16

D’històries relacionades amb guionistes, en Marcus solia explicar-me’n unes quantes cada setmana, quan vivíem junts i encara estava obsessionat amb el cinema. Parlava tan de pressa que semblava una enciclopèdia empeltada de metralleta. Algú hauria dit que les memoritzava per a després poder-les relatar. No era el cas, n’estic segur. Perquè no en parlava amb el fervor pedant i pueril del mitòman, sinó amb l’admiració natural, plena de gratitud, de qui considera aquells de qui parla —Mank, Trumbo, Brackett, Towne…— com si fossin de la família.

El que més li agradava d’aquella densa genealogia de guionistes que s’havien pelat el cul durant anys escrivint històries per a la pantalla essent menystinguts per la indústria i sense que ningú no reconegués les seves aportacions imprescindibles, no era tant la seva condició d’artesans superdotats com la seva aurèola d’herois culturals tràgics.

—Eren paios llestos, amb ambició, conscients de la seva vàlua… Però havien de treballar per a uns homes que només pensaven en els diners i que no sabien articular, ni encara menys apreciar, una puta frase decent. Saps què feia Samuel Goldwyn? Anava a l’edifici d’oficines on treballaven els guionistes de la seva productora i parava l’orella per si sentia el picar de les màquines d’escriure. Si sento les tecles, pensava el tros de moniato, és que estan treballant, i si no les sento, és que no estan fotent ni brot. T’ho pots creure?! No deixa de ser un miracle, però un miracle d’aquests que no l’hauria dut a terme ni el mateix Jesucrist dopat fins al cul d’anabolitzants místics, que Hollywood hagi fet tantes i tan bones pel·lícules.

Quan s’hi posava, li costava parar:

—Saps què deia Ben Hecht sobre la seva feina a Hollywood, el gran Ben Hecht, el geni que va escriure Scarface, The Front Page i un centenar de pel·lícules més en moltes de les quals el seu nom ni tan sols apareix als títols de crèdit?

Què deia?

—Quan entro a l’oficina, primer em trec el capell i després em trec el cervell. Segons com t’ho miris, és divertit. A mi em sembla molt trist.

De vegades podia adoptar una actitud menys sulfurada:

—Siguem clars. Tampoc no es pot dir que tota la culpa fos de Hollywood. Si tots els escriptors i periodistes que van deixar Nova York per instal·lar-se a Los Angeles haguessin volgut recuperar les seves antigues carreres professionals, haurien pogut fer-ho sense gaires problemes. Molts fins i tot repetien una vegada i una altra que un dia deixarien el cine per sempre més i es posarien a escriure la seva gran novel·la, o la seva gran obra de teatre, o la gran obra del que fos que sentien que portaven dintre. Però molt pocs van fer-ho de veritat. La gran majoria es van quedar enganxats a Hollywood, amb aquella mescla de plaer, d’ànsia, de necessitat i de disgust que senten els ionquis per la droga. Samuel Hoffenstein, el guionista de L’home i el monstre i de Laura, va resumir-ho així: «Ah, les pel·lícules. T’arrenquen de casa i se t’enduen molt lluny, t’arrosseguen fins a una soll de persones, t’obliguen a fer coses que detestes, t’arrabassen qualsevol ambició creativa, et converteixen en un escriptoret d’estar per casa… i tu què en treus? Una fortuna!». Es miri com es miri, això és la frase d’un ionqui.

Abans d’anar-me’n a viure amb en Marcus, jo ja era un apassionat del cine. Però conèixer-lo va desbocar la meva cinefília.

No ho fèiem gaire sovint, però algunes nits d’entre setmana, després d’haver estat treballant durant tot el dia per separat en les nostres històries, acabàvem de sopar i, encara asseguts a la taula de la cuina, ens posàvem a parlar, bevent cervesa i fumant maria, sense patir per si l’endemà ens havíem de llevar d’hora i en condicions. Al cap d’una estona de tertúlia, quan ja teníem els cervells espitats i bromosos, solíem embrancar-nos en un joc que, vist des de fora, pot semblar un exercici de pedanteria cinèfila, però que a nosaltres ens servia per enfortir les nostres ambicions còmplices i per constatar la passió genuïna en què es fonamentava la nostra amistat.

En realitat, el joc era molt elemental. La cosa solia anar d’aquesta manera. De sobte un dirigia una mirada de duelista a l’altre i, fent veu de prepara’t que estem a punt de començar, interrompia la conversa i anunciava (per exemple): Paios que donaríem un braç per ser com ells. Només això. I, sense més preàmbuls, empreníem un diàleg que podia anar així:

—Harrison Ford en qualsevol de les pel·lis d’Indiana Jones —Marcus.

—Harrison Ford en qualsevol de les pel·lis de Star Wars —jo.

—Bradley «Joshua Lyman» Whitford a The West Wing —ell.

—Richard «Toby Ziegler» Schiff també a The West Wing —jo.

