TEMPUS FUGIT

Menys estranya, però més exemplar és la història del senyor Segon Cros i els cronòmetres de Silicon Valley.

Se sap que el 1987 va sortir de Sant Quirze del Vallès amb les butxaques buides i el cap ple de pardals. El 1994 ja apareix per primera vegada als Estats Units, a la zona de Califòrnia, convivint amb els executius d’una empresa el nom de la qual no cal recordar.

Els seus cabells ben clenxinats i la manera formal de vestir li van valdre el renom de «l’europeu». Els treballadors de l’empresa l’assenyalaven amb el dit i li llançaven comentaris feridors quan es presentava a les reunions amb corbata, sabates i mitjons. Però això no afligia la humil condició del senyor Cros perquè havia llegit al primer volum de les Obres Completes de Baltasar Porcel que si no sents enveja dels revolucionaris la consciència de conservador no és cap deshonra.

En poques setmanes els treballadors de Silicon Valley es van acostumar a la seva roba extravagant. A més, com que era bru de pell i tenia un accent indefinible, el Director General i el Cap del Departament d’Innovacions el tractaven amb un respecte singular, temorosos de no cometre alguna arbitrarietat políticament incorrecta.

Tan anacrònic el trobaven els seus companys d’empresa que la seva vida social era nul·la i passava els caps de setmana en solitud. Un bon dia es va aventurar a passejar per una de les plantes ocupades pels investigadors d’elit, que tenien fama d’esquerps, a la recerca d’algú amb qui relacionar-se. Havia travessat uns quants passadissos sense atrevir-se a aturar-se enlloc quan per pura casualitat va veure a través d’un dels pocs vidres no fumats dos ulls verds que l’observaven amb decisió. El senyor Cros va sentir un calfred, però li va sortir la vena intrèpida i va decidir no apartar la mirada.

D’un bot (sobtat com tots els bots, no caldria sinó) una bella investigadora va obrir la porta i li va dir:

—Tens un minut? Vols comprar temps?

Tot i que la pregunta era enrevessada, el senyor Cros va ser capaç d’entendre que la investigadora li volia vendre una mena de cronòmetre estrany que tenia a la mà.

No portava diners al damunt, de manera que va aparentar que no l’entenia i la investigadora dels ulls verds va interpretar que la culpa era d’ella. El seu marit filòleg i totes les amistats de lletres l’havien convençuda que la seva tendència al laconisme era, en realitat, un dèficit comunicatiu. La investigadora lacònica es va sentir fatal i li va regalar l’estrany cronòmetre tot demanant-li disculpes.

—Serveix per fer temps —va dir abans de tornar-se a tancar al laboratori.

Segon Cros va tornar al seu microapartament ple de joia. Aquella nit, ajagut a la llitera plegable que ocupava la meitat de la superfície de l’única cambra on vivia, mentre sentia el zumzeig dels mosquits àvids de sang que entraven per la finestra, va contemplar amb delectança la seva curiosa adquisició una bona estona. El gaudi estètic més gran l’extreia de comptar, un per un, els segons que passaven entre minut i minut, concretament cinquanta-tres, i el joiós saltiró que el mecanisme feia per saltar-se alegrement els set segons d’escreix que faltarien per completar el minut.

Home de vasta cultura, el senyor Cros solia dedicar-se a la contemplació, però aquesta vegada de seguida es va avorrir de les reflexions filosòfiques que li proporcionaven les xifres saltadores i es va disposar a obsequiar el cronòmetre a un oncle seu, el senyor Horaci Cros, que residia a Barcelona, i que des de la més tendra infància s’havia interessat per tots els fenòmens relacionats amb la mesura del temps, potser perquè havia nascut en una estació de tren i el seu pare s’ocupava de marcar l’entrada i la sortida dels combois.

Pocs dies després l’oncle del Segon li va demanar si no seria possible que li enviés cinc cronòmetres més com aquell. El senyor Cros va accedir gustós al caprici de son oncle i, no se sap gaire com, va aconseguir satisfer el seu desig per correu postal. Tan encantat va quedar l’oncle que n’hi va demanar deu més. El senyor Cros va tornar a satisfer-lo amb una nota de cortesia on assenyalava que «l’afalagava poder-lo servir». Però quan un mes més tard l’oncle Horaci n’hi va demanar vint més, el senyor Segon, home senzill però de refinada sensibilitat artística, va tenir el pressentiment que el germà de sa mare estava fent negoci amb els seus cronòmetres.

