1

QUAN LA TANIT té un problema massa gros, se’n va a la cambra de bany, es tanca i es mira al mirall. No és pas que sigui molt i molt presumida. Ja ho és una mica, però té dues maneres de mirar-se al mirall. Una, la corrent, és la de trobar-se bastant maca i riure satisfeta. Li agrada ser rossa i tenir els ulls castanys. No li faria res tenir-los blaus, però castanys també queden molt bé.

Aquesta és, doncs, la manera de mirar-se de totes les nenes. L’altra és diferent, és la d’estar amoïnada i preguntar a la cara del mirall: i ara, què hem de fer?

Si tingués germans o germanes no la faria pas servir, aquesta manera. Parlaria de les coses amb ells. Però la Tanit no en té cap, de germà, i bon greu que li sap, sobretot perquè va venir just que en tingués una i hauria anat molt bé.

D’amics i amigues, en té molts però a vegades els problemes són per culpa d’ells. Si s’ha enfadat amb els seus amics, per exemple, a qui ho ha d’explicar? O si passen coses a casa que més val no explicar a la gent de fora. Tot això és el que la fa tancar-se a la cambra de bany i emmirallar-se.

La cara del mirall se la mira i, a vegades, li diu: «Bah! No n’hi ha per a tant!» i aleshores tot pot adobar-se. Altres vegades la cara està trista com ella i no solucionen pas res.

És clar que també hi ha la mare, que l’estima molt i sempre li demana com va l’escola i tot això. I el pare, que no l’escolta tant però que també és molt simpàtic. Hi ha l’avi i l’àvia i la tia Mercè que és la millor per a explicar coses però no viu amb ells i no pot pas estar sempre atabalant-la.

La mare és dentista de nens. Té les mans molt fines i mira de no fer por als nens quan els visita. Els riu i els diu que només els farà una punxadeta, però els nens s’espanten i ploren perquè la punxadeta fa un bon mal encara que la mare sigui dolça i vigili.

El pare és metge d’hospital. Molts dies té guàrdies i això vol dir que no el veuran. Aleshores sopen elles dues i s’expliquen coses o només es fan companyia sense dir res i llegeixen o miren la televisió. No gaire, perquè la mare diu que per la televisió només fan ximpleries. A la Tanit li agraden molt els programes d’animals perquè vol ser veterinària. Cada vegada que porten en Xuc a vacunar ella pregunta coses sobre els gossos i mira com s’ho fan per curar-los.

En Xuc, el tenen d’ençà que viuen a la caseta dels Tremolencs. Abans estaven en un pis enmig del poble però ara tenen una caseta a prop del bosc i en Xuc fa companyia, sobretot a les nits. De dies està molt sol, pobre Xuc, perquè la Tanit fa a l’escola i els seus pares treballen. Ha d’estar lligat perquè a la senyora que fa la neteja li fan por els gossos i encara que li diguin que en Xuc és molt manyac no s’ho creu. En té la culpa la senyora Trini que és una veïna que tenen tres o quatre cases més avall i que té uns gossos molt salvatges que sempre van deixats anar i més d’una vegada han fet mal a la gent. La senyora de la neteja sempre duu un parell de rocs a la butxaca, però en Xuc no fa mai res a ningú.

Quan la Tanit ve de l’escola deslliga en Xuc i se l’enduu a donar un volt. Si baixen a comprar al poble amb la mare o el pare en Xuc també hi vol anar i si no el volen es posa trist i plora. Els gossos no ploren igual que les persones, no els cauen llàgrimes. Només fan un gemec que fa molta llàstima.

Quan se l’emporten al poble, l’han de deixar a dins del cotxe o l’han de dur lligat amb la corretja perquè, si no, els posarien una multa. És clar que hi ha molta gent que no ho fa i la senyora Trini tothom diu que no paga les multes, però la mare diu que les bèsties són bèsties per molt que les estimis i que les persones són les qui han de tenir seny.

Si surten a passeig pels camins del bosc, en Xuc està molt i molt content. Corre endavant i endarrere moltes vegades i quan el criden: «Vine aquí!» no en fa gaire cas. A moltes cases, els gossos creuen més el pare que l’altra gent però a casa la Tanit, en Xuc creu molt més la mare. També és veritat que al pare no li agraden gaire els gossos i que si en Xuc se li acosta a llepar-lo li diu: «Au, fuig, bèstia!» perquè no pot resistir que el llepin. Li agrada més seure tranquil en una butaca, llegir el diari, escoltar música i prendre cafè. En canvi, ella i la mare no li diuen mai «bèstia» al pobre Xuc. Li diuen sempre Xuc, es deixen llepar una mica i, si fa dolenteries, la mare el renya però la Tanit no.

Cada matí la mare es lleva, obre la porta del jardí i diu:

—Apa, Xuc. Vés a despertar la Tanit.

En Xuc obre la porta de l’habitació. Hi té molta traça. Sembla que la seva pota sigui una mà. Desperta la Tanit, però en comptes de tornar cap a la cuina, s’enfila al llit i s’hi estira.

Quan era petit no feia gens de nosa però ara, que ja és gran, li ocupa tot el llit i ella queda mig esclafada. Aleshores la mare treu el cap per la porta i diu:

—Vinga! Tots dos a formar!

Això vol dir que ella s’ha de llevar i que en Xuc ha d’anar a fora.

A casa, doncs, no hi ha problemes. Viuen tranquils i només a vegades estan de mal humor si han tingut massa feina o no troben les coses. Com a tot arreu. Bé, com a tot arreu on la gent té feina i no està malalta o no li passen desgràcies. Hi ha persones que en tenen molts, de problemes. Tota la gent que visita el pare a l’hospital en tenen molts i a vegades es moren. La Tanit ja sap que un dia o un altre tothom s’ha de morir però mira de no pensar-hi perquè això de la mort no fa gràcia a ningú.

