Maria Josepa Pignatelli, o Anna Maria Josepa, o Marianna Josepa, va marxar de Barcelona amb el flamant emperador Carles, el setembre del 1711, quan no hi havia tants mals averanys a l’horitzó. Al contrari, el fet que Carles III, rei dels catalans, assumís també el tron imperial a causa de la mort del seu germà Josep I va ser un bon presagi. Els catalans austriacistes tenien la sensació que l’imperi —els aliats, perquè hi havia també Holanda i Portugal— no era prou bel·ligerant en la Guerra de Successió i la presa de poder per part de Carles els donava nova esperança. A més a més, l’arxiduc va deixar la reina Elisabet Cristina a Barcelona, com a governadora i capitana general, amb l’estreta col·laboració de Ramon de Vilana-Perlas a càrrec dels afers civils. El mariscal Starhemberg s’ocuparà, com hem vist, de l’organització de les tropes imperials, fins al Conveni de l’Hospitalet del 1713, quan les coses es van començar a tòrcer. Tots dos no van acabar d’encaixar en un bon equip.

La marxa d’una part de la Cort el 1711, un contingent petit de catalans, va semblar doncs una excursió, un trasllat. Carles se’n va endur els més propers, precisament perquè no era la intenció desmuntar la Cort. Malgrat que, quin detall, se’n va endur la Capella Reial, que ell mateix havia creat amb prop de seixanta músics, la majoria italians, i també es va endur el comte de Savellà, que la dirigia. La Cort estava plena d’artistes italians. La idea de deixar a Barcelona la reina en funció de governadora va ser dels aliats holandesos: era una manera de dir que tot podia tornar, tot i que no era gens probable que l’emperador tingués residència en un racó de món com Barcelona, per més estima que li provoqués la capital catalana, que era sincera: aquí havia estat jove, feliç i estimat. Sigui com sigui, tothom esperava que Catalunya, una Catalunya regida amb les pròpies lleis, seria part d’aquell imperi quasi federal governat des de Viena. Maria Josepa Pignatelli, com hem dit, va fer les maletes, que devien ser baguls i caixes de núvia i arquimeses, tota mena de contenidors, i va traslladar la família a la capital imperial. El seu marit era íntim de l’emperador i ella havia estat una de les «dames» de l’entorn quotidià d’Elisabet Cristina.

En efecte, Miquel Joan de Liechtenstein, tercer comte d’Althann, estava vinculat a la família de l’emperador des de petit: el seu oncle n’havia estat preceptor i havia fet que li ensenyessin castellà, perquè en el futur es pogués fer càrrec dels regnes espanyols. Miquel Joan vivia al Born, prop de Carles, de qui era inseparable. I aquí va conèixer la seva dona, durant el setge que Felip V va posar a la ciutat el 1706, un dels dos atacs que va patir la ciutat al començament de la Guerra de Successió, quan els exèrcits estaven equilibrats i era qüestió d’agafar posicions clau. Maria Josepa Pignatelli havia nascut a Alcúdia, però ja era barcelonina d’adopció, filla d’una família austriacista i noble. El seu pare, Domenico de Pignatelli, marquès de Sant Vicenç, era d’origen napolità quan Nàpols pertanyia a la corona espanyola. Aquesta expansió mediterrània de la corona afavoria el cosmopolitisme de Barcelona: els Pignatelli s’hi van instal·lar a la meitat del segle anterior i Domenico en concret ja es va casar amb una noble catalana, Anna Aymerich i Cruïlles, primogènita d’un diputat de la Generalitat. Vol dir que estaven molt vinculats al poder, en aquella petita societat catalana: Pignatelli sènior va tenir càrrecs oficials a Navarra i a Galícia.

Anna Aymerich, per la seva banda, era parenta de l’Antoni Peguera que va firmar el Pacte de Gènova el 1705, que va ser a l’origen de tot plegat. Com ja hem vist, el desembarcament de les tropes aliades a Barcelona, després d’un primer intent frustrat, va comportar la definitiva fugida del virrei filipista Velasco, que rendeix la ciutat el 9 d’octubre d’aquell any de 1705. La qual cosa permet que poc després hi arribi l’arxiduc Carles, que és proclamat rei tan aviat com el 7 de novembre: Carles III, doncs. En un mes s’havia girat la truita i el Borbó no tornarà a tenir la ciutat fins al 1714. No és que no ho intentés: més o menys un any després, el temps d’aplegar tropes i vitualles, Felip V va posar setge a Barcelona. Era el 3 d’abril de 1706 i Barcelona era tan petita, tancada en les seves muralles, que Felip acampa a Sarrià. Ara bé, un setge significava bàsicament que sobre la ciutat queien bombes. I prou que en devien caure perquè el Palau Reial Menor, vora mar, va quedar inutilitzat. A més a més, es lluitava cos a cos en els baluards de la muralla i als entorns de Montjuïc, que era determinant per dominar la ciutat, i és on es concentra el gruix de la batussa. El coronel Bac de Roda va ser enviat des d’Osona a defensar la ciutat, mentre Felip, com sempre, esperava reforços de l’avi francès.

