Pau Ignasi de Dalmases, domiciliat al prestigiós carrer de Montcada, una mica apartat del nucli rabent de la ciutat comercial, marxa cap a Utrecht quan comencen les converses de pau o quan les converses de pau comencen a amoïnar els catalans. L’ambaixador oficial no se’n surt i ell, que és un home hàbil i acostumat a esmunyir-se per les escletxes del poder, potser farà més camí. L’hi envia el Consell de Cent barceloní, el març del 1713, una mica tard per tenir-hi veritable influència, perquè les potències fa més d’un any que negocien i ho deuen tenir tot gairebé decidit. Excepte, es pensen, aquells serrells incòmodes que es deixen per al final, quan els acords presos han suavitzat les relacions. Per exemple, el cas dels catalans.

Dalmases no se’n surt pas millor que el marquès de Montnegre, que és l’ambaixador oficial: el bloc de negociadors és una paret, no hi ha forma de colar-s’hi, només s’escolten entre ells. De manera que les autoritats catalanes, o potser el mateix Vilana-Perlas, que des de Viena està al cas de tot, li suggereixen que enfili cap a Londres i miri d’estovar els antics aliats. El viatge és terrible, com un presagi, perquè al mig del Canal s’hi acarnissa una tempesta, que quan s’abatien sobre aquells vaixells de fusta feien una certa impressió. Un cop a la capital anglesa, Dalmases enceta una frenètica campanya de visites i contactes, amb la consciència d’estar fora de temps, però també de tocar el voraviu a la corona anglesa. En efecte, la reina Anna, voluminosa, malaltissa, ha de suportar amb incomoditat manifesta un seguit de debats al Parlament, que es perllonguen al carrer més enllà de la derrota barcelonina del 1714. No era pas, en aquell moment, una dona feliç: havia enviudat d’un home a qui estimava i, d’altra banda, havia tingut disset fills i no li vivia cap. A sobre, la carcanada no la deixa viure: pateix de gota, d’erisipela, de qui sap quants mals, a causa del seu pes considerable i de l’alimentació de persona rica i mimada.

Al Parlament i a la Cambra dels Lords, Anna al·lega que el tema català és un problema de Carles d’Àustria, que els era rei: és quan farà veure que mai ha firmat el Pacte de Gènova. Com si els catalans haguessin caigut en aquella aliança per decisió pròpia. Hi planava tanmateix un sentiment de culpa, tant polític com popular. Bolingbroke ha sentenciat els catalans a Utrecht, els ha venut a canvi dels privilegis comercials, i alguna gent l’hi fa pagar muntant-li un escrache, un escarni a casa seva. El pulcre sentit de l’honor dels anglesos no tolera que s’abandonin les formes un cop s’han obtingut els objectius.

El problema era intensament polític. La guerra havia estat ideada pels whigs, més lligats als interessos comercials i suspicaços davant la creixença francesa, i havien estat whigs com Mitford Crowe els encarregats d’entabanar els catalans. Anglaterra podia jugar fort perquè la guerra no tocava ni un centímetre del seu territori, però al cap dels anys els motius i els abrandaments es desdibuixen i la gentry, la petita noblesa rural, estava ja tipa de pagar impostos sense tenir en perspectiva cap guany tangible, així que demanen a crits que s’acabi la Spanish War. Per acabar-ho d’adobar, ara, anys després, manen els tories, conservadors, que volen atraure aquests quasi nobles al seu redós i que aprofiten el debat per afeblir el govern. Els catalans estan sent usats com a ostatges virtuals pels dos corrents d’opinió i això no és necessàriament dolent, perquè com a mínim manté inflamat el debat. Les notícies que arriben de Barcelona, en termes d’heroica defensa, hi fan la resta.

