Vuitena sessió

—Començaré parlant-vos deliberadament de la Carme… Vaig telefonar-li l’endemà mateix del seu retorn ja que ells arribaren de nit. De banda de vespre, perquè jo tenia una classe fins a les vuit, vam trobar-nos a la plaça Molina i, espontàniament, ens vam besar davant de tothom. Després, mentre ens les empreníem via Augusta amunt, hi va haver un moment de tensió, d’incomoditat… Ens trobàvem distants d’on ens havíem deixat; durant aquelles darreres tres setmanes canviàrem mots d’amor que mai no havíem pronunciat de viva veu i dels quals no teníem el costum… Era com si ens avergonyíssim del nostre apassionament epistolar, del mateix bes amb què acabàvem d’acollir-nos. Potser no ens vam tornar a sentir totalment naturals fins mitja hora després, quan, a les fosques, sota el carrer Anglí, a tocar d’un solar, vam enllaçar-nos de nou i ella mormolava «Daniel, Daniel», entre els meus braços. Havia tornat més bruna, però no molt més, semblava haver crescut, potser perquè duia uns talons més alts, se la veia encara més dona, i quan va dir-me que m’estimava tenia una veu ronca i profunda que encenia… Durant tot el mes de setembre ens vam veure cada dia, passejàvem pels parcs, com totes les parelles de ciutat, anàvem forjant a poc a poc un futur, no massa immediat, perquè ella va fer-se càrrec que de primer em calia acabar la carrera, iniciar una clientela… Tot això suposava un mínim de quatre anys, un festeig molt llarg, un enervament de tots els instants, car ens besàvem, aviat començàrem a tocar-nos… Ella, al principi procurava evitar-ho, em permetia únicament carícies superficials, per sobre el vestit… Recordo un dia, un matí cap al final de les vacances, ja devia ser el vint-i-vuit o vint-i-nou de setembre, i hi havia dies que feia una mica de fresca… Jo ja havia acabat les classes de repàs, però ara substituïa un mestre absent en uns cursos per adults que tenien lloc de set a nou del vespre. Per això moltes vegades sortíem al matí… Érem al parc Güell, sols en una clotada, jo assegut en un marge, ella dreta perquè s’havia aixecat per tal de collir una floreta que li féu gracia, entre els matolls de l’altra banda. Se m’atansà, va aturar-se al meu davant i amb la flor, faceciosament, va fregar-me el nas mentre reia de la meva ganyota. I aleshores vaig alçar totes dues mans i, per sota les faldilles, vaig anar-les pujant al llarg de les seves cuixes. Vaig aturar-me a les natges, sobre la tela fina de les calces. Ella va tenir un moviment instintiu de reculada, però jo vaig subjectar-la fort, l’aplanava contra meu… «Daniel, no…». «Per què, si et vull?». «Però no d’aquesta manera», feia ella. «Sí, d’aquesta manera també; de totes maneres…». Anava prement-li les natges, fins que es queixà. Però jo deia: «Et vull, et vull, et vull…». Va deixar que li toqués les cuixes i el ventre, però al sexe no vaig poder-hi arribar fins unes setmanes més endavant, quan ja havíem començat les classes i no ens podíem veure tant; jo encara seguia substituint el mestre absent, que no havia de tornar fins al desembre. Teníem doncs encontres curts, insatisfactoris, i només els dies de festa podíem passar-los plegats… Aquella tarda vam voltar per Montjuïc, com havíem fet tantes vegades, i a nit foscant érem prop del pantà, en una esplanada d’arbres, quan ella, sota les meves carícies, semblà abandonar-se completament, com no havia fet mai. A l’ample dels jardins, per tots els racons, altres dotzenes de parelles es devien estar tocant, es posseïen potser… Vaig trobar-la humida… Fou aleshores que vaig dir-li: «No podrem resistir quatre anys…». Allò havia de ser l’inici d’una pugna que durà potser dos mesos, més i tot. De vegades la sentia a punt de cedir, el seu capteniment contradeia les seves paraules, però sempre es recobrava a temps. «Tinc por», deia. Ens exhauríem en carícies estèrils, que no menaven enlloc, i després em sentia brut, miserable, perquè ja no era una criatura com en temps de l’Alfonsina i ara descobria que no hi ha res de més insatisfactori que el cos d’una noia que es reserva quan tot, en ella i en tu, reclama una consumació. Fins em semblava estimaria menys després d’haver-la tocada, d’haver-la besada fins a la nàusea. I li ho vaig dir. Va ser un vespre que vaig parlar llargament. Però les paraules no resolen res. I si a la fi va cedir fou perquè també ella se sentia exasperada. Em confessà que a la nit no podia dormir, que tenia somnis eròtics… Una tarda acabà dient: «Que sigui el que vulgui». Però no va donar-se encara, no ho volia fer al camp sinó en un indret on no ens poguessin sorprendre, on hi hagués veritable intimitat… L’endemà havíem d’anar a un meublé, però aquella nit s’havia repensat i vam passar-nos dues hores pels carrers, discutint, miserables, irritats… «No, no puc!», feia. Ens vam separar gairebé enfadats, mig renyits, jo l’havia tractada de tot, ella va dir-me que només volia aprofitar-me, que ara veia que mai no havia tingut intenció de casar-m’hi, que en el fons no l’estimava… Baralles d’enamorats. Però quan es comencen a dir coses com aquestes l’amor ja no és el mateix, sobretot quan no hi ha reconciliació immediata entre els llençols. I així i tot. Queden ferides que cicatritzen molt a poc a poc o que no acaben de cicatritzar mai, ferides que dissimules, que ens dissimulem… Vam passar uns dies sense veure’ns, i ella em telefonà primer. «Encara estàs enfadat, Daniel?». «No, no estic enfadat; dolgut». Tornàrem a sortir, jo vaig fer-me el propòsit de no parlar-li’n més, de no tornar-la a tocar… Als dos dies es queixava: «Oi que ja no m’estimes tant, Daniel?». No ho sabia; en aquell moment, no ho sabia, no acabava d’entendre’m. Però era un turment comprovar que ara entre nosaltres existia una reserva. Em feia mal. Vam reincidir, doncs, però continuava sentint-me insatisfet… I aleshores, inesperadament una tarda, quan sortíem d’un cafè on havíem passat un parell d’hores, perquè fora plovia, ella va dir-me: «On em volies portar, aquell dia?». De primer no ho entenia, però ella em subjectava el braç, m’esguardava amb una mirada tímida i al mateix temps invitadora, decidida. «Doncs anem-hi», féu després. No ens havíem tocat, no ens havíem besat, fou una tarda tranquil·la, sense excitacions, era tard… «Ara?». No, no ho entenia. «Sí, ara».