El rei Carles, que hauria pogut ser evacuat per mar, no vol fugir. Aquesta és la seva terra, o més aviat el seu regne. Per prudència, s’ha refugiat a Sant Pere de les Puel·les, al barri de Sant Pere, situat a una bona distància de les muntanya de Montjuïc. En aquesta circumstància se’l va considerar el millor «bomber» de la ciutat, volent dir que era el lloc idoni per protegir-se dels projectils exteriors. Era un monestir de monges benedictines, creat sobre l’església de Sant Sadurní, fundada el 801, i amb una densa història de destruccions i restauracions (aquestes prou impertinents per desfigurar la traça original dels edificis, segons el criteri estricte de Cirici Pellicer). El setge va durar cinc setmanes, després de les quals Felip V va girar cua, irat i gairebé humiliat: el Borbó ha de córrer fins a Perpinyà, assetjat per les tropes lleugeres catalanes, i ha de reentrar a la Península a través de Navarra, sense trepitjar el Principat. La fi del setge va anar acompanyada d’un prodigi: un eclipsi que els historiadors situen el 12 de maig; les cròniques diuen que el cel es va tornar tan fosc que «s’hi comptaven les estrelles». Devia fer el seu efecte, sobre els uns i els altres.

La qüestió és que les monges es van retirar a un raconet del convent per fer lloc a la solemne comitiva refugiada: van cedir tres quartes parts del monestir. Entre els intrusos hi ha, com hem dit, l’oficial de la Cort reial Miquel Joan von Althann i també la família Pignatelli, els pares, els dos germans, i fins i tot el famós parent Antoni de Peguera. Aquí és on es coneixen els dos joves. Qui millor ha descrit aquesta trobada és J. Rafael Carreras y Bulbena, que n’escriu una semblança el 1921 per a un butlletí de l’Academia de Buenas Letras, que copio. L’home no estalvia sucre. Primer ens dóna una semblança d’Agna Maria, com l’anomena. «Esvelta de ben proporcionada alçaria. Sa brillant cavallera rossa y sa mirada expressiva donaven encar major perfecció a les belles proporcions de la graciosa testa», diu, i continua: «Dona discreta en tota escomeça, era spill de gracioses maneres; sa finor i tacte sempre exquisits». O sigui que la dona era un cas a part, i tant devia cridar l’atenció en aquelles circumstàncies, tancats entre quatre murs de pedra picada, que «abdos jovenets» s’enamoren i «decidiren per correr junts lo camí de la vida en lo dolç llaç del vincle matrimonial units». El comte d’Althann tenia vint-i-tres anys i Maria Josepa, disset.

Segons ens diu aquest cronista, es conserva un fragment de poema que el comte va enviar a Maria Josepa, escrit en alemany i que ell transcriu en prosa: «Trenes rosses, bellíssimes, que teniu la mia ànima per vostre jou subjectada, jo vos ador; llaços qu’endinsen en mon sí, bells llaços d’or infefables. Ben cert és q’entre tan dolces cadenes mon cor, en delectació suavíssima, se sent languir. Dolç per mí de langor morir; quan dolça ets, donzella aymada; síesme sempre grata, oh, la mía aymía». Que, parlant en plata, vol dir que el jove és metafòricament presoner de l’encís de les trenes rosses i, estimada, no em deixis mai. Total, que es casen l’11 de febrer de 1709. Els fills neixen a Barcelona i se’n perd el rastre a Viena, on la família s’instal·la en un palau ple de luxe i brillantor, que era punt de reunió obligat, sobretot dels catalans exiliats. El pare Miquel Batllori, que segurament és un dels màxims erudits que ha donat Catalunya, esmenta el palau amb el nom de Maria Josepa: «El palau napolitanoaragonès dels Pignatelli, on els exiliats espanyols tenien llurs tertúlies i llurs concerts», escriu, en un estudi sobre l’època, que vol dir que la cosa tenia importància, altrament no n’hauria fet esment.

