34

Vaig fer el que no s’ha de fer mai quan estàs allotjat a casa d’algú: dormir fins tan tard que, quan et lleves, els teus amfitrions ja s’han posat a dinar. I el pitjor és que el dinar en qüestió era fora de casa. Fins que no vaig llegir la nota penjada a la nevera, no vaig recordar que per a aquell migdia hi havia programat un altre àpat familiar, a cals pares de la Lluïsa.

Ella era qui havia escrit la nota. Només eren sis línies, però n’hi havia prou per endevinar el caràcter de l’autora: la serenitat, la fortalesa, les idees molt clares… La cal·ligrafia, graciosa i elegant, amb unes os que semblaven anells tolkenians, unes us que semblaven forques i unes emes que semblaven lloms de pantera a punt d’atacar, feia ressaltar encara més les virtuts d’una prosa que, si bé era funcional, resultava xocant per la seva vivor expressiva i l’ordre impecable amb què es desplegava.

Tot d’una que vaig haver-me deixondit —doble ració de cafè, un ibuprofèn pel turmell inflat i un altre per la mitja ressaca que maldava per expandir-se’m rere el front—, vaig trucar a en Marcus per disculpar-me. Tranquil·litzat perquè no vaig notar-lo tan molest com m’esperava, li vaig dir que em sabia greu haver-me quedat adormit, però que havia passat una nit espantosa i que, si m’explicava a on eren, jo hi compareixeria en menys de deu minuts. Ell em va dir que no em sentís obligat a res, que si volia anar-hi trobaria un plat a taula esperant-me, és clar, però que si preferia quedar-me a casa i descansar, ja ho entenien. No va ser fins moltes hores després que no em vaig plantejar si potser m’havia excusat tan fàcilment perquè ja estava fart de mi i no tenia ganes que hi anés. En aquell moment, però, vaig agrair-li l’oportunitat d’escaquejar-me. Aniré a fer un tomb pels voltants del poble, vaig dir-li pensant en el fill d’en Setze.

Després de dinar una pizza, vaig fer una becaina al sofà de la sala. Quan em vaig despertar, em sentia tan exhaust que vaig decidir prendre’m un altre cafè. Insatisfet amb els efectes del doble nespresso d’abans (un beuratge llustrós però insípid, ideal per als que no aprecien el cafè de veritat, fort i amarg), vaig posar-me a cercar la cafetera italiana que havien dit que tenien. No la vaig trobar enlloc. Faltaven deu minuts per a les quatre, quan vaig partir cap al pub del poble.

El cel tenia un color estrany, de truita poc feta, i semblava arrugat com el paper de regal d’un paquet buit. Tallant, el fred s’aferrava a la pell com una brisa de meduses invisibles. La llum, grisa, feia pensar en una immensa oficina depriment. Cada cop em costava més caminar.

Vaig anar al pub seguint les recomanacions que en Vincenzo m’havia donat la nit abans. En teoria, allà hi trobaria el fill d’en Setze, amb els seus dos amics.

—Igual de desenfeinats que ell, potser també igual de culpables.

No tenia clar com procedir. En Vincenzo m’havia encomanat de seguir-lo i jo havia acceptat de gust l’encàrrec perquè cada cop estava més convençut que, de tota aquella història, en podria acabar escrivint un llibre valuós i amb possibilitats d’èxit. Però una cosa era seguir el fill d’en Setze i els seus amics i una altra de ben diferent era saber com havia d’actuar. Si se’m presentava l’ocasió, havia d’abordar-lo?

Vaig arribar al pub a les quatre en punt i vaig veure’l tot d’una que vaig entrar. Estava assegut en un tamboret, l’esquena recolzada contra la barra. Bevia una cervesa i estava flanquejat pels seus dos amics, submisament inseparables. En silenci, tenien els ulls clavats en la televisió: els prolegòmens d’una cursa de Fórmula 1. El primer que em va passar pel cap quan el vaig veure va ser el seu nom: Àlex. En Vicenç me l’havia dit la nit abans però jo no hi havia tornat a pensar. La segona cosa que em va passar pel cap va ser que potser el paio em reconeixeria, tenint en compte la desagradable trobada que havíem tingut uns dies abans, quan havia intercedit per impedir que seguissin humiliant el pobre Felip.

