36

Hi ha dies tan saturats d’esdeveniments que fins passat molt de temps no resulten assumibles, si és que arriben a resultar-ho mai del tot. Són dies que, mentre els vius, desitges que no durin tant com els pertoca, que s’acabin d’una vegada. Són dies, a més, en què tot es precipita, en què allò que ha anat coent-se a foc molt lent de sobte ja està a punt per ser servit i tu estàs obligat a menjar-t’ho encara que no tinguis gens de gana.

Mentre anava pujant les escales de cal Marcus i la Lluïsa, pensava que aquell diumenge que estava a punt d’acabar-se havia estat un d’aquells dies insuportablement densos. M’havien passat tantes coses que no sabia què fer-ne. Tot el que pensava sobre l’assassinat del mestre se n’havia anat a prendre pel sac per segona vegada, havia rebut una pallissa brutal i en Marcus m’havia bombardejat amb una ràfega de confidències que m’havia fet sentir com l’amic més deslleial de la història. La mala consciència per no haver estat a l’altura de la confessió d’en Marcus no feia sinó empitjorar encara més les coses.

Saturat jo mateix, el pla era empassar-me un grapat de medicaments, ficar-me al llit i no despertar-me fins al cap de moltes hores. No sabia que aquell dia tan recarregat em tenia reservada l’estocada final.

No ho sabia, però m’ho hauria pogut imaginar quan, un cop vaig haver creuat la porta del pis, vaig veure en Vicenç dempeus rere la barra americana preparant-se un cafè. Va dir:

—Veig que has aprofitat bé el dia.

Amb l’excusa que havíem de parlar de la pallissa rebuda, i de la denúncia que havia d’interposar tant si volia com si no (així ho va dir la Lluïsa), en Vicenç i jo vam quedar tot sols a la sala mentre en Marcus i ella se’n van anar a dormir.

—I no en podríeu parlar demà? —va preguntar la Lluïsa—. El pobre està capolat, necessita descansar —va dir-li al seu germà.

—Que ho aclareixin ara —va dir en Marcus a punt d’enfilar cap a l’habitació—. Que demà en Robert ja se n’ha d’anar.

Per la manera com va mirar-lo, era evident que la Lluïsa s’havia adonat del canvi d’actitud d’en Marcus, decidit a no perdre més temps intentant reparar la nostra amistat.

Un cop vam haver quedat tot sols, en Vicenç em va demanar que li confirmés que el fill del subinspector era qui m’havia clavat la pallissa. Li vaig dir que sí, que qui si no. Després em va demanar que li jurés que no cometria l’estupidesa d’interposar cap denúncia, com a mínim fins que no s’hagués resolt el cas del mestre.

—Et juro que no faig comptes d’interposar cap denúncia. Ni abans que es resolgui el cas ni després. Si és que mai arriba a resoldre’s.

—Què vols dir?

—Vull dir que posaria la mà al foc que l’Àlex no es va carregar el mestre. És un fill de puta i tot el que tu vulguis, d’això no en tinc cap dubte. I és cert que va convocar el mestre al lloc del crim i que ell i els seus amiguets li van pegar hòsties fins a saciar-se’n. Però no se’l van carregar. Com a mínim no li van fotre el cop de gràcia. Ho sé del cert.

—Ja. Això ho va fer el vell, oi?

Vaig sobresaltar-me. En Vincenzo s’havia aixecat del sofà i ara mirava a través de les vidrieres del balcó en direcció al mar que no vèiem.

—El vell, sí. Com collons ho saps?

Aleshores em va explicar que havia vigilat el subinspector Barba durant tota la tarda. Que el paio s’havia passat tot el temps tancat a casa mirant la televisió i que no havia parlat amb ningú fins que, cap a les set, havia rebut una trucada. Minuts després, un cotxe havia aparcat davant l’entrada de la casa. Era la seva exesposa.

—No m’ha vist perquè jo havia deixat el cotxe al descampat on vam trobar-nos la nit passada.