Les votacions parlamentàries són ajustadíssimes, cosa que també alimenta l’optimisme. Dalmases té dies de tot. Està content quan el reben —fa una audiència amb la reina—, està encara més content quan trava aliances amb el vell Mitford Crowe, tot i que aquest excèntric mercader ja no està en el seu millor moment, perquè a Barbados, on va ser governador, el van trobar fent tripijocs amb el pressupost, o això és el que s’ha escampat. També pot haver estat una trampa política, gens estrany en la gestió de les colònies. A Dalmases li costa explicar les novetats a Vilana-Perlas, davant del qual vol quedar bé. El polític català s’està a Viena, té una orella parada a Barcelona en la persona del seu cunyat Francesc Verneda i rep informació directa de Dalmases a Londres, un triangle equilàter que acreix el seu poder davant de l’emperador, que no ha abandonat sentimentalment els antics súbdits catalans. Carles, recordem-ho, farà la pau amb França però no pas amb Felip V, ni renunciarà de moment als drets dinàstics a les Espanyes.

El debat, no obstant això, no és només sobre l’honor dels anglesos i qui ha enredat qui per fer què, sinó també sobre les llibertats de Catalunya. Els catalans, diuen els Lords emperrucats, tenen dret a gaudir de «totes les justes i antigues llibertats», un concepte que els anglesos entenen a la primera. I Dalmases, com una fura, ho aprofita per demanar que Catalunya es constitueixi en una mena de protectorat sota la tutela d’Anglaterra o d’Holanda. Si això no pot ser de seguida, que, com a mínim, s’imposi un alto el foc a Barcelona i s’estudiï una sortida digna per al Principat. Però aleshores les coses no eren ni més ràpides ni més eficaces que avui, quan un drama calent com el de Síria giravolta pels despatxos i les taules de negociació, que fan l’estira-i-arronsa mentre la gent mor a Damasc o a Alep, sols i abandonats com se senten. Stanhope, que recordem que ja ha deixat la carrera militar i ara és funcionari reial, hi està d’acord, però el vell Bolingbroke s’hi nega, perquè creu que és primordial assentar aquella pau que ell mateix ha negociat a Utrecht i no fiquéssim ara la pota per un tema menor. A través del seu ambaixador a Madrid tramet una nota als Comuns de Barcelona dient-los que ja va sent hora de rendir-se.

Tractant-se d’Anglaterra és impossible que un debat polític no prengui carn entre la gent culta: dit d’una altra manera, circulen els pamflets, s’hi emboliquen els intel·lectuals. La magnífica i heroica resistència dels catalans, i és una citació textual, impressiona als salons i fa córrer la tinta. «O la mort o la llibertat, això és llur elecció», diu un quadernet que dóna nom a tot el procés: Consideracions sobre el Cas dels Catalans. I afegeix: «Des que entren a la guerra fins al moment de la derrota», que vol dir que està escrit quan el toro ja ha fet la destrossa. En aquest text neix l’expressió «pèrfida Albió», que després s’utilitzaria a Espanya per a altres causes obertes contra Anglaterra, alguna, com ara Gibraltar, oberta precisament en el Tractat d’Utrecht. The Case of the Catalans està publicat el mateix 1714 però és difícil precisar el mes concret de l’aparició. Segurament, al marge del subtítol, està escrit mentre encara es lluitava, perquè diu: «Sembla que el coratge no els falla; confien en la justícia de llur causa i demanen ajut al Cel. Han alçat les espases i no les embeinaran fins que llurs privilegis estiguin assegurats, o que morin defensant-los», segons la traducció que n’ha fet Michael Strubell, gendre anglès del doctor Josep Trueta. Però la intenció no és lloar els catalans sinó avergonyir els anglesos, torpedinar els rivals polítics: «No seria la seva sang [la dels catalans] un monument etern a la nostra crueltat? Ja que és crueltat no salvar-los quan ho podem fer».

A l’entrada d’agost mor la reina Anna, després d’un atac que la va deixar impossibilitada de caminar i un altre, gairebé definitiu, que l’emmudeix. El cavaller Jonathan Swift, aquell dels periples intencionats de Gulliver, enemic de l’interès dels catalans, va escriure que un viatger esgotat no desitja més dormir que la reina el morir, tal era el patiment públic d’aquella dona. Sense fills vius, hereta el tron el seu cosí Jordi de Hannover, perquè en el Tractat d’Utrecht, Anna ha forçat el rei de França a reconèixer-li la legitimitat: la reina era minuciosa i atenta quan li convenia. La gran notícia és que pugen al govern els liberals. Dalmases no bada: sisplau, demana, que la flota anglesa de Mallorca trenqui el setge i comparegui al port de Barcelona. Que estableixi una treva, que ens puguem asseure a parlar. I, per a sorpresa seva, la regència del nou monarca anglès i el mateix Jordi I des de la Haia diuen que sí, que és just, que endavant.

