35

El darrer que em va passar pel cap abans de perdre el coneixement va ser un dubte pol·luït pel terror: i si ve un cotxe i no em veu i m’atropella?

La possibilitat de morir esclafat sota les rodes del cotxe d’un desconegut, enmig d’una de les carreteres d’entrada a un poble de mala mort, em resultava tan esgarrifosa com humiliant. Per sort, el primer cotxe que va passar anava a una velocitat moderada i va veure el meu vehicle entravessat de banda a banda. A més, la casualitat va voler que el conductor fos l’oncle solter de la Lluïsa. Ell va ser qui, des de l’hospital, va trucar a en Marcus per explicar-li què havia passat i dir-li que em vingués a recollir, que ell havia quedat amb uns amics i feia tard.

—No fas comptes d’explicar-me qui t’ha fet això?

El vaig mirar i vaig assenyalar-me el llavi trencat, la boca inflada, l’ull morat i els vuit punts de sutura que tenia damunt la cella esquerra.

—Hauries de veure la fila que fas —va riure—. Sobretot les ulleres. Si algun creatiu de Ray Ban et veu, et pagarà una fortuna pels drets del disseny.

Vaig desviar el retrovisor interior per mirar-me. Vaig constatar que la reparació de les ulleres —un embenatge d’esparadraps— era tan eficient com grotesca.

—L’has pogut veure bé? El coneixies? T’has barallat amb algú durant els dies que portes aquí?

Vaig repetir el mateix moviment d’abans: llavi, boca, ull i cella. En Marcus va somriure i va dir:

—T’han clavat una pallissa de campionat però encara estàs d’humor per fer el ximple. Els analgèsics que t’han endollat deuen ser de primera.

Vaig estrènyer el puny i vaig estirar el dit polze.

—He trucat a en Vicenç per explicar-li què ha passat, però no he pogut localitzar-lo. Quan em torni les trucades, ens dirà com ho hem de fer per interposar una denúncia.

Vaig negar amb el cap.

—No vols posar cap denúncia?

Vaig tornar a negar amb el cap.

—Si et demano per què, tornaràs a fer tota la comèdia aquesta del llavi, la boca, l’ull i la cella, oi?

Vaig assentir, intentant somriure. Mai en tota la història un somriure havia estat tan dolorós. Quan va veure el mal que em feia, en Marcus va riure amb ganes i va dir:

—Més te’n mereixes.

El vaig mirar posant cara de no sé què vols dir.

—I tant que ho saps —va dir-me.

Vaig arronsar les espatlles.

—D’ençà que has arribat, t’has estat comportant com un torracollons. Si no ens hem barallat, és perquè jo he tingut molta paciència.

Pensava que feia conya.

—No faig conya. Ho dic de veritat.

Dolgut, jo em vaig girar en direcció a la finestra i em vaig dedicar a mirar el paisatge. La ciutat on hi havia l’hospital estava a una cinquantena de quilòmetres del poble d’en Marcus, i només en portàvem deu. El trajecte es farà etern, vaig pensar.

—Saps què? Aprofitant que no pots dir res, et posaré al dia.

Preveient el xàfec de retrets que em cauria a sobre, vaig fer el gest de protestar, però ell va treure la mà dreta del volant i la va acostar a la meva cara.

—Xxxt! No t’hi esforcis —va dir mentre amb el dit índex m’assenyalava el llavi, la boca, l’ull i la cella—. No pateixis. Del que contaré, jo sóc l’únic que en surt malparat.

No podia imaginar-me quanta raó tenia. Tot i que malparat no és l’expressió més exacta. Ni tampoc la més justa.

—Començaré amb el que feia comptes de dir-te quan a Barcelona et vaig demanar que vinguessis al pis i que a la fi no et vaig dir perquè ens vam posar a fer els imbècils.

Sentir aquella frase em va multiplicar la curiositat per mil.

—A veure, com dir-ho… Saps què? Tiraré pel dret. És el millor, oi?

Vaig assentir.

—Tu no te’n vas adonar perquè estaves embolicat en les teves històries (i això, alerta, no és cap retret), però la qüestió és que, quan vaig decidir deixar Barcelona per tornar aquí, ja feia molt de temps que havia tocat fons.

Parlava com si rescatés cada paraula d’un magatzem on hagués estat guardada molt de temps. No em mirava. Tenia els ulls clavats en la ruta de llum que projectaven els fanals sobre la carretera. Abans de prosseguir, va pitjar l’accelerador.

—Tocar fons significa que tot allò que durant tant de temps ha estat el millor de la vida a poc a poc es va convertint en el pitjor, però tu segueixes com si res perquè no t’ho vols creure o no te n’adones.

Una pausa, breu.

