PCN VERSIÓ AMPLIADA

Ara mateix, mentre escric això, procrastino feliçment perquè postergo l’escriptura d’un article, un guió de la ràdio i el paquet setmanal de set mots encreuats. Procrastino cada dia des de molt abans de conèixer que existia un terme tan embarbussador per definir la meva deriva divagatòria. Ho faig pertot, anteposant sempre la devoció a qualsevol ombra d’obligació. La llista de troballes no buscades seria interminable. Em limito a descriure’n tres de transcendentals per a la meva vida.

Any 1976. Plaça del Virrei Amat, a Nou Barris. Franco és mort, jo estic a punt de fer tretze anys i una coneguda entitat bancària que comença per Ca i acaba per Xa construeix un amenaçador gratacel caqui al costat del meu carrer natal, el carrer de la Jota. Per compensar la verticalitat dels pisos, hi construeixen dues plantes més amples a la part baixa. Diàfanes. A la planta baixa hi col·loquen una oficina de l’entitat en qüestió, però l’entresol conté un espai per a la gent gran accessible des del carrer de Felip II i una biblioteca accessible des de l’avinguda de Borbó, un nomenclàtor que, combinat amb el Virrei Amat de la plaça, conforma una visió del món clarament republicana. Com que a casa m’avorreixo dic que vaig a estudiar a la biblioteca que acaben d’obrir a cent passes de la sabateria dels pares. Hi vaig cada tarda, però em dedico a llegir l’Espasa-Calpe, que tenen completa en un moble a la secció de les enciclopèdies. Hi començo buscant cròniques antigues del Tour de França per apuntar-ne els resultats a una de les meves llibretes, però d’una cosa salto a l’altra, cada entrada és una porta i acabo amb un munt de volums al damunt de la taula. Un dia una senyora gran em diu que, si em ve de gust, em puc endur algun llibre a casa, sempre que no sigui un volum d’enciclopèdia. A la recepció m’atén una bibliotecària canònica: ulleres, cabells negres recollits i somriure còmplice. Li explico amb un fil de veu que m’hi vull apuntar perquè a casa no tinc cap llibre que no sigui d’escola i m’agradaria endur-me’n algun, per llegir a la nit. Em demana si porto cap fotografia de carnet. Jo, previsor, he passat abans per la màquina del metro i n’hi dono quatre. Una tirallonga. Em felicita, treu una fitxa de cartró groc i la instal·la a la seva Olivetti Underwood Lettera 32. Això del nom complet ho sé ara perquè ho he pogut consultar a Google Images, però la imatge de la màquina blavenca amb la fitxa groga enrotllada al carro em resulta inesborrable. Bàsicament pel que succeeix després. La bibliotecària em demana el nom i jo li dic Mariu, que és com em diuen a casa, ni Mario ni Màrius: Mariu. I ella, amb una agilitat mecanogràfica envejable, tecleja el meu nom i em diu: «Mira, en català el teu nom s’escriu així, amb accent a la a i essa final». Quan, pocs segons després, clava la meva foto a la fitxa groga i me la passa tinc la sensació que acabo de néixer. Aquell Màrius seré sempre jo. Com anys abans mon oncle Màrius Roig, com anys després el meu nebot Màrius Duch. Màrius. Aquell curs, als Salesians d’Horta, alguns companys se’n foten, de la meva insistència a corregir els professors que m’anomenen Mario. Màrius Leocàdius Augustus, em diuen, influïts pel poc llatí que estudiem. I jo, vinga Màrius. Té el seu què anar a passar l’estona a una biblioteca i descobrir com et dius. Dit així, sembla exagerat, però és la pura veritat. Va ser la primera vegada que vaig veure el meu nom correctament escrit.