Salvat el vell convent de Sant Pere de les Puel·les i per commemorar la victòria sobre Felip V, Carles III va fer posar un obelisc de marbre, o més aviat una piràmide, coronat amb una figura de la Immaculada al bell mig de la plaça del Born, el centre actiu de la ciutat i lloc de culte durant el setge, quan la temperatura religiosa de Barcelona puja molts graus. El 1714, la figura va caure amb l’impacte d’una bomba i el que en quedava dempeus ho va aterrar Felip dos anys després, entestat a no deixar dret res que vingués directament del seu rival i enemic. En el lloc exacte es va improvisar un entarimat, sobre el qual es procedia a degradar els clergues austriacistes abans d’encaminar-los a l’exili.

La petita porció de la Cort que marxa el 1711 s’estableix sense gaires grinyols a Viena: era el cercle de confiança de l’emperador i els Althann-Pignatelli en són part. L’exili de debò arriba dos anys després. Escoltem l’historiador Agustí Alcoberro, que és qui millor ha estudiat el destí dels catalans a Viena. «El segon exili és el dels qui marxen amb la reina Elisabet Cristina el 1713, després del Tractat d’Utrecht. Per tant, ja hi ha una informació clara que Catalunya serà abandonada, que passarà a pertànyer a Felip V per acord internacional. La reina marxa al març amb la seva comitiva i l’autèntica evacuació es produeix al juliol, un cop el mariscal Starhemberg ha fet sortir ordenadament les tropes estrangeres», explica. Primer marxa la Cort establerta a Barcelona, que incloïa una quantitat d’alts funcionaris pertanyents a diferents regnes, inclosos els napolitans, que eren part de la monarquia hispànica, i que es reparteixen amb el Tractat d’Utrecht. Diu Alcoberro: «Mirant el mapa, no queda clar que Carles sigui el derrotat. Més aviat al contrari. Felip es queda Espanya, que és molt, però perd Flandes i les possessions italianes». També Gibraltar, caldria afegir, i Menorca, que passen a ser anglesos, però està igualment clar que els britànics buscaven el monopoli sobre el comerç a Amèrica, que incloïa el tràfic d’esclaus, i que no estaven en aquell pacte per guanyar terres, tot i que en van guanyar. Si alguna diplomàcia triomfa a Utrecht, és l’anglesa. A canvi, Anglaterra va haver d’oblidar els pactes amb els catalans.

El 1713, després d’Utrecht, se’n va de Catalunya, o en concret de Barcelona, molta més gent, malgrat que encara no són xifres alarmants. De totes maneres, ja es fan maniobres perquè la petita noblesa evacuada es quedi a les possessions italianes, i en concret a Milà. Només un petit contingent arriba a Viena de seguida. Les tropes —amb les corresponents famílies— són traslladades a algun front calent, com ara la frontera turca. Però encara les proporcions són controlables. De fet, el veritable exili, desordenat, desesperat, es produeix el 1714, immediatament després de la derrota. «Primer marxen els qui estaven compresos en la capitulació de Cardona, que Manuel Desvalls aconsegueix que sigui molt ponderada i honrosa», diu Alcoberro. «Posteriorment, els mesos d’octubre i novembre es produeixen els primers decrets de desterrament forçós cap a Itàlia, que afecta els no-catalans residents a Barcelona —valencians, aragonesos o castellans austriacistes— i els eclesiàstics lleials, que no eren fàcils d’empresonar. Es volia que aquesta gent no pogués retornar a la seva terra. I, en canvi, es promulga un altre decret que impedeix als catalans marxar, tot i que les dades demostren que són centenars els que arriben a Viena, a través de la ruta marítima de Mallorca i Gènova». Entre aquests, figures com el marquès de Montnegre, no ben bé un exiliat sinó un diplomàtic que havia estat intentant ficar cullerada en el Tractat d’Utrecht, i que de sobte es troba que és ambaixador d’un país que ha deixat d’existir.

