Quinzena sessió

—Bé, doctor… He estat pensant en la nostra conversa que va cloure la sessió d’abans-d’ahir i, especialment, en les vostres paraules. En aquella coherència que em suposàveu… No se us ha acudit que en el fons pot tractar-se d’una simple falta d’imaginació? La persona imaginativa estableix enllaços que sorprenen, que a l’observador, a l’oient, li donen la impressió d’un vagabundeig mental… Aquesta capacitat que em descobriu de procedir per associacions evidents, lògiques, potser no és la virtut de què m’agradaria enorgullir-me, sinó una falta, una limitació. La mateixa mena de limitació que no em permet desenvolupar convenientment unes dades de naturalesa matemàtica. Ja sé que sembla que hi hagi contradicció; donem per suposat que les persones més imaginatives són les menys dotades per les ciències, que poden esdevenir bons novel·listes, bons poetes, sí; a més, reuneixen altres qualitats i saben disciplinar la seva imaginació… Però, ¿cal entendre per imaginació únicament una capacitat de fabular que en darrer terme ja es confon amb la inventiva? ¿O potser caldria dir que hi ha dos tipus d’imaginació totalment diferents?… La imaginació que opera en el concret i la que es manifesta en l’abstracte. Saber veure, descobrir, una conseqüència lògica a unes premisses, és alguna cosa més que agilitat mental quan s’arriba a un nivell superior. No tot és l’ordre dels sil·logismes aristotèlics.

—Potser ara s’escauria de dir, com feia el vostre professor de psicologia: «A veure, a veure com us en sortireu!».

—No sé… A desgrat de tot no pot prescindir-se d’un cert automatisme mental que treu conclusions pel seu propi compte. Però no sempre sabríem analitzar-les degudament… L’ordre que trobo dintre meu se situa en un nivell elemental i per això podem parlar de coherència. És com si… com si no posseís reserves. O profunditat.

—Expliqueu-vos.

—Un exemple: en el curs d’una sessió, un home associa la cursa de braus que ha presenciat amb la mort, i passa als difunts de la seva família, a la seva pròpia extinció, a la d’una persona estimada… Un altre la relaciona amb l’acte sexual i tot seguit es troba evocant una experiència amorosa. Ja sé que juguen tot de factors, que l’associació també depèn del tipus de sensibilitat del pacient, de les seves preocupacions. Però en igualtat de circumstàncies és difícil concloure que totes dues associacions se situen al mateix nivell. La primera té una evidència més superficial, més aparent que l’altra. És òbvia per tothom. La segona, sense ser molt més profunda, no. Exigeix alguna cosa més. D’ell i de l’oient. No és el mateix dir: el brau agonitzava, el pare amb els ulls clucs contra el coixí bleixava feixugament. O bé: el brau agonitzava, ella alçà el ventre, arrelà encara la meva virilitat que ja es vessava… En el primer cas es relacionen dues imatges visuals que poden sobreposar-se: l’agonia del brau, l’agonia del pare. En el segon, el brau s’ha convertit en un símbol que troba la seva correlació en un acte que pertany al domini seu, i la mort de l’animal evoca l’agonia de la carn que s’exhaureix en el coit. L’automatisme de l’associació no te el mateix valor, indica una capacitat mental distinta. Tothom entendrà la coherència de la primera…

—O no. La mateixa associació té coherència en dos nivells diferents. La imatge del brau evoca la del pare, un i altre agonitzants. Però cerquem i preguntem-nos què agonitza en realitat: ¿un individu, l’individu brau i l’individu pare que se li associa? No podrien ser, tots dos, símbols? El brau símbol de la virilitat, com heu dit, que evoca el pare, dispensador de la vida, doncs símbol viril al seu torn.

—Evidentment, la interpretació també és susceptible de nivells. Podem acontentar-nos amb l’aparença, com jo feia, i menysprear la realitat subjacent. Però això, en lloc de destruir-lo, confirma el meu punt de vista pel que fa a la coherència, a la falta d’imaginació del meu pensament.

—Al contrari, amb poques paraules acabeu de demostrar que la coherència superficial es limita a encobrir-ne una de més profunda. O més ben dit, la coherència profunda es manifesta precisament a través de les vostres associacions extremadament lògiques… Hauríeu de saber que no pot amagar-se res i que en parlar d’encobriment ens referim de fet a la substitució d’un llenguatge per un altre que ens és més natural. Hi ha la mala fe, és clar, però jo crec que es limita sempre a la intenció i no arriba a atènyer el llenguatge. Ens ho pensem, però ens enganyem. Si no fos així, la nostra terapèutica hauria estat condemnada al fracàs des del principi. Vós sou un esperit lògic i ordenat, com hem reconegut sessions enrera, i acudiu a conceptes i encadenaments lògics perquè no podeu procedir d’altra manera. Però no vol dir que hagin de ser acceptats pel seu valor apa rent. Revelen un projecte que posseeix aquelles qualitats i una successió d’esdeveniments íntims que us hi han dut. Tota una història provocada per vós mateix i que reconeixeu, tot i que us costi de confessar-ho.

—No em costa. Us he parlat amb tota espontaneïtat d’aquell petó que vaig negar a l’Eugènia quan el pare em portà al pis de la Riera Alta.

