7

VA PASSAR un quant temps sense que la Tanit tornés al bosc. Hi havia dissabtes que jugaven a bàsquet o anaven a passeig amb bicicleta. Els diumenges solia venir l’avi a passar el dia o l’àvia o tots dos. A vegades s’hi afegia la tia Mercè i és quan la Tanit estava més contenta. Això a l’hivern, és clar. A l’estiu, si el pare no tenia guàrdia solien sortir i anar a la platja o allà on fos.

El pare sabia molt de tocar el piano. En tenia un a casa i estava molt content que la Tanit aprengués flauta perquè podien fer concerts tots dos. Cosetes senzilles, és clar, perquè la Tanit no en sabia gaire, però ja començaven a tenir repertori. A vegades la Tanit dibuixava i el pare tocava tot sol i la mare llegia o pintava aquarel·les.

Durant alguns caps de setmana, doncs, la Tanit va fer el que sempre feia abans de conèixer la senyora del bosc, o la bruixa, que deien els nens, o l’àvia Perona que li va dir ella. Fins que ja era desembre i tothom parlava de les vacances de Nadal i que es reuniria tota la família. Aleshores ella va tornar a pensar en la caseta solitària: Qui sap què feia durant l’hivern, l’àvia Perona? Qui sap si s’escalfava? Qui sap si es recordava d’ella?

Totes aquestes preguntes no es podien respondre sense anar-ho a veure, i així, el primer dissabte de desembre la Tanit va preparar-se l’esmorzar, va fer un xiulet a en Xuc i va tornar a enfilar-se bosc amunt. En Xuc no l’esperava i corria més que ella, però ella no el cridava perquè volia veure si era capaç de trobar el camí tota sola.

Aquell matí havia tingut una altra idea. Havia agafat el rellotge i comptaria l’estona que passava fins a les pedretes. Si les trobava, és clar. I així les altres vegades no caldria començar a buscar fins que hagués passat la mateixa estona.

Feia bastant fred. De tant en tant hi havia galzerans amb les boles vermelles. També hi havia cireres de pastor. La Tanit ja sabia que es podien menjar, però no en collia perquè no les trobava gaire bones.

Va caminar gairebé una hora. Ja tenia por d’haver seguit el mal camí quan tot d’una li va semblar que veia el marge on hi havia el senyal de les dues lletres. Es va afanyar a arribar-hi i sí, sí, les dues lletres l’esperaven. Alguna pedra havia saltat i una arrel havia esberlat un tros de terra, però es veia un tros de la P, i la T ben sencera: «Quina sort que el meu nom hagi resistit», va pensar la Tanit i no era pas tot el seu nom, però ella l’hi veia.

Abans de pujar al marge i acabar de fer el trosset de camí que faltava, va mirar el rellotge: havien passat cinquanta-sis minuts. Aleshores va collir unes quantes pedres i va refer la P que s’havia espatllat. Amb una pedra més grossa picava les petites perquè s’encastessin bé a la terra i quan va estar llesta, va anar cap a la casa.

Aquella vegada no va ser gens difícil trobar l’àvia Perona perquè era allà fora i collia pinassa:

—Hola àvia Perona —va dir la Tanit.

—Altre cop per aquí? —va dir l’àvia Perona.

—Feia més d’un mes que no havia vingut. No és pas gaire sovint, això.

—Més poc sovint baixo a empipar-te a casa teva.

—Perquè vostè no vol. Si em vingués a veure, jo estaria contenta.

—Ah ja!

—No s’ho creu?

—No crec res, jo.

—L’ajudo a buscar llenya?

—Tu mateixa.

La Tanit va ajupir-se i agafava grapats de pinassa. Se li escapava el riure per sota el nas. L’àvia Perona podia remugar, però ella estava segura que li agradava tornar a veure-la.

—Pensava molt en vostè i patia que s’estigués tan sola al bosc.

—Te’l ben podies estalviar, aquest patir.

—I si algun dia es troba malament?

—Em faré un remei.

—I si no té força per moure’s del llit? La meva àvia va estar molt temps malalta i no tenia forces per llevar-se.

—Ah sí? I què?

—La meva mare li havia de donar les medecines.

—1 es va refer?

—No, pobreta àvia. Es va morir.

—Doncs, ¿de què li va servir que una altra persona li donés els remeis?

La Tanit no va pas saber què contestar. En canvi l’àvia Perona va continuar i això també era un bon senyal:

—Si tinc mal de guarir hi haurà remei i si el tinc de morir no hi haurà remei contra la meva hora.

