8

S’HA ACABAT la casa que feien al costat de la de la Tanit. Ja feia temps que hi treballaven. Va venir el jardiner a plantar uns quants arbres. El de més a prop de casa la Tanit és un desmai. Més enllà hi ha til·lers i un avet. Com que és l’hivern, cap d’aquests arbres no té fulles, fora del pi. La Tanit sap el que són perquè va preguntar-ho al jardiner. Gairebé igual que al seu jardí, sinó que ells tenen un om en comptes d’un avet.

Els veïns tenen dues coses molt atractives: una nena petita i un gat siamès. En Xuc no ha protestat quan ha vist la nena, però quan s’ha adonat del gat siamès volia abraonar-s’hi i l’han hagut d’estirar pel collar. El gat s’ha estarrufat tot ell i ha fet el pont. Quan la mare ho ha vist, ha renyat en Xuc.

—Què és això? Aquí quiet i ai de tu que hi tornis!

Com que en aquell moment no anava lligat, la mare ho ha fet. En Xuc ha abaixat el cap i les orelles tot disgustat, però la mare no s’ha entendrit. Li ha ensenyat el jardí dels veïns i li ha dit:

—No vull raons. Els veïns es respecten, entesos?

A la Tanit, li sabia greu veure’l tan moix però no ha protestat ni ha fet pobret a en Xuc; i això que ell provava de conquistar-la fent salts, estirant la cadena i lladrant. Al contrari, també li ha dit seriosa:

—Home, Xuc. Es que ets un pesat. ¿Per què no pots deixar els gatets en pau?

En Xuc era molt eixerit. Així com estava capcot mentre la mare el renyava, si ho feia la Tanit gemegava i la volia llepar com si conegués que el castigava a contracor. Que era la veritat.

Aleshores la Tanit ha deixat en Xuc i se n’ha anat tota sola a fer una visita als veïns. La nena petitona es deia Laia i tenia dos anys. «Els que tindria la meva germaneta», va pensar la Tanit, però no va parlar-ne. Només va dir a la Maria, que era la mare de la Laia:

—Si teniu feina a endreçar la casa, jo em puc endur la Laia a jugar a casa meva i així el meu gos la coneixerà i no li bordarà.

—Ah, molt bé! —va dir la Maria—, moltes gràcies, Tanit.

La Laia era molt trapella i no es feia estranya a ningú. Com que feia sol van poder estar al jardí. Van jugar a pilota i a omplir galledes de sorra. Però el que li agradava més era acostar-se a en Xuc i tocar-lo. Donant la mà a la Tanit, això sí. Tota soleta no gosava. La Tanit va presentar-los.

—Veus, Laia? Aquest bub és en Xuc. No fa res. Ja el pots tocar.

I a en Xuc, li va dir:

—Aquesta nena és la Laia i a veure si te l’estimes força i la defenses si mai algú li vol fer mal.

En Xuc no va dir res, és clar, però es deixava tocar per la maneta de la Laia, la va ben ensumar i la volia llepar, però la Laia s’apartava perquè el cap d’en Xuc era més gros que el d’ella. La Tanit va fer pujar la Laia a sobre d’en Xuc com si fos un cavall i en Xuc prenia paciència.

Al cap d’una estona la Maria va treure el cap per la tanca que separava les cases i va dir:

—Què, noieta? I si vinguessis a dinar?

La Laia es va posar a córrer però no cap a la seva mare sinó a l’altre cantó i vinga riure. Aleshores la Tanit la va atrapar, la va pujar a coll i la va dur a casa seva. S’havia cansat una mica fent-la jugar tanta estona però també li havia agradat molt i li havien quedat els braços plens de l’olor que fan els nens petits.

El gat ja va ser una altra història. Es passejava per la paret que separava les dues cases i mirava en Xuc, tot desvergonyit. Si en Xuc no estava lligat, corria cap a la paret, s’hi enfilava amb les potes del davant i volia mossegar-lo, però aleshores el gat s’estarrufava, bufava i fugia corrents. Encara no es podia enfilar als arbres perquè eren molt joves i no tenien branques.

«Sort que a la primavera hi ha rosers!», pensava la Tanit. «I el gatet no podrà venir a fer la mona i a enfurismar en Xuc». Ara també n’hi havia, de rosers, és clar, però eren esporgats i no arribaven a dalt de tot.