(Del sostre penja un llum: un globus blanc. Un altre, de peu, es dreça prop de la finestra. Damunt la taula, un flexible de metall. Contra la paret del fons, una tela de Braque: El violí).

—Sempre m’han desagradat, els meublés… L’amor que més m’agrada és a l’aire lliure, sense comoditat. Una petita perversió, potser. Però pràcticament només amb la Victòria hi he pogut donar curs, i encara no gaire sovint. A ella, a la Carme, sempre m’havia imaginat que la tindria de nit, en la fosca, amagats entre els arbres d’un parc, gairebé furtivament… Però ja comprenia que a ella li fos desplaent. No sols la possibilitat de ser sorpresos. Les condicions d’higiene, de seguretat… Per això jo mateix havia suggerit una cambra llogada. Però mai no m’havia pensat que fos així, decidit gairebé en fred, quan ja desesperava. Tampoc no m’havia imaginat que ella tindria la regla. Era poca cosa, encara, li havia vingut aquell migdia, va dir, i fins el segon o tercer dia no començava a ser copiosa. La Victòria la hi té molt sovint, i amb dolors també, per això va voler anar a veure el ginecòleg; a més, li dura gairebé sis dies sencers ella troba que és massa. És clar que és una noia sanguínia… No vaig poder-me estar de pensar que era poc delicat… vull dir de la Carme… que em cedís precisament un dia que menstruava. No podia saber si a mi em repugnaria, per poca que fos la regla, i d’altra banda semblava que a ella li havia de fer més vergonya; ja sol ser prou l’atabalament d’una noia, la primera vegada… Va explicar-me que d’aquesta manera creia que no li passaria res. Però de primer no me’n parlava, vaig haver de descobrir-ho jo, no duia cap apòsit, volia que ens despulléssim a les fosques, però jo vaig fer l’orni, tenia ganes de veure-la, era una noia molt ben feta, prou que me n’havia pogut convèncer… no va ser fins que ja fórem al llit, quan vaig voler tocar-la entre les cuixes i ells semblava resistir-se. En aquell moment vaig començar a sospitar que passava alguna cosa, no sabia quina. Tot era tan inusual… Ella va envermellir fins a l’arrel dels cabells, Sortosament a mi no em feia res, experimentava fins una mica de curiositat i aquella sentor que es desprenia del seu cos ajudava a excitar-me. Va queixar-se quan la penetrava. Una penetració fàcil… Però després se m’arrapà estretament i, tot i els seus gemecs que pretenien fer-me creure que li feia mal, i que d’un moment a l’altre s’anaven convertint en expressions voluptuoses, vaig adonar-me que fruïa com jo, que el cos finalment s’estremia en tot de convulsions contingudes i es relaxava en un orgasme. Ja sabeu com és de rar que les dones trobin plaent el primer contacte amb l’home, com s’han d’avesar, d’ajustar psicològicament… Els novel·listes sembla que ho creuen diferentment; deuen haver fet experiències que no coneixem els altres mortals, perquè les verges dels llibres que escriuen solen passar-ho bé, mentre que en la realitat sempre passen allò que se’n diu un mal quart d’hora. L’Alfonsina mateix el passà, tot i que no li faltava pas preparació… Però ella, la Carme, no. La Carme era com una heroïna de novel·la que té la sort d’anar fins al final des del primer moment. Era inútil que uns segons després volgués fer-me creure que havia sofert, que no s’imaginava que seria tan dolorós… No era la primera vegada que dormia amb un home, hauria assegurat que hi havia dormit fins moltes vegades… És cert que no va prendre cap iniciativa, però va seguir les meves amb docilitat, com una dona que sap què fa i què es proposa de fer el seu company. Què podia dir? Només sé que vaig desembriagar-me tot d’una, que allò, aquella intimitat tan desitjada i a la fi aconseguida, començava a tenir un gust de cendres… I aleshores vaig veure-li les estriacions. Eren una cosa molt fina, com solen ser-ho sempre, quan queden; uns filets un xic més blancs, unes lleus i pàl·lides clarianes en la pell de l’abdomen que indicaven prou clarament que un dia s’havia dilatat… Instintivament vaig desplaçar la mirada cap als pits, més voluminosos que no aparentaven quan el sostenidor els recollia, però ferms i joves com s’esqueia i la pigmentació em semblà una mica més fosca que no havia de ser. Ja sé que no és possible d’apreciar-ho amb certesa perquè no tenia terme de comparació amb com podien haver estat abans. Potser em deixava influir per les estriacions, per allò que indicaven; hi buscava una confirmació. Vaig tocar-li el ventre, sense mirar-la, vaig dir-li: «Has tingut un fill, Carme». No ho vaig preguntar, vaig afirmar-ho. Ella es va reduir tota amb una contradicció sobtada, involuntària. Amb uns segons de retard, va exclamar: «Daniel!». Però en aquell moment ja tot era ben clar. Havia escollit un dia que tenia la regla perquè jo no descobrís que ja no era verge. La penetració fàcil en definitiva no volia dir res, no ho volia dir el seu orgasme. Hi ha excepcions. Si se m’hagués acudit de parlar-li’n sempre em podia haver contestat que s’havia masturbat molt, que era fàcilment excitable, que el dolor quedava submergit pel plaer, que no totes les dones han de ser iguals, que el fet de menstruar alterava les condicions físiques i psicològiques d’un coit. Havia volgut enganyar-me… Va enfadar-se, va pretendre que s’enfadava, plorà i tot o ho va simular, saltà del llit i assegurà que no em volia veure més, que era un poca-vergonya, un monstre… Jo sentia una estranya serenitat que encara ara m’admira. Perquè hauria hagut d’indignar-me com ella, i amb més motiu, hauria hagut d’insultar-la per la trampa en què em volia fer caure. I no vaig fer res d’això. En canvi vaig dir-li, segur: «Però l’has tingut: mira…». Vaig aixecar-me a la meva vegada, quan ella ja es vestia, i li assenyalava el ventre. Ella no se n’havia ni adonat, no costava de comprendre-ho en veure la seva mirada esbarriada, desconcertada. «Has tingut un fill i t’ha deixat senyals… Què esperaves? Dir-m’ho quan ja fóssim casats, posar-me davant del fet consumat?». Ella balbucejava, no sabia com explicar-se, no l’entenia…