La notícia devia córrer perquè Lluís XIV, el francès, dubta un moment i diu que potser és millor tenir els catalans com a aliats, o, per dir-ho amb les seves paraules, millor «tenir-los com a súbdits tot mantenint-los els privilegis» que no pas sotmetre’ls com si fossin enemics. Però sap que el seu nét no tindrà en compte aquesta opinió. El sempre esperançat Pau Ignasi de Dalmases escriu amb urgència a Vilana-Perlas, el cor bategant-li d’íntima satisfacció, les mans suades pels nervis: s’ha tornat blanc allò que era negre, li diu. Falsa esperança perquè són els tories els qui controlen la màquina de l’Estat i perquè les flotes del segle XVIII són lentes d’avituallar, costoses de moure i tardanes a arribar. Abans que els vaixells anglesos salpin de Mallorca, Barcelona ha caigut. Els anglesos ho llegiran tot en un altre pamflet: The Deplorable History of the Catalans. Però ja no hi ha res a fer, ni tampoc ganes de fer res. Felip V i el seu avi respiren alleujats.

El 18 de setembre de 1714, ja tancada la guerra a Barcelona, se celebra a la catedral de la ciutat un tedèum solemne, al qual acudeix aquella noblesa filipista que havia estat amagada sota les pedres o discutint amb els resistents en les assemblees públiques. És el dia que capitula la fortalesa de Cardona; tot ha acabat, definitivament. Potser per la consciència que a partir d’ara s’havia de viure amb la realitat, alguns resistents d’antiga soca també es van acostar a la cerimònia. Francesc Junyent, botifler, els denuncia: «Estos son los principales de la defensa», diu, segurament en castellà, que és l’idioma del moment, tot i que l’episodi ens arriba de la mà del minuciós Castellví, que tot ho tradueix a aquesta llengua. L’autoritat reuneix els denunciats i els diu: «Señores, vivan su zozobra que lo prometido se cumplirá», al·ludint a la salvaguarda de vides pactada en la capitulació. Però els botiflers insisteixen que els nobles austriacistes han de ser castigats, perquè han tacat l’estament i perquè, si s’està depurant el clergat, com és que aquests senyors «viven con toda tranquilidad en sus casas?».

Vist el clima enrarit, alguns defensors decideixen amagar-se, entre ells el mateix Francesc Castellví, que, com hem vist, pertanyia al Braç Militar i havia estat lluitant entre les muralles. Un germà marxa rabent cap a Viena —se sap que aviat tancaran les fronteres— i ell prefereix recloure’s al llogarret fortificat de Rocafort de Vallbona, prop del monestir d’aquest nom, on s’estan dues seves germanes monges. Segurament pensa que des d’aquí podrà continuar la tasca de recol·lectar informació per al projecte d’escriure la història de la Catalunya austriacista. L’abadessa del monestir de Vallbona és Manuela Desvalls, germana dels dos il·lustres militars d’aquest nom, el marquès de Poal, Antoni, i Manuel, governador de la fortalesa de Cardona. Tots dos ja han salpat cap a l’exili vienès, però la dona, austriacista convençuda i militant, se sent ben protegida entre els murs del monestir. Tot i que hi entra com a novícia el 1696, no professa com a monja fins al febrer del 1707, quan ja regna Carles III l’arxiduc, que vol dir que ha pogut assabentar-se fil per randa de com han anat les conspiracions sota aquell efímer regnat de Felip V i el seu virrei Velasco. Recordeu els empresonaments de ciutadans il·lustres el 1704.