—Però heu anat ajornant la relació de la vostra sortida de casa. Vau ser vós qui ofengué l’Eugènia i no ella a vós. Tinc la idea, potser preconcebuda, que amb l’escena que vau provocar cercàveu una repetició d’aquella altra que havia tingut lloc anys abans, quan vau haver de demanar-li perdó per les vostres paraules inconsiderades.

—És cert, ara ja no em calia humiliar-me, ara em guanyava la vida i podia, finalment, emancipar-me. No dubteu, però, que l’Eugènia és la dona que he descrit, mesquina. Em refereixo a la mesquineria de l’adult que tracta l’infant de tu a tu, en termes d’igualtat, sense fer-se càrrec… I als defectes de caràcter que, com si fossin virtuts, li han permès de sobreposar-se al pare.

—Ho crec. Ja hem reconegut que les culpes sempre són compartides. Si no fos com és, us hauríeu convertit en un botxí.

—Probablement. Ja ho sóc, una mica. De la meva germana… Cal que us digui que comprendré bé que em recuseu la capacitat de practicar l’anàlisi…

—Parleu-me de la renyina.

—Tot va venir pels diners. Quan vaig haver-me assegurat que això de les traduccions no em deixaria penjat, amb el pare vam convenir que li lliuraria una quantitat setmanal, cinc-centes pessetes… Ell ni en volia tantes. Cal confessar que sempre ha estat desinteressat… Va ser més sorprenent que també ella s’hi avingués sense cap discussió, que no exigís una suma més crescuda. De primer ho havia temut. Però no va dir res. En canvi, va molestar-se quan, aquell matí, vaig negar-me a donar-les-hi a ella. Fins aleshores sempre les havia donades al pare, em semblava més natural. O volia que em semblés més natural, perquè en el fons tot plegat devia ser el mateix de sempre: ganes de fastiguejar-la… Quan vaig dir-li que els diners els lliuraria al pare com de costum, em replicà que el fet d’haver-los-hi donat fins aleshores no era una raó per convertir-ho en norma, i afegí unes paraules que ho enverinaren tot: al cap i a la fi, digué, era ella qui duia la casa… Bé, és veritat; ella portava la casa, totes les dones la porten, amb més o menys independència… Vaig enverinar-ho doncs jo, replicant-li, prou intencionadament, que potser la duia massa i tot. Va picar-se immediatament: «Què vols insinuar?». «No insinuo res, dic el que dic i prou». Va tractar-me de llenguallarg, assegurà que tenia molts fums des que havia acabat la carrera i començava a guanyar-me la vida, però que no em pensés que ella es deixava impressionar. De fil en agulla, acabà per recordar-me que durant anys m’havien apanat. No ho havia d’haver dit, sabia que em molestaria i, després, no era just del tot. Sempre havia reclamat l’estrictament indispensable, jo; no els havia obligat a cap sacrifici que no poguessin fer… «Vostè no», vaig dir-li. Però ella, com altres vegades, contestà: «Jo també; he hagut de treballar per vosaltres com una escarrassada, com una criada…». Sí, ens havia perseguit a crits i reconvencions, ens havia pegat i castigat, s’havia mostrat sovint, gairebé sempre, intractable, però sempre havia estat un escarràs… Una mica perquè havia volgut, ja us ho he dit, però ho havia estat. Ho podia reconèixer, ho podia haver reconegut i no hauria passat res. Però vaig significar-li que al cap i a la fi havia fet el mateix que fa qualsevol altra mestressa de casa, afegint: «I no tan bé com moltes, perquè no hi ha posat ni una engruna d’amor». Va sulfurar-se més. No semblava possible, tots dos ho estàvem prou… «I tu —va cridar—, i tu, que me n’has donat, potser? Sempre has fet el possible per rebaixar-me, has tractat que en tot moment em sentís com una intrusa…, mai no has tingut un impuls, mai no t’he sentit una confidència». Ara ho trobo penós. Penosa aquella sinceritat, aquell xiscle que li sortia del cor. Era cert que havia prescindit tant com era possible de la seva existència, que sempre que havia sentit la necessitat de confiar coses meves, i no era sovint, les confiava al pare a despit d’aquella mica de menyspreu que m’inspirava. Ben mirat, ell era la meva família; ella, no. Ho havia dit bé: era un intrusa tot i que ja feia més de vint anys que vivíem sota el mateix sostre… El pare acabava d’arribar, havíem sentit el cop de porta, però ni l’un ni l’altre ni li’n vam fer cap cas quan s’aturà al llindar del menjador i preguntà: «Què passa?». Érem a l’entorn de la taula, un a cada costat, inclinats endavant, agressius… «Tu i la teva germana —prosseguia ella— mai no m’heu respectat!». I jo li replicava: «Això és una monomania, mai no hem pogut expressar una opinió sense que vostè sortís amb que no la respectàvem. Què s’ha cregut que sóc, que som? Li agrada fer-se mala sang, sempre li ha agradat…». El pare tractava d’intervenir, de dir alguna cosa, de tranquil·litzar els ànims segons el seu bon costum. Encara no havia après, no havia volgut aprendre, que no servia de res. «Això! —cridava ella— només tinc defectes, jo!». «Vostè ho ha dit; ja és hora que es comenci a conèixer…». «¿Et penses que sóc el drap brut amb el qual hom es neteja la porqueria de les sabates, oi?…». No devíem saber ben bé què dèiem, volíem ofendre, ofendre’ns… «Ara s’ha acabat!», afirmà a la fi. «Sóc a casa meva i a qui no li agradi que se’n vagi». «Per què no?», vaig fer. «Vol una victòria, oi? Doncs la hi regalo. No es pot discutir, amb una mentalitat de carceller». «Daniel, Eugènia», sentíem que deia el pare. Després vingué a la meva cambra amb la bona intenció de posar un pedaç a un vestit que ja no s’aguantava. Però no podia fer res, mai no havia pogut fer res perquè ni ella ni nosaltres no li ho vam permetre. Tot podia haver estat tan diferent!… Ni podia fer res la seva filla que entrà en el precís moment que jo donava un cop de porta darrera meu. No sabia ben bé què havia passat; ella també va tancar-se al seu dormitori… Es pensava que era una picabaralla com tantes altres, assegurà que totes les famílies tenien les seves coses, que sempre hi havia discrepàncies, però… «M’ha tret de casa, no ho saps?», vaig contestar-li. Ja sé que era de mala fe, l’havia aculada, gairebé obligada a dir aquells mots: «I, a qui no li agradi, que se’n vagi…». Però ni el pare ni la meva germanastra no ho sabien, això, només ho sabia jo, i potser ella; ho sabria, si més no, quan s’apaivagués, quan pogués reflexionar… Sí que és estrany, que aquell dia a l’hospital em fes bon paper. Però ho és, a diferència del que he dit, perquè va ser capaç de menjar-se la seva dignitat per amor del pare que, segons creia, corria perill. Sempre ho he reconegut, que l’estimava. A la seva manera, és clar, tothom estima a la seva manera, i amb una mica de càlcul, també, però la qüestió és estimar. Poc, és més que res. No va dinar ningú i això que ja el devia tenir fet, i el pare i la petita semblaven dues ànimes en pena entre dues portes tancades. Vaig empaquetar-ho tot, com havia tingut ganes de fer aquell dia que m’obligà a demanar-li perdó, com hauria d’haver fet temps enrera, amb una excusa, sense que mitjancessin mots agres, excomunions… Després de tot, aleshores ja havíem agafat un plec i ni la bona voluntat de l’un i de l’altre, ben difícil de conjuminar d’altra banda, no hauria pogut crear ja un clima amical. Vint anys de fer-nos nosa són massa anys perquè una decisió conscient i generosa inverteixi allò que ja s’ha convertit en l’ordre natural de les coses, pugui transformar la rancúnia en estimació.