La mare és diferent. Els nens que ella visita també tenen problemes, és clar, però són més fàcils de poder solucionar. Els han de treure algun queixal o posar-los aparells perquè les dents no els quedin tortes. Una vegada, quan encara tenia els queixals de llet, la Tanit va haver d’anar al consultori de la seva mare perquè li n’havien d’arrencar un i ella va fer com tots els nens o sigui que va mirar de ser valenta però al capdavall va plorar una mica.

Això va ser fa temps. Ara ja és gran i no pot estar tot el dia explicant a la mare si s’ha barallat amb els amics o si a l’escola hi ha alguna cosa que no rutlla. Ara ja arriba bé al mirall del lavabo i pot preguntar coses a la cara que hi veu. Ja ho sap, és clar, que la cara és la seva però al mateix temps és com si fos la d’una altra persona a qui pogués explicar coses.

Tot va començar feia dos anys quan en tenia vuit i havia de tenir una germaneta. Faltava molt poc temps i estaven molt feliços tots plegats quan la mare, baixant per l’escala, es va torçar el peu i va rodolar graons avall. Aleshores encara vivien al pis. De primer va semblar que no passava res. La mare no s’havia trencat cap os, només s’havia donat cops i estava una mica marejada. Li van ben embolicar el turmell, li van dir que descansés i que potser estaria de sort i la germaneta no s’hauria malmès amb la caiguda, però al cap d’uns quants dies la mare estava preocupada perquè no sentia gens els cops de peu que els nens sempre fan quan són a punt de néixer i que fan tanta alegria perquè vol dir que tot va bé. Aleshores va anar al metge que ajuda els nens a venir al món i ell va estar molt trist i va dir que la germaneta s’havia mort i que potser ho feia la caiguda o potser ho feia una altra cosa.

La Tanit no havia pas anat a casa el metge amb la mare. Quan va arribar de l’escola va trobar el pare que l’esperava i li va dir:

—Escolta, Tanit. Has de ser valenta. Ha passat una cosa molt trista. La germaneta s’ha mort i la mare necessita que l’animem molt perquè encara poden passar uns quants dies abans que no neixi i prou pena que tindrà de pensar que li naixerà morta. Ho entens?

—No.

—Hem anat al metge i li ho ha dit.

—I com ho sap el metge si no l’ha poguda veure?

—Ho sap, reina.

—I no es pot equivocar? No s’equivoquen mai, els metges?

—A vegades sí, però aquesta vegada, no.

—Com ho saps?

—Perquè a la germaneta no li batega el cor. Quan el cor d’una persona gran o petita no batega, segur que són morts. I ara, si tens ganes de plorar, vine a la falda i plora tanta estona com vulguis però, a la mare, hem de mirar de consolar-la. Oi que ho entens?

—Sí, pare —va dir la Tanit.

Aleshores va seure a la falda del pare i plora que plora. El pare li anava fent festes al cap i no li va dir: «Para!» o «Ara ja n’hi ha prou!». No. La va deixar plorar fins que es va adormir i aleshores la va dur al llit. Ella no se’n va adonar fins l’endemà al matí. Es va despertar bastant d’hora i va pensar que tot ho havia somiat, però aleshores va veure que no duia pijama sinó que havia dormit amb calcetes i samarreta i això era molt estrany. Sense fer soroll va saltar del llit, va anar al lavabo, va encendre el llum i es va mirar al mirall.

La cara del mirall li va dir ben clar que havia passat alguna cosa trista perquè no era pas la de cada dia; aquesta era riallera i feia ganyotes de trobar-se bufona. Era una cara diferent, amb els ulls vermells i com espantats. Uns ulls que li van dir: «Ja no tindràs cap germaneta» i de seguida van omplir-se de llàgrimes. Però aleshores va sortir una boca de nena gran que es tancava i deia: «Has de ser valenta perquè si no, com s’ho farà la pobra mare?».

Bé, va passar igual que el dia que li van arrencar el queixal de llet. En lloc de ser valenta va anar corrents a l’habitació de la mare. Com que ara ja no tenia por de fer mal a la germaneta es va ficar al seu llit, la va abraçar i va tornar a plorar fins que se li van acabar totes les llàgrimes i només li anaven sortint nyucs i gemecs. O sigui que en comptes de consolar la mare, va ser la mare que la va haver de consolar. Però després ja va ser més fàcil i la Tanit feia tot el que podia per estalviar feina a la mare.

Quan va haver nascut la pobra germaneta morta, la mare va dir:

—Qui sap! Potser ha estat millor així. Potser hauria estat malalta i hauria patit molt. Ara no patirà gens, pobreta, i l’única cosa que ha vingut a fer al món ha estat passar una temporada calentona i sentir com tothom l’estimava. És una cosa ben bonica, oi?

—Sí —va dir la Tanit no gaire convençuda.

Però sempre més va pensar en les paraules de la mare i quan estava trista o tenia algun mal, o si a vegades veia nens malalts pensava: «Això, a la germaneta, no li passarà mai» i es consolava.

Una altra cosa que també recordava era les paraules del seu pare, que s’ha de ser valent i no fer pena a les altres persones. Per això, quan li passava alguna cosa se n’anava al lavabo i es mirava al mirall per veure què li deia l’altra cara. A vegades li deia: «Bah! No n’hi ha per a tant». Altres vegades ja no li havia de dir res perquè només mirar-se ja li venien ganes de riure i fer ganyotes. Però quan la cara no va pas saber gaire què dir-li va ser quan va haver conegut l’àvia Perona.