Sobtadament, va abraçar-me, plorant com una magdalena, besant-me, assegurant-me que m’estimava, que d’allò feia molt de temps, que no havia estat culpa seva… I un argument que devia semblar-li decisiu: el petit ja no vivia. Vaig desfer-me’n, tractava de fer-la asserenar, em sentia com moments abans, una mica distant, fred. El dolor no començaria fins després, l’endemà, l’endemà passat, quan anés reflexionant en aquell engany, en la seva estupidesa que indicava tot el contrari del que ella pretenia: una falta d’amor. No crec en la virginitat, doctor… Vull dir que no hi dono el valor que generalment se li concedeix. Sé, sé positivament, que puc estimar una dona que ja ha passat per altres braços, que no em consideraria estafat si una noia a la qual estimés em sortís que ja havia estat d’un altre home, o de molts. No tinc dret a exigir més del que dono. Una noia que un dia em coneix i m’estima no podia pas saber que em trobaria en el seu camí. No podia reservar-se’m, doncs. Hauria estat, seria absurd. Pot reclamar-se fidelitat quan ja hi ha coneixença, quan ja hi ha amor, quan tot és clar i manifest i hom promet allò mateix que exigeix. Però el passat… Per què he de suposar que una noia de vint anys no sent la crida de la sang i, si la sent, per què he de voler que sigui millor que jo i que la reprimeixi, potser en perjudici de la seva salut, de la seva sensibilitat, del seu equilibri? I si d’aquestes relacions que admeto, que accepto, hi ha hagut un fruit, qui sóc jo per a revoltar-me contra unes disposicions naturals, contra el mecanisme cec de la generació que posa òvuls i espermatozoides en contacte? No sóc ningú. Puc lamentar-ho, perquè introdueix un element de complicació, però no sóc ningú per a protestar… Si la Carme, doncs, quan ens vam conèixer, o millor, quan vam començar a adonar-nos que entre nosaltres hi havia alguna cosa més que amistat, que un sentir-nos bé junts, i que la simpatia que experimentàvem l’un per l’altre es convertia en amor, m’hagués dit: «Mira, Daniel, jo no sóc verge, hi va haver aquest o aquell noi al qual vaig voler, o em pensava que volia, i vaig cometre un error. I d’aquest error hi ha hagut un fill. Però ara t’estimo a tu…». Si m’hagués dit això o unes paraules semblants podia haver seguit estimant-la, amb una espurna de sofriment que abans no existia, potser, no vull negar-ho, però podia haver seguit estimant-la, i estimant-la fins i tot més perquè se m’havia confiat, perquè la seva confessió era una prova de sinceritat, de lleialtat envers l’amor que sentia per mi… Però tot havia estat molt diferent, havia hagut d’anar conquistant amb esforç les seves carícies, se m’havia negat durant mesos amb excuses de verge poruga, com qualsevol noia inexperta i espaordida davant la revelació de la carn. «És la teva mala fe, Carme —vaig dir-li—, aquesta trampa tan ben preparada, amb mala setmana i tot…». «Perquè t’estimo, Daniel, perquè t’estimo!», exclamava. Havia tingut por de perdre’m, que no li perdonés aquella relliscada, aquell abús que es va cometre amb ella, perquè era una criatura, no sabia què es feia, havien sorprès la seva ignorància… Es va anar explicant. Una mica confusament, de primer. L’havia seduïda un cosí seu, és a dir, del seu pare, un home vidu… Va ser un dia que anava a visitar-la i la trobà sola… era un home que ja tenia fama de doner, però ella mai no s’hauria pensat… tenia quinze anys, aleshores… amb una excusa aconseguí de dur-la al dormitori… la féu caure sobre el llit… ella tenia por de cridar… d’ell també, és clar… va perdre el coneixement i després… Havia estat una violació… Plorava, semblava sincera quan m’ho contava. La criatura va morir a les poques hores de néixer, havia nascut en males condicions, el tocòleg va haver de girar-la perquè era mal col·locada… Sí, a casa seva van tenir un disgust immens, volien fer-la casar amb el cosí, però ella va negar-s’hi, no l’estimava, no hauria pogut conviure amb un home que havia abusat d’ella… Havia hagut d’interrompre els seus estudis, anava a entrar a la Facultat de Lletres… Em penso que se’n va adonar tot seguit, perquè sobtadament accelerà el ritme de les seves explicacions, començà a dir que sort havia tingut de la comprensió dels seus pares, que van fer-se càrrec dels seus sentiments… No podia imaginar-me com havia sofert, com se sent una noia que tot d’una… Però jo la vaig tallar. Si l’havien seduïda als quinze anys no podia tenir la criatura quan anava a entrar a la Facultat. Allí hi havia un error, havia parlat massa, s’havia contradit com passa sempre que hom vol justificar-se en excés… Ens havíem assegut sobre el llit, la tenia al meu costat