LECTURÀLIA

Hi ha un munt d’obres literàries que exploren les dislocacions temporals que menen a viure mons paral·lels. Si avui fos a la ràdio fent una secció de Lecturàlia en recomanaria aquestes tres. Les il·lustraria, tal com sempre faig des que vaig substituir Emili Teixidor, amb una cançó:

1) Sona Rehab, d’Amy Winehouse, per il·lustrar El conde Lucanor (segle XIV), i concretament el seu «Exemplo XI: De lo que contesçió a un deán de Santiago con don Yllán, el grand maestro de Toledo» (Castalia, 1981).

Un dels exemples més antics de dislocació temporal. A Toledo parlen un canonge i un mestre en l’art de la nigromància. El canonge li promet que quan pugi en la jerarquia de l’Església es recordarà d’ell i l’afavorirà. De sobte apareixen dos homes que avisen el canonge que son oncle està molt malalt. Ell respon amb una carta, però poc després tornen per dir-li que l’oncle ha mort i ell ha estat nomenat arquebisbe. Llavors el mestre li demana la canongia que deixa vacant per al seu fill. Li diu que no, però li promet un altre càrrec i li demana que l’acompanyi a Santiago. Després el fan bisbe de Tolosa. Don Illán li torna a demanar el càrrec per al seu fill i ell torna a dir-li que l’acompanyi a Tolosa, amb més promeses. Després de dos anys allà, el fan cardenal i es reprodueix la seqüència: petició, denegació, promesa. Aquest cop se’n van a Roma on, inevitablement, el fan Papa. Llavors don Illán es planta. Li diu al Sant Pare que ja no té més excuses, però el Papa encara li demana temps i encara promet afavorir-lo en el futur. I just llavors tornen al punt de partida. Encara és canonge a Toledo. Don Illán li demana que marxi. «Del que vuestra ayuda no agradeciere, menos ayuda tendréis cuanto más alto subiere».

2) Sona Starman de David Bowie per il·lustrar El anacronópete (1887) d’Enrique Gaspar. Primera reedició a càrrec de Nil Santiáñez (Círculo de Lectores, 2000).

Enrique Gaspar (1842-1902) va exercir de cònsol a la Xina durant set anys. Lector de Verne i amic de Flammarion, amb qui fins i tot va arribar a planejar l’adaptació al teatre de Lumen (1872), va escriure una peça teatral de títol tan llarg com descriptiu: Viaje hacia atrás verificado en el tiempo desde el último tercio del siglo XIX hasta el caos. Un títol inèdit però que es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid. Però el 1887 va publicar a la casa editorial barcelonina de Daniel Cortezo El anacronópete, un retoc novel·lat de l’obra anterior, il·lustrada pel pintor i dibuixant Francesc Gómez Soler. Desconeguda i poc valorada, és la primera novel·la de la literatura occidental que relata la invenció d’una màquina del temps i les peripècies dels seus tripulants. S’avança en vuit anys a H. G. Wells. L’argument arrenca el juny de 1878, quan el científic espanyol Sindulfo García presenta a París una invenció anomenada anacronópete (ana- per enrere, cronos per temps i -petes pel que vola). Amb el seu ajudant Benjamín i d’altres passatgers, recorren temps pretèrits: la Comuna de París, la Xina del segle III, l’últim dia de Pompeia i la creació de l’univers. El seu objectiu és moral. Busca la utòpica millora del món. La màquina del temps de Wells farà viatjar al futur per examinar l’evolució de la humanitat i comprovar les seves pròpies teories evolucionistes. Sindulfo García, en canvi, viatja amb l’anacronópete al passat per a «acercarnos más a Dios encaminándonos a los orígenes del planeta que habitamos». L’obra no està exempta d’humor. Quan l’andròmina arriba a la batalla del Rif, una reducció excessiva de la velocitat provoca que els seus passatgers observin la famosa batalla rebobinada per una moviola: els cadàvers s’aixequen, disparen, carreguen el fusell, corren enrere, es repleguen a la rereguarda…

3) Sona Carreteres que no van enlloc dels Antònia Font per il·lustrar Dos mons, un planeta, de Jordi Querol (Tres i Quatre, 2001).

Al planeta de Madog (altrament Galam) els ciutadans menen una doble vida basada en la partició de les seves personalitats en dues d’antagòniques: la que els posseeix els dies parells i la que tenen els dies senars. La convivència de madoguites i galamites és inexistent: coincideixen en l’espai però mai en el temps. Sovint es desperten en llocs insòlits al costat de gent que no coneixen, però el terrible tabú sobre la seva autèntica identitat els fa atribuir-ho tot a una mena de mal fat anomenat «makkong». L’arribada d’un terraqüi al «planeta doble» desencadenarà un seguit d’esdeveniments que finalment portaran a un canvi radical de la situació esquizofrènica Jekyll-Hyde dels dos pobles que habiten els mateixos cossos. Una història d’amor i un conflicte bèl·lic seran els detonants del canvi de situació. El plantejament del temps discontinu depassa aquí l’oposició dia/nit habitual i s’instal·la en el calendari d’una manera abassegadora i eficaç. La història d’amor amb la Makarma galamita (que és molt més púdica en la seva personalitat madoguita) i el conflicte amb la generala Kàrtala (que obre nous horitzons a la idea del suïcidi) són prou poderosos per resoldre sense entrebancs les possibles incògnites que suscita un plantejament temporal tan radical.

En aquest Lecturàlia paral·lel obriríem les línies telefòniques i passaríem altres recomanacions literàries dels oients. Fins i tot podríem plantejar-nos de proposar un joc d’inventar convencions temporals com les dels llibres ressenyats: un conte de la lletera en temps circular, una màquina del temps que permet viatjar al passat i una societat amb doble personalitat segons sigui dia parell o senar.

De convencions en podríem trobar moltes. Per exemple: un poble on tothom viu activament els primers quinze dies de cada mes i dorm del setze a fi de mes; o un historiador que investiga els fets produïts en els deu dies que es van perdre en el pas del calendari julià al gregorià, quan del 4 d’octubre de 1582 vam passar al 15 d’octubre; o encara un personatge que viu un bustrofedon temporal, és a dir, que tan aviat envelleix com rejoveneix. Obrim telèfons.