La figura principal d’aquest exili és Ramon de Vilana-Perlas. És l’encarregat de gestionar el tema des del seu càrrec de virtual primer ministre, que diríem avui: la secretaria d’Estat i de Despatx Universal en l’àmbit on tenia competència el Consell d’Espanya, fa que sigui el factor clau de les gestions diplomàtiques que afecten els territoris hispànics, cosa que inclou un seu esforç constant, de cartes i conferències polítiques, per mirar de millorar la situació de Catalunya. L’home va marxar amb la reina Elisabet Cristina, però es va quedar a Milà. Els primers moments devien ser de confusió, de prendre mides a la circumstància, perquè de fet s’havia quedat sense càrrecs i sense ofici. En principi Vilana no havia d’arribar a Viena, excepte que fos reclamat per l’emperador, cosa que ell esperava que passés, però que d’alguna manera era obstaculitzada per un grup de conspiradors que li tenien mania o recel. Els enemics, doncs, el seguien allà on anava. També l’afecte de la reina, amb qui havia compartit poder, angúnies i trasbalsos a Barcelona.

Entre la sortida de Barcelona el 1713 i l’arribada a Viena quatre mesos després, Elisabet Cristina li va escriure un seguit de cartes, la majoria banals, que ens demostren una relació fluida, de plena confiança i potser alguna cosa més. La reina fa servir un castellà dificultós, plagat de majúscules extemporànies i errors ortogràfics i gramaticals. El petit recull de cartes va ser publicat per l’historiador alemany Ferdinand Wolf i estudiat després per Ernest Lluch, que estava fascinat per la figura del pròcer català. Wolf, per contra, descriu Vilana-Perlas amb paraules dures: «astut com un català, àvid d’or com un espanyol», diu, i assenyala que, durant els dos anys que la reina Elisabet Cristina va aguantar el tipus a Barcelona, Vilana estava enfrontat, sense que es notés gaire, amb el mariscal Starhemberg, el cap militar. És cert: hi havia una discrepància d’estratègies, perquè el mariscal estava més decantat cap a l’interès genèric de l’imperi; però també hi devia haver la gelosia pel favor de la sobirana i el fet que Vilana era qui tallava el bacallà, perquè controlava tots els ressorts del poder, des dels diners fins als decrets.

Hi ha dos o tres temes centrals en aquest breu epistolari d’Elisabet Cristina. Un constipat de Vilana que preocupa la reina, l’amor pels catalans, les dificultats del trajecte cap a Viena —en algun moment diu que es mor de fred allà on passa la nit— i les ganes de retrobar-se amb el seu amic, a qui enyora de manera punyent, un cop instal·lada a la Cort. En algun moment diu que compta les hores des que no l’ha vist: les hores, no pas els dies! Hi ha, aquí, el nucli essencial d’una història que és pura anècdota en el conjunt del 1714, però molt interessant quan apropem la mira a les persones que van viure aquell temps convuls. «Pareze un año que no os he visto», li diu la reina. O una expressió molt més significativa, aquest cop envers Catalunya: «[…] jamás puedo yo quierer mas á otra nation, que yo quiero los Catalanes, y lo haré toda mi vida», una fidelitat que mantindrà fins al final. I més endavant quan ja és a prop de Viena: «La vuestra he recevido El dia que llegé acqui, á donde me hazen muchas fiestas, y me hallo bien. Si no me pesasse lo que he dejado quitando Barcelona, y vos en Milan, y confiesso que de verme entre alamanes me es muy estrano», que és una clara declaració d’estrangeria després dels anys passats a la capital catalana.

A partir d’aquí, la reina i ja emperadriu es preocupa d’aconseguir que Vilana-Perlas arribi a Viena, malgrat que «creo que hazen fabricas para impedir Vuestra Venida, pero no les Sirvirán, como yo espero, y El amo me lo ha prometido aun oy, que vendreis en breve», i encara li assegura que «El amo os mantiene Su gracia, que tendreis aun mas», de manera que no hi hauria d’haver gaires entrebancs. Aleshores, quan tot sembla acordat, Elisabet Cristina diu al seu amic que «no dexaré de Ser la misma» quan es retrobin a Viena. La mateixa? La mateixa dels dos anys passats a Barcelona, lluny de l’emperador, treballant braç a braç en la resistència bèl·lica contra els exèrcits dels dos Borbons? Alguns historiadors han interpretat aquesta frase, en el seu context, com una prova que la relació entre tots dos havia anat més enllà de l’amistat i la col·laboració. Aquells anys, pels carrers i els salons de Barcelona corria desbocat el rumor que Elisabet i Vilana eren amants.

