9

Després d’esmorzar, vaig sortir a fer una volta. La idea era anar a veure en Marcus a la feina i dinar junts. Abans, però, volia caminar una estona pel passeig de la costa i arribar fins al lloc on havien trobat el cadàver del mestre Otto. Morbós, sí. Però també previsor. Temia que el cap de setmana llarg que tenia per endavant podia arribar a avorrir-me de mala manera, i vaig pensar que tot l’assumpte del mort m’ajudaria a fer-lo entretingut. Va ser aleshores, a més, quan vaig començar a plantejar-me si tot allò no podria servir-me com a matèria primera per a la Gran Novel·la que la meva ambició cada cop estava més ansiosa per escriure. (Knut Hamsun, Fam, 31. Thomas Mann, Els Buddenbrook, 26. Norman Mailer, Els nus i els morts, 25…)

Aquella primera passejada em va servir per constatar que el poble d’en Marcus era el millor lloc del món si el teu objectiu a la vida era convertir-te en un moble vivent de pseudobalneari. De totes les persones amb qui em vaig topar, no n’hi havia cap que no superés, de llarg, la setantena. Homes o dones, oriünds o estrangers, tots tenien pinta d’estar jubilats feia molt de temps. Els hotels, tancats i amb les piscines cobertes per lones grises i gastades, accentuaven encara més la decrepitud ambiental. Vaig accelerar el pas. Quan veiés en Marcus, hauria de fer esforços per no preguntar-li de nou per què havia tornat al poble. Les ganes de repetir-li aquella pregunta em burxarien durant tot el cap de setmana. Si no volia ficar-me en problemes, valia més que aprengués a reprimir-me-les.

Entenguem-nos. Jo ja sé que les persones anem canviant al llarg de la vida, i que el que t’emociona avui et pot avorrir l’endemà, i que si ara dius blanc tens tot el dret del món a dir negre o gris o blau al cap d’unes hores. Però una cosa és evolucionar, deixar que tot el que vius i aprens es noti en el que fas, en el que penses i en el que ets, i una altra cosa molt diferent és, d’un dia per l’altre, tirar per la borda allò que has aconseguit, renunciar a l’objectiu que has perseguit durant tant de temps, sense que t’importin tots els esforços i tota l’esperança que, si renuncies i et rendeixes, hi hauràs invertit en va.

És sorprenent, i fa mal i espanta, la manera com en pocs anys tot allò que havia de durar per sempre, o molt de temps, ja no tan sols no existeix sinó que a penes no ha deixat cap rastre, fins al punt que arribes a dubtar si no devia ser molt precari, o d’una fortalesa molt falsa, mentre existia i semblava durador, consistent, fiable.

Setmanes després d’haver-nos conegut a la festa, quan ja havíem quedat unes quantes vegades i havíem comprovat tot el que teníem en comú, en Marcus em va trucar una nit i em va dir que l’anés a veure a casa seva. Em volia fer una proposta. Jo no tenia res a fer i m’hi vaig presentar al cap de mitja hora. Vivia en un sobreàtic amb terrassa del barri de Gràcia, al carrer de Sant Pere Màrtir, al costat de la plaça de la Vila, que aleshores encara es deia Rius i Taulet. Vaig arribar-hi a mitjanit tocades, quan les places de la zona ja eren plenes de gent i tot estirava cap a la festa.

En Marcus em va rebre amb un porro de marihuana sense encendre entre els llavis i una cervesa a cada mà. Anava vestit de carrer: botes negres Doctor Martens, texans blaus gastats i samarreta blanca amb un quadre de Picasso estampat a la pitrera. Era el retrat d’una dona nua amb collaret, estirada en posició de maja goyesca. El més fascinant era que la dona semblava brutalitzada per la pintura. Tot eren pits i corbes i orificis, i pel cony li entrava o li sortia una torrentada d’aigua o de pintura, i pel forat del cul li sortia un vendaval d’aire, com si fes un gran pet. Tot transmetia una impressió de sexualitat extrema i agressiva, com si l’artista li digués mira que bèstia que sóc que t’estic follant sense ni tocar-te.

—Espectacular, eh? —va preguntar-me en Marcus, rient.

—Espectacular.

—És un retrat de Jacqueline. L’última dona que va tenir. Diuen que Picasso n’admirava la bellesa, però en detestava la joventut.

—Ja es nota.

—El quadre és de dimensions considerables, però va pintar-lo en només un dia: el dia abans de fer vuitanta-set anys.

