5

LA TANIT estava amoïnada. Volia i dolia. Se’n diu així, del que li passava. Per un cantó endevinava que valia més no parlar de la segona anada al bosc, de la tercera, vaja. Però, per altra banda, li semblava que no era bonic tenir tan poca confiança en els amics. També pensava que si els explicava que la dona del bosc no era bruixa, que tenia un nom i li podien dir l’àvia Perona, els seus amics no parlarien més de tirar pedres. També tenia ganes que sabessin com s’ho havia fet per a trobar la caseta i que havia posat un senyal al camí per no perdre’s mai més. És clar que potser abans de fer el presumit calia assegurar-se que sabria trobar les pedretes del marge. Bé, tenia el cap fet un embull i no sabia com resoldre-ho.

Finalment, un dia que jugaven molt bé, la Tanit va dir com si res:

—No cal que li digueu mai més bruixa a aquella dona vella que viu tota sola al bosc.

No ho és pas, de bruixa. Té un nom. És diu Perona i, com que és vella com una àvia, se li pot dir l’àvia Perona.

—Com ho saps? —va dir en Roc.

—Perquè vaig anar a donar un volt amb en Xuc i ell m’hi va portar.

—I vau enraonar? —va preguntar la Berta.

—Sí. És que la mare m’havia dit que li donés les gràcies per haver desempatxat en Xuc.

—Em pensava que s’havia refet sol —va dir en Sergi.

—És el que diu l’àvia Perona. Però la mare es pensava que era ella que li havia donat un remei.

—No has tingut por? —va dir la Berta.

—No en fa pas, de por —va dir la Tanit—. És una mica malcarada i no té ganes d’enraonar, però de por, no en fa pas gens.

—Hi podríem anar, nosaltres? —va preguntar en Roc.

—No sé si hi trobaríem —va dir la Tanit, i es va estimar més no parlar de les pedres.

—Que ens hi porti en Xuc! —va dir en Sergi.

La Tanit va quedar molt parada. No havia pensat que li podien suggerir això, tan fàcil i tan clar com era. Si en Xuc hi havia trobat una vegada, quina falta feia posar-hi senyals? També podia trobar-hi més cops. Els seus amics no eren pas enzes i és ben veritat que les coses o no es comencen a explicar o et pots trobar en un compromís.

—Sí —van dir els altres dos—. En Xuc ens hi pot acompanyar. Quan hi anirem? Dissabte?

—No ho sé —va dir la Tanit—. És una mica lluny i potser ens farà mandra d’anar-hi dissabte. Hi ha moltes coses més divertides que caminar dues hores pel bosc.

—Què et passa! —va dir en Sergi—. ¿És que no vols que la vegem nosaltres o és que t’ho has inventat tu, això de la bruixa?

—Jo no dic mentides —va dir la Tanit.

—No poc! —va dir la Berta—. Quan enganyem els de quart o quan diem que no ens hem copiat els deures, tu també ho dius i són mentides.

—Bé, aquestes no s’hi compten —va dir la Tanit—. I si no em creieu, millor! Tant se me’n dóna!

Ara bé, si una cosa li sabia greu, a la Tanit era barallar-se amb els seus amics, sobretot si era per culpa seva, com ara. Però no s’acabava de decidir a prometre que anirien al bosc. Tenia por que passaria alguna cosa i no sabia quina. De tota manera volia fer les paus i va dir:

—Mireu. Jo em penso que no ho he somiat, però tampoc no sé si és ben bé com ho dic. Sabeu què? No en parlem més.

—Això! —va dir la Berta—. Primer ens en parles perquè ens vinguin ganes de saber més coses i després te’n desdius. Ara no et sóc amiga i aniré amb la colla de la Meritxell.

I se’n va anar tota enfadada. En Sergi i en Roc, no sabien què fer perquè eren molt amics de totes dues. En Roc es va quedar amb la Tanit dient que no s’amoïnés, que ja li passaria, a la Berta, i en Sergi va córrer darrera la Berta per dir que no s’ho prengués d’aquella manera que no n’hi havia pas per a tant. Però la Berta no es deixava convèncer i en lloc de fer les paus va començar a dir als nens de la classe que jugaven al pati:

—La Tanit és amiga de la bruixa! La Tanit és amiga de la bruixa!

—De quina bruixa? —van preguntar els nens.

—De la bruixa del bosc. La va a veure cada dia i un dia arribarà a cavall d’una escombra perquè també serà una bruixa.

Tots els nens van riure i van córrer pel pati com si anessin a cavall d’una escombra.