mig vestida, jo encara tot nu, m’oprimia el braç nerviosament, ara i adés ploriquejava encara, es mossegava els llavis… «Per què dius mentides?», vaig preguntar-li. Va tenir un altre moviment violent, s’aixecà. Sota seu hi havia una menuda taca de sang, perquè encara no s’havia posat les calces. «No tenies quinze anys —vaig assegurar-li—. La veritat, Carme, la veritat o no res!». Però la veritat era més difícil de dir… Em va costar molt de treure-la-hi, perquè pretenia que s’havia confós, que barrejava una cosa amb l’altra, aleshores anava en un col·legi de monges, només estudiava el quart… volia dir que havia tingut la intenció de fer Lletres, però que va interrompre els estudis quan va acabar el batxillerat, els darrers anys ja els havia fet a desgana, es trobava diferent de les altres, havia tardat temps a refer-se, a recobrar-se, a tornar a il·lusionar-se amb la vida i només ara recentment, quan m’havia trobat a mi… Es feia patètica, massa patètica i tot. Les explicacions cada cop sonaven més a fals. «Està bé —vaig dir a l’últim—; com vulguis. En definitiva potser sí que no em deus res». «S’ha acabat, doncs?», féu ella. «Sí, s’ha acabat. Si ni ara no ets capaç de ser sincera, no ho series mai…». Va plorar més, es refregà contra meu i aviat vaig adonar-me que, llevat del primer moment, quan vaig descobrir-li les estriacions, mai no havia perdut la serenitat del tot, perquè el que ara intentava era excitar-me de nou, induir-me a posseir-la per segona vegada, com si allò pogués solucionar res… No va parlar fins que ho va veure tot, absolutament tot, perdut. I la veritat no era bonica. El seductor, efectivament, era un cosí, però ni era vidu ni l’havia violada. Se li va lliurar a consciència, i per un motiu ben fútil que jo ni em volia creure, per venjar-se de la seva dona, que un dia havia fet una observació desagradable sobre la seva persona. És clar que el cosí ja la perseguia més o menys. Va confessar-me que era un poca-vergonya, que totes li agradaven, però que ella l’havia retingut més de dos anys… Perquè quan es decidí a parlar clar, hi parlà. Sense embuts. No que es vanagloriés de res, en el fons, perquè va dir: «Devia estar una mica ximple, al principi ni m’agradava». Al col·legi s’havia escalfat molt la imaginació amb unes amigues; la criada que tenien a casa li feia confidències; la seva mare, jove encara, i ardent pel que sembla, perseguia gairebé descaradament el seu marit, més displicent… El cosí tenia una botiga al carrer Consell de Cent, una casa de mobles, i ella va acostumar-se a anar-hi quan el personal havia plegat… Es veien dues o tres vegades a la setmana… Ella entrava per la porteta que donava a l’escala, tot era molt discret perquè no hi havia portera. Però dos anys són molt de temps, algú devia observar les seves anades i vingudes i va avisar la muller del cosí, la qual se’ls presentà un vespre en el precís moment que ella es vestia. No sabien que tingués la clau de la porteta; devia haver-se fet un duplicat i entrà sense fer soroll… Hi va haver un escàndol fenomenal; la dona, tan vindicativa com la Carme que li furtava el marit per una ofensa de no res, anà a explicar-ho tot als pares de la noia, sense deixar-se commoure pels seus plors de penediment, per les seves súpliques… Ben mirat no tenia sort. La muller del seu amant no s’havia ablanit. Fou aleshores que estudià amb les monges, perquè els seus pares van tancar-la en un convent. No per gaire temps, però, perquè una desgràcia ja diuen que mai no ve sola i la Carme no tardà a descobrir que estava prenyada. Tampoc no tardaren a descobrir-ho les monges… Acusacions contra la família… Les santes dones, desconfiades, no creien que els pares ignoressin l’estat de la seva filla… Els van obligar a retirar-la. La mare i la Carme van traslladar-se a un poblet de la costa on ningú no les coneixia, van llogar una torreta una mica separada del poble i ella gairebé no sortia… Va venir a parir a una clínica de Barcelona. Ja havien buscat una dida que s’encarregaria de la criatura mentre es decidia una solució definitiva. Però no va caldre; la criatura, com havia dit, morí a les poques hores de la seva naixença. Tots devien respirar alleujats. «I el cosí què?», vaig tenir la curiositat de preguntar-li al final. El cosí res. El cosí féu les paus amb la seva dona, que acabà per perdonar-lo tan bé que al cap d’un any eren ells qui tenien un altre petit. Un petit que vivia. És clar que ella no el coneixia, mai més no s’havien tornat a relacionar. «I després?», vaig preguntar-li. «D’això ja fa tres anys…». Però ella replicà: «Vaig quedar prou escarmentada». Potser sí, era possible.