Intimidats, vam riure admirativament. Després en Marcus em va convidar a passar i va procedir a ensenyar-me el pis.

Era minúscul. Tenia tres habitacions poc espaioses però confortables, un bany diminut i una cuina amb una taula de fusta, quatre cadires de tisora, un aparell de música i un televisor. De grat o per força, la cuina també havia de fer les funcions de sala d’estar. Un passadís estret travessava el pis de banda a banda. No era fàcil transitar-hi, perquè estava mig ocupat per un prestatge ple d’andròmines: llibrots vells, un globus terraqüi, una guia telefònica, munts de diaris esgrogueïts de l’any de la picor, un feix de bosses de plàstic rebregades, una torre perillosament inclinada de vinils plens de pols… Enganxat de mala manera a la part superior del prestatge, hi havia un pòster on es veia una tropa de vells de poble —bastó, boina, espardenyes, camisa de quadres i pantalons de pana— mirant amb actitud desafiadora. A la part de dalt del pòster, hi havia la següent inscripció: La vida moderna ens sua les polles.

Acabada la visita, en Marcus em va preguntar, a boca de canó:

—No creus que ja és hora de deixar de viure amb els pares?

Va agafar-me a contrapeu, encara que jo m’havia fet sovint la mateixa pregunta. Que ja m’hagués fet la pregunta, no vol dir que tingués una resposta a punt.

—Estic segur que ens entendríem la mar de bé —va insistir.

La proposta em feia gràcia, però em preocupava l’allau de despeses que, si a la fi em decidia, em cauria al damunt d’un dia per l’altre.

No crec haver estat mai un paio consentit en excés, d’aquests que no saben de què va la vida perquè tot els ho han donat mastegat. És cert que el tracte que vaig rebre dels pares va ser especial, si es compara amb el que reberen els meus germans grans. No va ser més favorable, només diferent. Té una explicació. Cap dels meus dos germans no havia volgut estudiar a la universitat —el gran havia entrat com a comercial en una empresa de productes alimentaris després de l’institut, i el mitjà havia interromput un mòdul de l’FP per muntar un bar amb un parell de col·legues—, i els meus pares s’havien entestat que jo fos el primer membre de la família a obtenir un títol universitari.

Per assegurar-se que l’obtindria, em van assignar una paga setmanal. A canvi, la meva única obligació era no perdre el temps i estudiar. Tot i que la paga era modesta, el tracte em va semblar bé i el vaig acceptar. Només vaig renegociar-lo un parell d’estius en què vaig treballar de mosso de magatzem al supermercat del barri. El primer perquè volia fer un viatge amb tren per Europa i el segon perquè em va entrar la dèria de la fotografia i vaig voler comprar-me una càmera potent, per bé que la dèria se me’n va anar tan de pressa com m’havia vingut i, a la fi, vaig destinar els diners a fer un altre viatge. Durant els tres últims anys de carrera també vaig col·laborar —fent gasetilles, entrevistes a personatges irrellevants i reportatges de societat brevíssims— en un diari gratuït, però estaven tan mal pagades i les perpetrava amb tanta mala gana que em nego a considerar-les una feina. Fins que en Marcus em va oferir d’anar-me’n a viure amb ell, per tant, mai no havia tingut una feina regular i seriosa, per la senzilla raó que mai no havia hagut de pagar-me els costos d’una vida independent, oficialment adulta.

—Doncs no és una mala idea —li vaig dir—. El problema és que no sé d’on treure la pasta.

—Si és per això, no t’hi capfiquis —va dir despreocupadament—. Sé com podràs arreglar-te-les.

Aquell dia no en parlàrem més.

Vaig comunicar la notícia als pares i vaig dir als meus germans que m’avisessin si s’assabentaven d’alguna oferta laboral que em pogués interessar. Quatre setmanes després que em fes la proposta, un matí assolellat i càlid de setembre, em vaig traslladar al sobreàtic d’en Marcus. Em sentia fort, optimista. Notava per tot el cos el pessigolleig emocionant de quan estàs a punt de començar una nova etapa de la vida que saps que serà important, potser decisiva.

El meu germà gran va acompanyar-me al nou pis amb la seva furgoneta. Eren les dotze i mitja del migdia. En Marcus ja m’havia donat un joc de claus i vaig poder obrir la porta de baix. De totes maneres, vaig tocar l’intèrfon per avisar que arribava i per demanar-li que em donés un cop de mà amb el parell de maletes enormes, la bossa de l’ordinador portàtil i la primera remesa de llibres que carregava. Però no va contestar i vaig haver de pujar jo tot sol. Després de fer dos viatges amunt i avall de l’escala que gairebé em van esllomar i em van deixar sense alè, vaig obrir la porta del pis.