—Una rancúnia que era precisament una ànsia d’amor…

—Sí. Una ànsia immensa d’amor. El noi abandonat durant mesos en una institució pública on és un número, gairebé una cosa…, un noi que ha passat pel traumatisme d’haver perdut la seva mare d’una manera gairebé misteriosa i de sobte es veu entre estranys, entre enemics, tancat en un món brutal on impera una disciplina rígida, potser necessària, però anorreadora…, maltractat pels companys més grans i més endurits, rebutjat per unes dones aclaparades de feina que potser només podien tenir cura de nosaltres a condició de desprendre’s de tot impuls, si més no de tota manifestació de tendresa… Tot a toc de campana, dormitoris comunals, menjadors comunals, presses, imposicions, càstigs, amenaces… i uns camions que esperaven al pati per endur-se’m més lluny, cap a una altra ciutat, cap a un altre país, potser; camions que eren la renúncia a tota esperança, el final, el final… I aleshores, de sobte, el pare. El cavaller armat d’amor i de tendresa que obria els braços mentre jo corria al seu encontre. El pare…

—I l’Eugènia.

—I l’Eugènia. L’Eugènia que ignorava, l’Eugènia que tenia el defecte imperdonable, l’audàcia increïble de no ser la meva mare. Res no m’havia preparat a l’Eugènia; la dona que ens obria la porta en la fosca, en la penombra, podia ser la mare i no ho era… Era com si la matés per segona vegada. No podia llançar-me als seus braços com havia fet amb el pare. No podia besar-la perquè en una societat cristiana ningú no m’havia ensenyat a besar els meus enemics… És una frase. No era una societat cristiana, era massa petit per haver après que podia existir un deure i, a més, l’Eugènia tampoc no era la meva enemiga. No era ningú. Simplement: la negava. Ho compreneu, oi?

—Sí.

—I que algú que negues pugui decidir el teu destí… El meu i el de la Neus. Aquell dia, més tard, o l’endemà, s’inclinava amb el pare sobre el llitet, li vigilava la febre, seguia les ordinacions del metge… És curiós de pensar-hi: n’hi hauria hagut prou amb un gest, amb un altre gest… Els nostres actes ens segueixen, s’adhereixen a nosaltres, com la seva lluor al fòsfor. Això diu o ve a dir l’André Gide, que vaig llegir quan sortia amb la Carme; a ella li agradava. No sé fins on coneixia les doctrines psicoanalítiques, però probablement les coneixia bé. Un acte que perdura, que obliga a la comissió d’altres actes en un sentit determinat… Determinat… Cal una decisió, cal entrar en coneixença d’aquell acte original per trencar la cadena. Però en aquell moment només podia ser d’aquella manera. No perquè algú m’hi obligués directament. M’hi obligava jo, i jo era el producte de tot allò que havia viscut, de tot allò que m’havia passat, de les meves experiències que eren consubstancials amb mi… Això, aquesta inevitabilitat, no priva que hom se senti indigne…

—Indigne de què?

