14

En Vincenzo havia partit disparat amb el seu cotxe cap a comissaria i nosaltres havíem hagut de trucar a un taxi perquè ens portés al poble. Érem a mig camí quan vaig pensar que el Peugeot 206 de color negre metal·litzat i matrícula estrangera que dúiem darrere ens havia seguit des de la porta del restaurant.

—Justament ara que ets aquí, tot està de cap per avall —va lamentar-se en Marcus.

—No et preocupis, és força entretingut. —El comentari no li va fer gràcia.

—Per qui començaràs?

—Pel noi que va veure el mestre amb la Sabina. Segons el que m’expliqui, sabré què em convé preguntar als altres.

—Un consell. Si el noi no està tot sol a casa, fes-t’ho venir bé per parlar-hi en un altre lloc.

—Per què?

—El seu pare és un bestiota, perd els estreps cada cop que algú treu el tema. Han passat molts d’anys, però qui més qui menys encara li ha sentit proferir unes barbaritats que ni te les imagines.

—Barbaritats contra el mestre? —En Marcus va fer que sí amb el cap mentre donava un cop d’ull al mòbil—. Per quina raó?

—Ja t’ho he dit, perquè és un bestiota. I suposo que també perquè va ser ell qui ho va començar tot. Qui es va creure a cegues la versió del seu fill, qui va parlar-ne amb els pares de la Sabina, qui va instigar-los a presentar una denúncia.

—S’ho pren com una cosa personal?

—Quan es va assabentar de l’assassinat va entrar en un dels bars de la plaça, va demanar-hi una ampolla de xampany i va convidar a tothom qui en volgués prendre.

—Veig que estem parlant d’un material humà de primera categoria.

—Saps que vindria amb tu si pogués, oi?

—No pateixis.

—A principis de setmana la Lluïsa va tenir febre. Dècimes, el metge diu que no va ser res. Però vol fer-li una última revisió abans del part.

—Com ho portes?

—El què?

—Això de ser pare. Encara no t’ho he preguntat.

Circulàvem per un tram de carretera amb revolts i em vaig girar per comprovar si encara dúiem el Peugeot negre al darrere. La carretera estava pràcticament buida. Tan sols hi havia el grup de ciclistes que acabàvem d’avançar. Estava a punt de riure’m del meu neguit vigilant quan vaig distingir, en la mitja distància, un punt fosc traçant un revolt pronunciat. Vaig tornar a mirar cap endavant.

—M’espanta una mica, però em fot molta il·lusió. Sobretot m’agrada veure la il·lusió que li fa a la Lluïsa. Serà una marassa.

—Diuen que els nens roben molt de temps. No sé on vaig llegir que quan en tens un passes a ser el secundari de la teva pròpia vida. La frase és patètica, però dissuasiva.

—Patètica? És una frase de merda —va dir en Marcus—. D’on l’has treta? A més, la majoria de la gent no necessita tenir fills per no ser protagonista de la seva vida.

—Tens raó. Però, no et fa por no poder dedicar-te a les teves coses?

—Veig que encara no ho entens —seriós—. Les meves coses, ara, són la Lluïsa i la Sara. Tota la resta ja no m’interessa.

A punt d’entrar al poble, em vaig tornar a girar per veure què feia el Peugeot. Va alentir la marxa com si anés a girar, però a la fi va seguir recte amb nosaltres.

—I tu què?

—Què de què?

—No vas amb ningú? No tens ganes de muntar una família? Estàs divorciat i tens un munt de fills i no me n’has dit res?

—No vaig amb ningú, no tinc ganes de muntar una família, no estic divorciat i no tinc fills, almenys que jo sàpiga.

—Si així estàs bé.

—D’ençà que ho vam deixar amb la Joana, tot el que té a veure amb les dones ha estat com caure i anar rodolant. I et dic que, quan tens la trentena, només caure i rodolar fa que no sàpigues ni on ets, ni què vols fer, ni què és el que més et convé. Bé…, això sí que crec saber-ho. El que em convenia, l’únic que em feia bé, era la Joana. Només l’he tornada a veure un cop, des que vam tallar. Una nit vam coincidir en una festa. Anava amb uns amics i no em va ni mirar. I el pitjor és que no l’hi puc retreure.

—No l’hi pots retreure perquè vas ser tu qui ho va deixar, oi?

—No la vaig deixar, però durant molt de temps vaig carregar-la de raons perquè fos ella qui em deixés. No te’n recordes?

Em va estranyar que no se’n recordés.