—No la vau tornar a veure?

—No. Vam passar hores a la cambra… Vam perdre la noció del temps. Quan hi havíem entrat eren potser dos quarts de nou, ella pensava en una cosa ràpida, precipitada, no se sentia tan segura d’ella mateixa com pretenia, era conscient de la seva culpabilitat, de la mala passada que em jugava… No en vam sortir fins a les dotze. I, llevat dels primers minuts, tot van ser explicacions, retrets, ploraneres… Sembla una mena de malson, ara. Ho semblava ja aleshores. Quan va decidir-se a contar-me la veritat nua i pelada, ja havia renunciat a mi, però després, estranyament, com si pensés que jo tenia fins a cert punt l’obligació de recompensar-la per la seva franquesa imposada, tornà a canviar de to… No pretengué que ens havíem de casar. Ara, si més no de moment, tot se situava en un altre pla. Podíem seguir veient-nos, sense compromís; s’avenia a entendre’s amb mi. M’estimava, assegurà, això havia estat sempre veritat; des que es descobrí el seu embolic amb el cosí no havia anat amb ningú més, s’havia fet el propòsit de rectificar; ja sabia que tot allò havia estat un error que li caldria pagar… Però no el volia pagar tan car. De moment podíem sortir junts com havíem fet fins aleshores, potser amb el temps jo em convenceria que no era tan dolenta com ara m’imaginava; jo era un xicot comprensiu… «Si ho creies així per què no m’ho contaves tot des del principi?», insistia jo. És clar, era una pregunta sense resposta viable. Tornava a dir-me que no em demanava res, féu una altra provatura per dur-me al llit… un llit ara tot tacat. Havia tacat també la butaca on es va asseure un moment, no sé quantes coses hauria tacat si a l’últim no li faig posar les calces… No sé què devien pensar, els del meublé… Jo volia tallar la nostra relació en sec. Un altre potser hauria trobat temptador allò de seguir veient-la, de seguir dormint-hi sense compromís; potser l’hi hauria trobat jo mateix si la nostra relació hagués estat un caprici. Però no ho era. Ja us dic que l’estimava, que l’havia estimat. Després de la revelació ja no sé què sentia. Disgust, sí, fàstic; també compassió, potser. Em costa de condemnar. Jo ja veia que quan van tenir lloc tots aquells incidents ella era molt joveneta, una criatura, però ara, quan ens trobàvem en aquella cambra, i abans, des que ens coneixíem i començàrem a freqüentar-nos, les circumstàncies eren unes altres. Tenia vint-i-un anys, era una persona responsable, que hauria hagut de saber què es feia. L’engany. La trampa. Comptat i debatut només podia pensar en això. Havia volgut fer de mi una víctima… Si no hagués estat per aquelles estriacions del ventre probablement no hauria descobert mai res… Potser hauríem pogut ser feliços… Vaig passar un període ombrívol; hom no surt d’una situació com aquesta impunement, sense que se’n ressenti la seva visió, la seva interpretació de la realitat. I si verament m’estimava, si només havia callat, m’havia enganyat, per por, per vergonya, encara era pitjor. Podem sofrir l’engany dels estranys, d’aquells als quals no ens lliga res, però de les persones properes… Com és possible, em preguntava, aquesta falta d’honestedat? Sabia, com tothom, que vivia en un món d’embolics, minat per la mala fe, però dintre d’aquest món hostil cadascú se’n forja un de seu, de propi, i el vol millor, té dret a esperar que sigui millor, diferent. Jo volia un món bell que, si he de ser sincer, ja començà a esquarterar-se quan ella se’m resistia amb raons de mala llei. Admeto la noia que per raons morals no permet que la toquin, ja ho he dit. La respecto. Però no és lícit deixar-se potinejar per acabar amb una negativa quan es tracta d’anar al llit. No. Si ens havíem de casar… Vull dir…

—Mai no heu tingut la intenció de casar-vos.

—A partir d’aquell moment, no.

—Ni abans tampoc.

—Vaig escollir-la, vam escollir-nos per casar-nos. Em refereixo al moment que vam escollir-nos de veritat, no a l’instant que ens vam conèixer en el sentit convencional del mot: un noi i una noia que es relacionen, que comencen a relacionar-se socialment. Vaig escollir-la després d’haver-la freqüentada, quan em pensava que era com jo la volia, i ella, a la seva manera, també em devia trobar com em desitjava…

—Sabíeu que no us hi casaríeu, per això anàveu amb ella. Per això l’escollíreu.

—Mala fe?

—Sí.

—No, doctor. Jo era sincer. Jo aleshores no havia pensat en el matrimoni, és cert, i fou ella qui en parlà primer. Sempre solen parlar-ne les dones, si no amb paraules, amb actituds. Però ho vaig acceptar i em semblava natural.

—Us vau voler enganyar, i no dic que la volíeu enganyar a ella perquè vós sabíeu que alguna cosa us privaria de casar-vos-hi. Sabíeu que era tarada.

—Com podia saber-ho?

—Alguna cosa o altra us posà en guàrdia. Millor: vau acceptar d’anar amb ella, vau elegir d’anar amb ella precisament perquè algú o alguna cosa us posà en guàrdia. No calia que en fóssiu conscient.

—Mai no vaig parlar d’ella amb ningú, no tenia antecedents seus, no em vaig preocupar d’esbrinar-los, vaig admetre sempre el que ella em deia perquè no veia que tingués motius per a mentir.

—Vau presenciar doncs algun acte… Ella devia captenir-se d’alguna manera que us féu pensar que podíeu permetre-us una aventura.

—En aquest cas l’hauria perseguida, i no vaig fer-ho. Va ser un atzar, com us he dit, que ens tornéssim a trobar. Ni ella no havia escollit la seva amiga en funció meva ni jo el germà d’aquesta amiga per a veure-la de nou. No sabia res d’aquesta amistat.

—Devíeu escollir-la després.

—Sí, però per cap motiu impur.

—¿Mai no en vau parlar amb la germana del vostre alumne?

—No. No tenia cap mena de relació amb aquesta noia, més aviat de tarannà antipàtic.

