3

Dos somriures nerviosos que aviat van convertir-se en rialles i una encaixada de mans que va derivar en una abraçada llarga i efusiva. Vet aquí, resumida, l’escena del nostre retrobament.

Després de les quatre frases de rigor, convencionals però fluides, ens vam enfilar al meu cotxe —en Marcus havia vingut a peu— i vam tirar cap a casa seva. Vaig trobar-me’l més canviat del que m’esperava. L’estilització que sempre l’havia caracteritzat havia cedit el pas a una corpulència arrodonida. Fregava l’equador de la trentena, però els quilets de més i la blancor incipient dels cabells l’empenyien amb força cap als quaranta. Ja no era aquell tipus de faccions anguloses i refinades —un híbrid irresistible de Fernando Redondo, l’exfutbolista del Reial Madrid, i Evan Dando, el cantant ionqui dels Lemonheads— que les dones miraven amb embadaliment i obscenitat quan entràvem als bars.

Reconec que el primer correu electrònic que va enviar-me —aleshores feia un mes— em va dur a pensar que l’únic motiu que podia tenir per convidar-me a passar uns dies a casa seva era que estava planificant el retorn a Barcelona. La intenció del retorn no calia ni plantejar-se-la: reprendre la prometedora carrera de guionista que hi havia deixat interrompuda. Durant el trajecte fins al poble, havia fantasiejat amb la hipòtesi que en Marcus hagués dedicat els últims anys a treballar intensament en un projecte de guió, que per fi l’hagués enllestit i que, ara, tingués ganes de mostrar-me’l perquè li’n donés l’opinió. Mostrar-nos el que escrivíem és el que vam començar a fer poc després de conèixer-nos a la festa.

—Que en vols un? —vaig dir posant-me un cigarret a la boca.

—Ho he deixat. No em diràs que no es nota!? —va dir fregant-se la panxa.

La naturalitat amb què ens havíem retrobat, com si encara fóssim els germans d’ambició i fortuna que sempre ens havíem jurat ser, va fer que la hipòtesi fantasiejada prengués la forma d’una més que plausible possibilitat.

—Ens haurem de posar al dia —vaig dir per començar a abordar l’assumpte que m’interessava.

—Primer m’has de dir què et va passar pel cap quan vas rebre la invitació. Et va estranyar?

—Més que estranyar-me…, em va saber greu no haver estat jo el primer a donar senyals de vida. Hauria estat el més just, tenint en compte com va anar tot.

—Bah, oblida-te’n. Se’ns en va anar una mica de les mans, res més —va callar i va mirar per la finestra. Abans que es fes un silenci incòmode, va girar de nou el cap:

—Saps a qui li va fer molta gràcia saber que venies?

—A qui?

En Marcus va fer el gest de pegar una calada fonda a un cigarret i va posar els ulls en blanc.

—Ostres! —vaig reaccionar, entenent que la calada imaginària no era a un cigarret, precisament—. El Doctor Smoke! No hi havia caigut, que podria veure’l! Perquè tard o d’hora quedarem, no?

—I tant. Dissabte vindrà a sopar. El vaig convidar fa una setmana.

—Una setmana? Li deu haver fugit del cap.

—És probable —va somriure en Marcus—. Demà m’asseguraré que se’n recorda.

—I què? Com li va la vida?

—Ja el coneixes. Si té un porro entre els dits, ja pensa que el món està ben fet i res no li fa nosa.

—Igual com sempre, eh?

—Igual. Una mica més preocupat que de costum, potser.

—Per?

—Ja t’ho pots imaginar. Aquí la crisi està fent estralls en el sector del totxo.

—Es pot quedar sense feina?

—Home, tot és possible. Tinc col·legues que treballen en la construcció des dels setze anys i molts ja fa mesos que estan a l’atur. La sort del Doctor és que fa molts anys que treballa per a la mateixa empresa, i que el seu cap hauria d’estar amb l’aigua al coll per fotre’l al carrer.

