3

QUAN LA TANIT va anar a l’escola, dilluns al matí, tenia moltes ganes d’explicar les seves aventures als companys. En tenia molts, però els més amics de tots eren tres: dos nens i una nena. Es deien Sergi, Roc i Berta. Tots quatre feien cinquè d’EGB. El més gran era en Sergi, que feia els anys pel març; després la Berta, pel juliol, la Tanit, pel setembre, i en Roc, pel desembre. Ara tenien tots deu anys fora d’en Roc, perquè era el mes d’octubre.

Amb els altres nens de la classe no eren tan amics i a vegades jugaven i altres vegades es barallaven. Ells quatre s’avenien molt, però la senyoreta no els deixava seure junts perquè els deia que eren massa xerraires i en posava un a cada punta de la classe.

Abans d’entrar a l’escola, doncs, la Tanit els va dir:

—Sabeu? En Xuc s’havia perdut i jo el vaig trobar al bosc.

—Com t’ho vas fer? —va dir la Berta.

—No ho sé. Anava caminant i el cridava. Em penso que vaig estar molt de sort de trobar-lo perquè ell no em sentia pas. Fins que al cap de molta estona em va sortir de darrera el tancat d’una barraca on hi havia una senyora vella.

—Devia ser la bruixa! —va dir en Sergi.

—La meva mare diu que no ho podem dir, això. Que no n’hi ha, de bruixes —va dir la Tanit.

—Ja ho sé —va dir en Roc—, però tothom li ho diu.

—I què et va fer? —va demanar la Berta amb els ulls tots oberts com si tingués ganes que hagués passat una cosa ben esgarrifosa.

—Res, no em va fer —va dir la Tanit—. Només va dir-me que en Xuc s’havia buscat un remei per no estar empatxat.

—I com ho sabia, ella? —va dir en Roc.

—No ho sé.

No en van poder parlar més perquè ja començaven les classes, però tots tenien ganes que fos l’hora del pati i poder preguntar moltes més coses.

Tot esperant l’hora del pati, a la Tanit, li va passar una cosa molt estranya. Li semblava que havia fet mal fet de parlar de la bruixa. Hauria hagut de parlar d’en Xuc, que s’havia perdut i que l’havia trobat ella, però res més. El que és més estrany és que no sabia per què era mal fet. Als seus amics, els explicava totes les coses, però n’hi havia que no les hi deia mai, com és ara la pena de no tenir una germaneta o altres coses que passaven a casa. No és pas que el pare i la mare li diguessin que ho fes, però ja coneixia que no tot es pot dir. Com en Xuc, que sabia quina herba el guaria.

Al cap d’una estona d’anar-hi pensant es va trobar malament i tot i va demanar permís per poder anar al lavabo. Quan hi va ser, es va mirar al mirall i hi va veure una cara molt preocupada. Una cara d’aquelles que diuen: «T’has equivocat. Ara esperem que no te n’hagis de penedir» però encara no sabia gens per què s’havia equivocat o què en podia sortir de dolent. La cara del mirall només era igual que els seus pensaments però no explicava res de nou.

—D’acord —va dir la Tanit a la cara del mirall—. Ja miraré de distreure’ls i parlar d’altres coses.

Va tornar a classe i a l’hora del pati va proposar als seus amics que juguessin a bàsquet o a anar a prendre la pilota als qui jugaven al futbol, però la Berta li va dir:

—Acaba’ns d’explicar tot allò de la bruixa.

—Ja està explicat. Vaig trobar en Xuc allà i ens en vam tornar a casa.

—Però, com és, la bruixa?

—No és cap bruixa. És una dona vella i em va dir allò que en Xuc s’havia refet sol.

—I no et va dir si ella li havia donat alguna herba màgica?

—No, no. Ja us ho he dit tot.

Els seus amics no van quedar gaire satisfets i volien saber com era la casa i com hi havia anat a parar. Això va ser molt fàcil de respondre perquè, de fet, ella no ho sabia pas, com hi havia anat a parar. En Roc li va dir:

—Que hi sabries tornar?