Durant els vint minuts que el subinspector Barba i l’exesposa van estar junts, no van fer altra cosa que parlar del fill i la mort del mestre. Discutien, parlaven en veu alta, es feien retrets i s’interrompien a mitja frase. Estaven molt nerviosos, sobretot ella.

—Més d’un cop he pensat que es posaria histèrica, que el subinspector perdria els estreps i que la situació s’emmerdaria fins al punt d’obligar-me a intervenir.

Però no. El subinspector havia mantingut la calma. Intentava tranquil·litzar-la i no s’immutava davant els retrets que ella li llançava en cara: «ets un mal pare», li deia, «no t’esforces prou per salvar l’Àlex». A més d’aquesta frase plena de verí, l’exesposa d’en Barba també en repetia una altra: «es va equivocar», deia, «es va equivocar però n’és conscient i li sap greu i només és una criatura».

—Mantenien la conversa a la sala d’estar —va seguir explicant en Vincenzo—. Per sort, la sala té una gran finestra amb cortines que dóna a l’exterior, al costat del porxo de l’entrada. Els he pogut escoltar i veure sense problemes. Al principi, cada cosa que deien semblava una nova confirmació de la culpabilitat del fill, assumida tant per l’un com per l’altre. Fins que en un moment donat el subinspector ha dit que tot s’arreglaria si poguessin trobar el vell del qual sempre ha parlat l’Àlex. M’ha costat saber a què es referien. Fins que he entès que, segons ells, l’Àlex va ser el responsable de la pallissa al mestre, però no de la mort. La meva primera reacció ha estat pensar que tot allò eren les ximpleries d’uns pares disposats a tot per justificar el seu fill. Però tant el subinspector com l’exesposa s’han començat a fer preguntes sobre si tota la història aquella del vell podia ser certa, i aleshores he vist que, per bé que estaven disposats a tot per salvar el seu fill, també estaven disposats a tot per saber si era realment un assassí… Quan han acabat de parlar, jo ja no tenia cap dubte que tant l’un com l’altre estan convençuts que el seu fill diu la veritat, que aquella nit al passeig hi havia algú que els va veure clavar una pallissa al mestre i que els va foragitar i que, un cop va quedar tot sol amb l’Otto, en comptes de socorre’l, el va rematar.

—El vell —vaig dir jo—. Un vell baix i gros, m’ha dit a mi l’Àlex. Tu ets del poble. No saps qui pot ser?

En Vicenç va mirar-me sense dir res. Notava els seus ulls damunt meu, com si m’esclafessin. Per sort, va sonar-li el mòbil i hagué de contestar tot d’una per evitar que la seva germana i en Marcus no es despertessin. I per por —és un instint que s’activa quan algú ens truca en hores intempestives— que no fos una notícia de la qual necessités assabentar-se urgentment.

—Sí? Jo mateix. Digui.

S’havia posat pàl·lid. Durant tot el minut següent, va limitar-se a proferir amb regularitat maquinal un sorollet ronc, com un rum-rum que li nasqués del racó més fosc de la gola. De tant en tant l’interrompia per dir, en veu baixa però clara i furiosa, l’única paraula que semblava ser capaç de pronunciar:

—Merda.

I seguia amb el rum-rum. I l’interrompia.

—Merda, merda.

I més rum-rum. I més:

—Merda, merda, merda.

I encara més rum-rum. I encara més:

—Merda, merda, merda, merda.

Finalment, va penjar. Dret davant del sofà on jo estava assegut, va mirar-me com els assassins de les pel·lícules expressionistes miren les víctimes abans de llançar-s’hi a sobre i estrangular-les. Però ell no tan sols no es movia sinó que semblava embalsamat. Gest de museu de cera, pigmentació de calabós.

—Qui era? Què ha passat? —vaig preguntar-li.

La veu va sonar-li plena d’aquella gravetat tremolosa amb què es comuniquen les tragèdies més horripilants.

—Per la finestra de l’hospital…

Sé que vaig obrir molt els ulls i que vaig parlar amb la boca molt petita.

—Perdona?

—En Ferran…

Vaig empassar-me la saliva.

—En Ferran què?

—Que s’ha tirat per la finestra de l’hospital.