Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel va arribar a la ciutat de Mataró el 24 de juliol de 1708. Estava casada amb l’arxiduc Carles d’Àustria, a qui no coneixia encara, i aquest era el motiu del viatge: establir la cort a Catalunya. Ella tenia disset anys. Hi ha un gravat que ens ensenya l’escena: Elisabet és esvelta, camina molt recta, dues nenes li porten la cua del vestit. Du una perruca alta, important, té una boca graciosa. El seguici es confon amb la gent que s’ha aplegat per veure-la passar, però hi ha llances i penons, i dos cavallers li fan els honors: l’un saluda capcot, i l’altre, amb el genoll a terra. A l’horitzó hi ha els vaixells anglesos que han transportat la reina fins a Mataró, una ciutat rica, amb una classe benestant capaç de subvenir a les despeses, perquè la reina s’hi ha de quedar uns dies, abans de reunir-se amb el marit. La llegenda diu que se la van menjar els mosquits, fins al punt de deixar-li la cara com un mapa, cosa que la va tenir confinada fins que va desaparèixer la inflamació. Malgrat aquest disgust, la reina Elisabet Cristina seria fidel als catalans per sempre més.

La noia només havia vist l’arxiduc Carles a través de retrats, i li devia agradar prou, perquè Vaccaro, per exemple, el pinta de jove amb trets molt regulars, nas llarg i prim, ulls melancòlics i boca molsuda, però amb aquelles perruques no es pot saber si realment eren guapos, perquè se’ls menja la cara. Una versió més minuciosa diu que els joves van coincidir en una fira que reunia famílies nobles i reials, a Leipzig, mentre els pares respectius negociaven l’enllaç. Els matrimonis acordats en reunions d’Estat era una manera de fer bastant habitual en aquest gremi, però Elisabet Cristina i Carles van aconseguir formar una parella compenetrada i còmplice, segurament feliç, o amb el grau de felicitat que un matrimoni d’Estat pot assolir tal com es dedueix de les cartes que es van intercanviar quan ell va deixar Barcelona per anar amb l’exèrcit a prendre Madrid. El dia que Elisabet Cristina va desembarcar a Mataró, això, no ho podia saber. Els casaments reials són una loteria.

A l’altra banda de les pretensions dinàstiques de Carles, Felip V, ja proclamat rei dels regnes d’Espanya —o sigui, que li ocupava el territori—, feia la vida impossible a Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, poc més que una adolescent, amb qui s’havia casat només uns pocs anys abans. Però Felip patia desequilibris psicològics, tothom ho deia. En tot cas, Elisabet havia fet totes les passes necessàries per arribar a Catalunya i prendre possessió de la vacil·lant corona. Entre altres coses, havia canviat de religió, perquè no es pot regnar a les Espanyes sense ser catòlic. Va fer la catequesi a Viena, amb un pare jesuïta, teòleg, i la professió de fe a la catedral de Bamberg. Ella no ho sabia, però com que el jove matrimoni va trigar una mica a tenir fills —després en tindria quatre—, va córrer el rumor que era perquè l’adscripció al catolicisme era falsa, de mentida, gens sincera. Però una reina ha d’estar per sobre de les xafarderies.

Elisabet Cristina, rossa i esvelta i guapa, es va casar per poders amb Carles el mes d’abril del 1708 i poc després va iniciar el viatge de Viena a Barcelona, aturant-se pel camí entre festes i atencions, malgrat que a Itàlia, terres ocupades per Carles III, hi havia minories pro borbòniques. Finalment, es va embarcar al port de Gènova, un estol de deu vaixells que farien el salt fins a Mataró, on la vindria a buscar el rei i marit. Van dedicar-li focs d’artifici, balls i celebracions, va haver-hi audiències, els nobles feien cua per besar-li la mà. Tant la van mimar, que l’arxiduc va atorgar privilegis a Mataró. I dies després, Barcelona, una ciutat no gaire gran, d’unes 40.000 ànimes encabides entre les muralles. Va entrar la comitiva reial per la porta de l’Àngel, entre visques i aplaudiments, sembla mentida com l’estimava una gent que encara no la coneixia, però feia molts anys que a Barcelona no hi vivien reis. I aleshores Rambla avall fins al carrer Ample, on calia girar per anar a Santa Maria. A la catedral del barri de mar van besar la creu, van confirmar l’enllaç, van prometre fer bé la seva feina. Les celebracions restringides, amb llista de convidats, es van fer a la Llotja i la parella es va instal·lar a viure al Palau Reial, que havia estat remodelat a corre-cuita perquè les bombes de Felip V l’havien deixat malmès dos anys abans.

Carles III, l’arxiduc, l’havia fet arreglar per rebre la seva dona, per establir-hi alguna cosa semblant a una Cort, que per força havia de ser petita perquè la noblesa catalana era més aviat curta d’armilla i de nombre. Es va encarregar d’eixamplar-la, tot creant i repartint uns quants títols que hi van donar accés a propietaris rurals i ciutadans honrats. Una de les característiques de la societat catalana és que hi havia una certa mobilitat social, que sempre és un tret que denota dinamisme. Era una societat oberta, en evolució. Que va rebre la Cort com un regal, una benedicció: feia més de cent anys que no n’hi havia, i una Cort reial era sinònim de prosperitat, de diversió, de cultura i de privilegis. I, en efecte, Carles i Elisabet van celebrar la confirmació de les noces amb la primera representació d’una òpera que es feia a la Península. I es va crear, per indicació de l’arxiduc Carles, la Capella Reial amb cinquanta-vuit músics, dirigida pel comte Savellà. Eren uns reis prou sofisticats.

El cronista Francesc de Castellví, que es fica en tot i és present en tots els moments importants, fa la lloança oficial de la nova reina. La historiadora Virginia León ha explicat prou bé aquesta operació: es tractava de construir, en la reina, una figura simbòlica que compensés les vicissituds d’una guerra, la de Successió, que no anava tan bé. El 1707, just l’any que s’anuncia el casament, les tropes austriacistes, fidels a Carles, van perdre la batalla decisiva d’Almansa, el començament de tot plegat, el primer Decret de Nova Planta, el «mal que a tots alcança». Convèncer els catalans que tenien la millor reina del món els havia d’aixecar la moral. Se n’havia de lloar la bellesa i les virtuts, que, d’altra banda, eren ben tangibles: Elisabet Cristina potser era una nena, però era més astuta i més simpàtica que el seu marit i rei.