—Una mica de tot. D’un hom mateix que no és. D’un hom mateix que per això, perquè se’n sent indigne, no serà mai. Torno a dir-vos-ho: comprendré perfectament que recuseu la meva capacitat…

—No recuso res.

—Bé…

—Us invito, en canvi, a col·laborar amb mi en la conclusió d’aquesta anàlisi.

—És la darrera sessió, doncs?

—Sí. Perllongar-les no afegiria res. Aquestes quinze sessions… Són quinze, oi?

—Sí, quinze.

—Aquestes quinze sessions em semblen suficients per a capir el nòdul de la vostra personalitat…

—Malalta.

—Pertorbada. Feliçment, vós mateix heu anat resolent una neurosi produïda per l’ansietat bàsica a la qual ja ens vam referir dies enrera.

—I a la qual vaig respondre, com també vau dir, amb el desenvolupament d’uns sentiments d’hostilitat que, com sol succeir, em posaren en novells conflictes. Però existia ja aleshores una hostilitat objectiva.

—Provocada per vós. És un procés habitual, típic. Hom crea, ajuda a crear un ambient, i no pot sorprendre’ns que després aquest ambient es modifiqui d’acord amb la nostra realitat. Una acció provoca una reacció. La vostra madrastra, el vostre pare, la vostra germana, tots havien de ser sensibles a les pertorbacions que creava la vostra necessitat d’amor.

—Sense comprendre que era necessitat d’amor.

—No ho podien comprendre. No ho podíeu comprendre ni vós mateix si per comprensió entenem el pas a la consciència. Sortosament, cap als tretze anys, en un moment decisiu, al llindar de la pubertat, hi va haver l’Alfonsina. La descàrrega que significaren les vostres relacions amb ella convertí, si més no parcialment, l’hostilitat en afany d’anar vers els altres, d’acostar-vos-hi en lloc de defugir-los o combatre’ls. Ja sabeu que són els tres moviments que poden tenir lloc com a producte de les estratègies que desenrotlla l’infant i que passaran a ser característiques de la seva personalitat… Fins aleshores la vostra posició havia estat en contra, però l’Alfonsina, amb la preferència que us manifestava… Perquè us la devia manifestar tot i que també consentís que en Barnés, el vostre amic, la toqués…

—Sí. En dues ocasions que vaig haver de deixar-los, anar-me’n abans d’hora, vaig saber que ella s’havia negat a continuar els jocs amb en Barnés. En canvi, ella i jo ens trobàvem sols moltes vegades i l’absència del nostre amic no ens privà de tocar-nos. També he arribat a sospitar que la introducció d’una amiga en les nostres sessions manifestava, potser inconscientment, un desig seu d’acabar formant dues parelles, d’aïllar-se doncs amb mi…

—Probablement. Acceptava el vostre amic com un accessori, atès que sempre jugàveu junts. I, després, no oblidem que no era una noia escrupolosa. Però per vós sentia una altra mena d’interès, tot amorós, al qual vau ser sensible. Tan sensible, que ara parleu de la noia com de l’únic amor autèntic de la vostra vida… L’ambient a casa vostra seguia sent el mateix, la vostra madrastra no tenia per què saber que l’exhibicionisme a què us començàveu a lliurar era una proposició amorosa o, més bé, el camí que escollíeu per permetre, per provocar un atansament entre vosaltres. No en coneixíeu cap més. Us havia donat resultat una vegada, amb una altra persona; us en podia, doncs, donar una altra amb una persona diferent. Hi havia un residu d’infantilisme, en vós… Havíeu de fracassar forçosament. Però més endavant, quan arribàreu a la plena possessió de l’Alfonsina, i per tant a la satisfacció d’una exigència amorosa total, que dissipava radicalment aquella primera ànsia que féu tan desgraciada la vostra infància, el fracàs amb la madrastra ja no us importà.

—Però aleshores ja havien entrat en joc unes defenses de segona línia que podien eclipsar el problema, aïllar l’individu o idealitzar-lo…

—O externalitzar-lo, com quan el neuròtic, cenyit de massa prop pels seus problemes, els trasllada al món de fora i, per exemple, s’indigna de l’opressió a què són sotmeses les petites nacions o grups ètnics perquè ell mateix sofreix una opressió de tipus personal, íntim. Vós vau escollir la idealització.

—Però per què la meva relació amb l’Alfonsina no fou més seguida? Per què vaig dormir-hi només tres vegades en el curs de cinc anys?… És a dir, em penso que conec la resposta. De fet, només em calia dormir-hi una vegada.

—Exacte.