Quan la Tanit els va sentir, es va tornar tota vermella i primer va tenir molta calor, però de seguida li va venir fred i per molt que mirés d’aguantar-se, se li van omplir tots els ulls de llàgrimes. Se’n va anar corrents cap als lavabos, es va tancar a dins i es va haver de tapar la boca amb les mans perquè no li sortissin els sanglots. Per acabar-ho d’adobar va sentir el xiulet d’acabar el pati i hauria d’anar a la classe amb els ulls vermells perquè encara es riguessin més d’ella.

Havia de trobar una solució i ben ràpida. Va esperar una mica, que tots els nens fossin a classe, va sortir del vàter, va obrir l’aixeta del lavabo i es va mullar ben bé la cara perquè s’esborressin els senyals de les llàgrimes. No va mirar-se gens el mirall tot fent això, perquè si ho hagués fet, hauria començat altra vegada a tenir ganes de plorar i no s’acabaria mai.

Com que els senyals no se n’anaven va pensar que havia de trobar una manera de no haver d’anar a classe. Va veure que el conserge era per allà fora al pati, s’hi va acostar i li va dir:

—Joan, puc anar a veure la mare? M’ha vingut un mal de queixal molt fort.

—Ja ho has dit a la senyoreta?

—No, perquè em fa vergonya que em vegin plorant. Li ho vols dir tu, si et plau?

—Vols que t’acompanyi? —li va dir en Joan.

—No, no. Ja puc caminar. No hi tinc pas res a les cames.

Tot anant cap al despatx, la Tanit va pensar que havia dit tota una colla de mentides després d’assegurar que no en deia mai. Però, de mal, en tenia, encara que no fos al queixal.

Quan va arribar al despatx, la infermera va quedar molt parada de veure-la:

—Què et passa?

—Res. No avisis la mare. Ja esperaré que acabi.

—Mira revistes, mentrestant, d’acord?

La sala d’espera feia pudor de desinfectant i no era un lloc gaire apropiat per a fer marxar els problemes. Et recordaves de la barrina i les tenalles, de les punxades i la por, però almenys no hi havia ningú i no calia vigilar que et veiessin amb els ulls vermells o amb la cara inflada d’haver plorat.

Al cap d’una estona, li venia son i gairebé pesava figues quan va entrar la mare:

—M’ha dit la Rosa que eres aquí —va dir la mare.

—Sí-va diria Tanit.

—T’has trobat malament?

—No. És que he tingut un disgust molt gros.

—Me’l vols explicar o t’estimes més esperar-te?

—M’esperaré, si no et fa res. És una cosa dels meus amics.

—Ja m’ho he pensat. Mira, com que avui no hi haurà ningú a casa, perquè la senyora Vicenta ha anat a casament, dinarem tu i jo i ens farem requisits.

Els requisits eren coses que no havien de coure’s. Pa torrat, formatge, pernil dolç i flam que ja hi havia a la nevera. Després la mare va prendre cafè i ella un altre flam.

Amb l’estómac ple de coses bones, els disgustos no semblaven tan grossos. La Tanit va explicar què li havia passat i la mare va dir:

—Trobo que la Berta s’ha portat malament però tu també t’hi has amoïnat massa. Heu de mirar de fer les paus.

—Però, qui ha de començar?

—Li tocaria a ella, és clar, però no passa res si ets tu la qui comences. Tot depèn de si vols renyir-hi o si vols que vagi essent amiga teva.

—M’estimaria més que anés essent amiga meva.

—Doncs si és així, no miris gaire prim.

—Ja m’ho pensaré. Primer m’haig de desen-fadar.

—Tu mateixa.

—I d’això de l’àvia Perona, tu què en penses?

—Penso que has fet molt bé de dir que no és cap bruixa. Però potser més val que de moment no en parlis més. A vegades costa que la gent vulgui saber la veritat. S’estima més pensar que té raó que no pas admetre que s’ha equivocat. Entens què vull dir?

—¿Com si volguéssim creure en els Reis quan ja sabem que són els pares?

—Més aviat com si no volguéssim acceptar que són els pares encara que veiéssim tots els paquets a sota el llit quinze dies abans.

—Ah! I per què ho fan?

—Perquè la veritat no sempre és de bon acceptar. Com més gran et facis, més t’adonaràs que la veritat a vegades espanta. Però si ets valent i l’acceptes, també sents una alegria molt fonda.

—Sempre?

La mare es va posar a riure. Li va fer un petó i li va dir:

—Sempre no. A vegades a mi també em passa que no voldria veure’n alguna, de veritat.

—Ja ho entenc —va dir la Tanit, i sense saber per què va recordar-se de la germaneta.