La gran pregunta és per què el gran imperi conformat a l’entorn de la Casa d’Àustria es pren tan seriosament Catalunya, un esquitx de país, tan petit com era, fins al punt de posar-hi a viure un dels seus, el germà o germanastre de l’emperador Josep. I la resposta té importància perquè aquest és un dels moments en què Catalunya es veu arrossegada per circumstàncies que la depassen, com si fos una peça agafada a l’atzar del gran taulell dels interessos europeus. El que està en joc és la configuració del mapa, i això sempre vol dir la construcció d’algun tipus d’equilibri entre poderosos, que miren de dur l’aigua al propi molí. Catalunya no pot dibuixar aquest mapa, però hi té un pes, ni que sigui circumstancial. La Guerra de Successió va ser això: Carles II d’Espanya mor el 1700 sense descendència i s’hi postulen dos pretendents. Per un costat Felip d’Anjou, nét del rei Lluís XIV de França; per l’altre, l’arxiduc Carles d’Àustria. Felip esgrimeix un testament que sembla que diu que la cosa és per a ell i es proclama rei. Això fa tremolar la partida: la suma del regne de França i els regnes d’Espanya crearia una potència colossal al bell mig d’Europa, perquè els regnes espanyols saltaven a l’altra banda del Mediterrani i ocupaven bona part d’Itàlia, sense comptar Amèrica. Una guerra, d’altra banda, servia precisament per ajustar aquests serrells: l’imperi dels Àustries cobejava aquestes terres italianes, Anglaterra volia certs drets sobre el comerç internacional. El més important de les guerres era el moment de fer la pau, quan s’asseien a discutir com es compensaven els esforços invertits. La Guerra de Successió, per exemple, la va guanyar Anglaterra. Però això tampoc no significa que França la perdés.

Parlem d’aquest context, que tant gravita sobre el futur de Catalunya, amb l’historiador Joaquim Albareda. Hi ha dues Europes, en aquella guerra global? Estem parlant de dos models comercials i polítics de signe oposat? «Són dues Europes que han respost a evolucions econòmiques i socials diferents», admet l’historiador. «És el moment de la formació dels estats-nació, en la versió absolutista predominant al continent, un procés que més o menys culmina al segle XIX. El Decret de Nova Planta que s’imposa a Catalunya el 1716 és un exemple d’aquest procés. La versió britànica té característiques pròpies, però acaba constituint l’estat més precoçment unitari d’Europa. Ara bé, aquesta unió es fa a través del Parlament; el Decret de Nova Planta està basat en el dret de conquesta. Això diferencia els dos sistemes».

Albareda adverteix que el parlamentarisme va ser escombrat per l’absolutisme fins que va esdevenir un fet excepcional al continent europeu: es dóna només a Anglaterra, Escòcia, Holanda, Suècia i Catalunya, aquí a punt de claudicar davant la futura envestida borbònica. De moment, però, els Borbons no han actuat i, com explica Albareda, «Àustria era una monarquia absoluta, però que mantenia el caràcter multireligiós i plurinacional que va donar lloc a la monarquia dual austrohongaresa, admirada a Catalunya fins a principis del segle XX. Ara, hi ha una diferència de sistema: Anglaterra i Holanda eren estats bàsicament comercials. Hi ha historiadors que sostenen que el desenvolupament econòmic va ser tan gran a Europa perquè molt d’hora s’hi van formar estats al servei del comerç. En efecte, els dos factors van molt lligats: l’Estat era una eina en mans dels comerciants».

Explica això la intervenció d’Anglaterra en la guerra? «Anglaterra es trobava en un procés d’expansió», confirma Albareda. «El Tractat d’Utrecht, del 1713, és quasi una còpia dels acords signats pels països aliats el 1702 en el moment d’iniciar-se la guerra: els anglesos tenien clar que volien consolidar-se al Mediterrani, i d’aquí que després de la guerra es quedin Gibraltar i Menorca, i que volien intervenir obertament en el comerç amb Amèrica, desplaçant els francesos, que tenien la Companyia de Guinea, atorgada per Felip V. A Utrecht, aquest privilegi canvia de mans i passa als britànics», explica Albareda. Que el comerç fos obert amb Holanda i Anglaterra, o controlat per França com volia Felip V, feia molta diferència a un país comercial com Catalunya i va ajudar a decantar els catalans per la causa de Carles III, l’arxiduc. Quan diem comerç estem dient també comerç d’esclaus, un fet normal en aquella època. A Barcelona, les famílies acomodades tenien esclaus, que es compraven, es venien i s’heretaven com si fossin peces de mobiliari. Però aquell comerç a gran escala volia abastir de mà d’obra les plantacions americanes de sucre o tabac, amb un tipus d’esclavisme molt diferent. Era el negoci emergent.

Gran Bretanya, a partir d’Utrecht, es consolida com a potència comercial i política. «És la gran guanyadora de la guerra», confirma Albareda. Que és tant com dir que és una de les potències instigadores del conflicte. En certa manera, els aliats consideraven que Espanya era un país massa endarrerit per beneficiar-se del comerç i que la suma de dos monarques borbònics, defensant els mateixos interessos, era massa perillosa per quedar-se de braços plegats. «Recorda que has nascut francès», li va dir Lluís XIV al seu nét, que lògicament també era part d’aquest joc de monopoly. I contra aquests dos Borbons neix la gran aliança: l’imperi dels Àustries —que, recordem-ho, hi posava el pretendent, el nostre Carles III—, més la suma d’Holanda, Portugal, Savoia, Anglaterra i Catalunya, València i Aragó.

