4

AQUELLA setmana era la darrera setmana d’octubre i tots preparaven la castanyada. Anirien al bosc, però no al dels Tremolencs que era al costat d’allà on vivia la Tanit, sinó al de l’altra punta que era a prop de l’escola. Això, si no plovia. Si plovia haurien de coure les castanyes al tros de pati cobert on feien la gimnàstica i seria molt més avorrit.

A totes les classes feien dibuixos de les fulles de castanyer i de les castanyes. Al Passeig n’hi havia però eren bords. Semblaven bones, aquelles castanyes, però no ho eren i un nen que no va fer cas de la senyoreta i en va tastar una, la va haver d’escopir corrents i, per postres, el van ben renyar: «Que vols estar malalt?», va dir la senyoreta tota enfadada.

La Berta va fer un vers que deia:

El van copiar a la pissarra i tots se’l van aprendre de memòria, que no costava gens.

Va ser una setmana molt distreta entre anar a buscar fulles de castanyer i castanyes, tant bones com bordes, però la Tanit, encara que jugava i reia com tothom, pensava en la casa del bosc i en el greu que li sabia no haver-la trobada. També pensava que li aniria molt bé poder parlar d’aquestes coses amb algú, però tenia por que se’n riguessin o que volguessin planejar malifetes.

Al cap de molt rumiar va veure molt clar que s’havia equivocat deixant en Xuc a casa. Els gossos es recorden dels camins i segurament l’hauria guiada. Aleshores només tenia ganes que arribés dissabte i tornar a provar d’arribar a lloc.

Divendres a la tarda no va ploure i van poder celebrar una bona Castanyada. Tothom s’ho va passar molt bé i tots van acabar amb les mans i el xandall ben emmascarats. La Tanit va arribar a casa molt cansada però l’endemà es va despertar a l’hora de sempre i va pensar: «Tens raó que avui és dissabte!» i es va llevar de seguida sense fer gens el mandra.

En Xuc va estar molt content quan ella li va dir:

—Avui sí que et vull, però m’has de dur de dret a la barraca de la senyora que et va guarir.

«S’ha refet tot sol» havia dit ella, però, qui sap? Potser no havia anat així.

En Xuc feia molt més camí que la Tanit perquè anava endavant i endarrere. La Tanit collia troncs i els hi tirava. Ell els caçava al vol i els hi tornava. Si els tirava massa lluny per poder-los agafar abans que toquessin a terra, en Xuc marxava esperitat, passava de llarg i feia les mil i una comèdies.

Quan-ja feia estona que caminaven, en Xuc, en comptes de seguir el camí, va fer un salt pel marge i es va ficar al bosc:

—Espera’m! —va dir la Tanit, perquè ella no podia saltar tan lleugera aquell marge. S’hi havia d’enfilar agafant-se a les mates i abans d’agafar-s’hi calia assegurar-se que no tenien punxes. La mata que li va fer d’ajuda era un romaní i li van quedar les mans totes perfumades.

En Xuc ja era qui sap a on i el va haver de cridar per no perdre’l. «Vine aquí, esverat!», li va dir i encara sort que la va creure. Van caminar una estoneta més i tot d’una, clac!, va sortir la caseta.

El cor de la Tanit va fer patrip-patrap. Estava molt contenta d’haver trobat el que cercava però també pensava: «I ara, què?». De tota manera es va anar acostant a la cleda de canyes. En Xuc va ser més atrevit i es va ficar a dintre el tancat:

—Vine aquí! —va cridar la Tanit i en Xuc, en comptes de tornar al seu costat, va donar una volta pel clos, es va aturar en un racó i va començar a rosegar una planta.

—Què et passa? Tornes a estar empatxat? —li va dir la Tanit però, és clar, en Xuc no contestava.

No sortia ningú. La Tanit va travessar l’entrada de la cleda i va dir:

—Hola! Que puc passar?

Cap resposta.

Aleshores es va acostar a l’entrada de la caseta i va tornar a dir:

—Hola! Que hi ha ningú?

I altra vegada es va quedar sense resposta. Tenia moltes ganes d’entrar i mirar què hi havia allà a dins, però no gosava per si la bruixa fos allà i l’esbronqués.

Ja estava a punt de girar cua quan va veure que es movia una cosa dins de la barraca. El cor li va fer un salt i va estar a punt d’arrencar a córrer, però va fer el cor fort i es va esperar.

