DONEM-NOS UN TEMPS

Mai no he estat supersticiós. Soc dels que fan la broma que no ho són perquè porta mala sort, però no crec gaire en la sort ni tampoc en això que anomenem l’atzar. Els informàtics en diem ràndom, i sabem que en realitat és un truc que executem a la perfecció. Elaborem programes perquè simulin l’existència de l’atzar, i així randomitzin les decisions amb una aparença d’equitat. Randomitzar! L’Eva sempre em retreu que els informàtics ens inventem verbs. L’atzar és màgia, com l’amor, i nosaltres només sabem fer trucs. Vivim condemnats a programar totes les coses que faran les màquines que inventem. Per això no soc supersticiós, però de vegades la vida presenta cadenes d’esdeveniments que em fan dubtar del mètode científic. Tot el que té a veure amb l’amor, per exemple. Soc conscient dels meus límits, i per més que les revistes de paper cuixé ara expliquin el pessigolleig amorós a través de la bioquímica, jo prefereixo prescindir de fórmules químiques i fer cas del codi font dels poetes.

El mal és que no conec cap poema capaç d’explicar la pertorbadora sensació que ens aclapara des de la nit de Cap d’Any. La vam passar en un mas preciós de l’Empordà. Hi anem sovint, perquè els seus propietaris són molt amics de l’Eva, em sembla que mig parents i tot. És un mas ideal per passar-hi uns dies. Espaiós, restaurat amb totes les comoditats i amb un jardí que dona al Montgrí. Un d’aquells llocs idíl·lics on el temps s’atura. Xangri-La.

A més, els amics de l’Eva són molt hospitalaris i els encanta acollir hostes a pa i trago. Hostes vingueren i de casa no ens moguérem, sol dir l’amo quan ens acomiadem a peu de jardí. Ja hi hem passat tres revetlles: un Sant Joan entre dues nits de Cap d’Any. L’última érem cinc parelles, totes emmainadades menys l’Eva i jo. Va ser una festa convencional. Ni millor ni pitjor que les dues precedents. Vam fer gresca amb els nens, vam sopar a l’enorme cuina del mas i després vam prendre copes a la sala de la tele, mentre fèiem zàping entre els diversos programes especials de Cap d’Any, a la recerca d’una bona selecció musical que no vam trobar. Els petits van anar caient, els grans vam anar sortint a fumar i en algun moment algú va pretendre ballar una mica, amb poc èxit.

L’única novetat remarcable va ser l’aparició d’un pernil. El vam encetar a mitja tarda. El pare de la criatura més petita, un cinquantí d’aspecte dionisíac, es va erigir en el tallador oficial. De seguida vam veure que no era el primer que encetava. El va atacar amb la traça d’un professional. De tant en tant se’n cruspia un tall, buidava un got de vi i deixava anar un això-vol-temps que va acabar sent el lema de la festa. Això vol temps, vam repetir tota la nit sense que vingués gaire a tomb. Durant el llarg procés de cocció del plat fort el tallador va anar llescant pacientment el cuixot. Va ser un pernil molt celebrat, que ens va abocar al vi molt abans de seure a taula. Recordo que vaig trobar remarcable la seva perícia. Ell vinga buidar gots de vi negre de l’Empordà mentre el ganivet no s’apartava ni un mil·límetre de la trajectòria correcta.

Havent sopat, els efectes del vi es van combinar amb els del cava. Això vol temps, anàvem dient cada cop que n’obríem una. Les primeres ampolles les vam buidar molt abans de les campanades i quan va ser l’hora del raïm vam haver d’obrir-ne una altra tongada per brindar entre els crits de la canalla i els focs artificials de la tele. La veritat és que jo aquella nit no vaig notar res. Les copes van dringar com sempre, les bromes sobre el primer anunci de l’any van ser les previsibles i totes les parelles es van besar a l’hora convinguda. Algú va anar repetint el lema del pernil sense que vingués a tomb, però no em vaig fixar si els petons eren llargs o curts, ni tampoc vaig detectar cap retret entre els comensals en tota la nit. Tot va anar com una seda i l’endemà al matí em vaig sentir com un cuc. El cava sempre em regira els budells, sobretot si el barrejo amb vi i gintònics.