—Me n’alegro. Si segueix sent com el recordo, no sé com s’espavilaria.

—Jo tampoc.

—Com era allò dels rius?

En Marcus va exclamar hòstia sí, que bo, feia temps que no hi pensava. Després va explicar una anècdota que jo havia sentit pel cap baix una dotzena de vegades, però que sempre em feia petar de riure:

—Érem a classe de Geografia, a l’institut. Estudiàvem el tema de les conques dels rius espanyols i la professora va demanar que esmentéssim les que coneixíem. Un va dir la conca de l’Ebre, l’altre la conca del Tajo, l’altre la del Duero… Quan vam haver dit les conques dels rius principals, tots ens vam quedar en silenci. Aleshores el Doctor va alçar la mà i va dir: «la conca de llardons».

—Genial —vaig picar amb les mans contra el volant—. La conca de llardons! Quin crack.

Vam riure evocant les visites, freqüents durant una temporada, que ens feia en Francesc Ferran G. B., àlies Doctor Smoke, quan compartíem pis. Al cap d’una estona, potser per demostrar-nos que la relació ja estava normalitzada i que podíem parlar sense haver de salvaguardar-nos dins una trinxera d’anècdotes ximpletes, vam passar a assumptes més seriosos. En Marcus va obrir el foc preguntant-me si tenia cap projecte entre mans.

—Una nova novel·la. En tinc els tres primers capítols, però fa mesos que la vaig deixar aparcada i ara no sé per on reprendre-la, ni si val la pena. Cada cop tinc més dubtes sobre si això d’escriure realment depèn del talent de l’escriptor. Vull dir que tot rutlla fins que deixa de rutllar i després, quan sembla que no tornaràs a escriure una altra frase decent en la teva vida, bum, tot torna a brollar. Però bé, què t’he de dir que no sàpigues…?

Va deixar escapar la presa com si no la veiés.

—Encara et poses nerviós quan escrius?

—No em poso nerviós. És una ànsia que em domina i que m’he de controlar com sigui perquè, si no, em precipito. O bé em quedo paralitzat, replantejant-m’ho i retocant-ho tot fins a la nàusea, quan el que convé és anar avançant. No pots reescriure i corregir si abans no has escrit i t’has equivocat, no?

—Ja veig que encara et poses nerviós.

—Ara és pitjor i tot que abans, ves que et dic —rient—. Et pots creure que, mentre escric una novel·la, penso més en la mort que quan no en tinc cap entre mans?

—No fotis.

—I tot perquè em fa pànic la possibilitat de morir-me i deixar-la inacabada. És un disbarat, és clar. Si em morís, la putada no seria deixar inacabada la novel·la sinó la vida.

—Ben vist.

—De totes maneres, ara jugo amb avantatge.

—En saps més.

—No sé si en sé més. Sé que, la novel·la d’ara, l’escric amb més confiança que la primera, amb més ofici que la segona i amb més paciència que la tercera.

—Fantàstic, doncs.

—Sí… però no.

—Què vols dir?

—A la meva edat, la majoria de grans novel·listes ja havien fet com a mínim una obra mestra.

—La majoria?

—Günter Grass tenia trenta-dos anys quan va treure El timbal de llauna. Aldous Huxley, trenta-quatre quan va publicar Contrapunt. Corre, conill de John Updike va sortir quan ell en tenia vint-i-vuit. Als trenta-quatre, Joyce havia fet Dublinesos i El retrat de l’artista adolescent. I amb tan sols un any més, als trenta-cinc, Faulkner ja havia publicat Mentre agonitzo i Llum d’agost. I podria continuar durant hores.

En Marcus no va dir res i vaig continuar uns minuts.

