AEROPORTS

Sempre que m’ha tocat fer escala en un aeroport ho he pensat: tot el sistema horari està deliberadament esponjat perquè els viatgers hagin de fer temps en una zona comercial. Badant. Sucumbint a la temptació de comprar-se un munt de coses inútils. Perquè no són pas articles de primera necessitat, el que més abunda als comerços d’un aeroport. Hi ha productes de tota mena. I de tot preu. Els adúlters netegen el dolç sentiment de culpa que els provoquen les seves escapades lúbriques comprant joies a la parella enganyada o peluixos als fills indirectament traïts. Les tietes baden, els nens compren samarretes dels seus ídols esportius i alguns professionals aprofiten per comprar ginys tecnològics acabats de sortir al mercat. Els aeroports són la versió prèmium de les zones comercials.

La pregunta s’imposa: cal passar tant de temps als aeroports? Quan, a mitjan segle XIX, li van dir a Henry David Thoreau que si prosperaven els estranys ginys voladors que finalment serien els avions podria viatjar més ràpidament a Washington, l’autor de Walden i de Civil Desobedience va respondre: «Què hi he d’anar a fer, a Washington?». Si hagués sabut que l’argument de la rapidesa proverbial del transport aeri comportaria tantes hores d’espera en zones d’aïllament controlades per gent uniformada, ben segur que s’hauria refermat en la seva posició contrària a l’aviació civil i a qualsevol avenç tecnològic, coherent amb la seva filosofia de vell tecnòfob que prefereix seure a pescar en un estany amb posat de monjo cenobita (see, no bites).

Thoreau, amant de la vida senzilla, potser hauria simpatitzat amb la filosofia Me Time (temps per a mi) que ara senyoreja als aeroports, però no amb la manera d’omplir-lo. Des de fa un temps, les zones comercials dels aeroports contenen establiments de benestar corporal. Spa, massatges, manicura… A l’aeroport de Barcelona el febrer de 2016 l’empresa Heaven on Earth (cel a la terra) inaugura tres establiments, un a la T2 i dos a la T1, amb nom rodolinesc (Feel light before your flight) i la paradoxa d’oferir serveis Slow Life en un corredor aeri. A l’aeroport de Madrid hi ha dos establiments balnearis (spa) de l’empresa Esenza by SHA a les terminals T4 i T4S.

Investigo el sector Me Time aeroportuari i topo amb una oferta molt variada. Hi ha empreses que ofereixen reflexologia podal o massatge capil·lar, sempre en Retail Spa, és a dir, massatges que no requereixen treure’s la roba; com a molt, els mitjons. Serveis que van de 15 a 75 minuts i costen de 22 a 78 euros. A la carta, segons el temps que falti per a l’embarcament del client. És un fenomen global. Als Estats Units hi ha les Delta Centurion Lounges. A l’aeroport londinenc de Heathrow l’Spa Elemis de Britsh Airways. Al Charles de Gaulle parisenc, la Prèmiere Lounge Clarins Spa. A Sydney, l’Aurora Spa de la companyia australiana Qantas. A Dubai, el Six Senses de la companyia Etihad, que ja pertany a la categoria del gran luxe. A l’altre extrem de la gamma, l’oferta de baix cost té molts punts d’atenció: als Estats Units Xpress Spa és pertot; a França Be Relax opera en una cinquantena d’aeroports. Ofereix perruqueria, manicura, massatges, maquillatge, depilacions…

Finalment, els serveis de lleure s’exacerben en alguns llocs. Igual com l’edat moderna va significar la creació d’algunes ciutats estat i el postcolonialisme ens ha llegat arreu l’existència de ports francs, el segle XXI aporta el nou concepte d’aeroports ciutat, unes instal·lacions aparentment de pas que tenen més serveis que la majoria de ciutats mitjanes europees. Dos exemples basten. L’aeroport Incheon de Seül, a Corea del Sud, disposa, a banda de tots els establiments imaginables, d’un casino, un camp de golf, una pista de patinatge i un centre d’art. Però l’aeroport internacional de Changi el supera. Situat a vint quilòmetres de la ciutat estat de Singapur, Changi disposa de cinemes, karaokes, piscines, jardins, un dels quals amb papallones, fonts amb cascada o boscos de bambú. No hi he estat mai i no m’ho acabo d’imaginar, tot plegat, però no m’estranyaria que fins i tot el vell xaruc de Thoreau hi trobaria un lloc tranquil on exercir d’ermità.

He buscat notícia d’algun prostíbul en un aeroport. Havia llegit en algunes cròniques que semblen força documentades sobre l’existència de zones calentes al voltant dels lavabos d’algun aeroport alemany, però no he aconseguit trobar cap traça d’establiments dedicats al sexe. Només alguna notícia sobre l’intent d’obrir-ne un a l’aeroport de Schiphol, a Amsterdam. Al final no el van autoritzar.