un judici sumaríssim i el dia 27 és executat. El cos de Moragues, que ja presentava un estat llastimós perquè va ser arrossegat a pèl pels carrers de Barcelona, és esquarterat, el cap separat per ser exhibit en la gàbia. La sentència de mort es conserva a l’Archivo General de Simancas.

Comença, doncs, la llarga lluita de Magdalena Giralt per recuperar el cap del seu home i donar-li digna sepultura. Ho va aconseguir el 1727, dos anys després de la Pau de Viena.

Qui era Magdalena Giralt? Lluís Pujal i Carrera, historiador local del Pallars, n’ha fet una biografia novel·lada, molt fantasiosa i emfàtica, que la presenta com una dona excepcional. Publicada el 1979 en una col·lecció de pallaresos il·lustres, el llibre té una molt breu presentació de Marta Ferrusola, que subratlla la seva «lleialtat a uns principis». El biògraf prou que posa l’accent en aquesta fidelitat, que d’altra banda la història confirma a cada pas, però aprofita per desestimar altres fets substancials, com que el general havia estat casat en primeres núpcies amb Cecília de Regàs i de Bas, morta quan ell tenia quaranta-un anys. En el llibre, presenta la relació de Moragues amb Magdalena com un idil·li de jovenets. També discuteix una dada demostrada: que Moragues va néixer a Sant Hilari Sacalm, població que el 1984 el reconeix com a «fill il·lustre» i li posa un monument, la versió definitiva del qual és posterior d’uns anys i obra de Domènec Fita. Sort, que és on Pujal i Carrera fa néixer el general, li havia fet homenatge, en persona i en pedra, el 1981, i podem sospitar que l’historiador hi devia tenir alguna cosa a veure; en tot cas, és present en l’acte d’inauguració, al costat d’Heribert Barrera i del conseller Miquel Coll i Alentorn. Sigui com sigui, és cert que el general Josep Moragues es casa amb Magdalena Giralt, filla de Bressui, el 1711.

La dona havia nascut a Sort, capital del Pallars Sobirà, tocant a la plaça Major (ara plaça Serafí Casanoves), en una casa antiga i dins una nissaga que l’historiador fa venir del segle XVII. Era baronessa de Bressui. Segons la narració de l’historiador —que, per cert, confessa que vivia enfront de la casa Moragues, en aquell moment ocupada pel notari de Sort, el seu avi matern—, el futur general i Magdalena eren amics de joventut perquè els germans de la noia sortien a caçar amb Josep. Magdalena li tenia l’ull posat, a distància, i quan el veia galantejar pel poble se li escapaven llàgrimes de ràbia. Si hem de fer cas dels dibuixos o escultures que ens donen una imatge del general Moragues, l’home era molt atractiu, però aquí també hem de sospitar que hi ha llicència poètica.

El trencament del gel entre la futura parella, ens el presenta l’historiador com una escena de teatre d’espardenya. Els nois arriben a casa mullats, en un dia de forta pluja, i la senyora Giralt els convida a passar i berenar. La jove Magdalena, de només setze anys, ofereix el servei i, graciosa i bonica, enlluerna Josep, de manera que poc després comencen a sortir. Com que no eren promesos, no podien anar sols pel carrer. El cas és que la família Moragues no veia bé aquesta relació perquè aspiraven a casar el fill amb una pubilla noble. L’amor no compta, li va dir el pare: «Són coses per a la gent de caràcter feble». Va afegir que les dones enamorades sempre comporten maldecaps. I, com a remei, va enviar Josep a parlar amb l’oncle Joan, que era mossèn. Aquest li va clavar un sermó sobre l’obediència deguda, però al final li va dir: «L’Església demana que els pares no interfereixin en l’elecció d’estat de llurs fills», tot i que va afegir que «no m’agrada la teva intemperància». Josep va interpretar les paraules com un clar suport. Si tenim en compte que Moragues tenia aleshores quaranta-un anys, l’escena és tan inversemblant com ridícula. El més probable és que, a banda de la voluntat mistificadora de l’autor, ens hagi volgut presentar l’ambient de l’època, un quadre de costums tinguts entre la gent d’un cert nivell. Però, és clar, si vols fer creure que Moragues ha nascut a Sort com la seva futura dona, per força has de posar la coneixença en temps de joventut.