El pub era mig ple. Devia haver-hi trenta persones, i la mitjana d’edat no devia superar la vintena d’anys. La decoració era heterogènia però convencional: banderes del Barça, pòsters de grups de música, una foto enorme de Keira Knightley… A més d’uns quants espais buits a la barra, hi havia tres o quatre taules desocupades. Vaig instal·lar-me a la taula situada més lluny de l’Àlex i més a prop de la porta, el lloc més pràctic per vigilar-lo sense exposar-me en excés, també per sortir a fumar sense passar-li cada cop per davant dels nassos.

Vaig demanar una cervesa i em vaig preparar per avorrir-me. De tant en tant, el mirava. Seguia impassible i callat. Ocasionalment intercanviava algun comentari amb els col·legues, que només obrien la boca quan ell els interpel·lava. Vaig pensar que, si no sabés la barbaritat que havia comès, res ni ningú no em farien creure que era diferent de qualsevol altre noi de la seva edat. Vaig canviar de parer quan va esclafir a riure amb una mescla estranya de mala llet i eufòria. S’havia produït un accident múltiple durant la cursa i ell ho celebrava com si el seu equip hagués marcat un gol transcendental. S’ha de ser malparit.

Mitja hora després, l’Àlex s’alçà del tamboret i es ficà les mans a les butxaques, com si anés a treure’s la cartera. Pensant que es disposava a pagar, em vaig acostar a la barra, vaig donar un bitllet al bàrman i vaig sortir a fora. Em vaig enfilar al cotxe i vaig esperar. Passaren cinc minuts. Deu, quinze, vint. Potser el bar tenia una porta a la part de darrere. No era probable i em vaig convèncer d’esperar una estona més. A la fi, vaig baixar del cotxe i vaig dirigir-me de nou cap a l’entrada del pub. Just quan allargava la mà per estirar la porta, es va obrir d’una revolada i va pegar-me al front. Mentre l’Àlex i els seus amics sortien al carrer, jo em vaig recolzar a la paret, marejat.

Els tres adolescents van enfilar-se a les seves motos i les van engegar. Donaven gas i feien retronar els motors, sense arrencar. La moto de l’Àlex era una Derbi Variant massa estrepitosa per no haver estat trucada fins molt més enllà de qualsevol límit legal. La moto de l’escuder gros i baix era una preciosa Vespa negra. La pobra també havia de carregar el pes de l’escuder alt i babau, que hi anava de paquet. No del tot recuperat del cop de porta, vaig anar cap al cotxe. Havia començat a fer-se fosc, quan vam arrencar.

No podia imaginar-me a on anaven. Aviat vaig veure que no anaven enlloc. Simplement es limitaven a circular sense rumb: pels carrers més cèntrics del poble, per la vorera de la mar, per un camí rural flanquejat per un bosc de pins… Tota l’estona vaig mantenir una distància prudent. La fosca em facilitava les coses. Quan feia una hora que voltàvem, vaig decidir que esperaria que el trio se separés i, quan l’Àlex quedés tot sol, l’abordaria agressivament. Però passava el temps i no se separaven. El turmell em feia mal.

De cop, els motoristes varen reduir la marxa: ja devien estar avorrits… De totes les maneres imaginables de malgastar una tarda de diumenge, aquella era la més trista, si eres adolescent.

Poc abans d’arribar a la cruïlla d’entrada al poble, les motos van desplaçar-se cap a la vorera del camí i es van aturar. Jo tot d’una em vaig ficar dins l’entrada d’una finca. Vaig apagar els llums i vaig aturar el motor. No els veia bé, però els sentia. Feia fred i la fosca era espessa. Vaig pensar en com abordaria el fill d’en Setze. Ho havia de fer amb agressivitat, això ho tenia clar, però l’havia d’abordar posant en evidència que sabia coses que el perjudicaven o només insinuant-li que no estava tan segur com ell (i el seu pare) es podien pensar?

