17

El record era d’una nitidesa tan vívida, tenia una estructura tan endreçada i abastava una realitat tan detallada, concreta i circumscrita que per força havia de resultar-me sospitós. Només els productes de la imaginació són així de clars i racionals. La memòria, sobretot quan es concentra en un record específic, té una textura més aspra i borrascosa. Broten en la llum, sí, però és en la humitat del clarobscur i la confusió que els records creixen i es conserven. Els únics records que després de molt temps d’haver-los guardat seguim sentint com a vius i pròxims són aquells que hem recreat tantes vegades que ja és com si ens els haguéssim inventat. Fantasies. Records que han estat negociats amb la ficció. Records que sabem que no poden ser reals perquè semblen ser-ho massa. La memòria pot ser la mentida més convincent de la imaginació.

En Jordi G. P. era poc agraciat, però desprenia un encant particular, nascut d’una mescla de bonhomia i de despreocupació pel que els altres poguessin pensar d’ell. Alt i robust, tenia la cara ovalada, dominada per uns ulls petits que dormitaven rere els vidres gruixuts d’unes grans ulleres de pasta. Tranquil, els seus gestos eren molt lents, com si volgués donar temps a qui el mirava d’estudiar-ne el mecanisme motriu i preveure’n la trajectòria. Parlava a poc a poc i en veu baixa, i quan ho feia mirava directament als ulls. Li faltava poc per arribar a la trentena i seguia vivint a la casa on havia crescut amb els seus pares, tot i que —segons en Vincenzo— guanyava un bon sou com a empleat d’una de les poques immobiliàries de la comarca que havia resistit els embats de la crisi.

Tot d’una vaig adonar-me que en Jordi G. P. no havia viscut gens preocupat per la possibilitat d’haver contribuït a destruir la vida d’un home potser innocent. Aquesta pau d’esperit va fer que no es negués a rebre’m i també que no s’immutés quan li vaig fer veure que la vivor del seu record era un motiu per posar-lo en entredit.

—No dic que t’ho hagis inventat, però…

—No passa res. M’has demanat què vaig veure i jo t’ho he dit. Hi va haver un temps que vaig sentir tantes coses sobre el que havia vist (que m’ho havia inventat, que en realitat havia vist el mestre i la Sabina mig despullats i tocant-se, que era jo i no la Sabina qui havia estat víctima del mestre) que, a partir d’un moment, no vaig capficar-m’hi més. Dius que potser he falsejat el record? No t’ho discutiré. Tant si em creus com si no, jo sé el que vaig veure: el mestre assegut en una cadira amb les cames obertes i la Sabina dreta davant seu, com tancada entre les seves cuixes, amb el cap una mica acotat, però mirant-lo. Ella estava seriosa, quieta i trista, però alhora feia la impressió d’estar còmoda i tranquil·la. Ell li passava els dits pels cabells i li fregava la mà per la panxa. També li feia petons, a les mans, a les galtes, al nasset, al front.

—Quant de temps els vas veure? Saps si ells et van veure a tu?

—Ells no em van veure, segur. Tot va durar mig minut, més o menys. Em sentia com un intrús. Me’n vaig anar tan bon punt vaig ser capaç de moure’m sense fer soroll.

—Eren dins de l’aula. Com els vas poder veure sense que et veiessin?

—La porta era oberta. M’hi acostava i vaig sentir veus. I, en lloc d’entrar de cop, vaig guaitar. Tenia vuit anys, era tímid. Si hagués estat més gran, hauria anat molt més de pressa i hauria irromput dins l’aula. Tot hauria anat d’una altra manera, és clar. Però això és el que hi ha i no s’hi pot fer res.

—És estrany que el mestre prengués tan poques precaucions, no trobes? Si les seves intencions eren abusar de la Sabina, el més lògic hauria estat fer-ho en un lloc més segur. Així com els vas veure tu, els hauria pogut veure qualsevol altre.

—T’he dit el que vaig veure. Tu treu-ne les conclusions que consideris oportunes.

—Què vas sentir quan vas saber que havien trobat el cadàver del mestre?

—T’interessa?

—Si no vols dir-m’ho, no m’ho diguis.

—Tant és. No vaig sentir gran cosa. Alleujament i pena, sobretot. Curiositat per saber qui devia haver-lo pelat. I també sorpresa, és clar. Han passat tants d’anys.

—No et preocupa que durant tot aquest temps s’hagi pogut cometre una injustícia terrible?

—Què vols dir?

—Que després del que va passar en aquella aula i que tu vas contar, les vides de moltes persones van canviar per sempre. Van canviar a pitjor. I que, ara, una persona que no és segur que hagués fet mai res de dolent, ha estat assassinada.

—No deus estar insinuant que jo pugui tenir-hi cap responsabilitat?

—No…

—Tenia vuit anys, vuit. Vaig veure una escena que em va xocar, una escena que només havia vist a les pel·lícules, ho vaig contar a la meva mare i ella va cometre l’error de contar-ho al meu pare. Ningú té dret a dir-me que el que ha passat després ha estat responsabilitat meva.

—Què vol dir una escena que només havies vist a les pel·lícules?

—Diguem que el meu pare no és la persona més afectuosa del món… Quan jo era petit, no m’abraçava mai, ni em llegia contes abans d’anar a dormir, res de res. I encara era pitjor que això. Sempre estava de mal humor, mai sabies per on et sortiria. Em tenia acollonit. A més, tractava molt malament la mare. Li feia fer el que volia, li deia que no servia per a res. Si et dic tot això és només perquè entenguis que, si vaig confondre el mestre Otto amb el pare de la Sabina, no va ser perquè es comportés com el meu, de pare, sinó com els que havia vist en algunes pel·lícules.