La parella es va conèixer i casar quan ell, militar austriacista, estava destinat a la Seu d’Urgell, tot i que no sabem si s’hi va instal·lar amb Cecília. Si la dona va quedar a Sant Hilari o a Arbúcies, d’on era, la relació amb Magdalena Giralt podia haver començat abans, i en termes poc honestos, cosa que explicaria que Moragues es torni a casar el mateix any que mor la seva muller. De fet, Magdalena també era vídua! Segons sembla, es van conèixer el 1710, un any abans de casar-se. El 1707 Moragues, que ja té el grau de General de Batalla, el més alt de les tropes catalanes, és destinat a la fortalesa de Castellciutat, a la Seu, aquella que acabarà rendint a les tropes borbòniques el 1713 amb un tracte honrós, sense batalla i provocant el desconcert de les autoritats catalanes. Castellciutat era una posició estratègica per controlar la frontera i impedir la circulació dels soldats francesos, i l’any 1713, amb gran part del territori català en mans dels Borbons i Barcelona assetjada, la línia de defensa que constituïen Castellciutat i Cardona era crucial. El fet no té cap explicació coherent, excepte que era després del Tractat d’Utrecht, quan Catalunya ja sap que està lluitant sola.

El general lliura la fortalesa i se’n torna a Sort amb la família, mantenint el compromís amb la causa austriacista. Es va sumar a les tropes comandades pel marquès de Poal, Antoni Desvalls, que mai no va estar satisfet amb el rendiment del desordenat general. De fet, Moragues no protagonitza cap fita important en la resistència, va i ve, mou els seus homes, té petites topades amb l’enemic. Aquests dos fets han servit per qüestionar la figura, molt en la tradició recent de desmuntar els mites del 1714 acusant-los de ser més traïdors que no pas lleials. Recordem, però, que Jaume Clotet l’aparella amb Lluís Companys, també criticat i redimit per una mort tan simbòlica i tràgica com la de Moragues. Va ser de lluny el militar austriacista castigat amb més crueltat, per bé que homes com Villarroel van morir a la presó, o gairebé.

Però una investigació més acurada ens explica bastant millor els fets. En efecte, Moragues rendeix Castellciutat després del Tractat d’Utrecht, però no és això el que el mou, sinó el Conveni de l’Hospitalet, que és immediatament posterior, aquell pacte traïdor que acorda lliurar Barcelona sense preguntar l’opinió dels catalans. Starhemberg no ho fa d’amagat, o no ho amaga un cop fet, perquè envia notificació a totes les guarnicions. El correu entre Barcelona i la resta del país mal que bé funcionava. Moragues rep el paper i pregunta què ha de fer. Starhemberg o algú li diu que s’esperi, però poc després arriba el comunicat de la Junta de Braços dient que la guerra continua, que la capital resisteix i que cal mantenir l’exèrcit en acció. El general devia congratular-se amb la notícia, però envia una petició a Barcelona perquè li enviïn reforços i diners per pagar la tropa. Barcelona, però, altra feina tenia. I és a partir d’aquí que Moragues fa els seus càlculs, decideix que no pot resistir, o els mateixos soldats li planten cara, i busca la manera de capitular sense perdre-hi més del necessari. Així solien acabar les batalles. El gest, però, tindrà conseqüències per a tothom.

No ens avancem, però. A partir del matrimoni, Magdalena Giralt participa de totes les petites maniobres conspiratives que té al seu abast: o bé ocultant gent, o ajudant-los a creuar la frontera, o si calia fent circular missatges i informacions clau. Moragues, com ja hem vist, ve del grup dels «vigatans», austriacistes de primera hora que donen suport a Antoni Peguera en la signatura del Pacte de Gènova, que obre la porta a la guerra en fer tornar la flota anglesa a Barcelona. Moragues és «vigatà» perquè la seva primera dona pertanyia a la comarca i perquè el record dels soldats implicats a la guerra contra els francesos hi ha deixat un profund malestar, que alguns identifiquen, ras i curt, amb odi a tot el que vingués de l’altra banda dels Pirineus. Els primers anys de la Guerra de Successió, les tropes borbòniques estan contingudes a Catalunya, aguanten les posicions, malgrat que el 1707, després de la batalla d’Almansa, ja queda sotmès el País Valencià i l’Aragó. Es rumoreja que el duc de Pòpuli, cap de les tropes enemigues, fa una oferta econòmica per aconseguir la rendició de Cardona, extensiva als generals que es mouen en les terres del voltant, però ningú no contesta. En tot cas, no hi ha gaire acció a la Seu. És en aquest període més o menys tranquil que Ramon de Vilana-Perlas, fet marquès de Rialp, un petit llogarret prop de la Noguera Pallaresa, envia Moragues a posar ordre a les seves noves possessions, on els pagesos es neguen a pagar encara més impostos. I bé podria ser que, en aquesta excursió punitiva, que té lloc el 1710, Moragues passés per primer cop per Sort i conegués Magdalena.