I val a dir que en feia. Amb tota franquesa, l’oncle Horaci li va fer saber que els seus estranys cronòmetres tenien molt d’èxit en una inspiradíssima carta plena de termes comercials que van fer vibrar les cordes de l’esperit sensible del Segon com mai abans no havia experimentat.

Pensat i fet, nebot i oncle van concertar una societat en la qual el primer, és a dir, el Segon, es comprometia a obtenir i remetre cronòmetres de minuts reduïts a escala industrial de Silicon Valley a Silicon Vallès, mentre que el segon, és a dir, l’Horaci, es comprometria a vendre’n tants com podria.

Els primers dies el Segon es va enfrontar a algunes molestes dificultats amb alguns companys de la investigadora lacònica. No acabava d’entendre per què, però un cop engegada la producció en sèrie del cronòmetre de fer temps, van començar les tensions a l’equip que liderava la investigadora. S’hi oposaven aferrissadament i cada cop semblaven més decandits. Però el senyor Cros, que fins llavors no havia destacat mai en l’àmbit de les relacions públiques, va exercitar un talent desconegut per convèncer les autoritats universitàries i no només n’obtingué el permís necessari per exportar els cronòmetres, sinó una concessió en exclusiva. No li va costar gens convèncer el senyor rector i el consell de Direcció de la universitat que aquest contracte enriquiria la institució pel seu gran potencial a l’hora de captar espònsors interessats en el cronòmetre de fer temps.

Quan els degans de les diverses facultats, després d’un breu però lluminós esforç intel·lectual, es van adonar d’aitals avantatges, van esclatar en crits d’entusiasme i van oferir tots els recursos necessaris perquè el laboratori de la investigadora lacònica pogués desenvolupar a la màxima velocitat el seu projecte estrella i s’accelerés la producció de cronòmetres, que van ser rebatejats com els CAP, cronòmetres d’augment progressiu.

Mesos més tard, a la universitat del senyor Cros els CAP van assolir una popularitat rotunda. Al principi, eren un privilegi de les classes més benestants. Però el mercat és el mercat, de manera que de seguida es van començar a comercialitzar versions més assequibles que van permetre que fins i tot els mestres d’escola se’l poguessin permetre, no sense algun sacrifici.

Perquè l’augment miraculós que permetien tenia un secret terrible que ben aviat va començar a modificar les vides de la gent. Naturalment, la moda es va estendre amb una virulència tan gran que una llar sense CAP era una llar fracassada. De seguida van aparèixer els col·leccionistes, que no s’acontentaven amb tenir-ne un, sinó que en lluïen un nombre inicialment indeterminat que, de mica en mica, va anar prenent sentit estètic. Portar-ne set era considerat de mal gust, però en canvi lluir-ne onze cosits a la roba era distingidíssim, sobretot si se’n portava un al barret.

Mentrestant, la universitat havia progressat molt, sempre de bracet amb l’entramat d’empreses associades que n’esponsoritzaven l’activitat. El consell directiu treballava en estreta col·laboració amb un consell d’administració que aplegava els representants de totes les empreses que, des del primer CAP, havien posat diners apostant per la política d’expansió. L’empresa líder era una entitat asseguradora, però n’hi havia de tots els sectors: farmacèutic, oci, alimentació, automobilístic… El creixement institucional havia permès construir per als directius un edifici de vidre al bell mig del campus envoltat per vuit forats de golf reduït, l’anomenat pitch-and-putt. De vegades, per accedir al hall calia esquivar alguna bola de golf perduda.

Però, com és ben sabut, la felicitat mai no és completa. Quan ningú no s’ho esperava va arribar la primera escassedat de cronòmetres.

I llavors va començar el festival.

El departament d’investigació sobre temps augmentat on havia començat tot va patir la primer baixa. Una becària jove es va començar a trobar malament i en poques setmanes ningú no la coneixia de tan demacrada com estava, com si hagués envellit prematurament. Ja mai no es va recuperar. L’agonia es va allargar unes setmanes més, però al final va morir.