—No —va dir la Tanit—. Jo anava caminant pel bosc sense seguir camins i cridava en Xuc. Tot d’una vaig veure la caseta, però no sé per on s’hi va i em penso que em perdria.

—Quina llàstima —va dir la Berta—. Hi hauríem pogut anar tots plegats i fer alguna broma o tirar pedres.

—Per què? —va dir la Tanit.

—Perquè sí. I després arrencar a córrer i veure si la bruixa ens empaitava amb una escombra.

—Que paula! —va dir en Sergi—. Es pensa que aquella casa és el tren de la bruixa.

—Ja ho sé que no ho és, encantat! —va dir la Berta tota enfadada.

Es van barallar una estona i després van fer les paus i van jugar a bàsquet. Els agradava molt jugar-hi i encertar la cistella. El qui en sabia més era en Roc perquè era molt lleuger i saltava molt. Després venia la Tanit i en Sergi. La Berta no encertava gaire la cistella, tot i que saltava molt bé, perquè era massa esverada i no tenia paciència de preparar la jugada.

Quan van tornar a ser a classe la Tanit pensava en el que havia dit la Berta: «Hi hauríem pogut anar plegats i fer una broma o tirar pedres». Tothom els deia que això no s’ha de fer, tant els pares com els mestres, però a alguns nens els agradava tirar pedres als gats o als fanals. I això que si els veien, els tocava passar una bona vergonya. Una vegada un nen de la classe va tirar una pedra a un fanal del passeig i el va trencar, però el van atrapar i el van dur als municipals. Aleshores van cridar els pares i van haver de pagar el fanal.

Altres vegades no els atrapava ningú i no passaven cap vergonya, però la Tanit no tenia ganes que els seus amics anessin a empipar aquella pobra dona que no els havia fet res. Potser només ho deien i quan seria hora no farien res, però valia més que no ho provessin. Bé, ja ho havia decidit parlant amb la cara del mirall: no parlaria més de la bruixa, o de la senyora del bosc, que deia la mare, i tot acabat.

El que va passar és que ella hi pensava molt, en la caseta i tenia moltes ganes de tornar-hi.

No pas a fer-hi res de mal, és clar, només a veure-la. Molts dies pensava en la caseta del bosc, tot i que no era pas de xocolata com aquella del conte sinó de maons atrotinats però, així i tot, es moria de ganes de tornar a veure què passava per allà.

Durant aquells dies també es recordava molt de la seva àvia que s’havia mort. I això que encara s’assemblava menys a la vella dels bosc que no pas la caseta a la del conte. Quines coses més estranyes que fan els pensaments!

D’àvia, la Tanit, en tenia una. Era la mare del seu pare. Tenia una botiga de llanes i sempre li feia jerseis. En sabia molt i sempre tenia la botiga plena de senyores que li anaven a demanar com es feien els punts o com s’esmotxava.

També tenia un avi que era el pare de la mare. Quan era més petita, la Tanit deia als seus avis:

—Per què no us caseu i així no haureu de viure sols?

Els avis reien i deien que ja s’ho pensarien, però no es casaven. L’avi es deia Gabriel i no tenia cap botiga. Era metge dels que van per les cases quan s’està malalt. L’àvia que es va morir no tenia ni botiga ni ofici. Només feia d’àvia i havia tingut cura de la mare quan era petita, de la tia Mercè i de l’avi.

L’avi que es va morir treballava al banc i ni ell ni l’altra àvia no eren pas gens vells quan es van morir i va ser una llàstima.

Però la persona de la família que a la Tanit li té el cor més robat és la tia Mercè, que és la germana de la mare i viu a l’Ametlla amb l’avi. Sempre va en una moto d’aquelles tan grosses i diu que el que li agradaria més del món és ser general de cavalleria. Tothom li diu que s’ha de casar, però ella contesta que no hi ha cap home al món com el seu pare perquè els altres no la tindrien tan aviciada i que ja es casarà quan sigui vella.

La Tanit se l’estima molt perquè sempre està alegre i explica coses divertides. A vegades l’ha volguda al laboratori on treballa i sembla que jugui omplint tubs i buidant-los, però no juga. Porta una bata blanca i diu si els colors són ben barrejats i si la roba quedarà bonica perquè el laboratori és d’una fàbrica de teixits.