Quan el 1711 mor l’emperador Josep a Viena i l’arxiduc Carles se’n va amb contrarietat per fer-se càrrec de l’imperi, els Moragues s’ho prenen, de moment, fatal. Si aquest fet és real, perquè tot el que explica Lluís Pujal i Carrera pot ser posat en dubte, són acabats de casar. La marxa de Carles III els sembla un mal auguri, exactament el contrari de com s’interpreta el fet a Barcelona. Aconsegueixen una audiència a la capital amb el mariscal Starhemberg i, com a mínim, tenen el testimoni del seu compromís, que acabaria sent tan feble; també saluden la reina Elisabet Cristina, gràcies al bon ofici de la cambrera reial, que facilita la trobada. Això vol dir que el general Moragues gaudia d’un reconeixement important. Mentrestant, neixen els seus dos fills, Joan Baptista i Maria Anna. Les coses pinten bé, el marquès de Poal controla la marxa de la guerra, Moragues està a les seves ordres, se sent optimista.

El 1713 tot canvia a pitjor. El mes de setembre, doncs, Moragues ha rendit la fortalesa de la Seu d’Urgell i se’n torna a Sort. Està malalt, res de greu, i té el neguit d’entrar en batalla com abans millor, de manera que un cop recuperat se’n va a posar-se sota les ordres del marquès de Poal, que li ordena defensar Tremp i la Seu. Perduda la fortalesa de Castellciutat, el Pallars està desprotegit i hi avancen les tropes borbòniques. La família Moragues, sense el general, es refugia a Bressui, on hi ha la casa natal de Magdalena. Finalment, el general Vallejo pren Sort i, assabentat de l’amagatall, va expressament a buscar Magdalena a Bressui, que és a tres hores de distància, que vol dir que la volia com a botí. Això és el febrer del 1714, un moment dramàtic per a tothom. La família Moragues és conduïda a Balaguer, on, a falta de presó, els confinen en una finca filipista, can Nogués. Aleshores té lloc un incident diplomàtic, perquè les normes honorables de la guerra no admetien que s’hi involucrés dones o nens. El nostre historiador fa que el general Villarroel es queixi per carta al duc de Berwick, o sigui, de cap militar a cap militar. Berwick no pot ser perquè no arribarà fins al juliol, però, sigui com sigui, Villarroel demana que alliberin Magdalena i els fills, però no pot plantejar un intercanvi de presoners: «No podem oferir l’equivalent», justifica, «ja que en la guerra no hi entren les dames i jo no en tinc cap per enemiga».

No sabem si hi ha resposta, però sí que ens consta que el general Moragues no confia en la diplomàcia militar: l’home pensa a alliberar Magdalena a la brava. Però no pas de manera improvisada, perquè al capdavall és un professional. El cap de milícia anomenat Carrasclet, col·lega seu que operava per les terres de Tarragona, li proporciona la informació que necessita. Ja hem vist que el Carrasclet es revoltarà més endavant, quan tot està perdut, contra Felip V. Ara dóna suport a Moragues. Li explica que els presoners surten a passejar al jardí o a vegades més lluny, almenys un cop al dia. Aquí, l’historiador novel·lista ens regala una altra escena inventada: Magdalena parla amb un amic de l’amo de la casa, un tal Portolà: «No té cap sentit la vostra resistència», diu, «Catalunya ha perdut la guerra»; paraules que confirmen que sempre hi ha catalans que perden la guerra abans d’hora. Magdalena respon que el seu deure és seguir el marit i la pàtria, i que ha vist prou pillatge i repressió per voler jugar fins a l’última carta. Malgrat la fantasia de l’autor, és obvi que Magdalena no vacil·la en la seva fermesa i que confia plenament en Moragues. Que ja ha planificat l’operació de rescat, en la qual no participarà: un capità de la seva quadrilla, amb vint-i-cinc cavalls, farà l’alliberament.