No era estrany que les famílies d’una certa posició tinguessin una monja o un capellà; les dones, sobretot les dones nobles, trobaven en el convent un ambient de llibertat, fins i tot de poder si arribaven a ocupar càrrecs, que difícilment podien tenir en un matrimoni convencional. La reclusió conventual no era excessiva comparada amb el tragí de la vida domèstica, que tampoc permetia gaire llibertat de moviments. I, detall no poc important, el dot que es donava al convent o monestir era menor que el que calia aportar al matrimoni. Segons com, això era un argument suplementari, al qual s’ha de sumar l’ambient religiós, la devoció de les dones i l’orgull que representava consagrar-se a Déu. Tanta era la felicitat de consagrar una filla, que la família celebrava una festa amb viandes i convidats, com si fos un banquet de noces. Manuela Desvalls era una dona culta en un monestir culte: Vallbona, fundat el segle XII, tenia farmàcia i scriptorium. Com a detall de continuïtat històrica, hi és enterrada Violant d’Hongria, dona de Jaume I.

«Les monges feien una vida particular», opina Irene Brugués, arxivera en cap del Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines. Jove i professional, aquesta documentalista treballa al monestir del carrer Anglí, de Barcelona, on van acabar instal·lant-se, després de moltes vicissituds, les monges de Sant Pere de les Puel·les. «Tenien relació corrent amb l’entorn, sobretot pel fet que la seva església monàstica era també parròquia del barri, i que la gent participava en la seva gestió com a obrers de l’obra de l’església. Malgrat que totes les comunitats de monges són de clausura a partir del segle XIII, aquesta no es fa estricta fins al Concili de Trento», explica. Els monestirs eren «motor econòmic» del seu entorn, i viceversa, perquè aquests establiments religiosos cobren censals i rendes de les propietats que tenen al voltant. En el cas del monestir de Sant Pere de les Puel·les, fins i tot hi ha rendes fora de Barcelona, perquè és un monestir antic, que es va nodrint, com tots, de testaments, dots i donacions. El monestir de Santa Clara, situat a la Ribera de Barcelona, en una zona d’aiguamolls gens poblada, va generar ciutat al seu voltant. És important tenir-ho en compte perquè qualsevol fet que comportés l’exclaustració significava alhora la ruïna: es perdia l’hort, la tasca de les monges i les aportacions externes al monestir. Això va passar el 1714. Tornem, però, a Manuela Desvalls.

El fet que Manuela fos germana del marquès de Poal la va posar en contacte amb la xarxa d’espionatge dels germans Lleonart, aquella amb la qual col·labora Marianna de Copons des d’Alella. Ens dóna la idea que la cobertura territorial era àmplia i capil·lar. Òbviament, Manuela no pot aportar gaires contactes amb el món exterior, però es dedica amb disciplina a copiar papers, a fer circular missatges i a facilitar informació reservada a qui la requerís. La de Successió va ser la primera guerra en què es va tenir en compte l’opinió pública, entre altres coses perquè hi havia més gent que podia llegir i més mecanismes per difondre paper imprès. Hi va haver una guerra mediàtica entre la Gaceta de Madrid i la Gazeta de Barcelona, res que li pugui venir de nou a un català d’avui.

El monestir era una cuirassa prou bona, de manera que després del 1714 Manuela Desvalls continua fent aquesta feina silenciosa, donant sortida a documents que aguanten la feble i declinant resistència dels catalans, sobretot perquè al castell de Rocafort hi han anat arribant altres nobles, a més de Francesc de Castellví. Mantenir els contactes actius és, d’alguna manera, mantenir viu l’esperit.

El cor d’aquest esforç per sostenir una causa ja perduda és a Viena. Analitzarem l’exili amb més detall en un pròxim capítol, però ara cal tenir en compte que la Cort austríaca és l’únic lloc on els catalans tenen presència oficial i un cert poder. És on s’estan l’emperador Carles i la reina Elisabet Cristina, que en la intimitat pateixen per la sort de Barcelona. D’altra banda, el món europeu encara no ha encaixat totes les peces. Els whigs anglesos continuen protestant per l’oblit que pateixen els catalans: aconsegueix el teu objectiu, diu amb sorna The Deplorable History, i a ells engega’ls al diable quan ja no els necessitis, que no deixa de ser un bon resum del cas. El mot català, a partir d’ara, insisteixen, serà sinònim de deshonra per als anglesos.