Anem, doncs, a Catalunya. Albareda explica amb tres paraules la posició dels anglesos en relació amb els catalans: «Necessitaven un aliat dintre del territori hispànic i els més disposats a apuntar-s’hi eren els catalans». De manera que és el moment d’acostar la lent al nostre mapa particular, deixar de banda el context general i preguntar-nos per què Catalunya estava disposada a fer costat a les pretensions dels anglesos contra el seu rei, acceptat per les Corts, que era Felip V. Aquest primer rei Borbó, efectivament, havia arribat a Catalunya el 1701, havia convocat les Corts i havia jurat les Constitucions catalanes, un gest necessari per tenir l’aquiescència dels representants. Unes Constitucions que, en l’article 1, del capítol I, del Títol I, que es refereix a «De la terra i els catalans», determina: «La nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català», i els enumera: Catalunya, València, el Rosselló… L’Aragó n’era part política però no nacional, perquè s’hi parla una altra llengua, i el Rosselló i part de la Cerdanya, que sí que parlaven català, estaven en mans franceses des del Tractat dels Pirineus. Tant hi feia. Els catalans estaven defensant allò que eren, i és important tenir-ho en compte perquè per defensar això s’hi van deixar la pell, els bous i les esquelles.

Doncs Felip V va jurar aquestes Constitucions el 1702, va posar a manar el virrei Velasco en substitució d’un virrei molt estimat, va cobrar unes aportacions pactades amb els tres Braços reunits al Parlament català (noble, eclesiàstic i reial o popular), a pagar durant els pròxims anys, i se’n va tornar a terres castellanes, on va procedir a governar. Resulta que moltes de les disposicions que va emprendre van ser interpretades pels catalans com a contràries als seus interessos. Catalunya era un país petit, de mig milió d’habitants, però molt lligat al tarannà comercial. El producte estrella de les exportacions eren els licors, després venia el tèxtil. En la producció i el comerç de licors hi havia, establertes a Barcelona i a les terres tarragonines, persones de diverses nacionalitats, anglesos i holandesos sobretot, que configuraven un microclima favorable a la mentalitat que aquests països representen. En un moment donat, Felip va ordenar confiscar els béns d’aquests estrangers!

Felip va topar amb els catalans en tres aspectes: el comercial, el polític i el de gestió. És molt topar per tan poc temps de regnat. Una de les primeres coses que va fer Felip, seguint el dictat de l’avi Lluís XIV, va ser prohibir el comerç amb Anglaterra i Holanda per fer lloc als francesos. «Això era anar contra la base material de l’economia catalana», adverteix Joaquim Albareda. De manera que es començava a defensar un determinat model econòmic, comercial i industrial, oposat al de l’endormiscada Castella, i també unes Constitucions, que eren l’espina dorsal de la nació catalana. Aquí val la pena aturar-se un moment i escoltar Albareda:

«Les Constitucions catalanes eren el marc jurídic que reglamentava la societat catalana. Les lleis catalanes, aprovades a les Corts, com a representació del país, tenien un rang superior a les lleis fetes pel rei, les Pragmáticas Sanciones. El que feia sentir-se diferent un català d’un castellà eren les lleis, a part de l’idioma, que es considerava un fet natural i que mai havia estat qüestionat. Les Constitucions significaven beneficis socials per al poble, en contra del que s’ha dit, que eren privilegis per als nobles i prou. Per exemple, impedien que el rei pogués fer lleves a Catalunya i endur-se soldats en cas de guerra, o que el rei pogués posar impostos sense que fossin aprovats a les Corts, que fes justícia de forma arbitrària sense seguir els procediments legals, que pogués legislar a Catalunya. A qui beneficia, això: als nobles o a la majoria de la població? Els nobles no necessitaven protecció legal en aquests àmbits perquè eren privilegiats. Tot i el pes del privilegi en aquella societat, encara de l’Antic Règim, les Constitucions emparaven beneficis socials indiscutibles per a l’home comú».

Les Corts del 1701, que es perllonguen durant més d’un any, coincideixen amb un moment de recuperació econòmica després de la Guerra dels Nou Anys contra el francès, que va deixar el país devastat. «Hi ha represa del constitucionalisme perquè hi ha represa de la societat», afirma Albareda. «La societat veu que pot prosperar, però necessita unes lleis que prohibeixin l’entrada massiva de productes francesos, lleis que protegeixin el comerç d’aiguardent amb Holanda, lleis que frenin l’absolutisme que està en auge a Europa. La prosperitat i el dinamisme de la societat requeria posar al dia les lleis, que no s’havien tocat durant anys i que eren el referent de l’organització social». De manera que el de les Constitucions, tan paral·lel al del model econòmic, és el nucli del problema. Un altre element és que Felip i el virrei Velasco, que el representa al territori català, pretenien falsejar el sistema de representació dels organismes de govern mitjançant el control de les insaculacions, és a dir, fixant quines persones eren «elegibles». I fent palès el malestar que li produïa cada reunió dels Tres Comuns, que era la suma de les institucions catalanes (Braç Militar, Generalitat i Govern Municipal del Consell de Cent barceloní). Era com lligar curt una societat acostumada a regir-se en llibertat i per si mateixa.

El tercer factor que va propiciar la desafecció dels catalans va ser precisament el canvi de virrei. Jordi de Hessen-Darmstadt, cosí de la reina Marianna, havia estat nomenat en aquest càrrec per Carles II, últim monarca espanyol dels Àustries després de la Guerra del Francès, on va lluitar i va prendre part —com a governador— en la defensa de Barcelona, que, com era habitual, estava assetjada. Va ser un setge dur, aquest del 1697, els catalans el recorden com a «horrorós siti». Les ordres de Madrid van ser de rendir-se, quan la ciutat volia resistir i Darmstadt hi estava a favor. Va ser una petita humiliació, difícil d’entendre, tanmateix acceptada. El virrei Darmstadt era una persona moderna, molt integrada als cercles dinàmics de la societat catalana, va afavorir el comerç i va parar atenció als grups d’intel·lectuals que començaven a parlar de l’interès de mantenir-se sota la casa d’Àustria. Entre aquests hi havia l’Acadèmia dels Desconfiats, gent de molt nivell que es reunien a casa de Pau Ignasi de Dalmases, al molt principal carrer Montcada: il·lustrats, burgesos, tots molt sòlids, que sostenien discussions sobre la cultura, sobretot sobre les lletres i la història, però sense menystenir l’economia.

