2

L’ ÀVIA PERONA no era àvia de ningú. Vivia sola en una casa vella enmig del bosc i la gent deia que feia bruixeries i que valia més no acostar-s’hi. De fet, ben poca gent la coneixia i la Tanit no l’hauria pas coneguda mai si no hagués estat culpa d’en Xuc.

Un dia en Xuc es va escapar. Ho feia de vegades però sempre tornava. L’havien de xiular o cridar-lo pel bosc però tard o d’hora tornava a comparèixer.

Aquella vegada ja havien passat un dia i dues nits i en Xuc no apareixia. El segon dia era dissabte. La Tanit no anava a l’escola i en comptes de fer matinada com acostumava a fer cada dissabte amb en Xuc al costat, es va llevar ben d’hora, es va posar les bambes i el xandall i va preparar el sarró amb la corretja d’en Xuc i un tros ben gros de bistec que hi havia a la nevera. Havia decidit que no tornaria a casa fins que trobés en Xuc.

Quan ja era fora va recular i va fer-se un entrepà per a ella. Havia pensat que si estava massa estona caminant també tindria gana. Aleshores va escriure en un full de paper: «No patiu. Sóc a la muntanya a buscar en Xuc. Ja tornaré abans que sigui fosc» i va deixar el full al costat del telèfon.

Ben equipada amb tot el que calia, va tornar a sortir i va enfilar-se pel camí que hi havia una mica més enllà de casa seva que duia a la font dels Tremolencs. Aquesta font, abans, era molt solitària, però ara tenia les cases molt a prop: la de la Tanit i la de tota l’altra gent que vivia per allà, i aviat s’hi arribava.

Quan va ser a la font va començar a cridar: «Xuc! Vine aquí!» però en Xuc no venia. Això ja s’ho pensava perquè si hagués estat tan a la vora prou que hauria tornat. Va sospirar i va dir-se: «Serà qüestió d’anar més lluny i no cansar-se».

Primer de tot anava molt de pressa però al cap d’una estona de pujar per camins costeruts, esbufegava molt i estava molt cansada. Va mirar el rellotge i va veure que tot just eren les deu. Feia una hora que caminava i ja tenia gana. Va pensar: «Has estat ben ruca d’agafar tan poc pa. Hauries hagut d’endur-te dos o tres entrepans». Va desembolicar una mica el que duia i va mossegar-ne un trosset. Era molt bo però si se l’acabava de seguida, què menjaria després? El va tornar a embolicar, es va estirar una mica, va fer dos o tres salts per treure’s la mandra de les cames i va tornar a enfilar-se muntanya amunt.

Al bosc només se sentien ocells i els esbufecs de la Tanit. Quan s’aturava per reprendre alè, es repenjava una mica en un arbre i escoltava els ocells.

No era un bosc gaire espès. Hi havia pins, alguna alzina i algun roure i moltes mates. Algunes, les coneixia com és ara el romaní, la farigola o el boix grèvol. D’altres es recordava que n’havia collit però no estava ben segura del seu nom. Totes tenien brots i fulles tendres perquè era el mes d’abril. Com que havia plogut feia pocs dies, la terra del bosc encara era humida i les fulles seques de l’hivern eren totes molles i embrutaven les bambes i els baixos dels pantalons del xandall de la Tanit però a ella, tant se li’n donava. Tant era embrutar-se si al capdavall trobava en Xuc. Els xandalls ja es renten!

Feia ben bé dues hores que caminava fent ziga-zagues pel bosc i ja gairebé no tenia ni esma de tornar a cridar en Xuc, quan va trobar la casa. Era com una barraca feta amb maons i al voltant hi havia com un jardí de plantes de bosc tancat per una cleda feta amb canyes. Abans de poder veure què més hi havia en aquella caseta la Tanit va sentir uns lladrucs tots alegres i va sortir en Xuc de darrera les canyes.

—Xuc! —va cridar la Tanit—. Què hi fas, aquí? Per què no tornaves a casa?

En Xuc va anar-hi remenant la cua i saltant com un boig. Li va posar les potes a les espatlles amb tanta embranzida que la va fer caure. Sort que a terra era tou.

Ara que ja l’havia trobat, la Tanit estava contenta i enfadada. Contenta d’haver-lo trobat, és clar, però enfadada que s’hagués estimat més rondar pel bosc que tornar a casa seva.

—Què hi feies, aquí, dolent? ¿Què vols tornar-te un llop salvatge i que els caçadors vinguin i et matin?

De fet, ja s’hi assemblava força a un llop. Era un pastor alemany i quan es posava dret per saltar o fer una festa era més alt que la Tanit i fins i tot que la mare. El pare no es deixava posar mai les potes a sobre i deia que si les bèsties tenen quatre potes i cap mà vol dir que han de tocar de peus a terra. Tenia raó, però sobretot ho deia perquè no li agradaven gaire els gossos.

La Tanit, doncs, estava alegre i enfadada. Va treure la corretja del sarró i volia posar-la-hi però en Xuc li fugia.

Va ser aleshores que la Tanit va veure que la mirava una vella i va tenir un bon sobresalt. «Sort que és clar», va pensar, «perquè si no, em moro de l’esglai».

La veritat és que aquella vella no feia gaire gràcia. Anava mal girbada i més aviat escabellada. Tenia la cara plena d’arrugues i els ulls petits i brillants. També tenia les galtes xuclades com si li faltés algun queixal, però més endavant la Tanit va saber que no era pas així, al contrari, tenia totes les dents i ben fortes, encara que no gaire boniques.