—Calia que hi dormís una vegada, això sí, perquè acceptant-me al seu llit em demostrava més palpablement que fins aleshores aquell amor que jo sempre havia necessitat. Però tot seguit començaren a actuar les forces d’idealització que hem al·ludit. Em volia millor que no era, pur, generós, honest… Pur, generós i honest d’acord amb la moral convencional que m’havien ensenyat, l’única que coneixia. Dormir o, en el meu cas, seguir dormint amb una noia honesta, perquè també la idealitzava a ella, era un abús, una infracció al codi acceptat. Ella m’estimava, podia doncs respectar-la. Fins podia allunyar-me’n. O més ben dit, havia d’allunyar-me’n per ser fidel als meus propòsits. L’existència d’aquell amor era suficient. Si no me n’allunyava tornaria a caure, a dormir amb ella, a contradir la imatge que em feia de mi mateix… Que els meus temors no eren gratuïts ho demostra que encara ens vam fer l’amor dues vegades més, i que no em va caldre cap pressió per accedir a pujar a casa seva.

—I pels mateixos motius vau negar-vos a ajudar-la quan un altre la deixà embarassada…

—Sí, no em volia embrutar les mans. En aquell moment el treball d’idealització ja havia estat completat. Em veia com una mena de benefactor de la humanitat. Això m’havia dut a escollir la carrera de medicina i, després, em féu preferir la psicoanàlisi… Ara podem veure també d’un punt de vista molt diferent les meves relacions amb la Carme, l’Eulàlia i la Victòria. I la meva negativa a entendre’m amb aquella amiga de la madrastra, l’Aurora.

—Certament, cal rectificar algunes conclusions prematures… Tot forma part del mateix projecte d’idealització. No estàveu en situació de casar-vos, no hi esteu ni ara. Probablement, a més, i en això no ens hem equivocat, hi sentiu poca inclinació. La vostra experiència us ha demostrat que una dona difícilment pot avenir-se de bon cor amb la professió del seu marit si és un analista. No que sigui una experiència concloent, però és vàlida fins allí on arriba. És la vostra.

—Com dieu: tot plegat forma part del mateix procés d’idealització.

—Sí. Faríeu un tort a la vostra imatge ideal si per culpa vostra una dona fos desgraciada.

—Bé… Se m’acudeix una objecció: la Carme. Vaig fer-la desgraciada.

—No contradiu res. L’home honest no solament no ataca o molesta l’innocent, sinó que castiga el culpable. La Carme ho era.

—No pas d’haver tingut un fill. No em devia res.

—Us devia honestedat si us estimava i volia casar-se amb vós. Castigàveu la seva mala fe.

—Però jo vaig interessar-me per ella abans que aquesta mala fe existís, abans que sapigués que existia. Quan vaig sentir-la orinar a casa dels Simorra i se m’acudí que no era verge… Bé, naturalment, la vaig escollir perquè no podia perjudicar-la més. Havia conegut home, em podia doncs conèixer a mi sense que li fes mal. Fins podia ser una noia veritablement lleugera per tot el que sabia.

—Probablement l’hauríeu estalviada si més endavant, quan la vostra relació començava a esdevenir seriosa des del seu punt de vista, us hagués confessat francament la veritat. Però no ho féu i l’havíeu de punir. Però observeu una cosa… En aquell moment, al capdamunt del vostre treball d’idealització, ja fallàveu.

—Ho entenc molt bé. Fins després no vaig començar a pactar amb la realitat. Després de dormir-hi. La desitjava molt, doctor, feia una olor de dona que no he trobat en cap altra noia. D’altres poden ser més belles, potser totes les altres han estat més belles que no ella, però ella feia una olor terrible de dona. Enteneu-me: parlava directament als sentits. Em calia tenir-la, rebolcar-m’hi… Fins després no vaig veure que, un càstig en el qual s’obté una recompensa, és deshonest. D’això a concloure que jo no era ningú per castigar ja només hi havia un pas. Al capdavall no m’havia fet res i la seva mala fe era sobradament compensada per la meva. Ella volia agafar-me i jo volia tirar-me-la. Tots dos jugàvem un joc brut, amb l’agreujant, contra meu, que jo tenia totes les de guanyar. Quan vaig abandonar aquella cambra on havíem estat tancats prop de tres hores, tan inútilment, l’ídol que m’havia forjat s’escrostonava pertot arreu.

—Fou aleshores que començàreu a ser honest.

—Així és. Prou honest per a reconèixer que no se’n podia ser del tot i seguir sent humà. Prou honest per a mostrar-me deshonest amb l’Eugènia quan se’m presentà l’ocasió. No és una paradoxa…

—No, però sí una confusió.

—Confusió?

—Una confusió verbal. A la realitat no n’hi va haver cap. Vau marxar, sí, per fer-vos un bé, però també per fer-l’hi a ella. La volíeu deslliurar de la vostra presència.

—Us asseguro que vaig procedir per motius més egoistes que no us penseu.

—No dic que no fossin egoistes. O que no hi hagués, també, motius egoistes. Hi són en tot acte humà.

—No pot negar-se que sou pessimista.