De bon matí, els nens van imposar el ritme del seu metrònom i a l’hora d’esmorzar vam tornar a aplegar-nos al voltant del pernil. El pare de la criatura més petita va tornar a agafar el ganivet amb cara de son i es va posar a tallar-lo amb la delicadesa d’un violoncel·lista. Això vol temps, li dèiem com per animar-lo. L’Eva m’havia explicat que era un artista de reconeguda trajectòria en el camp de les arts plàstiques. També em va dir que havia tingut moltes nòvies però que mai abans no s’havia aparellat amb finalitats procreatives. Saltava a la vista que la paternitat tardana li provava. Va ser l’ànima de la festa i tots vam combregar del seu pernil.

Poques setmanes després de la seva mateixa boca vaig sentir les paraules fatídiques. S’acabava de separar. Ho va formular amb dues expressions que em van recordar el seu lema del pernil: se’ns han complicat les coses i ens hem donat un temps. Un temps. Vam anar a fer una cervesa i quan li vaig demanar que em situés en el calendari el moment exacte de la complicació em va deixar de pedra. La nit de Reis. Pocs dies després de la festa de Cap d’Any a l’Empordà.

Era una separació provisional, i per això deia que s’havien donat un temps. En tot cas, deia, si al final el temps donat s’allargava segur que acabaria sent una separació amistosa. Me’l vaig creure. Ja eren grans, feia poc que convivien i tampoc devien haver dipositat grans esperances en la durada del seu aparellament. Em va dir que tots dos veien la filla com un premi. No cal ser informàtic per adonar-se que, a les seves edats, perquè ella tampoc no era cap joveneta, la possibilitat de tenir una filla amb algú mínimament civilitzat és un gran regal, un motiu més de concòrdia que no pas de discòrdia. No m’hauria preocupat gens si no fos per un comentari que em va deixar anar quan ja ens acomiadàvem. I no som els únics que ens hem donat un temps, va dir.

Vaig fer que l’Eva enviés un missatge discret als seus mig parents per corroborar el que m’ensumava. El tallador de pernil i la mare de la criatura no eren els únics comensals de la festa de Cap d’Any que s’havien donat un temps. De les cinc parelles que hi van assistir, tres s’havien separat durant els primers dies de l’any. A totes se’ls havien complicat les coses i totes havien decidit donar-se un temps per reflexionar. Tres de cinc!

Pocs dies després de saber-ho em vaig trobar l’amfitrió hospitalari. Em va dir que la festa de Cap d’Any havia desmentit el seu nom i no vaig entendre de què m’estava parlant fins que no va repetir Cap d’Any fent una pausa entre cap i dany. Vaig reconèixer que era un comentari enginyós, però no em va fer gens de gràcia. Començava a sentir la fortor del mal alè que sempre m’acompanya quan passo un tràngol. L’amfitrió mateix es va confessar afectat per aquesta epidèmia de separacions que tenia el focus a casa seva. Em va dir que el seu matrimoni també perillava i que s’estava plantejant de fer teràpia per mirar de salvar-lo. Vam bromejar sobre les pernicioses propietats del pernil que havíem encetat a la festa i ens vam acomiadar, formals.

D’això ja fa dies. A primers d’estiu vam declinar amablement la invitació a tornar a celebrar la revetlla de Sant Joan al seu mas. L’excusa va ser que ja ens havíem compromès amb uns altres amics, però tant ells com nosaltres sabem que no hi hem anat per por del virus separador del pernil. No haver passat la revetlla al seu acollidor mas no ens n’ha immunitzat. En les últimes setmanes al nostre voltant s’ha congriat una plaga indeturable de separacions. La vida en parella és complicada i quan arriben les criatures a molta gent se li complica encara més. Sobretot a l’estiu. No donem l’abast. El virus s’ha propagat d’una manera letal entre els membres del taller de lectoescriptura de l’Eva. Ara no fan sessions, però les notícies arriben. De vegades simplement ho sospitem perquè s’esborren del grup de whatsapp. Cada cop que això passa ens mirem als ulls, amoïnats, i no ens cal verbalitzar-ho. Sospitem que se’ls han complicat les coses i s’han donat un temps.