De vegades ens podíem trepitjar:

—Tom Selleck a Magnum! —celebrant a crits la coincidència.

Quan es produïa un empat tècnic, guanyava qui deia més de pressa un altre nom.

—Nicholas Clay a Excalibur! —Tot d’una vaig saber que li havia passat la mà per la cara.

—Bona aquesta! —va concedir, cavallerós.

—Ho sé. La primera vegada que vaig veure la pel·li de Boorman devia tenir set o vuit anys, i em va deixar KO total veure com el rei Artús, respectat per tothom, no era ni el millor home ni el millor cavaller de la Cort. O que ho era només fins que Lancelot del Llac hi arribava i demostrava que era més valerós, fort, elegant i honorable que ell. I, a més, li fotia la reina. Vull dir que no tan sols l’embadalia amb la seva aura de campió, o la seduïa platònicament, sinó que s’escapava amb ella d’amagat i se la tirava enmig del bosc. Hòstia, el meu capet de criatura no sabia com empassar-s’ho, tot allò! No podia entendre que els nobles i els súbdits d’Artús no li fotessin una coça al cul al rei i traspassessin a Lancelot el poder sobre el regne.

—Tot això pensaves quan tenies set o vuit anys?

Jo assentia sense somriure.

Després de rumiar-ho uns segons i de pegar una calada a un porro de dimensions XL —en forma d’aquells canons del kàiser que surten a les pel·lis sobre la Gran Guerra—, en Marcus era capaç de treure’s de la màniga algun as formidable:

—Ja ho tinc! —exclamava alçant els braços—. John Noble a Fringe.

—El científic boig?!

—Ei, més respecte. Quan siguem vells i tota la matraca que ens estem donant ens hagi enfonsat en un pantà de senilitat lisèrgica, ser Walter Bishop serà sensacional.

Seguíem.

—Quan estic molt cabrejat i tinc pressa, penso que no estaria malament poder ser Kiefer Sutherland a 24.

—Vols dir? Jack Bauer? Vic Mackey li dóna tres mil voltes.

—Home…

—A més, Bauer no passa de ser una imitació baratera de Bruce Willis a Die Hard.

—No fotis!

—Que sí… Jack Bauer és el John McClane de l’Amèrica post 11-S, i a més sense sentit de l’humor i amb cara de fill de puta restret.

—Sacrilegi!

—Però si el paio és l’ideal de dona de fer feines de l’era Bush Jr!

—Per tot el que dius, et mereixeries passar una hora tot solet amb ell.

—Li faria una cara nova.

—Li bastarien trenta segons per fer-te confessar que vas ser tu qui va ensorrar les torres, qui va assassinar Kennedy, qui va esbudellar les prostitutes de Whitechapel i qui va signar personalment l’ordre per crucificar l’il·lustríssim protohippy de Betlem.

—S’hauria de veure. —Rialles, calada, cervesa—. Saps quin seria l’ideal masculí per als moments de cabreig?

—Si no et va bé Jack Bauer…

—En tinc un de molt millor.

—Il·lumina’m.

—Una barreja de Jeremy Piven a Entourage i de Michael Kenneth Williams a The Wire.

De vegades ens costava reconèixer quan l’altre ens passava la mà per la cara, tot i que el més habitual era concedir el triomf immediatament i celebrar-lo com a propi.

—Ari Goldman i Little Omar…

—L’agent d’actors que es mou per Hollywood com si fos un suburbi ple de delinqüents i el delinqüent que es mou pels suburbis de Baltimore com si fos una estrella de Hollywood.

—Ho reconec, t’has lluït!

Segons com, també ens podíem posar clàssics.

—Humphrey Bogart a Casablanca, és clar. Però sense el sacrifici del final. La Bergman nua em posa més a to que la França lliure.

—Paul Newman a El vividor, i tant me fot el billar: el que importa no són les boles, són els collons.

O també:

—Quan estic trist però no em faig llàstima, William Holden a Grup salvatge. Quan sí que me’n faig, de llàstima, ja m’estaria bé ser Robert Ryan.

—Quan em sento una desferra, Dean Martin a Rio Bravo. Per si John Wayne veu que les mans em tremolen i em fa el favor d’enrotllar-me els cigarrets.

—Quan em toca molt la pera algú que no em cau bé o que menyspreo, Sterling Hayden a Johnny Guitar. És el pistoler més temible de l’Oest, però només vol que el deixin en pau i tocar la guitarra.

Quan ja no podíem més, interrompíem la juguesca i ens n’anàvem a dormir, no sense abans afuar-nos a la nevera i improvisar un ressopó desesperat a base de sandvitxos o, si la marihuana ens havia deixat sota mínims, d’una bossa de crispetes esclatada durant tres minuts eterns al microones.

—Bona nit, Henry Jones Jr.

—Bona nit, Han Solo.

Bona nit, criatures.