El rector de la universitat va quedar molt afectat. Aquella nit, després d’apagar els llums al jaç conjugal, va confessar a la seva dona que se sentia incapaç d’elevar la producció dels CAP al nivell que requeria el creixement de les empreses associades, a la qual cosa ella li va respondre manyaga dient-li que no patís, que ja veuria com al final tot sortiria bé, i que millor si es posaven a dormir d’una vegada.

Els analistes del departament corresponent van crear una comissió d’estudi i al capdavall van concloure que calia fer més laxes les condicions establertes per tenir dret a adquirir temps.

L’autorització a matar temps es va estendre a molts altres supòsits. Es va establir que no només es podria comerciar amb les hores de son, com fins llavors, o amb els períodes de temps clarament perdut en esperes, escales, transbordaments i retards diversos.

A partir d’aquell moment, qualsevol indici d’inactivitat o desaprofitament del temps passava a la categoria de temps comerciable. Si, per exemple, algú deia pel mòbil «arribo en cinc minuts» i després es podia comprovar de manera empírica, cronòmetre en mà, que en realitat es demorava deu o dotze minuts més dels cinc anunciats, l’empresa encarregada dels sistemes de control exercia l’extracció immediata dels deu o dotze minuts perduts i li estenia un rebut amb un descompte del 50% sobre el preu mercat del minut. Un descompte que anava a parar a mans del consorci.

La legislació sobre el temps comerciable per carregar els cronòmetres d’augment progressiu, els CAP, va obtenir tant de ressò que la van comentar les autoritats universitàries de totes les potències del món.

D’acord amb aquesta memorable legislació, els familiars podien comerciar amb les últimes hores dels seus parents que patissin una malaltia greu, sobretot si la ciència mèdica considerava que era irreversible. Es va establir una llista de malalties que permetien posar al mercat 24, 48 o 72 hores completes, amb un capítol apart per a les contagioses. Si la família del malalt terminal tenia la sort que dos o tres parents més se’n contagiessin, els supervivents disposaven d’un ampli marge per negociar fins a un màxim de 720 hores de recàrrega temporal per als CAP. L’equivalent en hores a un mes de trenta dies.

Els malalts que, tot i les facilitats legislatives, decidien lluitar per la seva vida i es negaven a comerciar amb el seu temps, mereixien el menyspreu general i rebien tota mena d’escarni a les xarxes socials. Per primera vegada en la història va ser reconeguda la importància social dels metges que no curaven ningú. Alguns d’ells fins i tot van ser guardonats amb el Nobel d’Economia.

Quedar-se sense dies d’afers propis va esdevenir un exemple de màxima eficàcia i competitivitat, i les empreses de tot el món industrialitzat van establir guardons per als treballadors que perdien més el temps. Uns premis dels quals aviat van quedar exclosos els funcionaris.

L’auge universal dels CAP en el món desenvolupat va tenir repercussions immediates en molts sectors econòmics. El món del turisme es va decantar finalment pel model de qualitat, tantes vegades reivindicat. La gent benestant que podia prorrogar les seves vides començava per perllongar les vacances, mentre que el grup social que solia practicar el turisme de borratxera va deixar de viatjar, per falta de temps, i va concentrar el consum en els establiments de proximitat. Tots els diners que obtenien venent el seu temps a les operadores del CAP se’ls bevien als bars que tenien més a prop de casa. La decrepitud que els provocava el seu envelliment prematur feia que cada cop s’aventuressin a anar a menys distància del seu llit.

L’auge del sector de l’oci va arrossegar altres indústries subsidiàries i els països que lideraven el consum de recàrregues de CAP van experimentar un creixement econòmic notable. Aquest impuls es va traduir en la construcció de camps de pitch-and-putt al voltant de tots els recintes universitaris i en no pocs edificis públics.

Els periodistes, sempre amatents als batecs de l’actualitat, van encunyar el terme dels països CAPdavanters per descriure en nou G10 aplegat al voltant de l’eix Cal-Cat (per Califòrnia i Catalunya). Alguns, però, van començar a fer reportatges crítics per mostrar la part fosca dels cronòmetres d’augment progressiu. Un reporter va comerciar amb el seu temps més valuós per després poder-ho explicar en primera persona. El seu reportatge va provocar un gran escàndol, perquè hi narrava fil per randa quant li van oferir pel temps destinat a passar-lo amb els seus fills petits, considerat pels experts en cronometria com un dels temps de major qualitat possible, juntament amb el temps dedicat al sexe. El reporter intrèpid va pagar molt car el seu agosarament. Només després de la seva mort els acadèmics de la llengua van admetre que desapareixia una de les millors plomes del país, però igualment va quedar desactivada.