Taxista! de Pau Riba i una bafarada de fum espès van donar-me la benvinguda. Vaig deixar les maletes en un racó de l’entrada, vaig travessar el passadís i vaig arribar fins a la cuina, que era d’on procedien la fumera i la música. En Marcus i un altre noi estaven asseguts a la taula. El noi tenia els cabells llargs i plens de rastes, feia cara de despistat i portava una samarreta destenyida —Pink Fiction— on es veia la Pantera Rosa emulant Uma Thurman al mític pòster de la pel·lícula de Tarantino. Tots dos tenien un porro entre els dits. Fumant en silenci, miraven fixament el radiocasset, com si a més d’escoltar la cançó també estiguessin observant-la. Passaren molts segons, abans que en Marcus s’adonés de la meva presència.

—Welcome home, my friend! —va cridar mentre alçava els braços i, amb un cop de cuixa, feia tremolar la taula, plena d’ampolles de cervesa—. T’esperàvem! Fixa’t que ara mateix estava a punt de fer-te’n un —va assenyalar la taula, on hi havia un paper de fumar, un cigarret obert en canal i un cabdell de marihuana esflorat—. Quin greu que em sap! Volia que fos el regal de benvinguda!

Mentre en Marcus em rebia d’aquella manera tan hiperbòlica, el seu company de taula s’havia posat dempeus. Tenia els ulls vidriosos i vermells. Em va allargar la mà i va dir:

—Smoke, el Doctor Smoke.

—Perdona?!?!

—He dit, mmm, que sóc, ehem, el Doctor Smoke. Encan…

—Ah, sí. Igualment, igualment. Encantat.

Vaig estrènyer-li la mà i ens vam quedar mirant. Ell somreia i jo posava cara de circumstàncies, esperant que en Marcus digués alguna cosa. Finalment va intervenir, amb aquella rialla fluixa de qui va fins al cul de THC i pensa que un rostre perplex és tan hilarant com un acudit del Jon Stewart o una imitació del Bruno Oro:

—El Doctor és un bon amic del poble —va aclarir—. M’ha vingut a veure.

—Ep, mmm, compte. L’he vingut a veure, mmm, per qüestions de feina. Aquí on ens veus estem treballant —va afirmar tot seriós el Doctor, acostant-se el porro als llavis i pegant-li una calada—. Ell és el soci de qui m’has parlat? —va preguntar a en Marcus.

—Paciència, Doctor, que encara no li he comentat la proposta.

—Quina proposta?

En Marcus em va oferir la seva cadira i en va agafar una altra, la va desplegar i s’hi va asseure.

—Saps que et vaig dir que no patissis per la qüestió dels calés?

Vaig assentir mentre em fixava en les maniobres del Doctor, que havia agafat del terra una motxilla d’excursionista i n’havia començat a treure una, dues, tres, quatre, cinc, fins a sis capses de sabates, cada una d’un color diferent i totes amb les tapes plenes de petits forats.

La cura amb què el Doctor col·locava les capses damunt la taula, com si emulés el rigor ritual d’un cirurgià que abans d’una operació de risc prepara i supervisa el seu preciós instrumental, va fer que m’hi fixés amb una concentració completa, fins al punt que em vaig oblidar d’en Marcus. No li vaig tornar a prestar atenció fins que no em va indicar amb un cop de colze que em convenia escoltar-lo.

Em va explicar que el Doctor Smoke feia anys que plantava marihuana al corral de casa seva. Com que li feia por quedar-se un dia sense res per fumar, sempre n’havia plantada una mica més del que ell tot sol podia consumir. Tanta previsió va fer que aviat en tingués de sobres. Després de les primeres collites, havia resolt el problema de l’excedent de gènere repartint-ne entre els amics i els col·legues de més confiança, però ni tan sols la pantagruèlica fumera dels amics i els col·legues ja no donava a l’abast. Per molta maria que els regalés, l’estoc seguia augmentant.

Descartada la possibilitat de no sembrar cap planta durant uns quants anys —mai no se sap el que pot passar—, una segona possibilitat va començar a prendre forma. I si el problema no era un problema sinó una oportunitat? Dit i fet, el Doctor va decidir que vendria una part de la marihuana. Així es faria un sobresou i alhora contribuiria que uns quants fumetes deixessin de consumir l’infecte haixix adulterat que sovinteja arreu.

