SEXTINA DEL BAR

Sento una dona que em demana canya.

Per passar la set és millor que l’aigua.

Si li ve de gust, també pot ser en copa.

No tinc pas set, minyó, posa’m la coca.

Carai, quin canvi! Doncs en tinc de crema,

nata, xocolata… qualsevol pasta.

Esmorzar, dinar i sopar, vinga pasta!

Fa moure el món, i amb el cafè és la canya.

A la carbonara la venc com l’aigua.

Sempre ve de gust compartir una copa

de cava o de xampany, si mengem coca.

El canvi és que la cartera crema.

A poc a poc a poc alça la copa.

Celebra que per fi ha deixat la coca.

Millora la salut i guanya pasta.

Tot un canvi és veure que res no el crema.

La vida sense droga és una canya,

ara tot és ardent, fins i tot l’aigua.

—Pagui amb l’import just, que no tenim canvi—,

sents que diu l’home que et xucla la pasta.

Potser diu l’impost just, però com t’escanya!

Et té les mans al coll, ben xopes d’aigua.

Ells tallen el bacallà, cafè i copa,

et roben i acabes fet una coca.

La nit de Sant Joan, bombetes i coca,

l’àvia es fa gran, la nena fa el canvi.

Revetlles amb ball, ulleres de pasta,

els nois del davant li tiren la canya

i ella, anar fent, un peix sota l’aigua:

el primer petó, la primera copa.

Disparo als vaixells i sempre faig aigua.

No guanyaré ni englantina ni copa.

Això de fer versos no és cap bicoca.

Necessito una oficina de canvi

que valori la prosa en vers que es pasta

i millori el gust del sucre de canya.

L’aigua fa la vista clara. En canvi,

de crema la canya embafa, i la coca

surt més cara que una copa. Tens pasta?