11

L’ÀVIA PERONA no es va pas morir. Quan el pare va tornar de l’hospital els va dir que estiguessin tranquil·les que no tenia cap mal greu. Que només estava molt dèbil perquè devia anar mal alimentada i que s’havia de refer.

L’endemà la Tanit va anar a l’hospital a veure-la. De moment ni la coneixia: l’havien rentada i pentinada i duia una camisa de dormir blanca i polida. No semblava gens l’àvia Perona i, a la Tanit, li va fer molta llàstima veure-la al llit tan canviada, tan diferent del que era sempre. Li va dir:

—No pateixis per la Múrria. És a casa nostra i en Xuc està molt content.

L’àvia la va mirar sense dir res.

—Aquest metge que té cura de tu és el meu pare. Diu que només has de menjar i descansar i ja podràs tornar a casa teva.

—Va, vés-te’n —va dir l’àvia amb una veu tota estranya.

—No vols que et faci companyia? —va dir la Tanit.

—No —va dir l’àvia.

La Tanit se’n va anar. Ella tampoc no tenia ganes d’estar en aquella habitació. Entenia molt bé el que pensava l’àvia Perona. Ella, que sempre estava sola i fent el que volia, ara havia de creure els metges i les infermeres i es trobava com empresonada. Es donava vergonya que la veiessin així.

Tot sopant, la mare tornava a parlar de buscar-li una casa al poble o un lloc a l’asil dels vellets, però la Tanit va dir:

—Si us plau, deixeu-la tornar al bosc! Ja li durem menjar perquè no es torni a quedar flaca.

—Però a l’asil estaria molt més ben atesa! —deien els pares.

—Segur que sí, però també estaria molt més trista.

En van parlar moltes vegades i sort que la tia Mercè pensava el mateix que la Tanit. Va dir que l’àvia Perona era un ocell de bosc i que es migraria si l’engabiaven.

Quan tothom va estar d’acord, la Tanit va tornar a l’hospital. Feia uns quants dies que no hi havia anat perquè no volia que l’àvia Perona passés tanta vergonya. Li va portar un bon ram de roses del jardí i li va dir:

—No són tan bones com les teves plantes, però et faran companyia.

—Mmmmm —va dir l’àvia Perona i la Tanit va estar tota contenta perquè això ja era un bon senyal.

—T’has de posar bona ben aviat perquè ja tinc ganes que puguis tornar a casa teva al bosc.

—Això si aquesta colla de bandarres m’hi deixen tornar.

—El meu pare no és cap bandarra!

—Mmmmm —va dir l’àvia Perona.

—T’hi deixaran tornar quan no et desmaiïs. Has de menjar força perquè, si no, la Múrria tindrà els gossets i tu no la podràs ajudar.

L’àvia Perona va mirar la Tanit i no va dir res més, ni «Mmmmm». Feia més bona cara i feia molt goig tan polida, però la Tanit s’enyorava de veure-la amb el vestit espellingat i amb els cabells mal pentinats perquè aquella era l’àvia Perona de veritat i aquesta era la falsa.

Aquella mateixa tarda, la Múrria va començar a estar inquieta. Van avisar el veterinari i ell la va ajudar a tenir els gossets. Li va costar una mica perquè eren massa grossos per a ella, tal com havia dit l’àvia Perona. En va tenir tres, dos de vius i un de mort. Eren molt bufons i la Maria va dir que li agradaria quedar-se’n un encara que no fos gens de pura raça.

Al cap de tres setmanes l’àvia Perona ja va poder marxar de l’hospital. Li van donar vestits nous perquè els altres els havien llençat i la van acompanyar fins a casa la Tanit amb cotxe. Ella va estar molt contenta i la volia fer passar però l’àvia Perona va dir:

—Crida’m la Múrria que me’n vaig.

—I els gossets? —va dir la Tanit, perquè encara mamaven.

—Porta’ls.

Això volia dir que la podia acompanyar. Bé, si no ho volia dir era igual perquè ho hauria fet de tota manera.

La Tanit va agafar una motxilla que ja tenia a punt amb coses d’aliment per a l’àvia Perona i els gossets. Aleshores va ficar els gossets en un sarró vell, se’l va penjar a l’espatlla però no el va tancar perquè els gossets no s’ofeguessin, va cridar en Xuc i la Múrria i va dir:

—Cap a casa, doncs.

L’àvia Perona pujava a poc a poc però no es veia pas que esbufegués ni que es cansés. No van dir res tot caminant, però totes dues estaven contentes de tornar a veure els arbres de sempre, els pins i les alzines que eren com senyals de benvinguda i les mates que la Tanit començava a conèixer i que l’àvia Perona coneixia tan bé. Gairebé tot era florit i el sauló cruixia tot alegre sota els peus. El bosc era ple d’ocells i fins i tot el respirar més fort que anaven fent, semblava alegre com el vent.

Quan van ser al marge, les dues lletres de pedra s’esperaven com sempre. La Tanit es va agafar a l’alzina per pujar i l’àvia va fer-ho per una mica més amunt, on el marge era més baix: «Aquest és el seu camí», va pensar la Ta-nit i només hi havia un o dos metres de diferència amb el seu.

Arribant a la casa l’àvia va obrir la porta i va entrar el sol fins a la paret. La Tanit va deixar els gossets a terra i la Múrria els va llepar com si fes un any que no els hagués vist. Ells es van posar a mamar com si també haguessin patit fam i els xarrupets que feien eren tots graciosos. Quan ja es poguessin desmamar, se’ls enduria altre cop i un seria per a ella i l’altre per a la Laia.

Aleshores la Tanit va buidar la motxilla sobre la taula. Ara ja havia passat tot. Li va fer molta alegria tornar a sentir l’olor de les herbes i la mica de pudor de fum i de tancat que feia la barraca. La Tanit va pensar que l’àvia Perona s’estimaria més estar sola amb totes les coses que devia haver enyorat tant mentre estava malalta. Per això va agafar el sarró, el va ficar dins de la motxilla, que ara no pesava gens, se la va penjar a l’esquena i va dir tota alegre:

—Adéu, àvia Perona. Tornaré molt aviat.

Va xiular en Xuc i va baixar el camí que ja coneixia tan bé. Abans d’arribar a casa es va aturar i va collir un ramet de farigola.