A Viena, Vilana-Perlas treu tot el partit de la seva fidelitat a l’emperador. Esdevé, com hem dit, secretari d’Estat i de Despatx Universal, que vol dir que era l’home de confiança per als afers hispànics i també d’Itàlia, incloent-hi la relació diplomàtica amb la Santa Seu. Afers que estaven institucionalitzats i que ho van estar durant anys, amb càrrecs, sous i responsables. Això atiava un conflicte soterrat amb la Cort de Viena, que tenia vida pròpia i a la qual s’incorporen els alts funcionaris catalans. «A Viena es va crear el Consell d’Espanya, com una mena de govern a l’exili», explica Agustí Alcoberro. «Hi tenia un pes el fet que Carles havia arribat a Barcelona molt jove, que hi va fer amistats, que s’hi havia casat i que el matrimoni hi va viure anys feliços. Una certa historiografia alemanya parla del “partit dels espanyols” o “partit espanyol” a Viena en el sentit d’hostes vingueren… Carles es refiava molt d’aquells que havien estat el seu nucli immediat a Barcelona. Entre ells, Vilana-Perlas».

En pocs anys, a Viena apareix, o es potencia, l’Hospital dels Espanyols, amb una església adjunta consagrada a la Mercè, i el monestir de Montserrat, construït anys abans i enderrocat, que va tornar a ser edificat entre el 1670 i el 1708, i que va florir en temps d’aquest exili. L’Hospital es va edificar amb donacions de l’emperador Carles, i consta que entre el 1718 i el 1732 atén prop de 2.500 persones, que és una xifra considerable. Els principals professionals que hi treballaven eren catalans, la majoria metges i cirurgians, però també capellans. La parella reial freqüentava aquests llocs en dates solemnes, per fer tangible la relació permanent, tot i que més sentimental que una altra cosa, amb Catalunya. Més important que això, existia un fons de rèptils, anomenat «bolsillo secreto», d’on sortien generoses pensions per als nobles austriacistes ara exiliats, diners que controlava Vilana-Perlas personalment. El marquès de Rialp va acumular molt de poder mentre la història feia el seu curs i ell decidia, en algun moment, que la causa dels catalans era ja una causa perduda. Aquí s’obre el gran debat: defensava aquest home els seus interessos o es va mantenir fidel a Catalunya? El 1734 es publica, possiblement als Països Baixos, un pamflet català que duu el títol de Via fora els adormits, en el qual un suposat secretari de Mitford Crowe escriu a un tal senyor Vallès de Barcelona, per començar denunciant l’incompliment del Pacte de Gènova i acabar atacant per tots els costats Vilana-Perlas. Entre altres coses, l’acusa de traïdor: d’estar cobrant de Felip V, que és ben bé una falòrnia. Això desqualifica altres afirmacions.

«Probablement», opina Alcoberro, «en algun moment Vilana-Perlas va perdre l’esperança que Catalunya pogués recuperar la seva llibertat i algun sector de l’exili es va sentir de sobte molt orfe. També és cert que l’ascens de Vilana-Perlas a la Cort de Viena devia suscitar enveges». En qualsevol cas, el marquès de Rialp era un home ben informat i devia apostar per mantenir el seu poder al preu que fos, ja que era impossible pensar a tornar a Catalunya. Aviat seria fet comte del Sacre Imperi Romà. Que no vol dir que no fes equilibris entre la lleialtat al país, que era una causa que no interessava gens a Viena, i la defensa del seu interès propi. El moment clau de tot plegat és la pau que signa l’emperador Carles amb Felip V el 1725 i que representa el final definitiu de la Guerra de Successió. És la Pau de Viena. Vilana-Perlas intervé en la tramitació d’aquest pacte, i ho fa enfrontat amb Starhemberg, també present a la Cort vienesa. El mariscal el torna a acusar de mirar només «l’interès de la seva província», en contra del que convenia a l’imperi. Que vol dir que el català encara no havia llençat la tovallola, i és cert que els seus esforços per aconseguir, a través de l’ambaixador imperial a Madrid, algun tipus de reparació per a Catalunya són incessants. Anys després de la Pau de Viena encara pledeja perquè es reobri la Universitat de Barcelona, per exemple. Era el gest oficial més directe, però no pas l’únic, perquè els plets i les maniobres per aconseguir la llibertat de Catalunya sota alguna mena de tutela estrangera continuen durant anys. El Via fora els adormits propugna una República lliure del Principat de Catalunya!

