9

LA mare de la Tanit li va dir que la farigola servia per a tot el que l’àvia Perona havia dit perquè era molt desinfectant. Aleshores la Tanit li va parlar de l’altra herba que en deien panical i de si era veritat que portant-la a sobre no s’escaldaria. La mare es va posar a riure i va dir que això no ho sabia, però que no li faria cap mal de provar-ho:

—Així no te’n rius, de l’àvia Perona?

—Per què me n’haig de riure?

—Jo em pensava que tot això de les plantes era mentida.

—Doncs pensaves malament. Moltes medecines són fetes de plantes. El que passa és que en fan extractes i barreges als laboratoris.

—Ah!

—I encara et diré una altra cosa. És una llàstima que ara no s’hi entengui tant en plantes perquè tants remeis químics poden ser dolents.

—Els gossos se les saben trobar sols.

—Sí. En això hem anat endarrere —va dir la mare rient.

—L’àvia també diu que tu no saps evitar que la gent tingui mal de queixal.

—Vaja! SI que és poc amable. Que en sap, ella?

—Diu que sí.

—Doncs digues-li que ho ensenyi a la gent.

—Ja li ho he dit però ella s’estima més que la gent es faci fúmer.

—No la deu haver tractat gaire bé, la gent.

—No gaire.

—Pobra dona; per això, haver de viure sola al bosc… Hauríem d’anar a l’ajuntament i mirar de trobar-li una casa.

—No ho facis! Ja està bé. I a més a més, ara té un gos. Una gossa. A mi m’agradaria saber estar sola enmig del bosc i no tenir mai por.

—Déu n’hi do del que ets valenta, tu. Una altra nena no hauria gosat acostar-s’hi.

—No fa cap mal.

—Ja ho sé, però la gent s’espanta del que és diferent o del que no coneix. I ara, trencant de conversa, demà ve l’àvia a dinar.

—Amb la tia Mercè?

—Esperem-ho. Ja saps que apareix i desapareix com el vent.

Era veritat. A vegades venia amb el cotxe de l’avi però altres cops no venia o arribava més tard amb la moto, que és el que va fer aquell diumenge. Quan era així, sempre la duia a donar un volt per camins ben difícils i s’ho passaven molt bé. Quan van ser fora, la Tanit va dir:

—Hi puja, la moto, pel bosc?

—I tant! On vols anar?

—M’agradaria ensenyar-te una cosa.

—Quina cosa?

—Unes lletres.

—Doncs som-hi.

La moto s’enfilava pel camí de muntanya molt més de pressa que la Tanit i ella es va desorientar una mica. Primer van passar de llarg, però després van recular i ella va dir:

—Para, para! Són aquí.

Van parar la moto i les van mirar.

—La T deu voler dir Tanit —va dir la tia Mercè—. Però, què vol dir la P?

—Vol dir àvia Perona.

—Ah! Em pensava que era el nom d’algun nen.

—No. És el d’una àvia que viu sola al bosc.

—Caram! Que valenta! L’haurem de fer del nostre orde de cavalleria.

—Saps qui és? Aquella que al poble li diuen la bruixa.

—Així encara més. Si és una bruixa deu anar a cavall d’una escombra i això és molt propi dels llibres de cavalleries.

—La vols conèixer?

—Si tu en tens ganes!

—Jo sí però ella no ho sé. És una mica malcarada.

—Doncs fem una cosa. Primer li preguntes si vol rebre visites.

—Ara mateix o un altre dia?

—Potser un altre dia.

—D’acord —va dir la Tanit i va passar-li una cosa tota estranya. Segons com, se li havia tret un pes de sobre i, segons com, li sabia greu que la tia Mercè no hagués anat a la caseta. Ella, com si ho endevinés, li va dir:

—Les persones que sempre viuen soles no sempre estan contentes de veure cares noves. Se’ls ha de deixar triar.

—A tu t’agrada?

—Depèn. A vegades m’empipa tenir visites si tenia ganes d’estar sola una estona. I a tu?

—A mi sempre m’agrada que vingui gent.