—¿Va dir, doncs, ella mateixa alguna cosa durant el primer temps de les vostres sortides, quan encara no eren serioses? ¿Alguna cosa que us indiqués que el dia de demà sorgiria un obstacle al vostre compromís?

—No.

—La teníeu per verge?

—Sí, sempre vaig…

(Els mobles).

—Recordo una cosa. Però us asseguro que no hi havia pensat més, que fou una… una impressió passatgera que després vaig oblidar.

—Ja sabeu que no s’oblida res.

—Sí, és cert… Va ser la segona vegada que coincidírem a casa del meu alumne. Jo havia deixat l’habitació on donàvem classe, el despatx del senyor Simorra, per anar al wàter, que era al final del pis, en un tombant del corredor. Quan hi arribava, la porta es tancava. S’havia tancat, però encara vaig tenir temps de sentir el soroll de la balda que subjectava la porta per dins… Suposo que me n’hauria d’haver anat per a tornar-hi després. Però vaig quedar-me a tocar… Algú orinava. Fins que sortí no vaig saber que era ella.

—I?…

—Vaig sentir-la molt bé, el pis era silenciós, només devia haver-hi el meu alumne, que m’esperava al despatx, i la seva germana, que no sé on era. Vaig sentir-la molt bé. Era un doll fort i… esbarriat, la mena de doll més propi d’una dona que d’una noia. Per això de primer vaig creure que era la senyora Simorra. Aleshores vaig allunyar-me una mica, per discreció, cap a la galeria coberta del costat… Quan ella sortí i es tombà cap a l’altra banda de passadís no em va veure. Era la Carme, és clar. Però jo no vaig pensar res; no tenia cap motiu per pensar res. Ja sé, la impressió havia quedat registrada i no calia pas que la fes conscient de nou. Existia… Sí, doctor. Sabia, per bé que no es tractés d’una certesa absoluta, que la Carme no era verge. Les noies que són verges orinen d’una altra manera. És a dir, de vegades no ho són però han cohabitat molt poc. No és fins després, que s’eixamplen verament. M’ho havia explicat un company de facultat, en Feliu Soca, que es feia un mèrit de saber totes les diferències que existien entre una soltera i una casada, que inventariava les transformacions visibles que sofreix una dona quan ha conegut home. No sé fins on ho sabia, no sé la part de fantasia que podia haver-hi en les seves apreciacions, però jo me l’havia cregut; quan ho explicà vaig recordar que, a casa, de vegades sentia com orinaven l’Eugènia, la seva filla, la Neus… A elles dues gairebé no se les sentia, proporcionalment; a l’Eugènia sí, molt. La Carme, aquella tarda, va orinar com l’Eugènia, com una dona casada.

—I per això la vau escollir. Sense això potser hauríeu sortit junts algunes vegades, hauríeu sostingut una relació amical ja que us trobàveu a casa del vostre alumne, però mai no us n’hauríeu agradat com vau fer, mai no hauríeu permès que la paraula matrimoni fos pronunciada. Aquella tarda que vau endur-vos-la a la cambra del meublé estàveu ja ben disposat per al descobriment que tingué lloc: que no éreu el primer. L’únic que no sabíeu era que ja havia tingut un fill… No, mai no havíeu tingut intenció de casar-vos-hi, ni heu tingut intenció de fer-ho amb cap altra noia. M’heu donat unes raons per a no voler-vos mullerar, però n’hi ha d’haver unes altres, molt anteriors a aquesta racionalització actual, posterior a la vostra elecció professional. Recordeu les dones que han passat per la vostra vida… Us n’heu deixat alguna de banda?

—No, potser llevat d’algun encontre ocasional, sense històries.

—Fixeu-vos, doncs: L’Alfonsina, l’Eulàlia…

—L’Eulàlia no és pròpiament una dona de la meva vida. Mai no…

—Ben cert. I això reforça la meva interpretació de la vostra vida amorosa. Deixeu-me enumerar: l’Alfonsina, heu dit, l’Eulàlia, la Carme i la Victòria. Quatre noies amb les quals no podíeu casar-vos, quatre noies que no us podien obligar, passés el que passés, a menar-les a l’altar. És a dir, l’Alfonsina pot ser una excepció. Em refereixo al fet d’haver-la escollida quan encara éreu un infant i ella també. Però quan l’escollíreu per segona vegada, als disset anys, ja ho fèieu perquè era tarada. Havia porquejat amb vós, amb el vostre amic Barnés, fins i tot amb en Martí. És cert que era verge… Heu dit que ho era?

—Sí. Paradoxalment, l’única verge que he tingut.

—Bé… Crèieu que en cas de complicacions sempre podríeu adduir les vostres pràctiques de temps enrera, comprometre-la citant els noms dels vostres companys, si convenia el d’aquella amiga que al principi havia participat en la comissió d’actes sexuals. Us enganyàveu, és clar, perquè tècnicament l’Alfonsina encara seguia sent verge i vós la vau desflorar. Éreu el seductor. Però teníeu disset anys, no sabíeu de les complexitats de la llei, probablement ni hi pensàveu. Potser ni hi heu pensat mai. El fet de ser la mena de noia que era, i això cada cop que heu tingut relació amb una noia, us salvava, us permetia amb tota impunitat de conèixer-la sexualment.

—No m’hauria fet res de casar-me amb l’Alfonsina. De més gran, naturalment. Em sembla que ja he parlat…

—Sí, i ben reveladorament. Que us hi podíeu haver casat no ho heu descobert fins després, quan ja era impossible. Mai no us hi hauríeu casat. Hi ha una cosa… Tota la vostra relació sexual adulta, segons vós, va limitar-se a tres encontres espaiats. Per què? Un noi de disset anys, com éreu aleshores que la vau tenir per primera vegada, no disposa de moltes facilitats per a fer-se amb una dona. Les de la seva edat o més joves, encara no estan preparades, si més no en la nostra societat, per una relació sexual plena; les més grans consideren que un noi de disset anys encara és una criatura. Pot haver-hi, ja ho sé, dones més madures i si voleu vicioses que tinguin un caprici. És un atzar trobaries, el jovenet no hi confia, ni tan sols hi pensa. No era doncs lògic, si l’experiència amb l’Alfonsina fou satisfactòria, que no la repetíssiu sovint. Ella no s’hi hauria pas negat, suposo…

—No.