—En el meu cas, el millor de la vida volia dir, bàsicament, la feina i la festa. Les ganes d’escriure i la gana de dones. L’energia de l’ambició i l’eufòria de les drogues… La veritat és que sóc incapaç de dir-te quan tot se’n va anar a prendre pel sac. Quan vaig deixar d’escriure amb alegria, quan vaig deixar d’estar amb dones per passió, quan vaig començar a fotre’m merda perquè si no ho feia em trobava malament o m’avorria…

Em vaig fixar en l’agulla del marcador de la velocitat. Anàvem a cent per hora per una carretera no gaire ampla i mal il·luminada.

—Quan parlo de les drogues, és clar, no em refereixo a la marihuana, que com a molt et fa tornar un ximplet apàtic i dòcil, sinó a la coca.

Va respirar fondo i, per primer cop, em va mirar.

—Tu no vas adonar-te’n perquè, ja t’ho he dit, més o menys vivies amb la Joana, feies la teva vida, tenies els teus problemes, treballaves en els teus projectes. Però també perquè vaig fer tots els possibles perquè no te n’adonessis. Vull dir que em feia vergonya que ho descobrissis, i me n’amagava.

Sobreposant-me al mal que em feien el llavi, la boca, l’ull i la cella, vaig parlar per primer cop d’ençà que havia pujat al cotxe.

—I quan va començar tot això? —la frase em va sortir com un balbuceig masegat però intel·ligible.

—Ostres, pots parlar —en to de broma.

—Això és prou important perquè parli, no? —seriós, molt seriós.

En Marcus va mirar-me amb una expressió que jo vaig interpretar plena de gratitud.

—Quan? —vaig insistir.

—Possiblement des de molt abans del que et pots pensar.

—Quan?

—Des de quatre anys abans de prendre la decisió de tornar al poble, més o menys. Quan vaig entendre que mai arribaria a ser el guionista que aspirava a ser i, en comptes d’obligar-me a pensar fredament sobre la situació i actuar en conseqüència per mirar de trobar-hi alguna solució, vaig emprenyar-me amb el món i em vaig tancar en mi mateix i amb les meves neures i els meus rancors.

Una altra pausa. De cent vam passar a setanta. Em vaig tranquil·litzar. Com més penós o inquietant era el que contava, més semblava tenir el control del vehicle.

—Quan parlo de tancar-me en mi mateix, ho dic d’una manera gairebé literal. La primera vegada que te’n vas anar a viure amb la Joana, vaig decidir que no volia viure sol i, en uns pocs mesos, vaig tenir dos companys de pis. Te’n deus recordar.

—Me’n recordo. Primer l’Stalin i després el Tiquismiquis, oi?

—Exacte. Amb l’Stalin, no m’hi entenia gens perquè tot el sant dia em deia què havia de fer, i amb el Tiquis tampoc perquè cada cop que deixava la roba sense estendre o els plats sense rentar, teníem problemes. Fart de conviure amb gent que només em feia nosa, vaig pensar que el millor era viure sol. Viure sol està molt bé perquè significa que, dins els límits de casa teva, pots fer el que et doni la gana. El problema és que l’única cosa que li dóna la gana de fer a un guionista cocaïnòman, carregat de frustracions i amb l’orgull professional fet merda és esnifar i provar d’escriure. Mentida. És esnifar i fer veure que prova d’escriure. Fins que un dia ja ni tan sols ho fa veure.

Per primer cop a la vida, sentia llàstima i por retrospectivament. Era possible que tot el que m’explicava en Marcus li hagués passat quan encara érem amics?

—Vols dir que era tan bèstia tot plegat? —jo, intentant treure ferro a l’assumpte.

—Tu espera —va replicar a l’instant—. Tu espera i veuràs.

El to amb què havia dit aquella frase em va fer desitjar que no m’expliqués res més. Avançant-me a la seva confessió, vaig dir:

—No entenc com és que no vaig adonar-me’n. Ho hauria d’haver vist, no ho entenc.

—I com volies veure-ho, home? Per saber si un paio jove està volat i és addicte a la coca no serveix de res fixar-se en com li funciona el cervell. És el compte corrent, allò que el delata. Durant els últims cinc o sis anys a Barcelona, vaig guanyar uns tres mil euros al mes. Més i tot, a vegades. Saps la fortuna que tenia estalviada quan em vaig reinstal·lar al poble?

—No sé si ho vull saber.

—I tant que ho vols saber.

—Quant?

—56 euros.

—Veus com no volia saber-ho?

Amb suavitat, va girar el volant per emprendre un revolt pronunciat. Va donar gas.

—I tampoc no voldria que et pensessis que em penedeixo de tot el que vaig fer, eh?! O que donaria el que fos per haver estat sempre un angelet. Vam viure moments memorables, oi? Sí o sí?