Això sí que la Tanit va poder-ho explicar als seus amics: que tenia veïns, que a vegades guardava la Laia i les històries del gat, que va saber que es deia Mico, i el seu Xuc. Aleshores els seus amics van pujar un dia amb bicicleta a casa seva a conèixer els veïns. Va resultar que el pare de la Laia treballava al mateix banc que el de la Berta i es coneixien una mica.

La veïneta, doncs, es va convertir en la gran il·lusió de la Tanit que va estar molts dies sense tornar al bosc. Però un dissabte al matí, que feia un dia clar, la Tanit va decidir que ja era hora de no tenir mandra i de fer una visita a l’àvia Perona. Es va preparar un entrepà com sempre, però es va repensar i va fer-se’n un altre. No era pas per a ella, és clar, era per a l’àvia.

La T i la P del marge tornaven a estar una mica esgarriades. La Tanit les va refer i se les va mirar tota cofoia. Tan bé que es veien i segur que ningú més no s’havia adonat que eren una pista. El seu secret del bosc. Al costat mateix de les lletres hi havia una alzina tota cargolada que anava bé per enfilar-se dalt del marge. La Tanit s’hi agafava i amb un salt era dins del bosc. També havia après on eren les mates de romaní, d’estepa, de bruc o boix grèvol, de galzeran i de cireres de pastor. Se’l coneixia bé, aquell tros de bosc i li feia alegria tornar-hi després de tants dies. Qui sap l’àvia Perona si s’havia enyorat. És clar que no ho diria, però potser li ho coneixeria amb la manera de dir hola. Si és que li deia res, és clar.

La primera sorpresa va ser la Múrria. Quan la va veure encara no sabia com es deia aquell gos i si era un gos o una gosseta. La Múrria era petita i cridanera. Els bordava a tots dos, a ella i en Xuc, com si els pogués fer por de res. La Tanit va riure i li va dir:

—Què crides, baldufa! No veus que el meu gos en fa quatre com tu?

En canvi en Xuc no la bordava. Li corria al darrera i l’ensumava com un desesperat.

«Quin parell de ximples», va pensar la Tanit, i els va deixar que s’espavilessin.

L’àvia Perona era a dins triant herbes. No li va dir ni hola ni res; només la va mirar de cua d’ull per sobre les espatlles i va remugar una cosa entre dents, però la Tanit no la va entendre.

—Hola àvia Perona —va dir la Tanit.

—Mmmmm —va dir l’àvia.

—Estàs enfadada perquè he trigat tant temps?

—Si de cas perquè tornes —va dir l’àvia.

—No m’ho crec! —va dir la Tanit. I l’àvia es va girar i la va mirar sense dir res, però tampoc no remugava.

—Qui és aquest gos?

—Una gossa.

—D’on l’has treta?

—De sota terra.

—Apa!

—D’on es treuen les bèsties? No es treuen d’enlloc. Vénen i van.

—Va venir i te la vas quedar.

—No em quedo res que no sigui meu.

—S’ha quedat ella perquè ha volgut?

—Que ets l’encarregada del govern, que fas tantes preguntes?

—Almenys digues-me com se diu.

—Múrria.

L’àvia tornava a triar herbes i en feia pilotets damunt la taula. Hi havia foc a terra però més aviat feia fred perquè la porta era oberta.

—Vols que tanqui la porta?

—I com marxarà el fum?

—No tens un forat?

—Però no manxaria.

—Què vol dir, manxar?

—El que diu.

Aleshores la Tanit es va adonar que aquell cop havia dit de «tu» a l’àvia en comptes de «vostè» com les altres vegades. Igual que a la seva àvia de debò, la que era viva i la que ja s’havia mort. Sense saber per què, això la va fer posar contenta. L’àvia Perona o no se n’havia adonat o tant se li’n donava. Anava apilant herbes, però no deia que marxés ni es veia que estigués gens enfadada. Contestava amb rebufos, com sempre, però ja es veia que això era el seu fer.