Un dels que va ser-hi alguna vegada, tot i que no n’era membre, era Narcís Feliu de la Penya, un pròcer que ha passat a la història per haver escrit el famós Fènix de Catalunya, que és un tractat sobre la modernització econòmica del país per recuperar els anys gloriosos del comerç del segle XIII, que glossa amb respecte i entusiasme. Una mena de programa industrial i comercial que proposava, entre altres coses, la creació d’una gran companyia comercial, concebuda com a «estructura d’Estat», que finalment es va concretar en la Companyia de la Santa Creu, que copiava el model holandès i portava el seu germà Salvador. El Fènix es va publicar el 1683. La recuperació que semblava confirmar la bondat de la teoria que s’hi exposava es va tallar en sec el 1714. Narcís ja era mort. Bé, el cas és que el virrei Darmstadt a vegades prenia una copa de licor a casa de Dalmases, on l’anomenaven «príncep Jordi», en confiança. Hi feia propaganda del pretendent Carles d’Àustria, com dient «Ep, que aquest és dels nostres», o sigui: catalans, no badeu.

El 1701, Felip V es fa rei i el destitueix i el desterra de Catalunya. Els Desconfiats devien fer un bot a la cadira vellutada. Però el príncep amic tampoc no s’està tranquil: vol reconquerir Barcelona, i doncs Catalunya, per tal que Carles III tingui un peu a les Espanyes i pugui consolidar-se com a rei. Com que l’home se n’havia anat a prendre Gibraltar, cosa que aconsegueix, té la pensada de portar tropes fins a Barcelona, però fracassa. Mira de desembarcar vora el Besòs i no arriba a avançar ni dos pams. La defensa de la ciutat el rebota: defensa en la qual col·labora la Diputació del General, o Generalitat, que no es belluga de la fidelitat filipista. Això és el 1704, deu anys abans de la gran derrota. El temps passa a poc a poc.

No ha acabat de tocar terra la pols aixecada per aquesta envestida austriacista que ja està el virrei Velasco desfermant una repressió profunda i venjativa. Desterra gent, els empresona, però no pas xitxarel·los, sinó personalitats tan representatives com el nostre Narcís Feliu de la Penya. Se’ls acusa de «conmovedores», agitadors contra la corona, amb un argument que no li resultarà estrany al lector: «No es tiempo de defender las leyes y privilegios»!, diuen. I carreguen contra una llibertat constitucional que qualifiquen de «villana», perquè «consisteix a fer cada un allò que li aparega, sens haver de tenir temor al virrei», on anirem a parar. Doncs aquí, en la mateixa presó, hem de fer lloc per introduir un personatge que acabaria tenint un paper fonamental en tota la història que s’escola fins al Tractat de Viena, que el 1725 posa punt final a la llarga, llarguíssima Guerra de Successió.

Es tracta de Ramon Vilana-Perlas, nat a Oliana, que havia estat capità de la Coronela —la milícia barcelonina— durant la guerra contra els francesos, notari i fill de notari, austriacista. Quan el van nomenar ciutadà honrat de la capital, és a dir, membre del primer esgraó de la noblesa, al qual s’accedia per mèrits professionals, es va posar un «de» abans del cognom. Vilana-Perlas ocuparia els més alts càrrecs civils a Catalunya, al costat de Carles III i, a partir del 1713 (data del Tractat d’Utrecht) i fins al 1740, a la Cort de Viena. Tant de poder va arribar a tenir a les mans que se li multiplicaven els enemics i ha acabat esdevenint un personatge contradictori, esmunyedís, per això mateix fascinant. De moment, el virrei Velasco l’ha tancat a la presó i, diuen, és aquí on entaula llargues converses amb Narcís Feliu de la Penya sobre el model econòmic català, converses que el converteixen en un ferm partidari de la modernitat i que li fan entendre, si calia, l’estreta relació que hi ha entre el règim polític i la prosperitat equilibrada de la societat. Si el model econòmic es coïa a les Corts, calia que el rei no hi interferís gaire. Tenien, aquest grup de Vilana, de la Penya i els Desconfiats, el que feia falta: diners, influència i projecte, que és el que defineix una classe dirigent. El sempre perspicaç Pierre Vilar els va definir així: volien fer de Catalunya una petita Holanda. Que no deixa de ser una aspiració molt contemporània.

La repressió de Velasco va fer molt per consolidar l’opinió austriacista, que ocupava els estaments cultes i dinàmics de la societat catalana. Ràpidament corre entre aquesta gent un pamflet, Clamors de Barcelona, que acusa el virrei de tirania. Però els barcelonins estaven massa vigilats, de manera que la iniciativa passa a un grup de terra endins, els «vigatans», que eren propietaris fills de la comarca de Vic que havien destacat en la guerra contra els francesos i que per això eren molt respectats. Tant que el mot vigatans esdevé sinònim d’austriacistes. I són ells els qui defineixen els filipistes com a «botiflers». Estan en contacte amb els barcelonins emprenyats. Aquí, hi intervé un altre personatge novel·lesc, Mitford Crowe. L’home era comerciant de licors, establert a la Barcelona cosmopolita del Born, un anglès pintoresc, vestit de qualsevol manera però amb aquell aire de noblesa rural que tenen els senyors de mena. Liberal, era bon amic del príncep Jordi, cosa que confirma que aquesta Barcelona era ben bé un ateneu. Un dia, Crowe va rebre un encàrrec de la reina Anna d’Anglaterra: calia trobar a la Península una comunitat, un país, una regió, el que fos, que volgués fer costat als anglesos, o sigui, a l’arxiduc austríac. I Crowe, sense dubtar-ho ni un segon, va contestar: ja els tinc, són els catalans, una gent molt gelosa de les seves llibertats, que ara mateix passen un mal moment. La reina li atorga plens poders per establir-hi un acord oficial de col·laboració.