Al cap d’una mica va sortir la vella. Semblava més bruixa que mai, sobretot perquè se la mirava de través com si estigués a punt de convertir-la en una pedra o en algun animal. Si tot d’una l’hagués vista amb una escombra entre les cames, la Tanit no s’hauria estranyat. Més aviat feia estrany que sortís sense escombra. La vella li va dir:

—Ten-lo estacat, el gos, i no et fugirà més.

—No m’ha pas fugit. Me l’he endut a passeig.

—Si anaves a passeig, per què has vingut a casa meva? No és cap passeig, això.

—Ja ho sé —va dir la Tanit i començava a estar enfadada—. Només volia donar-li les gràcies per haver-me curat el gos. La meva mare va dir-me que ho fes.

—La teva mare no sap res. S’espavilen tots sols, els gossos, no t’ho vaig dir l’altra vegada?

Això que parlés malament de la mare sí que li va caure malament del tot. Encara gràcies d’haver volgut que fos ben educada!

Aleshores va dir amb una veu de mal humor:

—A casa meva quan ve algú li diem que entri i segui.

—A casa teva deveu tenir molt poca feina si podeu seure cada vegada que ve algú.

—Jo només volia saber per a què serveixen totes aquestes herbes.

—Per a fer-te enraonar.

—Com se’n diu, d’aquesta planta que rosega en Xuc?

—Grana de saberuts!

—No és pas cap grana! —va dir la Tanit.

—Doncs si ja ho saps, per què ho preguntes?

—Bé. No s’enfadi! Ja me’n vaig.

—No m’enfado pas. Només vull que tu te’n vagis per les teves i que a mi em deixis amb les meves.

Bé, no havia estat una entrevista gaire cordial, però malgrat tot havien fet una mica de conversa. Tenia una veu una mica fosca i deia les coses molt a poc a poc, com si les rumiés, però no semblava disgustada del tot de tenir visita. Si ho hagués estat no hauria dit res o l’hauria rebuda a cops de roc, que és el que deien al poble que feia.

La Tanit ja marxava però tot d’una es va girar i va dir:

—Em pot dir una cosa, almenys? Com se diu?

—Jo no em dic res. Si de cas em diuen.

—Bé. Doncs, com li diuen?

—Em diuen la Perona si mai em diuen res. I tu bé deus saber com em diuen els galifardeus i les mosses del poble. Ho saps, sí o no?

La Tanit no va contestar i va sentir que es tornava vermella. Per sortir del pas va trencar de conversa:

—Jo em dic Tanit. Vaja, m’ho diuen.

—Es un nom de sant, això?

—No ho sé. Es un nom de Mallorca. La meva tia hi va anar, va sentir que una nena s’ho deia i va dir a la meva mare que m’ho podia posar a mi. Bé, això m’ho han explicat perquè jo encara no havia nascut.

—On és això de Mallorca?

—Ui! Molt lluny! S’hi ha d’anar per mar.

—I per què te’l van dur de tan lluny, el teu nom? ¿Què no n’hi ha de bons per aquí a prop?

—A mi m’agrada molt —va dir la Tanit, altra vegada enfurismada—. Jo no he pas dit res de mal del seu nom i això que tampoc no conec ningú que es digui com vostè!

—La Perona. A casa meva era a can Però. Tothom sabia on era. No és cap nom foraster. El meu pare va ser republicà i ens ho van prendre tot després de la revolta.

—Quina revolta?

—Quina vols que sigui? La revolta. La que hi va haver que ho va fer anar tot de cap per avall entre els d’abans i els de després. A can Però els va tocar el rebre. I altres hi van guanyar. Vet-ho aquí!

La Tanit no sabia pas de què li parlava. També s’anava fent tard i va pensar que per aquell dia ja n’hi havia prou. Aleshores va dir:

—Me n’haig d’anar perquè els de casa patirien. Passi-ho bé, senyora Perona, fins un altre dia.

—De senyora, res.

—Doncs àvia Perona.

—Això encara menys. Perona tot sol. És que no ho saps dir?

—Sí que ho sé dir però no em surt.

—Doncs, si no surt, per mi que es quedi dintre.

I es va ficar cap a la barraca.

La Tanit va fer un xiulet per cridar en Xuc i se’n va anar cap a casa seva. Es va ben fixar per on passava i en arribar al camí va pensar que hi hauria de posar algun senyal per recordar-se que era allà on calia enfilar-se pel marge. No duia res al sarró que li pogués servir. Aleshores va collir tot de pedres petites i les va clavar a la terra del marge fent més o menys dues lletres: T P. Volien dir: Tanit i Perona.

Així, escrit, no quedava gens malament dir Perona tot sol, però enraonant no lligava gaire. Bé, ella li tornaria a dir «àvia Perona» i ja veurien què passava.