Ernest Lluch defineix Vilana-Perlas com el català que ha tingut més poder des de l’entronització dels Trastàmara al Compromís de Casp, al segle XV. El que més «ha viscut el poder amb totes les seves plenituds i dificultats», escriu. I aporta la conclusió d’una frase molt intel·ligent: «Sense ell tot estava perdut encara que amb ell res no estava guanyat», que és una bona definició de l’ambigüitat del poder i de la política, també de la impotència de ser un país petit que ha deixat de ser estratègic. En qualsevol cas, Lluch analitza amb detall el testament de Vilana-Perlas, que no deixa de ser un indicador concret de la trajectòria del pròcer. Té un seguit de propietats fora de Catalunya, aconseguides per tant durant l’exili. Hi confessa que la seva fortuna ha minvat a partir de la pèrdua de les terres italianes a mans dels Borbons, el 1734, precisament perquè ha d’acollir la família que hi està instal·lada. La filla era marquesa de Nàpols i és la seva descendència la que temps a venir, ja al segle XX, reprendria la línia del marquesat de Rialp. Sigui com sigui, el patrimoni de Vilana-Perlas demostra que no descurava els afers privats.

Vilana-Perlas va morir de tuberculosi el 1741, deixant enrere aquesta estranya trajectòria de fidelitat al país, però amb les reserves que imposa el pragmatisme; d’eficàcia en la gestió malgrat la petita corrupció sospitada; d’ambició de poder tot i que aquest poder no li serveix per salvar el país de la catàstrofe. Va deixar escrites unes memòries en llengua alemanya, una de les sis llengües que dominava. Està enterrat a Viena, a l’església dels Escocesos. Recentment se n’ha publicat una biografia, escrita per un advocat també d’Oliana: el llibre, gruixut i dens, no té cap narrativa sinó que és una acumulació de documents. No està adreçat al gran públic sinó a futurs biògrafs d’aquest poc conegut català universal.

L’exili es va enrarir en el període que va del 1725, la Pau de Viena, al 1734, quan Felip V s’apodera de les províncies italianes aprofitant una altra de les sovintejades guerres europees. El problema és que aquí s’havia instal·lat molta gent després de la fugida de Barcelona, i ara es veuen obligats a traslladar-se a Viena, on no són benvinguts. Els exiliats fan nosa a tot arreu. Els primers moviments s’havien produït el 1725, quan després de la firma de la pau es decreta una amnistia general, que en teoria permet el retorn dels exiliats a Catalunya: devia haver-hi pressions perquè ho fessin. Moltes famílies, però, es limiten a enviar-hi el primogènit o algun descendent perquè recuperi les propietats que havien estat confiscades. Això comporta llargs plets, que fan incòmode el retorn col·lectiu. Molts s’han anat col·locant en els esgraons de poder, mentre que a Catalunya ja no són ningú. Un exemple d’això és la família Desvalls. Un dels fills de Manuel, el defensor de Cardona, acaba sent preceptor de Josep II, el futur emperador; el primogènit Francesc torna a Barcelona després de la pau definitiva i és qui continua la nissaga catalana: el 1740 neix Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, marquès de Poal però també de Llupià i d’Alfarràs, home il·lustrat que el 1791 començaria les obres a la seva finca d’Horta: el cèlebre i sofisticat jardí del Laberint que encara admirem.

Amb l’ocupació espanyola de Nàpols i Sicília, es tanca el Consell d’Espanya de Viena i desapareix el «bolsillo secreto», amb la qual cosa els exiliats sense ofici ni benefici deixen de percebre rendes i cal reorganitzar la subsistència. Un d’ells, com qui diu, acaba d’arribar. És Francesc Castellví i Obando, aquell cronista present a tot arreu, que ha lloat la reina en temps plàcids i ha descrit la baralla política quan les coses van mal dades. Membre del Braç Militar, ha estat present en les deliberacions clau del setge de Barcelona, i fa anys que recopila documents sobre els esdeveniments que ha viscut. Després de la derrota del 1714, Castellví, ferit, es refugia prop del monestir de Vallbona, on més tard serà arrestat i empresonat. No és fins a la Pau de Viena, que li comporta la llibertat, que decideix arribar a la capital austríaca amb el projecte d’escriure la història que té al sarró. Fa anys que té aquesta idea al cap, i el quadern de notes a la mà. Aconsegueix sense dificultats una assignació de l’emperadriu Elisabet Cristina per fer-ho. Això significa que aquesta gent sabia que havia viscut un tomb històric, que les coses ja mai no tornarien a ser iguals, i que la reina servava la seva fidelitat a Catalunya.