En Xuc era un tros lluny i la Tanit no sabia si tornar-lo a cridar o saludar la vella. Sentia que el cor li anava fent patrip-patrap, una mica de cansament i una mica de mitja basarda, però va pensar «per què haig de tenir por? No m’ha pas fet res, pobra dona!». Aleshores es va acostar una mica a la cleda de canyes i va dir:

—Bon dia. He vingut a veure si trobava el meu gos perquè se m’havia escapat.

—Mmmmm —va fer la vella i es va girar per entrar dins de la barraca.

La Tanit es va sentir una mica ofesa. Ves quina dona més salvatge! És clar que li deien bruixa la gent del poble si era tan sorruda i tan malagradosa! Bé, pitjor per a ella! «Jo ja m’he portat bé», va pensar; «l’he saludada i he estat ben educada. És ella la qui no ho ha estat gens».

Com que en Xuc no volia venir, va obrir el sarró, va treure el tros de carn i va cridar:

—Té, Xuc, carneta!

En Xuc va venir corrents, va agafar el tros de bistec i mentrestant la Tanit li va poder enganxar la corretja al collar. No el lligava mai quan el duia a passeig, però ara tenia por que tornés a escapar-se. Aleshores va sentir una veu darrera seu que deia:

—Això! Torna’l a empatxar que et fugirà altre cop!

—Estava empatxat? I com ho sap?

—Ho sé.

—I, per què ha de fugir si està empatxat?

—Buscava un remei.

—L’ha vinguda a veure a vostè perquè li fes un remei? —va dir la Tanit amb veu de no creure-s’ho.

—Se l’ha buscat tot sol, el remei.

—Quin remei era?

—Què n’has de fer? No ets pas cap gos, tu.

«Quina dona!», va pensar la Tanit «i que n’arriba a ser, de malagradosa i d’antipàtica».

Al capdavall, però, li havia dit alguna cosa i valia més un rebuf que no pas res. Si enraonava no li feia gens de por i en canvi quan la mirava sense dir-li res, li havien vingut tot d’esgarrifances.

—Bé, passi-ho bé —va dir la Tanit.

—Mmmmm —va remugar la vella.

La Tanit va anar muntanya avall. Era molt més fàcil que no pas enfilar-s’hi. No es recordava pas del camí que havia seguit però en Xuc la guiava i a l’hora de dinar ja eren a casa. Ni el pare ni la mare no havien tornat. Ella es va dutxar, es va canviar i es va acabar l’entrepà mossegat perquè tenia una gana que l’aixecava. En Xuc corria pel jardí com si res no hagués passat i la Tanit reia pensant en la sorpresa que tindria la mare.

Ja ho crec que la va tenir! Així que el seu cotxe arribava, en Xuc va córrer a la porta del jardí i vinga lladrar i saltar com un liró. La mare va dir:

—Ah! Ja ets aquí, gran perdulari? I, on eres, si es pot saber, a fer caure pedra?

—L’he trobat jo —va dir la Tanit.

—Què dius, ara? I on era?

—Era al bosc. A casa la bruixa.

—On dius?

—Bé, a casa d’una dona vella que tothom diu que és una bruixa.

—No sempre és veritat el que diu tothom.

—Ja ho sé, però no m’estranya que li diguin bruixa. És una dona que fa por.

—Per què?

—Perquè és molt malagradosa i va tota desmanegada.

—A vegades, tu també hi vas.

—Oh! És molt diferent.

—Bé, ja ho discutirem una altra estona. I, ¿què hi feia, en Xuc, a casa la senyora del bosc?

—La senyora del bosc! Això sí que m’agrada —va dir la Tanit tot rient—. Vaja quina senyora!

—Mentre no li sàpiga el nom, li diré senyora, si a tu no et sap greu.

—No me’n sap, de greu. Només m’ha fet gràcia. Diu la senyora del bosc que en Xuc estava empatxat i que ha anat a curar-se.

—Ah! Molt interessant. I, a més a més, deu ser veritat.

—De debò?

—Sí. Els animals tenen un instint que els fa buscar les herbes que els guareixen gairebé de tot. Vull dir si no és una malaltia massa seriosa.

—Doncs, per què el duus al veterinari, tu?

—Perquè sempre tinc por que tingui una malaltia massa important. I bé, ja li has donat les gràcies de la informació?

—No. De veritat, mare, que era una senyora molt poc simpàtica. Jo li deia coses i em contestava amb rebufos.

—Ah sí? Conec una nena que algun cop també ho fa.

—Però només amb tu. Amb la gent que no conec, sóc ben educada.

—Moltes gràcies —va dir la mare—. M’estimaria més no gaudir d’aquests privilegis.

Però ho va dir rient. És veritat que la Tanit rondinava una mica quan la mare li demanava que l’ajudés a fer els llits o a parar taula quan no hi havia la senyora de la neteja. També és veritat que a vegades anava bruta o desmanegada, però això no vol dir que semblés una bruixa o que sempre fos malagradosa. Hi havia dies de tot. Com tothom. Ara mateix, anava neta i polida perquè feia molt poc que s’havia dutxat. Només havia deixat la roba bruta i les bambes a la cambra de bany per aquí enllà en comptes d’endreçar-ho. De tota manera, abans que la mare tingués temps d’adonar-se’n, va córrer a ficar la roba bruta al cove i va dur les bambes al garatge perquè s’assequessin i saltés la terra que hi havia enganxada.