L’Eva ho porta fatal. Mai no ha superat que els seus pares se separessin quan era petita. Ja de natural ha estat molt aprensiva amb les parelles que mostren símptomes clars de desacord. Si fem cua per pujar al tren i davant nostre un marit nerviós respon amb algun exabrupte als insistents comentaris insidiosos de la seva dona, em mira preocupada. Fins ara la violentaven les discussions a crits, més o menys com a tothom. Però des dels fets de Cap d’Any ha pujat molt el seu grau de susceptibilitat i he de reconèixer que, una mica, m’hi ha arrossegat.

Ara, quan coincidim amb alguna d’aquelles parelles que ell diu una cosa i ella el corregeix, tots dos ens posem en tensió. La veritat és que intercanviem mirades de complicitat i petits gestos d’afecte que havíem abandonat ja fa temps, però és només perquè tenim por. Por de ser a prop d’uns altres afectats pel virus del temps donat, por de contagiar-nos-en nosaltres mateixos. Por de sentir-nos dir que ens volem donar un temps. Temps per reflexionar. Temps per recompondre qui sap què. Temps mort.

Aquest estiu ja ens ha passat tres o quatre vegades. Sempre amb coneguts. La conversa porta a un record sobre un episodi di-ver-ti-dís-sim del passat recent. Un fet succeït durant unes vacances, per exemple. Viatjant. El nostre conegut, amb una reconeguda habilitat narrativa per explicar històries, el relata. La seva dona el segueix, enriolada. De tant en tant complementa el relat amb una acotació pertinent, fins que tot d’una la història es torça. Ell diu que allò va succeir a finals dels noranta i ella l’esmena. Va ser l’estiu de 2001, estimat, li diu, me’n recordo perquè acabava de morir-se la tia Pepeta de Sants. Ell no replica. Assenteix pacient, verbalitza que devia ser el 2001 i prossegueix el relat tranquil·lament fins que ella el torna a esmenar. Una vegada i una altra. Ja han begut oli. En els següents cinc minuts l’esmena tres o quatre vegades més. Petits detalls sense importància que les correccions augmenten, sobretot als nostres ulls experts, que ja comencen a saber detectar els preàmbuls de les declaracions de guerra. Nosaltres mateixos vivim en tensió perpètua, a l’espera del big one, del sisme que obrirà la terra sota els nostres peus, ens complicarà les vides i ens abocarà al gran dilema de donar-nos un temps o no.

En aquest context, la trucada del meu cunyat m’alarma i em desconcerta. Em convida a pujar al poble, la vila del Vallès d’on procedeix la família de l’Eva. L’estiu s’acaba i l’últim cap de setmana d’agost aprofiten per celebrar la Festa Major per congregar tota la diàspora. El meu cunyat em convida amb una única contrapartida: he de participar al partidet de futbol del diumenge. Sap que l’Eva i la seva germana tenen un compromís familiar que els impedeix ser-hi, però igualment vol convidar-m’hi. De sobte, el partit de futbol de la Festa Major de Sant Quirze del Vallès pren una importància inexplicable i les meves habilitats futbolístiques una dimensió colossal. Sempre he estat un bon centrecampista ofensiu, però mai no m’hauria imaginat que em requeririen pel meu bon toc de pilota.

És la primera vegada que pujo al poble sense l’Eva. M’assignen la mateixa habitació de la casa familiar que solem ocupar tots dos, però amb el llit tot per a mi m’hi sento una mica estrany. El meu cunyat també està una mica estrany, trobo, com si volgués dir-me alguna cosa i no sabés com. O potser soc jo, que últimament em malfio de totes les mirades que no sé interpretar. La mosca em puja al nas quan em pregunta per com estem l’Eva i jo.

—Que com estem?

No és capaç de precisar gaire més i jo m’ho prenc a la valenta, una mica esporuguit pel caire de la conversa.

—Què vols dir?

Em respon amb la petició més estranya que m’han fet mai. El meu cunyat em demana si m’importaria gaire fer veure que la seva germana i jo estem casats. La seva petició m’alarma. L’Eva i jo ja fa temps que vivim junts, però no ens hem casat ni tenim previst fer-ho. El meu cunyat és menys expressiu que un informàtic. La incomoditat s’apodera de la situació fins que no aconsegueix explicar-se. Li costa una bona estona, però al final em faig un tip de riure. Tota la comèdia del fals casori és només perquè em vol fitxar. Vol que reforci el centre del camp de l’equip de Casats en el clàssic partidet de futbol que, per Festa Major, celebren cada any Solters contra Casats.