—Tots els nostres problemes tenen el seu origen en conflictes entre el món de fora i el nostre egoisme. L’altruisme és una forma de l’egoisme. Quan us idealitzàveu era per preservar-vos, per egoisme doncs. L’egoisme ha permès que l’home arribés a ser allò que és, i li permetrà de superar-se. Però cal que sigui un egoisme intel·ligent. El vostre ho ha estat gairebé sempre, i no ho desmenteix pas la vostra decisió d’abandonar casa. Vau marxar per tal de deslliurar-la, però la volíeu deslliurar per egoisme, no per generositat. Vau provocar l’escena i, si ella no us hagués demanat els diners, més d’hora o més tard l’hauríeu provocada amb una altra excusa. Però us menysvaloreu si penseu que el mòbil era la venjança. Mai no heu hagut de venjar res. Si de cas, ella.

—És veritat. Ho podia haver vist.

—Ho heu vist. Vós la vau ofendre, la vau ferir una primera vegada. I això la va dreçar contra vostre. No és una dona intel·ligent.

—Ben cert que no.

—Va escollir la forma d’egoisme mal entès i això s’ha convertit en una norma inescapable. Vós l’havíeu de trencar, per a deslliurar-la, he dit, però al mateix temps per a deslliurar-vos. Tot és el mateix.

—Al pla que ho situeu, sí.

—N’hi ha un altre?

—N’hi ha molts. De vàlid, però, potser no. Només puc expressar-me lliurement, ser lliurement com sóc, davant d’una persona lliure. Aleshores, anar-me’n de casa es converteix en un acte de maduresa. No els abandono; simplement, els ofereixo, li ofereixo a ella, l’oportunitat d’establir la nostra relació sobre unes altres bases.

—Però no és senzill.

—No és gens senzill. La prova: aquesta visita que vaig fer-los l’altre dia. Hem agafat un séc; cal temps per a destruir-lo. És el que deia, ens hem fet nosa, ens hem hostilitzat durant vint anys. Això s’havia convertit en una condició normal de la nostra existència. Sobretot per ella. Fins a cert punt, tinc la sensació d’haver-la desarrelat.

—No tant com us penseu. Li queda encara un altre fill, una filla, per a donar-li disgustos. Ja els hi dóna, pel que he comprès. No és com si l’haguéssiu deixada amb les mans buides. De fet, no es deixa mai ningú amb les mans buides.

—Sí. Vaig deixar-hi una persona, l’Alfonsina. Per això va haver-se-les d’omplir lluny de mi, amb altres homes. No pretenc sentir-me culpable, enteneu-me. Ja no. Vaig cometre un error, però això no l’obligava necessàriament a cometre’n un altre al seu torn. Ni ella ni jo no vam saber entendre les condicions que ens posava la realitat. O, si les enteníem, no les acceptàrem. Jo perquè voltava perdut pel meu ser, ella… En algun moment va adonar-se que vivia entre runes. Un dia va dir-me: «No trobes que és horrible, ser filla de botiguers?». Però ho era fins a la punta de les ungles, de burgesa. Perquè això volia dir. Era horrible ser burgès i després no va saber adonar-se que el nostre porquejar d’infants, el nostre porquejar conjuntament amb en Barnés, no podia constituir mai un obstacle, que, al contrari, jo podia estar disposat a pagar per ella, si hi havia alguna cosa per pagar. Però ella era una noia innocent, ingènua, de bona fe. Si jo hagués estat conscient dels meus motius i els hi hagués sabut explicar, no m’hauria entès. Ella només podia veure una cosa: que no tornava a demanar-li de dormir plegats. I que quan hi tornàrem, molt de temps després, ella havia acabat d’embrutar-se.

—Us turmenta, però.

—En la mesura que som o hauríem de ser solidaris els uns dels altres i no ho podem ser perquè els tabús ens en priven. Jo no podia fer res, en aquell moment; havia perdut el contacte amb la realitat. Però ella era una noia sana. Quina timidesa la privà d’atansar-se’m de nou i preguntar-me: «Què vols que sigui, la teva promesa, la teva amant?».

—Hauria servit d’alguna cosa?

—No ho sé. Però m’hauria forçat a donar una resposta o altra.

—Ja la vau donar.

—No ben bé.

—La fugida és una resposta. O l’abstenció.

—Una mena de resposta, sí. Sense autenticitat. N’he donat poques… Potser no és possible donar-ne gaires.

—O potser ho són totes.

—No ho crec. Jo sé què voleu dir. Les respostes de la mala fe són consistents amb aquesta mala fe que a la seva vegada respon a una manera de ser de l’individu. Les respostes del malalt s’acorden amb la malaltia que informa, determina, la seva personalitat de malalt. Però això seria massa còmode. Aleshores no podria haver-hi cap resposta no autèntica. És el que dieu. Però tampoc no n’hi podria haver cap d’autèntica. On hi ha possibilitat d’elecció hi ha possibilitat d’error. Ara, és clar, hom pot preguntar-se si la no-autenticitat i l’error han de coincidir forçosament. No hi ha dubte que jo, d’infant, vaig escollir un camí equivocat, però era inautèntic? Els qui creuen en la innocència infantil ho negarien: «L’infant és de bona fe». Però no ho és. Després, encara queda la pregunta si hom pot equivocar-se de bona fe. És possible que en aquell moment que, per dir-ho així, vaig negar l’Eugènia, les meves possibilitats d’elecció fossin tan reduïdes que pràcticament no existien. I més endavant, ben cert que ja no van existir en absolut. Si una vegada havia donat una resposta inadequada quedava obert el camí perquè la donés sempre… Les respostes falses o les fugues davant l’Alfonsina, la Carme, l’Eulàlia… O potser tot era necessari perquè un dia arribés a comprendre… No, és un contrasentit, hi ha d’haver gent que des del primer moment han respost de la manera justa i viuen d’acord, alhora, amb el seu ambient i amb les seves possibilitats personals.