—Doncs? Per què no vau insistir, per què tot va limitar-se a tres encontres separats per llargs períodes de temps? Només hi trobo una explicació: us n’havíeu enamorat.

—Veniu al que us deia, que l’estimava. Aleshores sense saber-ho.

—L’estimàveu, probablement deu haver estat l’única dona que heu estimat. Per això us feia por. Teníeu por que, si seguíeu freqüentant-la, a la fi us hi casaríeu. Ja aleshores, no us volíeu casar amb ningú.

—Mai no m’ho hauria demanat, ella. No era d’aquesta mena de noies.

—No es tracta d’ella, sinó de vós. Teníeu disset anys. La gent que s’estimaven es casaven. Era normal casar-se quan dues persones s’avenien, es trobaven bé juntes. Però vós l’havíeu escollida en la mesura que la vau escollir, precisament perquè era, perquè us semblava, una noia amb la qual no us hauríeu de casar. Això em fa creure que no vau començar a estimar-la fins després, quan ja havíeu dormit amb ella. Devia ser una relació molt satisfactòria.

—Sí.

—I era la vostra primera dona. Això compta. No era la prostituta habitual que sol iniciar els joves. I ella també us preferia als altres. Poc o molt, probablement també estava enamorada de vós. O va enamorar-se’n després d’haver dormit plegats. En aquell moment la noia va convertir-se en el perill que de primer no era, en la mena de perill que us interessava, ben inconscientment, d’evitar. El vostre recel, el vostre temor devers el matrimoni era més fort que l’amor que podíeu sentir per ella. Només de més gran, només darrerament, heu comprès que potser havíeu comès un error. Però ja era tard, tota una constel·lació de sentiments s’havia fixat…

—Per què vaig tornar-hi, doncs? Per què vaig voler posar-me de nou en condicions de caure al parany?

—I per què havíeu de ser prou fort per a resistir el vostre desig sense un sol instant de flaquesa? Entre ella i vós hi havia hagut una relació perfecta, tan perfecta com puguin ser les coses humanes, i no ho podíeu pas oblidar. Era natural que desitgéssiu repetir-la. Després, entre un encontre i altre hi posàreu temps, i el temps probablement havia creat novells obstacles. Mentrestant, ella potser ja havia tingut alguna experiència amorosa.

—Sí. Després de la segona vegada.

—Us ho va dir?

—Sí. Amb un noi de la casa de pel·lícules on treballava aleshores. Havien sortit de revetlla amb una colla, la nit de Sant Joan, o de Sant Pere, ja no ho recordo… Però si perill hi havia, si perill veia jo en les meves relacions amb ella, aquell encontre no era pas fet per a allunyar-lo. L’experiència no havia resultat agradable.

—No hi fa res. Podia, en efecte, acostar-la més a vós. Però a vós us allunyava d’ella. No era el mateix que hagués porquejat amb els vostres companys de joveneta. Ara es tractava d’un estrany i d’una relació sexual plena. Una relació que potser vós havíeu desitjat que tingués. D’una banda us allunyava d’ella, de l’altra satisfeia una tendència masoquista, filla del vostre sentiment de culpabilitat. Perquè, un cop més, us sentíeu culpable i volíeu castigar-vos. Vau sofrir.

—Probablement. Queda molt lluny…

—Quedava molt lluny. Ara no, ara és present. Vau sofrir, us sentíeu engelosit tot i que aquella relació no hagués estat agradosa. Per què no ho va ser?

—No m’ho va dir. No ho sé.

—No li ho vau preguntar?

—No. No calia. Ja… Sí, teniu raó. Sofria. Sempre vaig sofrir, amb l’Alfonsina. No m’agradava que porquegés també amb en Barnés. Hauria volgut que només ho fes amb mi. Passats els primers dies procurava allunyar-lo de la meva entrada, de vegades pretextava que havia d’anar en algun lloc; en Martí em serví alguns cops de tapadora… És tot tan complicat! Ara més que mai veig com és d’imprescindible sotmetre’s a una anàlisi. Abans era un coneixement teòric… Ignorava, ignoro encara, moltes coses sobre mi mateix… Les gelosies, les mentides, els enganys… Sabia que no us havia d’amagar res, perquè és inútil. Ho havíeu de descobrir, si mentia… No és això. Com tothom, he reprimit tot allò que no m’era grat de recordar… No sé si era amor, però la volia molt, a l’Alfonsina. I no sols perquè era bella, perquè era la meva primera dona. També per això. Però més que res perquè era fàcil d’entendre-s’hi, femenina, tendra. Però no en tenia prou. Ni que hagués estat una esclava arrossegada als meus peus no n’hauria tingut prou. La dona em feia por… No parlo tant d’aquesta por nada potser de la timidesa, que fa retreure un jovenet davant d’una noia, com d’un pànic íntim davant la possibilitat de ser dominat, anul·lat, convertit en projecció d’una altra persona… Sempre dec haver obeït el mateix temor, sempre m’he captingut… Heu parlat de l’Eulàlia…

—L’Eulàlia, que no arribà a ser una noia de la vostra vida, heu dit. Entre vosaltres també existia un sentiment amorós. Per què us confià tantes coses que un membre del partit sol guardar-se per ell, coses de les quals no parla amb un estrany a la seva ideologia? Us estimava. Probablement, gairebé amb tota seguretat, s’hauria avingut a dormir amb vós… Li ho vau demanar?