Quan semblava que el tema havia caigut en desús, més que res per manca de concrecions, Felip V es torna a bellugar. L’home es considera derrotat a les negociacions d’Utrecht i no vol deixar tranquil el mapa del continent. Acumula revessos diplomàtics, està barallat amb Anglaterra pels acords comercials que ell mateix va firmar —i que considera perjudicials— i, com que té l’ull posat sobre les terres italianes, passa a l’acció: ocupa Sardenya el 1717 i Sicília un any després, sense encomanar-se a Déu o al diable i ficant el dit a l’ull d’Àustria i Savoia, que en són titulars. Gasta tanta mala traça que provoca una estranya aliança en contra seu: la Quàdruple Aliança inclou, no només Gran Bretanya, Holanda i Àustria, sinó també França! El país borbònic per excel·lència ha canviat de bàndol.

Una de les conseqüències és que aquest exèrcit multicultural entra al nord de Catalunya, amb la paradoxa que està comandat un altre cop pel duc de Berwick, només que ara porta en paper escrita la promesa de tornar les Constitucions que ell mateix va arrasar. Llavors salta, des de Londres, el fidel amic Stanhope i torna a pressionar perquè Catalunya sigui alliberada sota tutela internacional. És important notar-ho perquè aquestes declaracions són del 1719, fa cinc anys que Catalunya s’ha rendit, tothom ha vist les conseqüències polítiques de la derrota i encara se’n parla. No és estrany que també hi hagi moviments a Catalunya. En concret, una revolta, un aixecament d’improvisats guerrillers, segurament antics miquelets, al sud, terra de Manuela Desvalls, i la dona hi devia contribuir. Com a mínim, estaria amb l’ai al cor esperant notícies i fent-les arribar als refugiats de Rocafort. Aquesta revolta l’encapçala el Carrasclet, un home de Capçanes que ha lluitat durant la guerra i que s’ha salvat de la repressió precisament perquè sempre s’ha mogut per la comarca. Ara fa de carboner i llenyataire, el seu ofici de tota la vida. Doncs l’home aconsegueix aixecar un escamot de vuit mil homes, poca broma.

Però tot és efímer i la cosa internacional acaba amb un altre tractat, el de la Haia, perquè hi ha moviment de terres a les corts d’arreu, puja un conseller, baixa un cardenal, i la política giravolta com un penell. Tothom enfila l’agulla per recosir la pau definitiva, que serà a Viena, el 1725, i el principal escull és que Carles l’emperador renunciï a les seves pretensions al tron d’Espanya, que és tant com dir que sepulti el cas dels catalans. A canvi, pot emparentar a través de les filles amb els infants d’Espanya: aquest és el tracte. Mentrestant, Felip V i les autoritats establertes en terres catalanes es prenen seriosament la revolta tarragonina del Carrasclet i fan una escombrada d’antics austriacistes en aquelles terres. Entre ells, els nobles refugiats que constitueixen la xarxa de Manuela Desvalls, que són empresonats, un per un. La dona se’n salva pel seu rang —és abadessa de Vallbona— i perquè no la identifiquen com a conspiradora, ja que la seva feina és passar papers, copiar-los, no pas redactar-los. També Francesc de Castellví va a parar a la presó. Estaran tancats fins al 1725: són els primers beneficiaris de la Pau de Viena, que obliga a alliberar-los, perquè en una pau tots els detalls compten.

L’ambaixador de l’imperi austríac a Madrid, de nom Königsegg, un dels negociadors d’aquesta pau, explica sense manies que el principal problema per acabar d’encalmar Europa és «la imbecil·litat del rei», referint-se a Felip V, i ho detalla: cau en «un excés de melancolia i furor, com ha passat alguna vegada en el Pardo sense que la reina pogués amagar-ho, i per això va ser necessari establir una regència». Felip patia un trastorn bipolar, udolava salvatge pels passadissos residencials, dormia de dia i organitzava la vida de la cort durant les nits. El tenor castrat Farinelli, que hi servia com a sofisticat divertiment, es queixa que aquest règim alterat li malmet la veu. El problema es va fent més greu per moments i arreu d’Europa es parla del «monarca lelo». És, doncs, amb aquest personatge que les corts d’arreu han de negociar cada tram de la pau. Amb l’agreujant, també documentat per Königsegg, que el rei espanyol odia els catalans. No insisteixis, no hi ha res a fer, diu més d’una vegada a Vilana-Perlas, quan aquest demana que intercedeixi per alleugerir el patiment dels catalans o els càstigs que els han vingut a sobre. I val a dir que el funcionari català és molt persistent en la seva demanda.