—Stevenson, L’illa del tresor, 33. Melville, Moby-Dick, 32. Villalonga, Mort de dama, 34. Blai Bonet, El mar, 32. Salinger, El vigilant en el camp de sègol, també 32. I això per no esmentar els precoços de veritat. Dickens, per exemple. O Camus, que en tenia vint-i-nou quan va treure L’estranger. Per si no fos prou, aquell mateix any també va treure El mite de Sísif i em sembla que Calígula. O, si vols un exemple encara més extrem, Vargas Llosa. Quan es va publicar Conversación en La Catedral, el paio tenia trenta-tres anys. T’ho miris com t’ho miris, és una bestiesa. Però el més fort, la bestiesa de veritat, és que abans, amb només vint-i-sis, ja havia publicat La ciudad y los perros. Com s’ho va fer, hòstia?! Només de pensar-hi, em sento un inútil.

—Home, no et posis així. Segur que també en trobaríem molts que no van fer res de potent fins que no van ser vells.

—Tot el que tu vulguis. Però quan mires el cel és a Déu que has d’apuntar, oi?

La frase era de Balzac. Temps enrere, en Marcus i jo ens l’havíem citada sovint, però ara ell no va semblar identificar-la.

—La tercera novel·la va anar millor que les dues primeres, oi?

—No em puc queixar.

—No ho dius gaire entusiasmat.

—Home, res del que he fet no és tan bo com confiava que seria quan vaig posar-me a fer-ho. A partir d’un moment, a més, és inevitable dubtar del que ambiciones, i del que fas i esperes de tu mateix. I del que t’exigeixes, també. Penses si les aspiracions que tenies quan eres un principiant no t’estan deixant enrere, o si no et van prendre el pèl.

En Marcus em mirava amb cara de voler dir alguna cosa.

—És clar que també pots assumir que mai no seràs el paio genial que et pensaves, o que volies, o que… —Vaig fer una pausa—. Però això és molt més fàcil de dir que de fer. A més, no em passa pels collons d’assumir-ho. Encara no.

—Et veig força desesperançat.

—Noooooooo! D’esperança, en tinc. El que no tinc són expectatives.

En Marcus va riure i em va dir que girés a la dreta. El poble estava tan desèrtic com m’havia semblat en la meva impressió inicial.

—I ja m’imagino que, a tot això, s’hi ha d’afegir que el panorama està fotut, oi? —va insistir en Marcus.

—Fotudíssim. La sensació que jo tinc és que som com criatures a qui els grans van dir: «Nens, sortiu al pati a jugar, que fa un sol esplèndid». Doncs ara som al pati, el cel és d’un color negre radioactiu i damunt dels nostres caps va caient una pluja àcida.

Sempre li havien fet gràcia les meves hipèrboles, però ara en Marcus em mirava amb seriositat.

—De les converses que he tingut amb alguns companys de generació, jo diria que som una fornada d’escriptors que escrivim sense esperar res a canvi: ni reconeixement, ni pasta, ni un copet a l’espatlla per animar-nos a seguir endavant.

—El panorama ha passat d’estar fotudíssim a estar impossible.

—Es tracta d’assumir-ho. Però confiar que soni la flauta és d’il·lusos. En aquest món nostre, les frustracions mal digerides estronquen més trajectòries que la manca de talent.

No havia acabat de dir l’última frase que ja em penedia d’haver-la dita. Em feia por que en Marcus pogués interpretar-la com una observació dirigida a ell. En Marcus, impassible i amb ironia:

—Ei, ànims. Com deia aquell: de derrota en derrota… fins a la victòria final.

—Doncs puc estar tranquil, perquè estic complint el full de ruta a la perfecció.

Vam riure.

—Professionalment, l’ideal seria trobar una feina estable que si bé no em reportés un sou per tirar coets, em deixés prou temps per escriure.

—No demanes poc —en Marcus, amb cautela—. Però em pensava que justament això és el que tenies.

—Més o menys… Com ho saps?

—Dec haver vist quatre o cinc programes. I el teu nom, és clar, surt als crèdits del final. Com a guionista i documentalista, ni més ni menys —va fingir admiració.