I el senyor Cros? A aquestes alçades de la història ja l’havien nomenat conseller del consorci. Ara era un home ric amb un futur cada cop més longeu per davant, la qual cosa no li provocava cap inquietud, perquè havia llegit a l’últim volum de les Obres Completes de Baltasar Porcel que ser immortal no és cap deshonra si hom no menysprea obertament els pobres mortals.

Aquesta serà la segona vegada que remarcarem una dita veritable: la felicitat mai no és completa. Atesa la prosperitat del negoci, va arribar un moment que a la universitat ja només quedaven les autoritats i llurs famílies, així com els periodistes afectes que se’n feien ressò i les seves, en els pocs casos que en conservaven.

El cervell inquiet del senyor Cros va arribar a la conclusió que l’única possibilitat de trobar nous proveïdors de temps era estendre les ofertes entre els col·lectius més vulnerables, encara que no entenguessin gaire la naturalesa de l’espoli, o potser per això. Havent exterminat ja tots els avis de les comunitats properes, el consorci universitari i empresarial va estendre les extraccions de temps a tots els geriàtrics, justament quan començaven a omplir-se de quarantins prematurament envellits després d’abusar durant anys del comerç del seu temps potencial. En alguns casos, el temps compromès superava el viscut.

Després d’esprémer els ancians, es van dedicar a les campanyes de descàrrega obligatòria en col·lectius socialment vulnerables, com ara immigrants sense papers, presoners en règim obert o desnonats. Com que els interfectes no estaven en condicions d’exigir res, tot el temps extret sortia de franc i després es revenia a preu d’or en el nou model de CAP d’un sol ús que comercialitzava el consorci.

Finalment, algun membre del consell rector fins i tot va suggerir atacar el col·lectiu de discapacitats, argumentant que majoritàriament no tenien cap noció de pas del temps. Quan van acabar amb l’últim grup de pluridiscapacitats, es van adonar que ja no els quedava ningú més. Tots els residents a Califòrnia formaven part del col·lectiu de possibles compradors de temps i no quedava ningú que en pogués vendre. La demanda havia eliminat l’oferta.

Això va ser el principi del final.

Els camps de pitch-and-putt van començar a esllanguir-se. Només de tant en tant hi jugava algú. Un poeta llorejat amb un entrenador de futbol, un metge amb un periodista. La vegetació va començar a créixer descontroladament.

La captació de temps prosseguia, però a un ritme cada cop més penós. Cada setmana hi havia una quantitat major de cronòmetres descarregats. La sensació és que s’acabava el temps.

A la pàtria del senyor Cros, per descomptat, la demanda cada cop era més gran. Diàriament apareixien nous invents per guanyar temps, però en el fons ningú no se’n refiava i tothom continuava exigint descàrregues netes per al seu cronòmetre d’augment progressiu.

L’oncle del Segon que vivia a Barcelona, el senyor Horaci Cros, estava cada cop més desesperat i no deixava de demanar més i més càrregues de temps. Encara confiava que el seu nebot faria alguna cosa que els trauria d’aquella situació tan galdosa.

Les trameses, que abans eren diàries, van començar a espaiar-se. De primer, setmanals, després quinzenals, mensuals…

Fins que un bon dia es van acabar les trameses i, en conseqüència, les descàrregues.

Un dia aspre i gris que tornava del futbol, encara atordit per la cridòria, el senyor Horaci Cros va decidir llançar-se per la finestra, en comptes de clavar-se un tret amb la pistola, que l’hauria fet cagar-se de por. Acabava d’obrir un paquetet postal que contenia un CAP carregat al màxim i un retall de diari amb l’esquela del senyor Segon Cros, mort per complicacions derivades d’una senilitat prematura. Dues paraules presidien l’esquela, amb un cos de lletra notable: Tempus Fugit.