En un moment, Königsegg li escriu tot dient-li que contesta «les seves últimes cinc cartes…». I en aquestes cartes el secretari de Despatx Universal de l’emperador Carles fa demandes molt concretes perquè l’ambaixador les negociï: que s’alliberi el general Villarroel, que torni a obrir la Universitat de Barcelona, que es deslliuri Moragues del seu càstig terrible. Hi continuarà fins i tot després de la Pau de Viena. Espanya ha perdut tot predicament internacional amb el desfici del rei Felip, tothom arreu d’Europa parla d’Estat en decadència, però també és cert que Vilana-Perlas, noble, civilitzat, il·lustrat, no vol una altra guerra i confia en el poder de la discreta diplomàcia. Els catalans del Principat no li permeten cap desmemòria: el 1736 produeixen un Missatge al rei Jordi d’Anglaterra, que és una crida a recordar que havien estat aliats i un prec, potser ja sense substància, en favor d’una República Libera de Cathalunya. Prec que daten «l’any 22 de la nostra esclavitud».

Els catalans del Principat, doncs, veuen que sempre es parla de la situació de Catalunya però que mai no es prenen decisions. I a poc a poc comencen a donar per perduda també la batalla diplomàtica. S’introdueix un canvi d’actitud: ara ja no es tracta de resistir o insistir per obtenir un favor internacional, sinó de millorar les coses de portes endins. Aquí la història romàntica fa un salt en el buit fins al 1833, quan els versos de Bonaventura Carles Aribau fixen l’inici de la Renaixença, però tot i que a partir del 1714 la monarquia espanyola pren les primeres mesures contra l’ús del català en determinats àmbits, aquella no era una batalla cultural, o no pas estrictament cultural. Hi havia algunes coses prèvies. Si bé Catalunya no podia influir en el model econòmic i havia d’acomodar-se als interessos de Castella, que no eren els seus, el principal problema era la destrucció de qualsevol punt de poder polític. I és aquí on els catalans intenten obrir una escletxa. Volen controlar, ni que sigui una mica, els processos que tenen lloc a casa seva. La consciència de ser una unitat política diferent de Castella perdura, però han canviat l’estratègia: ara volen obtenir alguna mena de favor, una mica d’espai, un glop d’aire per respirar fondo i redreçar allò que puguin. Peix al cove, tot i que només hi puguin caure sardines.

Això és exactament el document conegut com a Memorial de Greuges, el primer amb aquest nom, que es presenta a sa majestat el rei Carles III, que és fill de Felip V i que pren l’ordinal tercer perquè Carles III l’arxiduc ha estat esborrat de la seqüència històrica, com es fa amb els papes dolents. El paper s’escriu tan aviat com el 1760. És un document molt interessant, redactat en una lletra rodona i poc convencional, bonica però estranya, que ocupa 36 folis i està firmat per uns dits diputats —a les Corts Generals d’Espanya, com asseveren alguns comentaristes, tot i que no se sap del cert— que es diuen «representantes» de tots els naturals dels «cuatro reynos» de la Corona d’Aragó. Una unitat política que ja voldríem avui.

La tesi global del document és que el rei Borbó no es discuteix, només faltaria, però que l’aplicació d’un únic règim de govern per a tothom va contra la diversitat i que «son imponderables los males que en su excecución han padecido». Fan servir la metàfora del cos humà, amb les seves múltiples funcions i òrgans, que tanmateix acaben produint un resultat únic, que és la salut i eficiència de l’organisme. I, de passada, atribueixen a la «ignorancia del vulgo» la creença en «uno el rey, una la ley». Dit això, van a parar a la demanda corporativa: volen que torni el sistema de la insaculació, que permetia que s’elegissin representants de «diferentes clases» socials, cosa que els feia més pròxims als ciutadans i més entesos en la gestió del poder local, ja que els actuals regidors, nomenats a dit i gairebé a perpetuïtat, «son menos útiles al mismo Pueblo».