Allibero tota la tensió acumulada en una riallada.

—És que enguany, no sé què passa, però tenim moltes baixes a l’equip de casats.

Se m’estronca la riallada. Tota la tensió alliberada se’m torna a concentrar a l’altura del paladar. Ennuegat, m’empasso saliva i imagino mig equip de Casats posant excuses absurdes a la comissió de festes de Sant Quirze per no haver de jugar el partit, ara que el seu matrimoni naufraga i han decidit, d’un dia per l’altre, donar-se un temps amb la dona per veure si les coses canvien o se separen definitivament. Tinc la sensació de viure un malson, però el cert és que ocupo en solitari l’habitació de convidats de la casa familiar dels meus sogres virtuals perquè el meu cunyat vol que reforci un equip de futbol delmat per les lesions de l’amor. És un fet, l’epidèmia sentimental del temps donat s’estén com una plaga.

Abans del partit, el meu cunyat em porta al camp i em presenta els companys d’equip. No m’ha estat possible ni entrenar-me un minut amb ells, però m’assegura que les perspectives esportives són bones. Tenim, entre els casats no afectats pel virus, dos futbolistes que havien seguit una certa trajectòria professional en les categories inferiors del futbol català. A més, el meu cunyat m’assegura que també tenim el bo i millor del poble, els cognoms més arrelats a la història de la vila i les forces vives que ara mateix governen el consistori. Si el partit es jugués als despatxos, segur que ho tindríem tot a favor. Mentre fa les presentacions al vestidor, ja enfundats tots en la samarreta oficial de l’equip de Casats, em pregunto què hi faig, aquí.

La resposta és complicada. Falta menys d’una hora perquè comenci el partit contra els Solters quan esclata la tragèdia. En el nivell d’intimitat masculina que només es pot donar en un vestidor, el meu cunyat ens confessa que no pot sortir a jugar sense arriscar-se que li caigui la cara de vergonya. Ens diu, i m’adono que evita mirar-me just quan ho pronuncia, que la seva dona té una aventura amb un home del poble i que ell es planteja posar fi al seu matrimoni. Per això ahir, abans que se n’anessin d’excursió familiar amb l’Eva, li va fer la petició fatídica.

—Donem-nos un temps, li vaig dir —ens confessa.

La resta de futbolistes l’encerclem, com si ens estigués donant l’última xerrada motivadora abans d’una final. És un moment especial, ecumènic. El meu cunyat parla amb un filet de veu, com una ànima en pena, i tots parem orella, ben a prop de l’oracle. La cosa encara es complica més quan el capità-entrenador de l’equip de Casats fa la pregunta que ningú no gosava formular i el culpable resulta ser un membre de l’equip de Solters al qual estem a punt d’enfrontar-nos. No en diu el nom, però la seva identitat resulta evident per a tothom, excepte per a mi. L’home que s’està beneficiant la germana de l’Eva té un llarg historial d’aventures amb dones casades. Al vestidor es fa un silenci pesant. El meu cunyat em mira amb ulls d’auxili. No sé què putes vol, de mi, ni què faig aquí.

—En quina posició juga? —se m’acut de preguntar.

—Extrem esquerre! —respon un cor de veus.

Em sento absurdament alleujat per aquesta informació, com si el fet de no jugar al mig del camp ni per la meva banda hagués d’impedir que ens poguéssim creuar durant tot el partit.

—I tu? —li demano atemorit.

M’han fet llançar en paracaigudes sobre aquest partit de costellada i només sé la meva posició en l’onze titular.

—Lateral dret.

Trigo un moment a captar que la lateralitat creuada els aparella. Si l’un ataca per la seva esquerra i l’altre defensa per la seva dreta, els dos homes de la germana de l’Eva comparteixen banda i es trobaran cara a cara al minut u.

La pesantor ambiental impedeix el debat. Tots callem, abatuts i solidaris, al voltant del meu cunyat. Alguns masteguen xiclet amb una cadència tan harmònica que sembla ben bé que estiguin resant la mateixa oració ensalivada. Mai no havia viscut un moment tan místic.