Així neix el Pacte de Gènova. Davant la impossibilitat de concretar-lo a Barcelona, sota la vigilància estricta i els espies de Velasco, Mitford Crowe i el grup de vigatans es reuneixen a l’ermita de Sant Sebastià, a Osona. Diu Albareda: «Els francesos tenien espies a les principals ciutats, els quals enviaven informes a París. Segons un d’aquests informes, es va celebrar aquesta reunió “amb estrangers”, o sigui anglesos, diuen que s’hi senten trets i que es crida “Visca Carles III”. Per tant, sabem que la reunió es va celebrar. De fet, en aquell moment el virrei Velasco només controla Barcelona. El territori estava revoltat». En aquesta reunió hi ha un grup de prohoms vigatans, no arriben a una desena, tots de diferent condició, un dels quals és Josep Moragues, el després cèlebre general. Els reunits donen poders a dos exiliats, Antoni de Peguera i Domènec Perera, que tampoc eren cap autoritat oficial, per signar un acord amb Anglaterra.

De manera que aquest antecedent del Pacte de Gènova s’assembla una mica al contracte del futbolista Messi, que va ser escrit en un tovalló de paper: s’assembla també en la capacitat per canviar el futur, els resultats. El pacte és oficial des del moment que Crowe té el poder de la reina per signar-lo i que Peguera assumeix la representació de les autoritats catalanes juntament amb Domènec Perera, però tot és una mica informal. «Bé», riu Albareda. «El document original no s’ha trobat. En tenim la reproducció que se’n va fer en publicacions posteriors. També és cert que la reina Anna, quan va canviar d’opinió, va negar a la Cambra dels Lords que el pacte existís». El paper definitiu el firma Peguera a Gènova i és un paper seriós, aquest sí que va a missa. Malgrat que té un to sospitós, parla de l’«aliança i amistat entre el regne d’Anglaterra i l’il·lustre i preclar Principat de Catalunya», que no deixa de ser una exageració llagotera. Però Crowe ha advertit a la reina que els catalans s’han tornat prudents a causa de les derrotes acumulades.

És un pacte de guerra: quantes tropes aporta cadascú a la causa de Carles III, que tampoc és tanta milícia, perquè en total no passen de quinze mil homes. Però és interessant notar que, ja que s’establien les condicions de la col·laboració entre grans i petits, Catalunya no reclama terres ni riqueses. L’únic que insisteix a demanar és que, vagin com vagin les operacions, vol quedar-se les seves Constitucions. Fins a disset vegades s’esmenten les Constitucions catalanes en el paper. Anglaterra, doncs, posa per escrit que defensarà les llibertats i les lleis de Catalunya, pel seu honor, tot i que vagin mal dades, «sense alteració o detriment de les persones o béns». Que vol dir que Catalunya en cap cas no podia sortir perjudicada de l’aventura. Els catalans s’hi van embarcar tranquils.

«Si ens penséssim que es defensaven les Constitucions catalanes en abstracte, en un sentit nostàlgic, no hauríem entès res», adverteix Joaquim Albareda. «Les Constitucions donen resposta a un desig de llibertat enfront de l’absolutisme que creix a tot el continent i que creixerà previsiblement amb els Borbons francesos. La reacció dels catalans va ser de sentit comú». Per tant, Catalunya s’està defensant a l’avançada, amb l’experiència de quatre anys de govern de Felip V, contra «el poder exorbitant de França», com diu la reina Anna d’Anglaterra, de la França que li havia tocat en sort en la persona de Felip V.

Ratificat el pacte el 20 de juny a la ciutat de Gènova, se sumen tropes austriacistes i flotes angleses, i el desembarcament a Barcelona és una realitat el mateix any 1705, a finals d’agost, amb aquella xafogor que tot ho empastifa. Prenen la ciutat en un no res, que vol dir menys de dos mesos després. Velasco la torna a rendir, no sense una mica de soroll. Amb tan mala fortuna que, en una curta batalla per tal de prendre Montjuïc, el príncep Jordi de Darmstadt, que havia desembarcat amb les tropes austriacistes, rep un tret a la cama que li esberla la femoral, com la banya de bou al torero. L’home es dessagna allà mateix i esdevé definitivament un heroi popular.

Diuen que està enterrat als Josepets de Gràcia, excepte el cor, que reposa a la seva terra de Darmstadt. Com que l’actual església s’ha edificat sobre l’antic cementiri, és difícil comprovar si la tomba encara hi és, però sí que es recorda el personatge en una placa col·locada al presbiteri, on consta la seva data de naixença (el 25 d’abril de 1662) i de mort (el 14 de setembre de 1705, a Montjuïc) i el fet que va ser virrei del 1697 al 1700. Catalunya ha entrat, doncs, a la Guerra de Successió, ja té el seu bateig de foc i el seu primer màrtir. I aconsegueix despertar els primers odis perquè, tot i que el Consell de Cent barceloní estableix una certa protecció sobre Velasco, obliga els filipistes a deixar la ciutat i, pel que es veu, la sortida és èpica. Havia plogut, els carrers estan enfangats, els voltants de la ciutat encara més, i marxen els proscrits, entre ells el virrei, arrossegant les capes, els baguls, mentre la gent els increpa. Ja que aquesta és la darrera línia que mereix, diguem-ne el nom sencer, d’aquell mandatari expulsat, Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar.

És part d’aquesta comitiva el duc de Pòpuli, que tornarà a Catalunya com a cap absolut de les tropes filipistes. Napolità, que ja havia lluitat contra l’arxiduc a la seva terra, havia arribat al país poc abans del 1705, amb la seva companyia. Hi farà tota la campanya fins que, davant la falta de resolució, és reemplaçat pel duc de Berwick el mes de juliol del 1714, quan s’estreny el setge que acabaria ofegant Barcelona.

Pocs mesos després d’aquesta esbandida, el novembre del 1705, ens arriba l’arxiduc Carles, un jovenet de vint anys, encara solter, ben disposat. «Carles vol ser rei i no té diners ni exèrcit», explica Joaquim Albareda. «Per tant, es posa en braços dels anglesos, que són els que financen la guerra quasi al cinquanta per cent fins que se’n cansen i deixen de pagar». Això explica que Anglaterra afavorís la localització del rei pretendent a Barcelona, on s’instal·la al Palau Reial, que fins aleshores havia estat residència del virrei Velasco. La gent aplaudeix. Carles escriu a la reina Anna d’Anglaterra per explicar-li la confiança que li dóna «la generosa protecció de Vostra Majestat».