—Perquè encara ets petita. Però abans d’anar a fer alguna visita hem de mirar d’estar segurs que no farem nosa i que estaran contents.

—I com ho sabrem?

—No pateixis! Ja ho coneixeràs amb la cara que facin quan et vegin.

Es van posar a riure totes dues, van girar la moto sense baixar-ne, tot i que relliscaven, i al cap d’un no-res ja van ser a casa.

Havent dinat la Tanit va anar a buscar una estona la Laia, la van pujar a cavall d’en Xuc i la tia Mercè va dir que també la farien del seu orde de cavalleria.

Tot era tranquil, doncs, i l’hivern s’acabava, quan de poc que passa una bona tragèdia. La Tanit havia anat a buscar la Laia i en sortir de casa els seus veïns va veure que pujaven corrents els tres gossos de la senyora Trini que s’havien escapat perquè no els lligava mai.

La Tanit va pujar la Laia a coll i va córrer cap a casa seva però no tan de pressa que un dels gossos no l’atrapés i li mossegués la cama:

—Xuc! —va cridar—, Xuc, vine!

Va obrir la porta i en Xuc va sortir com un esperitat a defensar-la. També va sortir la mare de la Laia i la senyora Vicenta que, tota decidida, va tirar una pedra cap als gossos. La mare de la Laia va fer el mateix i aleshores, per fi, va sortir la senyora Trini a veure què passava, va cridar els seus gossos i els va tancar a casa. Després va pujar i va dir:

—Ai, sí que em sap greu que hagi passat això! Però jo m’estimo tant els meus gossos, pobrets, que no els vull lligar mai i algú ha deixat oberta la porta del jardí i s’han escapat.

—Doncs miri, senyora Trini —va dir la mare de la Laia tota indignada—. Jo m’estimo tant la meva nena i la Tanit que, si puc, els hi faré matar tots tres, aquests seus gossos tan salvatges. I ara m’enduc la Tanit a curar però després aniré a posar-li una denuncia a la guàrdia civil perquè ja n’hi ha prou, de tanta ximpleria.

Abans de marxar, va ben rentar la ferida de la Tanit amb aigua oxigenada perquè es desinfectés. Sort que la Laia no tenia cap mal! Només plorava d’espantada.

Quan van tornar de casa el metge i de fer la denúncia es van adonar que en Xuc també tenia mal:

—Ai, pobre Xuc —va dir la Maria—. Vine, que el durem al veterinari.

—No cal. Ja m’has dut al metge. Ara truco la mare o la tia Mercè. Tu, queda’t amb la Laia.

Sort que era una ferida a l’anca i en Xuc s’arribava a llepar-la. Així i tot valia més que la veiés un veterinari.

La Tanit va trucar la tia Mercè i li va demanar que vingués pel camí de muntanya perquè era el més ràpid i així que va haver penjat el telèfon va tenir una idea: «I si en comptes de dur en Xuc al veterinari el dugués a l’àvia Perona!».

La cama li feia bastant mal però podia caminar i, a més a més, aviat arribaria la tia Mercè i la duria amb moto:

—Vine, Xuc —va dir—, que anirem a curar.

En Xuc no tenia ganes de moure’s. S’anava llepant la ferida i s’estava quiet en un racó del jardí.

—Va, vine, que t’anirà bé.

Finalment el va convèncer i es va aixecar per seguir-la. Van començar a pujar muntanya amunt coixejant tots dos. Quan en Xuc va veure el camí que seguien, es va animar una mica i la Tanit va dir:

—Ara saps on anem, oi? I, a més, veuràs la Múrria.

No feia ni cinc minuts que caminaven quan van sentir la moto i es van posar arran del camí. La tia Mercè va quedar molt parada en veure’ls:

—Què hi feu, aquí? No havíem d’anar a cal veterinari?

—He canviat d’idea. El portaré a curar amb l’àvia Perona.

Anant en moto, es feia molt camí en poca estona. Llàstima que en Xuc era massa gros i no el podien dur. Tampoc no corrien gaire perquè no les perdés.

