6

QUAN LA TANIT va tornar a l’escola aquella tarda, tothom va demanar-li què li feia el queixal i ella va dir que ja no feia gens de mal, que era ben veritat.

—T’ha curat la mare? —va dir la senyoreta.

—Sí —va respondre la Tanit, i tampoc no era cap mentida.

Sortint de l’escola s’havia d’anar a música. Hi anaven tots quatre. En Roc i la Berta aprenien a tocar la guitarra, en Sergi el piano i la Tanit la flauta. S’ho passaven molt bé a l’escola de música. Quan hi havia concert, els músics els explicaven com eren els instruments que feien servir i també parlaven dels compositors i del que significa simfonia, sonata o el que fos.

La qui en sabia més era la Berta. A música no era gens esverada i li agradava molt aprendre’n i escoltar-ne.

Els dies que no anaven a música, anaven a dibuix i aleshores la qui en sabia més era la Tanit. En Sergi no era el primer de res però en canvi era el més bon minyó i el primer que buscaven quan els passava res de mal. A la Tanit, li va anar molt bé que en Roc i la Berta comencessin les classes un quart d’hora abans que ella i en Sergi, perquè així van poder-se estar una mica sols i li va dir:

—Saps? No he tingut pas mal de queixal. Me n’he anat perquè no volia que tots els nens veiessin com plorava.

—Per culpa de la Berta, oi?

—Sí.

—No sé per què ho ha fet. Està molt disgustada.

—Ella? Com ho saps?

—M’ho ha dit a l’hora de dinar. Ara té por que no voldràs tornar-li a ser amiga.

La Tanit va sospirar. En Sergi li va passar el braç per les espatlles i li va dir baixet:

—No voldràs ser-li més amiga?

—Sí, és clar, però ella no pot tornar a explicar les coses que jo dic.

—Em penso que no ho farà mai més. Li sap molt greu haver-ho fet.

—Però, si hi torna?

En Sergi no va dir res. Això no es podia pas assegurar. La Tanit va continuar:

—Tot allò del bosc jo tenia ganes de parlar-ne amb vosaltres; no pas que us enriuéssiu.

—Jo no me n’he rigut.

—Ja ho sé. Però tampoc no us podia convidar a anar-hi tots perquè aquella dona és molt feréstega i es podria enfadar.

—Què vol dir, feréstega?

—La meva mare ho diu moltes vegades. Em penso que vol dir bastant salvatge. Doncs bé, aquella dona és una mica feréstega i no vol que l’empipin. A mi m’ha enraonat una mica però d’una manera gens simpàtica i si ella vol estar sola a la caseta, a nosaltres, què ens importa? Però em sabia greu no parlar-vos-en perquè semblaria que no som amics.

—Ja ho entenc —va dir en Sergi—, però no pateixis. Hi ha coses que tampoc no explico, jo. Coses de casa o així. La meva mare diu que les coses de casa no s’han de dur al carrer.

—És difícil, oi, saber el que s’ha de dir i el que s’ha de callar?

—Sí.

Van anar a classe i a la sortida, la Tanit no sabia si l’esperarien o no. Els seus amics anaven a peu a casa seva perquè era allà mateix, però la Tanit anava al despatx de la mare o a la botiga de l’àvia perquè vivia lluny i havia d’anar en cotxe. Quan feia bon temps anava en bicicleta però quan era fosc esperava la mare. Generalment s’estimava més fer-ho a la botiga de l’àvia per no haver de sentir olor de medecines.

Va sortir de classe i sí que l’esperaven a l’entrada. La Berta li va dir:

—Em perdones, Tanit?

—Sí —va dir la Tanit.

Es van fer un petó i van fer les paus. La Tanit estava contenta que ja els hagués passat aquell disgust però li quedava una mica de tristesa que no sabia pas d’on li venia. Era com si s’hagués trencat una cosa que li agradava molt i li n’haguessin regalada una altra de semblant però que no era la mateixa. Va fer broma amb l’àvia i amb les seves clientes, però aquell rau-rau no li acabava de marxar. Encara no sabia que hi ha disgustos que triguen uns quants dies a anar-se’n. I si ja ho sabia, no se’n recordava.

—Tu no aprens a fer mitja? —deien les senyores.

—Ui, no! Quina mandra!

—Però sabries fer jerseis.

—No cal. Ja me’ls fa l’àvia.

Ho deia de broma perquè més aviat li agradava fer mitja. Fins i tot s’havia fet una bufanda que gairebé li arribava als turmells. N’estava tota cofoia perquè era feta d’ella. L’àvia només l’havia començada i li collia els punts quan s’escorrien. Però havia quedat molt cansada i no volia començar res més.

Una de les coses més boniques del vespre, era arribar a casa i tornar a veure en Xuc. La Tanit no sabia pas com s’ho feia en Xuc per conèixer els cotxes de la mare i del pare. Ella trobava que feien el mateix soroll que els altres, però el que és en Xuc sempre ho encertava. A vegades dormia o menjava, però tot d’una alçava les orelles, començava a lladrar i corria cap a la porta del jardí. Si no l’obrien de seguida, grinyolava, saltava i els estirava les faldilles com un desesperat.

La porta del jardí, no podia obrir-la perquè era tancada amb un baldó. Les de dintre casa, les obria totes i sobretot la de la Tanit era tan plena d’esgarrinxades que ja no la pintaven perquè era feina malaguanyada.

Aquell vespre en Xuc va fer igual que sempre: era tancat fora al jardí i quan va sentir el cotxe vinga saltar i bordar com si fes un any que no s’haguessin vist.

S’havia acabat el dia. Només faltava sopar, fer els deures i anar al llit. Semblava un dia qualsevol però no ho era. També semblava que tot aquell disgust s’esborraria sense deixar rastre i si la Berta hagués estat només una companya de la classe, segur que hauria passat tot molt aviat. Però la Berta era la seva amiga més amiga i costava d’empassar-se que se li hagués pogut girar d’aquella manera tan cruel.

També hi havia unes lletres dibuixades amb pedretes en un marge i la Tanit havia après que eren i serien un secret.