10

Contemplar el lloc on havien trobat el cadàver del mestre i no veure res que expliqués que uns dies abans, en aquell mateix indret, un home hi havia perdut la vida, em va produir una sensació de desassossec. Vaig desempallegar-me’n per concentrar-me en l’escenari del crim: recapitulava tot el que sabia sobre el cas i esbossava intuïcions, estudiava la proximitat del mar i cavil·lava conjectures, donava voltes al fet que cap carrer desembocava en aquell tram del passeig i sospesava, acceptava o descartava conclusions.

No era probable que el cos hagués estat expulsat pel mar. La víctima devia haver estat assassinada allà on l’havien trobada. Tenint en compte els deu o dotze metres que hi havia entre el passeig i les roques on s’havia descobert el cos, l’assassí només podia ser algú que coneixia la víctima i que l’havia persuadida d’acostar-se a prop de l’aigua. O algú amb prou ràbia, força i sang freda per agafar desprevingut el mestre, estabornir-lo o matar-lo ja al passeig i després arrossegar-lo fins a la vorera de la mar, sense ser vist per ningú. Tanmateix, totes dues hipòtesis presentaven uns problemes que gairebé les invalidaven.

Aleshores no sabia quin estil de vida duia el mestre des que s’havia reinstal·lat al poble, però costava de creure que se sentís prou segur per sortir de nit a passejar tot sol. I en el supòsit que, malgrat el que devien dictar-li la por i el sentit comú, fos prou babau o temerari per no prendre precaucions, costava de creure que s’hagués deixat convèncer per circular de nit per un lloc tan inhòspit com aquell. Si no es donava per bona la idea que el mestre havia tornat al poble per deixar-se suïcidar a mans d’aquells que la hi tenien jurada, la primera hipòtesi feia aigües de pertot. La segona hipòtesi encara era més inconsistent. No hi havia cap explicació raonable per al fet que l’assassí hagués atacat el mestre al passeig, l’hagués matat a cops, l’hagués arrossegat fins a la vorera de la mar i, un cop allà, n’hagués abandonat el cadàver a la vista de tothom, en comptes de llançar-lo a l’aigua, on no l’haurien trobat mai.

Després de mitja hora de cavil·lacions improductives, me’n vaig anar. No havia aclarit res, però cada cop estava més engrescat pel que ja em semblava una ocasió única per viure en primera persona una història clàssicament policíaca. I si tot allò fos el punt de partida per a una novel·la de no-ficció a l’estil Capote?

Em vaig dirigir cap a l’escola municipal. Gràcies a la Lluïsa, mestra de primària al centre des de feia més de deu anys, en Marcus hi havia aconseguit una feina com a encarregat de les qüestions informàtiques i audiovisuals. (Quan m’havia explicat la nit abans a què es dedicava, va venir d’un pèl que no em tirés a sobre la cervesa que estava bevent.) L’escola estava situada a l’entrada del poble. Vaig travessar-lo de cap a cap per arribar-hi. Hi havia pocs cotxes circulant. Molts dels establiments per on vaig passar —un forn, un estanc, dos bars, una farmàcia, un taller mecànic, una peixateria— eren buits o tenien, màxim, un parell de clients. La sensació de calma, de lentitud, d’espai obert i disponible em va fer pensar, potser perquè associava aquella quietud mig deshabitada amb una forma de convalescència, en quan era petit, estava malalt, no anava a classe i passava el matí sencer damunt del sofà jugant amb la Game Boy o mirant pel·lícules d’acció i d’aventures que la febre m’impedia gaudir del tot.

Al cap d’una estona de caminar, vaig notar que tenia algú al darrere. Més que no pas sentir-li les passes, el vaig sentir balbucejar. Em vaig girar per veure qui era. Era un home amb pinta de jove prematurament envellit. Vestia roba gastada i passada de moda. Altot i desmanegat, caminava amb passes llargues, feixugues però decidides, com si li costés dominar l’embalum físic que carregava però alhora tingués força per arrossegar-lo sense problemes. Parlava tot sol, mastegant les paraules i amb el cap acotat, com si discutís amb algú que l’imprecava des del seu propi pit. De tant en tant alçava el cap i el girava ara a l’esquerra ara a la dreta. Tenia aquella mirada mansa i erràtica dels bojos clínics, o d’aquells a qui alguna desgràcia ha abocat al desvari.