Ramon de Vilana-Perlas, en funció de protonotari, el primer càrrec important que ostenta, atès que era l’autoritat civil més alta, convoca Corts perquè el nou rei pugui jurar les Constitucions, i aquella classe dirigent que conspirava fa anys aconsegueix passar un seguit de lleis. Per exemple, proclamen l’exclusió perpètua dels Borbons a la Corona d’Espanya, la prohibició d’importar productes francesos i mesures a favor del comerç, de la indústria pròpia, de limitació del poder del rei, de control dels ministres i de la corrupció, i a favor de garanties individuals. La noblesa, escassa, deixa fer amb indiferència. Després del jurament, Vilana-Perlas llegeix en català la proclamació de l’arxiduc Carles com a rei. I el rei li torna el favor nomenant-lo secretari d’Estat de Despatx Universal. El 1710 el farà marquès de Rialp. Mentrestant, Carles ha après el català, s’aficiona als bolets, cosa que en el futur li reportarà conseqüències, i s’envolta de catalans.

La pau va durar poc perquè l’any següent de la proclamació del rei Carles III, el 1706 Felip V hi torna amb les seves tropes i assetja Barcelona. És un setge de cinc setmanes, del qual el Borbó surt amb una nova derrota: ja en parlarem més endavant. L’únic que cal saber de moment és que els catalans devien assumir que la guerra era de debò, que passarien coses, però amb la certesa que estaven prou protegits pels aliats internacionals. Estem parlant d’una resposta que és unànime als països de la Corona d’Aragó. «En termes generals», comenta Albareda, «la majoria de la població tenia simpaties austriacistes per una raó compartida: la defensa dels furs a València i Aragó i de les Constitucions a Catalunya. I també pel sentiment antifrancès, molt viu». Tot i que aquest darrer instint admet matisos. «A Catalunya l’austriacisme era més transversal, perquè la societat estava més cohesionada. Hi havia mecanismes d’ascensió social més clars, que feien diferent la societat catalana. Les Constitucions contenien elements aristocràtics perquè venien de l’Edat Mitjana, però s’estaven renovant com havia passat en altres llocs d’Europa, entre ells Anglaterra», aporta Albareda. I és per aquesta tensió entre allò vell i allò nou que la Conferència dels Tres Comuns era un contrapoder de la Generalitat, més acomodada, més «domesticada», per dir-ho amb el mot que tria Albareda: més conservadora. «Els Comuns responien al dinamisme social del moment. Hi són essencialment burgesos i ciutadans honrats. Les classes ascendents feien espavilar les més instal·lades en el poder», completa.

Que en aquesta estructura de govern s’hi introduïssin uns monarques, Carles i Elisabet Cristina, joves i amb ganes d’aprendre, va ser gairebé un estímul. Tot i que el 1708, quan Felip V pren Tortosa i la notícia arriba a Barcelona, la gent s’adreça al Palau Reial buscant-hi potser una resposta o un consol, la seguretat que no passava res de greu, i van topar amb la realitat. Dins dels murs se sentia la música. La Cort era feliç. Els van llençar pedres.

També hi havia cort a can Felip V. El rei espanyol s’havia casat molt jove amb Maria Lluïsa de Savoia, que era gairebé una nena: Felip, que estava celebrant aquelles úniques Corts a Barcelona, la va recollir a Figueres, i potser per aquest detall geogràfic i perquè el matrimoni va ser un desastre, la dona va odiar els catalans per sempre més. El cronista parisenc duc de Saint-Simon, que està al cas de tot i té una ploma prou esmolada per assenyalar com qui no vol la cosa alguns detalls, deixa un retrat cru del futur rei. Primer el raspalla: «El rei d’Espanya posseeix un gran sentit de la realitat, un gran fons d’equitat», escriu, «és molt religiós, té una gran por del diable, no té vicis i no els permet en aquells que l’envolten». Correcte, doncs, però apunta a «gelosia innata», infinita diu, per les seves dones, perquè «no coneix altres plaers que el de la cacera i el del matrimoni». En efecte, és sabut que Felip, enèrgic i autoritari, no donava treva a la dona: era esclau de l’impuls sexual. Inclement, Saint-Simon explica un detall demolidor: «Una educació de segundón al costat de dos germans d’aparença impetuosa ha tingut en ell conseqüències massa notòries».

El rei patia desequilibris, els símptomes apunten que no hi era tot, amb uns problemes psicològics que s’anirien incrementant amb els anys, fins a arribar a escenes que fan feredat, ben documentades. Lluís XIV, que no es fiava del criteri de la jove parella, hi va introduir una noble francesa com a cambrera major de la reina. És la princesa d’Ursino, o d’Orsini, el personatge pintoresc i enigmàtic d’aquesta història. La dona era una gran conspiradora, una enamorada de les entreteles del poder, col·locada a la Cort espanyola per Lluís XIV amb instruccions precises de com controlar alhora la vida quotidiana i els viaranys del regnat. Almenys en una ocasió consta que va aturar alguna negociació favorable als catalans. Cosa que vol dir que en algun moment, la partida es jugava entre tres dames, Elisabet Cristina, Anna d’Anglaterra i l’Orsini.

La història explica que l’Orsini —es deia Anna Maria de la Trémoille— i la reina es fan amigues. Hàbil, culta, amb experiència i vocació intrigant, la dona acaba sent consellera del rei Felip a Madrid. I més poder té quan el rei se’n va a la guerra. Maria Lluïsa de Savoia era una reina estimada pel poble castellà i, en la mateixa mesura, l’Orsini hi era odiada. Malgrat que el poble de tant en tant es desfogava cridant «Viva la Saboyana!», apunta Saint-Simon que «en els últims anys tampoc se l’estimava, a causa del pes insuportable de la princesa d’Orsini». Recordem que el cronista escriu d’oïdes, perquè no hi és, a Espanya, però les circumstàncies de la Cort, les vacil·lacions diguem-ne estructurals de Felip V i el fet que el poder estigués en mans d’una dona aliena a la família reial devia circular pels salons i les cambres encimbellades.