Any 1983. Ronda Universitat, Barcelona. He deixat Medicina a mig curs i m’he matriculat a Filologia, a la Central, ara UB. M’interessen la lectoescriptura, la música i la xerrameca. Comparats amb els horaris que feia a Medicina (vint-i-cinc hores de classe setmanals i un cop al mes quatre hores més de pràctiques vespertines), els de Filologia (quinze hores setmanals mossegades per un munt de quarts d’hora acadèmics) em deixen molt de temps lliure. Sovintejo els bars i les biblioteques. El que hi faig s’assembla bastant. Al bar ho faig oralment i a la biblioteca per escrit. L’epifania que ve ara és un altre cas de procrastinació decisiva per a la meva vida, que comença al bar i acaba a la biblioteca. Mentre prenc una cervesa durant l’hora d’Introducció als Estudis Literaris llegeixo un conte de Julio Cortázar que es diu «Satarsa» i topo amb un palíndrom: «Átale, demoníaco Caín, o me delata». Un descobriment que em provoca un estat de xoc. Atrapa i aparta. Després he sabut que molts aficionats als esforços de l’enginy literari també han descobert la seva flaca subjugats per un palíndrom. En el meu cas, aquesta frase refulgent de Cortázar provoca una suspensió temporal de la lectura. Un alto fruit del meravellament. De l’epifania. Ho recordo com si fos ara. Els ulls incapaços d’anar més enllà ni més ençà, les celles arcades com dos accents circumflexos, les lletres fitant-me impassibles: «Átale, demoníaco Caín, o me delata». Delerós per buscar en un diccionari el terme palíndroma (Cortázar ho escriu en femení), surto del bar esperitat i pujo a la biblioteca de la facultat. A la secció de referència, plena d’enciclopèdies, m’aplico a copiar l’entrada equivalent a palíndrom en totes les llengües que m’atreveixo a llegir. Em fa gràcia que cada llengua posi, per força, un exemple diferent. En català, «Senén té sis nens i set nenes», en castellà el clàssic «Dábale arroz a la zorra el abad», en anglès la no menys clàssica fórmula de presentació d’Adam al paradís «Madam, I’m Adam». Fins que arribo a una antiga enciclopèdia italiana. Allà, després d’exemplificar el palíndrom en italià, l’entrada acaba amb la remissió a una altra entrada: Enimmistica. Després he sabut que la geminació de la M és una romanalla que l’italià va corregir per Enigmistica, de manera que l’enciclopèdia en qüestió devia ser molt antiga, d’abans de la Segona Guerra Mundial. La qüestió és que vaig a buscar el volum corresponent a la lletra E i caic de cul. L’entrada Enimmistica (signada per les inicials A. S. que, ara ho sé, corresponen a l’historiador de l’enigmística Aldo Santi) és extensíssima i remet a moltes altres entrades (anagramma, bifronte, logogrifo, rebus, sciarade, tautogramma, zeppa…). Quedo magnetitzat. Durant dues setmanes no vaig a classe. Primer, acabo de llegir el conte de Cortázar, que havia deixat a mitges. Veig que el palíndrom en qüestió no hi té cap paper ornamental. De fet, la simetria verbal sembla la gènesi de «Satarsa», aquest relat fosc i punyent que també gira al voltant d’altres palíndroms com ara «Atar a la rata». Ja s’acosta l’època d’exàmens, però jo procrastino tant com puc a les meves dues Bes preferides. Començo el dia a la biblioteca copiant pàgines d’enciclopèdia en italià i l’acabo al bar confraternitzant amb la concurrència entre cerveses (i demanant apunts de les classes saltades). Les meves notes d’aquella il·luminació enigmística ocupen més de trenta folis escrits en cal·ligrafia angulosa, que dec conservar en algun prestatge. De manera que, set anys després de descobrir com em deia en una biblioteca, en una altra descobreixo què m’apassiona per damunt de totes les coses i això determina a què em dedicaré la resta de la meva vida.

Any 1998. Biblioteca de la Seu d’Urgell. Fa dotze anys que vaig publicar el primer llibre de narrativa i en fa deu que publico un article setmanal sobre enigmística al suplement de Cultura del diari Avui. Sovint faig conferències sobre el tema. La invitació a fer-ne una a la Seu d’Urgell m’enxampa en plena escriptura de Verbàlia (jocs de paraules i esforços de l’enginy verbal), un llibre forassenyat on pretenc encabir tot el que he trobat sobre els jocs de paraules des de l’epifania palindròmica cortazariana. Ja fa tres anys que hi treballo de valent i encara soc lluny de posar-li el peu al coll (no sortirà fins a l’any 2000). Segons el pla traçat, busco exemples en cinc llengües de cadascun dels cinquanta gèneres de joc verbal que he establert. A la biblioteca de la Seu explico que fa poc he aconseguit trobar un equivalent en català del famós doble sentit atribuït a Quevedo sobre la coixesa de la reina Isabel. Allò d’acostar-se-li manyac amb una rosa en una mà i un clavell a l’altra tot dient: «Entre el clavel y la rosa roja, su majestad escoja; entre la rosa y el clavel, escoja doña Isabel». En Tísner m’ha adreçat a una quarteta publicada a L’Esquella de la Torratxa que fa mofa de la presumpta afició per la beguda de la reina regent d’una manera que «se consiga el efecto sin que se note el cuidado». La quarteta va sortir després d’un sopar sonat a l’hotel Ritz de Barcelona i fa: «Anit en el sopar del Ritz, la reina no duia ni mantell ni corona, ans portava mantellina, i que n’estava, de mona!». Jo hi veig el doble sentit entre estar mona (anar ben arreglada) i haver agafat una mona (anar borratxa). No em sembla tan bo com el de Quevedo, però em funciona a l’hora d’exemplificar el mecanisme. Un mes enrere, en un institut de Terrassa, el vaig explicar i els alumnes no el van entendre. «Agafar una mona» els era una expressió completament desconeguda per parlar d’algú que ha begut. El seu argot havia evolucionat (anar pet, portar un globus, un pedal, una merda com un piano), però la mona no formava part del nou repertori i això em va fer sentir que m’havia fet vell. Als trenta-cinc anys! Em vaig indignar. Com podia ser que aquella canalla no sabés què vol dir agafar una mona? Els hauria pelat allà mateix. Però vet aquí que quatre setmanes més tard, la gent gran que omplia la biblioteca de la Seu em dona una lliçó. Perquè quan els recito la quarteta es posen a riure abans que arribi al quart vers. Només de dir «ans portava mantellina» ja es pixen. No entenc res fins que una senyora de la primera fila no m’explica que «portar mantellina» vol dir anar borratxa. Sembla sorpresa per la meva ignorància. Potser fins i tot indignada. En els seus ulls veig els meus quan mirava els joves que no sabien què volia dir agafar una mona. Allà, a la biblioteca de la Seu d’Urgell, aprenc que la llengua és un ésser viu que evoluciona constantment i que, tal com sostenia el sofista Protàgoras d’Abdera, l’home és la mesura de totes les coses. Sovint convé revisar els dogmes i relativitzar les certeses.

En definitiva, que gràcies a dedicar-me a procrastinar entre els prestatges de les biblioteques sé com em dic, quin és el meu ofici i quin el meu tarannà. Ara no tinc temps per explicar què he après als bars.

El text següent és un article verbívor. Temps estimat de lectura: 2 minuts.