Crec que l’home no es va fixar en mi ni quan em va passar pel costat, gairebé fregant-me el colze. Em va deixar enrere amb una facilitat aclaparadora, com si els seus peus fossin molles naturals i les seves cames tinguessin el doble de potència que les meves i el ritme del seu caminar —regular, maldestre i veloç— fos un híbrid de recluta explotat i d’esportista d’elit en plena forma. Cada cop que veia un senyal de trànsit, el jove s’hi acostava i hi pegava un cop suau amb les puntes dels dits. No en va deixar passar cap sense tocar-lo.

Durant el temps que el vaig tenir a davant, només va deixar de caminar de pressa un cop, i va ser perquè s’hi va veure obligat. Avançàvem per enmig de la calçada d’un carrer on hi havia una llarga filera de cotxes aparcats, i ells estaven amagats darrere de l’últim cotxe de la filera, esperant que el jove arribés a prop seu. D’un salt, tots tres van sortir de l’amagatall i se li van posar al davant, cridant i fent sorolls estranys. Tenien els braços alçats, estaven de puntetes i estiraven el cos, com si imitessin el gest d’un adult que volgués espantar una criatura. Duien les cares tapades amb passamuntanyes negres que només els deixaven la boca i els ulls al descobert.

En veure’ls, el jove es va aturar de sobte. Va tapar-se la cara amb les mans i va deixar anar un crit histèric. Si no hagués estat a deu metres de distància, jo també hauria cridat. Però el fet de tenir-lo a ell que s’interposava entre jo i els tres emmascarats havia reduït la sorpresa i mitigava l’espant. Desconcertat, durant massa segons no vaig saber entendre què coi estava passant i reaccionar en conseqüència. Només quan l’histerisme del jove altot va provocar que els tres assaltants es relaxessin i es posessin a riure, vaig veure que tot plegat era una broma de mal gust. Sense deixar de riure, els tres assaltants van començar a increpar el jove terroritzat. Li treien la llengua i li feien gestos obscens i li prenien el pèl i l’insultaven:

—T’has espantat, Felip, t’has espantat!?

—Què faràs? Vols pegar-nos, retardat?

—Retardat de merda!

—Gà-gà-gà-gà-gà…

—Subnormal!

Tot havia anat molt de pressa, i suposo que no s’havien fixat que jo era allà quan van treure’s els passamuntanyes. Els vaig reconèixer: eren els tres adolescents desvagats que havia vist la tarda abans, quan havia arribat al poble. En veure’ls les cares, el jove va intentar dir alguna cosa. No va ser-ne capaç i els seus agressors el van parodiar quequejant. Fent uns esforços espantosos, a la fi va aconseguir parlar. La veu li va sortir entretallada:

—No! Ho vàreu jurar… No, no, no!

—Calla, subnormal!

—Però mai més. Ho vàreu dir. Mai més, vàreu dir.

—T’he dit que callis!

—Si ho fas, mai més…

—Calla, coi!

Pres de pànic, el jove no parava de repetir:

—Per què? No! Per què? No, no…

—Millor que no diguis res més, taradet. Millor que no diguis res més perquè no hi ha qui t’entengui.

Un dels tres agressors, el que era evident que era el líder perquè havia estat el primer a sortir de l’amagatall, el primer a riure, el primer a proferir un insult i el primer a fer el gest de descobrir-se la cara, devia ser major d’edat, o li faltava poc per arribar-hi, i va mantenir en tot moment una serenitat glacial. Era molt morè de pell, tenia els ulls petits i ametllats, el front granellut i el nas amb forma de patata. Els cabells se li arremolinaven damunt la closca. Tenia maneres d’adolescent cregut i fastiguejat, com si el món estigués en deute amb ell. Escrutava la víctima de la seva broma pesada amb una expressió de menyspreu esfereïdora. Vaig pensar que devia ser un tipus detestable. No devia ser l’únic que ho pensava, perquè tenia un ull morat i el pòmul inflat. Devia haver tocat la pera a algú de la seva talla i n’havia acabat pagant les conseqüències. Més se’n mereixia. Vaig pensar que, si pogués, convidaria a una copa el paio que li havia fet la cara nova. Els seus companys es veien menys perversos i més estúpids. Alt i amb cara de ximplet, el primer sequaç semblava un escuder sense ànima. Rodanxó, baixet i cara inflat, el segon feia pensar en aquells adolescents que tenen com a màxima habilitat ser capaços de llepar incansablement el cul al líder de la colla. Quan per fi em van veure —o es van dignar a prestar-me atenció— em van mirar amb cara de no t’hi fiquis o prendràs mal. Jo era conscient que havia d’intervenir-hi, però no sabia com:

—Que no teniu altres feines a banda de tocar els collons a una persona que no us ha fet res?