Després calibren el problema que «los empleos» es donin a gent castellana, i no als «naturales». S’han obert les portes, diuen, i han entrat els castellans «a poseher las mejores conveniencias», sense una contrapartida de catalans ocupats a Espanya. En aquell moment hi ha un nivell de l’administració que està vetat als catalans, fins i tot als llicenciats en la filipista i jesuítica Universitat de Cervera. Precisament, fan un esment a la repressió lingüística i cultural, perquè aquesta gent ocupa els càrrecs, també els eclesiàstics, sense aprendre la llengua, una cosa —s’exclamen— que no passa ni en el tracte amb els aborígens d’Amèrica, ja que es recomana saber-ne la llengua per redreçar-los i evangelitzar-los.

El document no serveix per a res, i al cap de nou anys hi tornen, perquè si alguna cosa tenen les reivindicacions catalanes és que són persistents. En aquest cas és un nou Memorial de Greuges assumit per les ciutats a través dels «síndics personers», en el qual demanen que es torni al règim municipal preborbònic, sobretot pel que fa a la qualitat representativa, la insaculació —elecció— i rotació de càrrecs. I és important aquest segon document perquè la Catalunya del segle XVIII estava ja vertebrada a través d’una xarxa de ciutats que tenia el seu node principal a Barcelona però que cobria de forma ponderada el territori, un sistema que, amb més desequilibri que aleshores, s’ha mantingut fins avui. És amb el dinamisme econòmic del XVII i el XVIII, abans de la catàstrofe, que guanyen pes les ciutats de la costa —Mataró, Sitges, Vilanova, Arenys— i les de l’interior que tenien intercanvi comercial amb la capital: que n’eren la fàbrica. Per dir-ho en termes d’avui, és en aquest moment que es deslocalitza la producció, sobretot tèxtil, cap a l’interior per fer-la més barata, cosa que frena la migració cap a Barcelona i equilibra el país. El govern local era, doncs, bàsic per aconduir el desenvolupament econòmic, al costat de la representació política de l’home comú a través dels gremis. Tot això ho havia desmuntat Felip V.

Val a dir que tampoc obtenen cap resposta a aquesta segona queixa corporativa i política.

Manuela Desvalls no arriba a veure aquests moviments. Mor com a abadessa del monestir cistercenc de Vallbona el 1743. Les benedictines de Barcelona s’ho han passat pitjor: el monestir de Santa Clara —que assumeix la regla de Sant Benet el 1513— era a tocar del baluard del mateix nom i ha quedat malmès per les bombes. En aquest monestir, on ara hi ha el parc de la Ciutadella, s’estableix el primer grup de clarisses de Catalunya; d’aquí surten els diferents grups que s’escampen arreu del país i que, prop de Barcelona, erigeixen sota protecció d’Elisenda de Montcada el monestir de Pedralbes amb només catorze monges. La construcció de la Ciutadella força l’enderroc del que queda del monestir, el 1717, i Felip V els concedeix el Palau Reial Major, el palau del Tinell, per establir el nou estatge. Això, després de molt insistir, perquè al palau, com en altres edificis singulars, s’hi ha posat la tropa que controla Barcelona i que és excessivament nombrosa.

El problema és que al monestir de clarisses, ara de fa temps benedictines, els ha desaparegut de sobte el benefici de censals, i les monges tenen pocs diners per funcionar, perquè el barri que les nodria i que nodrien ja no hi és. Al Palau Major, no hi tenen res. De manera que s’han d’hipotecar. A sobre, com explica Irene Brugués, el palau el reben a trossos, a mesura que la tropa el desallotja, i l’últim fragment és precisament el Saló del Tinell, on posen l’església. Però hi ha hagut més moviments: les monges s’enterren sempre dins del perímetre del monestir i les clarisses han d’endur-se les restes de les companyes, que són dipositades en els cementiris d’altres convents i monestirs. «Hi ha les dites santes fundadores, que no són en realitat santes, però com si ho fossin», precisa l’arxivera, i això dóna la dimensió de la tragèdia. «Van haver de desfer arxius i retaules, tot el que es podien endur». L’abadessa, fem-ho constar, és Maria d’Aragall. «El tràngol és majúscul i en algun moment les monges es queixen que, disperses per la ciutat, sovint allotjades en cases particulars, no poden observar la clausura», diu Brugués.