—On voleu anar a parar?

—No ho sé… Frego zones a les quals potser encara no tinc cap accés. Plenes de significació, però eriçades d’obstacles. No és una cosa nova, d’ara. Al capdavall, em coneixia ja suficientment bé per a saber contra quines parets m’he donat cops de cap. L’anàlisi només m’ofrena una oportunitat de formular-ho i la inevitable i necessària ajuda d’un comentari foraster. En paraules o en silenci. Hom no raona, no s’examina, no s’ausculta en veu alta sense una presència. Només pot parlar-se per a un altre, per a sol·licitar la seva aprovació, el seu amor, el seu odi, el seu disgust, el seu fàstic, el sèu entusiasme… Un sentiment o altre. Una resposta.

—Una cigarreta?

—Sí… Quan hom parla en veu alta tot sol, diem que és ximple. Deu ser que no té ningú. Però tenir algú, un altre, és difícil, cal fer un esforç i un acte de fe. L’acte de fe que potser només es presenta en tota la seva espontaneïtat i alhora en tota la seva inevitabilitat durant la infància i respecte a la mare. Els altres no són ni inevitables ni espontanis… o no totalment. Ho són més si la infància ha estat feliç i no hem estat traïts. Jo ho vaig ser… la mare es va morir. Que la traïció fos, diguem-ne, objectiva, no li lleva gravetat. Des d’aleshores, tenir algú, aconseguir algú, resultaria un problema. En el fons, però, vaig tenir sort… Un mot per encobrir una insuficiència d’expressió; ara no se me n’acudeix cap més… Hi va haver en Martí. N’he parlat poc i potser n’hauria hagut de parlar més. Un temps, vam ser tan íntims com germans… Com germans que s’avenen. I també em va trair. Com després m’havia de trair, de la mateixa manera, l’Alfonsina. M’enteneu, oi?

—Suposo que sí.

—La mort és una traïció de la qual el mort es fa culpable, no per elecció ni per consentiment, tot i que també això podria ser discutit, sinó per… No sé si ho sabré dir. Et fa prendre consciència d’una falsedat fonamental, d’ell i teva, t’exilia d’una seguretat on ens instal·làvem conjuntament. Que no ho pugui evitar, si verament no ho pot evitar, afegeix encara acuïtat a la traïció. Et posa cara a cara amb un acte que no pot ser desmentit, sense possibilitats de reversió. Hi ha altres traïcions que no són per sempre, que poden no ser per sempre. La del pare mateix. Sempre he sentit que el pare em va trair en benefici d’algú altre, l’Eugènia, i que des d’aleshores no he pogut comptar amb ell. Ha fet tot el que ha pogut per mi, és veritat; estic segur que m’hauria ajudat en qualsevol mal pas, però d’una manera o altra vaig passar a segon terme des de l’aparició de l’Eugènia. Però sempre pot rectificar, hi ha hagut formes compensatòries. Amb un mort, no. I un mort, a més, t’obliga a un lligam sentimental que pot ser afluixat amb el temps, però mai desnusat del tot. No cal que pensi en la mare, no cal que pensi en en Martí o en l’Alfonsina. Fet i fet hi penso rarament, però tots tres són presents i exigeixen.

—També exigeixen els vius.

—Però als vius els puc donar alguna cosa, als morts res. Aleshores l’exigència és absurda, i això també forma part de la traïció. D’una traïció que debilita les possibilitats d’un altre afecte, d’una altra consecució a la qual em refereixo en dir «tenir algú». No és una possessió física, no és una possessió de cap manera. És una existència vinculada a la teva, en igualtat de condicions, i que es manifesta únicament per mitjà de l’amor. Potser no tothom en sent la necessitat, però jo diria que sí, únicament que els vehicles que ho manifesten no sempre coincideixen o coincideixen, per una de les dues persones en relació, en un punt massa baix, insuficient. És el que passa amb la Victòria. He dit i repetit que és un animal. Però ella, en mi té algú, perquè ella demana una resposta menys completa. Jo, amb ella, no tinc ningú, perquè el sexe no és per mi la possibilitat més alta. Si em diu que m’estima m’ho puc creure, i la creuria si afirmés que se sent compenetrada amb mi. Per a ella, sentir-se compenetrada i sentir-se simplement penetrada és el mateix. Confon l’orgasme amb un impuls cordial. És a dir, no confon res. L’orgasme és un impuls cordial, l’orgasme és l’epicentre del qual irradien tota mena de sentiments. Perquè tradueix les sensacions en forma de sentiments, o en un derivat de sentiments. Davant d’aquesta modalitat de conducta hom se sent desconcertat. I una mica envejós. Una persona com la Victòria no pot tenir problemes.