Veloç i suau, una òliba va passar volant per sobre del capó del cotxe. De sobte, el pensament va fer-me un gir de cent vuitanta graus i va dur-me en direcció contrària d’on m’havia estat duent durant tot el dia: potser el que em convenia no era abordar l’Àlex sinó un dels seus col·legues? Sí, allò era el que havia de fer. L’Àlex és el líder de la colla, vaig pensar, i segurament també és el més culpable: el que va tenir la idea de parar una trampa al mestre i potser fins i tot el que va clavar-li el cop de gràcia. A més a més, compta amb el suport del seu pare, i això el fa sentir protegit del merder en què s’ha ficat. Abordar-lo per fer-li por i fer-lo confessar pot ser missió impossible. I un risc tant per a mi com per a en Vicenç. Abordar un dels seus amics, en canvi, pot donar fruits. No em costarà gaire —vaig pensar— fer-los veure que s’han ficat en un embolic descomunal i que, si volen salvar la pell, el millor que poden fer és confessar-ho tot.

Mentre rematava les meves cavil·lacions, les motos arrencaren de nou. Just quan m’anava a reincorporar a la calçada per seguir-les, un cotxe que venia pel meu carril va obligar-me a frenar violentament. Després de veure’l passar a tota castanya, vaig seguir amb la maniobra, sense temps per recuperar-me de l’ensurt. El cotxe que gairebé m’havia envestit ara s’interposava entre jo i els adolescents. No podia distingir en quina moto anava l’Àlex i en quina anaven els altres dos. I ja érem a la cruïlla d’entrada al poble.

Una de les motos va girar cap a la dreta i l’altra cap a l’esquerra. I jo cap a on havia de girar? Vaig decidir que giraria cap a la banda contrària del cotxe que m’havia fotut enlaire els plans. Ell cap a la dreta. Doncs jo cap a l’esquerra.

No podia veure si damunt la moto que tenia davant hi anaven dues persones o una. Mentre m’hi acostava, no podia deixar de pensar: que no sigui el fill d’en Setze, que no sigui el fill d’en Setze… Era possible que la decisió d’última hora d’abordar un dels seus dos col·legues en comptes del mateix Àlex hagués estat motivada per la por? No, no, vaig repetir-me. Però el cor em va fer un salt quan, a una quinzena de metres de distància, vaig confirmar que, en efecte, el conductor de la moto que seguia anava tot sol i era l’Àlex.

Irritat per la por que sentia, i per com de ridícul em feia sentir aquella por, vaig pitjar a fons el pedal de l’accelerador i em vaig situar al seu costat. Ell em va mirar amb cara de sorpresa. Sense donar-li temps a entendre què estava passant, vaig accelerar més i em vaig posar davant seu. La meva idea era frenar bruscament i, amb un cop violent de volant, entravessar el cotxe enmig del camí, impedint-li el pas. En circumstàncies normals, si hagués provat mil vegades de realitzar aquella maniobra, hauria hagut de repetir-la i provar-la mil vegades més perquè sortís tal com em proposava. Aquelles no eren unes circumstàncies normals, però, i amb un cop de volant vaig fer que el cotxe derrapés i s’aturés de costat enmig del camí, la qual cosa va obligar el fill del subinspector a frenar encara més bruscament del que jo havia frenat.

Massa bruscament, fins i tot. La roda del darrere de la moto va patinar i li va fer perdre el control i l’equilibri. Va caure a terra i es va arrossegar per damunt de l’asfalt. La moto va anar a parar a la cuneta i ell va quedar estès enmig de la calçada, a cinc metres del meu cotxe. Decidit a aprofitar el meu avantatge, i sense preocupar-me per si s’havia fet mal, vaig sortir del cotxe. Ell s’intentava incorporar, però no podia. Es va conformar, a la fi, a quedar assegut a terra. Després de treure’s el casc, va fregar-se el cap amb la mà, estabornit per la caiguda. M’hi vaig acostar corrent. El vaig agafar pel coll i li vaig cridar:

—Digue’m que com a mínim et sap greu haver-lo pelat.

L’expressió de la seva cara va passar del desconcert al terror. Sabia de què li parlava.

—No sé de què em parles —va dir sense convicció.