—Sí.

—Sí, memorables. Vaig fer tot el que s’havia de fer. Més i tot. I me n’alegro. En totes les coses importants de la vida, és millor equivocar-se per excés que per defecte. I la joventut i les seves barbaritats i les seves proeses són una de les coses més importants de la vida. Quan un és jove té el deure de sentir-se invencible i superior a tot. I de cagar-la molt. De cagar-la prodigiosament, de fer tot allò que li van recomanar que no fes i de negar-se a fer tot allò que li manaven. Vull dir que s’ha d’emborratxar fins que el fetge li diu prou i ha de posar a prova els límits del seu cervell i cada vegada que veu una noia ha de pensar en la cara que faria estirada dins el propi llit i sense roba. Collons, quan érem petits ens van fer creure que tot plegat havia de ser la mar de divertit i entretingut. Ara ningú no ens pot retreure que hàgim acabat sent uns putes erudits de la festa.

Una altra pausa, però aquesta no era per recobrar forces sinó per prendre més embranzida.

—T’ho dic de veritat. No només no em penedeixo de res, sinó que a més planyo tots aquells que arriben a la trentena i miren enrere i només veuen un immens desert. Quin avorriment i quina pena. Jo miro enrere i veig un camp de batalla esplendorós. I m’encanta! Un camp de batalla ple dels cadàvers de centenars de festes, de desenes de noies amb cossos inoblidables que ja he oblidat, de col·legues de qui no recordo el nom però amb qui vam ser germans durant unes hores. A més, érem bells i salvatges. No sé si a tu et passa, però des de fa un temps enyoro el cos que tenia quan tenia vint anyets. La pell llisa, els músculs tibats, sense ni gota de greix enlloc i gens de panxa. Hòstia: on coi se n’ha anat, aquell cosset? On és la serenitat plena d’arrogància amb què em despullava davant una noia preciosa que no coneixia de res? Sí, tot va ser de puta mare. De putíssima mare. Fins que va deixar de ser-ho i jo no em vaig atrevir a adonar-me’n.

En Marcus em va mirar. La cara li brillava gràcies a un somriure radiant que li engrandia la boca.

—Saps aquella nit que vaig portar a casa una tia britànica? Aquella que es va desmaiar i que no sabíem si l’havia palmat?

—Em sona —vaig gratar-me el cap irònicament.

—Et sona?

—Anaves molt girat. No t’hi havia vist mai tant. Pensava que estaves emprenyat amb com t’anaven les coses, però que tampoc no era res greu. Que aquella nit t’havies excedit, però que era una excepció.

—Al contrari. La regla era anar encara més passat i tot.

—De quines quantitats estem parlant?

Va mirar-me com si em desafiés a endevinar-ho.

—Mig gram en una nit?

Va negar amb el cap.

—Un gram?

Va tornar a negar amb el cap.

—Un i mig?

—En els pitjors moments, fins a dos o tres. I gairebé cada dia de cada setmana. Sortia jo sol, em ficava a una discoteca, m’agenciava una noia i me l’emportava a casa. I, allà, començava a menjar-li l’olla. Bevia cervesa, feia ratlles i… xerrava i xerrava i xerrava. Dels guions que un dia escriuria, dels fills de la gran puta que no s’adonaven del meu talent… Hi havia vegades que ni les besava ni les tocava ni encara menys intentava follar-me-les. Només volia que em fessin companyia, tenir algú sobre el qual abocar en forma de puta logorrea desbocada totes les meves neures i frustracions. Més d’una va fotre el camp en menys de mitja hora, quan van veure el cau de la bèstia on s’havia ficat. Quan hi penso… Pobres criatures.

Mentre escoltava en Marcus, em preguntava si el fet de no haver-me adonat de la situació tan desesperada en què estava empantanegat demostrava que jo era un egoista incapaç de preocupar-me pels altres.