La Tanit va treure els entrepans del sarró on els duia. S’hi havia mirat d’allò més a fer-los. Havia ben untat de mantega els dos trossos de pa i havia tallat una mica el pernil amb les tisores de la cuina perquè no sortís tot sencer a la primera mossegada. Després els havia embolicat amb paper de plata i feien molt goig. Semblaven un regal.

—Té —va dir—. T’he dut esmorzar.

—No sabia que el pa s’emboliqués com la xocolata.

—És perquè no s’embruti ni s’assequi.

—Mmmmm —va remugar l’àvia Perona.

«Li deu haver agradat el paper d’estany» va pensar la Tanit. «O potser li vindria de gust una mica de xocolata. Quan torni li’n duré». I va riure una mica perquè ja començava a entendre l’àvia Perona i trobava que, segons com, semblava una nena petita. Seien l’una davant de l’altra en uns bancs que es movien perquè era un tros de fusta sobre troncs i la barraca era plena, com sempre, d’olor d’herbes i de pudor de fum, però s’estava bé, seient sense dir res i menjant l’entrepà que tenia tots els gustos. L’àvia Perona va agafar un parell de brins d’herba seca i va dir:

—És la teva planta.

—La meva?

—Olora-la. Saps què és?

—Sembla farigola.

—No ho sembla, que ho és.

—Per què dius que és la meva?

—Vas sentir que et cridava.

—Quan?

—Quan va cridar-te.

—No em cridava. Eres tu que en feies sopes i se’n sentia l’olor.

—Ja sé el que em dic.

—És una bona herba.

—Més que cap altra.

Va callar un moment i després va dir tot mirant el foc:

Aleshores sí que no semblava cap nena, i la Tanit va quedar tota parada. Era com si fes màgia de debò. Després l’àvia va fer un ramet de farigola i el va lligar amb una herba seca. La Tanit va dir:

—Per què no m’ensenyes a conèixer les herbes?

—Ja en coneixes una.

—Més d’una —va dir la Tanit tota ofesa—. Conec l’espígol, l’estepa, el cirerer d’arboç, els caps d’ase, la ginesta. Ui! I moltes més. I el romaní, és clar.

—Encara ets massa jove, per a aquesta.

—Massa jove? Per què? La conec i n’he collit moltes vegades.

—Doncs no ho facis, encara. Encara no és temps. Tot al seu temps.

I no va voler parlar-ne més. La Tanit va canviar de conversa:

—Quants anys tens?

—Tots.

—No és pas veritat —va dir ella rient—. Jo també en tinc uns quants.

—Ah sí? —va dir l’àvia. I se la va tornar a mirar amb aquells ulls petits i foscos que, segons com, feien mitja basarda.

Van menjar una mica més d’entrepà i aleshores es va adonar que l’àvia no s’acabava el seu.

—No t’agrada el pa amb pernil?

—Massa menjar fa caure les dents.

—Això rai! La meva mare les adoba.

—La teva mare adoba dents? —va preguntar l’àvia com si no s’ho cregués.

—1 tant! És dentista.

—Així les arrenca.

—Les arrenca i les cura i en posa de noves. Tot això sap fer.

—Ah! I no sap mirar que no facin mal o que no es facin malbé?

—Això no ho sap ningú.

—Algú pot saber-ho.

—Tu, per exemple?

—A mi no em fan mal.

—Ni al meu pare tampoc. Ni a molta gent. És una sort que tenen.

—Hi ha remeis.

—Doncs me’ls podries dir.

—Ta mare s’enfadaria si no hi hagués cap dent malalta.

—Apa! Ben contenta que estaria! ¿Et penses que li agrada que pateixi la gent?

—Que es fumi, la gent! Jo bé m’haig de fúmer quan m’empaiten a cops de roc si mai baixo al poble.

La Tanit va callar. A cops de roc no havia vist que l’empaitessin, però vés a saber!

—En les plantes —va dir aleshores l’àvia Perona— s’hi ha de creure. Si no, no tenen virtut.

—Jo ja hi crec.

—No pas del tot.

—És perquè no em vols explicar totes les coses.

—No s’ha de córrer mai.

Aleshores la Tanit es va adonar que l’àvia Perona no s’havia acabat el pa amb pernil. «En deu guardar una mica per a la Múrria», va pensar, i li va saber greu no haver fet el mateix.