I se’n surten prou bé: desarmen els guàrdies que escorten la comitiva de presoners quan surten a caminar pels voltants de la casa, i s’enduen la família i la companyia, que eren el germà de Magdalena i una parella d’aragonesos que els són amics, amb les respectives criatures, i un capellà. El problema és que un dels nens, fill de Jacint Giralt, germà de Magdalena, ha quedat enrere perquè està malalt i no ha sortit a passejar. És a causa d’aquest nen, que triga a ser rescatat i reintegrat, que la família Moragues desisteix d’exiliar-se. De moment, tota la comitiva es reuneix amb el general i es refugien al castell de Cardona, on hi ha tot de famílies acollides. Segons l’historiador, Magdalena no hi fa gaires amics, o més aviat amigues: la majoria de dones, tipes de la guerra, volen plegar i advoquen per una capitulació honorable, com si això fos decisió de qui capitula. Magdalena es manté ferrenya en la seva bel·ligerància i és apartada del grup. L’historiador ens ho presenta com una virtut, però no pot evitar que el personatge projecti una imatge intemperant, fregant el fanatisme, tot i que cal reconèixer que la circumstància era prou radical per justificar posicions intransigents.

La capitulació de Cardona es produeix pocs dies després de la presa de Barcelona pel duc de Berwick. El marquès de Poal s’assabenta de la caiguda de la capital el dia 14 de setembre, llicencia les tropes que té sota comandament i marxa cap a Cardona, on es reuneix amb el seu germà i governador. Preparen la capitulació, que té lloc el 18 de setembre. Els dos germans Desvalls, Antoni i Manuel, se’n van a l’exili. Moragues, creient-se protegit per l’article que l’indulta, intenta arribar a Sort, tot i que els camins estan bloquejats per les tropes enemigues. Al novembre ja hi haurà l’ordre que obliga a tenir passaport per moure’s per Catalunya o per marxar del país, sota pena de mort. Moragues comença a pensar que la seva presència posa la família en risc i decideixen separar-se, perquè Magdalena pugui arribar a casa. La història, a partir d’aquí, es complica amb anades i vingudes, situacions confuses, intervencions de diversos personatges, que devien ser angoixants de viure i que no detallarem. El que queda clar és que la família Moragues és incòmoda per a tothom, fins i tot la casa de Sort arriba a cremar en un incendi que tant pot haver estat fortuït com provocat.

Finalment, Moragues rep de part de Jacint una difícil missiva: el nen Giralt serà alliberat si ell accedeix a anar a Barcelona per ser interrogat. Ho accepta i, per a sorpresa seva, no l’empresonen, sinó que el mantenen sota vigilància. És el mes de febrer del 1715, el pic de la repressió. Moragues, veient-les magres, fa dues coses. L’una, el testament, que queda a mans de Magdalena. L’altra és intentar marxar cap a Maó, que és, després d’Utrecht, terra anglesa. És per aquest semiconfinament a què està sotmès que l’operació és molt complexa i, en definitiva, fracassa. El barquer descobreix la personalitat del fugitiu i, tement-se represàlies, els obliga a desembarcar. Aleshores el grup, unes cinc persones, s’estan amagats a Montjuïc mentre acorden una nova travessia, aquesta guiada per un home del barri de la Ribera de nom Jacint. Que és qui avisa les autoritats. Uns quaranta soldats s’aposten a Montjuïc, prop de l’ermita de Sant Bertran, on el grup austriacista està amagat, esperant que facin el gest de voler pujar a l’embarcació, perquè era precisament això el que estava castigat amb pena de mort. La resta ja la sabem: Moragues és empresonat, amb la companyia. El torturen i l’executen sense cap honor militar, fent-lo arribar al patíbul descalç i vestit de penitent darrere un cavall que l’arrossega. Els dos capitans que l’acompanyen, que es diuen Jaume Roca i Pau Massip, també són executats, i dos presoners més. L’únic supervivent és Jaume Batallé, «Capità Paloma», el mosso fidel del general.