—Bé. La cosa és que, si aquella nit amb la britànica vaig fotre’m una matraca de les que fan època, els dies següents encara van ser pitjors. No vaig sortir de casa. No sabia si era de dia o de nit, i no vaig fer res més que beure un gintònic darrere l’altre i fotre’m una ratlla darrere l’altra. No vaig aclucar els ulls durant setanta-dues hores seguides. O noranta-sis. I tan sols em vaig adormir quan el cos va dir prou, i més que adormir-me vaig perdre la consciència. Em vaig apagar de cop. Com quan un ordinador s’apaga perquè s’ha sobreescalfat i està a punt de petar. Quan vaig despertar-me, sabia que havia arribat fins al límit, que m’havia vingut d’un pèl no quedar-m’hi. Però no estava trist ni alarmat. Ni em trobava malament. Res no em feia mal i ni tan sols tenia ressaca. Aleshores vaig decidir que, per primer cop en moltes setmanes, provaria d’escriure alguna cosa. Un guió sobre un guionista en hores baixes: aquesta era la idea genial que em donava voltes dins el cap. Em vaig posar davant l’ordinador i… no va passar res. Res, absolutament res durant hores. Mirava la pantalla en blanc i no era capaç ni de posar l’acotació més senzilla: nit, exterior, etcètera. Més que bloquejat, em sentia buit. Vull dir que no és que no sabés com treure el que tenia dintre, sinó que sabia que dintre ja no hi tenia res. I aleshores vaig adonar-me que el color blanc d’algunes lletres del teclat es tenyien de vermell. Era sang. Vaig alarmar-me (ara sí) i vaig anar escopetejat fins al lavabo. La sang em sortia per tots dos forats del nas. Mentre me’ls tapava amb un bolic de paper higiènic, vaig veure que havia deixat un regueró de sang per tot el passadís. Em vaig asseure sobre la tapa del vàter amb el cap tirat cap enrere i vaig esperar. Deu minuts, mitja hora. De tant en tant, escopia i em canviava el bolic de paper. Assegut a la tapa del vàter, sense samarreta, amb unes bermudes de color beix que també havia tacat. Quan a la fi se’m va estroncar l’hemorràgia, me’n vaig anar de nou a dormir. En llevar-me, vaig fregar el terra del passadís i del lavabo i vaig fer les maletes. L’endemà et vaig trucar perquè vinguessis a veure’m. Volia explicar-te que estava molt espantat i que havia de fotre el camp.

Estúpidament, vaig assentir. Després d’escoltar la confessió d’en Marcus, sentia que la meva innocència acabava de rebre el tret de gràcia.

—Ho sap algú, tot això?

—En Vicenç s’ho ensuma, però és discret. Sap que tard o d’hora l’hi contaré, però que si encara no ho he fet és perquè tinc les meves raons. A la Lluïsa, en canvi, l’hi vaig explicar tot d’una. L’endemà de reinstal·lar-me, li vaig trucar per quedar i em vaig ensorrar al seu davant com una criatura. No sabia com s’ho prendria, però m’ho hauria pogut imaginar. Després d’insultar-me i fotre’m canya durant una hora seguida, em va convèncer per ingressar al Projecte Home i em va fer prometre que li permetria ajudar-me a començar de zero i deixar-ho tot. No només la coca. També la maria i el tabac i l’alcohol. M’ha costat un ou, no et pensis. Des que ho vaig deixar, no t’imagines les vegades que he somiat que em fotia ratlles. Juraria que ja estic salvat, però.

—Em sap greu no haver-te donat un cop de mà quan més ho necessitaves —ara sí que em va sortir un balbuceig inintel·ligible.

—Perdona?

—Que em sap greu no haver-te donat un cop de mà quan més ho necessitaves.

—I a mi durant molt de temps em va saber greu que ens baralléssim de la manera com ens vam barallar. Per això et vaig convidar a venir. Després de posar ordre a la meva vida, reconciliar-me amb tu era l’únic que em faltava. Fer-te padrí jove de la Sara m’ha vingut de primera. I per sort en Vicenç, que era a qui li tocava ser-ho, ha entès que era per una bona causa i t’ha cedit el lloc sense problemes.

Vaig somriure. Feia més de mitja hora que el cos no em feia mal. Ja circulàvem pel poble. Era mitjanit passada i tot estava quiet i en silenci. En menys d’un parell de minuts, arribaríem a l’apartament. Vaig pensar en el temps que passa i en tot el que hem fet i que sembla que ho ha fet un altre. Vaig mirar en Marcus i em vaig sentir molt tot sol. Vam aparcar i vam sortir del cotxe. Abans d’entrar a l’edifici, vaig veure que la Lluïsa ens observava des del balcó.

—Com estàs, Robert? —va demanar-me, la veu càlida, plena d’empatia.

Abans de respondre-li, vaig tornar a mirar en Marcus. I, com qui no vol la cosa, li vaig fer la pregunta més inoportuna possible:

—I ara que estàs bé —vaig dir-li quan ell ja havia obert la porta i me l’aguantava perquè jo passés—, no t’has plantejat que potser és el moment de tornar a Barcelona?

Sense dir res, em va fulminar amb la mirada, i jo em vaig sentir, en efecte, fulminat. No era una mirada enrabiada, ofesa o ofuscada. Era pitjor: era una mirada decebuda. Plena de la decepció de qui fins feia uns instants pensava que acabava de recuperar un amic i, de cop, havia entès que en realitat l’havia perdut per sempre.