Les Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725 és un relat imprescindible per conèixer el detall d’aquest període, la base a partir de la qual han treballat tots els historiadors, perquè no només narra els fets sinó que hi aporta la mirada interior: les deliberacions, els desacords, les votacions, en un mot, l’entretela de la història vista des de prop del poder. Castellví reflecteix la pròpia memòria i els documents que ha manegat a Barcelona, però també recull el testimoni d’altres persones, com si fos un periodista modern. Ja hem vist que persegueix Rafael Casanova, des de Viena precisament, perquè li expliqui els detalls de cada decisió presa. El text original es conserva a Viena, en cinc còpies, però a finals del segle XIX l’historiador Salvador Sanpere i Miquel té la paciència de copiar-lo a mà per treballar aquest material en el seu Fin de la nación catalana. Els hereus van donar aquesta còpia a l’Institut d’Estudis Catalans, que la va dipositar a la Biblioteca de Catalunya.

Castellví és un dels perjudicats per l’extinció del «bolsillo secreto», el 1734, cosa que fa que accepti participar en una aventura al capdavall terrible que l’emperador proposa als catalans. Es tractava de fundar una colònia, amb el nom de Nova Barcelona, en unes terres acabades de conquerir als turcs, al Banat de Temesvar, una zona que ara pertany a Sèrbia, just on es toca amb Hongria i Romania. L’operació hauria servit per assentar la frontera entre els dos imperis i alhora per descarregar de pensionistes ociosos la ciutat: si cobraven, que fossin útils. Vilana-Perlas s’oposa a enviar-hi els incòmodes catalans, perquè no ho veu clar, però no se’n surt, i el 1735 parteix el primer contingent de 325 persones més un sacerdot; al cap de poc, s’hi troben 800 exiliats, doblement transterrats. Alguns han arribat directament des de les terres italianes.

En aquesta segona partida hi ha el fill de Bac de Roda i el nostre Francesc Castellví. Les terres en qüestió eren un maresme procliu a criar mosquits i recollir pestes, i els colons improvisats no tenien el perfil adequat per a una tasca tan dura: hi ha dones, nens i gent gran, i més aviat pocs homes joves. Sobretot el que no hi ha són pagesos. Les malalties i la misèria, a més de l’amenaça perpètua dels turcs, els van fer fora del domini al cap de pocs anys. En tot cas, Castellví torna a Viena i obté novament una pensió. L’historiador Alcoberro explica que l’home es va entrevistar amb Elisabet Cristina i li va ensenyar els papers on havia descrit la seva arribada a Mataró el 1708, com havia conegut el marit i tots dos havien entrat triomfalment a Barcelona. A l’emperadriu se li devien remullar els ulls de pura nostàlgia, aquells dies, aquella felicitat, aquelles expectatives. Aquella terra que estimava més que qualsevol altra. Castellví se’n va guanyar la protecció. A Montblanc, a la plaça de Sant Francesc, hi ha un monument que el recorda com a fill predilecte i «heroi de les llibertats catalanes».

Com explica Agustí Alcoberro, a partir del 1735 les condicions de vida dels exiliats a Viena canvien radicalment a pitjor. Al final els van oferir dos anys de pensió per avançat si retornaven a Espanya, però la majoria ja s’havia fet una vida nova i se’ls fa difícil tornar. En tot cas, a partir d’un cert moment ja no hi ha llistes oficials d’exiliats, que vol dir que la carpeta s’ha desat en un calaix per sempre més. Entre 25.000 i 30.000 persones han viscut aquest desfici. La desaparició de l’emperador Carles, el 1740, havia tancat aquest cicle. Va morir, l’home, després d’una imprudent ingesta de bolets, i l’últim mot que va pronunciar va ser «Barcelona».

Tornem, però, una mica enrere en el temps per seguir la vida de Maria o Marianna Josepa Pignatelli, que regna a la Cort de Viena com a favorita de l’emperador. Qui en veritat estava unit a Carles era el seu marit, el comte d’Althann, que gràcies a aquesta familiaritat amb l’emperador, compartia amb Vilana-Perlas la direcció fàctica del «partit espanyol». Ells dos eren dels pocs que tenien accés diari a l’emperador. A casa de l’exitosa parella sona la música i es duen a terme conspiracions inútils. La felicitat es trunca el 16 de març de 1722, quan mor el comte d’Althann. «Fue tanta la pesadumbre del emperador en este caso que su exceso puso en cuydado a toda la Corte», escriu puntualment el cronista Castellví. El fet va donar peu a rumors de tota mena, també d’una relació homosexual entre els dos homes, que no està en absolut demostrada: fins i tot suggereixen que la boda del comte d’Althann va ser orquestrada per Carles com a tapadora per tenir més facilitat de moviments, però tot plegat és fum. Més aviat sembla que era una relació d’amistat i complicitat al llarg de tota la vida. Maria Josepa, ja vídua, va continuar gaudint de la protecció de l’emperador, que es concretava en una generosa pensió. Aleshores els rumors van canviar de signe, van atribuir la relació amb l’emperador a la vídua i van començar a anomenar-la «la Favorita».