Impacient, vaig interrompre en Marcus:

—On vols anar a parar?

—Un moment, que ja hi arribo. —Va llepar la tireta adhesiva del paper i va lligar el porro—. Al Doctor no li feia gràcia vendre el seu material entre la gent del poble. Si ho feia, tard o d’hora tothom el coneixeria com el camell de la vila. Mala cosa. Així és que vam arribar a un acord. El Doctor cultiva el gènere, el puja a Barcelona i jo el venc, tan sols a compradors de molta confiança. El negoci no podria ser més fàcil ni profitós.

Atabalat, vaig insistir:

—Segueixo sense entendre per on vas…

—Doncs és ben obvi —va replicar en Marcus passant-me el porro.

—No. Obvi no ho és. En tot cas, és un disbarat.

—Veus com era obvi!?

—Ho dius de veritat, oi? La teva solució als meus problemes econòmics és que em posi a fer de traficant.

—No exageris. Ni traficant ni res. Es tractaria, al principi, de vendre un parell de bosses de marihuana al dia. A tres mil peles cada una, tens el negoci fet. Quan hagis trobat una feina que estigui bé, n’hi haurà prou que en venguis mitja dotzena a la setmana. Pensa-hi. El sou de la feina principal et permetrà de pagar el lloguer del pis i el sobresou de la maria et servirà per sufragar les altres despeses. Així no hauràs de cercar una feina a jornada completa i tindràs temps per llegir i escriure. No dius que això és el que vols? Que ja va sent hora de disciplinar-te i de posar-te les piles? Doncs, tio, ara és l’hora. El tren està a punt de passar. Si no t’hi enfiles, va per tu el pollastre.

El Doctor Smoke havia fet una pausa en les seves laborioses maniobres i se’ns havia quedat mirant:

—Un bon discurs, sí senyor —va dir—. Com que és segur que t’ha convençut, no perdem més el temps i, mmm, deixeu-me explicar les qualitats del material. Això és cosa fina, camarades. Vendre aquest gènere no et converteix en un vulgar traficant. Si de cas, et converteix, mmm, en el fill predilecte de Bob Marley i la Mama Noel.

Indecís, havia pegat tres calades al porro i ara un tsunami d’onades benestants se’m passejava amunt i avall de l’estat d’ànim. Vaig començar a cedir:

—No, no m’ha convençut. O no del tot. Posem —vaig dir mirant en Marcus— que tens raó. Que és un bon negoci i que no és arriscat.

—És un bon negoci i no és arriscat.

—Fes el favor, coi! Hi ha un problema.

—Quin?

—No sé d’on treure els clients. Els meus amics no fumen, només de tant en tant. Què faig? Poso un anunci al diari per trobar compradors? Em passejo amunt i avall de la Rambla? «Marihuana, marihuana a bon preu, marihuana, marihuana a bon preu»…

Tots dos se’m van quedar mirant, sense ni tan sols somriure.

—Ja hi havia pensat —va dir en Marcus—. Oi que un dels teus germans té un pub? Doncs tot és qüestió que et posis d’acord amb ell perquè et passi els contactes. A canvi, tu li dónes una mica de maria gratis. Mai molta a la vegada, només una mica cada cert temps. Et garanteixo que el tio estarà la mar de satisfet amb el tracte.

—La mar de satisfet… —va constatar el Doctor, que ja havia acabat el que fos que estava fent i, amb expressió espesseïda, va reclamar la nostra atenció.

Jo només vaig escoltar-lo a mitges, perquè seguia cavil·lant sobre els avantatges i els inconvenients d’aquella oportunitat laboral inesperada. El Doctor ens va explicar que cada una de les capses contenia un tipus diferent de maria: Super Skunk dins la blanca, Northern Lights dins la verda, Super Nova dins la blava, White Widow dins la negra, Amsterdam Indica dins la vermella i New York Diesel dins la groga. Després de tot el rotllo taxonomicofumeta, ens va dir que el millor que podíem fer era vendre-les totes com si fossin la mateixa i per tant al mateix preu, perquè així era segur que no ens fotríem un embolic.

No recordo què em va portar a acceptar la proposta. Després del primer porro, però, me’n vaig fumar un altre, i després un altre, i a partir d’un moment la idea de vendre marihuana per fer-me un sobresou que em facilités l’emancipació va deixar de semblar bo o dolent, senzill o arriscat, astut o temerari, i simplement se’m va imposar com una tasca que em convenia fer. A més, el material era una pura meravella, i la possibilitat de tenir-ne sempre a mà sense haver de desembutxacar mai ni un duro era una temptació irresistible.