Estem al vestidor, tancats per dins, del tot aliens al pas del temps que activa tots els altres participants en un partit de costellada. El capità-entrenador de l’equip trenca el silenci. Ens explica que fa tres anys ell va passar per la mateixa situació. No amb el mateix jugador, ens adverteix amb un mig somriure, com per treure ferro a l’assumpte.

—Va ser amb un foraster que treballava de representant i venia sovint pel poble.

Un silenci solidari envaeix el vestidor de l’equip de Casats. Si existís cap aparell fiable per quantificar la por acumulada, ara mateix marcaria valors màxims per metre cúbic. De seguida m’adono que soc l’únic foraster i que alguns membres de l’equip em miren amb recança. Però de mica en mica van perdent la por d’admetre que tenen por, i el que podria semblar una roda de resum de la xerrada tècnica en la qual tothom repeteix les funcions que li ha assignat l’entrenador, acaba en recull de confidències sobre les pitjors arestes de la vida matrimonial.

Quan truquen a la porta del vestidor per primera vegada gairebé ni ens n’adonem, de tant imbuïts com estem en les nostres crisis. Després, quan l’estrèpit és eixordador i resulta acústicament impossible d’esquivar, el capità-entrenador demana temps a crits i ens fa una reflexió en veu alta sobre les dues opcions que tenim al davant: claudicar o resistir.

Que ho formuli en aquests termes tan connotats resulta determinant. Que, en realitat, claudicar signifiqui sortir al camp a disputar el trofeu de Festa Major a l’equip de Solters no impedeix que ho considerin una capitulació en tota regla, mentre que l’opció de resistir ens sona més propera a l’heroisme, encara que només vulgui dir quedar-se tancats en un rònec vestidor, incapaços de comparèixer al camp per fer front al rival assignat. No ens cal fer cap votació per prendre la decisió de resistir, en justa solidaritat amb el meu cunyat i per una por, tan íntima com inconfessable, de ser els propers afectats pel virus del temps donat.

El nostre entrenador-capità, tornant a exercir el seu paper de líder, redacta una nota que explica la nostra posició en un llenguatge proper al dels comunicats de guerra. Quan ens la llegeix en veu alta, el vestidor de l’equip local del camp de futbol municipal esdevé una cambra de legítima representació revolucionària. Els membres desafectes del que havia de ser l’equip dels Casats l’escoltem amb respecte solemnial i al final de la lectura tanquem files al seu voltant amb un vibrant victoreig del nostre refús a competir amb l’equip dels Solters.

La nostra petició d’ajornar el partit és llegida en veu alta per l’àrbitre des del cercle central davant l’expectant atenció de l’onze rival i de tots els aficionats que s’amunteguen en el perímetre del camp. Ells també l’escolten en l’actitud respectuosa de qui fa un minut de silenci, amb cara greu, bocaclosos i colltorts, a l’espera d’una notícia tràgica que no arriba. Abans que el col·legiat acabi la lectura se senten els primers comentaris crítics.

—Cada cop hi ha més gent que viu una relació complicada.

—Hauríem de fer un triangular: solters, casats i complicats.

—Si no volien pols, no haver anat a l’era.

—Els solters haurien d’expulsar el pitxabrava aquest si no volen que això acabi a hòsties.

La lectura del nostre comunicat al centre del camp ens arriba amb poca nitidesa. Mentre intento caçar alguna paraula, penso en l’Eva, en com ha canviat la nostra relació en aquests últims temps. Comparo el desfici absolut que sentia quan la veia passar pel carrer amb el neguit que ara sovint em provoca sortir a passejar amb ella pels mateixos carrers. I em faig creus de la por que hem sentit aquestes últimes setmanes per si ens afectava el virus del temps donat.

Sento de lluny la veu de l’àrbitre que acaba de llegir el nostre comunicat de resistència i com el públic de Sant Quirze reacciona, indignat i sorollós, dedicant-nos tot el catàleg d’insults de camp de futbol que portava al pap reservats per al partit. Arraulit en aquest rònec vestidor, penso que algun dia, potser ja no gaire llunyà, l’Eva farà el mateix que sa germana i llavors jo no tindré cap equip de Casats a qui recórrer ni sabré com reaccionar, de manera que potser valdrà més que m’avanci i li digui demà mateix que ens hem de donar un temps abans no m’ho demani ella.