Això, entre altres coses, va impedir que la princesa d’Orsini es casés, com pretenia, amb el rei quan el 1714 mor Maria Lluïsa, jove i de tuberculosi, i Felip V queda deprimit. També és cert que la dona tenia el doble d’anys. Fracassat aquest primer pla, va intentar que Felip romangués vidu, el va aïllar de qualsevol contacte, però el rei —que era, recordem-ho, un atleta sexual— va prendre muller en la figura d’Isabel Farnesio, filla del duc de Parma, segurament amb l’ull posat sobre les possessions de la Corona d’Aragó a Itàlia, que estaven a mans de Carles III, l’arxiduc. Saint-Simon és cruel amb la nova reina. La descriu com avui descriuríem una dona amb criteri, independent, però això sembla aleshores un pecat de supèrbia. El rei, diu, no ha pogut inculcar-li la passió pels jesuïtes, ni ha pogut convèncer-la que a un confessor se li ha d’explicar alguna cosa més que els pecats. I enfila el cronista els adjectius: arravatada, violenta, ignorant de tot, molt poc capaç per als negocis i «tanmateix desitjosa d’autoritat, de saber i de tenir part en totes les decisions, sense gosar ensenyar-ho massa». Imaginem ara aquesta dona al costat de l’altra, de l’Orsini, que no estava disposada a cedir posicions.

Felip i Isabel es casen, doncs, per poders, com es casaven els reis en aquells temps, i la nova reina arriba a Guadalajara el desembre del 1714, quan el tema català ja estava dat i beneït. L’Orsini, que aleshores tenia setanta anys, l’espera sota un fred glacial d’altiplà eixut, amb la intenció de guanyar-se’n també els favors. Però la Farnesio venia advertida: li va dir que aplegués totes les coses, que ho posés tot en un carro i que ja podia començar a passar cap a França. Felip es va encongir d’espatlles i li va assignar una pensió. «Va estar dotada d’un esperit, d’un valor, d’una habilitat i d’uns recursos tan rars», escriu el cronista Saint-Simon des de París, «que la seva vida mereixeria ser escrita». Però ningú no s’hi va posar. Després de la davallada, l’Orsini apareix encara a les meses dels tractats, al costat de la improbable llibertat de Catalunya: hi havia —sovint redactada en primera persona— la petició de concedir-li, en algun racó de món, un principat que no va ser. Mirem, doncs, aquests tractats que van segellar el destí de Catalunya i l’ostracisme de l’Orsini.

El 1713 tothom estava tip de la guerra —els catalans no tenien més opció que continuar-la— i, més determinant encara, Carles III ja no era el rei sense terra sinó que, per la mort del germà, dos anys abans havia esdevingut emperador del Sacre Imperi. De manera que des de feia dos anys, els britànics i els francesos negociaven les condicions per posar fi a la batussa. La veritable batalla d’una guerra era a la taula de negociacions i, per tant, després d’un temps de veure’s les cares i els canons sobre el terreny, començava la tasca dels diplomàtics. I resulta que un dels problemes d’aquestes negociacions era «el cas dels catalans». Mentre el món europeu conspirava, Catalunya resistia. Tothom tenia més o menys clar que Carles III, ara cap d’Estat del Sacre Imperi, no deixaria caure els antics aliats, però també que Felip V tenia entre cella i cella ocupar-los i sotmetre’ls. Les negociacions que van dur al Tractat d’Utrecht, signat el 1713, van ser llargues i complexes. Una de les puntes de la diplomàcia era a Viena i era a les mans de Ramon de Vilana-Perlas, que no para de moure fils sense acabar d’implicar-s’hi personalment, potser perquè l’home tenia el nas fi per olorar les derrotes a l’avançada. Sigui com sigui, Vilana no va a Utrecht. Felip V, per la seva banda, dolgut i acomplexat, es queixa a l’avi francès, Lluís XIV, que no li fan prou cas.

Hi ha dos pactes parcials. L’un entre Anglaterra i França i l’altre, posterior, entre Carles i França: la presència francesa a les dues taules parcials confirma que a Felip només l’escolta el seu avi —el rei espanyol no hi és enlloc. Però l’avi defensa a ultrança que el Borbó ha de regnar a Espanya, entenent que Catalunya està compresa en el tracte. En algun moment s’intenta trencar la unitat borbònica entre França i l’Espanya de Felip, però Lluís XIV s’hi nega: és el meu nét, diu, no hi aniré en contra. Els observadors pro catalans són, doncs, pessimistes, «siempre hay más a temer que a esperar», confessa el plenipotenciari austríac Eugeni de Savoia a Vilana-Perlas: és un home d’escasses habilitats, que deixa fer. No paro de treballar, diu al seu cap, Vilana-Perlas, «pero esto es difícil de arreglar». El cas és que l’emperador Carles no firma el Tractat d’Utrecht— farà més tard la pau amb França a Rastatt, el 1714 —perquè no vol renunciar a ser legítim rei d’Espanya, cosa que a Catalunya sona a música celestial. Barcelona està sota setge, el cruel Berwick encara no ha arribat però arribarà un mes després, i d’aquesta diplomàcia astuta depèn que les coses vagin a pitjor o no. De moment, resistir és existir. Cal dir, però, que l’ambaixador català a Utrecht, el marquès de Montnegre, no és rebut per ningú.

«Tampoc no reben els plenipotenciaris de Felip V», adverteix Albareda. «Tothom considera que la pau és un tema de Lluís XIV, Anglaterra i l’emperador Carles, que ja hi tenen els ambaixadors que estan negociant. Aquí és on es troba a faltar una figura de pes com Vilana-Perlas, que tenia la plena confiança de l’emperador i també dels catalans. Sembla que el “partit alemany” de la Cort de Viena impedeix que hi vagi, perquè ja no té cap interès per Espanya i per la Corona d’Aragó. Aquest grup de poder influent ambicionava els territoris italians, que és exactament el que guanyen en les converses de pau, mentre que el “partit espanyol” que representa Vilana seguia pensant en la Corona d’Aragó. Hem de tenir en compte aquesta divisió que hi havia a Viena i que es va reflectir a Utrecht». La Cort de Viena, on han arribat els funcionaris catalans que han marxat de Barcelona el 1713, està dividida entre els autòctons (el partit «alemany») i els nouvinguts («espanyols») i hi ha una dura disputa de poder i influència. La història demostra que els alemanys imposen el criteri: l’emperador ocupa Itàlia fins que, com qui diu, al segle XIX Verdi remou consciències i voluntats amb el seu Va pensiero i la paraula llibertat sona als salons i a les casernes.