Ara que ha passat el temps, no puc dir que m’avergonyeixi haver estat traficant durant una temporada. El negoci va ser fàcil i rodó, com m’havien garantit, i només en vaig treure coses positives. Tal com havia vaticinat en Marcus, el meu germà va acollir amb entusiasme la idea de fer-me de pont amb els seus clients de més confiança. En l’únic que en Marcus es va equivocar va ser en la previsió econòmica. Sense córrer cap risc vaig guanyar molts més diners dels que m’havia atrevit a imaginar. Això em va permetre disposar de temps suficient per treballar en el que volia. Amb justícia, la meva primera novel·la s’hauria d’haver editat amb una faixa que digués: «Patrocinada per l’herba premium quality del Doctor Smoke».

Tampoc no és que m’hi dediqués gaire temps. Fet i fet, només em vaig guanyar la vida com a dealer durant un any i nou mesos, fins que vaig trobar una feina de mitja jornada a la biblioteca del barri, que aviat vaig començar a compaginar amb l’elaboració regular d’informes i contracobertes de llibres per a dues editorials i, més endavant, amb alguna traducció. És clar que hauria pogut seguir venent marihuana indefinidament, però una d’aquelles veus interiors que mai no saps ben bé d’on surten em va aconsellar de no seguir temptant la sort i vaig pensar que valia més fer-li cas.

Si hagués sabut com aniria tot plegat, no m’hauria fet pregar tant el dia que el Doctor i en Marcus em van fer la proposta. Com que no hi havia manera humana de saber-ho, però, em va costar decidir-me. Fins i tot quan ja m’havia convençut a mi mateix, vaig demanar-los que em deixessin una mica més de temps per pensar-m’ho.

Tots havíem fumat massa per no estar afamats. Era tard, gairebé les tres, i vam acordar repartir-nos les feines per fer el dinar. En Marcus va posar a bullir la pasta, jo vaig parar la taula i el Doctor va preparar l’aperitiu, un bol de patates i una altra cervesa per barba que ens vam empassar en un tres i no res.

Abans d’asseure’m a taula, vaig aturar la música i vaig encendre el televisor. Després vaig posar-me un parell de raviolis a la boca. Al cap d’una estona en silenci, que vaig dedicar a fer els últims càlculs sobre la decisió que estava a punt de prendre, vaig dir que d’acord, que acceptava la proposta.

Em va irritar que en Marcus i el Doctor no m’estiguessin escoltant. Quiets, amb els ulls badats, miraven la pantalla. En Marcus es passava la mà per la nuca amb un gest mecànic i el Doctor es tapava la boca amb el puny estret. Convençut que feien comèdia, vaig girar-me amb la intenció d’apagar la tele i preguntar-los si és que la maria els havia liquat els cervells. En comptes d’apagar-la, també vaig quedar callat, mirant les imatges que hi sortien.

Em va costar creure el que estava veient. En desordre, com en flaixos, vaig veure un bocí de cel blau que es convertia en un bocí de cel brut, i un globus aclaparador de flames, i un núvol de fum i una pluja fina de papers i molta pols, i un edifici alt i gran que de cop i volta s’havia convertit en una torxa gegantina i després en una xemeneia bestial. També vaig veure que just al costat d’aquest edifici alt i gran convertit de sobte en torxa n’hi havia un altre d’exactament igual que també treia fum i cremava i també semblava una torxa ominosa i monumental. També vaig veure el rostre desencaixat d’un presentador de veu cavernosa que feia esforços per sobreposar-se a l’impacte del que estava contemplant i per assumir que no tenia un malson sinó que simplement estava fent la seva feina, un presentador la veu del qual va anar desapareixent a mesura que es revelaven infructuosos els seus esforços per explicar al moment el que mai —ni tan sols passat molt de temps— seria explicable.

No és que sigui supersticiós ni res d’això, però sempre m’ha inquietat que just quan per primer cop a la vida em sentia adult i lliure, amb la sensació que res de bo no m’estava vedat i que tot el que em proposés ho tenia a l’abast de la mà o era possible, un avió comercial ple de passatgers, el segon durant aquell matí/migdia, esquincés el cel preciós de Manhattan i, davant la mirada atònita del planeta sencer, s’estavellés contra la Torre Sud del World Trade Center de Nova York.

—Gràcies per tenir-me a dinar —va dir el Doctor al cap d’uns minuts de silenci—. De veritat, gràcies. Aquests raviolis són molt bons.