15

A principis de la dècada dels vint, Hollywood havia deixat de ser una bogeria de mitja dotzena d’emprenedors magistrals i ja havia començat a transformar-se en la indústria superpoderosa i multimilionària que és encara avui en dia. Conscients que havien de trobar bons autors perquè fabriquessin bones històries per al lluïment de les seves stars, molts estudis de producció van girar els ulls cap a Nova York, el millor lloc d’Amèrica on pescar literats amb talent disposats a fer qualsevol feineta que els permetés pagar-se el lloguer i els whiskys.

El Nova York d’aquella època era una olla bullint a tota pressió. Molts joves aventurers nord-americans que després de la guerra del catorze havien abraçat la bohèmia al continent europeu, retornaven ara al seu país a la recerca de fortuna i glòria. Posseïts per aquella eufòria infreqüent que només es dóna en les èpoques dominades per una barreja d’opulència i d’ingenuïtat, els periodistes, els músics, els novel·listes i els poetes sortien de sota les pedres. Setmanalment, els teatres de Broadway estrenaven peces de dramaturgs inèdits que no trigarien a revelar-se figures de primer nivell. La coneguda com a Taula Rodona de l’Hotel Algonquin, una de les tertúlies més mítiques de la història, reunia diàriament les ments més iconoclastes i tonificants de l’època. A més, tothom estava convençut que ser un creador genial, fer-se ric i passar-s’ho de puta mare eren tres ambicions perfectament compatibles.

Un dels tipus més intel·ligents del Nova York d’aquells anys era un jove crític teatral anomenat Herman J. Mankiewicz. Mordaç, imprevisible i amb un sentit de l’humor explosiu, feia un temps que Mankiewicz havia tornat d’Europa i se sentia cada cop més inquiet. Estava descontent amb com li anaven les coses. Considerava que encara no havia fet res d’important i tenia la sensació de perdre molt de temps i moltes energies conversant amb els amics i fotent-se unes festasses que el deixaven fet un nyap.

Necessitat de diners, i a pesar del profund menyspreu que sentia pel cinema, Mank va decidir d’escriure un guió de pel·lícula i provar sort enviant-lo a Hollywood. La jugada li va sortir rodona: la Metro-Goldwyn-Mayer va comprar-li el guió i, a més, va oferir-li un contracte llarg. Quan Mank va arribar a Los Angeles, va trobar-s’hi una rebuda espectacular: limusines, una bona casa, còctels, tots els braços ben oberts. Era el que es mereixia una celebritat sofisticada de la Costa Est que s’instal·lava a Los Angeles per apujar el glamur cultural dels habitants frívols i simples de la Costa Oest.

Així va ser com Mankiewicz, fill d’un professor universitari reputat i germà gran de l’aleshores encara desconegut Joseph Leo (tan talentós com ell, però molt més astut), es va convertir en un dels primers intel·lectuals novaiorquesos que va desembarcar a Hollywood per lubricar el talent de la indústria tot treballant-hi com a guionista a temps complet.

Al cap d’un temps d’haver arribat a Hollywood, quan ja s’hi havia consolidat i fins i tot havia abandonat la MGM i havia fitxat per a la Paramount, l’impetuós Mank va escriure a un dels seus millors amics per convèncer-lo que seguís les seves passes. Això és el que deia el telegrama que va enviar al periodista i dramaturg Ben Hecht:

Acceptaries 300 dòlars setmanals per treballar per a la Paramount? Totes les despeses pagades. I 300 no és res. Aquí poden guanyar-se milions i els nostres únics competidors són una colla d’idiotes. No facis córrer la notícia.

Únicament són cinc frases, però basten per entendre que en Mank estava pletòric de força i no temia res ni ningú. Anys més tard, això és el que el mateix Mankiewicz va declarar a un periodista: «Comences treballant en una cosa que no t’agrada i abans que te n’adonis ja ets un vell».

Què va passar entremig? Sobretot, moltes calamitats. Mankiewicz era un home brillant, sí, però també arrauxat i autodestructiu. I tenia propensió a patir accidents de tota mena, sobretot quan s’emborratxava de mala manera, que era sovint. La naturalesa catastròfica d’en Mank aviat va ser tant de domini públic que la seva esposa, una dona encantadora que es deia Sara Aaronson i que donava suport al seu marit cada cop que ell s’embolicava en un nou desastre, era coneguda amb el patètic nom de «Poorsara», Pobresara, així, tot junt.

Com sol passar, la caiguda en picat de Mankiewicz va començar poc després d’enfilar-se a dalt de tot. En el seu cas, dalt de tot va ser escriure, juntament amb Orson Welles, el guió per a Citizen Kane, un biopic del magnat de la comunicació William Randolph Hearst. Aquell guió li va reportar el seu únic Oscar, obtingut en la cerimònia del 1942. També el va convertir, però, en el centre de les ires implacables de Hearst, dolgut i ofès pel retrat tan poc afalagador que la pel·lícula feia d’ell i de la seva amant, una actriu molt mediocre que es deia Marion Davies. A més, Hearst també se sentia traït perquè temps enrere en Mank i la seva senyora havien estat convidats assidus a les festes que organitzava al castell de San Simeon, així com a nombrosos còctels i pícnics a la platja. Tot plegat, és clar, mereixia una venjança implacable, exemplar.

Com era de preveure, Hearst no va haver d’esperar gaire per passar comptes amb aquell guionista alcohòlic, ludòpata, desequilibrat i prematurament envellit que havia tingut l’atreviment de tocar-li les pilotes davant de milions d’espectadors.

El moment oportú per a la venjança es va presentar una tarda de 1944, quan la carrera de Mankiewicz ja havia començat el seu declivi. Després d’haver estat prenent moltes copes —i moltes eren moltes, en el seu cas— al Romanoff de Beverly Hills, Mankiewicz va agafar el cotxe i va xocar contra un arbre. Amb tanta mala sort —la mala sort que afecta els personatges còmics més tremebunds i els homes més prodigiosament calamitosos— que l’arbre en qüestió estava dins una propietat de Hearst. En assabentar-se de l’accident, el magnat va posar en marxa tota la seva artilleria mediàtica —premsa i ràdio, bàsicament— per linxar el pobre Mank, la reputació del qual va quedar triturada per sempre més en qüestió de mesos.

Quan ja tot s’havia acabat, Mankiewicz recordava tota aquella història, i tota l’atenció mediàtica cruelment desproporcionada que Hearst li havia dispensat, amb el seu humor de geni amargat i mig tronera. Diuen que solia dir: «Vaig passar de ser un pocatraça de mitjana edat i un escriptor rabassut i amb estil a una mena de Cary Grant que, molt borratxo, va xocar amb un tanc contra un cotxet de criatures on hi anaven, tots ben juntets, els quintigèmins Dionne, la duquessa de Kent, la senyora de Franklin D. Rossevelt i la neboda favorita del Papa».