Tot i que res de la casa del bosc no feia pensar en ningú ni en res de la família, la Tanit hi pensava sovint i tenia moltes ganes de tornar-la a veure. No sabia per què, ni ho hauria pogut explicar, però cada vegada que sortia al jardí i veia el bosc tan a la vora, les cames li feien com unes pessigolles de tant que volien enfilar el camí i mirar si trobaven la casa.

Quan va ser dissabte altre cop, la Tanit va anar al garatge, va espolsar les bambes, que ja eren ben seques, se les va posar i va dir baixet: «A veure què passa!».

No va haver de recular a fer-se un entrepà perquè ja hi havia pensat abans i se l’havia preparat. En Xuc estava tot content perquè es pensava que se l’enduria, però ella li va dir:

—No t’enfadis, Xuc, però hi vull anar sola.

En Xuc va protestar i no es volia quedar a casa però ella no el va deslligar. Per estar al jardí duia una corretja molt més llarga que per anar a passeig perquè no hagués d’estar tan quiet, però així i tot en Xuc no estava gens content i volia saltar i córrer sense cap entrebanc. A la Tanit, li feia molta llàstima però se’n va anar tota sola.

En comptes d’enfilar-se pel bosc, va seguir el camí tota l’estona. Pensava que així seria més fàcil de no perdre’s i que, segurament, la casa de la bruixa, o de la senyora del bosc, havia de ser a prop del corriol encara que ella l’hagués trobada pujant per entre els arbres.

Va caminar molta estona i res de trobar la caseta. Amunt, amunt, sentia els seus bufecs com l’altre cop, però a dreta i a esquerra només hi havia mates, la terra de sauló que feia relliscar una mica i els arbres més endins. A terra hi havia la pinassa i les fulles que queien dels roures, però no gaires, perquè gairebé tots els arbres eren pins. Tot caminant, mirava si trobava pinyons i n’hi havia uns quants. Quan va tenir-ne un grapadet va buscar una pedra, els va trencar i se’ls va menjar. Eren molt bons. Llàstima que les pinyes fossin tan enlaire. Va provar de fer-ne caure alguna amb una pedra però no les encertava, i això que sabia tant de jugar a bàsquet. Arribava a tocar-les però no tenia prou força per fer-les caure. «Potser en Roc hi tindria més traça», va pensar; «li hauré de dir que vingui algun dia». Però als seus amics, els feia una mica de mandra anar-la a veure a casa seva perquè era força lluny del poble i feia pujada. S’estimaven més que ella baixés en bicicleta i que anessin plegats a donar voltes pel Passeig, que era molt llarg i anava bé per a fer-hi curses.

Bé, doncs, hi havia pinyes i pinassa. Fulles a terra i fulles als arbres i a les mates. Saula que feia relliscar i pedres i pedretes de totes les mides. Però la caseta no apareixia per enlloc. La Tanit es va cansar de caminar i buscar. De tant en tant deixava el camí i s’endinsava un tros pel bosc, però la barraca no volia aparèixer.

—Sort que he vingut sola —va dir la Tanit tot baixet com si ho digués als galzerans i als romanins—; perquè si hagués vingut amb els meus amics es riurien de mi o es pensarien que ho havia somiat.

Va tornar cap a casa i com que feia molta baixada, en comptes de caminar gairebé corria. De tant en tant hi havia unes mates amb fruits vermellosos. La Tanit en va collir uns quants i va pensar que miraria com se’n deia en un llibre de plantes del bosc que tenia a casa. Quan hi va ser, va trobar que eren el fruit d’una mata que es deia «Gavarrera canina o rosa canina» però el que li va donar gairebé un sobresalt és l’explicació que feia d’aquest nom. Perquè deia: «Es diu canina perquè abans la gent es pensava que la seva arrel podia guarir la ràbia».

I la Tanit sabia prou bé que la ràbia era la pitjor malaltia que podien tenir i encomanar els gossos. O sigui que potser sí que hi havia herbes guaridores.