—És clar, tens raó. És que l’emeten tan tard que sempre em sorprenc quan conec algú que el mira.

—Potser la propera temporada l’emetran en un horari més convenient.

Vaig dubtar de si prosseguir amb una mitja mentida o bé explicar-li la complicada situació en què ens trobàvem. Per no semblar un amargat que només té batalletes tristes per contar, vaig triar l’opció més còmoda i no li vaig explicar que la cadena tenia previst cancel·lar el programa i que per tant era segur que no hi hauria una propera temporada.

Em vaig fixar en els carrers del poble, buits i foscos. Tot presentava la mateixa quietud desolada, el mateix ambient estancat, de tants altres pobles deixats de la mà de Déu. Va ser aleshores quan vaig tenir la certesa que en Marcus m’havia convidat per alguna raó especial.

—I tu què? No m’expliques res? M’ensumo que, si m’has dit de venir, és perquè em vols anunciar alguna cosa que et callares als mails.

En Marcus va alçar dramàticament les celles.

—No em diràs què és?

—Estem a punt d’arribar. Ara ho sabràs.

—Què t’hi jugues que ho endevino?

—No siguis impacient.

—Et penses que no ho sabria endevinar?

—No m’ho penso; ho sé del cert. Només et puc avançar que vull demanar-te una cosa important. Un favor. O millor un gest, com dir-ho?, de germà.

Em va dir d’aparcar just davant d’un edifici d’apartaments —tres pisos amb doble balcó, sis habitatges— que semblava nou de trinca, gairebé sense estrenar. Des dels pisos superiors, la panoràmica devia ser impressionant, aclaparadora. A una vintena de metres de la façana, s’hi estenia el mar, agitat, d’un negre matisat per esquitxos brillants: el parpelleig del far, aviat les estrelles i la lluna… Només un passeig d’elegància dubtosa i una franja abrupta de roques separaven l’edifici del territori de l’aigua.

Mentre pujàvem l’escala jo estava cada cop més ansiós per confirmar que el meu amic estava a punt de reparar l’error comès feia dos anys i mig. A mig camí, vaig sentir una porta que s’obria i la veu plena d’esquerdes de Lou Reed:

—Ja som aquí! —va cridar en Marcus, eufòric.

Em vaig aturar. Vaig estar-me quiet temps suficient per deixar de sentir la cançó —algú havia abaixat el volum de l’aparell de música—, perdre de vista en Marcus —que ja havia entrat per la porta esquerra del tercer pis— i impacientar-lo prou per fer-li cridar on punyetes t’has ficat, com pot ser que triguis tant, estàs fatal de forma.

Quan vaig arribar al replà del tercer pis, ell estava recolzat al marc de la porta. Va fer el gest de convidar-me a passar. En entrar al pis, una dona no gaire alta i molt morena va aparèixer davant meu. Tenia els cabells negres i curts, i em somreia des d’un rostre radiant, molsut i obert. El front, la pell, els ulls, les dents: tot li brillava.

—Et presento la meva família —va anunciar en Marcus.

La frase em va xocar. Per què no havia dit, senzillament, et presento la meva xicota o la meva estimada o la meva esposa? Finalment m’hi vaig fixar: la dona estava embarassadíssima. La cara se’m va transmutar. En Marcus s’havia posat al costat de la dona i li havia passat el braç per darrere l’esquena.

—La Lluïsa és la que veus. I la Sara, la que només endevines.

Em vaig forçar a fingir alegria igual com de petit m’obligava a empassar-me un plat de cigrons per no fer enfadar la mare. I el pitjor era que en Marcus encara m’havia de demanar la cosa tan important que m’havia anticipat al cotxe.

—Amic meu, s’ha acabat això de no veure’ns durant tant de temps. Vull que siguis el padrí jove de la meva filla. Així ens hauràs de visitar cada pocs mesos. Què me’n dius?

No fotis, Marcus! Que no havíem quedat que havies de demanar-me una cosa important?!