—No. Per això no és una noia de la meva vida, per seguir utilitzant aquest terme.

—I per què no li ho vau demanar? No en teníeu ganes?

—Sí. Hi havia coses seves que m’atreien força. Tenia unes cuixes llargues, molt ben fetes…

—Temíeu un refús?

—No. Però no era una noia fàcil… Aquí es contradiu la vostra interpretació. Amb ella no havia de tenir por del matrimoni; no hi creia. No era tampoc una noia per anar davant l’altar…

—Davant l’oficial del registre civil, potser?

—Ni això. Per ella n’hi havia prou amb l’acord dels dos interessats.

—¿I creieu verament que això contradiu la meva interpretació? Vós no temeu una cerimònia, de l’ordre que sigui. En parlar de matrimoni ens referim, o jo em refereixo, a la situació que entre home i dona crea la vida en comú, la convivència. L’Eulàlia no podia ser una aventura, si us hi haguéssiu entès estic segur que ella hauria exigit, hauria confiat en un lligam durador, potser per sempre. Per això no vau intentar mai res, per això no us li vau proposar i vau deixar que acabés per conèixer aquell noi estranger que heu dit. No era una noia tarada com les altres, no era una noia convencional amb la qual es pot dormir impunement. Podíeu dormir amb la Carme sense perill, com podeu dormir amb la Victòria… Com us deia, sempre heu escollit noies que no us podien comprometre. Sabíeu que la Victòria era una entretinguda.

—No sé si em servirà de res negar-ho, perquè estic segur que vós demostrareu d’una manera o altra que, un cop més, vaig de mala fe. Però no oblideu que no vaig saber la mena de noia que era fins que vaig entrar a casa seva. I no podia pas haver anat a casa seva sense citar-la de primer, sense sortir-hi, sense adquirir un principi, per insignificant que fos, de compromís.

—Ho dieu molt bé: per insignificant que fos. Amb quantes altres noies heu sortit, amb quantes altres noies us heu citat, per ser més precís?

—Amb cap més. Hi havia les sortides amb les noies de la Facultat… Era diferent, és clar. Sortides de companys, sense cap intenció amorosa inconscient.

—Amb la Victòria hi havia aquesta intenció. Un cop més, cal concloure que la vostra actitud, la vostra decisió de citar-la, indicava un coneixement de la mena de noia que era.

—No. No és com en el cas de la Carme.

—Em sembla que vau dir que d’ella es desprenia una aura de carnalitat…

—Hi ha altres noies que tenen aquesta aura. I poden ser perfectament honestes.

—I no les citeu. No descompto que en vós existeix un veritable instint per a flairar la noia que us cal. Però fins i tot l’instint necessita corroboracions, ni que siguin impalpables. En aquest cas potser la facilitat amb què va acceptar de compartir un taxi amb vós.

—No ho trobo suficient.

—Vau preguntar-li si era casada, aquell primer dia?

—Sí, em sembla que vaig preguntar-l’hi. I va dir que no.

—Però vós sabíeu que no era verge, una noia inexperta…

—No podia saber-ho. No trobareu res. Fixeu-vos que admeto la vostra interpretació. No vull compromisos. Però amb la Victòria, de primer, no sabia com anirien les coses.

—Com anirien, no. Però sí la mena de noia que era. Torneu a recordar aquell encontre.

—Ella era a l’entrada, refugiada, quan vaig entrar-hi… A l’esquerra, no gaire endins, de fet a tocar del llindar… Jo vaig entrar precipitadament i no vaig fixar-me de veritat en ella fins que em treia l’americana… Em mirava. Era una mirada… S’havia girat. Una noia no sol girar-se i, en tot cas, ho fa una mica dissimuladament… Ella no. El meu aspecte de gos que acaba de sortir del riu, perquè jo anava molt xop, li feia gràcia; però hi havia alguna cosa més. La mirada apreciativa, l’equivalent d’aquella mirada que molts homes adrecen a les dones i que elles diuen que els fa l’efecte que volen despullar-les. Ella també mirava, per així dir-ho, més enllà dels vestits. Sospesava el mascle…

—Quan heu parlat posteriorment d’aquest encontre, què us ha dit?

—Que vaig agradar-li de seguida. No, no ho amagà, és veritat. Però és molt poca cosa. No era el primer cop que una noia em mirava.

—Però d’aquella manera?

—No; mirades de noia… Una altra vegada algú em mirà així, però era una dona que anava acompanyada, no podia fer res.

—Amb ella, amb la Victòria, sí. Era sola. Feia pensar en una conquista fàcil.

—Potser sí. Sí. Una conquista que es paga. Si l’hagués vista en un establiment, en un bar d’aquests que freqüenten les xicotes lleugeres, no l’hauria trobada fora del seu ambient. No vull dir que semblés una puta. No ho ha semblat mai.

—Moltes d’aquestes noies que dieu no ho semblen. Però els bons coneixedors les endevinen amb un cop d’ull.

—Mai no m’he tingut per un bon coneixedor, no he tingut gaires ocasions de sovintejar aquests establiments que dic, ja sabeu que no disposava de diners. És clar que no hi fa res. Sabem distingir allò que ens convé… Diguem doncs que el meu primer encontre amb la Victòria em facilità unes dades, una impressió que va semblar-me que valia la pena de corroborar… Sí, teniu raó. Ara recordo una altra cosa que us vaig dir, que si m’hagués semblat una noia respectable no hauria insistit a veure-la…

—Així és.

—Ho recordàveu, també?

—Sí.

—Però volíeu que ho digués jo.

—Exacte. Ja seguirem parlant-ne. Ara és l’hora.