ODF VERSIÓ AMPLIADA
Els fets només prenen sentit quan algú els relata i la cadena d’esdeveniments adquireix una lògica interna. Doneu-li a un narrador una sèrie de fets i maldarà per trobar per què van succeir d’aquella manera, en aquell ordre exacte i no pas en cap altre. Això és narrar. Formar cadenes d’esdeveniments combinats d’una manera determinada. Les coses han de ser explicades per prendre sentit(s). Si uns fets no tenen qui els relati sembla que hagin succeït perquè sí.
Qualsevol relat fonamenta el seu nervi intern en la tria temporal, com un rellotge de pas singular. L’ordre que el narrador escull a l’hora de revelar els fets que constitueixen la trama. Hi ha fets que, revelats abans d’hora, aixafen la guitarra del lector o, dit en foraster, generen un espòiler. I n’hi ha que no. Un mateix fet pot ser un espòiler o no ser-ho segons en quin context el situï el narrador.
Els narradors de raça són aquells que saben quan s’han d’explicar les coses i, sobretot, en quin ordre. L’estil, en el seu cas, és el domini de les pauses, les dilacions i els encavalcaments de fets que el lector amant de les trames d’intriga rep com un estímul per resoldre un enigma. Els lectors que no estan picats per aquest verí també reben l’influx de la intriga ordida a partir de la gestió del temps, però no s’ho prenen com un repte personal sinó com un gaudi estètic. Per això de vegades hi ha autors que aconsegueixen cridar l’atenció del lector subvertint les lleis sagrades de la intriga.
Gabriel García Márquez en va fer bandera a la Crónica de una muerte anunciada en revelar, des del títol mateix, la descripció dels fets que el lector convencional d’intriga confiaria trobar a les últimes pàgines de la novel·la. Començar el relat d’un crim pel desenllaç va ser considerat una barreja d’atreviment i coqueteria, però té una lògica narrativa absoluta. Desplaça el què, el qui i el com del taulell de mercaderies cobejades i posa el focus del desig en els perquès. L’operació «anunciada» té tota la lògica del món, però segons quines narracions, relats, novel·les o peces teatrals agafis, el canvi d’ordre a què puguem sotmetre els fets que el conformen poden arruïnar-les i col·lapsar la història que expliquen. És l’antiespòiler, o un espòiler preventiu, com injectar una vacuna que conté formes debilitades del microbi que combat.
L’enemic més aferrissat de la versemblança és l’anacronisme. Seria com sostenir que la Maga i l’Horacio de Rayuela podrien continuar el seu infructuós deambular per París en l’època dels telèfons mòbils, ara que ja ningú no queda en un lloc concret i que la geolocalització es ventila per whatsapp.
El temps estimat de lectura d’aquests tres exercicis d’estil és de 4 minuts.