«Tot plegat ha creat una certa confusió», explica Agustí Alcoberro. «Als anys seixanta, Ferran Duran i Canyameres va publicar el llibre Els exiliats de la guerra de Successió, on interpretava el fet que el palau de Maria Josepa fos conegut com el Palau de la Favorita en el sentit que, sospitant una relació amb el seu marit, la reina Elisabet Cristina va agafar mania als catalans i els va maltractar després de la mort del seu marit, cosa que no és certa en absolut». De fet, la reina va fer gravar en el seu mausoleu el perfil de la ciutat de Barcelona, per recordar com la va veure en arribar-hi per primer cop, amb tota una vida per davant.

Una vida: Maria Josepa aviat es consola amb un poeta italià anomenat Pietro Metastasio, nascut a Roma i enterrat a Viena, on la Cort mantenia la predilecció per les arts italianes. L’home portava una carrera literària justeta, amb una tragèdia publicada, Giustino, que li havia donat una certa fama. A partir d’aquí, amb una mica de talent i una mica de sort, es posa de moda com a llibretista d’òpera. Només a Händel, n’hi escriu tres! Com que a més a més era jove i atractiu, enamora una prima donna, potser una mica madura per fer-hi bona parella, amb qui acaba compartint casa i, no cal dir-ho, gaudint d’un cert mecenatge. Marianna Benti Bulgarelli, coneguda com «la Romanina», veu en el poeta l’última oportunitat de viure un amor boig. La desgràcia va venir quan Metastasio té la pensada de dedicar una obra a l’emperadriu Elisabet Cristina, per tal que es representi a Viena, l’epicentre de la vida cultural i lloc de promissió per a artistes de totes procedències. La maniobra té bons resultats perquè el 1729 li ofereixen ser el poeta resident del principal teatre de Viena, amb una assignació de tres mil florins. La Romanina protesta, però el deixa marxar, sense per això trencar la relació.

El jove Metastasio, que encara no ha fet els trenta anys, s’hostatja de moment a casa «d’un espanyol de Nàpols», segons diuen les cròniques, sense precisar més. Espanyol i de Nàpols dóna Pignatelli i, en efecte, sembla que la família d’acollida està relacionada —potser són parents— amb Maria Josepa, l’ara vídua comtessa d’Althann. Maria Josepa vol conèixer el poeta de moda i el poeta vol saber com és la reina de la vida social a Viena. Sembla un llibret d’òpera, però és així com van les coses: aviat hi ha una relació gairebé pública entre Maria Josepa i Metastasio. El rumor no triga a arribar a Roma, on la Romanina pateix i s’enrabia: Maria Josepa és quinze anys més jove. Decidida a no perdre l’objecte de la seva passió, la Romanina adverteix a l’amant que vindrà a Viena. Metastasio es posa en guàrdia i mira de dissuadir-la per carta, basculant entre l’enuig, l’amenaça i la indiferència. La Romanina fa les maletes i se’n va a Viena.

Metastasio combina la relació amb les dues dones alhora, tot i que el viatge no prova gens a la romana, que no triga gaire a morir. El poeta se sent culpable, Maria Josepa li serveix de consol i Viena bull i gaudeix amb la xafarderia. Com que Metastasio dedica una serenata a Maria Josepa Pignatelli, en tenen prou per fer córrer la sospita que la parella s’ha casat en secret, i que és això el que ha dut la Romanina a la tomba. Però l’únic cert és el plor de la Romania en sentir-se abandonada: cap document dóna fe de la presumpta boda.

El 1755 Maria Josepa Pignatelli mor a Viena, encara vídua. El seu cronista, J. Rafel Carreras y Bulbena, ens diu que «morí d’afecció cardiaca en que hi tingué bona part lo sentir ocasionat pel disort de la pàtria». Feia més de quaranta anys que no trepitjava terra catalana.