Magdalena, que és a Barcelona aquells pocs dies que van de l’empresonament a la sentència, demana a través del canonge del Pi, Joan Valls, de veure el seu marit, però ni tan sols rep resposta. Tot seguit, els béns de Magdalena Giralt són confiscats i ella, tancada un altre cop a Balaguer i, poc després, a Lleida. Amb els fills, perquè en aquells temps les coses eren com eren. El cap del general Moragues ja és «dintre d’un gabiot de ferro / tot de gairell penjant […] ell cruix i traqueteja / i es mou d’ací d’allà», per dir-ho amb les paraules d’Àngel Guimerà en el poema esmentat. Encara un grup d’homes, entre els quals hi és Jacint Giralt, intenten muntar una operació de rescat del cap humiliat, que resulta desbaratada abans de començar. Jacint també és empresonat. La família Moragues ha esdevingut un símbol de la repressió. Repressió que, per a la resta de catalans, és planificada fins al detall; els coltells i ganivets dels carnissers, o de qualsevol artesà que en gasti, han d’estar lligats amb una cadena a la taula de treball. El poble català resta desarmat. És la mateixa lògica que porta a construir la Ciutadella com una fortalesa girada cap a Barcelona, per sotmetre una ciutat de la qual es malfiava el vencedor.

Quan tot semblava de color negre per als germans Giralt, gràcies a les gestions d’amics i coneguts, són alliberats amb la condició que visquin a Lleida, situació que queda garantida per una fiança de 8.000 lliures, que aporten dos amics. Els germans, però, no en fan cas, i posen en un destret els fiadors. Els Giralt no veuen altre futur que fugir i, tot tirant amunt, van a Cardós, a casa d’un dels fiadors. A l’home li cau el món a sobre quan els veu allà drets a la porta: «Ara m’embargaran!», protesta. Magdalena li diu que no pateixi, que les fiances no s’executen mai, que li consta que hi ha moviments internacionals que pressionen perquè s’apliqui una amnistia general als austriacistes. Malgrat aquest optimisme, pocs mesos després se subhasten les propietats dels fiadors. Queda clar que Magdalena ha tirat pel dret, sense avaluar les conseqüències dels seus actes. Potser no tenia altre remei. Sigui com sigui, el 1720 la família torna a ser empresonada quan s’estava, més o menys amagada, al Pallars.

La història continua amb aquest perfil dramàtic, que no admet moments de calma o descans, fins que el 1725 es firma la Pau de Viena, que comporta un indult general, que es fa efectiu. Magdalena torna a Sort i troba que casa seva ha estat parcel·lada i venuda el 1720, i que al poble té totes les portes tancades. Ho ha perdut tot. En aquest moment, els fills, que ja són més grandets i que han patit el mateix infortuni, marxen a Viena tan fastiguejats com desconfiats. La filla mor anys més tard a Hongria i el noi, que arriba a ser cavaller del Sacre Imperi, acaba tornant a casa quan Magdalena ja és morta per recuperar la baronia de la mare, cosa que aconsegueix. És probable que Magdalena no hagi tornat a veure els seus fills, ja que els viatges són altament complicats i ella no té diners ni possessions. Quan diem que ho ha perdut tot, l’expressió és literal.

Li queda, a la dona, una cosa: la comesa de recuperar el cap del marit, petit consol enmig de la derrota. Devia fer diverses gestions infructuoses, perquè finalment el 1726 escriu a Ramon de Vilana-Perlas a Viena, on presideix el Consell d’Espanya. Vilana li deu un favor, a Moragues, aquella ràtzia contra els pagesos díscols del seu terme de Rialp, i envia una nota a l’ambaixador imperial a Madrid, el comte Königsegg, que tramita una audiència per a Magdalena. Moure aquesta qüestió li depara, al comte, una sorpresa, que procedeix a explicar al seu corresponsal de Viena: «Felip odia els catalans». Tant com els catalans odien Felip, afegeix. Sigui com sigui, Magdalena torna de Madrid amb el permís de despenjar el cap de Moragues, una ordre de la Cort datada l’1 de febrer de 1727: «Ha convenido el Rey en que se recoja la cabeza de su difunto marido […] sin publicidad ni ruido». Sense soroll, subreptíciament. Li donen la calavera, però queda exposada en el mateix lloc la gàbia amb la inscripció.