Si vaig intervenir, no va ser per una voluntat de fer justícia, sinó per protegir-me del sentiment de culpa que sabia que m’assetjaria si no feia res. Jo ja estava preparat per barallar-me, però ells es van limitar a escopir a terra i a dedicar un últim menyspreu a la seva víctima, que no s’havia mogut del lloc, paralitzat per l’espant i la vergonya. Només quan els tres adolescents van haver marxat, entre rialles i crits, el jove altot va girar-se cap a mi i va dir una frase que no vaig entendre. Després va prosseguir la seva ruta, com si l’assalt que havia patit no fos una excepció lamentable sinó un costum al qual no es podia avesar. Jo també vaig seguir caminant, sense perdre’l de vista.

Quan vam arribar a l’escola, a punt de sortir del poble, jo vaig aturar-me davant la tanca d’entrada del centre i ell va seguir avançant fins a arribar al rètol que marcava el límit del municipi. Quan va ser-hi al costat, el va tocar com si fos un senyal de trànsit més. Finalment va girar cua i va començar a desfer el camí, amb el ritme ràpid i regular d’abans.

Abans d’entrar al recinte de l’escola, vaig fixar-me en els dos cotxes de policia aparcats a l’altra vorera del carrer. Em van fer mala espina. Apressat, vaig travessar el pati, ample i buit. No havia obert la porta principal i ja vaig sentir una remor de veus. Vaig entrar. Al fons del rebedor, una trentena de persones s’amuntegaven al peu d’unes escales. Ni tan sols quan vaig ser a tocar del grup podia veure res. Vaig obrir-me pas entre una munió de caps, esquenes i braços, anant amb compte de no clavar el colze a les costelles de cap desconegut, però sense aturar-me ni deixar de pitjar fins que no em vaig haver posicionat a l’extrem esquerra de la primera fila, amb un peu damunt l’escaló i recolzat a la barana.

Vaig mirar cap amunt. Una parella de mossos d’uniforme parlava amb un home petit, gras i seriós. Anava vestit amb pantalons i americana: devia ser el responsable de dirigir la situació. Movia contínuament les mans i cada dos per tres s’arreglava el nus de la corbata. Emfàtic, va dir alguna cosa als dos agents. Ja els donava l’esquena, quan els agents van fer un enèrgic moviment amb els caps i es van tocar amb els dits la visera de les gorres.

—Ai, no em puc creure que això estigui passant aquí, al nostre poble, en aquesta escola, entre nosaltres —va somicar algú entre la gentada.

—Sí, és una llàstima. També fa pena, la veritat —corroborà algú altre.

—Em sembla que ja el baixen, em sembla que ja el baixen! —va cridar a un pam del meu clatell una dona alta, de cabells grisos, cara de ratolí i pentinat tipus Norman Bates transvestit a Psicosi. S’agafava amb desesperació al rabassut braç d’un home de mitjana edat que serrava les dents i feia esforços per no perdre el comport.

—Diuen que l’han emmanillat i tot!

—Doncs si li han posat les manilles és que deuen tenir clar que és culpable.

Quan en Marcus va aparèixer dalt de l’escala, vaig pensar que el detingut era ell. No em vaig fixar si portava manilles, però l’oficial de paisà el tenia agafat del colze i tots dos havien començat a baixar l’escala a poc a poc, amb una expressió de gravetat que els marcava les mandíbules. Vaig tirar-me cap enrere, confiant que no em veuria i no em responsabilitzaria d’informar la Lluïsa que l’havien acusat de l’assassinat del mestre Otto.

Jo ho veia claríssim, aleshores, que era per això que se l’enduien. I molt més clar ho vaig veure quan el mosso de paisà li va estrènyer amb força el colze, el va obligar a inclinar-se cap a ell i li va dir alguna cosa a cau d’orella. Mentre baixaven per l’escala, tothom els observava en silenci.

Per fi en Marcus em va veure:

—I ara! Què hi fots, aquí?!?!

El seu to no era d’irritació, ni d’incomoditat, ni de ràbia; sorprenentment tampoc no era de vergonya.

—Havia vingut per proposar-te de dinar plegats. —En aquella situació, la frase va sonar rematadament estúpida; vaig intentar arreglar-ho—: Estàs bé? Puc fer-hi res?