—Sí, és clar que me’n recordo. El que passa és que en aquella època anava força atrafegat i els records ara se’m mesclen, se’m… —Va desviar la conversa, bruscament—. Ah, la Joana. Tenia personalitat. Era bona, llesta i guapa. Per què te la vas deixar perdre?

Era la pregunta que jo mateix m’havia formulat milions de vegades i que sempre m’havia respost amb evasives i subterfugis. Ara que me l’havia formulada el millor amic que mai havia tingut, era el moment de contestar amb sinceritat.

—Me la vaig deixar perdre perquè muntar tota la meva vida amb ella significava renunciar a moltes altres vides possibles. Perquè casar-m’hi, tenir-hi fills i viure sempre junts significava que tota la meva vida passaria a ser previsible. I que ja no hi hauria lloc per a la novetat ni per a l’aventura. Ja sé que tot plegat sona molt adolescent. Però això és el que sentia, no podia fer-hi res. No em volia resignar a la idea que les millors coses de la vida ja havien quedat enrere. Il·lús, vaig creure que trencar amb la Joana seria una manera de fugir de la frustració.

—I va funcionar?

No vaig dir res.

—Ja m’ho pensava.

—Saps quin és el meu problema? Que, més enllà d’escriure, mai no he sabut què volia fer amb la meva vida.

—Què més vols? Tu com a mínim tens una cosa clara. La majoria de la gent no té ni això.

—I des de quan és un consol o ens interessa el que fa la gent?!

En Marcus va somriure, absort.

Després de pagar a mitges la tarifa del taxi, vam pujar junts al pis, ell a buscar la Lluïsa i jo les claus del cotxe. Igual com la nit que vaig arribar, la música se sentia des de l’escala. «I’ll be your mirror», de la Velvet Underground. A través de la porta podíem sentir la gravetat dolça de la veu de la Lluïsa acompanyant la veu de vellut aspre de la Nico:

When you think the night has seen your mind that inside you’re twisted and unkind let me stand to show that you are blind

Com que estava d’esquena a la porta, en direcció a la barra americana des de la part de l’espaiós menjador-sala d’estar, la Lluïsa va continuar cantant fins i tot quan nosaltres ja érem dins la casa. Els cabells, molt curts, com d’adolescent irada o de G. I. Jane, li brillaven. Duia una falda negra llarguíssima i un jersei de llana gris, molt ample i de coll alt. Es veia que estava fent temps, que ja feia estona que estava a punt per sortir. Quan es va girar, cantant encara, més radiant i plena que aquell matí, vaig veure que tenia un ganivet a la mà dreta i una poma mossegada a l’esquerra. Em pensava que callaria de sobte, en adonar-se de la nostra presència. Però no va callar sinó que va alçar la veu i va estirar els braços cap a on nosaltres érem:

Please put down your hands ’cause I see you.

En Marcus se li va acostar com si no l’hagués vista des de feia setmanes i li va clavar un petó a la boca. Semblava el videoclip en viu i en cursi de la cançó. Intentant no fer-me notar, vaig anar cap a la meva habitació, vaig agafar les claus del cotxe i vaig tornar cap a la sala. Continuaven besant-se. Vaig dir que ens veuríem per sopar i em vaig dirigir cap a la porta.

—On vas? —va demanar-me la Lluïsa, encara abraçada al coll d’en Marcus, rient, amb el ganivet i la poma (semblava un mal quadre de Magritte) situats simètricament a l’altura dels omòplats del seu marit.

—Vol anar a fer una volta pels pobles de la zona. Hem dinat amb el teu germà i li hem recomanat unes quantes visites ineludibles —va respondre en Marcus sense donar-me temps a improvisar la meva resposta, que no hauria estat millor que la seva.

—Això. Em ve de gust donar un cop d’ull a la zona. He pensat que ara era un bon moment.

—Un bon moment? Però si en menys d’una hora es farà fosc! No és millor que esperis a demà i que en Marc t’hi acompanyi?

—Millor que hi vagi ara, dona. Entre el dinar i el sopar, demà no tindrà temps de res.

Mentre baixava les escales, sortia al carrer, m’enfilava al cotxe, em fumava un cigarret i em preparava per iniciar la meva ronda d’entrevistes informals, no vaig parar de pensar que en Marcus no havia mostrat cap remordiment, quan havia mentit a la Lluïsa. Vaig pensar, també, si allò podia ser simptomàtic d’alguna cosa inquietant, quant al veritable estat de salut del seu matrimoni. Vaig arribar a la conclusió que, ben al contrari, aquella mentida devia ser un dels ingredients imprescindibles de la recepta de la felicitat conjugal.