Magdalena enterra el cap en sagrat i, un altre cop, escriu a Königsegg a veure si és possible fer net i tancar el cas. L’ambaixador ho aconsegueix. Tot ha acabat. Aquí, si hem de seguir el nostre historiador, Magdalena entra en un període de devoció extrema, gairebé mística. Més que una altra cosa, devia ser la manera de rebaixar i assumir la intensitat dels anys de lluita i pèrdua que la dona va viure pràcticament sola, el descans psicològic que ha deixat la seva vida buida i sense nord. El general Moragues queda engolit pel silenci dels derrotats, fins que persones com Lluís Pujal i Carrera el tornen a posar dempeus. L’historiador n’escriu la biografia, heroica i ditiràmbica, el 1979. És un llibret de petit format editat per Aedos, que explica les mateixes coses que la posterior biografia de Magdalena, amb les mateixes fantasies. La peculiaritat és que el primer llibre du un pròleg de Baltasar Porcel, que té ben situat el personatge: «El general Moragues. La lleialtat. La dissort. La generositat. L’amor al país natal. Catalunya», escriu per començar. Tot i que, en referir-se al text que té a les mans, tria amb molta cura els adjectius: és aquesta una història «catalana, tossuda, fidel, irreal i romàntica», diu, i subratlla la traça literària de l’autor, al costat de la recuperació que fa de la tradició pallaresa, és a dir, la volguda barreja entre la llegenda i la veritat, que Porcel va copsar de seguida.

L’interessant del pròleg, a més a més d’aquest diagnòstic benèvol, és que l’escriptor dóna per bona la teoria «oficial» que sosté que el 1714 Catalunya estava en plena decadència, a causa de «l’envellida carcassa en la qual s’havien convertit les nostres institucions». Com si Felip V hagués fet un favor al país! Diu Porcel, obedient al mandat del pensament acrític, que «la nova situació serveix a Catalunya per a moure’s amb més dinamisme, iniciant així la represa econòmica, industrial i, en conseqüència, la patriòtica». Només cal deixar que contesti Ernest Lluch, potser el primer que va posar potes enlaire totes les teories rutinàries sobre el 1714, i no pas des d’una perspectiva nacionalista convencional. «Els que el consideren modèlic [el sistema fiscal de Felip V], per modern, caldria que contestessin la pregunta següent: si fou tan pertinent que estigué en la base del creixement català del set-cents, per què Aragó no va créixer en una mesura semblant?». I qui diu Aragó, diu Castella.

Per acabar-ho d’embolicar, el 1966 la Diputació de Lleida aprofita la celebració del «día de la Provincia» per col·locar una placa a can Moragues de Sort, recordant «el héroe de la montaña leridana en la Guerra de Sucesión». Si aquesta ja és una definició esquiva, mirem què més diu: «Murió en Barcelona en Marzo de 1715». Se suposa que és una iniciativa de Pujal i Carrera i que va ser l’alcalde qui va negociar que es pogués incorporar la paraula «héroe» a la placa, a canvi de no explicitar el martiri. Molt a prop hi ha un petit mural esculpit en homenatge a Magdalena Giralt, obra de Rosa Martínez, també vinculada al monument a Moragues de Sort. D’alguna manera, la parella descansa unida.

Després ja ve la guerra de monuments entre Sant Hilari i Sort, malgrat que els documents no deixen dubte sobre el lloc de naixença del general. Moragues va ser reivindicat tímidament durant la República pel Partit Nacionalista Català, tan minoritari com radical. I no és fins a la democràcia que el seu nom no es recupera com a heroi del 1714, en certa manera contraposat a la relativa bona vida del conseller en cap Rafael Casanova, que, com hem vist, va gaudir d’una amnistia precoç.

Malauradament, ningú es va prendre la molèstia d’apuntar quin any va morir Magdalena i com. La dada no existeix, excepte en els llibres parroquials, on ningú va anar a mirar. Potser el seu biògraf ho va silenciar per no delatar les mentides que hi ha introduït. O potser perquè les vides de les dones sovint s’esvaeixen com la boira, per bé que sigui una dona tan singular, apassionada i obsessiva com Magdalena Giralt, vídua del general Moragues.