—Els té. Els tindrà el dia que la deixeu i trobi un amant menys satisfactori, o quan es faci més vella i li costi d’aconseguir la mena d’home que li cal.

—No ho crec pas. No és una nimfo, doctor, és la persona femeninament més sana que he conegut mai. El dia de demà, quan no tempti els homes, no se’n sentirà tampoc temptada. Substituirà el sexe per la gola. No sé si estareu d’acord amb mi que els autèntics problemes de la personalitat només poden presentar-se quan hi ha una possibilitat de perversió emocional…

—En tota criatura hi ha una possibilitat de perversió emocional. Heu dit fa un moment que la Victòria traduïa les sensacions en sentiments. Ho fem tots. I a l’inrevés.

—Potser sí. No vull establir compartiments estancs, no existeixen. Jo em referia més a una freqüència, a una intensitat… Després de tot poden admetre’s, cal admetre els casos extrems. I ella ho és. Naturalment, un cas extrem que ara només pot interessar-nos en relació a mi. Hem fugit d’estudi. Hi ha una temptació en el pensament… una temptació de totalitat… De fet, per això seguim parlant. Per tal de satisfer-la en la mesura del possible. Perquè ara ja no caldria afegir res més.

—No podrem afegir gairebé res, és la darrera entrevista i falten pocs minuts. Per això potser faria bé d’aprofitar-los per a posar-vos en guàrdia contra un defecte. Defecte, naturalment, en relació a l’activitat a què us destineu. En un pensador podria ser una qualitat. Direu que sóc vell, direu que sóc conservador… però no menyspreeu el factor de l’experiència.

—La d’un altre mai no ens ha servit de res.

—Ben cert. Cal que ensopegueu per descobrir les pedres que us anunciaven els qui ja han fet el camí o una part del camí que empreneu. Al capdavall, sempre anem a les fosques. Però no costa res de tenir present que hi ha una pedra, o unes pedres; si més no, la descoberta no us sorprendrà tant… Tot això per a dir-vos que aquesta temptació de totalitat a la qual us heu referit acaba per reduir-ho tot a un comú denominador, si hi cediu.

—Existeix, aquest comú denominador. El problema ha estat sempre, precisament, trobar-lo.

—Però cal deixar aquesta feina als pensadors. Vós no sou un pensador. No us les heu de veure amb abstraccions, amb absoluts, amb universals, per a dir-ho amb uns termes que em penso que cauen en desús… Jung va sentir aquesta temptació sintetitzadora i acabà construint, bellament, si, però en el buit. Ha estat dit que com més es profunditza, més fàcil és vincular-ho tot a una sola experiència originària. Però el pacient que acut al nostre consultori no és l’home o la dona àvids de descobrir una veritat absoluta, vàlida en tot moment o circumstància. No vol penetrar el secret de l’univers pel qual sent sovint una curiositat ben remota, ni li interessen les empreses de caràcter epistemològic que s’amaguen sota moltes consideracions com les que hem debatut. Vol, conscientment o inconscientment, reconstruir la seva personalitat amenaçada i integrar-se tan bé com pugui al món on viu. És un problema concret, doncs.

—Mai no he pensat el contrari. Però aquí sóc el pacient i no l’analista i bé em calia despullar-me davant vostre.

—I us heu despullat bé. Per això puc donar-vos aquest consell. O, si consell us sembla massa, aquesta indicació. Donada la vostra mentalitat, és possible que un dia contribuïu creadorament a la doctrina psicoanalítica. Potser escriureu llibres, certament articles i estudis a revistes especialitzades…

—Suposo que sí.

—Però aleshores us caldrà escollir entre el tractament i la doctrina. Entre la temptació de totalitat que amenaça tot teòric i la humilitat de l’experimentador, al qual costa de generalitzar perquè no tracta amb entitats constants, sinó amb el material més variable, més imprevisible, més capritxós si voleu: l’home. Hi pot haver un bon clínic sense teories i un bon teòric sense experiència clínica. L’ideal, és clar, seria un bon clínic doblat d’un bon teòric.

—Un ideal realitzable.

—Un ideal difícilment realitzable, però no impossible… I una altra cosa: no oblideu que un home pot ser la mesura de totes les coses, però que cap home no és la mesura exacta d’un altre home.

—També vós sou un teoritzador.

—No us en rigueu. Una mica, és clar… És inevitable. En el fons tot es redueix a saber obeir un instint de prudència que de vegades et diu: «Fins aquí, però no més enllà».

—Però cal verament obeir-lo?

—No ho sé. Si tothom l’hagués obeït encara creuríem que la terra és plana i que el sol volta al seu entorn. O potser ni això: no hauríem arribat a pensar-hi. Però si no l’hagués obeït ningú, mai no hauria estat possible de desenvolupar una civilització. La nostra o la que fos.

—I què valia més?

—No hi ha una resposta. Hi ha, només, respostes. Sempre en sobrarà una, però mai no sabrem quina. Tothom és lliure d’escollir la seva, però com vós mateix heu dit, en la possibilitat d’elecció hi ha la possibilitat d’error…

—És l’hora, doctor.

(El món circumdant).

Barcelona i Tàrrega, 23 juliol - 8 setembre, 1964