—Per tant, no vas sentir que allò que veies estigués malament.

—Al contrari. En aquell moment, sobretot vaig sentir tendresa. I enveja, també.

—No creus que el mestre fos culpable de tot el que se’l va acusar, doncs.

—Tampoc no ho he dit, això —va posar-se a la defensiva—. Per molt afectuós que sigui un adult, i per molt que sigui mestre d’escola, no deixa de ser estrany que acariciï i besi una nena de només vuit anys que no és filla seva.

No tenia sentit allargar més la conversa. Amb el que m’havia contat, en tenia de sobres per fer-me una idea del que havia succeït dins aquella aula. La possibilitat que tot hagués estat fruit d’un malentès, d’una cadena de confusions desafortunades, se’m feia cada cop més evident.

La conversa havia durat un quart d’hora. Tot i que no hi havia ningú més dins la casa, havíem parlat al rebedor, drets tota l’estona. Quan ja em disposava a sortir, algú va ficar les claus al pany per la part de fora. La porta va començar a obrir-se amb aquella precaució de qui ha sentit veus i vol descobrir sense ser vist a qui corresponen. Només podia ser el pare del meu interlocutor. Jo pensava que en Jordi G. P. es posaria nerviós i que, per no ficar-se en problemes, faria veure que se’m treia de sobre de mala manera. Per no posar-lo en un destret, jo estava disposat a interpretar el meu paper. Però en Jordi G. P. va clavar la vista sobre la porta en moviment i va quedar en espera.

A la fi vaig ser jo qui es va sobresaltar. Tan bon punt la porta es va obrir del tot, vaig reconèixer l’home gros que el dia abans m’havia guiat a la benzinera. Ell tampoc no va trigar a identificar-me:

—Què hi fot aquí, aquest? —va bramar al seu fill.

—És un paio de Barcelona. Periodista. Volia fer-me unes quantes preguntes —el to era d’una sequedat desèrtica, no hi faltaven ni els cactus.

—Preguntes?

—Sí.

—Quines preguntes? —va insistir—. Ja m’ho ensumava, que no podies ser res de bo —va dir inclinant-se cap a mi fins a quedar a un pam de la meva cara—. T’agrada ficar el nas on no et demanen, eh?

Quan ja em preparava per improvisar una escapada d’emergència, en Jordi es va interposar entre nosaltres.

—No siguis mal educat —va etzibar al seu pare, sense perdre la calma, reforçant-la amb un blindatge de severitat.

El pare es va arronsar. Sabia de què era capaç el seu fill.

—Què t’ha agafat, a tu? —va preguntar, la veu retronant però tremolosa.

—No m’ha agafat res. —Va assenyalar-me amb un gest d’autoestopista i va afegir—: Ha vingut a fer-me unes preguntes sobre la història del mestre. Res a dir?

—No tens per què contar-li res. El pervertit es mereixia tot el que li va passar.

—Ah, aquí la tenim! La frase de la setmana. L’hi he sentida dir —va mirar-me— unes mil vegades.

—La dic perquè és certa. Era un pervertit, mereixia que li fessin la pell.

El pare d’en Jordi G. P. estava cada cop més incòmode. Els ulls li saltironejaven, buscant una manera d’esquivar el fill i introduir-se cap a casa.

—Es mereixia tot el que tu vulguis. Però, així i tot, no s’entén per què ho has de repetir un cop i un altre. Que potser l’has pelat tu?

Hi ha frases que semblen fetes amb dinamita en lloc de paraules. La frase que en Jordi G. P. acabava de pronunciar era una d’aquestes. No es va sentir cap explosió, però. Només la veu entretallada del seu pare, que s’havia posat pàl·lid i, mentre s’allunyava d’on nosaltres érem, no parava de repetir:

—Però què dius, boig? Jo no he fet res! Ho juro per Déu, ho juro…

Quan el vam haver perdut de vista, en Jordi G. P. em va mirar, va insinuar un riure trapella i va aclarir-me:

—No l’incloguis a la llista de sospitosos, eh.

—No?

—Té coartada. Era aquí, la nit de l’assassinat. Borratxo, sobre el sofà, sense fotre res de bo i mirant la televisió fins a la mala hora. Com sempre.

—Et crec, però més li convindria no anar muntant aquests espectacles.

—És com un gos covard. Lladra molt, però no mossega.

—Ja.

—A mi m’agrada fer-l’hi passar malament. Sobretot per com va tractar la mare. També perquè va ser ell qui va convertir en una bomba de rellotgeria el meu comentari sobre el mestre i la Sabina.

Va deixar-me temps perquè estirés aquell fil, però per a mi no era cap novetat i vaig fer com si res.

—N’estic fart, d’ell. Només vull que em deixi en pau —es referia al seu pare, però em vaig sentir al·ludit.

Tan bunqueritzat enfront de les adversitats de la vida i les opinions dels altres, en Jordi G. P. va semblar-me un tipus fascinant. Drets al rebedor de casa seva, vaig pensar que no em costaria de fer-me amic seu, si es donés el cas.

Somrèiem quan encaixàrem per acomiadar-nos fins a una altra ocasió, encara que ell, amb un to de veu més tranquil i tot del que havia usat fins aleshores, no em va dir a reveure, sinó adéu.