—No em toquis les pilotes. Digue’m per què i com el vas pelar.

—No sé de què parles —tartamudejava, estava molt pàl·lid, li tremolava tot el cos.

—Molt bé. Segueix callant. Ja t’ho diré jo.

Em mirava amb els ulls badats, plens de temor. De tant en tant, girava el cap a banda i banda, com si no entengués d’on havia sortit.

—Com que ets un fill de puta —vaig començar a dir-li—, i com que els fills de puta heu de fer mal a la gent per sentir-vos bé, vas decidir que el mestre Otto seria la víctima perfecta. Fins i tot devies sentir-te justificat. Al capdavall, ell també és un fill de puta, devies pensar, i també passa gust de fer mal a la gent, i per tant és just que jo n’hi faci…

L’Àlex havia obert la boca. En aquell gest subtilíssim, vaig llegir-hi la sorpresa de qui es veu exposat quan menys s’ho espera.

—No sé com el convenceres per portar-lo al passeig a aquelles hores. Però no em costa gens d’imaginar-m’ho. Era un puta pedòfil, i qualsevol cosa devia anar-li bé…

Em vaig sorprendre a mi mateix parlant d’aquella manera sobre el mestre, com si tot el que no havia volgut reconèixer sobre ell i la seva culpabilitat ara em revingués i ho hagués de treure a fora.

—Quedàreu per veure-us al passeig, per tant. Sabies que era un lloc tranquil, que ningú no us hi veuria. I vares convèncer els teus dos amics perquè t’acompanyessin. No et va costar gens, tampoc. Fan tot el que els manes, es pensen que sense tu no serien res i són capaços de tot per acontentar-te.

L’Àlex em mirava amb cara d’imbecil·litzat. Jo cada cop em sentia més audaç, més impetuós, més intel·ligent.

—Com que ets un fill de puta cruel, potser quan el mestre va arribar vares flirtejar una estona amb ell i tot. No per a res, és clar, només per assegurar-te que era el tarat que tothom deia que era.

Per primer cop, l’expressió de l’Àlex va matisar-se. Quasi imperceptiblement, va negar amb el cap.

—I finalment el vau atacar. Com que éreu tres i a més el vau agafar per sorpresa, no us degué ser gaire difícil tirar-lo a terra i tenir controlada la situació des d’un bon principi. Que valents. Quant de temps li vau estar pegant? Només li vau pegar amb els punys i els peus, o també portàveu algun objecte més contundent, més apropiat per a la situació? Una barra de ferro? Pedres?

L’Àlex va incorporar-se una mica i, sense energia, va posar la seva mà damunt la meva, no tant per alliberar-se’n com per obligar-me a disminuir la força amb què li engrapava el coll.

—Si només li haguéssiu clavat una pallissa, no us hauria passat res. Tot i que cada cop hi havia més gent disposada a tornar-lo a acollir, segur que molts ho haurien entès, si tu els haguessis contat que el mestre t’havia fet proposicions indecents. Tothom s’ho hauria cregut. El problema és que, com que ets un fill de puta cruel i a més deus estar convençut que facis el que facis sempre et sortiràs amb la teva, no en vas tenir prou amb clavar-li una pallissa, sinó que te’l vas haver de carregar.

—No, no —va balbucejar.

—Sí, sí. Te’l vas carregar. Que és el que tenies planejat des d’un bon principi. Si no, per què hauries obligat el Felip a entrar a la finca d’en Ferran i a estripar un tros de roba del seu uniforme per deixar-lo al lloc del crim?

Si l’haguessin punxat, no li haurien tret sang.

—Qui ets tu?

—Només sóc un paio que sap que ets un fill de puta.

—No. Sí però no —va tornar a balbucejar, cada cop més atordit.

—Sí però no?!? Què collons vol dir, això, mitja merda?

—Que és cert això del Felip, i que és cert que volíem matar el mestre i incriminar en Ferran, però que ens vam fer enrere. Vam deixar allà el bocí de roba per un descuit. T’ho juro.

—Un descuit…

—Que no el vam matar, et dic. T’ho juro! Això no, això no —va repetir.