Al magnífic Saló del Tinell hi posen l’església, construïda com una capsa dins de la gran sala, amb capelles i tot. Com que es tracta d’un monestir de clausura, la joia arquitectònica queda segrestada als ulls de la ciutadania. Les monges fins i tot aixequen un parell de plantes per sobre de la coberta. Però no tindran una vida fàcil, perquè a Espanya res no és fàcil per a segons qui. El 1936 han de marxar, algunes monges fins i tot se’n van a l’estranger, però quan tornen el 1939 l’Ajuntament els ha expropiat el monestir, tot i que en contrapartida el 1941 reben vuit-centes vuitanta mil pessetes. És en aquest moment quan es treuen els afegits exteriors i interiors i es descobreix la meravella d’aquest espai medieval grandiós, solemne, que avui és part del Museu d’Història de la Ciutat. «Aquesta vida tan agitada, tant d’anar d’un lloc a l’altre, fa que les monges de Santa Clara hagin posat tots els detalls per escrit. Hi ha un bon munt de papers», diu Irene Brugués, «amb tot d’apunts econòmics, d’entrades i sortides, d’obres», que estan dipositats a l’arxiu de Sant Benet, a Montserrat. També hi ha elements més concrets de la història, com les bombes que van caure sobre el monestir durant el setge, i que estan guardades al Museu d’Història de la Ciutat. Amb aquest material, la Federació Catalana de Monges Benedictines, juntament amb el MUHBA, prepara una exposició a la capella de Santa Àgata, a la plaça del Rei que les va acollir, per a l’any del Tricentenari.

I què va passar amb Sant Pere de les Puel·les, que és el monestir benedictí per excel·lència de Barcelona? Va anar més o menys de la mateixa manera. El fet més notable relacionat amb el 1714, va ser acollir en refugi l’arxiduc i la seva Cort durant el setge del 1706, reportat dia per dia en una crònica de caire funcional, perquè la vida pràctica no va ser fàcil durant la reial ocupació. «Després hi ha molt de silenci», detalla Irene Brugués. Com que Sant Pere conserva propietats fora de Barcelona, després de la derrota del 1714 no pateix una davallada d’ingressos com Santa Clara, que es queden en la misèria. «Però consten partides que es deixen de cobrar», diu. Tot el país està potes enlaire. Passen els anys i vénen temps més durs: el monestir pateix un seguit d’exclaustracions, entre el 1824 i el 1835, quan la Desamortització els clava el cop definitiu. Sant Pere de les Puel·les esdevé presó: que digui la societat si ha estat un guany o una pèrdua. Comença aleshores un estira-i-arronsa amb l’autoritat a veure si les monges hi poden tornar quan tanquin el penitenciari, que si estan massa disperses, que si tomba i que si gira: finalment es construeixen una casa al costat, i quan el 1873 l’Estat enderroca el monestir romànic per vendre’l convertit en solars, les monges permuten la caseta amb uns terrenys del mas Anglí de Sarrià, on edifiquen un nou monestir —som a l’any 1879—, on encara avui fan honor al mandat d’ora et labora. L’entrada del monestir anuncia, una cosa al costat de l’altra, que es poden portar llibres per relligar i que s’admeten hostes que vulguin practicar la serenor i la pregària, aquesta a partir de l’alba.

Francesc de Castellví s’exilia a Viena un cop alliberat, el 1725, pel que pogués passar. Enceta aleshores el seu gran projecte de posar sobre paper la història de Catalunya a partir del 1700, unes tres mil pàgines escrites on hi ha les esperances, les apostes, la lluita i la gran derrota dels seus compatriotes.