—Para! Ja hi som —va dir la Tanit, perquè ja havien arribat al marge de les lletres.

En Xuc va enfilar-se més lleuger que elles, i això que anava ferit. La tia Mercè va dir:

—És molt lluny encara o hi pots anar sola?

—No és gaire lluny, però per què no vols venir?

—Creu-me. S’estimarà més veure’t a tu sola.

—Però jo vull que m’acompanyis.

—Un altre dia. Quan no hagi de fer cures. Potser li sabria greu que una forastera veiés els seus secrets.

—Doncs mira, podries fer una cosa. Podries anar a casa i fer entrepans de pa amb pernil. Jo sempre en duc però avui no hi he pensat. Agafa xocolata, també, per a ella i per a nosaltres. Quan tornis em fas un xiulet. Bé, no caldrà. Ja sentiré la moto i et vindré a rebre. Mentrestant ella podrà curar en Xuc i quan tu tornis ja estarà.

—D’acord.

Va girar la moto i se’n va anar. Aviat només va sentir-se un espetegar fluixet perquè la tia Mercè ja qui sap on era. La Tanit va anar cap a la caseta. La cama li feia més mal i anava ben coixa però en Xuc ja no es veia.

—Hola àvia. Avui venim ferits.

—Ja ho veig-va dir l’àvia.

—Ens ha mossegat un gos.

—A tots dos?

—Sí. Són uns gossos mig salvatges que té una senyora de vora casa.

—Un gos o uns gossos?

—N’hi havia tres.

—I us ha mossegat el mateix a tots dos?

—Això no ho sé. Ell m’ha sortit a defensar i no sé com ha anat perquè jo estava massa espantada per a fixar-m’hi.

—Qui t’ha curat?

—Un metge.

—I el gos?

—Ningú. He pensat que t’ho demanaria a tu.

—O sigui que jo sóc bona per a les bèsties però no per a les persones.

La Tanit es va tornar vermella i fins i tot li van venir ganes de plorar. L’àvia Perona s’havia ofès i, segons com, tenia raó, però ella no ho havia pas volgut així. Li va dir:

—A mi m’han dut al metge abans que tingués temps de pensar res. I, a més a més, en Xuc no és una bèstia. Vull dir que jo l’estimo més que a les persones. O igual, vaja.

En Xuc tornava ajeure en un racó on tocava el sol i es tornava a llepar la ferida. I el que era més bonic: la Múrria també hi era i també la hi llepava.

—Te l’ha llepada, a tu?

—No.

—T’hauria anat prou bé. Saliva de gos és el millor per a les ferides.

—No el vols curar?

—No cal. Deixa’l. I si ha tingut un trasbals d’estómac amb l’espant ell mateix es buscarà el remei. Deixa’l aquesta nit. Quan tingui més forces ja l’enviaré. O el véns a buscar tu, que saps prou el camí.

Al cap d’una estoneta, en Xuc ja no es llepava la ferida sinó que llepava la Múrria i començaven a jugar. La Tanit va dir:

—Em penso que no li cal cap herba. La teva gossa l’ha guarit.

—Ves que ell no li ho pagui amb problemes.

—Què vols dir.

—Mmmmm —va fer l’àvia i per primera vegada va semblar que li escapava el riure i tot. Però després va dir:

—I a tu, t’ho han curat bé?

—Suposo que sí.

—Suposar no és estar-ne segur.

—M’hi han posat tres punts.

—Vols dir que t’ho han cosit? Mal fet. Mossegar de gos no vol cosit. S’infecta.

—Però tu has dit que la saliva de gos tot ho cura.

—La saliva, no la mossegada.

—Què vols que faci? Vols treure’m els punts?

Així que ho va haver dit, li va venir una esgarrifança. No tenia cap ganes que li remenessin la ferida. Ja hi tenia prou mal. Sort que l’àvia va dir:

—Ara no t’ho toco però si sentissis que et bull puja de seguida i t’ho adobaré.

—D’acord —va dir la Tanit. I es va sentir tota alleujada.