Sense deixar de caminar, va dir:

—T’espero a fora.

El vaig seguir amb la vista mentre sortia al carrer. Caminava al costat del mosso de paisà, com si col·laboressin per fer lloc entre la gentada, cada cop més amuntegada i ansiosa. Darrere seu avançaven, més a poc a poc, dues parelles de mossos d’uniforme. Flanquejaven un home jove, esquena corbada, cabells greixosos i cara pàl·lida, on se li dibuixava una expressió estupefacta i compungida. Avançava amb els ulls clavats a terra i duia un anorac verd militar mal plegat sobre les mans juntes.

Encara vaig trigar una estona a entendre la situació. La possibilitat d’haver-me confós no em va passar pel cap fins que no vaig sortir a fora i vaig veure que l’home amb l’anorac verd militar que li tapava les mans anava emmanillat i era obligat a entrar dins un dels cotxes de policia. En aquell moment, en Marcus em va cridar i va fer un gest amb el braç perquè m’acostés a on era. Dret enmig del carrer, més relaxat que feia un minut però encara alarmat per tot el que estava succeint, en Marcus parlava amb el superior dels Mossos. Exsudava la gravetat subtil que li havia notat des del retrobament, fins i tot en els moments més distesos. Vaig plantejar-me si el que jo prenia per gravetat no era la serenitat de la maduresa definitiva, aquella que la vida t’inocula quan ja portes damunt l’esquena un Sac Feixuc de Compromisos i de Responsabilitats. La personalitat del Marcus actual era producte de la conformitat que atorguen els anys a les persones més lúcides o del conformisme que sempre acaba infectant a qui ha renunciat a totes les il·lusions? Vaig deixar de pensar-hi quan vaig ser al seu costat. L’oficial dels Mossos donava ordres perquè s’emportessin el detingut a comissaria. Ell hi arribaria al cap d’una hora, va dir. O de dues.

—Si et sembla bé —va dir-me en Marcus—, serem tres a dinar.

—Cap problema, cap problema —vaig repetir, encara avergonyit per la confusió d’abans.

Tenia moltes ganes de fumar.

—Perfecte —va exclamar en Marcus—. Ell és en Robert —va dirigir-se aquest cop al policia—. L’amic de Barcelona de qui et vaig parlar.

M’escorcollava les butxaques de l’abric a la recerca del tabac quan l’oficial dels Mossos va allargar-me la mà:

—Ah, així que tu ets en Robert! Ja era hora —va riure—. Molt de gust.

—Igualment —vaig respondre, confós davant de tanta efusivitat.

—En Vicenç, Vincenzo per als amics, és qui porta el cas del mestre Otto.

Quan en Marcus va dir això, em va passar pel cap si aquell no podia ser un cop de sort impagable, una via ràpida per obtenir informacions de primera mà sobre el cas. Vaig aplacar-me les il·lusions: era impensable que el responsable d’una investigació criminal expliqués les interioritats d’un cas encara sense resoldre al primer desconegut que li fes quatre preguntes.

Així i tot, vaig provar sort.

—Enhorabona. La cosa sembla encarrilada —vaig assenyalar el cotxe de policia que s’enduia el detingut.

—Si fos tu, no hi posaria la mà al foc —va replicar en Vincenzo, seriós i escèptic.

—No crec que l’assassí se us escapi.

—Perquè se’ns escapi, primer l’hem d’haver atrapat.

No em va semblar prudent insistir i vam enterrar el tema.

En Marcus i en Vincenzo decidiren que per dinar el millor seria anar a un restaurant del poble del costat.

—Hi fan un arròs de peix de collons de mico. —Aquest va ser el tecnicisme que el policia va utilitzar per descriure la qualitat de l’àpat que ens esperava. Per la seva panxa prominent, feia pinta de ser tot un expert en la matèria.

Quan ens enfilàvem al cotxe d’en Vincenzo —en Marcus al seient del copilot, jo a la part de darrere—, va sonar un mòbil. Mig aixecant el cul, descordant-se el cinturó de seguretat i fent una complicada contorsió amb el braç, en Marcus es va treure l’aparell de la butxaca posterior dels pantalons, va mirar la pantalleta i va fer saber a en Vincenzo que era la Lluïsa. Em va sorprendre que li ho digués. Abans de contestar, però, va girar-se cap a mi i, com si a l’hora de les presentacions hagués tingut un descuit, va explicar-me:

—Me n’oblidava. En Vincenzo també és el meu cunyat.