Però el pobre Montnegre sí que havia arribat a veure la reina Anna d’Anglaterra, part principal de les converses d’Utrecht. Va ser el mes de maig del 1713, i hi era present el vell Mitford Crowe, i també un militar que va fer molta feina a Catalunya i que retrobarem en un altre capítol, James Stanhope. Un mes més tard, la reina va rebre Pau Ignasi de Dalmases, que era oficialment ambaixador dels catalans a Anglaterra. Tots van insistir en el mateix: calia fer honor al Pacte de Gènova i defensar, en les negociacions, que les Constitucions catalanes quedessin intocades. «Volem la mateixa llibertat que té Anglaterra, ni més ni menys», diu Dalmases a la reina, amb l’ajuda de la traducció de Mitford Crowe. «Les nostres llibertats són del tot semblants i gairebé iguals a les vostres», argumenta. A Barcelona, la Junta de Braços —el parlament català— està a punt de decidir que la resistència continuarà fins al final.

La reina està incòmoda. Anna és una dona grassoneta, molt morena, més basta que elegant, amb aquella sotabarba que li emmarca l’expressió, gruixudes les celles. No és especialment simpàtica i està del debat català fins al capdamunt, perquè el tema ha arribat al Parlament i els whigs li exigeixen que sostingui amb accions bèl·liques la seva paraula. La reina sap bé que Felip V ha fet de Catalunya una qüestió personal. Ni en cas d’extrema necessitat, li han dit, el rei d’Espanya accedirà al que Anglaterra pugui demanar a favor del cas dels catalans, que ja se’n parla en aquests termes. I ja n’hi ha prou, d’aquesta guerra, diu la sobirana. Va molt escotada, com no solen anar les reines, i la pitrera s’endevina tova i generosa. Té la certesa, perquè així s’ha negociat en les converses prèvies a Utrecht, que Felip està disposat a cedir el comerç amb Amèrica per trenta anys o més, i això inclou el tràfic d’esclaus. Amb uns quants pams de terra que acapararan ací i allà, negoci rodó.

El vescomte de Bolingbroke és el representant de la reina Anna a Utrecht. És un home poderós, polític de raça, líder indiscutible dels tories, que són els que estan al poder, i que s’avé prou amb els whigs en coses de l’Estat. És autor d’una frase cèlebre, estampada en una carta: «Certament existeix entre nosaltres una forta disposició envers la llibertat, però no l’honestedat ni la virtut per donar-li suport», que no deixa de ser un cert elogi del cinisme. L’home era un intel·lectual, un personatge secundari digne d’un drama shakespearià, i no és banal el comentari perquè els seus antecessors Bolingbroke surten en dues o tres tragèdies d’aquelles de disseccionar el poder, o d’apropiar-se’l: un Bolingbroke destrona Ricard II. Diguem que, per celebrar la pau, Lluís XIV regala un diamant a aquest diplomàtic. I és que aquest gentleman subtil va trobar el desllorigador del tema català tot satisfent Felip V, calmant la mala consciència dels britànics i salvant l’honor de la reina. És el punt XIII —tretze!— del Tractat d’Utrecht. Diu així:

«Vist que la reina de la Gran Bretanya no cessa d’instar amb summa eficàcia perquè tots els habitants del Principat, de qualsevol estat i condició que siguin, aconsegueixin no sols enter i perpetual oblit de tot el que s’ha executat durant aquesta guerra i gaudeixin de l’íntegra possessió de tots llurs patrimonis i honors, sinó també que conservin il·lesos i intactes llurs antics Privilegis, el rei catòlic, en atenció a S. M. Britànica, concedeix i confirma amb el present a qualsevulla habitant de Catalunya no sols l’amnistia justament desitjada, amb la plena possessió de tots llurs béns i honors, sinó que els dóna i concedeix també tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles, que de tots els pobles d’Espanya són els més amats del Rei Catòlic». I, de passada, concedeix a la sobirana anglesa, si accepta aquesta fórmula, Menorca i Gibraltar. I li assegura que renuncia a posar un peu a Versalles per sempre més.

La reina va respirar, alleujada. Bolingbroke era un crac. Però com va dir Pau Ignasi de Dalmases: no volem ser governats amb les lleis de Castella, senyora: volem les nostres lleis! També va dir, l’ambaixador català, que això tancava el cicle. «A negocio hecho hay poca o ninguna enmienda», va escriure a Vilana-Perlas. Encara no sabia que Felip tampoc acataria el pacte d’amnistia inclòs en aquest article d’Utrecht, però això era pecata minuta. A partir de la firma del Tractat d’Utrecht els catalans, que continuaven en guerra, eren exactament rebels. Rebels en solitari, tot i que l’emperador Carles mai els va retirar el suport teòric. Amb l’agreujant que la mentalitat castellana no concebia que un súbdit pogués contestar el rei, l’obediència es donava per descomptada, era una qüestió essencial, fundacional, religiosa quasi. Felip V no perdonarà mai als catalans la seva rebel·lia.

Ni l’emperador Carles trencaria la seva fidelitat. De fet, renuncia a firmar el Tractat d’Utrecht i manté oficialment la guerra contra Felip, una guerra sense batalles ni exèrcits, fins a la Pau de Viena del 1725, on rep importants compensacions territorials a Itàlia i els Països Baixos. Són uns anys en què Europa continua parlant del cas dels catalans. La reina Elisabet Cristina tampoc s’oblida de Catalunya: «Mai podré estimar una altra nació com estimo la nació catalana», escriu en una carta molt personal, i per tant sincera, a Vilana-Perlas quan marxa de Barcelona el 1713. I farà esculpir, al seu sepulcre, l’escena de l’arribada al port de la ciutat, tot just acabada de casar. Ja vídua, sosté la pretensió d’asseure una de les filles, Maria Teresa, al tron d’Espanya. Per les giragonses del destí o de les maniobres diplomàtiques acabaria posant una descendent en el tron veí, el de França. Carles i Elisabet Cristina són els avis de la tràgica Maria Antonieta.