—Ho sap que, als nens, els fa por?

—A tu te n’hauria de fer i així no em torbaries.

—A mi m’agraden molt les àvies. La que tinc viva m’ensenya a fer mitja i la que es va morir m’estimava molt i m’explicava contes.

—Això està bé. Saber de comptes fa servei.

—No eren pas comptes de comptar. Vull dir històries.

—Ah ja! I de què t’ha servit escoltar històries?

—No ho sé. De res.

—Malaguanyada feina, doncs.

Mentrestant havien omplert tot el sac de pinassa. La Tanit s’havia ben punxat les mans, però va agafar el sac per un cantó perquè no es volia plànyer. L’àvia Perona no semblava que es sentís de les punxes. Devia tenir-hi les mans acostumades.

Van entrar dins de la caseta. A terra en un racó hi havia unes quantes pedres grosses fent rotllana i enmig hi havia troncs encesos. La paret del darrera era ben emmascarada i dalt al sostre hi havia un forat perquè sortís el fum.

—Què passa si plou? —va preguntar la Tanit.

—Passa que cau aigua.

—Vull dir amb aquest forat.

—Penjo una galleda.

En efecte. Hi havia uns filferros agafats a la paret i feien com una rodona d’aquelles que serveixen per a posar testos als balcons. Però en aquella casa, de plantes vives, no n’hi havia. N’hi havia moltes de seques, lligades a manadets i tot plegat feia una mena d’olor ben estranya. D’una banda, la de les herbes, que era bona, però per altra banda, l’olor de fum i de tancat, que més aviat era pudor i que marejava una miqueta.

Damunt d’una taula molt vella hi havia un tros de pa, un tall de formatge i un grapat d’avellanes. Sobre les pedres del foc a terra hi havia una olleta amb una aigua que bullia i feia una olor molt penetrant:

—Què et cous per dinar?

—Sopa de farigola. Que en vols?

—No, gràcies. Encara no tinc gana.

—No t’agrada, oi? La canalla d’avui sou molt llepafils. Massa tips. N’hagués tinguda sempre, jo, d’aquesta sopa.

—Doncs perquè ho sàpiga m’agrada l’olor que fa aquesta sopa.

—Ah sí?

—Sí. L’he sentida de seguida i he pensat que era bona. Fem una cosa. La tastaré si vostè es menja un tros del meu entrepà.

—Del teu què?

—El meu entrepà.

—I, què és això?

—Són dos trossos de pa untats amb mantega i amb un tall de pernil entremig.

—Ah ja! En el meu temps se’n deia pa i pernil. Pernil! Ja no em recordo de quin gust té.

—Doncs tingui. Ja li’n dono.

—Tot no. Parteix-lo.

La Tanit va partir l’entrepà i, com sol passar sempre, el pernil no es partia. Va haver de treure’l i esquinçar-lo ell tot sol. Les dues meitats no eren gens iguals i els dits se li havien untat. Sort que aquell dia duia mocador i se’ls va poder eixugar. Cadascuna devia trobar el seu tros molt bo perquè aviat van estar. Aleshores l’àvia Perona es va aixecar del banc on seia i la Tanit es pensava que li aniria a buscar sopa, que no li venia pas gaire de gust, però com si ho endevinés, va deixar estar l’olla i va agafar un manadet d’herbes:

—Té —li va dir—. Això és arrel de panical. Si en portes a la butxaca no t’escaldaràs per molt que caminis. Si no duus butxaca te’n pots posar tres fulles al cap, mirant que no et caiguin i també anirà bé.

—Moltes gràcies —va dir la Tanit.

S’anava a ficar el manadet d’herbes al sarró però l’àvia Perona va dir:

—No. Aquí no farà efecte. Ha d’estar en contacte amb el teu cos. Les cures no fan efecte de lluny. Només l’altra cosa.

—Quina altra cosa?

L’àvia Perona no va contestar. La Tanit no va insistir perquè ja havia après que l’àvia feia el sord quan no volia donar cap més explicació. Tampoc no creia gaire que les arrels li servissin de res, però li agradava que l’àvia Perona li hagués volgut regalar una cosa.

Arribant a casa, se’n va anar al lavabo a mirar-se al mirall. Sabia que hi trobaria una cara diferent i així va ser. Era una cara amb uns ulls molt alegres i una mica orgullosos que li anaven dient: «Molt bé, Tanit. T’has sortit amb la teva!».