ELS EFÍMERS

(Tradueixo la carta que Benjamin Franklin va enviar a la senyora Brillon, datada l’any 1778 a Passy, una localitat a la riba dreta del Sena del París actual).

Deveu recordar, estimada amiga, que quan fa poc vam passar aquell dia tan feliç en dolça companyia als deliciosos jardins del Moulin Joly, en una de les passejades em vaig endarrerir una mica i em vaig quedar sol una estona. Ens acabaven d’ensenyar uns quants cossos morts d’una mosqueta anomenada efímera, i ens havien explicat que els exemplars d’aquesta espècie creixien i morien en un sol dia. Em vaig aturar en descobrir un grup d’efímers vius que conversaven en una fulla. Com sabeu, madame, soc capaç d’entendre tots els idiomes dels animals inferiors. La meva gran aplicació al seu estudi és la millor excusa que puc donar-vos per justificar els pocs progressos que he fet en la vostra encantadora llengua francesa. Doncs bé, vaig posar-me a escoltar, encuriosit, el discurs d’aquelles petites criatures. Però com que, fent honor a la vivacitat pròpia de la seva espècie, sovint parlaven tres o quatre alhora, no vaig entendre gran cosa. Això sí, per algunes expressions aïllades que anava pescant vaig deduir que discutien abrandadament sobre els mèrits de dos músics estrangers, un mosquit i un abellot. En aquesta disputa invertien el temps, del tot aliens a l’extrema brevetat de les seves existències, com si creguessin que encara els quedava tot un mes més de vida. Quina gent tan satisfeta!, vaig pensar. Deuen viure sota un govern savi, just i moderat, ja que no tenen greuges ni queixes ni cap altre motiu de preocupació que no siguin les virtuts i els defectes de la música estrangera! Ben a prop vaig descobrir un altre efímer de cabells blancs que parlava sol en una altra fulla. El seu soliloqui em va fer tanta gràcia que me’l vaig apuntar, amb l’esperança que també agradarà a aquesta gran persona que sou vós, amb qui tant en deute em sento pel més plaent de tots els encants, la vostra deliciosa i harmònica companyia.

L’efímer ancià va dir: «L’opinió dels filòsofs més savis de la nostra raça, que van viure i van florir molt i molt de temps abans que jo, era que el vast món del Moulin Joly no podrà subsistir més enllà de divuit hores. Tenint en compte el moviment visible del gran fulgor que dona vida a totes les criatures de la natura, trobo que és una opinió força enraonada. Durant la meva ja llarga vida aquesta llum ha declinat de manera molt ostensible cap a l’oceà, a l’extrem de la terra. Això vol dir que aviat haurà de completar la trajectòria, extingir-se a les aigües que ens envolten i deixar el món immers en la foscor i el fred que provocaran la mort indefugible i la destrucció universal. Jo ja he viscut set d’aquestes hores, un període llarg, no menys de quatre-cents vint minuts de temps. Que pocs de nosaltres han arribat tan lluny! He vist néixer, créixer i expirar generacions senceres. Els meus amics d’ara són els fills i els nets dels meus amics de joventut, ja tots desapareguts! I és ben segur que jo mateix aviat seguiré les seves passes. És llei de vida. Tot i que encara tinc salut, no em deuen quedar més de set o vuit minuts de vida. De què m’hauran servit tots els esforços, tota la feina per acumular mel en aquesta fulla, si no tindré prou vida per gaudir-ne? De què m’hauran servit totes les lluites polítiques que he emprès per al bé dels compatriotes d’aquest arbust? De què els meus estudis filosòfics en benefici general de la nostra espècie? Perquè en política, què poden fer les lleis sense moral? El pas dels minuts farà dels efímers actuals una generació tan corrompuda i, en conseqüència, tan desgraciada com les dels altres arbustos més vells. I en filosofia, quin progrés tan minso que haurem fet! Ai senyor, la vida és breu e l’art se mostra llonga! Els meus amics em volen consolar amb la idea de la posteritat. Diuen que he viscut prou per obtenir la glòria pòstuma. Però què és la posteritat per a un efímer quan ja no existeix? I què serà de la nostra història en l’hora divuitena, quan el món sencer, inclòs tot el Moulin Joly, arribi al final i ens enterri en la ruïna universal?».

A mi, després de tot el meu feinejar ansiós, ja no em resta cap altre plaer sòlid que la reflexió d’una llarga vida dedicada a ser útil, la conversa amable amb unes poques senyores efímeres i, de tant en tant, un somriure càlid i una tonada de la sempre afable Brillante.