Havia recuperat les forces, també la claredat mental. Cada cop parlava amb més decisió i m’estrenyia la mà amb més força. No vaig permetre que la convicció amb què havia parlat m’afectés, ni encara menys que em fes canviar d’opinió. Se sentia acorralat. Era normal que mentís.

—I tant que això sí. No en vas tenir prou de trencar-li els dits i les costelles i fer-li una cara nova sinó que a més li vas haver de rebentar el cap.

—Que no! No vam ser nosaltres. El cop al cap… —s’entrebancava—. No vam ser nosaltres, t’ho juro. Encara era viu, quan el deixàrem —i va afegir—: va ser el vell.

—El vell?

—Sí, el vell.

Sense adonar-me’n, el vaig deixar anar i em vaig tirar cap enrere.

—Quin vell?

—No ho sé. No el vaig veure bé. Estàvem fotent hòsties al mestre i ja li havíem fet confessar que sí, que en realitat era el pedòfil que tothom deia que era, quan vam sentir un soroll al passeig. Ens vam girar i vam veure la silueta d’un home vell, baix i gros que ens mirava. Ens vam acollonir i vam fotre el camp corrent. I vam deixar el mestre allà, sobre les roques, apallissat, sí, però encara viu. Et juro que no volíem matar-lo. T’ho juro per Déu.

És clar que tenia ganes de rebatre-li el que deia, i de retreure-li que m’estigués mentint d’una manera tan descarada. El problema és que me’l creia.

Atordit pel cansament i per aquella revelació, vaig baixar la guàrdia. L’Àlex ho va aprofitar per agafar-me el braç i, d’una estrebada, tirar-me a terra. Després se’m va asseure sobre el pit i, com si tot formés part d’una coreografia mil vegades assajada, em va pegar un seguit de cops de puny a la cara. La muntura de les ulleres se’m va partir per la meitat. Sense transició, l’Àlex es va alçar i va pegar-me tres o quatre cops més, ara amb la punta del peu contra la part superior de les costelles. Va rematar l’atac amb un últim cop, aquest amb el taló de la sabata i contra la panxa. Tota la cara em feia mal, el costellam em tremolava —com tremolen els bucs dels edificis a punt d’ensorrar-se— i no podia respirar.

Estirat de panxa enlaire sobre l’asfalt humit pel fred, vaig alçar el cap, tractant d’incorporar-me. Tenia la visió borrosa, però vaig poder veure l’Àlex que aixecava la moto, la treia de la cuneta, s’hi enfilava, l’engegava i fotia el camp, esquivant el meu cotxe i desapareixent fosca enllà. Per un instant, vaig creure que perdria la consciència. Automàtic, vaig palpar-me la butxaca. Vaig treure’n el mòbil. Cercava el número d’en Vincenzo, però el primer que vaig trobar va ser el d’en Marcus i m’hi vaig conformar. Vaig clicar-hi a sobre. El cap em feia mal. Vaig notar-me el front i la galta banyats. No fotis que es posa a ploure, vaig pensar.

—Sí? Qui hi ha? Robert?

En un primer moment, no vaig contestar. Prepara’t per entomar gotes grosses, fresques, precipitades, com copioses fulles d’afaitar líquides atacant-te la pell de la cara. Però no: en realitat, no plovia. No fotis que és sang, vaig pensar després, amb aprensió. Però tampoc… Vaig recordar que, entre els cops de puny a la cara i les puntades de peu al cos, el fill d’en Setze m’havia omplert d’escopinades.

—Sí? Robert?

—Marcus, mmmm, Ma… —no em sortia la veu, tenia la llengua com anestesiada i hauria jurat que se m’havien estellat unes quantes dents.

—Tio, que et passa res?

—Mmmm… Bé, bé… Estic bé —amb veu d’ultratomba—. Em sembla.

—Què fas? —cada cop sonava més impacient, més preocupat—. On ets? Em pots dir on ets?

Vaig moure el cap i vaig veure el negre lluent de l’asfalt i el negre dens del cel i el negre grisós dels terrenys que s’estenien a banda i banda del camí.

—No et sé dir on sóc, però hauries de venir a buscar-me.